Estem acabant l’any 2020. Està clar que no ha estat molt bo i fins i tot alguns l’han anomenat “L’any que no va existir”. Però segurament que a cadascun de nosaltres ens ha passat una cosa bonica que ens pugui fer sentir que l’any va valer la pena.
Ricardo Ramos Rodriguez (Calataiud, 1992), escriptor i enginyer industrial per la Universitat de Saragossa. És autor de les novel·les Les ombres de l’Imperi (2015) i El ressò entre la boira (2017), i de la sèrie d’articles Bilbilitanos en la història (2016), totes elles publicades per Pregunta Edicions.
Vam acudir de la millor manera per desitjar Bon Nadal i un Millor any 2021, és d’agrair als que segueixen ocupant un espai en el nostre cor.
Ricardo, aquest jove aragonès de 27 anys ha publicat a XL Semanal una carta que resumeix la necessitat de no abaixar els braços i de no perdre mai de vista el més important de la vida.
La carta diu:
Gairebé tota la meva generació té una vivència infantil comú: els afartaments forçosos a casa dels avis. “Menja-te’l, que mai se sap quan pot venir una altra guerra” solia dir la meva àvia, encara que fos un sol cigró el que em deixava al plat. El trauma col·lectiu d’aquella generació va ser la fam, i per això atresoraven provisions, cada ocasió d’alimentar era com si fos l’última i veien en cada taula plena, un privilegi.
Mentrestant nosaltres, capaços de buidar sense remordiments mitjana nevera a les escombraries, vam créixer en una bombolla de presumpta seguretat en què, estàvem convençuts, mai passaria res. Ara rebem la nostra primera gran ferida: aquesta pandèmia és la nostra guerra, la nostra fam és de contacte, i creixen els nostres traumes d’aïllament i distància. Per això em pregunto si ens convertirem en previnguts atesoradores d’afecte i dedicarem als nostres néts frases com: “abraça’m, que mai se sap.”
Bellaterra. Cat dona les gràcies al veïnat de Bellaterra pel vostre escalf, tot desitjant que el més aviat posible podrem abraçar al nostres estimats i viure una vida normal.
Cuidem-nos força i salut!
Les imatges, esgarrifoses, han provocat commoció i indignació a parts iguals, però mostren una realitat quotidiana que lamentablement va més enllà dels Estats Units. A una altra escala, fa només un any, l’agost del 2019, les imatges d’uns agents de la Guàrdia Urbana de paisà detenint un manter en plena plaça Catalunya de Barcelona també van provocar un escàndol.L’entitat SOS Racisme explica que un 15% de les denúncies que rep d’agressions racistes estan protagonitzades per forces de l’ordre, i avisa que això és només la punta de l’iceberg, ja que la majoria de víctimes renuncien a denunciar perquè o no tenen papers o, simplement, ho veuen com un pas inútil. I és cert que, tal com anota el col·lectiu Irídia, aquests casos es converteixen sovint en processos judicials llarguíssims i costa fins a 10 anys aconseguir una sentència condemnatòria. I més enllà d’aquests casos de brutalitat o agressions policials, hi ha el simple assetjament: es calcula que la policia atura pel carrer 7,5 persones racialitzades per cada blanc.Però seria un error pensar que el racisme és un comportament exclusiu de les forces de l’ordre. A la nostra societat hi ha un racisme estructural, d’origen cultural, que sovint no sabem veure perquè és inconscient i es banalitza. Però només cal parlar amb persones no blanques per comprovar que aquestes barreres més o menys subtils existeixen i estan ben presents, fins i tot en una societat que es considera oberta i tolerant. La normalitat amb què es viu la diversitat a les escoles es trenca sovint quan s’arriba a l’adolescència i, per exemple, a un jove negre perfectament integrat en la cultura catalana se li nega l’entrada a una discoteca. Cal preguntar-se per què costa tant veure persones de color ocupant llocs de responsabilitat. Quanta diversitat tenim en el nostre entorn més pròxim?De la mateixa manera que fa temps que com a societat lluitem per desterrar els comportaments masclistes, i coses que s’acceptaven amb naturalitat fa molt pocs anys ara es consideren inacceptables, potser ha arribat l’hora de fer un examen de consciència sobre aquest racisme estructural que encara arrosseguem socialment i que nia en unes institucions formalment democràtiques, com es veu en el cas dels CIE. I més ara que la irrupció de l’extrema dreta fa témer un retrocés en aquest i altres àmbits, amb la profusió de discursos en què a la persona que és diferent, sigui per ideologia, orientació sexual o color de pell, se la considera sospitosa.És molt fàcil criticar Donald Trump i la seva política de l’odi, però aquesta indignació hauria de servir per ser conscients que no només existeixen George Floyds als Estats Units, i que a casa nostra encara hi ha un camí molt llarg per recórrer per deslliurar-nos de l’herència racista i esclavista del nostre passat. I que una cosa tan bàsica com que tothom sigui tractat en igualtat de condicions, encara és una utopia per a molts. Aquí tots tenim feina per fer.
