LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant, compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.
L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)
El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!
Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!
El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.
Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.
D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.
Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.
De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…
Autèntic refugi climàtic natural de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES| Avui compartim un interessantíssim article de Zara PalomequeRecio (escriptora i doctora en Estudis Culturals), que pública el diari PÚBLICO. Zara es diu que l’hivernacle és l’efecte funerari dels nostres dies, i també el resultat directe d’un deliri capitalista que ens torna estrangers a la nostra terra, i afirma que com més escalfament, més aeroports i camps de golf, se’ns llança des de les autoritats teòricament competents; més regadiu mancat de la substància vital que alleuja la set, més autopistes i contaminació atmosfèrica, més tala de frondositats urbanes.
Vista aèrea de Bellaterra dividida del terreny de la Universitat Autònoma de Barcelona a través de les vies dels FGC 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
NI CASA MEVA ÉS JA CASA MEVA
La meva amiga Carmen em va enviar ahir un missatge per dir que no reconeix casa seva; que fa tanta calor entre les parets d’aquell piset cacereny que està pensant seriosament instal·lar l’aire condicionat; però que, mentre dubta sobre la seva decisió, no aconsegueix dormir, així que ha estès les seves activitats a les hores nocturnes i, en conseqüència, l’estiu està alterant els seus bioritmes com un perpetu jet lag. Zombie pels corredors i propietària d’un mareig extensible a les seves mascotes, la ciutat se l’ha transformat en un guèiser hostil per al qual ja no hi ha refugi possible, i el cos li torna senyals d’alerta amb què jugar a la por. El missatge també amaga una pregunta a qui no només s’ha acostumat a la calor, sinó que l’ha escollit conscientment i l’afronta amb estratègies ancestrals i una genètica estranyament màgica. En una altra vida, m’agrada explicar-li entre rialles, crec que vaig ser un tuareg, encara que la veritat és que jo també pateixo els apallissaments d’aquest extremisme climàtic, i ni els tendals, ni els murs gruixuts i sostres alts de la meva llar, ni el ventall alleugen prou. Surto al carrer i contemplo el termòmetre per sobre de 40ºC gairebé diàriament; la pedra gòtica, musulmana o romana d’aquest palimpsest cordovès desprèn foc i, traient alguns tarongers aguerrits, no hi ha arbres que donin ombra. Suo profusament, i tot això, al costat de l’horari dels vilatans que han decidit partir la jornada de son en dos, la matinada profunda i la migdiada, per disposar dels fresques matins i nits lliures, els ho ofereixo a Carmen com a recepta mèdica. Mira, és que ens hem d’adaptar; mira, Azahara, és que casa meva és un hivernacle; doncs planta tomàquets –responc.
Hivernacle és l’efecte funerari dels nostres dies, i també el resultat directe d’un deliri capitalista que ens torna estrangers a la nostra terra. Aquí, les activitats vespertines han quedat suspeses i gairebé no obren els comerços; el mercat ambulant ha passat a omplir de paradetes una ruta il·luminada per fanals i ocasionals estrelles; la piscina del meu poble convida a fer una capbussada fins a la 1:30, pressuposant l’ajuntament que pocs aconseguiran fer ull abans. Si alguna cosa ens portarà aquesta emergència sense treva serà l’estupefacció, perllongada i completada al llarg dels anys, davant del fet que la nostra casa ja no és casa nostra, fins que l’hem d’abandonar per una altra aliena igualment als fets de costums, trajectòries biogràfiques i amors. Tampoc els paisatges –el llar darrer– són reconeixibles a uns ulls la memòria dels quals es va acoblant a la nostàlgia però no troba concatenació a la mirada contemporània. Com més escalfament, més aeroports i camps de golf, se’ns llança des de les autoritats teòricament competents; més regadiu mancat de la substància vital que alleuja la set, més autopistes i contaminació atmosfèrica, més tala de frondositats urbanes. L’adaptació, sembla, funciona com l’engany del conte Hansel i Gretel: la bruixa engreixa els petits i aquests, devorant màquines d’aire condicionat i vacances en creuer, pensen que el feliç goig de la golafreria puntual els mantindrà fora de perill, abans que la vella els introdueixi a la caldera i faci potatge amb ells. La faula projecta refulgències tan caníbals com el mateix antropocè. Els nens, per cert, tampoc no tenien casa.
Així, el meu riu que antany es desplegava en cales i dibuixava una platja no existeix, avui és una fossa sèptica; la meva aigua de pluja no plovia microplàstics –ara, és clar, aquest problema es pot veure compensat per la circumstància que gairebé no plou; el meu pati es trobava ple d’unes dragons que mai engolien mosquits transmissors del virus del Nil. Quan ens sorprengui octubre, tornaré a sentir aquest desequilibri tan torbador entre la llum solar decreixent del crepuscle tardorenc i les temperatures encara abrasadores, de manera que cridaré a Carmen per confessar-li que no reconec l’estació de l’any, que no sé si obeir a aquesta penombra fidel als rellotges cíclics oa la qualitat febril de l’aire, ja que l’una i l’altra barallen per arrogar-se la definició ja obsoleta del temps que no tornarà. Categories dinamitades sense necessitat de deflagració, simplement arrossegant-nos per la inèrcia de l’economia; patrons fets farinetes i la ciutadania envainant la ciència amb una mà i desembeinant el trasbalsament amb l’altra; cicles que ja no respecten la seva iteració i deambulen, fent tombs, cap a una mala floració aquí, un banc de peixos morts allà: la vida va a poc a poc desprenent-se dels seus goznes i el lar ens cau a sobre com un garbuix d’incerteses. Aleshores, davant la decrepitud d’un terreny que no suporta més el pes dels maons, haurà arribat el moment de renunciar al sedentarisme que, des del neolític, ha caracteritzat les nostres societats i abraçar un nomadisme similar al que ja oprimeix milions de refugiats climàtics, altres, distants, potser miralls del futur. I cantarem, caminants, metecos, rodamóns, al compàs del romanç lorquià:
“Però jo ja no sóc jo, ni casa meva és ja casa meva“
Zara Palomeque Recio 📷 CEDIDA
Azahara Palomeque Recio és escriptora, periodista i doctora en Estudis Culturals per la Universitat de Princeton. És autora dels poemaris American Poems (2015), A la cendra blanca de les genives (2017), RIP (Rest in Plastic) (2019) i Currículum (2022), així com de les memòries Any 9. Cròniques catastròfiques a l’era Trump (2020). És també col·laboradora habitual de La Marea i El País. A Anagrama ha publicat Vivir pitjor que els nostres pares (2023).
“Hem fet una planificació perquè Vallpineda sigui part de La Floresta (Sant Cugat del Vallès), el 2024″
Lluis Feliu durant la seva visita a Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES| Veient avui la seva interessant i sincera opinió publicada al Tot Sant Cugat, recordem el desembre de 2022, quan vam rebre a l’amic Lluís Feliu, i ens parlés de la seva proposta cívica perquè la seva població de Vallpineda (Molins de Rei), s’annexiones a La Floresta (Sant Cugat del Vallès).
Tot fent un cafè a la terrassa del Bonaparte de la Plaça del Pi de Bellaterra, ens deia que estaven emmurallats amb Bellaterra i que ells ho tenien més fàcil, ja que estàn enganxats a La Floresta. Què Vallpineda és un nucli de població pertanyent al terme municipal de Molins de Rei i situat dins la serra de Collserola molt a prop de la Floresta de Sant Cugat del Vallès; que l’any 2009 eren 270 els seus habitants
Urbanització Vallpineda de Molins de Rei|Wikipèdia
Bellaterra, sí. Gràcies!
‘Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s’atrevirà a negar-ho?’
Llegia un article d’aquest mateix mitjà on l’autor rebutjava l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat per, segons l’autor, ser un barri elitista. He viscut 20 anys a Bellaterra i puc dir que com a tots els barris, hi ha de tot: metges, professors, arquitectes, empresaris, periodistes, polítics, inventors… un reflex bonic d’una societat diversa, que empeny als joves a esforçar-se per arribar on s’han proposat arribar.
Aprofitava per rellegir el significat d’elitisme al portal Termcat i de forma molt concisa hi diu que elitisme és la doctrina que defensa l’existència d’elits polítiques, culturals o econòmiques en la societat, i després de rellegir-ho diverses vegades no he sabut treure cap connotació pejorativa. Crec que cal aplaudir i reivindicar el que alguns volen titllar de forma negativa.
Fa massa temps que sentim que els empresaris són dolents, que l’elitisme, sigui econòmic, polític o cultural, és dolent, que els rics no mereixen ser rics o que qui treu bones notes no juga net. Canviem el xip si us plau, la cultura de l’esforç està en joc i tots hem de ser conscients que el “pare Estat no existeix” ni ens salvarà de res, seràs tu qui ha de córrer, esforçar-se i lluitar pels objectius individuals o col·lectius.
L’Estat, igual que l’Ajuntament és com un jardí que amb l’esforç de tots podem cuidar, decorar, regar i fer-lo digne. Però cal esforç, complir amb els deures i ser pragmàtics.
A Bellaterra i a Catalunya, per sobre de si ens agrada una comunitat o una altra, està la democràcia i la llibertat.
Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s’atrevirà a negar-ho? Bellaterra sí, gràcies, i totes les persones que puguin aportar per construïr una societat millor.
LLUIS FELIU I ROE
Doctor en Marketing per la Universitat Abat Oliba CEU Llicenciat en Ciències de la Comunicació Blanquerna (Periodisme) a Universitat Ramon Llull Màster executiu de Comunicació Empresarial i Institucional per EADA Business School Màster oficial en Comunicació Digital i Noves Tecnologies per la Universitat Abat Oliba CEU Programa de Tècniques Professionals, Gestió de Projectes, a IESE Business School
Fundador i Director de Comunicació i Màrqueting de l’agència edeon.net Consultor Programa Consolida’t de la Generalitat de Catalunya
LLUÍS TORRES| Compartim aquesta interessant opinió de seguretat, també pel veïnat de Bellaterra, del nostre amic, el Sancugatenc Víctor Alexandre, ha publicat al Tot Sant Cugat.
L’escriptor Víctor Alexandre 📷 CEDIDA
ELS LLADRES NO FAN VACANCES
En aquestes dates d’agost és quan els lladres de cases fan l’agost. Empren diversos trucs per saber si som fora de vacances, i, per contrarestar-los, els Mossos d’Esquadra donen consells molt efectius. El problema és que no tothom els segueix. De tots aquests consells, n’hi ha set de molt importants, com ara instal·lar un pany de seguretat, instal·lar un passador a les finestres, sobretot si són corredisses, o deixar els objectes de valor en llocs desacostumats. Però n’hi ha tres que a mi em semblen bàsics i que són molt fàcils de seguir, ja que no demanen cap instal·lació; n’hi ha prou de posar-se en la pell del lladre i de pensar com ell per no facilitar-li les coses.
Una família que marxa dues, tres o quatre setmanes de vacances és obvi que acumularà correspondència a la bústia. No cal que sigui molta, el sol fet que les altres estiguin buides ja informa que ningú no l’obre. Un altre error és penjar informació del lloc on som de vacances a les xarxes socials. Fer això és molt pitjor que si pengéssim un rètol a la porta que digués “No hi som fins a tal dia”. Finalment, com que els lladres tenen un codi propi, és molt recomanable que, si som fora, els veïns eliminin tot adhesiu que vegin al portal o a la façana de l’edifici per més que sembli merament publicitari. En aquest sentit, cal també estar molt a l’aguait dels marcadors a les portes del pis o de la torre, ja que els lladres hi posen plàstics, cartronets, etc., per saber si algú hi fa vida. A menys facilitats, més seguretat.
*Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
LLUÍS TORRES| Compartim la nota de reflexió que hem rebut del cronista de Bellaterra, Ignasi Roda Fàbregas, creador del llibre “Crònica de 75 anys Bellaterra 1930/2005” Ignasi va néixer a Barcelona, l’11 de març de 1953. També és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. L’any 2023 va publicar el llibre “Nova Crònica de Bellaterra”, coincidint amb la nova gestora de l’EMD del partit polític BE, presidida per Josep Maria Riba.
Ignasi Roda Fàbregas, creador del llibre “Crònica de 75 anys Bellaterra 1930/2005”
REFLEXIÓ A VOLTES D’UN COMUNICAT OFICIAL, per Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra
Havent llegit el comunicat del President del Club Jordi Fau adreçat als mitjans de comunicació (a misses dites) hom no pot per menys que fer aquestes reflexions:
Primer. EL Club no acaba una etapa. Dir això és com dir que en comença una altre i no és cert. El Club Bellaterra desapareix i ja no tindran identitat fiscal.
Segon. En el comunicat no veig cap mena d’autocrítica i això no és bo. Cal explicar on es van equivocar per arribar a la desaparició de l’entitat. Així ho expressió en un article enviat a Bellaterra Diari.
Tercer. El Club va ser un aglutinador social i sobre tot cultural. Era l’epicentre de l’activitat veïnal. Cap menció, doncs, a aquesta pèrdua de culturalitat i que es va decidir quan es va fer la operació de la maceo transformació.
Quart. Em sap greu que, quan es menciona a l’Artur Vidal, no es faci menció de la meva feina de recopilació de la història del club en el llibre Bellaterra Crònica de 75 anys. No crec ni tan sols que se l’hagin llegit.
Cinquè. Tornant a la menció de l’Artur Vidal, i sense treure-li cap mèrit, qui veritablement va empènyer el projecte del Club va ser la meva tia Lluïsa Fàbregas. Ella i les noies d’aleshores van ser les que van anar porta per porta demanant els diners per aixecar el Club. A la meva tia se li va negar el dret a ser la sòcia número 1 li van atorgar, benèvolament, el número 2.
Sisè. Atribuir-se el mèrit d’una “millora de qualitat de vida” em sembla del tot exagerat. Amb el nou club, sí, es va generar una àrea de serveis inexistent a Bellaterra, però d’això a dir que la gent de Bellaterra té més qualitat de vida em sembla, com a mínim, exagerat.
Per acabar. Tots els que vam tenir i gaudir el Club l’hem perdut i això dol, no pas per la pèrdua material sinó perquè el club es i forma part de l’origen de Bellaterra com a comunitat. El club i la Unió de Propietaris i l’Hostal Sant Pancraç i el seu factotum Bartomeu Bartomeu. Aquesta troica va ser qui va plantar l’embrió del que és ara Bellaterra, amb les seves virtuts i els seus vicis.
Enrique Arias Vega, periodista i economista basc|CEDIDA
Per ser ministre no cal res en concret, ni tenir estudis superiors, segons els currículums de molts responsables de les successives carteres dels Governs de Pedro Sánchez . L’única cosa obligada és tenir fidelitat indestructible al cap i fer-se veure per enfortir el paper del President de Govern. Perquè això sí que és cert: el que no es fa valdre i veure per part de la ciutadania no repeteix en el càrrec.
O sigui que ja tenim un Gabinet de fidels al qual se li ha exigit una característica més i és la de la duresa i fins i tot bronquedat dels seus membres, que han de bregar amb una oposició embravit en un moment de crispació política i social com no n’ha viscut una altra d’igual en temps de la democràcia.
Ni se n’han anat els ministres més cremats, per mor dels serveis prestats a Pedro Sánchez, fins a partir-se la cara per ell, metafòricament parlant, ni s’ha reduït la mida elefantiàsica del Govern, un dels més nombrosos del planeta. Que no es digui que és per falta de ministres, que aquest cop han de tenir una qualitat més que els seus predecessors. I és la seva sintonia no només amb el president, sinó amb les terminals de Vitòria i Waterloo –o on vulgui Puigdemont– ja que el nou Gabinet ha d’atendre les exigències de nacionalistes bascos i catalans.
Aquí no hi ha res: el nou Govern és el de l’amnistia, la desigualtat entre espanyols i l’intent de l’Estat plurinacional, cosa que exigeix unes escurabutxaques d’escàndol i un estar a bones amb les terminals independentistes que poden arribar a vetar aquells ministres amb els que se sentin incòmodes.
Per això no cal creure que el Gabinet d’ara sigui de llarga durada, sinó que estarà condicionat pels avatars de l’independentisme i les crisis arribaran abans d’hora. No tindrem ministres tan breus com Máximo Huertas , que va haver de dimitir al cap d’una setmana per una infracció a Hisenda, però sí que veurem un corriment de cadires poc després de començar la legislatura.
Font: DiarioCritico
Enrique Arias Vega és un periodista i economista basc. Diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys. Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York. Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, El Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació. En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Conviure (2006).
“La guerra no és un videojoc ni una aventura, ni el lloc on la raó i la justícia es poden expressar”
Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya| CEDIDA
La tecnologia permet manipular imatges perquè semblin reals; permet crear avatars que semblen humans; permet fer-nos parlar idiomes que mai no hem estudiat. Es poden construir evidències —sigui per incriminar un dissident, sigui per demostrar una teoria conspirativa— que alimenten les conviccions mútues. Es pot construir un món completament virtual que sembli real, viu i sense dolor. Però encara no ha evolucionat prou com per fer que totes les guerres només siguin virtuals, sense víctimes reals i sense destrucció física. La intel·ligència artificial hauria de tenir com a prioritat substituir la incompetència humana allà on la humanitat fracassa sempre.
La guerra no és un videojoc ni una aventura, ni el lloc on la raó i la justícia es poden expressar. És una gran i tràgica desgràcia que travessa i marca diverses generacions. Recrear-s’hi —per reforçar la nostra posició, o per deixar en evidència la de l’altre, o per una pulsió inconfessable de venjança— em sembla una gran irresponsabilitat. Perquè les víctimes són altres, perquè el dolor i la destrucció és d’elles, no pas nostre.
Abans de convertir-nos en còmoda barricada indolora i incruenta, pensem en els que sí patiran i vessaran sang, en quina vida tindran els supervivents quan tots els qui tenim la immensa sort de no conèixer la guerra començarem a preparar les vacances i les compres de Nadal; a preparar la festa del cap de setmana amb els amics o a planificar quan podrem tornar a veure un partit de futbol. Quan vingui aquella hora de gaubança d’allò que en diem normalitat, a la qual creiem tenir dret (i n’hi tenim). Un dret —el dret a la normalitat— que és negat a milions de persones del planeta per culpa de la violència.
Hi ha víctimes diàries a Ucraïna, al Kurdistan, a l’Àfrica occidental, però ja no ens indignem tant perquè en això de les indignacions també hi ha modes. Hi ha dones i nenes que són tractades cada dia com esclaves a l’Afganistan, hi ha dones castigades, detingudes i assassinades a l’Iran perquè es rebel·len contra el règim teocràtic. De tot això en fèiem eslògans, debats, manifestacions… fins que una guerra en substitueix una altra, i ens permetem el luxe indecent d’oblidar les que creiem passades perquè la conversa global ha començat a parlar d’una altra cosa que ens captiva més, i que sobretot genera més clics.
La responsabilitat és de cadascú, i que tothom faci el que cregui que ha de fer. Modestament, no penso contribuir a generar soroll i cridòria. Procuro escoltar els crits i els plors de les víctimes, i sóc incapaç de distingir la diferència entre el crit i el dolor d’una víctima palestina del d’una víctima israeliana. O kurda. O ucraïnesa. O iraniana. Veig que hi ha molts experts que ho han aconseguit. Felicitats, segur que poden anar a dormir pensant que són al lloc correcte de tot conflicte.
El millor moment de la guerra no és l’alto el foc i l’armistici; és quan encara no ha començat. I ja l’hem perdut, aquest moment. (Carles Puigdemont, 130è President de la Generalitat de Catalunya)
Els meus dies d’estiu, en el pis solitari, estan influïts per dos animals: el gos i la formiga.
Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, març 1927-Barcelona, 5 febrer 2023) fou un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
El gos s’està en un terrat de la casa del costat. I es passa hores lladrant. És de creure que té propietari, i que, de tant en tant, el deuen visitar i alimentar. Un gos que plora fa molta pena, i el gos veí fa aquella mena d’udols tristíssims, humits i profunds, quan sent la sirena dels bombers, que pel meu barri passen sovint. Però el lladruc sistemàtic i monòton és una altra cosa. La vocació de fer soroll contínuament no és cap prova d’intel·ligència –en les persones i en els gossos– i més quan al cap dels dies es pot arribar a descobrir que no dona cap resultat. Però el gos no para, i quan sembla que durant uns minuts ha decidit de reflexionar, una nova sèrie de lladrucs, bruscament regulars, ens torna a pertorbar en la nostra feina o el nostre descans.
Comentant el fet amb alguns amics he arribat a la conclusió que som bastants els ciutadans que patim el veïnatge d’un gos cridaner. En una escala hi ha un gos que lladra cada nit fins a les cinc de la matinada, que és l’hora que els amos del pis hi tornen. La gent que vol dormir, i que l’endemà s’ha de llevar d’hora per a anar a treballar, està indignada. La irresponsabilitat d’alguns amos de gos és extraordinària, i el problema no té solució, perquè no hi ha manera de fer callar un gos, que és una bèstia que no s’avé a raons –si no les dóna l’amo.
L’altre animal amb el qual es pot dir que convisc aquest estiu és la formiga, o més exactament: centenars de minúscules formigues. Prou que he posat pólvores al voltant de l’aigüera, i prou que aquesta substància fa efecte, però tot just han passat un parell de dies una nova fornada de formigues compareix de sobte a la recerca de l’engruna de pa que jo hagi pogut oblidar sobre el marbre. L’eliminació per mitjans d’artesania –projectar-les amb el dit dins l’aigüera, per exemple– és un entreteniment inútil.
Ignoro el ritme de multiplicació de les formigues, però pel que veig a casa diria que o bé neixen a cada moment o tinc amagat en un algun racó de la cuina la Nova York de les formigues. Són tan menudes que no fan fàstic, però són tantes que impressionen. Sé, d’altra banda, que tot just la casa torni a ser plenament habitada desapareixeran… fins a l’estiu.
El món dels gossos el trobo bastant avorrit, però el món dels insectes és apassionant. Els savis diuen que els insectes, que són uns dels animals més “vells” del planeta, dominaran el món quan l’home ja no existeixi. La seva resistència i capacitat d’adaptació és infinita –les formigues no són afectades per les radiacions atòmiques– i tenen un estrany sentit, gairebé electrònic, de l’acció conjunta.
I no criden.
Placa amb la signatura de Josep Maria Espinàs al monument al llibre (Barcelona)
Josep Maria Espinàs va néixer el 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Massip Ubis. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article.El 1955 va entrar a treballar a l’Editorial Destino i va deixar l’advocacia. Va morir el 5 de febrer de 2023 als 95 anys
PREMIS 2015-Medalla d’Or Generalitat Catalunya 2014-Premi Memorial Francesc Macià 2011-Premi Amics de la Gent Gran 2007-Medalla Honor Parlament Catalunya 2006-Premi Lletra d’Or 2002-Premi Honor de les Lletres Catalanes 1999-Premi Trajectòria 1995-Premi Nacional de Periodisme 1983-Creu de Sant Jordi 1961-Premi Sant Jordi de novel·la 1958-Premi Rodoreda contes i narracions 1957-Premi Josep Yxart 1954-Premi Sant Jordi de novel·la
Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.
“Per no alimentar els dubtes s’ha pagat un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi”
Rafael de Ribot i Torrella (Girona, 1966) és un periodista català. President del Consell de la Informació de Catalunya. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com a analistas. És professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull.
RAFAEL DE RIBOT – Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Creix la sensació que encarem la recta final de la pandèmia. Ens sedueix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt cansats, potser ens tranquil·litza una mica que s’ha demostrat molt diferent de les anteriors. Avui hi ha un consens entre els experts que si bé el virus s’ha manifestat més infecciós, ha tingut menys efectes que en les anteriors onades. Mentre obrim el debat sobre si haurem de fer front a una nova realitat endèmica, hauríem de ser capaços d’abordar-ne d’altres.
Encara ressona la pregunta de si no ho podríem haver evitat o haver fet alguna cosa per preveure-ho. Sigui quin sigui el veritable origen del virus, no resulta creïble pensar que ens podem defensar de noves mutacions víriques per la via de les normes, les lleis o els tractats. La hipòtesi d’una pandèmia mundial com la que estem passant està teoritzada des de fa temps. I val a dir que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir a principis de l’any 2020 de la perillositat potencial de la situació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nombroses crides alarmistes en situacions anteriors sense que es complissin els seus terribles auguris, havia anat perdent credibilitat. La pervivència de les institucions es justifica a partir de la seva utilitat. I sobretot les que no tenen capacitat coercitiva necessiten ser sobretot creïbles. Avui podem concloure que la realitat pandèmica no hauria estat gaire diferent si no hagués existit una institució sanitària d’ordre mundial. I això no ens ho podem permetre.
Els que sÍ que han tingut capacitat de prendre decisions han estat els governs en els seus diferents àmbits competencials i territorials. I ho han fet de manera diferent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de maneres aparentment o obertament contradictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algunes situacions molt concretes, hi ha una dificultat per extreure una conclusió general objectivable amb dades sobre si han estat molt diferents els efectes sanitaris de les diferents polítiques públiques segons si han estat més o menys intervencionistes. I a mesura que això s’ha fet més evident, ha anat creixent el desconcert entre gran part de la població, quan no, directament, una sensació de desànim. Segurament hi ha tingut molt a veure els efectes que han tingut les restriccions establertes en altres àmbits com les relacions humanes o en la situació econòmica de moltes persones.
Ja sigui per necessitat o per convicció, les administracions han abonat la idea que les decisions preses en els moments més difícils han estat avalades per un consens científic. Si fos cert, es podria dir que hem viscut una mena d’experiment de l’aristocràcia que propugnava Plató com la millor forma de govern. Alimentar aquesta idea pot haver estat tan necessari com inexacte, pel sol fet constatable que no hi ha un veritable espai de consens, i menys sobre una malaltia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demostrat tan canviant.Però per evitar alimentar els dubtes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi.
Mai com ara en la història de la humanitat s’han dedicat tants recursos econòmics i humans en tan poc temps a lluitar contra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüestionables, com ara haver estat capaços de desenvolupar més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per administrar les vacunes de forma massiva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és inevitable pensar que, en els millors dels casos, la pandèmia acabarà durant pràcticament el mateix avui que la de la grip al principi del segle XIX.
Seria una bona conclusió entendre que cal treballar per recuperar la credibilitat de les institucions, que s’ha de seguir invertint en coneixement científic i que cal modernitzar els sistemes de governança, sobretot per dotar-los de més agilitat per fer front a uns canvis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demostrat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pensar que la propera vegada hagi de ser diferent.
Mn Clavé: demagògies meves: ¿I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva sent perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d’alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les majors companyies de país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc, etc, etc.
És una massa poblacional que no produeix absolutament res, però en canvi necessita d’uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. Antany, per sufragar les despeses d’aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui els impostos. Perquè la primera necessitat d’aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d’allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, sobre estructures voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l’Atlàntic o de la Mediterrània que han de passar per Atocha, són mostres del que dic.
No conceben un model territorial que no envolti la Porta de el Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d’Estat que aglutini el que ells anomenen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M-30.
L’únic objectiu comú que han estat capaços d’enfilar és l’odi feia el que ells anomenen els nacionalismes perifèrics. Això si que l’han exercit amb mestria. L’excusa ha estat que volen trencar Espanya però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part de país és més nociu el manteniment d’aquestes estructures improductives que la possibilitat que l’estat es fragmenti. Però això s’ha ocultat de manera brillant.
En realitat hi ha capes socials d’aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per aconseguir la seva part de l’pastís. Bona part de l’actual paràlisi de l’procès de deu al fet que està en mans d’aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l’aristocràcia (per dir-ne d’alguna manera).
Porto temps pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d’articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir.
Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s’ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l’elit improductiva voltant de la vila i cort, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als indepes hauria de ser una lluita prioritària. L’esquerra estatal hauria adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és IMPOSSIBLE, qualsevol avanç.
Ara per ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d’expulsar aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d’independència, no per cap qüestió identitària simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d’epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d’aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix Espanya haurà de canviar de model de gestió, sí o sí. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d’aquest nucli.
Crec que Espanya estarà més a prop de el federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m’allisto ara mateix.
Xaveta d’un carro |Viktionary
S’anomena xaveta una peça de secció rectangular o quadrada que s’insereix entre dos elements que han de ser solidaris entre si per a evitar que es produeixin esllavissades d’una peça sobre l’altra. El buit que es mecanitza en les peces acoblades per a inserir les xavetes s’anomena xaveter. La xaveta ha d’estar molt ben ajustada i no tenir joc que podria desgastar-la o trencar-la per cisallament.
“Ha perdut la xaveta”
La xaveta és una peça molt petita, situada a l’eix dels carruatges, que impedeix que la roda surti. Diem que una persona “ha perdut la xaveta” en el sentit que està desequilibrada, igual que el carro quan perd la xaveta i surt la roda.
BELLATERRA.CAT 