Relacionen el 5% de càncers de bufeta amb productes químics presents a l’aigua d’aixeta
Segons publica el 324 de TV3, un estudi conclou que l’exposició a llarg termini a l’aigua d’aixeta, sigui per ingestió, inhalació o per absorció per la pell augmenta el risc de càncer de bufeta
La presència d’uns productes químics anomenats halometans a l’aigua potable es pot associar amb un 5% dels casos anuals de càncer de bufeta a Europa -més de 6.500 casos-, sigui per inhalació quan hi ha una aixeta oberta, per la pell quan ens dutxem o rentem les mans o quan ens la bevem.
Així ho conclou un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) publicat a la revista “Environmental Health Perspectives”. Es tracta del primer estudi que analitza la presència d’aquests compostos químics a l’aigua de l’aixeta de 26 països de la Unió Europea.
Cristina Villanueva, investigadora d’ISGlobal i coordinadora de l’estudi:
“La probabilitat de tenir càncer de bufeta augmenta a mesura que augmenta el nivell d’exposició a trihalometans.”
Els trihalometans són compostos que es generen després de desinfectar l’aigua amb productes químics i entre els quals hi ha cloroform, bromodiclorometà, dibromoclorometà i bromoform. Sempre que raja l’aigua hi ha una exposició als trihalometans.
I Villanueva admet que, a nivell individual, hi ha poques coses a fer per evitar aquest químic.
“Nosaltres a nivell personal no podem fer gaire i la recomanació és que bé, que a nivell administratiu o públic es facin les millores per reduir els nivells en l’aigua que es distribueix a la població”
Estudis previs ja havien associat l’exposició a llarg termini, sigui per ingestió, inhalació o per absorció per la pell, amb més risc de càncer de bufeta.
Els investigadors van enviar un qüestionari a les organitzacions encarregades de la qualitat de l’aigua municipal per recollir informació sobre la concentració de trihalometans totals i per tipus a l’aigua de l’aixeta, xarxa de distribució o planta de tractament. Aquestes dades es van contrastar amb altres fonts d’informació disponibles. Va ser una feina difícil que hauria de ser més assequible, segons Villanueva:
“El desafiament més gran ha estat la recopilació de dades representatives de trihalometans a nivell nacional a tots els països de la UE. Aquestes dades haurien de ser de fàcil i ràpid accés.”
Espanya, el país amb més incidència
Els resultats van indicar grans diferències entre països. El nivell mitjà de trihalometans a l’aigua potable a tots els països estava per sota del límit reglamentari europeu -la mitjana va ser d’11,7 micrograms per litre i el màxim és de 100 micrograms per litre. Però els nivells màxims van sobrepassar els límits en nou països: Xipre, Espanya, Estònia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Polònia, Portugal i Regne Unit.
Posteriorment, els autors van estimar els casos de càncer de bufeta atribuïbles. Ho van fer amb la informació disponible de les taxes d’incidència de la malaltia a cada país. En total, es va concloure que hi podia haver 6.561 casos de càncer de bufeta per any atribuïbles a l’exposició a trihalometans a la Unió Europea.
Novament, hi havia grans diferències entre països. Espanya, amb 1.482 casos, i el Regne Unit, amb 1.356 casos, eren els més afectats, potser degut al fet que tenen alta incidència de càncer de bufeta o una població més elevada.
Però, en percentatge, els països amb més abundància relativa eren, per aquest ordre, Xipre (23%), Malta (17%), Irlanda (17%), Espanya (11%) i Grècia (10%). En canvi, els menors percentatges es donaven a Dinamarca (0%), Països Baixos (0,1%), Alemanya (0,2%), Àustria (0,4%) i Lituània (0,4%).
Això hauria de portar a mesures per reduir la presència d’halometans a l’aigua potable, com explica Manolis Kogevinas, investigador d’ISGlobal:
“En els últims 20 anys, s’han realitzat esforços importants per reduir els nivells de trihalometans a la Unió Europea, incloent Espanya. Tot i això, els nivells actuals a certs països encara podrien conduir a una càrrega considerable de càncer de bufeta, que podria evitar-se mitjançant l’optimització del tractament de l’aigua, desinfecció i pràctiques de distribució, entre d’altres possibles mesures”
Villanueva hi afegeix:
“Si no fem servir clor i fem servir ozó, doncs es generen menys trihalometans, però pot ser que se’n generin d’altres que es coneixen menys. No és tan simple com deixem de… S’ha de mirar tot el tractament”
L’equip científic recomana que els principals esforços per reduir els nivells de trihalometans es dirigeixin a països amb mitjanes més altes. Calculen que, si els 13 països que tenen la mitjana més elevada reduïssin els seus nivells a la mitjana de la UE, el nombre estimat de casos atribuïbles disminuiria un 44%, amb 2.868 casos menys per any.
BELLATERRA.CAT 