Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Franquisme’

En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor.

Per P. J. Armengou

El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.

Marcet és un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.

Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text: “Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”. A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum

Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.

ELS FRAGMENTS CENSURATS

Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.

El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘. Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.

El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.

També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu: “En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia: “Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.

Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.

Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució: “Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.

Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”. Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”. A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.

Placa de l’Avinguda de Josep Maria Marcet a Bellaterra|BELLATERRA.CAT

NOTA: El Ple de Veïns de Bellaterra va aprovar aquest any 2019, que per canviar el nomenclàtor dels seus carrers, ho han de fer els seus veïns, recollint signatures per majoria.

Read Full Post »

Per Eduard Colldecarrera

A Barcelona encara hi ha 18 plaques franquistes de l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) que sobreviuen a les façanes dels edificis. Això malgrat que l’Ajuntament ha aconseguit esborrar-ne del mapa 1.330 des de 2017. Les últimes cinc s’han retirat a Sant Andreu aquest 2019. El districte on se’n conserven més és Sarrià – Sant Gervasi amb 13, seguit de la l’Eixample amb dues i Sants-Montjuïc, les Corts i Sant Martí amb una.

1.330 plaques franquistes retirades des de 2017

La llei de memòria històrica que es va aprovar el 2007 obliga a les administracions públiques a prendre mesures per retirar símbols d’exaltació del franquisme. En aquell moment, l’Ajuntament va fer un cens de les plaques que encara hi havia als edificis de Barcelona i se’n van detectar 4.361, de les quals 3.221 contenien simbologia explícitament falangista. Per aquest motiu, el consistori va enviar cartes als propietaris de les finques sol·licitant-los autorització per retirar les plaques.

Però en força casos, no es va rebre resposta. Això, fins al 2015, que es va fer un nou cens de plaques franquistes, en alguns casos contractant plans d’ocupació, que va dibuixar un mapa de 1.348 elements. Per tal d’accelerar la retirada de la totalitat de plaques, els serveis jurídics municipals van trobar una fórmula per la qual l’Ajuntament va instar per carta els propietaris a treure la placa i si en un mes no s’hi oposaven, es procedia a retirar-les. La conseqüència és que el març del 2019 ja en queden només 18 a tot Barcelona. Les plaques retirades les conserva el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), algunes els districtes i també les comunitats de veïns que les van voler.

A més, fins al 15 de juny, l’antiga presó Model acull l’exposició “Deconstruir el franquisme. Símbols de la dictadura de Barcelona”. La mostra recull peces originals i documentació de la simbologia franquista de la ciutat en què destaquen més 160 plaques d’habitatge retirades recentment.

Què era l’Instituto Nacional de la Vivienda?

L’Instituto Nacional de la Vivienda era l’organisme creat pel règim el 1939 per fomentar l’habitatge, un dels músculs econòmics de la dictadura. En un principi, l’INV era autònom i, posteriorment, va dependre de l’Organización Sindical Espanyola, el Ministeri de Trabajo i el Ministeri de l’Habitatge espanyol fins que va desaparèixer el 1977. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, entre 1940 i 1970 es van fer 4.855.521 habitatges a l’estat espanyol, dels quals 3.190.960 estaven en règim de protecció pública. A més, la majoria es van fer a la part final del franquisme. Entre els anys 60 i la meitat dels 70 se’n van construir més de dos milions.

Quan es van començar a instal·lar les plaques franquistes?

Les plaques franquistes es van començar a instal·lar a partir del 1941. Eren un element propagandístic del règim que les creava per dotar de llocs on viure de lloguer i a un preu per sota de mercat a col·lectius amb poc recursos econòmics, a les classes desafavorides. Amb el pas dels anys, però, també s’hi van poder acollir funcionaris, cooperatives sindicals, entitats benèfiques i eclesiàstiques, treballadors de grans empreses i iniciatives privades amb ànim de lucre.

Textos i iconografia de les plaques franquistes

De plaques de l’Instituto n’hi ha catalogades més de mig centenar de models diferents. Els models més estesos estan fets de metall, però també se’n van fer de porcellana. Cada exemplar duia un text on constava el Ministeri de l’Habitatge i del Ministeri de Treball que era l’organisme que aprovava l’expedient de construcció. A més, s’hi indicava la llei o el decret llei al qual s’acollia aquella promoció d’habitatges per tenir un règim de protecció. Entre les lleis o decrets lleis hi havia el de Viviendas de Renta Limitada, el de Viviendas Subvencionadas, el de Viviendas de Protección Oficial o el de la Ley de Paro.

Va ser a partir dels anys 50 que les plaques d’habitatge franquista van utilitzar iconografia del règim. La raó és que en aquella època el dictador va incorporar tecnòcrates als òrgans de direcció en detriment de comandaments falangistes. I per tal de no perdre presència en la societat, es va introduir la imatge de la Falange, amb el jou i les fletxes, a les plaques d’habitatge més modernes que es van col·locar a finals dels anys 50, els 60 i 70.

Read Full Post »