Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Història’

HISTÒRIA|Els retrats del Führer i el camarada Ehlers (1941)

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Abril 2025|

Bellaterra, 12 d’abril de 2025

“El matí del 22 d’agost del 1941, al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell, Detlev Ehlers, responsable de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, va fer entrega de tres retrats d’Adolf Hitler i va imposar les insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat. El jerarca nazi va ser correspost amb la concessió de la Medalla de la Ciutat”

Entrega del retrat de Hitler.  Ehlers de blanc amb l’esvàstica, el coronel Feijóo i l’alcalde Marcet (1941) 📷 Autor desconegut/AHS.

Feia només dos mesos, el del 22 de juny del 1941, que Alemanya havia envaït la Unió Soviètica, en l’anomenada operació Barbarroja. Immediatament, Franco va anunciar la formació d’una unitat de ‘voluntaris’, la División Azul, que enquadrada a la Whermacht, combatria el comunisme, culpable de la Guerra Civil espanyola. El règim va desplegar una intensa campanya propagandística, com a nivell local testimonien les pàgines del Butlletí d’informació local de les FET i de les JONS, únic òrgan de premsa permès a la ciutat (més info: ‘La primera premsa franquista’). Els primers contingents de voluntaris van sortir per al front rus el 13 de juliol del 1941.

Segons Paul Preston, a la seva monumental biografia de Franco, per aquestes dates el Caudillo estava convençut de la victòria del Tercer Reich a la Segona Guerra Mundial. Amb l’enviament de la División, el dictador buscava compensar l’amo d’Europa pel fracàs de la trobada a Hendaia (23 d’octubre del 1940) on no es va assolir un acord sobre la participació d’Espanya a la guerra a favor de l’Eix, a causa de les inassumibles pretensions imperialistes de Franco a costa del Marroc francès. També, per allunyar els sectors més radicals del falangisme que complicaven les relacions amb l’Església i els generals monàrquics, els altres dos puntals el règim.

El discurs del camarada Ehlers

La visita del cap de les Joventuts Hitlerianes a Sabadell va ser detalladament descrita a la crònica del 23 d’agost de 1941 del Butlletí local i de manera més resumida aquell mateix dia per La Vanguardia Espanyola.  No era la primera vegada que Ehlers visitava la ciutat.  El 8 de maig de 1941 va participar a la visita a Sabadell de Luise Michel, cap nacional de les Joventudes Hitlerianes, de gira propagandística per Espanya, on la jerarca nazi va desenvolupar un ajustat programa d’actes.

El dia abans, 21 d’agost, la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Sabadell, presidida per l’alcalde i cap provisional local del Moviment, José Maria Marcet Coll, va aprovar per unanimitat concedir-li la Medalla de la Ciutat de tercera ”per fer palesos els sentiments de germanor existents entre aquesta ciutat i el poble alemany.

Acord de la Comisió Permanent de concesió de la Medalla de la Ciutat a Ehlers

La distinció de la Medalla de la Ciutat havia estat instituïda per la Comissió Permanent a la sessió del 6 de maig de 1941 amb tres categories: classe primera (or), segona (plata) i tercera (coure), per a aquelles “persones mereixedores de la mateixa, per la seva actuació profitosa per als interessos morals i materials de la Ciutat”.

Al migdia, “el camarada Detlev Ehlers”, acompanyat de cinc joves de les Joventuts Hitlerianes, va baixar del cotxe oficial.  A la plaça de l’Ajuntament l’esperaven en formació militar, unes centúries de cadets i fletxes de la Banda de Cornetes i Tambors del Frente de Juventudes que li van rendir honors en arribar.

Passant entre dues fileres de cadets, Ehlers va pujar fins al despatx de batllia on va ser rebut per les autoritats i jerarquies locals civils i militars i pel conseller nacional de Moviment, Luis Santa Marina.  A dos quarts de dotze, va arribar Carlos de Alvear, secretari provincial del Moviment, en representació del governador de Barcelona.

Després de les salutacions de rigor, es van traslladar al saló de plens.  Alvear va ocupar la presidència, a la dreta Santa Marina, l’alcalde Marcet i el jutge militar, el coronel Feijóo;  a la seva esquerra, Ehlers, el comandant militar de la plaça.  José Creu i el capellà rector i arxiprest, José María Vázquez.

Presidencia del saló de plens 📷 Pérez de Rozas/AFB

A primera fila van prendre seient la Comissió Municipal i “totes les jerarquies masculines i femenines de la Falange” al costat d’un nombrós públic.  Va iniciar els parlaments, Pedro Riba Domènech, delegat comarcal del Front de Joventuts i un dels partidaris de Marcet a l’organització juvenil, amb “frases d’elogi per al poble alemany i el seu Führer, en lluita constant contra l’enemic d’Alemanya, i per tant d’Espanya, el comunisme rus, afirmant que la joventut del poble espera el jove espanyol  va vessar a terra espanyol a la nostra gloriosa Croada”.  Riba Doménech va finalitzar l’arenga amb vives a Espanya, Alemanya, Franco, Hitler i les Joventuts Hitlerianes.  Li va respondre Ehlers en els termes següents:

“Dignísimas autoridades, jerarquías, camaradas todos.
En este momento me honro representando al jefe nacional de las Juventudes Hitlerianas para la alta misión de entregaros la más preciada Insignia de Honor de las Juventudes Hitlerianas. Esfuerzo mi cerebro para buscar frases adecuadas a este acto; pero no estamos en momentos de discursos, sino en momentos de gran acercamiento espiritual y de unir cada vez más nuestros corazones, porque ya lo están desde que la Legión Cóndor luchó con vosotros en vuestra epopeya de liberación, como hoy continúa esa gloriosa División Azul luchando junto a nosotros hasta su última gota de sangre, frente a ese enemigo común, para aplastarlo de una vez y liberar a Europa de esa constante pesadilla.
“Además, camaradas, tengo otra misión más que cumplir. Nuestro camarada Thomsen, jefe en España del Partido Nacional-Socialista alemán, por mediación de nuestro camarada Walter Bartoleit, jefe local en Barcelona de nuestro Partido, me encarga haceros entrega de un retrato de nuestro Führer, Adolfo Hitler. Daos cuenta, camaradas, de que Adolfo Hitler representa para nosotros nuestro ídolo, como para vosotros lo es vuestro invicto Caudillo, que es el que os marca la ruta para llegar a esa España Imperial que todos deseamos.
¡Viva Franco! ¡Arriba España!”

Tot seguit, entre grans ovacions, va fer entrega a la corporació municipal d’un retrat d’Adolf Hitler, un altre a Pedro Riba per al Front de Joventuts i el tercer a Leopoldo Rovira per al Colegio  de Bachillerato de Sabadell.

El professor Rovira/Hellemann

Leopoldo Rovira havia nascut a Viena el 1910, batejat amb el nom de Leopold Hellemann, cognom que va canviar pel de Rovira el 1932. Hellemann/Rovira es va quedar a Terrassa, va ingressar al Seminari, on va cursar el batxillerat i estudis de Filosofia i Música, però no es va ordenar capellà. El 1929 va tornar a Àustria (Graz) per dedicar-se a l’ensenyament d’idiomes, ja que domina l’alemany, el castellà, el català, el francès i l’anglès. El 1932, va tornar a Terrassa on va crear Instituto de Idiomas i la Escuela de Bachillerato  Després de la Guerra Civil es va instal·lar a Sabadell on, amb el patrocini de l’alcalde Esteve Maria Relat i després de Marcet, va obtenir els permisos per obrir el 1939, el Col·legi de Batxillerat de Sabadell que funcionaria fins al 1952.

Leopoldo Rovira havia nascut a Viena el 1910, batejat amb el nom de Leopold Hellemann, cognom que va canviar pel de Rovira el 1932. Orfe de pare i mare, va ser acollit el 1920 per una família de Terrassa en una expedició d’ajuda als nens austríacs després de la Primera Guerra.  el Seminari, on va cursar el batxillerat i estudis de Filosofia i Música, però no es va ordenar capellà.  amb el patrocini de l’alcalde Esteve Maria Relat i després de Marcet, va obtenir els permisos per obrir el 1939, el Col·legi de Batxillerat de Sabadell que funcionaria fins al 1952.

Ehlers conversant amb Rovira després de l’acte d’entrega de retrats 📷 Autor desconocido/AHS

Segons les investigacions de Josep Oriol Garriga, Rovira mantenia contactes regulars amb el consolat alemany a Barcelona i se li havia trobat un carnet on hi figurava amb el rang de capità d’una organització nazi.  A les visites de dirigents nazis a Sabadell, entre 1940 i 1942, va fer d’intèrpret donat el seu perfecte coneixement de tots dos idiomes (més info: ‘Los nazis en Sabadell’).  En qualsevol cas, a la caiguda del Tercer Reich, Rovira va ser depurat i desposseït dels seus títols universitaris a Àustria.  Apartat de la docència des del 1952 després del tancament del Col·legi de Batxillerat de Sabadell, va morir a Terrassa el 1996.

Insígnies d’Honor de les Joventuts Hitlerianes

Després del lliurament dels retrats del Führer, Ehlers va imposar la Insígnia d’Honor de les Joventuts Hitlerianes a Marcet, a Riba, a Magda Coret, delegada comarcal de la Secció Femenina de la Falange, ia Montserrat Sampere, regidora comarcal de la secció femenina del Front de Joventuts i molt unida a la primera.

Ehlers imposant la Insígnia d’Honor de les Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pedro Riba 📷 Autor desconegut/AHS

Magda Coret havia estat condemnada a mort en el judici celebrat a Barcelona el desembre de 1938 per la seva implicació a la cinquena columna franquista anomenada Socorro Blanco (més info: ‘La quinta columna’).  La ràpida entrada de les tropes franquistes a Barcelona, a finals de gener del 1939, va impedir que la sentència fos executada.  Amiga íntima de Pilar Primo de Rivera, era, segons l’opinió d’Andreu Castells, “el prototip femení de perfecta falangista”.  Va desaparèixer de l’escena política local en enamorar-se d’un notari madrileny que va conèixer de vacances al Pirineu aragonès, amb qui es va casar el 1940 i se’n va anar a viure amb ell a la capital d’Espanya.

El discurs de Marcet

Per finalitzar l’acte, l’alcalde Marcet va prendre la paraula per manifestar que, en nom de la ciutat, agraïa la “fina atenció que la Joventut alemanya tenia envers ell i els seus camarades” en imposar-los les Insígnies d’Honor, que “portarien en lloc preferent al pit sobre el cor”.  Després de dedicar elogioses paraules “al poble germà, el noble poble alemany”, va continuar amb aquestes paraules:

“Y así como nuestro glorioso Caudillo nos ha ordenado la no beligerancia, que nosotros serenamente acatamos, seguimos con gran interés el curso de esa lucha que ha de llevar el gran pueblo del Reich a la victoria, que también es la victoria de España”.

Marcet va demanar una salutació d’homenatge al camarada Luys Santa Marina, representant de “la raça pura espanyola, en tot el seu sentit i un altre per al camarada Alvear, que portava sobre el pit la medalla del mèrit en campanya, la distinció més honrosa que un espanyol pot tenir per haver vessat part de la sang a la nostra guerra d’alliberament”.  Tots els presents, posats drets, van saludar braç enlaire als homenatjats i es va cantar el Cara al Sol (himne de la Falange), donant Alvear els crits de rigor que van ser entusiàsticament contestats.

Després, Marcet es va dirigir a Ehlers per agrair-li la seva contribució a “aquest acte de confraternitat germànic-hispana d’avui” i imposar-li la Medalla de la Ciutat, per donar compliment a un acord de la Corporació Municipal que únicament -va assenyalar- s’havia concedit a tres personalitats: al governador civil i cap llit de l’Elivers, al cap provincial del Moviment, al governant civil.

En imposar-li la medalla, “una ovació formidable va esclatar al saló, barrejada amb crits de vida a les nacions germanes i els seus respectius caps” amb la qual cosa l’alcalde Marcet va donar per finalitzat l’acte.  Les jerarquies visitants es van acomiadar, abans de marxar als cotxes oficials a Barcelona, passant revista a la centúria de Cadets i Fletxes que formaven davant de l’Ajuntament, entre crits d’Espanya, Alemanya, Franco i Hitler.

Activisme nazi

Detlev o Deltey Elhers era un personatge de certa rellevància dins de les organitzacions nazis a Espanya.  Vivia a cavall entre Madrid i Barcelona.  Especialment, si tenim en compte que els joves de la colònia alemanya, que solien estudiar al Col·legi Alemany, estaven obligats a ingressar a les Joventuts Hitlerianes.

Celebració del Dia de Gràcies a Déu per la Collita al Palau de la Música Catalana (octubre 1941) 📷 ANC.

Ehlers, com a cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, va formar part de la delegació alemanya a la recepció, el 23 d’octubre de 1940, a Heinrich Himmler, Reichführer SS, en la visita a Barcelona i l’Abadia de Montserrat, es diu que buscant el Sant Grial.  També va participar a la recepció Margot Schneider, de la direcció de les Joventuts Hitlerianes, Otto Thimel, cap polític del partit nazi a Barcelona i Ernest Ritter von Steindorff, cap de les Joventuts Alemanyes a Barcelona.

L’octubre de 1940, Ehlers, juntament amb el cònsol general a Barcelona, Rolf Jaeger, el cap del partit nazi Walter Bartoleit i el cap local del Frente Alemán del Trabajo van organitzar el 3 d’octubre el Dia de gràcies a Déu per la Collita amb un solemne acte al Palau de la Música de Barcelona.  El diumenge 6 d’octubre va participar a l’excursió de la secció barcelonina del moviment Fuerza  de la Alegria de Gelida en un tren especial que va partir de l’Estació de França.

Així mateix, va assistir juntament amb nombroses personalitats a la inauguració el 31 de maig de 1941 a la sucursal barcelonina de Centro-germano español  amb seu a Madrid.  A l’octubre de 1941, va encapçalar la delegació de les Joventuts Hitlerianes, juntament amb Schlinder i Hassenflug, formada per 75 membres (equip de gimnàstica, grup de dansa, patinatge i banda de música).  La visita es va allargar durant una setmana amb desfilades i espectacles esportius a Barcelona.

Estimado Cónsul, mi gran petición ahora es que se me libere pronto de mi situación y se me permita continuar mi viaje, como se me prometió, y que se informe inmediatamente a mis parientes y familiares suizos de que estoy retenido aquí. (cuyas direcciones transcribe)

Soy representante de editoriales y empresas alemanas y suecas de material didáctico para Argentina y puedo probarle todo en base a los documentos disponibles. Las obligaciones financieras y los gastos serán asumidos por mi familia en Zúrich. Espero su generosa ayuda y pido su protección personal para mi persona y tener noticias suyas pronto.”

Ehlers en primer pla amb l’esvàstica, rebut a l’Estació de França (10 octubre 1941)

El 29 de març de 1943 va assistir a la reunió setmanal d’excombatents de la División Azul  que se celebrava cada dilluns al Hogar Alemán de Barcelona. ingrés a les Joventuts Hitlerianes de les noves promocions de la colònia germànica a Barcelona. Elhers va ser professor del Colegio Alemán, reobert després de la Guerra Civil espanyola, on va impartir l’assignatura de Treballs Juvenils.

La pista perduda d’Ehlers

Després de la caiguda del Tercer Reich el maig de 1945, es perd la pista d’Ehlers. El seu nom figura al número 77 del llistat dels centenars de dirigents nazis residents a Espanya que els Aliats van sol·licitar al govern espanyol per ser extradits i jutjats.

Segons la historiadora suïssa Regula Bochsler, que investiga el destí dels nazis refugiats a Amèrica Llatina, Ehlers podria haver acabat a Argentina.  En el curs de les seves investigacions va trobar, al Archivo Federal de Suiza, una carta d’Ehlers (original manuscrit i còpia mecanografiada), datada del 16 d’octubre de 1948 i dirigida al consolat suís a Gènova, des de la cel·la 126 de la Presó Marassi.  És aquesta que reproduïm, traduïda per Bochsler de l’alemany.  

“Me tomo la libertad de dirigirme a usted como cónsul suizo con una petición muy importante. Como titular de un pasaporte del Departamento Político Federal en Berna, representación alemana de intereses, inicié mi viaje a Argentina (visado de entrada del 1/10/48 Consulado Argentino en Zurich, Goethestr. 16) con visados debidamente solicitados e inscritos en el pasaporte”

También tenía un visado de tránsito italiano en regla del Consulado General de Italia en Zurich, Lavaterstr, 51, y un visado de tránsito español para Barcelona, para poder hablar con mi mujer y mis hijos después de 4 años y medio de ausencia y separación. Por pura humanidad, le pido que interceda por mí para que pronto pueda continuar mi viaje, como me prometió la policía portuaria de Génova, y reunirme con mi familia en Argentina después de muchos años de separación.

Aparte de los papeles en regla, tenía un billete de barco válido de Home Lines, de ZH, Bhfst. 19 de la Oversea Shipping Agency, de Génova a Buenos Aires, que, aparte del pasaporte, también me quitaron. El 13 de octubre, a las 10 de la mañana, me pidieron que fuera a la policía portuaria y me dijeron que todo estaría hecho por la tarde y que podría completar mis papeles a las 3 de la tarde en Cosulich Lines y en el consulado argentino local, Via Romani 9, para mi salida.

En lugar de ello, pasé la noche bajo custodia y fui brevemente interrogado el 14.X. por la mañana y me dijeron que no podría partir hacia Argentina en el vapor “Brasil”, aunque lo había hecho correctamente, y que tendría que viajar en otro vapor. Me permitieron enviar un telegrama a mi familia en Barcelona. Puede imaginarse perfectamente mi situación, habiendo renunciado a las últimas oportunidades de ganarme la vida en la industria editorial y de material didáctico en Berlín y Leipzig para poder estar por fin de nuevo junto a mi mujer y mis hijos

Segons Bochsler, el tema dels nombrosos nazis refugiats a Suïssa era molt delicat i summament incòmode per al govern helvètic.  La carta d’Ehlers va generar una correspondència entre el ministeri d’Afers Estrangers a Berna i el cònsol suís a Gènova, Dr.  Minati.  La posició oficial va ser que, en no ser Ehlers ciutadà suís sinó alemany, no era de la seva incumbència, encara que Ehlers disposava de documentació expedida a Berna.  Des del ministeri se li demana al cònsol Minati que recull informació sobre el cas i que aclareixi si ha estat detingut per comparèixer com a testimoni contra criminals de guerra nazis o Ehlers està acusat d’aquests delictes.  Segons les informacions recollides pel cònsol, amb data del 22 d’octubre del 1948, Ehlers va ser detingut a instàncies del consolat britànic a Gènova, seguint instruccions del seu govern en estar acusat de crims de guerra.  En aquest sentit, el govern britànic havia sol·licitat a l’italià que li fos lliurat amb la màxima urgència a la frontera de Tarvisio.

A costa d’ulteriors investigacions als arxius anglesos, aquí es torna a perdre el rastre d’Ehlers.  A falta de confirmació documental, Bochsler està gairebé segura que finalment Ehlers va aconseguir ser posat en llibertat i emigrar a Argentina.  Probablement, a través de la xarxa d’agents del dictador argentí, el general Juan Domingo Perón, que operaven a Europa i facilitaven la fugida de nazis i els proporcionaven passaports amb noves identitats.  En aquest sentit, observa que Ehlers tenia tots els papers en regla i preparats per marxar a Sud-amèrica amb nom fals, cosa que indica que ja disposava de la seva ajuda quan va ser detingut a Gènova.

El ple li va retirar la Medalla de la Ciutat el 2006

Oblidat per tots i potser mort, el ple municipal del 25 de gener del 2006 li va retirar la Medalla de la Ciutat al costat de les de quatre jerarques franquistes més, començant pel Caudillo.  Del destí del retrat del Führer donat a l’Ajuntament de Sabadell no se’n sap res.  No figura ni als fons de l’Arxiu Històric de Sabadell ni del Museu d’Art de la ciutat.  Potser Marcet, després de la caiguda del Tercer Reich, va decidir desprendre’s d’ell com un objecte incòmode.

Bibliografía

CAPDEVILA Mireia i VILANOVA, Francesc. Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), L’Avenç/Ajuntament de Barcelona. 2017.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) Vol VI, Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
DEULONDER, Xavier. Els nazis a Catalunya. Llibres de l’Índex, Barcelona, 2007.
GARRIGA GUSI, Josep Oriol. Nota biográfica sobre el professor Leopoldo Rovira, Arraona, revista d’història, n. 33, 2012.
PRESTON, Paul. Franco. Caudillo de España, Ed. Debate, 2022.
BOLETIN. De información local de F.E.T. y de las J.O.N.S. N. 75. Sabadell, sábado, 23 agosto 1941.
La Vanguardia Española, 23 agosto 1941.

Font: Antonio Santamaria, iSabadell,

Read Full Post »

LA SUISSE 🇨🇭 Cantó dels Grisons

Posted in Bellaterra, tagged , , on 12 gener 2025|

Bellaterra, 12 de gener de 2025

Cantó de l’E de Suïssa, el més gran del país. La capital és Coira (Chur), confina amb els cantons de Sankt Gallen, Glarus, Uri i Ticino, amb Itàlia (Llombardia i Trentino-Alto-Adige), Àustria (Tirol i Vorarlberg) i Liechtenstein

Coira (Chur), l’antiga “Curia Raetorum” dels romans, capital del cantó dels Grisons, es troba a l’encreuament dels camins del coll 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

LLUÍS TORRES|Els Grisons o el cantó dels Grisons (romanx: Grischun o chantun Grischun, alemany: Graubünden, italià: Grigioni, llombard: Grison, francès: Grisons) és un cantó de Suïssa, l’únic on es parla el romanx, (del grup de les llengües retoromàniques, com per exemple el català, portuguès, romanès, et.,), un dels 4 idiomes oficials de Suïssa. A més a més, s’hi parla l’alemany i l’italià

Llengües romàniques:

Conjunt de llengües derivades del llatí, que formen part, doncs, de la branca itàlica de la família de les llengües indoeuropees.

Els idiomes romànics, parlats per uns 600 milions de persones, s’estenen principalment per l’Europa sud-occidental, pel nord-est dels Balcans, per gairebé tota l’Amèrica del Sud i Central i per part de l’Amèrica del Nord, terres que en conjunt reben el nom de Romània.

Quant al nom, té relació amb Romanus, que, ampliant el seu primitiu valor ètnic i jurídic, d’àrea inicialment restreta, es cobrí progressivament d’un sentit lingüístic; al seu costat sorgí Romania (paral·lel de Gallia, Hispania, etc.). Més tard, romanus (i romanicus) s’especialitzà en el sentit de ‘llengua vulgar’ oposada a latinus ‘llengua correcta, culta’; de la variant romanice deriven el castellà romance, el francès romanz (i roman), l’italià romanzo, el català romanç, etc., per indicar les llengües que són producte de l’evolució popular, ininterrompuda, del llatí parlat.

Oriel a l’Engadina, típic per la seva forma i colors. El sostre decorat de l’església romànica de Saint-Martin (segle XI) a Zillis 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

Friedrich Diez, fundador de la lingüística romànica, és autor de la primera classificació de les llengües neollatines. Basant-se en criteris polítics i literaris, només en destrià sis: romanès, italià, francès, occità, castellà i portuguès. El progrés de la investigació i l’afinament de criteris ha acrescut aquell nombre fins a onze. Segons la classificació i els agrupaments de Tagliavini, són: el romanès, el dalmàtic (que s’extingí cap a la fi del segle XIX), l’italià, el sard, el retoromànic, el francès, el francoprovençal, l’occità, el català, el castellà i el portuguès. La dificultat teòrica a l’hora de distingir què és “llengua” de què és “dialecte” i la dinàmica social existent en diferents països fan, però, que hi hagi molts candidats a incrementar aquesta llista: el gallec, l’asturianolleonès, l’aragonès, el való, el cors, el piemontès, etc.

La classificació de les llengües romàniques és una qüestió en què és difícil que hom es posi d’acord a causa dels diferents criteris que s’hi poden aplicar i, de fet, potser no té gaire sentit ni utilitat de voler separar llengües que formen —llevat del romanès— un contínuum geogràfic dins el qual, això sí, els idiomes originàriament veïns tendeixen, naturalment, a assemblar-se més entre ells que no pas amb els altres (així, per exemple, el català i l’occità són notablement pròxims i no és correcte de classificar-los en grups diferents com de vegades s’ha fet).

Característic dels boscos de l’Engadina: el pi cemba (Suís). Maloja, un popular balneari es troba entre el llac de Sils i la corona del coll 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

El llatí, la llengua dels romans, s’arribà a imposar damunt un territori molt vast gràcies a l’expansió militar i política de Roma. Del llatí parlat en les diverses regions de l’Imperi Romà, anomenat vulgar i diferent de la llengua escrita —el llatí clàssic—, procedeixen les llengües romàniques actuals. El llatí no era una llengua homogènia. En la parla de cadascuna de les diverses poblacions que l’havien adoptat es feia palès tant l’influx de l’antic idioma propi —el substrat (ibèric a Hispània, cèltic a la Gàl·lia, etrusc a la Toscana)— com la mena de llatí rebuda (que depenia de la dialectalització ja itàlica, de l’època de la colonització romana i de la manera com s’havia produït aquesta), i també la influència, posterior a la desaparició de l’Imperi, dels diferents idiomes amb què aquestes poblacions estigueren en contacte —el superstrat (aràbic en les llengües ibèriques, eslau en el romanès, germànic en el francès)—. Totes aquestes circumstàncies provocaren que les diverses varietats parlades s’anessin allunyant progressivament les unes de les altres i, totes, del llatí escrit, i d’aquest allunyament en sorgiren les diferents llengües romàniques, que es consideren ja formades vers el segle IX (de l’any 842 daten els juraments d’Estrasburg, el text romànic més antic que hom conserva, escrit en una varietat indeterminada de la Gàl·lia). Llevat del romanès, per al qual es feu servir, durant segles, l’alfabet ciríl·lic, les llengües romàniques s’han escrit sempre, tret d’excepcions, amb l’alfabet llatí.

Les similituds que hi ha entre els diferents idiomes romànics no són degudes tan sols a l’origen llatí comú, sinó també al contacte comercial, cultural, etc. que han mantingut sempre els uns amb els altres i a la important influència que el llatí (i el grec) no ha deixat mai d’exercir-hi, en forma de cultismes, factors que han comportat l’existència d’un considerable cabal lèxic comú.

(El Piz della Margna (3612 m), fita de l’Alta Engadina. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

Totes les llengües romàniques comparteixen gran part del lèxic fonamental i de l’estructura morfosintàctica, i el fet que alguna, com ara el romanès, posseeixi un lèxic majoritàriament no llatí, no n’invalida la condició de romànica. L’accent dels mots, força feble, és lliure (excepte en francès). El vocalisme és de quatre graus d’obertura, excepte el del castellà, el romanès i el sard, que solament en té tres. Les consonants palatals, inexistents en llatí, són bastant corrents en tots els idiomes romànics. Pel que fa a la morfologia, totes les llengües romàniques distingeixen, en el nom, dos gèneres (masculí i femení, el neutre del llatí no ha perdurat) i dos nombres (singular i plural). En totes hi ha els dos articles, definit i indefinit, inexistents en llatí. En francès i en italià també hi ha una forma partitiva de l’article. Hi ha idiomes romànics, com el castellà, que coneixen un sistema de demostratius de tres termes (en relació amb les tres persones gramaticals); d’altres, en canvi, com el francès, en tenen només dos (que indiquen simplement proximitat i llunyania). En les llengües romàniques s’ha desenvolupat un sistema complet de pronoms personals febles, entre els quals n’hi ha dos d’adverbials (en i hi) en totes fora del portuguès, el castellà i el romanès. La morfologia verbal, a diferència de la nominal, és rica: les desinències verbals indiquen la persona, el nombre, el temps, l’aspecte i el mode. Malgrat l’abundància de formes sintètiques, també hi ha força temps compostos, formats amb un verb auxiliar. Pel que fa a la sintaxi, les llengües romàniques són més analítiques que no pas el llatí, el mot hi és menys autònom. La declinació nominal llatina hi ha desaparegut del tot excepte en romanès, llengua en què es conserva parcialment, i per tal de substituir-la funcionalment s’ha desenvolupat molt l’ús de les preposicions. Pel que fa a l’ordre dels mots dins la frase, la seqüència subjecte-verb-objecte és la més habitual. Aquest ordre bàsic es pot alterar en la majoria de les llengües en determinats casos, però sense arribar mai a la llibertat d’ordenació dels elements de la frase pròpia del llatí clàssic. Quant al lèxic, en les llengües romàniques, fora del francès, és molt productiu a l’hora de crear mots nous el procés morfològic de la derivació. La composició també es fa servir força, però menys que en els idiomes germànics. El vocabulari romànic es compon de mots bàsics provinents del llatí i de manlleus de diferents llengües distribuïts de manera desigual pels diversos idiomes.

EL CANTÓ DELS GRISONS DE SUÏSSA

🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

El cantó dels Grisons, el més gran i el menys poblat de Suïssa, és un món a part.  Encara que s’anomena el país de les cent cinquanta valls, ningú no ha pensat mai en comptar les seves muntanyes n’hi ha massa;  Compartimentada, dividida, partida, estava destinada a ser particularista en un país que ja no és senzill.  Aquesta diversitat es fa evident en el fet que la seva població parla tres llengües: un dialecte alamànic, l’italià i el romanx, quarta llengua nacional de Suïssa, que s’ha conservat especialment a la vall superior del Rin i a la de l’Inn.  El factor unificador dels Grisons es troba en la meravellosa bellesa de les seves muntanyes i valls, en la puresa del cel i en el pintoresc dels seus pobles.

La capital, Chur, la “Cúria” romana, és un poble alegre amb les seves cases grises decorades amb baranes de ferro en grade de ferro forjat des de la riba del Rin fins al turó coronat amb el castell del bisbe.  El Rin encara té aquí tota l’impetuositat de la joventut, però els vessants que el voregen ja estan plantats de vinyes que produeixen un vi afruitat i molt agradable al paladar.  Chur és en realitat l’única ciutat dels Grisons, les altres ciutats mai no superen la mida d’una gran ciutat de mercat.  No és casualitat que gairebé tots els seus pobles siguin centres turístics de renom.  La seva ubicació és magnífica, enmig de boscos de làrix, com Flims, en una àmplia vall dominada per belles muntanyes, com Davos, a la vora d’un llac maragda, com St-Moritz.  I molts més es podrien esmentar: Arosa, Lenzerheide, Pontresina, Schuls-Tarasp Tampoc es podria dir si la seva estada és més agradable a l’estiu o a l’hivern quan la neu cobreix les pistes i les transforma en una terra meravellosa: pluges d’esquí.  Malgrat la popularitat del turisme, els Grisons han conservat el seu caràcter autèntic.  Entre Zernez i la vall de Müstair es troba el Parc Nacional, on la natura es deixa sol i que és un dels paisatges més bonics de Suïssa.  Tres valls marquen el caràcter italià del cantó: la de Poschiavo, la vall de Bregaglia i la Mesolcina, i justifiquen el que s’ha dit dels Grisons, que eren una Suïssa en miniatura.

Coira (Chur), l’antiga “Curia Raetorum” dels romans, capital del cantó dels Grisons, es troba a l’encreuament dels camins del coll.
🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

Sortint d’aquest país tan especial per l’eixamplament de la vall del Rin, arribem primer a Sargans, una barrera natural i fortalesa dominada per un castell amb una esvelta torre.  No gaire lluny, a l’oest, ens espera el llac Wallenstadt.  És potser el més romàntic dels llacs suïssos.  Les seves aigües blau-verdoses tenen la quietud i la transparència dels llacs llegendaris.  Pocs pobles a les seves ribes, però amb pendents pronunciats, herbats al principi i després boscosos, que acaben amb la barrera rocosa i irregular del Churfirsten.  És una regió silenciosa, melancòlica i suau.

Castell de Tarasp, Baixa Engadina
🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

Passat el Kerenzerberg, un petit coll des del qual es veu gairebé tot el llac Wallenstadt, la vall de Linth s’enfonsa, profunda i estreta, entre altes parets rocoses.  Obrint només cap al llac de Zuric, forma una unitat molt diferent: és el cantó de Glaris, tant pastoral com industrial.  Les altes muntanyes que donen al riu estan tallades per unes precioses terrasses que els pobles van aprofitar de seguida per construir les seves cases.  A la més assolellada d’aquestes terrasses, Braunwald distribueix els seus xalets i hotels connectats amb la vall per un vertiginós funicular. 

Glaris, seu del cantó, i Vorder-Glärnisch (2331 m) 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

Glaris, la capital, és una petita ciutat tranquil·la que cobra vida cada any a la primavera amb la “Landsgemeinde”, una gran assemblea de tots els ciutadans del cantó.  S’empelten unes petites valls laterals a la del Linth.  El més pintoresc és Klöntal, amb les seves pastures, boscos i un petit llac de truites.  El coll de Klausen, que acaba a Altdorf a prop del llac de Lucerna, connecta la regió de Glaris amb la regió del Gotthard, proporcionant així una segona sortida d’aquest cantó de vessants costeruts.

Soglio, al sud del cantó dels Grisons.       🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)

Font: Otto Siegner, Office du Louvre, Fribourg, Suisse,

Read Full Post »

LA PROTE, HISTÒRIA I ARQUITECTURA|Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona

Posted in Bellaterra, tagged , , on 15 Juliol 2023|

El 10 d’octubre de 1946 es varen inaugurar les “Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores”, situades al desaparegut Carrer Wad-Ras, 98, (Barcelona)

Prejecte de La Prote, per Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas, l’any 1943

Eduardo Aunós Pérez (Lleida, 8 de setembre de 1894-Lausana, 25 de setembre de 1967), Ministre de Justícia, entre 1943 i 1945, va encarregar la construcció de La Prote a l’arquitecte José Maria Sagnier Vidal-Ribas (Barcelona, 16 agost 1890-  1978), fill d’Enric Sagnier Villavecchia (Barcelona, 21 març 1858-1 setembre 1931), artifici de la construcció del desaparegut Grup Benefico Ramón Albó.

Les autoritats i convidats es van traslladar a les obres del nou Reformatori, instal·lat al mateix carrer de Wad-Ras, davant del Grupo Benefico, procedint a la inauguració al mateix dels departaments de la Casa d’Observació i del Laboratori Psicotècnic.  Els assistents, que van ser rebuts a l’atri de l’edifici el per assessor de pedagogia, senyor Josep Joan Piquer Jover  (Barcelona, 28 maig 1911-
23 novembre 1985), van recórrer detingudament les noves dependències, aturant-se a cadascuna d’elles, on van rebre les explicacions referents a la seva organització i funcionament.

Banquet al senyor Ministre de Justícia

A les dues del migdia, i en un cèntric restaurant, li va ser ofert al senyor Fernández Cuesta un banquet per la X Assemblea General de la Unió Nacional de Tribunals Tutelars d’Espanya i amb motiu dels casaments de plata del Tribunal Tutelar de Barcelona.  Va ocupar la presidència el Ministre de Justícia, a qui acompanyaven el Governador Civil, senyor Barba Hernández;  el president efectiu del Consell Superior de Protecció de Menors, senyor Hinojosa, i altres personalitats.

DIRECCIÓ DES DE 1946 A 1983

1946-1949: Pares Salesians

1949-1951: P. Calasanz Balañá (Escolàpis)

1951-1969: Joaquín Vives de la Tallada

1969-1971: Marià Samaranch Kirner

1971-1983: Religiosos….?

LA NOVA CASA D’OBSERVACIÓ.-
Dins l’ampli solar on es troba el nou Reformatori, la Casa d’Observació compta amb un edifici completament independent.  Annex al mateix hi ha instal·lat un Laboratori de Psicologia experimental i d’orientació.  El nou Reformatori tindrà caràcter d’Escola Professional;  modern, acollidor i simpàtic, serà un veritable Institut de l’Aprenent.

La Casa d’Observació té per objecte principal la classificació dels menors amb vista a la seva reeducació ia la seva orientació professional.  S’hi pot practicar l’observació en convivència amb el psicòleg observador, en règim d’internament i durant un període que oscil·li al voltant de dos mesos.  Consta de dues famílies-pubers i impúbers amb vint-i-cinc llits de cabuda cadascuna, la qual cosa representa, aproximadament, en el decurs d’un any, el nombre d’expedients del nostre Tribunal fallats amb obertura de tutela reformadora i amb acord d’internament.

La descripció de les principals dependències, així com l’examen de les fotografies i els plànols que s’acompanyen, donaran al lector una idea de les característiques i orientacions d’aquest important centre.

Façana del pavelló Àlava de La Prote projectada el 1943 per Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas

PLANTA SEMI SOTERRANI

CUINA.– Té una capacitat per a tres-centes places, que són, com a màxim, les que pot albergar la Casa dObservació juntament amb el Reformatori.  Posseeix cambra frigorífica, sitges, magatzems i altres serveis importants.  Les condicions de llum i de ventilació són excel·lents.

OFFICE.- Es troba situat davant de l’escala principal de l’edifici i molt forca de la cuina, i comunica, mitjançant un muntacàrregues, amb els pisos que habiten els nens (plantes pis 1.0 i 2.0).

Es componen d’un rentapeus, catorze dutxes independents i quatre quarts de DUTXES Es tracta d’una de les instal·lacions pensades amb més cura.

BANY.  Hi ha, a més, els WC, urinaris i lavabos corresponents.  Tots els serveis es nodreixen amb aigua freda i calenta.

Des del punt de vista pedagògic i moral, les dutxes reuneixen les condicions necessàries.  Els menors entren i surten dels seus compartiments completament vestits, atès que cada dutxa té un petit vestíbul, amb un seient i un penjador, on el noi es pot despullar i vestir recatadament.  Aquests vestíbuls comuniquen, per l’interior, amb les dutxes i, per l’exterior, amb el passadís.

Soterrani de La Prote projectat l’any 1943 per Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas

GIMNÀS.- Ocupa el gimnàs una grandiosa dependència amb accés, per l’escala principal, al pati de jocs, i, pel passadís, amb el servei de dutxes, posseeix bones condicions de llum i de ventilació, i, a fi d’esmorteir els cops,  davant de possibles caigudes, el pis està protegit per una capa de sorra. Aquesta instal·lació està destinada a prestar grans serveis als nois, des dels punts de vista de la higiene i de la pedagogia, com també haurà d’afavorir granment la seva observació.

PLANTA BAIXOS.- En aquesta planta es troba instal·lat el Laboratori Psicotècnic, que després descriurem.

PLANTA PRIMER PIS.- (Nois púbers)    Com queda dit, les famílies de la Casa d’Observació estan calculades per a una capacitat de vint-i-cinc places.  El dormitori es compon de dues àmplies dependències, amb vuit estances aïllades, i una altra en comú, amb disset llits.  Aquesta distribució mixta ens permet la classificació oportuna dels nois.  Els llits són de tub d’acer soldat i amb somier de ferro, amb malla rígida de filferro galvanitzat, i estan dotades dels matalassos corresponents i coixins farcits d’esborra de llana.  Les portes de les cel·les estan proveïdes de gran finestra que comunica amb el passadís.  Al mateix dormitori hi ha l’habitació del zelador.  S’han instal·lat eluces de serens per a l’enllumenat nocturn.  El menjador està moblat amb un bufet, amb pedra de marbre, i amb taules de quatre places, que li donen un segell íntim de la llar.  Així mateix, les classes van amb taules individuals.

Hi ha una sala de treballs manuals, proveïda de diversos estris, per exemple, un banc de fuster, un banc de manyà amb enclusa i cargol d’ajustar, un torn per modelar, una taula de dibuix, etc.  En aquesta aula es podran explorar l’habilitat manual i el sentit artístic del noi, essent un complement de la tasca docent que es desenvolupa a l’escola i de l’educació domèstica que es rep a la família de la Casa d’Observació.  Les activitats dels nois seran dirigides i controlades pel Laboratori Psicotècnic.

Finalment, la Sala de jocs, proveïda de taules de ping-pong, escacs, etc., i amb una prestatgeria per a llibres i revistes, omplirà el buit produït per les llargues espelmes d’hivern, els dies de pluja i les hores d’insolació.

Projecte de La Prote projecte de l’any 1943 per Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas

PLANTA SEGON PIS.- (Nois impubers).  Aquesta família té les mateixes característiques que la descrita a l’apartat anterior.

EL LABORATORI PSICOTÈCNIC.- L’antic Laboratori d’Experimentació, fundat el 1914 i convertit el 1940 en Laboratori Psicotècnic, compta ara amb els nous locals de la Casa d’Observació.  Segons hem dit, aquesta es compon de quatre plantes, és a dir: semisoterranis, per a serveis generals;  Baixos, per a Laboratori, i Pisos 1.9 i 2, destinats a famílies dels nois.  El Laboratori ocupa, per tant, el centre i està destinat a canalitzar l’observació psicològica, recollint-ne les dades i contrastant-les amb l’experimentació.

La metodologia en ús al nostre Laboratori ha estat descrita repetidament en multitud de publicacions, entre les quals citarem la nostra Memòria anterior (Estadística de factors influents en l’extraviament dels menors ingressats el 1944…, Barcelona, 1945) i el Butlletí d’Activitats  (núm. 6 pàgs. 25-33) que publica la Junta.  Il·lustrarem el lector amb una suscinta descripció dels nous locals.

REBEDOR.- A la mateixa entrada del Laboratori, el rebedor dels nois constitueix una veritable Sala d’observació amb jocs.  S’ha procurat donar a aquesta dependència un caràcter amable, on el noi estigui gratament envoltat d’objectes atractius, que, d’una banda, posin de manifest les seves afinitats electives i, de l’altra, li tornin la confiança perduda en el moment de la detenció.  .  La major part dels menors de facultat reformadora que ingressen a la Casa d’Observació, ho fan una mica esglaiats i amb la idea que seran encertats, la qual cosa crea un ambient enrarit, impropi per a la posada en marxa de l’observació i  l’experiment.

Al rebedor tots els detalls han estat cuidats amb suma diligència.  En un dels racons hi ha una llar: el psicòleg observador acull un per un els nois que ingressen, asseient-los al costat de la xemeneia;  allà s’estableix el primer contacte, s’hi sosté la primera conversa i el noi rep la benvinguda.

Hi ha a l’estada seients còmodes, taules, joguines, llibres, etc., que inciten la curiositat, i serveix també d’avantsala, com a medi ambient de transició entre els jocs lliures o les tasques escolars, d’on procedeix el noi en aquell a la  saleta per ser moment, i els experiments o les observacions que cal iniciar.  De cap manera no es pot arrencar bruscament al noi del seu treball o dels seus jocs per ser conduït al gabinet d’examen, si no és passant per aquesta reposada mansió.  Poden també emportar-se els nois un o diversos observats sistemàticament i veure quines reaccions experimenten trobar-se sols o en companyia.  A més, en aquesta sala despera sorganitza lobservació amb jocs prèviament preparats pel psicòleg.  La bella habitació, de to verd, està moblada a l’estil mallorquí. Hi ha diverses vitrines i prestatgeries amb objectes seleccionats.

GABINETS.- Les cabines destinades a l’aplicació dels reactius estàn acondicionades d’acord amb les orientacions que assenyala la moderna psicotècnia, a fi de crear un medi ambient adequat, és a saber: aïllament, conforts i absència d’elements decoratius de distracció.

Dos són els gabinets, i estan situats a la part interior de l’edifici, perquè ni els sorolls del carrer ni les veus dels patis de joc puguin arribar-hi.  Tots dos reben ventilació per un sistema original de persianes que estableixen una renovació contínua d’aire, i s’il·luminen a través de vidrieres de vidre gravat.  La llum elèctrica és zenital i indirecta.  La pintura, verd clar mat.

Les dues estades es comuniquen per mitjà d’unes mampares de vidre practi cables, la qual cosa permet situar un taquigraf que registri les respostes sense ser notat.  Igualment, les taules porten una separació especial que permet al psicòleg prendre notes en el curs de l’experiment sense que se’n puguin adonar els examinats.

A cada cabina hi ha un armari on es guarden les pautes dels diversos reactius.  Al vestíbul del gabinet s’han instal·lat quatre taules individuals i una pissarra per a petites sessions col·lectives.

Signatura de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas

MATERIAL.- En una dependència contigua a les cabines, moblada amb grans vitrines i petites taules, hem situat l’exposició permanent del material de les proves.  Aquesta disposició té per objecte el fet que es puguin tenir sempre classificats els reactius i, a més, evitar que els nois vegin el material que no han d’utilitzar.  Aquest darrer extrem és importantíssim.  Moltes vegades hem comprovat com en presència dels aparells i material de laboratori, els nois són presa d’un desassossec característic que, de vegades, arriba fins i tot a distreure completament la seva atenció ia inutilitzar els resultats obtinguts.  El material serà portat als gabinets sobre taules, proveïdes de rodes, cons a aquest propòsit.  Hi ha en aquesta dependència dues grans taules destinades a classificar i tabular les dades dels expedients, així com a facilitar el traçat de gràfics de grans dimensions.

SALA DE CONFERÈNCIES.- Es compon d’un entarimat per a una presidència amb cinc butaques, més la taula del conferenciant.  S’ha instal·lat una pissarra movible i una pantalla per a projeccions.
Els oients disposen de taules i butaques individuals, amb capacitat per a vint
persones, Aquest local està destinat a albergar les sessions científiques que organitzi el Laboratori Psicotècnic, alhora que facilitarà, quan calgui, les exploracions col·lectives de nois pel mètode de qüestionari.

BIBLIOTECA.- Es pensa anar a crear una Biblioteca tècnica especialitzada.  Per això ja s’han fet importants passos, com l’organització d’un servei de biblioteca i d’intercanvi que, comptant amb les publicacions de l’Obra a Barcelona i, principalment, amb el Butlletí d’Activitats que publica la Junta, s’ha aconseguit el  bescanvi amb més de seixanta revistes, quaranta estrangeres, totes especialitzades en qüestions infantils i juvenils,
La nova Biblioteca compta amb sis cossos de llibreria, un moble per a revistes, dues vitrines, un fitxer amb vint calaixos i sis taules per als lectors.

DIRECCIÓ, SECRETÀRIA I ARXIU. –
Compte, a més, el Laboratori amb un despatx per a la Direcció i un altre per a la Secretària i Arxiu, on es guarden els expedients dels nois, segons els seus diversos fons i catàlegs, i les col·leccions sobre dibuix i documentació infantil, models de fitxes, gràfics, estadístiques, etc.

Planta Hall, Direcció, accés al pati, i pavellons Àlava i Wad-Ras, projectat l’any 1943 per l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas

MÈDIC PSIQUIATRE.-  Annex al Laboratori, al vestíbul de l’edifici central, al costat de la Direcció de l’establiment, hi ha el despatx del metge psiquiatre, habilitat amb tot el material que requereix un servei tan important.

FOTOGRAFIA.-  A la Planta de Semisoterrani es troba instal·lat el Gabinet fotogràfic, per les raons següents: En ingressar els nois passen, en primer lloc, pels serveis higiènics (bany, canvi de roba, perruqueria), i és per aquest motiu que, contigu a  aquestes dependències, hem dedicat una peça per fer les fotografies i un petit laboratori per revelar-les.  La fotografia dels nois es pot fer en el precís moment d’ingressar a l’establiment i amb la indumentària pròpia amb què vénen del carrer i, per descomptat, es farà sempre després del rentat, a fi que en quedi constància del tipus constitucional.  L’encarregat d’aquest servei farà un inventari de la roba i la resta d’objectes de l’interessat.

La fotografia del noi encapçalarà la fitxa del Laboratori, així com també el resum que se’n lliura a les oficines del Tribunal i al Director de la institució a què vagi destinat.

Plànol dels tres pavellons, central, Àlava i Wad-Ras, projecte de 1943 per Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas

El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori.  A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems;  a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu.

L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.

Font: Tribunal Tutelar de Menors, XXV años de Labor, 1921-1946

Read Full Post »

BADIA DEL VALLÈS| Municipi del Vallès Occidental que té forma de la Península Ibérica

Posted in Bellaterra, tagged , , on 15 Abril 2023|

Badia del Vallès és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca del Vallès Occidental. Limita amb Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès i Sabadell. És un dels municipis amb la densitat de població més alta del país i un dels municipis més joves de Catalunya: el nou consistori es va constituir per primera vegada el 14 d’abril de 1994, amb el nom de Badia, modificat l’any següent. Abans l’àrea era coneguda com a Ciutat Badia

El mapa de Badia del Vallès reprodueix el mapa de la Península Ibèrica i les Illes Balears. Les vies públiques tenen noms geogràfics (Av. Cantàbric, Av. del Mediterrani, etc.) i estan situades aproximadament en el lloc corresponent del citat mapa|CEDIDA

Badia, una ciutat feta a si mateixa

Ciutat Badia, Badia i Badia del Vallès són els tres noms amb els quals s’ha conegut la nostra població durant els seus primers vint-i-set anys d’història. Ciutat Badia va néixer com a projecte als anys 60 a Madrid. El Ministerio de la Vivienda va encarregar al Instituto Nacional de la Vivienda la construcció d’uns 12.000 habitatges de tipus social a la província de Barcelona, dels que finalment només se’n va arribar a construir 5.372, mitjançant l’Obra Sindicial del Hogar.

Per a la construcció es varen expropiar 887.441,82 metres quadrats dels municipis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès. Les obres s’iniciaren a finals dels anys seixanta i principis dels setanta i acabaren l’any 1973, però no es varen començar a ocupar fins al 1975, quan va ser inaugurada pels aleshores Prínceps d’Espanya el 14 de juliol d’aquell mateix any.

El règim jurídic que va adoptar la llavors anomenada Ciudad Badia va ser la creació d’una Mancomunitat amb els municipis de Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès que va tenir la primera seu a un pis del carrer Santander número 2. La gestió administrativa va passar per la creació d’una Comissió Gestora entre aquests dos municipis, en la qual, cada dos anys, els alcaldes s’intercanviaven els càrrecs: un ocupava la presidència i l’altre la vicepresidència.

Des de l’acabament de les obres, es van detectar tota una sèrie de dèficits d’equipaments i d’infraestructures que van originar que durant les dècades dels setanta i dels vuitanta es definissin els trets més característics de Badia: per una banda, l’aparició entre els/les badiencs/ques d’un fort caràcter reivindicatiu, i per l’altra, un important moviment veïnal associatiu que va anar creant un sentiment de poble, i que anirà incorporant, paulatinament, a la majoria de la població en la lluita per assolir les mancances de serveis que patia la ciutat (col·legis, escoles bressol, centres d’assistència mèdica, ajuntament, biblioteca, etc. ).

Aquest procés de construcció de la ciutat va posant de relleu les enormes dificultats que comportava per als/les ciutadans/es de Badia la dependència orgànica a altres municipis, la qual cosa, va fer que aparegués una forta voluntat per convertir la ciutat en un municipi independent. Fruit del consens de totes les forces polítiques i social, el 9 de febrer de 1994, el Parlament de Catalunya, en sessió plenària, va aprovar la Llei 1/94 de 22 de febrer per la creació del municipi de Badia del Vallès.

El 14 d’abril de 1994, quan es va constituir per primera vegada el nou consistori, naixia el municipi més jove de Catalunya.

Al llarg d’aquest temps, la principal preocupació del consistori ha estat la creació i millora dels serveis que reben els/les ciutadans/es, i, especialment, assolir una viabilitat econòmica real de la ciutat. El diàleg i el consens amb la Generalitat ha creat els mecanismes polítics i jurídics per a què Badia sigui un municipi amb una estabilitat econòmica i amb projecció de futur.

Sergio Busquets va batejat el ‘seu’ estadi de Badia del Vallés, després que l’ajuntament de la ciutat decidís canviar el nom de l’Estadi Municipal i posar-hi el del futbolista del Barça. Un homenatge de la seva ciutat natal a un dels veïns més il·lustres|CEDIDA

Badia del Vallès és una ciutat amb àmplies avingudes, zones verdes i d’agradables passejades que s’enorgulleix de ser una ciutat feta a si mateixa, oberta, plural, solidària i participativa.

Xifres i Dades principals
Població (Març 2010): 14.064 habitants
6927 homes
7137 dones
Superficie: 0,91 Quilòmetres quadrats.
Densitat de població : 15.026,9 (hab./Km2)
Altitud: 120 metres.
Coordenades: 427.529 UTMx / 4.595.092 UTMy

El municipi té el seu inici en la dècada dels 60, mitjançant un pla del govern espanyol que pretenia crear una zona d’habitatges a l’extraradi de Barberà del Vallès, en uns terrenys agrícoles que formaven part de les famílies Valls-Sanfeliu i Badia (llinatge que donà nom al nou barri). Havia de constar d’11.054 habitatges, i tots els serveis corresponents a aquest nombre d’habitants. Era una resposta de les autoritats d’aleshores a les fortes immigracions arribades a Catalunya des de la resta d’Espanya

L’any 1970 se n’inicia la primera fase, amb la construcció dels 4.156 primers habitatges, 98 locals i la urbanització interior. Abans de l’inici de la construcció de la 2a fase, el Ministeri d’Obres Públiques duu a terme la construcció de l’autopista Barcelona-Terrassa i el tercer cinturó, ocupant tres quartes parts del terreny previst per a aquesta segona fase, per la qual cosa només es poden construir 1.216 nous habitatges i 38 locals.

Les obres acaben l’any 1973, amb 5.372 habitatges edificats, però no s’inaugura fins a l’any 1975. L’acte d’inauguració fou a càrrec del llavors Príncep Joan Carles. També a l’any 1975 s’enderroca la masia de Sanfeliu, un dels únics vestigis històrics de l’actual municipi, i actualment en el seu solar hi trobem la biblioteca municipal. Actualment les úniques proves del seu passat agrícola són la presència d’alguns lledoners i ametllers.

Tapa de claveguera de Badia del Vallès original dels anys 70

El 14 d’abril del 1994, es va constituir per primera vegada l’Ajuntament de Badia del Vallès, independitzant-se d’una mancomunitat formada per Barberà i Cerdanyola, i deixà de ser un barri perifèric, creant-se així la ciutat actual.

La masia de Can Santfeliu, amb els seus terrenys corresponents i una zona de camp, propietat d’Emília Badia, van ser convertits en una ciutat plena de blocs de pisos, la majoria d’ells prefabricats amb un sistema francès de construcció de peces modulars, al costat d’espais oberts enjardinats i àmplies avingudes.

Aquest tipus d’habitatges eren la clara expressió del desarrollismo franquista que va voler crear un nou model de ciutat on convisquessin diferents classes socials. Per a això es van distribuir el 66% d’aquesta habitatges entre funcionaris i empleats d’empreses públiques i el restant 34% habitatges van ser atorgades a treballadors a través de l’Obra Sindical del Hogar.

Les famílies a les quals se’ls havia atorgat l’habitatge tenien un termini d’un any per a traslladar-hi la seva residència. Un nombre significatiu d’habitatges estaven desocupats. Transcorregut aquest termini, es va originar un procés d’ocupació per altres famílies coneixedores de la situació.

La falta d’equipaments i serveis, exceptuant quatre col·legis d’ensenyament primari, va donar pas a un moviment associatiu i veïnal potent. Quatre col·legis d’ensenyament primari més, un centre de Formació Professional, un institut de batxillerat, tres guarderies públiques, un mercat municipal, un nou Centre d’Assistència Primària, un casal per a la gent gran i una biblioteca van ser els assoliments d’aquesta lluita veïnal, sent el Centre Cívic la demanda que més anys va trigar a acomplir-se: catorze anys. No es va inaugurar fins a l’any 2002.

Una altra singularitat de Badia del Vallès és que, igual que els habitatges, tots els equipaments existents en el municipi són de titularitat pública. Aquest moviment associatiu i veïnal, després dels assoliments reivindicatius inicials, es va organitzar entorn de la Federació d’Entitats Culturals de Badia del Vallès. Aquesta entitat va ser la primera federació d’àmbit territorial que es va constituir a Catalunya i serveix com a model organitzatiu.

Com que tots els habitatges del municipi són de protecció oficial, tenen un preu màxim fixat i el canvi de titularitat necessita el vistiplau d’ADIGSA, empresa pública de la Generalitat de Catalunya, tot i que la pràctica habitual és que les vendes es produeixin a preus semblants als de mercats, generant problemes financers i fiscals.

Vista aèrea d’una part de les vivendes de Badia del Vallès|CEDIDA

Actualment la major part dels edificis d’habitatge de la població ja han complert més de 45 anys. Aquest fet i sumat a les pobres condicions amb les quals es van construir els diferents blocs així com l’ús de materials de poca qualitat i nocius per la salut (fibrociment amb amiant) han fet que l’estat de conservació de molts d’ells sigui baix. Es calcula que el 60% dels blocs presenten patologies importants i un 8% patologies greus, i que 9 de cada 10 edificis tenen amiant en un estat tan degradat que hauria de ser retirat tan aviat com sigui possible per tal de garantir la salut dels badiencs. De fet, es calcula que hi ha 17 kg d’amiant-ciment per cada veí de la ciutat.

És un dels municipis més petits d’Espanya i amb una de les densitats de població més altes. La població resideix en blocs de pisos, d’entre 5 i 16 plantes, envoltats de parcs i zones verdes.

Antonio Díaz Cascajosa (Badia del Vallès, 9 de juliol de 1986), conegut com a El Mago Pop, és un il·lusionista català. Amb 17 anys va portar al teatre els seus primers espectacles. El 2008, quan en tenia 22, va rebre el Premio Nacional de Màgia|CEDIDA

Símbols de Badia del Vallès

L’escut de Badia del Vallès es caironat partit: d’or; i sinople; ressaltant sobre la partició una oreneta de sable volant. Per timbre una corona mural de vila.

Badia del Vallès utilitza una bandera heràldica, i segueix el mateix patró que el seu escut, y es defineix com una «bandera apaïsada de proporcions dos d´ alt per tres de llarg, bicolor vertical groga i verda, amb l’oreneta negra amb el pit blanc de l’escut, d’alçada 5/7 de roba, centrada al mig de la partició». (DOGC el 6 de noviembre de 1998).

La bandera de Badia del Vallès presenta l’oreneta, escollida com a símbol de la immigració, mentre que els colors de cada partició representen els dos municipis originaris (or per Barberà i sinople per Cerdanyola)

Read Full Post »

HISTÒRIA| General Queipo de Llano 1875-1951) conspirador del cop militar de 1936

Posted in Bellaterra, tagged , on 9 Abril 2023|

Gonzalo Queipo de Llano y Sierra (Tordesillas, 10 de febrer de 1875 – Sevilla, 9 de març de 1951), I marquès de Queipo de Llano, va ser un general espanyol, conspirador i un dels principals protagonistes, principalment a Sevilla, del cop d’estat que va donar origen a la Guerra Civil espanyola.

Queipo de Llano fotografiat a Berlín 1939

Format a l’Acadèmia de Cavalleria de Valladolid, va prendre part com oficial en les campanyes de Cuba i el Marroc. Va participar el 1928 en activitats contra la dictadura de Primo de Rivera, el que li va valer ser bandejat. Al desembre de 1930, durant el mandat del general Berenguer, va ser un dels militars participants en el complot republicà a l’aeròdrom de Cuatro Vientos contra la monarquia, després del fracàs de la revolta de Jaca. Aquesta acció, també fallida, portada a terme juntament amb Ramón Franco (germà del general insurrecte Francisco Franco) va obligar a ambdós a abandonar Espanya i exiliar-se a Portugal. L’exili va durar poc, car el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República i va poder tornar a Espanya.

Durant la república

Com a presumptament addicte a la causa republicana se li va concedir el comandament de la 1a. Divisió Orgànica (el rang de general de Divisió era el màxim en l’exèrcit en aquest moment, ja que per decret de 16 de juny de 1931 s’havien suprimit les capitanies generals i els graus de capità general i tinent general). Va ser també cap de la Casa Militar del president de la República, Alcalá-Zamora, amb el qual va emparentar com consogre durant el seu període en el càrrec, fins a 1934.

Durant el bienni radical-cedista se li confia la Inspecció General de Carabiners. Aquest càrrec, com ell mateix declararia cínicament més tard, li va permetre desplaçar-se, sense aixecar sospites, per tota Espanya i contactar amb els militars compromesos que preparaven el cop d’estat.

Cop d’estat de 1936

Se li va assignar l’aixecament a Sevilla dels militars en el cop d’estat. En produir-se l’aixecament a les guarnicions del Marroc, el 17 de juliol de 1936, Queipo de Llano es trobava a Huelva per a despistar al govern simulant una inspecció, i estant en el cinema va ser informat de l’execució del cop, senyal per al començament del de la revolta que s’havia estat preparant.

La consolidació de la presa de Sevilla pel Terç i els Regulars es produeix per l’acció indiscriminada de l’artilleria i del terror en els barris que resistien, mitjançant detencions i afusellaments massius de militars lleials i de civils, militants, simpatitzants o presumptes simpatitzants de partits i sindicats d’esquerra. Gairebé sempre sobre la base de delacions, llistes negres o informes oficiosos.

Queipo de Llano va ser el veritable artífex d’aquest patró repressiu mestre (anomenat tècnicament neteja política), aplicat sistemàticament a Espanya fins al final de la guerra civil.

Guerra civil espanyola 1936-1939

Nomenat Cap de l’Exèrcit d’Operacions del Sud va ser l’encarregat d’organitzar les forces de la regió andalusa, actuant amb una gran independència durant tota la guerra, el que li va valer una certa antipatia per part de Franco, poc acostumat que no es comptés amb ell en totes les decisions. En els pobles i ciutats que s’anaven conquerint, es va aplicar per ordre seva la mateixa neteja política que en els barris sevillans, pel que durant bastant temps ha estat recordat amb terror en molts pobles andalusos i extremenys. Va utilitzar per a aquest treball als falangistes, Guàrdia Civil, Requeté, Policia Muntada i altres forces paramilitars addictes.

Queipo de Llano als micròfons d’Unió Ràdio Sevilla

Una novetat va ser la utilització de la ràdio com mitjà de guerra psicològica.

Són famoses les seves xerrades radiofòniques a través dels micròfons d’Unió Ràdio Sevilla, dirigida pel tinent coronel Antonio Fontán, en les quals tots els dies, a les deu de la nit, amb la finalitat d’acoquinar a l’enemic i animar als partidaris nacionalistes en zona republicana, en un llenguatge directe i generalment groller, es burlava dels dirigents de la República i feia al·lusions a la virilitat de legionaris i regulars, amb comentaris tals com:

Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser home de debò. I, alhora, a les seves dones. Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de debò i no milicians marietes. No se’n lliuraran per molt que bramin i espeterneguin.

Demà anem a prendre Peñaflor. Vagin les dones dels “rojos” preparant els seus mantons de dol.

Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Rio, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar com un gos a qualsevol que s’atreveixi a exercir coacció davant vosaltres; que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat.

Franco, a qui li destorba el seu excessiu protagonisme, va aconseguir «silenciar-lo».

Mitjançant decret de 26 de febrer de 1944, se li va concedir la Cruz Laureada de Sant Fernando en la seva categoria de Gran Cruz, però no la individual la qual havia sol·licitat endebades en acabar la guerra, possiblement per les seves discrepàncies amb el general Franco. El Generalísimo la hi va imposar en públic en un acte en la plaça d’Espanya de Sevilla.

Va ser nomenat Marquès de Queipo de Llano per Franco el 1950, encara que ell va rebutjar ostentar el títol. Amb la seva família ennoblida i situada i convertit en hisendat de diverses finques, ramader i conreador de fruiters, va morir el dia 9 de març de 1951 en la seva propietat del terme de Camas, denominada Gambogaz que li havia regalat l’Ajuntament de Sevilla per subscripció popular el 1937 sent alcalde el marquès de Sotohermoso. Va ésser enterrat l’endemà i envoltat de multituds a la basílica de la Macarena de la ciutat de Sevilla, de la Germanor de la qual havia estat nomenat en vida Confrare d’Honor.

L’article 38.3 de la nova Llei de Memòria Democràtica estableix:

“Les restes mortals de dirigents del cop militar de 1936 no podran ser ni romandre inhumades en un lloc preeminent d’accés públic, diferent d’un cementiri” i el 35.5 assenyala que “quan les elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats en edificis de caràcter privat o religiós, però amb projecció a un espai o ús públic, les persones o institucions titulars o propietàries dels mateixos hauran de retirar-los o eliminar-los”, una disposició que manda a la Germandat de La Macarena.

Font: Llei Memòria Històrica 2022, Wikipèdia

Read Full Post »

HISTÒRIA|Dir Presse: El català de Biedermannsdorf

Posted in Bellaterra, tagged on 15 Juny 2022|

Aquest article al principal diari d’Àustria, Die Presse, ha passat molt desapercebut.

Albert Sánchez Piñol|És una magnífica exposició de l’aventura, i tragèdia, dels exiliats del 1714 que van anar a parar a Viena i a tot el país. Entre aquests hi havia autèntics prohoms, individus d’un talent i unes capacitats humanes increïbles, potser el bo i millor de les elits catalanes, que van acabar enriquint el món centreeuropeu. Homes d’Estat, constructors, filantrops. Ara Àustria està redescobrint aquest magnífic llegat. Perquè hi ha, en efecte, una petjada catalana en aquella llunyana latitud. Us asseguro que el tema, apassionant, dona per molt més que un post a facebook.

No us podeu ni imaginar els obstacles i pressions que l’ambaixada espanyola a Àustria posa a qualsevol manifestació, encara que sigui simplement cultural, del fet català. Una ambaixada, vull recordar, que paguem entre tots, i que fa servir els nostres impostos per esclafar-nos enlloc de representar-nos. I aquí, crec, són d’agrair els esforços de la Delegació Catalana a Centreeuropa, que amb uns recursos mínims fa grans coses. En aquest govern de cagats que tenim, Acció Exterior és l’únic que encara manté un bocí de dignitat.

Perquè de vegades, algunes vegades, la veritat s’imposa. Jo felicito als periodistes austríacs que han fet possible un article tan equànime, rigorós i excel·lent, defugint tot revisionisme històric espanyolista. Equanimitat, per cert, que no els impedeix ser nítids. Us remarco l’última frase: “Per això, avui lògicament [Catalunya] espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política”.

Die Presse: El català de Biedermannsdorf

Milers de catalans van arribar a Àustria a principis del segle XVIII. Per què? I per què se’n recorda un en particular, el Comte Ramon de Vilana Perles?

Tots els vienesos han sentit a parlar de l’Escola Espanyola de Viena, i l’Escola Espanyola d’Equitació no necessita cap presentació. Però per què hi ha l’escut d’un comte català a la plaça de l’església de Biedermannsdorf, al sud de Viena, per què hi ha un Cafè Perles que porta el seu nom i una Perlesgasse? Per què aquest escut es veu també sobre els altars majors de les esglésies de Brunn am Gebirge i del seminari arquebisbal de la Boltzmanngasse de Viena? Per què aquesta mateixa família posseïa un castell a Paasdorf, a la Baixa Àustria?

Segons sembla, a l’Àustria d’avui no només hi ha una delegada activa de Catalunya, Krystyna Schreiber, sinó també rastres d’un passat comú austríac-català. Va ser en un episodi del nostre passat de Habsburg, i què hi ha darrere seu? Comencem pel decisiu any 1700.

Cap a finals del segle XVII, el Regne d’Espanya va quedar completament desregulat dinàsticament. Encara que l’Habsburg Carles II governava teòricament sobre ambdós territoris, diversos països tributaris i un extens imperi colonial, deteriorat mentalment, físicament i sense descendència, va patir una primerenca mort el 1700 que no va sorprendre ningú.

La gent estava preparada, tant a França com a Àustria. Hi havia prou lligams familiars, un dels dos es quedaria amb Espanya, però probablement no sense una guerra entre ells. I així va ser. La Guerra de Successió Espanyola entre els Habsburg i els Borbons va durar 14 anys. L’emperador de Viena, Leopold I, va enviar al seu segon fill gran, Carles, com a pretendent al tron, Lluís XIV el seu nét Felip d’Anjou.

A l’octubre de 1705, Carles va desembarcar a Barcelona, la capital catalana, i va aixecar aquí una magnífica cort, actuant com el legítim rei d’Espanya i fent-se anomenar Carles III, cosa que va sumir el país en una guerra civil, ja que els castellans recolzaven el francès Felip. Carles també tenia el suport d’Anglaterra i Holanda com a aliats. Des de la base catalana, Carles va voler conquistar Madrid, però mai ho va aconseguir a llarg termini.

El culpable va ser un salt inesperat en la seva carrera el 1711: Carles es va convertir en emperador romà-alemany com a Carles VI, per la qual cosa va haver de tornar a Viena i llavors no va tenir cap possibilitat real d’aconseguir el poder sobre Espanya. Hauria estat massa poderós i, per tant, no hauria trobat més aliats a Europa. En cap cas volien ressuscitar el gran imperi de Carles V.

Barcelona i l’11 de setembre

Però els catalans van romandre fidels als Habsburg fins a l’últim dia de la guerra. Adoraven especialment la seva dona, Elisabeth Christine, que va viure a Barcelona durant dos anys sense el marit. Però l’11 de setembre del 1714, després d’un llarg setge, Barcelona va caure i des de llavors va passar a formar part de l’Estat central espanyol. Els privilegis regionals han desaparegut. Avui dia, aquesta jornada de rendició és un dia festiu català amb un rerefons traumàtic. Realment és un dia de dol.

Durant l’estada de Carles a Espanya, es va produir una lluita pels llocs i càrrecs entre els nobles locals, diversos dels quals van ser acceptats a l’administració, entre ells el comte català Ramon de Vilana Perles, marquès de Rialp (1663-1741) . Va fer la carrera més ràpida, se li va permetre parlar amb Carles personalment, i es va convertir en el seu amic i conseller, cosa que va ser vist amb ulls crítics pels envejosos.

La majoria d’aquests funcionaris, quan Carles va tornar a Viena, se’n van anar amb ell i van aconseguir bons llocs com a exiliats a l’anomenat Consell Espanyol, una alta autoritat. El seu ascens, que havia començat a Barcelona, va continuar a la cort vienesa.

L’Emperador no va renunciar immediatament al seu “somni espanyol”, va estar al costat dels catalans i alhora ells al seu. Els nobles catalans com a secretaris, van tenir un paper important al govern dels Habsburg i van aprofitar l’oportunitat per establir-se des d’una posició de poder a Viena, especialment Ramon de Vilana Perles. El comte va arribar a Viena amb la seva família el març de 1713 i es va convertir en el cap dominant del Consell Espanyol, amb seu al Palau Caprara a la Wallnerstrasse. La seva residència era a Johannesgasse 7, a l’anomenada Corbellisches Haus. El seu gendre, el comte Vásquez, va lluitar al costat del príncep Eugeni contra els turcs el 1717.

Onades d’immigrants procedents d’Espanya

Els espanyols (segons el bon mot del Baró de Montesquieu, el que li quedava a l’Emperador en lloc del Regne d’Espanya) van arribar a onades, uns mil només el 1714, més els familiars i el personal de servei. La fugida no sols va suposar la pèrdua de les propietats familiars, sinó també un enorme esforç físic i d’adaptació; molts van morir de pesta o tifus.

A través d’aquest món cortesà paral·lel, l’element espanyol va adquirir cada cop més importància a Àustria. Moltes coses els semblaven “espanyoles” als vienesos. Es van mantenir a l’enclavament i només en generacions posteriors es van casar amb nobles locals. Molts eren pietosos i caritatius, i el 1717 Carles VI va fundar per a ells l’Hospital Espanyol a l’actual Boltzmanngasse 9 amb l’església contigua de Santa Maria de Mercede. Els nobles pertanyien a dues comunitats eclesiàstiques, els “negres” espanyols amb l’església benedictina dels monjos de Montserrat i els trinitaris. A aquests últims també se’ls anomenava espanyols “blancs” pel seu hàbit.

Un petit grup d’historiadors locals (Manfred Car, Karl Schrattenholzer i Bruno Rath) porta molt de temps seguint les empremtes de Vilana Perles a la Baixa Àustria, i el 2021 se’n va publicar un fulletó informatiu. El 1722, amb l’ajuda de l’emperador, el comte català va adquirir un terreny al costat de l’església de Biedermannsdorf, que havia estat completament destruïda per les campanyes turques. Devia agradar-li la propietat perquè el situava a prop de la residència d’estiu de Carles VI a Laxenburg. En dos anys, va construir el Castell de Perles, els edificis agrícoles que alberguen ara el Cafè Perles.

“Àngel salvador” per a Biedermannsdorf

El fet que també fes reconstruir l’església del tot el va convertir en “l’àngel salvador” dels agraïts habitants del poble. El poble va poder reunir llavors 1.000 florins per a això, i Perles va afegir-ne 3.000 més, amb les paraules següents: “Lamento en el meu cor viure en un magnífic palau, mentre que la casa de l’Altíssim Senyor és tan antiestètica.” En acció de gràcies, rebia tres avemaries i tres parenostres després de cada missa.

El mateix va passar llavors a Brunn am Gebirge i a la parròquia cadastral de Mistelbach, a Paasdorf: la família Vilana Perles va renovar les esglésies i va construir castells, el de Paasdorf segueix sent avui una joia, és propietat de la família Zahradnik i temporalment també va pertànyer a Udo Proksch. Se suposa que el comte (el seu rèquiem va tenir lloc a la Schottenkirche de Viena) està enterrat a la cripta familiar de l’església de Paasdorf. Avui encara es pot veure l’escut amb les tres perles als peus dels canelobres de l’altar major.

Les inversions de Perles només van ser possibles gràcies al favor de la casa imperial i a un generós salari anual. Va adquirir totes dues coses per la seva lleialtat a la Casa d’Àustria i es va fer indispensable com a conseller en assumptes de política exterior. Fins i tot va tenir veu a l’elecció del marit de la filla i successora de Carles VI, Maria Teresa. La jove monarca va continuar rebent el seu suport: a la seva guerra contra els bavaresos el 1743, un cos d’exèrcit d’exiliats catalans va estar al seu costat. Catalunya havia ofert a Àustria les seves millors famílies. Per això, avui lògicament espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política.

Font: Die Presse, Albert Sánchez Piñol

Read Full Post »

HISTÒRIA DE BELLATERRA: Tal dia com avui, l’any 1936 la Columna Volant Catalana aquarterada a Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , , on 7 Desembre 2019|

El 3 de desembre de 1936 la Columna Volant Catalana aquarterada a Bellaterra i formada bàsicament per milicians de l’Estat Català, organitzava un festival a la Unió Sant Cugatenca, llavors anomenada Unió Pinenca.

“A la Columna es trobaven alguns voluntaris de Sant Cugat del Vallès”

Segons arxius d’Estat Català, el 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- s’han comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Read Full Post »

DIARI DE SABADELL: L’ “opositor” Josep Maria Marcet

Posted in Bellaterra, tagged , , on 29 Juny 2019|

Franco (al Centre de la imatge) amb l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet (amb bastó) el maig del 1949|CARLOS PÉREZ DE ROSAS/AHS

“Josep Maria Marcet, com molts industrials de Sabadell, va viure a Bellaterra, on té dedicada la seva principal avinguda”

Per P. J. ARMENGOU

5 de juliol del 1960. Fa menys de quatre mesos que Josep Maria Marcet i Coll ha estat destituït com a alcalde de Sabadell. Jacques Juillet, cònsol de França a Barcelona, envia una carta a l’ambaixador francès a Madrid, Roland de Margerie. París vol concedir la Legió d’Honor a Marcet –la més important de les condecoracions del país veí– però Juillet, que va recomanar la distinció en un primer moment, demana cautela.

“Crec que és el meu deure mantenir la proposició en qüestió [fer cavaller a Marcet], ja que l’interessat ha estat sempre i ha continuat sent un fervent amic del nostre país. Tot i això, com vaig suggerir a l’ambaixada a principis del mes de maig, sembla delicat condecorar-lo actualment. Hi ha el risc que les autoritats locals interpretin el nostre gest com una recompensa a un opositor”.

A què es va deure aquest canvi de parer? Com podia ser que un franquista convençut com Josep Maria Marcet fos percebut com un enemic del règim? El Diari de Sabadell ha tingut accés a la carta informe que Juillet va enviar a Madrid exposant els seus dubtes, i que l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, professor del departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, ha rescatat dels Arxius Diplomàtics de Nantes.

A la missiva, el diplomàtic gal lloa la figura de Marcet –a qui defineix com un “gran industrial català” i “alcalde de Sabadell durant més de vint anys”–, alhora que tracta d’explicar a l’ambaixador els motius que, segons les seves fonts (els seus “interlocutors”, diu), haurien motivat la destitució del batlle.

LA “IMPRUDÈNCIA” DE MARCET

Segons el cònsol Juillet, la caiguda en desgràcia de l’alcalde s’hauria precipitat per la “imprudència” de Marcet a l’hora de fer unes declaracions “més aviat insòlites” i “molt poc afalagadores per al règim” durant un viatge als Estats Units. Es tractaria, pel que sembla, de les opinions recollides pel New York Times en un article del 1958 titulat Madrid posa dificultats a la indústria tèxtil catalana, i que el Diari de Sabadell va publicar en exclusiva el passat 30 de maig. En elles, Marcet criticava la política econòmica franquista i “la burocràcia de Madrid”.

Un altre motiu pel qual el batlle s’hauria guanyat l’antipatia del règim seria, segons el diplomàtic, el fet que “l’alcalde de Sabadell hauria escrit al Caudillo, el desembre passat, per litigar amb coratge la causa de dos catalans, comunistes notoris durant la Guerra Civil, després penedits i perdonats, que serien actualment víctimes d’un empresonament arbitrari”.

“Segons la versió més estesa”, puntualitza, però, el cònsol, “el motiu de l’acomiadament del Senyor Marcet hauria estat el gran èxit de la seva gestió en els afers municipals” i “la seva lluita dirigida contra certes velles famílies de la regió, que controlaven uns monopolis en matèria de transport i de venda de productes alimentaris a la ciutat de Sabadell”.

Segons Juillet, Marcet s’hauria guanyat enemics “per la seva reputació d’home de caràcter” i per haver-se significat amb “unes idees liberals que l’han fet passar a ulls d’alguns com un simpatitzant de l’oposició al règim”. En opinió del diplomàtic, els èxits de l’alcalde en l’àmbit polític l’haurien portat a parlar amb massa “vehemència” en públic, per a malestar dels capitosts franquistes.

“Si els membres de la seva família no dissimulen pas les seves preferències per una democràcia, també és cert que el mateix Marcet, sense ser un catalanista virulent, no està menys convençut –i ell ho diu francament– que Madrid ‘hauria de repensar el problema català’”, conclou Juillet

MARCET I FRANÇA

El vincle de Josep Maria Marcet amb el país veí venia de lluny. Durant la Segona Guerra Mundial, molts francesos havien passat per Sabadell fugint de l’ocupació alemanya i, segons explicava l’alcalde a les seves memòries, ell els havia ajudat. Fins i tot sabent que s’unirien a la resistència. “Personalmente me ocupé de ellos en colaboración con una agencia consular francesa clandestina que tenía domicilio en la calle Muntaner de Barcelona. Los ayudamos todo lo posible, con dinero y vestuario, para que pudieran seguir viaje a las posesiones francesas en África del Norte, meta de cuantos franceses abandonaban la patria para incorporarse al ejército de liberación”, relata Marcet al llibre Mi ciudad y yo.

La Legió d’Honor, en cas d’haver-la rebut, no hauria estat la primera distinció rebuda per Marcet per part de París. Com a primer vicepresident de la RACE, el Reial Aero Club de España, Marcet va rebre l’any 1954 a París el diploma “Paul Tissandier” –”con el voto en contra de las delegaciones rusa y yugoslava”, explicava a les seves memòries–, atorgat per la Federació Aeronàutica Internacional. Un premi molt menor al nomenament com a cavaller, però que Marcet recordava amb orgull.

Read Full Post »