Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2015

L’anunci del president Mas de convocar les eleccions del 27S, d’acord amb el pacte assolit amb ERC, amb la intenció política que fossin plebiscitàries, ha obert també la porta a l’enèsima discussió bizantina que hem de suportar.

Com és sabut, en els últims dies de l’imperi romà d’Orient, quan els turcs ja assetjaven Constantinoble, els polítics i intel.lectuals bizantins es dedicaven a discutir sobre l’apassionant món del sexe dels àngels, enlloc de preparar la defensa de la ciutat davant del previsible atac enemic. El 29 de maig d’aquell any, la ciutat era conquerida, Constantí XI moria en la defensa i el seu cap decapitat era embalsamat per a gaudi de Mehmet II, el Conqueridor, el Gran Turc. El rei Alfons el Magnànim, preocupat per l’esfondrament dels regnes cristians, havia seguit una política d’intervenció a l’Orient, a Bòsnia, a Albània i finalment a Constantinoble mateix. Més de 200 soldats catalans van col.laborar a la defensa de la ciutat. La guarnició catalana era liderada per Pere Julià. Segons alguns historiadors, “tingueren l’honor de ser els darrers a sucumbir en el recinte emmurallat”.

No sé, potser és per aquest fet que se’ns ha empalmat als catalans a l’ADN aquestes boges ganes d’endinsar-nos en discussions que no porten enlloc, o que si en porten a algun és al desastre.

Les eleccions del 27S són i seran plebiscitàries. Punt i final. Només faltaria! No portem tots plegats aquests anys com per haver arribat fins aquí i que ara no només ens faltéssim al respecte, sinó que ens burléssim de nosaltres mateixos si no li sabéssim donar aquest caràcter plebiscitari – constituent.

Tot haurà tingut sentit, tots aquests mesos amunt i avall no s’hauran perdut, si el 27S votem en clau plebiscitària. I això, només depèn de nosaltres, dels electors, del poble de Catalunya. Aquesta és la dada que ho canvia tot i que fa que cadascú de nosaltres sigui responsable d’aquest tram final que ens queda. No demanis què poden fer les plebiscitàries per tu, sinó què pots fer tu per les plebiscitàries.

Quan el Sr. Duran Lleida afirma que no ho són, de plebiscitàries, igual que la Sra. Sánchez Camacho o el Sr. Joan Herrera (estranys companys de viatge), el que senzillament estan dient és que el que no volen és la independència de Catalunya. Cap problema, esperarem a conèixer quins arguments donen perquè ens convingui seguint depenent d’Espanya. Com podem gestionar millor i amb més recursos la nostra sanitat, la nostra educació, les nostres infraestructures o la nostra cultura? Perquè les eleccions del 27S, i els mesos que ara tenim fins aquella data, són per això: per a conèixer com somnien cada partit la futura República Catalana o, en el seu cas, com pretenen gestionar l’actual Comunitat Autònoma. Quina esplèndida ocasió que tenen per a enlluernar-nos amb el país que vindrà o per justificar-nos que ser part d’Espanya és formidable. No cada dia s’estrena un Estat. Que ho sàpiguen aprofitar.

Per això el 27S ho trenca tot, perquè obligarà a tots els partits, i als seus dirigents i militants, a argumentar si volen continuar essent una província espanyola o aspiren a un nou país. El 27S són arguments, contrast d’opinions, dades, futur. Ara ja sabem que votarem per la independència. No cal discutir més. Són plebiscitàries perquè les farem plebiscitàries. O és que algú dubta de què pensen -si són o no plebiscitàries- els dos milions de catalans que van votar SíSí el 9N? Ara, que els partits facin la seva oferta. I nosaltres a votar per la independència. I hom espera de tots aquells que aspiren a la independència de Catalunya el coratge i decisió com per, si cal, enfrontar-se als dirigents del partit que l’impedeixin votar d’acord amb la seva consciència.

Si em deixen posar-me churchillià, encara que hi hagi polítics que neguin el caràcter plebiscitari, per més tertulians unionistes que hi insisteixin, no flaquejarem ni fracassarem. Perquè no depèn d’ells, sinó de nosaltres arribar fins al final. Lluitarem al carrer, lluitarem a les places i als articles i als llibres, lluitarem a les xarxes socials amb confiança i força creixents; defensarem el plebiscit del 27S al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai. I tant que són plebiscitàries; en el 27S ens hi va la vida.
Quim Torra
http://www.elsingular.cat

Read Full Post »

Article de Marçal Sintes

Després de passar el cap de setmana amb els seus ‘col·leguis’ de Madrid (sospirant, encara, potser, que un dia la facin ministra), Sánchez-Camacho entrava dilluns a l’estudi de Catalunya Ràdio disposada a repetir la lliçó acabada de sentir.

I què havia sentit a Madrid de boca del seu líder, Mariano Rajoy? Que qui es pensi que el 27-S és un pas cap a la independència no toca de peus a terra, que res no succeirà i que el 9-N va ser un “simulacre” de plebiscitàries, igual que el setembre es farà un “simulacre” de referèndum.

Anem a pams:
Que el 27-S es llegeixi o s’interpreti en clau plebiscitària no depèn ni de Rajoy, ni de Sánchez Camacho ni de Duran Lleida, gràcies a déu.
Que el 9-N va ser un simulacre de referèndum pot ser veritat. Hi va obligar el PP. Ara, tampoc devia ser tan poca cosa quan han llançat una querella contra el president Mas i dues de les seves conselleres, a part d’irritar-se com a porters de discoteca.
Si el 27-S serà rellevant per al futur de Catalunya dependrà no del que digui Rajoy, sinó del vot dels catalans. Si hi ha una majoria independentista, ho serà.
De tota manera, el líder del PP hauria de repensar si li convé anar dient que el 27-S seran unes autonòmiques tout court, com les de sempre, ordinàries. Que no li passi que els seus, que a Catalunya no són gaires, decideixin que no cal anar a votar.

Dèiem que Sánchez Camacho entrava a Catalunya Ràdio inspirada. Per sort no va repetir, em sembla, el disbarat de Rajoy, que havia constatat científicament que hi ha més catalans que independentistes. Li asseguro, senyor Rajoy, que si hi hagués tants independentistes com catalans faria molts que hauríem deixat de discutir. El que sí que hi ha avui a Catalunya és molts més independentistes que ‘peperos’. Aquest és un fet tan incontrovertible com l’obvietat sobre catalans i independentistes.

Però Sánchez-Camacho no es va quedar curta. Després d’insistir que el 27-S hi haurà unes autonòmiques com tota la vida i que res no canviarà, va referir-se al passat 9 de novembre, tot tirant d’una fal·làcia pueril i molt gastada.

La lideresa del PP català va repetir que aquell dia van votar per la independència 1,8 milions de catalans i que, per tant, tota la resta són contraris a la independència. Val a dir que els que van votar el que votaria Sánchez-Camacho, és a dir, ‘no’ van ser poc més de 100.000. Seguint la seva lògica psicodèlica, podríem afirmar que tota la resta de catalans estan en contra que Catalunya continuï sent el que és ara, és a dir, una autonomia, oi?

Potser en el que hauria de pensar la senyora Camacho és com carai pot ser que, amb el clima de polarització i opressió nacionalista que, segons sol denunciar, pateix la societat catalana, les enquestes assenyalin que ella, el PP, va camí de perdre pràcticament la meitat dels diputats de què disposa al Parlament. Si continua així, toquem de peus a terra: no la faran ministra.

I ben bé podria passar –refiem que no, pel bé del sobiranisme- que algun dia no la deixin continuar fent el paper de ‘cabo corneta’.

http://www.elsingular.cat

Read Full Post »

El projecte de la nova Constitució catalana elaborat pel grup liderat pel jutge Santiago Vidal estableix que els partits polítics només es podran finançar amb les aportacions dels militants. Aquest grup fa un any que treballa en la proposta, que té 97 articles, i que es presentarà dissabte a Barcelona. En aquest mateix acte es faran públics dos esborranys més, el que preparen juristes de l’ANC i el d’un equip de cinc professors catalans de dret a l’estranger. L’objectiu és fusionar aquestes tres iniciatives.
Santiago Vidal ha avançat en un acte a Girona que la proposta de constitució del seu grup estableix una república catalana sense exèrcit, amb el català com a llengua oficial i on els partits només es podran finançar amb les quotes dels militants. Defensa que els ciutadans puguin demanar que es modifiqui el redactat si presenten 500.000 signatures i també inclou una nova llei electoral, segons apunta Vidal: “Proposem bàsicament que hi hagi llistes obertes i que hi hagi una limitació de mandats. Aquest és un tema obert perquè poden ser dos mandats de quatre anys; per tant, vuit, però també podrien ser dos mandats de cinc anys; per tant, deu”.
Santiago Vidal ha explicat també que el Consell General del Poder Judicial ha rebutjat totes les al·legacions que havia presentat contra el seu expedient sancionador perquè les considera “inútils i impertinents”.

IMG_4724

Read Full Post »

IMG_4722

IMG_4723

Read Full Post »

Amics i amigues…

Benvinguts a la porta d’entrada del meu món literari. Voldria acostar-vos una mica del que sóc i del que faig, que sigui un espai al servei de la mútua coneixença.

Atansar-se als lectors i lectores és la millor manera de prendre el pols a la pròpia escriptura. El text és com una partitura musical. Podem veure i sentir el lector com un violinista que ha d’interpretar-la. Però la partitura no es converteix en música fins que algú no la toca, abans d’aquest moment tan sols és una mera recepta.

He cuinat alguns plats, entremesos, àpats per als més petits. Ara em sento amb una trajectòria vital suficient i m’he atrevit amb els plats forts. Va dir un mestre que en la memòria tot s’hi barreja. Allò que hem viscut, allò que hem llegit, les pel·lícules que hem vist… Amb aquest bagatge, forjat al llarg dels anys, combino ingredients, mesuro punts de cocció i jugo amb aromes i espècies per el·laborar, fins ara, les següents novel·les.

Amor prohibit (febrer 2015 – Edicions B). Durant el primer terç del segle XV Catalunya a penes aixeca el cap després de fams y epidèmies sense precedents. La terra tremola com mai no s’havia vist abans i la vall de Camprodon és l’epicentre d’aquell infern.
Sota aquesta desolació neix la història d’amor entre Marc Roselló, un sacerdot cridat a les més altes esferes de l’Esglèsia, i Agnès de Girabent, filla d’un noble rural de La Seo de Urgell, qui vol seguir les passes de metgesses com Margarita Tornerons o la jueva Floreta Sanoga.

La cuinera (2014 – Edicions B ) és la vida de la Constança Clavé, una dona capaç de seduir una ciutat i actuar sobre el curs de la història gràcies al seu talent, esperit indòmit i art culinari. Intenta recrear l’essència d’un temps, el segle XVIII, tot prenent la cuina com a base de l’evolució dels seus personatges.

Les torres del cel (2013 – Edicions B) recrea un episodi perdut de la nostra Història, la fundació del Monestir de Montserrat a començaments del segle XI, els primers temps del seu famós Scriptorium i de l’Escolania conformant el fresc d’una terra de frontera.

El mercader (2012 – Edicions B) ens parla de la Barcelona del segle XIV. Acompanyem en Jaume Miravall, un comerciant hàbil i carismàtic que travessa els mars a la recerca de nous mercats, aventures i coneixements. Aquesta novel·la ens parla de les immenses dosis d’esforç i d’esperança que necessitem per aconseguir els nostres somnis. Ha guanyat el Premi dels Lectors de L’Illa dels Llibres, el Premi a la Millor Novel·la en Català de Llegir en Cas d’Incendi i el Premi a la Millor Novel·la Històrica 2012 de la web Novel·les Històriques. Tots tres per votació popular.

La Princesa de Jade (2010 – Columna) va ser la meva primera novel·la, és una invitació al viatge, a l’aventura, a la descoberta d’un mateix i de l’altre en el camí. Una història d’amor, d’ambició, de risc. L’aventura que suposa anar a l’encalç dels somnis i deixar al darrere els paratges coneguts. Amb ella vaig guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica 2010.

Tanmateix, trobareu en aquesta pàgina algunes referències a un altre món, encara que la imatge i l’escriptura tenen vincles ben estrets al meu imaginari.

Sovint penso que hi ha una història de desamor entre la llengua oral i la llengua escrita. Estic plenament convençuda que hi ha una tensió creativa recíproca. Posar paraules a les imatges, imatges a les paraules, crear mons que es fonen per provocar, per suggerir.

Us invito a compartir amb mi el prodigi de la literatura. Sé que sense vosaltres no serà possible.

Gràcies per ser-hi!

2015/01/img_4685.jpg

2015/01/img_4684.jpg

2015/01/img_4686.jpg

2015/01/img_4687.jpg

2015/01/img_4688.jpg

2015/01/img_4689.jpg

Read Full Post »

L’associació Drets ha portat a l’ONU la catalanofòbia a Espanya. Ha interposat una demanda al Consell de Drets Humans de l’ONU. Denuncia la inacció de la justícia espanyola contra els insults i atacs a catalans. Asseguren que estan cansats que la justícia espanyola no actuï per defensar els drets dels catalans, davant la creixent catalanofòbia.

El president de l’entitat, Sergi Blázquez, ha fet arribar al Relator Especial de les Nacions Unides per la Llibertat d’Opinió i Expressió, David Kaye, diverses de les denúncies que han presentat des de Drets i li ha fet saber que la justícia espanyola es queda sistemàticament de braços plegats davant dels delictes d’amenaces, odi i insults que s’estan cometent contra els catalans, en el marc del procés polític i social que viu Catalunya.

En la carta de Drets informen al relator de l’ONU que a l’Estat espanyol es cometen greus abusos del dret a la llibertat d’expressió, ja que sota l’empara d’aquest dret es cometen opinions discriminatòries que atempten contra la llibertat i els drets del catalans, i que poden constituir actes criminals. També denuncien la “inacció de les autoritats espanyoles”, que “han ignorat sistemàticament els requeriments presentats per nombroses organitzacions de la societat civil i intel·lectuals”.

Fa només dues setmanes que la Fiscalia Especial per delictes d’Odi i Discriminació va desestimar una denúncia de Drets contra el diari ABC per haver comparat el sobiranisme català amb el nazisme, amb l’excusa que el codi penal espanyol només preveu en l’article 607.2 que sigui delicte la justificació del genocidi i no la comparació.

Xavier Lladó
http://www.elsingular.cat

2015/01/img_4674.gif

Read Full Post »

Entrevista de Alicia Sanchez Camacho
http://www.larazon.es

–Artur Mas ha anunciado elecciones autonómicas en clave plebiscitaria el próximo de 27 septiembre y no en marzo, tal y como le exigía Oriol Junqueras. ¿Ha vencido el pulso entre independentistas?

–No, Mas es el gran perdedor. Este anuncio electoral demuestra que ha fracasado estrepitosamente. Mas pasará a la historia como el peor presidente de la Generalitat, incluso superando a Montilla. Ha sido incapaz de gobernar y no ha luchado contra los problemas reales como el paro, el fracaso escolar o la pobreza. Deja una Cataluña peor, más endeudada y más dividida. Este acuerdo entre Mas y Junqueras ya ha dado sus primeros frutos. ERC ha vuelto a impedir esta semana la comparecencia de Mas en la «comisión Pujol». Todo el proceso soberanista es una cortina de humo para tapar su fracaso de gestión y para tapar los casos de corrupción que afectan a CiU.

–¿Cómo se imagina estos ocho meses, de aquí al 27-S?

–Igual han sido hasta ahora, en campaña permanente. En menos de cinco años Cataluña habrá celebrado tres elecciones autonómicas, no me parece sensato. Estos ocho meses van a ser la campaña electoral más larga y más cara de la historia catalana. Mas va a utilizar los impuestos de los ciudadanos para una campaña independentista y no se van a abordar los problemas de los catalanes.

–Mas anuncia estructuras de estado de aquí a septiembre. Usted asegura que el PP las va a frenar. ¿Cómo piensa hacerlo?

–Se frenan con nuestros mecanismos democráticos. Mas ha entrado en un laberinto y no sabe salir de él. Cataluña no va a tener una seguridad social propia ni una hacienda propia. Los catalanes ya tenemos estos organismos a nivel nacional y funcionan bien. El PP, por tanto, va a utilizar los mecanismos democráticos para que la ley se cumpla, por mucho que Mas se empeñe en malversar los fondos de todos.

–¿Contempla la posibilidad de que Mas acabe inhabilitado como presidente de la Generalitat?

–No podemos valorar las decisiones judiciales, pero veo que Mas va a acabar mal porque se compromete a hacer cosas imposibles.

–CiU y ERC anuncian «actos de soberanía» en asuntos como la inmersión lingüística, los horarios comerciales y la pobreza energética. ¿Qué opina?

–Mas está cada día más distanciado de la realidad y estas cuestiones van a caer por su propio peso. En el caso de los horarios comerciales ya se vio que la ley española favorece más a los comercios catalanes, lo hemos visto con las rebajas. Yo quiero denunciar que Mas prioriza el dinero de los catalanes para una seguridad social propia y para una Hacienda propia, en vez de dedicarlo a los más vulnerables de nuestra sociedad.

–Rajoy y Mas no dialogan desde julio. ¿Es imposible retomar conversaciones?

–Es que Mas no dialoga, se ha visto. Él sólo quiere que se le dé la razón, tiene un talante pujolista. Y así lo hemos visto en su relación con Mariano Rajoy y con Oriol Junqueras. El presidente del Gobierno sólo dialoga sobre cosas serias porque su interés es ayudar en asuntos como la liquidez autonómica o las infraestructuras. Hablar con Mas es perder el tiempo porque su única obsesión es el proceso separatista. No le interesa otra cosa.

–Unió no fijará su postura sobre el 27-S hasta después de las municipales. ¿Qué le parece?

–Lamentable. Que el señor Duran Lleida pueda finalizar su carrera política siendo cómplice de esta huida hacia adelante de Mas es triste. Aplazar su postura hasta después de las municipales, cuando se nos anuncia una declaración unilateral de independencia y una ruptura definitiva con el resto de España, creo que es un error gravísimo. El tiempo está demostrando que quien resuelve los problemas es el Gobierno de Mariano Rajoy, y que Mas, Junqueras y Duran únicamente se mueven por tacticismos políticos y por los cargos.

–Mas también ha anunciado que CiU y ERC darán prioridad a pactos entre ellos tras las elecciones municipales. ¿Perjudica esto al PP?

–Al contrario. El voto de centro-derecha sensato y responsable tiene una única alternativa: el PP. CiU sólo garantiza la política de la «estelada» y del independentismo. Convergència ha decidido entregarse a Esquerra en los ayuntamientos y, por lo tanto, sólo queda una opción seria, que es la nuestra, el PP. Tenemos la esperanza de que los catalanes se den cuenta de que ni el bloque de los independentistas (CiU y ERC), ni el bloque de los populismos y la izquierda extrema (Podemos, Guanyem, etcétera) son serios para abordar la gestión del mundo municipal.

–¿El resultado de las municipales condicionará el de las autonómicas?

–Creo que las elecciones municipales pueden significar un punto de inflexión en la relación entre Artur Mas y Oriol Junqueras. Dependiendo de quién se imponga a quién, va a verse que no hay tal unión entre ellos. El vencedor de las municipales entre los soberanistas va a ser el favorito de las autonómicas y las tensiones van a volver.

–Usted dijo tras el 9-N que el independentismo había «tocado techo». ¿Lo mantiene o teme un arreón tras el pacto Mas-Junqueras?

–Lo mantengo y el tiempo me está dando la razón. Mas no ha avanzado las elecciones a marzo porque no tenía en las manos la mayoría independentista. Este proceso tocó techo el 9-N y ahora los partidos independentistas están enfrentados aunque nos quieran decir lo contrario. Yo estoy convencida de que el 27-S va a ser una gran ocasión para que la Cataluña silenciosa despierte, se movilice y opte por frenar el independentismo. Cataluña no está condenada a que una oligarquía soberanista siga mandando. Si los catalanes se movilizan los independentistas se encontrarán con la realidad: no hay una mayoría por la ruptura.

–Históricamente CiU y ERC han sumado mayoría en el Parlamento de Cataluña. ¿Se puede romper el 27-S?

–Sin duda. Y yo apelo a esos 7 de cada 10 catalanes que no votaron el 9-N a que se movilicen para que pueda formar un Govern de concentración constitucionalista.

–Mas va a reforzar en estos ocho meses el aparato diplomático de la Generalitat. ¿Teme injerencias internacionales en el proceso catalán?

–Mas ha fracasado absolutamente en su búsqueda de apoyos internacionales. Europa está con el Gobierno de España y defiende nuestra unidad nacional. Esas enormes cantidades de dinero que ha gastado en querer comprar ese apoyo internacional no han servido para nada.

–Usted ha pedido la dimisión del presidente de la Generalitat. ¿Se plantea una moción de censura?

–Ya no estamos para estrategias parlamentarias ni mediáticas. Lo que tenemos que hacer es explicar bien explicada nuestra alternativa constitucionalista y de creación de empleo. El PP quiere liderar la recuperación del papel de España en Cataluña, que es lo que ha decepcionado a nuestros votantes. Vamos a recuperar la presencia del Gobierno de España en Cataluña, tenemos un plan muy ambicioso en este sentido y creo que vamos a recuperar los sentimientos de los catalanes que se sienten españoles. Vamos a tomar iniciativas desde el mundo del deporte o de la cultura, y también desde instituciones respetadas como el Ejército o la Guardia Civil. Lo expondré en mi conferencia política.

–¿Va a repetir como candidata en Cataluña?

–Soy presidenta del comité electoral nacional del PP, así que seré de las primeras en enterarme (sonríe). Lo único que puedo decir es que la dirección nacional del PP da una confianza absoluta al equipo del PP en Cataluña y sabe que son momentos trascendentes. Yo estoy absolutamente comprometida.

–La campaña del 27-S comienza oficialmente el 11 de septiembre, Diada de Cataluña. ¿Qué le parece la ocurrencia del president de la Generalitat?

–Mas sigue instalado en un mundo épico, de grandes relatos históricos. Pero para la gran mayoría de catalanes lo importante no son las solemnidades grandilocuentes, sino los problemas reales.

–Apuesta por un gobierno de la Generalitat de constitucionalistas, pero el PSC no está por la labor. ¿Ve posible un cambio de postura de los socialistas catalanes?

–Los socialistas deberían hacer una reflexión de generosidad, igual que la hizo en su momento en el País Vasco. Está en juego la división de España y deberían ser capaces de pactar gobiernos alternativos al independentismo. Creo que sus electores no van a entender que hayan sido capaces de pactar con Esquerra en su día y que no sean capaces de pactar ahora con el Partido Popular cuando lo que está en juego es la unidad de España.

2015/01/img_4660.jpg
Foto: http://www.lavanguardia.com

Read Full Post »

L’economia catalana “hauria anat millor” si Catalunya hagués estat un estat independent, segons l’economista i exdiputat a Westminster Adam Price, autor d’un informe de Harvard sobre el potencial econòmic dels països petits. “Els països petits a Europa, de mitjana, ho han fet molt millor que els grans” en les últimes dècades, segons Price, que afirma que “si Catalunya hagués estat independent, com a país petit, probablement li hauria anat millor del que li ha anat com a part d’Espanya”. L’expert creu que és “molt difícil” defensar que amb la independència Catalunya no prosperaria. “Es pot debatre sobre els costos de la transició”, admet Price, però “a llarg termini no hi ha dubtes” del potencial.

Segons Adam Price, que treballa per la consulta britànica Nesta, els països petits tenen més potencial en el terreny econòmic que els grans, i acostumen a generar un “ambient fèrtil per a la innovació”. “Hi ha una agilitat més gran, més capacitat per respondre ràpid a les crisis”, assegura en una conversa amb l’ACN. A més, economies de la mida de la catalana tendeixen a exportar “de forma natural” i a ser “sensibles a l’ambient canviant” del seu voltant perquè no disposen d’un gran mercat domèstic.

Per aquest expert, un altre dels avantatges dels estats petits és que “són millors” a l’hora de cohesionar la societat i tenen “un sentit més gran de pertinença” que afavoreix la col·laboració entre diferents sectors econòmics i socials. Però això també genera riscos, com la possibilitat que es creïn corrupteles.

“La part negativa és que pot haver-hi una tendència al fet que tothom tingui les mateixes idees”, explica Price, que cita com a problema la creació d’una “elit molt petita hiperconnectada” com va passar amb la crisi de Grècia, Irlanda o fins i tot Islàndia. “Tenir uns mitjans bons i independents, un sistema judicial independent i unes universitats fortes ajuda a garantir que els líders siguin honestos”, recomana.

La viabilitat econòmica de la independència

Adam Price, que va ser diputat a Westminster pel Plaid de Gal·les, considera que “ningú pot dir que una Catalunya independent serà pobra”. Com a país, explica, Catalunya té “grans actius”, especialment una població qualificada i amb habilitats. “Això no desapareix amb la independència”, recorda Price, que considera que “amb el canvi sorgeixen noves oportunitats, i si tens una població emprenedora, aquestes oportunitats s’exploren”.

Price considera que es poden “debatre els costos de la transició” cap a la independència, però apunta que a llarg termini “els països que prenen les seves pròpies decisions tendeixen a anar millor”. “Pots dissenyar les teves polítiques econòmiques específicament, d’acord amb la teva situació, les teves oportunitats i els teus reptes”, assenyala.

“Els partidaris del no diuen que ser part d’un estat més gran et permet compartir els riscos”, admet aquest expert, que considera que al final cada persona ha de prendre la seva pròpia decisió. “Un s’ha de basar en la manera com valorar el llarg termini respecte al curt termini; si s’està disposat a assumir un cert risc a canvi de la possibilitat d’un millor resultat més endavant”, remarca.
http://www.ara.cat

Read Full Post »

Publicat a http://www.vilaweb.cat

El president Artur Mas ha anunciat que convocaria les eleccions avançades perquè es fessin el 27 de setembre. Els partits hi concorreran bo i separats, però amb un full de ruta comú, que ja tenen molt avançat. Ho ha anunciat després de la reunió d’aquesta tarda amb el president d’ERC, Oriol Junqueras, i els representants de l’ANC, Carme Forcadell; Òmnium Cultural, Muriel Casals, i l’AMI, Josep Maria Vila d’Abadal. El primer dia de campanya electoral serà l’11 de setembre. També ha explicat que el govern i ERC refermen l’acord de legislatura signat fa dos anys i reactivaran les converses per assegurar l’aprovació del pressupost. Mas ha deixat clar que l’acord té el suport de CDC, UDC, ERC i les entitats que han participat en la reunió.
Mas ha anunciat que havia pogut avançar la compareixença prevista per demà: ‘Això és un bon senyal —ha dit—, perquè són decisions en forma d’acord. El consens s’havia afeblit i es posava en dubte. Avui això ha canviat, sortosament. Volia demanar disculpes perquè aquestes darreres setmanes no han estat les millors. A mi també m’ha dolgut de veure com el clima s’havia deteriorat. Tots, poc o molt, hi tenim la nostra responsabilitat. Avui podem dir que tot això ha estat un malson perquè s’ha refet el pacte d’unitat.’

‘Hem estat unes quantes hores plegats aquesta tarda amb el president d’ERC i les entitats sobiranistes. S’ha refet la unitat per a garantir la continuïtat del procés de transició nacional i per a portar-lo fins a la victòria. Aquest és el propòsit compartit per molta gent d’aquest país. Volem fer-ho i fer-ho bé. Aquest és el gran objectiu. Hi ha l’acord de convocar la població catalana a les urnes. Serà aquest any 2015. Hi haurà eleccions perquè la gent es pugui pronunciar per continuar avançant en el procés de transició nacional.’

En aquesta recuperació del consens, Mas ha explicat que havien acordat això: reafirmar l’acord de legislatura que havia quedat qüestionat; impulsar i culminar les estructures d’estat previstes en aquest acord de legislatura i la legislació i normativa que les faci viables; culminar l’aprovació de lleis que són de màxima importància per al bon funcionament del país (llei de formació professional, llei de reforma del servei d’ocupació, l’administració electoral si no hi pot haver nova llei electoral); impulsar programes de política social contra la pobresa; prioritzar l’inici del pròxim curs escolar d’acord amb la legislació catalana; reiniciar les converses per assegurar l’aprovació del pressupost; incorporar un expert proposat per ERC per culminar la creació d’estructures d’estat com ara la hisenda pròpia, la projecció exterior, l’administració de la seguretat social, etc.

‘També hem acordat que es facin eleccions avançades aquest any 2015 concorrent amb llistes diverses amb un full de ruta acordat que ja tenim molt avançat. Hi anirem separats, però amb un full de ruta comú.’ Mas ha dit que el full de ruta s’incorporaria als programes electorals. També ha anunciat que a les eleccions municipals es prioritzarien els pactes entre les formacions que han acordat aquest full de ruta.

2015/01/img_4599.jpg

2015/01/img_4600.jpg

Read Full Post »

El nostre veí, Joan Manuel Tresserras, entrevistat avui, a El País de Catalunya

No estamos ante una de aquellas batallas que se libran para que todo siga igual”, asegura Joan Manuel Tresserras, un tipo de razonamiento implacable y sonrisa tranquilizadora; un marxista de libro, ideólogo de cabecera de ERC y enemigo declarado de los lampedusianos, aquellos que gustan de fuegos de artificio para que todo siga igual. Su revolución habrá de ser exquisita en la forma pero radical en el fondo; una guerra pacífica pero mortal para los partidos de la burguesía catalana y para el Estado depredador, sus dos formidables adversarios a los que pretende batir de un solo golpe y ahora mismo.

De muy joven se hizo sacristán, de los de Manuel Sacristán, militante de las Plataformas Anticapitalistas y luego de los CCC, Col·lectiu Comunista Català, con Francesc Espinet, Gil Matamala, Julià de Jòdar y Montserrat Tura, entre algunos otros. En su casa guarda como un tesoro un ejemplar de Fet Nacional Català i LLuita de Classes, un opúsculo de referencia y reverencia, editado por ellos mismos en 1977, en el que los jóvenes militantes de la extrema izquierda obrerista desarrollaron la equiparación teórica de los dos conceptos, el nacional y el de clase. A los 22 años, ya había llegado a la convicción independentista, vía marxismo, y adoptado su tesis referencial: el proceso de liberación nacional debería tener un contenido de clase, pero esta no podría ser la burguesía, la impulsora tradicional de los Estados nación, porque se había vendido al franquismo por una promesa de orden y de acceso al mercado español.

Resistió con sus camaradas la decepción de la Transición y la realidad del independentismo, muy alejada de las posiciones hegemónicas soñadas: “entonces éramos un testimonialismo grupuscular”. Su cuartel de invierno fue la Facultad de Ciencias de la Información de la UAB, allí, con su amigo y cómplice de toda la vida, Enric Marin, escribieron a cuatro manos sobre materialismo y comunicación de masas, imaginaron un espacio de comunicación catalán y mantuvieron alguna actividad política esporádica. Apoyaron a Herri Batusana en las elecciones europeas de 1987 y se arrepintieron al poco, cuando el atentado de ETA en Hipercor, firmando los dos un artículo en EL PAÍS de rechazo a la violencia como instrumento de política democrática. Guarda todavía las cartas amenazadoras de remitentes partidarios de lo contrario. También estuvo en la Crida, hasta su disolución.

Tuvo un flechazo con Carod Rovira y trabajó para convertirlo en “el tercer hombre” entra Pujol y Maragall
Durante muchos años, hasta finales de los 90, no supo ver en ningún partido nada que le despertara interés. Un día conoció en una comida a Josep Lluís Carod Rovira y al salir llamó a su amigo: “Enric, tenemos líder”. Fue un flechazo político, de inmediato se puso manos a la obra para convertir al secretario general de ERC en el tercer hombre de la política catalana, entre Pujol y Maragall. La campaña hizo posible el pacto del Tinell y descarriló en Perpiñán. De todas maneras no militó en ERC hasta el año 2010, después de haber sido consejero de Cultura en el segundo tripartito y cuando el desastre electoral de su partido, y de la izquierda en general, ya se había consumado.

“CiU ganó aquellas elecciones con el programa de ERC de hacía diez años, el concierto económico; habíamos perdido las elecciones pero estábamos ganando la batalla conceptual”. Con esta tesis por bandera, recorrió las sedes republicanas del país para contagiarles su optimismo natural: la aparición en escena de Oriol Junqueras, con su versión republicana de la teología de la liberación, era la señal divina de la recuperación. En 1992, escribió en El Viejo Topo: “hay un independentismo catalán tranquilo, democrático, progresista, culto y solidario…que engloba sectores de formación y tradición diversa y ejerce cada vez más de núcleo hegemónico”. Veinte años después, creyó llegada la hora de aquella profecía.

En la primavera de 2012, tras la formación de la ANC, de la que él participó de forma muy discreta, se reafirmó en su tesis. “La Asamblea es una propuesta nacida directamente de las clases populares, con voluntad hegemónica, un desbordamiento de la política institucional”. El adelanto electoral decidido por el presidente Mas aquel año, permitió la recomposición del espacio soberanista en beneficio de ERC, hasta el punto que Tresserras intuyó que las condiciones objetivas fijadas 35 años antes estaban prácticamente cumplidas. “La hegemonía social se había desplazado de las clases tradicionales hacia un nuevo bloque histórico, formado básicamente por los sectores sociales que pretendía representar ERC desde la renovación de Junqueras; se había confirmado la inexistencia de una oferta por parte del Estado español, así como la falta de iniciativa de las clases dirigentes autóctonas y era evidente que los partidos iban a remolque de la sociedad movilizada”.

Considera Tresserras que la ANC surge de las bases y desborda la política institucional
El paso de los meses no hace sino reafirmarlo en su prospectiva. En un acto en la sede de Òmnium exalta “el carácter revolucionario del llamado Proceso y la responsabilidad de los catalanes de ser originales, dado que lo que estamos protagonizando no tiene precedentes en Europa”. Desde el verano del Tricentenario, el marxista persistente que se explica como un profesor educado y apasionado está on fire. Desarrolla su propuesta de la doble revolución catalana, la nacional y la social: “Allí donde hay un Estado fuerte, como en España, que ejerce una dominación con mano de hierro, el cambio es muy difícil; por el contrario, en Cataluña, si rompemos con este Estado, las puertas de la revolución social se nos abren de par en par”. Habla de “un Estado transformador desde el mismo instante de su creación, con una arquitectura institucional no dominante sino protectora de los derechos y libertades de los ciudadanos”; de una nación que “no será hecha a medida de las minorías tribales que quieren un país de barretina”, de una república catalana “mestiza como nuestra nación”.

Dos revoluciones en una sola rebelión exigen un esfuerzo que él sabe “deberá ser monumental” y claramente rupturista respecto del Estado, una vez obtenido el correspondiente mandato democrático. No teme que el desafío institucional vaya a impedir la negociación posterior para hacer efectiva la independencia, dado que considera al Estado español prisionero de la deuda a negociar. Tampoco expresa la más mínima aprensión por las consecuencias de una posible desobediencia civil y fiscal, todo lo contrario, se diría que está ansioso por vivir un episodio tan emocionante. “Creo que sí, que la gente desobedecerá al Estado del expolio y de la negación del derecho a votar”.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/821/10657841/files/2015/01/img_4519.jpg
Joan Manuel Tresserras vota al Centre Cívic de Bellaterra, Foto: Bellaterra.Cat

Read Full Post »

Older Posts »