Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Opinió’

SOCIETAT| 90 anys del Club Bellaterra, per Ignasi Roda

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 20 Juny 2024|

Bellaterra, 20 de juny de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim la nota de reflexió que hem rebut del cronista de Bellaterra, Ignasi Roda Fàbregas, creador del llibre “Crònica de 75 anys Bellaterra 1930/2005” Ignasi va néixer a Barcelona, l’11 de març de 1953. També és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. L’any 2023 va publicar el llibre “Nova Crònica de Bellaterra”, coincidint amb la nova gestora de l’EMD del partit polític BE, presidida per Josep Maria Riba.

Ignasi Roda Fàbregas, creador del llibre “Crònica de 75 anys Bellaterra 1930/2005”

REFLEXIÓ A VOLTES D’UN COMUNICAT OFICIAL, per Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra


Havent llegit el comunicat del President del Club Jordi Fau adreçat als mitjans de comunicació (a misses dites) hom no pot per menys que fer aquestes reflexions:

Primer. EL Club no acaba una etapa. Dir això és com dir que en comença una altre i no és cert. El Club Bellaterra desapareix i ja no tindran identitat fiscal.

Segon. En el comunicat no veig cap mena d’autocrítica i això no és bo. Cal explicar on es van equivocar per arribar a la desaparició de l’entitat. Així ho expressió en un article enviat a Bellaterra Diari.

Tercer. El Club va ser un aglutinador social i sobre tot cultural. Era l’epicentre de l’activitat veïnal. Cap menció, doncs, a aquesta pèrdua de culturalitat i que es va decidir quan es va fer la operació de la maceo transformació.

Quart. Em sap greu que, quan es menciona a l’Artur Vidal, no es faci menció de la meva feina de recopilació de la història del club en el llibre Bellaterra Crònica de 75 anys. No crec ni tan sols que se l’hagin llegit.

Cinquè. Tornant a la menció de l’Artur Vidal, i sense treure-li cap mèrit, qui veritablement va empènyer el projecte del Club va ser la meva tia Lluïsa Fàbregas. Ella i les noies d’aleshores van ser les que van anar porta per porta demanant els diners per aixecar el Club. A la meva tia se li va negar el dret a ser la sòcia número 1 li van atorgar, benèvolament, el número 2.

Sisè. Atribuir-se el mèrit d’una “millora de qualitat de vida” em sembla del tot exagerat. Amb el nou club, sí, es va generar una àrea de serveis inexistent a Bellaterra, però d’això a dir que la gent de Bellaterra té més qualitat de vida em sembla, com a mínim, exagerat.

Per acabar. Tots els que vam tenir i gaudir el Club l’hem perdut i això dol, no pas per la pèrdua material sinó perquè el club es i forma part de l’origen de Bellaterra com a comunitat. El club i la Unió de Propietaris i l’Hostal Sant Pancraç i el seu factotum Bartomeu Bartomeu. Aquesta troica va ser qui va plantar l’embrió del que és ara Bellaterra, amb les seves virtuts i els seus vicis.

Rèquiescant in Pace, Club Bellaterra

Read Full Post »

OPINIÓ|El que cal per ser ministre, per Enrique Arias Vega

Posted in Bellaterra, tagged , on 22 Novembre 2023|

Enrique Arias Vega, periodista i economista basc|CEDIDA

Per ser ministre no cal res en concret, ni tenir estudis superiors, segons els currículums de molts responsables de les successives carteres dels Governs de Pedro Sánchez . L’única cosa obligada és tenir fidelitat indestructible al cap i fer-se veure per enfortir el paper del President de Govern. Perquè això sí que és cert: el que no es fa valdre i veure per part de la ciutadania no repeteix en el càrrec.

O sigui que ja tenim un Gabinet de fidels al qual se li ha exigit una característica més i és la de la duresa i fins i tot bronquedat dels seus membres, que han de bregar amb una oposició embravit en un moment de crispació política i social com no n’ha viscut una altra d’igual en temps de la democràcia.

Ni se n’han anat els ministres més cremats, per mor dels serveis prestats a Pedro Sánchez, fins a partir-se la cara per ell, metafòricament parlant, ni s’ha reduït la mida elefantiàsica del Govern, un dels més nombrosos del planeta. Que no es digui que és per falta de ministres, que aquest cop han de tenir una qualitat més que els seus predecessors. I és la seva sintonia no només amb el president, sinó amb les terminals de Vitòria i Waterloo –o on vulgui Puigdemont– ja que el nou Gabinet ha d’atendre les exigències de nacionalistes bascos i catalans.

Aquí no hi ha res: el nou Govern és el de l’amnistia, la desigualtat entre espanyols i l’intent de l’Estat plurinacional, cosa que exigeix unes escurabutxaques d’escàndol i un estar a bones amb les terminals independentistes que poden arribar a vetar aquells ministres amb els que se sentin incòmodes.

Per això no cal creure que el Gabinet d’ara sigui de llarga durada, sinó que estarà condicionat pels avatars de l’independentisme i les crisis arribaran abans d’hora. No tindrem ministres tan breus com Máximo Huertas , que va haver de dimitir al cap d’una setmana per una infracció a Hisenda, però sí que veurem un corriment de cadires poc després de començar la legislatura.

Font: DiarioCritico

Enrique Arias Vega és un periodista i economista basc. Diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys. Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York. Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, El Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació. En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Conviure (2006).

Read Full Post »

OPINIÓ| “La guerra” per Carles Puigdemont (130è president de la Generalitat de Catalunya

Posted in Bellaterra, tagged , on 18 Octubre 2023|

“La guerra no és un videojoc ni una aventura, ni el lloc on la raó i la justícia es poden expressar”

Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya| CEDIDA

La tecnologia permet manipular imatges perquè semblin reals; permet crear avatars que semblen humans; permet fer-nos parlar idiomes que mai no hem estudiat. Es poden construir evidències —sigui per incriminar un dissident, sigui per demostrar una teoria conspirativa— que alimenten les conviccions mútues. Es pot construir un món completament virtual que sembli real, viu i sense dolor. Però encara no ha evolucionat prou com per fer que totes les guerres només siguin virtuals, sense víctimes reals i sense destrucció física. La intel·ligència artificial hauria de tenir com a prioritat substituir la incompetència humana allà on la humanitat fracassa sempre.

La guerra no és un videojoc ni una aventura, ni el lloc on la raó i la justícia es poden expressar. És una gran i tràgica desgràcia que travessa i marca diverses generacions. Recrear-s’hi —per reforçar la nostra posició, o per deixar en evidència la de l’altre, o per una pulsió inconfessable de venjança— em sembla una gran irresponsabilitat. Perquè les víctimes són altres, perquè el dolor i la destrucció és d’elles, no pas nostre.

Abans de convertir-nos en còmoda barricada indolora i incruenta, pensem en els que sí patiran i vessaran sang, en quina vida tindran els supervivents quan tots els qui tenim la immensa sort de no conèixer la guerra començarem a preparar les vacances i les compres de Nadal; a preparar la festa del cap de setmana amb els amics o a planificar quan podrem tornar a veure un partit de futbol. Quan vingui aquella hora de gaubança d’allò que en diem normalitat, a la qual creiem tenir dret (i n’hi tenim). Un dret —el dret a la normalitat— que és negat a milions de persones del planeta per culpa de la violència.

Hi ha víctimes diàries a Ucraïna, al Kurdistan, a l’Àfrica occidental, però ja no ens indignem tant perquè en això de les indignacions també hi ha modes. Hi ha dones i nenes que són tractades cada dia com esclaves a l’Afganistan, hi ha dones castigades, detingudes i assassinades a l’Iran perquè es rebel·len contra el règim teocràtic. De tot això en fèiem eslògans, debats, manifestacions… fins que una guerra en substitueix una altra, i ens permetem el luxe indecent d’oblidar les que creiem passades perquè la conversa global ha començat a parlar d’una altra cosa que ens captiva més, i que sobretot genera més clics.

La responsabilitat és de cadascú, i que tothom faci el que cregui que ha de fer. Modestament, no penso contribuir a generar soroll i cridòria. Procuro escoltar els crits i els plors de les víctimes, i sóc incapaç de distingir la diferència entre el crit i el dolor d’una víctima palestina del d’una víctima israeliana. O kurda. O ucraïnesa. O iraniana. Veig que hi ha molts experts que ho han aconseguit. Felicitats, segur que poden anar a dormir pensant que són al lloc correcte de tot conflicte.

El millor moment de la guerra no és l’alto el foc i l’armistici; és quan encara no ha començat. I ja l’hem perdut, aquest moment. (Carles Puigdemont, 130è President de la Generalitat de Catalunya)

Read Full Post »

SOCIETAT|Animals d’estiu per Josep Maria Espinàs i Massip

Posted in Bellaterra, tagged , on 6 Agost 2023|

Els meus dies d’estiu, en el pis soli­tari, estan influïts per dos ani­mals: el gos i la for­miga.

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, març 1927-Barcelona, 5 febrer 2023) fou un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.

El gos s’està en un ter­rat de la casa del cos­tat. I es passa hores lla­drant. És de creure que té pro­pi­e­tari, i que, de tant en tant, el deuen visi­tar i ali­men­tar. Un gos que plora fa molta pena, i el gos veí fa aque­lla mena d’udols tristíssims, humits i pro­funds, quan sent la sirena dels bom­bers, que pel meu barri pas­sen sovint. Però el lla­druc sis­temàtic i monòton és una altra cosa. La vocació de fer soroll contínua­ment no és cap prova d’intel·ligència –en les per­so­nes i en els gos­sos– i més quan al cap dels dies es pot arri­bar a des­co­brir que no dona cap resul­tat. Però el gos no para, i quan sem­bla que durant uns minuts ha deci­dit de refle­xi­o­nar, una nova sèrie de lla­drucs, brus­ca­ment regu­lars, ens torna a per­tor­bar en la nos­tra feina o el nos­tre des­cans.

Comen­tant el fet amb alguns amics he arri­bat a la con­clusió que som bas­tants els ciu­ta­dans que patim el veïnatge d’un gos cri­da­ner. En una escala hi ha un gos que lla­dra cada nit fins a les cinc de la mati­nada, que és l’hora que els amos del pis hi tor­nen. La gent que vol dor­mir, i que l’endemà s’ha de lle­var d’hora per a anar a tre­ba­llar, està indig­nada. La irres­pon­sa­bi­li­tat d’alguns amos de gos és extra­or­dinària, i el pro­blema no té solució, perquè no hi ha manera de fer callar un gos, que és una bèstia que no s’avé a raons –si no les dóna l’amo.

L’altre ani­mal amb el qual es pot dir que con­visc aquest estiu és la for­miga, o més exac­ta­ment: cen­te­nars de minúscu­les for­mi­gues. Prou que he posat pólvo­res al vol­tant de l’aigüera, i prou que aquesta substància fa efecte, però tot just han pas­sat un parell de dies una nova for­nada de for­mi­gues com­pa­reix de sobte a la recerca de l’engruna de pa que jo hagi pogut obli­dar sobre el mar­bre. L’eli­mi­nació per mit­jans d’arte­sa­nia –pro­jec­tar-les amb el dit dins l’aigüera, per exem­ple– és un entre­te­ni­ment inútil.

Ignoro el ritme de mul­ti­pli­cació de les for­mi­gues, però pel que veig a casa diria que o bé nei­xen a cada moment o tinc ama­gat en un algun racó de la cuina la Nova York de les for­mi­gues. Són tan menu­des que no fan fàstic, però són tan­tes que impres­si­o­nen. Sé, d’altra banda, que tot just la casa torni a ser ple­na­ment habi­tada des­a­pa­rei­xe­ran… fins a l’estiu.

El món dels gos­sos el trobo bas­tant avor­rit, però el món dels insec­tes és apas­si­o­nant. Els savis diuen que els insec­tes, que són uns dels ani­mals més “vells” del pla­neta, domi­na­ran el món quan l’home ja no exis­teixi. La seva resistència i capa­ci­tat d’adap­tació és infi­nita –les for­mi­gues no són afec­ta­des per les radi­a­ci­ons atòmiques– i tenen un estrany sen­tit, gai­rebé electrònic, de l’acció con­junta.

I no cri­den.

Placa amb la signatura de Josep Maria Espinàs al monument al llibre (Barcelona)

Josep Maria Espinàs va néixer el 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Massip Ubis. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article.El 1955 va entrar a treballar a l’Editorial Destino i va deixar l’advocacia. Va morir el 5 de febrer de 2023 als 95 anys

PREMIS
2015-Medalla d’Or Generalitat Catalunya
2014-Premi Memorial Francesc Macià
2011-Premi Amics de la Gent Gran
2007-Medalla Honor Parlament Catalunya
2006-Premi Lletra d’Or
2002-Premi Honor de les Lletres Catalanes
1999-Premi Trajectòria
1995-Premi Nacional de Periodisme
1983-Creu de Sant Jordi
1961-Premi Sant Jordi de novel·la
1958-Premi Rodoreda contes i narracions
1957-Premi Josep Yxart
1954-Premi Sant Jordi de novel·la

Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.

Font: El Punt Avui, Wikipèdia

Read Full Post »

OPINIÓ: No estem sols….

Posted in Bellaterra, tagged , on 20 gener 2022|

“Per no alimentar els dubtes s’ha pagat un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi”

Rafael de Ribot i Torrella (Girona, 1966) és un periodista català. President del Consell de la Informació de Catalunya. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com a analistas. És professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull.

RAFAEL DE RIBOT – Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Creix la sen­sació que enca­rem la recta final de la pandèmia. Ens sedu­eix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt can­sats, pot­ser ens tran­quil·litza una mica que s’ha demos­trat molt dife­rent de les ante­ri­ors. Avui hi ha un con­sens entre els experts que si bé el virus s’ha mani­fes­tat més infecciós, ha tin­gut menys efec­tes que en les ante­ri­ors ona­des. Men­tre obrim el debat sobre si hau­rem de fer front a una nova rea­li­tat endèmica, hauríem de ser capaços d’abor­dar-ne d’altres.

Encara ressona la pregunta de si no ho podríem haver evitat o haver fet alguna cosa per preveure-ho. Sigui quin sigui el veritable origen del virus, no resulta creïble pensar que ens podem defensar de noves mutacions víriques per la via de les normes, les lleis o els tractats. La hipòtesi d’una pandèmia mundial com la que estem passant està teoritzada des de fa temps. I val a dir que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir a principis de l’any 2020 de la perillositat potencial de la situació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nombroses crides alarmistes en situacions anteriors sense que es complissin els seus terribles auguris, havia anat perdent credibilitat. La pervivència de les institucions es justifica a partir de la seva utilitat. I sobretot les que no tenen capacitat coercitiva necessiten ser sobretot creïbles. Avui podem concloure que la realitat pandèmica no hauria estat gaire diferent si no hagués existit una institució sanitària d’ordre mundial. I això no ens ho podem permetre.

Els que sÍ que han tingut capacitat de prendre decisions han estat els governs en els seus diferents àmbits competencials i territorials. I ho han fet de manera diferent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de maneres aparentment o obertament contradictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algunes situacions molt concretes, hi ha una dificultat per extreure una conclusió general objectivable amb dades sobre si han estat molt diferents els efectes sanitaris de les diferents polítiques públiques segons si han estat més o menys intervencionistes. I a mesura que això s’ha fet més evident, ha anat creixent el desconcert entre gran part de la població, quan no, directament, una sensació de desànim. Segurament hi ha tingut molt a veure els efectes que han tingut les restriccions establertes en altres àmbits com les relacions humanes o en la situació econòmica de moltes persones.

Ja sigui per necessitat o per convicció, les administracions han abonat la idea que les decisions preses en els moments més difícils han estat avalades per un consens científic. Si fos cert, es podria dir que hem viscut una mena d’experiment de l’aristocràcia que propugnava Plató com la millor forma de govern. Alimentar aquesta idea pot haver estat tan necessari com inexacte, pel sol fet constatable que no hi ha un veritable espai de consens, i menys sobre una malaltia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demostrat tan canviant.Però per evitar alimentar els dubtes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi.

Mai com ara en la història de la humanitat s’han dedicat tants recursos econòmics i humans en tan poc temps a lluitar contra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüestionables, com ara haver estat capaços de desenvolupar més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per administrar les vacunes de forma massiva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és inevitable pensar que, en els millors dels casos, la pandèmia acabarà durant pràcticament el mateix avui que la de la grip al principi del segle XIX.

Seria una bona conclusió entendre que cal treballar per recuperar la credibilitat de les institucions, que s’ha de seguir invertint en coneixement científic i que cal modernitzar els sistemes de governança, sobretot per dotar-los de més agilitat per fer front a uns canvis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demostrat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pensar que la propera vegada hagi de ser diferent.

Font: El Punt Avui, Blanquerna,

Read Full Post »

OPINIÓ: I si el problema no fos Catalunya ni Espanya❓

Posted in Bellaterra, tagged , on 17 Març 2021|

La Xaveta del Ricard|Facebook

La Xaveta del Ricard

Mn Clavé: demagògies meves: ¿I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya?  I si el problema fos Madrid?  No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt.  Madrid com a lloc on una petita elit improductiva sent perillar els seus privilegis.  La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d’alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les majors companyies de país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb  el poder, etc, etc, etc. 

És una massa poblacional que no produeix absolutament res, però en canvi necessita d’uns recursos enormes.  Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital.  Antany, per sufragar les despeses d’aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui els impostos.  Perquè la primera necessitat d’aquest grup és la seva pròpia subsistència.  Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d’allò que ells entenen com Espanya.  Infraestructures radials, sobre estructures voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l’Atlàntic o de la Mediterrània que han de passar per Atocha, són mostres del que dic.

No conceben un model territorial que no envolti la Porta de el Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d’Estat que aglutini el que ells anomenen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M-30.

L’únic objectiu comú que han estat capaços d’enfilar és l’odi feia el que ells anomenen els nacionalismes perifèrics.  Això si que l’han exercit amb mestria.  L’excusa ha estat que volen trencar Espanya però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència.  Per a un habitant de bona part de país és més nociu el manteniment d’aquestes estructures improductives que la possibilitat que l’estat es fragmenti.  Però això s’ha ocultat de manera brillant.

En realitat hi ha capes socials d’aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per aconseguir la seva part de l’pastís.  Bona part de l’actual paràlisi de l’procès de deu al fet que està en mans d’aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l’aristocràcia (per dir-ne d’alguna manera).

Porto temps pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d’articular un espai habitable.  Si no és així, l’única opció és fugir.

Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s’ignora aquesta realitat.  Sense el desmantellament de l’elit improductiva voltant de la vila i cort, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als indepes hauria de ser una lluita prioritària.  L’esquerra estatal hauria adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és IMPOSSIBLE, qualsevol avanç.

Ara per ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d’expulsar aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d’independència, no per cap qüestió identitària simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d’epicentre únic, no  sobreviu sense Catalunya, d’aquí la seva resistència.  Si el 20% del PIB estatal desapareix Espanya haurà de canviar de model de gestió, sí o sí. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d’aquest nucli. 

Crec que Espanya estarà més a prop de el federalisme amb un cisma independentista que sense ell.
Però si algú em convenç que hi ha un projecte per acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m’allisto ara mateix.

Xaveta d’un carro |Viktionary

S’anomena xaveta una peça de secció rectangular o quadrada que s’insereix entre dos elements que han de ser solidaris entre si per a evitar que es produeixin esllavissades d’una peça sobre l’altra. El buit que es mecanitza en les peces acoblades per a inserir les xavetes s’anomena xaveter. La xaveta ha d’estar molt ben ajustada i no tenir joc que podria desgastar-la o trencar-la per cisallament.

“Ha perdut la xaveta”

La xaveta és una peça molt petita, situada a l’eix dels carruatges, que impedeix que la roda surti. Diem que una persona “ha perdut la xaveta” en el sentit que està desequilibrada, igual que el carro quan perd la xaveta i surt la roda.

Read Full Post »

OPINIÓ: “El merescut descans” per Xavier Oliver Conti

Posted in Bellaterra, tagged , on 22 Desembre 2020|

Durant les vacances només descansa la ment. El cos gairebé no pateix a la feina perquè hem anul·lat el cansament gràcies a la mecanització i robotització.

Xavier Oliver (Professor d’IESE Business School) i amic de Bellaterra

No sé si a vostès els passa, però jo necessito com a mínim tres dies per posar-me en mode vacances … És a dir, que els caps de setmana o els ponts curts no em permeten desconnectar totalment. Si miro l’agenda per veure el que he de fer, si em llevo amb l’angoixa que em falta alguna cosa per fer o que alguna cosa he oblidat, vol dir que estic en mode treball.

Començo així l’article perquè ens adonem que el que vam relaxar en vacances és la ment. El cos gairebé no pateix a la feina: una mica l’esquena, les cervicals i una sensació de derroti a l’arribar a casa, però poc més.

Hem anul·lat el cansament fins i tot en aquelles activitats que eren tan físiques antany, gràcies a la mecanització i robotització. Quin canvi veure com es treballa en les obres civils: gairebé tot es fa amb màquines (grues, excavadores, tuneladores, cimentadoras, aplanadores …) i molt poc a força d’esforç físic.

O sigui que les vacances són per descansar el cervell. I també per cansar fent més esport que l’habitual: caminar més, córrer més, més quilòmetres en bici, muntanyes més altes, nedar més lluny, jugar més partits, més forats, més … Li hem donat, un cop més, la tornada a la truita.

En el passat es descansava de l’activitat física que la majoria dels treballs comportava. L’agricultura, per exemple, era tota qüestió de carregar i esllomar. Solament els administratius i estudiants treballaven asseguts durant el seu horari laboral.

Però ¿es cansa el cervell? ¿No hi ha prou amb dormir bé perquè es relaxi? Potser, el que vulguem és buidar-lo, deixar de pensar, relaxar-lo, entrar en mode silenci, deixar de tenir compromisos i tenir l’agenda buida. I això requereix temps: tres dies com a mínim.

Perquè som tan conscients de la necessitat de l’descans nocturn i ho som tan poc per al descans del nostre cervell de debò, quan és la nostra eina de treball més preuada?

“Il dolce far niente” que diuen els italians ho exemplifica. No fer res ens revigoritza, ens aireja les idees, ens dóna més capacitat de pensar i crear. I si ho sabem, per què no ho fem? Perquè no li vam dedicar una estona a el dia al nostre cervell i el deixem en pau?

Molta gent em pregunta a què medito quan em sento una hora al matí i mitja a la tarda. La meva resposta és: en res i em miren amb cara de sorpresa. En alguna cosa has de pensar? insisteixen, al que els responc: el secret de la meditació és aprendre a deixar de pensar.

Relaxar el cervell ens permet ser millors pares, fills, amics, líders i empleats

He de confessar-los que a molts els sembla impossible, perquè concebem la nostra ment com un cavall contínuament desbocat que és incapaç de deixar de donar-li voltes al cap.

Però si els recordo les vacances … llavors em comprenen, perquè no poden recordar en què pensaven durant aquella estona estirats a la platja, a la pujada a Els Encantats, a la empopada davant de Sóller, al forat 17, en …

Tots hem experimentat aquests moments en què si et pregunten en què pensaves? responem, en res. La qual cosa demostra que, en aquests moments precisos, som capaços de frenar el nostre estrès cerebral i simplement SER. I coincidiran amb mi que aquests moments de silenci profund de la nostra ment són extraordinaris.

¿S’han preguntat el perquè alguna vegada? Perquè, de fer-ho, podrien convertir-se en més receptius, millors escoltadors, més disposats a jugar amb els nens, més alegres, millors en adonar-se que el temps de qualitat es basa en compartir i contemplar el fluir de la vida.

Relaxar el cervell ens permet ser millors pares, fills, germans, amics, líders, empleats i companys. Perquè posa les coses al seu lloc i equilibra les nostres creences que defensem, els nostres sentiments als que ens aferrem i la nostra raó que utilitzem sense parar en un mateix pla.
I si no ho han experimentat mai igual descobreixen que aquí està precisament un dels secrets de la felicitat que podran compartir amb tots els que els envolten i seran admirats i estimats molt més que abans.

Font: Diari de Tarragona

Read Full Post »

OPINIÓ: Fàstic! Per Mei Barceló

Posted in Bellaterra, tagged , , on 24 gener 2019|

Mei Barceló, veïna de Bellaterra/CEDIDA

FÀSTIC! Per Mei Barceló

Fàstic, és la paraula més suau que se’m acut per descriure el que sento en aquest moment.
Fàstic pels partits que van pressionar per la baixada de les pilones del Camí Antic.
Fàstic per les persones que promouen, des de l’ombra, accions d’quest tipus.
Fàstic per les institucions que no vetllen pels seus ciutadans.
Fàstic de veure que els meus impostos es fan servir per als sous de gent incompetent que tan sols inverteixen on poden guanyar vots.
Fàstic de veure minvada la meva seguretat per falta de voluntat.
Fàstic de la falta d’empatia cap a Bellaterra.
Fàstic de veure com és tersivegen paraules.
Fàstic per la guerra bruta d’alguns mitjans.
Fàstic de veure retallats els meus drets com a ciutadana.
Fàstic de veure que quan altres poblacions posen mesures de seguretat, a Bellaterra ens les treuen.

En resum, FÀSTIC.

Qui és quedaria amb algú que el maltracta ? Doncs probablement qui en treu rèdit.

Read Full Post »

« Newer Posts