99 telèfons mòbils amb la ubicació activada fan creure a Google Maps que els carrers per on passa estan col·lapsats
Acció “Google Maps Hacks” feta per Simon Wecker (Youtube)
Xavier Duran/CCMA
Alguns carrers de Berlín estaven pràcticament buits, però a Google Maps apareixen en vermell. Això significa que tenen trànsit molt dens, fins i tot amb retencions.
La raó del contrasentit era la prova que estava fent un artista anomenat Simon Wecker que anava a peu per aquests carrers arrossegant un carret on hi tenia 99 mòbils amb la ubicació activada. Això feia que Google Maps interpretés que per allà hi estaven passat vora un centenar de vehicles.
L’acció es diu Google Maps Hacks i el seu autor la descriu així:
“99 mòbils de segona mà són transportats en un carro de mà per generar un embús de trànsit virtual a Google Maps. A través d’aquesta activitat, és possible convertir un carrer verd en vermell, cosa que té un impacte en el món físic pels cotxes amb navegador que agafen una altra ruta per evitar quedar-se aturats enmig del trànsit.”
Enginyeria inversa per comprovar si enganyem Google
A part de l’impacte, l’acció ha generat un cert debat sobre si era real o un fake. En tot cas, és cert que hi ha maneres de confondre el sistema, com explicava en el seu compte de Twitter Enric Luján, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona i membre de Críptica, una entitat que defensa la privacitat i la seguretat:
Luján ha explicat al 324.cat que hi ha situacions no usuals que podrien confondre Google. Seria el cas de dos o tres autocars plens que fossin els únics vehicles de circular per un carrer. Si tots els passatgers porten mòbils amb la ubicació activada, el sistema de Google Maps podria pensar que en aquell moment hi passa un gran nombre de vehicles:
“S’hauria de veure si Google Maps ho preveu i de quina manera. Potser fa correccions a partir de cert nombre de mòbils en poc espai. Però no sabem com funciona la intel·ligència artificial de Google i per això només podem fer proves.”
Per això, la manera de comprovar-ho és el que Luján anomena “enginyeria inversa”: intentar confondre el sistema per comprovar si té criteris i quins poden ser.
Luján explica un altre cas, que no corresponia a cap acció artística. Durant els grans incendis que van afectar Califòrnia a finals del 2017, la gent que buscava rutes alternatives i es guiava per l’app Wazwe o per Google Maps anava a parar de ple als llocs que s’estaven cremant. Aquestes eines interpretaven que eren les menys transitades -cosa que, lògicament, era certa.
Per això, Luján els anomena sistemes miops:
“Parlo de “miopia” dels serveis de navegació per no tenir en compte aquest tipus de situacions “anòmales” (intervencions disruptives, emergències): únicament es basen en el rastre dels senyals mòbils en abstracte, sense prestar atenció als matisos del context.”
Marejar a qui et vol seguir
El 2018, Enric Luján, juntament amb Èlia Brugulat i Maria Pinell, van posar en marxa el projecte Entropic Data Device, que se centrava en l’ús de les tecnologies informacionals, els telèfons mòbils i l’anonimat en xarxa.
Van intercanviant un mòbil amb totes les eines de traçabilitat activades entre els diversos participants del projecte. Així, el seguiment d’aquell número de mòbil oferia una informació totalment caòtica, que impedia fer el seguiment d’una persona perquè en realitat alternava l’activitat de tres.
Això significa que es pot seguir el rastre d’una persona, sempre i quan sigui aquesta la que porta sempre el mòbil a sobre, com il·lustrava en un altre tuit.
Seguir talibans
Luján posa un darrer exemple, molt més delicat: la Disposition Matrix o matriu de disposició. Anomenada també “kill list”, és una base de dades per seguir el rastre, capturar i eventualment matar aquells a qui els Estats Units consideren enemics.
Al marge de consideracions prou importants, com el dret que puguin tenir els Estats Units a capturar o executar a qui creguin convenient, es trobi on es trobi, algunes tècniques donen lloc a errors.
Així, s’havien identificat alguns telèfons mòbils que corresponien a talibans que es trobaven al Pakistan. Aquests mòbils es feien servir per rastrejar aquesta persones i localitzar els llocs on hi havia més concentració d’aquests militants.
Després, es rastrejaven tots els mòbils que podien haver estat en contacte amb aquests, per ampliar la llista de possibles enemics. I uns drons servien per executar les ordres finals que es donessin.
El Pakistan va denunciar que els Estats Units havien fet més de 300 atacs amb drons i provocat més de 2.300 víctimes, la majoria civils. Una de les raons, explica Luján, era que els talibans havien descobert la tàctica i s’intercanviaven mòbils o els donaven a la dona o a algun altre familiar, per confondre el rastrejadors.
Confondre una eina poderosa
En la web del seu projecte, Simon Wecker assenyala uns objectius que ara com ara no tenen a veure amb situacions tan tràgiques.
Explica que els mapes interactius com el de Google tenen un impacte immens en les ciutats, perquè influeixen en la forma com els seus habitants busquen casa o com es mouen o com i on duen a terme diverses activitats. Wecker es pregunta si aquests mapes funcionen com xarxes “que determinen el comportament, opinions i imatges dels sers vius”.
Els mapes, doncs, tenen un poder i potser determinen comportaments. De moment, l’artista alemany ha demostrat que amb un carret ple de mòbils es pot arribar a confondre un sistema tan poderós.
BELLATERRA.CAT 