Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

CULTURA|Homenatge a la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939)

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 9 Novembre 2022|

Plaça Blanquerna de Barcelona Escultora: Núria Tortras i Planas
Materials: Bronze sobre base aplacat de pedra calcària polida
Inauguració: 13 novembre 1998

Al tros de vorera ampla que queda entre el carrer del Portal de Santa Madrona i el carrer de la Mina, s’hi va posar el 1998 un monument promogut per antics alumnes de la Mútua Escolar Blanquerna. El monument, obra de Núria Tortras, està realitzat molt en la línia habitual d’aquesta escultora. Una nena amb faldilles estirada a terra llegeix un llibre mentre que, a l’altre extrem, un nen amb la cartera d’escola a l’esquena s’enfila a una de les tres grans rutlles enllaçades que formen el cos central del monument. Les figures, foses en bronze, estan situades sobre una llarga base esglaonada de pedra. Els cèrcols eren l’emblema de Blanquerna. Representen els tres nivells d’ensenyament que impartia: el parvulari i l’ensenyament primari eren simbolitzats per un cèrcol de color vermell; l’ensenyament secundari de nois, anomenat Acadèmia Monturiol, per un cèrcol blau, i l’ensenyament secundari de noies, anomenat Acadèmia Elisenda, per un de groc.

Aquest tros de vorera forma part, juntament amb el que hi ha a l’altra banda del carrer del Portal de Santa Madrona, d’una plaça força teòrica que havia estat batejada amb el nom de Blanquerna. A l’altra banda del carrer, ran de la paret posterior de les Drassanes, hi havia d’anar a parar el Gato de l’escultor Botero després d’un periple per altres llocs de la ciutat.

Tant el nom de la plaça com la instal·lació del monument van ser una petició feta a l’Ajuntament per part de l’associació Blanquerna, formada per antics alumnes i algun professor supervivent. L’Associació va ser qui va finançar l’obra. L’escultora, Núria Tortras, exalumna de Blanquerna, va fer l’obra sense cobrar res. Anteriorment, l’associació Blanquerna havia posat una làpida a la façana del que fou el seu centre escolar, actualment l’Institut Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta. La làpida la va fer Rafael Solanich, que havia estat professor d’art de Blanquerna.

La Mútua Escolar Blanquerna, creada el 1924, va tenir com a objectiu principal la creació d’un centre d’ensenyament a la Via Augusta, on va concentrar els tres nivells d’ensenyament que oferia. L’edifici es va inaugurar el 1932, construït segons plànols de Jaume Mestres. Però, dissolta la Mútua el 1939 pel seu caràcter catalanista, l’Institut va ser confiscat per l’Estat, que hi va traslladar les classes del Menéndez y Pelayo que havien estat abans en una torre del carrer de Muntaner.

Biografia de Núria Tortras i Planas

Núria Tortras, Creu de Sant Jordi 2003

Filla d’Antoni Tortras i Atmetlla i Consòl Planas i Regordosa, i neta d’Antoni Tortras i Codina (vegeu destil·leria Tortras).[4] Començà els estudis a l’Escola Blanquerna i continua a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.

Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra “Dona agenollada”. Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l’abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Té obres exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d’Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona).

Font: Old Bcn, Wikipèdia

Read Full Post »

CULTURA| Ramon Casas i Carbó (pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català.

Posted in Bellaterra, tagged , on 8 Novembre 2022|

Ramon Casas i Carbó va néixer a Barcelona, fill d’una família de la burgesia catalana. El seu pare, Ramon Casas i Gatell, era un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba. La seva mare, Elisa Carbó i Ferrer (Barcelona, 1837 – Barcelona, 10 de novembre de 1912), va ser una empresària catalana. Va ser la propietària del monestir de Sant Benet de Bages i de la fàbrica tèxtil que va fer construir al costat.

Júlia al Monasteri de Sant Benet 1925

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932) fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l’impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix.

Interior a l’aire lliure 1892

Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina.

Retrat de Pablo Picasso 1900

Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l’Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d’Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.

Júlia al seu dormitori 1924

Als onze anys mostrava poc d’interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per a dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l’estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l’Escola de la Llotja. L’any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L’Avenç, de la qual és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d’octubre, un dibuix: Record d’altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.

Plain Air 1890

Aquell mateix mes, Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la rue Lourcine. A la capital francesa, va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran,[8] pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d’Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet en què anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d’art i al consum del tabac. En aquella època, va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.

Garrot vil 1894

Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l’exposició que la sala Parés realitzava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.

La Sargantain (Cercle del Liceu, 1907)

Dedicà un temps a viatjar per tota la península. A Granada, amb Laureà Barrau, va coincidir amb el pintor anglès Tom Roberts, de qui pintà el retrat. A Granada mateix, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la sala Parés sota el títol El xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb què començava un seguit d’obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l’Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.

El descans dels ciclistes 1886

Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga i es va establir al barri de Montmartre. Entre 1890 i 1892 va il·lustrar els articles que Santiago Rusiñol enviava a La Vanguardia en la sèrie que va titular Desde el Molino, en una clara al·lusió al Moulin de la Galette, on tots dos residien; articles i dibuixos van ser aplegats el 1894 per Rusiñol en el llibre titulat Desde el Molino, publicat per La Vanguardia en la sèrie amb què obsequiava els seus subscriptors. En aquesta època pintà obres com Plein air (1891, MNAC) i Bal du Moulin de la Galette (1890-1891, Museu del Cau Ferrat) entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.

Retrat de les senyoretes N.N. 1890

El 1898 començà a publicar la revista d’art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l’Esbós per a l’anunci de l’Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d’intel·lectuals i personatges d’aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.

Ball de tarda (Cercle del Liceu,1896)

El 1909, donà una col·lecció de dos-cents
retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l’estat i de l’estranger.

Ramón Casas i Pere Romeu en automòbil 1901

El 1910 pinta L’enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d’aquest crític d’art i gran amic del pintor.

Júlia en granate (Circulo Ecuestre 1906)

El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare, Elisa Carbó, i heretà el monestir de Sant Benet de Bages[10] i l’illa del passatge de Santa Eulàlia, conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter.

El Liceu 1902

Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l’Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d’aquesta manera al renom d’aquesta població i al seu turisme.

El 29 de febrer de 1932 morí a la seva casa del carrer Descartes, núm. 1, de Barcelona.

Font: Cercle del Liceu, Circulo Ecuestre, Wikipèdia

Read Full Post »

CULTURA [Vídeo] Obertura Paconchita d’Óscar Navarro

Posted in Bellaterra, tagged , , on 23 Octubre 2022|

Óscar Navarro González (Novelda, Alacant, 1981) és un compositor, pedagog musical, director i clarinetista espanyol.

Óscar Navarro neix a la localitat de Novelda (Alacant), on comença els seus estudis musicals rebent el Premi Extraordinari fi de Grau Elemental i Menció Honorífica al Premi Extraordinari juntament amb Matrícula d’Honor al final dels seus estudis superiors en l’especialitat de clarinet, al Conservatori Superior Óscar Esplá d’Alacant.

Posteriorment estudia composició i direcció a l’Allegro Internacional Music Academy de València amb què va ser el seu principal mestre i amic Ferrer Ferrán, passant a ser seleccionat posteriorment per la prestigiosa Universitat del Sud de Califòrnia, per realitzar l’especialització en composició per a cinema i televisió. En finalitzar els seus estudis va ser guardonat amb el premi Harry Warren, ensenyant Scholarship per Scoring for Motion Pictures i TV, i des de llavors ha realitzat enregistraments de la seva música en estudis de Los Angeles com Capitol Records, Paramount Pictures o Warner Bros.

Entre les orquestres i bandes que han interpretat la seva música cal destacar formacions com l’Orquestra de Cleveland, Orquestra Filharmònica de la BBC, Orquestra de Louisville, The Hollywood Studio Orchestra, Orquestra Simfònica Txaikovski de la Ràdio de Moscou, The Royal School of Music Symphony Orchestra , Orquestra Simfònica del Paraguai, Orquestra de la Ràdio de Kíev, Orquestra Simfònica Midland-Odessa Nordwestdeutsche Philharmonie, Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, Orquestra Simfònica de Medellín, Orquestra Simfònica de la Regió de Múrcia, Jove Orquestra Nacional d’Espanya, Orquestra Galícia, Banda Simfònica Municipal de Madrid, Banda Municipal de València, Banda Municipal de Barcelona i la Banda Primitiva de Llíria entre d’altres.

D’altra banda, la seva música ha estat interpretada a sales de concert de tot el món com el Teatre de La Scala de Milà, Walt Disney Concert Hall de Los Angeles, Carnegie Hall de Nova York, Musikverein, Sala Txaikovski de Moscou, Festival de Tanglewood , Lincoln Center de Nova York, Zaryadye Concert Hall de Moscou, Palau de la Música de València o Auditori Nacional d’Espanya.

Ha rebut encàrrecs i ha col·laborat com a compositor convidat amb orquestres com l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya, l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra Simfònica de Midland-Odesa, l’Orquestra Simfònica de Downey, l’Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, l’ensemble contemporani de l’Orquestra de Cadaqués, o orquestres joves com la Jove Orquestra Nacional d’Espanya, la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana o l’Orquestra Simfònica de la Universitat de Columbia Britànica.

A la seva faceta com a director ha col·laborat amb orquestres com l’Orquestra Simfònica de Tenerife, Orquestra Simfònica de Còrdova, Orquestra Clàssica Santa Cecília, Jove Orquestra Simfònica d’Eivissa, Orquestra ADDA Simfònica d’Alacant, Orquestra d’Extremadura o European Royal Ensemble. Fora d’Espanya cal destacar les seves col·laboracions com a director amb l’Orquestra Simfònica Txaikovski de la Ràdio de Moscou, Orquestra Simfònica de Macedònia, Orquestra de la Ràdio de Kíev, Orquestra de la Ràdio de Grècia, Orquestra Simfònica de Downey o la Hollywood Studio Orchestra. del camp de les bandes simfòniques, ha dirigit la Banda Simfònica Municipal de Madrid, Banda Municipal d’Alacant, Banda Simfònica Municipal de les Palmes de Gran Canària, Banda Primitiva de Llíria, Banda CIM L’Harmònica de Bunyol, Banda dels Reis de Bèlgica, Fanfare de Romont i la Fribourg Wind Band entre d’altres.

Durant la seva carrera professional ha treballat amb solistes com Ramón Ortega (oboè solista de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera), per a qui compon el concert per a oboè i orquestra «Legacy», Franklin Cohen (clarinet solista de l’Orquestra de Cleveland) , Salvador Navarro (trompa solista de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya), José Franch-Ballester (clarinet solista internacional i professor de la Universitat de Columbia Britànica), Javier Bonet (trompa de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya), Ara Malikian , Eddy Vanoosthuyse (clarinet solista de l’Orquestra Filharmònica de Brussel·les) o Magnus Koch Jensen (fagot solista de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca).

Oscar Navarro posseeix la seva pròpia orquestra simfònica sota el nom d’Oscar Navarro Symphony Orchestra, presentada el 2016 davant més de 2.000 espectadors i amb la qual realitza concerts i enregistraments en exclusiva de la seva música. A més és assíduament convidat per realitzar master classes a diversos festivals i universitats internacionals com la Universitat del Sud de Califòrnia, Chapman University, Universitat de Lovaina, Universitat Duluth de Minnesota, Institut Valencià de la Música o Universitat Complutense de Madrid.

La seva música ha rebut premis a Espanya, Estats Units, Holanda, Singapur, Itàlia, Índia, França o Sud-àfrica destacant els premis Hollywood Music in Media Awards, premi BUMA a millor compositor internacional, els X Premis de la Crítica Musical Cinematogràfica, Món BSO Awards , XIII Premis Goldspirit, Accolade Music Awards, Track Music Awards, Global Music Awards, premis Jerry Godsmith i la nominació als Premis Goya de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya amb la banda sonora per a la pel·lícula La Mula.

Font: Óscar Navarro, Wikipèdia

Read Full Post »

CULTURA|122 anys de BELLA TERRA, BELLA GENT, de Josep Carner

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 20 Octubre 2022|

Placa de “Bellaterra, Bella Gent” de Josep Carner a una casa de Bellaterra

Aquest 2022 fa 122 anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l’habita, com els memorables personatges dels tres diumenges. Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls». La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els “Rims de l’hora”, 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a “versots”, en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos (“el full de paper malcontent”) és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos. El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar. I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si “no hagués l’atzar esbarriat les coses!”. Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina.

EL DIA REVOLT

Fes batre de nou mon cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla carrera la vida que es dol,
o dia revolt de sol i de pluja,
o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol!

¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, la vela has retuda
i emplenes el bosc de laments;
i a l’era del cel hi menes batuda
dels núvols de flama que petja la bella quadriga dels vents.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar!

Regolfa ta veu per dintre la serra
i sonen les baumes d’aquesta clamor:
–Deixonda’t, o cor de la terra,
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Fúria i l’Amor–.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa
si en una hora el consum?
i fins de la fossa n’aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai?
¿Qui ha vist eixa llum que apar desfullada ginesta
i alegra i endola l’espai?

O dia revolt de sol i de pluja daurada,
o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol!
Salut a la saba del món, altre cop desvetllada;
salut al miracle que duus per demà si Déu vol!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a tota semença que puny la clivella
i a tota dolor que el cap ha vinclat per ésser alegria en l’eternitat.

Salut a la vida, de dintre la vida infinita,
que mai no ha cantada la humana cançó;
a la veritat que encara no és dita;
salut a qui és nat i encara no veu la clarô!

Bon dia pel tany qui desperta –l’alzina sabuda
només que de Déu, que ja guarda la seva llecor de perills!–.
Salut a la pàtria, tan feble i dolguda!
Salut a la pàtria que encar no és nascuda
com l’hem somniada sos fills!

Text: Josep Carner (Obra poètica. ECOC 1/1) «Llibres de poesia 1904-1924». Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62 (Biblioteca Clàssica Catalana), BeT 59, p. 674-676.

Font:

Read Full Post »

CULTURA| La Música: “Reflexions sobre l’evolució d’un llenguatge essencial a l’ésser humà” pel bellaterrenc Jordi Savall

Posted in Bellaterra, tagged , , on 20 Octubre 2022|

Que espera l’EMD de Bellaterra i l’Ajuntament de Cerdanyola per canviar el nom de l’avinguda del franquista Josep Maria Marcet per la del músic universal Jordi Savall? FACTA NON VERBA X BELLATERRA

Lliçó magistral del bellaterrenc Jordi Savall, s’hi al Ateneu, inaugurant el curs de l’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola. Reflexions sobre l’evolució de la música, el llenguatge més essencial i compartit, tendresa i sentiment. Buff, que bo!

… i sobre pobles oprimits i com les seves músiques ajuden a preservar la seva essència i història! I sobre la recuperació de músiques antigues i sobre com va decidir convertir-se en músic, i sobre… Ha sigut una hora deliciosa!!!

La Música: Reflexions sobre l’evolució d’un llenguatge essencial a l’ésser humà va ser el títol de la lliçó inaugural del curs 2022-23 de l’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola que va impartir el músic bellaterrenc Jordi Savall, un dels més reconeguts intèrprets i estudiosos mundials de la música antiga a nivell mundial.

Jordi Savall, nascut a Igualada al 1941 però veí de Bellaterra des fa dècades, és un dels principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Director, intèrpret, investigador i divulgador musical, el 1970 va començar la seva carrera com a intèrpret de viola de gamba, instrument del qual és considerat per la crítica un dels més grans intèrprets.

El 1974 va fundar el conjunt Hespèrion XX (ara Hespèrion XXI) amb la soprano Montserrat Figueras i altres músics de diversos països. El 1987 va fundar la Capella Reial de Catalunya. L’any 1989 va fundar l’orquestra barroca i clàssica Le Concert des Nations, amb repertoris que van des de l’edat mitjana al segle XIX.

Durant la seva llarga trajectòria, ha dirigit formacions de prestigi internacional i ha rebut els premis més reconeuguts des del Léonie Sonning, considerat el Nobel de la música a la majoria de distincions del món cultural d’arreu d’Europa.

L’acte inaugural del curs estarà obert a la participació de la ciutadania de manera gratuïta i es realitzarà al teatre Ateneu el pròxim 19 d’octubre a les 18 hores. L’acte estarà presidit per l’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, i la Vicerectora d’Estudis i d’Innovació Docent de la UAB, la doctora Maria Valdés Gázquez.

L’Aula i les seves activitats

L’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola és una associació sociocultural independent vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona, que vetlla pels seus continguts. Sense afany de lucre i des de 2010, vol difondre la cultura de nivell universitari entre els majors de 55 anys, mitjançant sessions acadèmiques i visites culturals.

En aquest sentit, les pròximes activitats del curs ja previstes seran es conferències de la pintora i escultora Mariona Millà sobre la figura de Jaume Plensa sota el lema Escultor de l’esperit i de la llum ( 2 de novembre ); de l’historiador Jordi Maluquer sobre Els Indianos, el retorn dels emigrants catalans d’Amèrica (30 de novembre); o l’antropòleg i viatger polar Francesc Bailon sobre els Nenets, la cultura dels pastors de la Sibèria (15 de desembre). També hi ha programades diverses sortides com les del Poblat Ibèric d’Ullastret. Peratallada i Pals (9 de novembre) o a la Barcelona maçònica (23 de noviembre). El músic i crític Frederic Sesé clourà les activitats d’aquest 2022 amb una sessió sobre records sonors de Pau Riba, en homenatge al recentment desaparegut autor de Noia de porcellana.

Font: Joan Sánchez, Cerdanyola Info

Read Full Post »

CULTURA [VÍDEO] Apartado de Correos 1001 (1950) un film que comença a l’estació de Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , , on 15 Octubre 2022|

Apartado de correos 1001 és una pel·lícula policíaca dirigida per Juli Salvador el 1950. La filmació comença a Bellaterra

Forma part dels Bàsics del cinema català de la Filmoteca de Catalunya. Juntament amb Brigada criminal (Ignasi Ferrés Iquino, 1950) inicien una sèrie de films de cinema negre realitzats als anys 50, principalment a Barcelona. Se la considera la pel·lícula iniciadora del cinema policíac barceloní, tot i que Brigada criminal va ser estrenada dos dies abans.

Apart de pel gènere, destacà per estar rodada en els llocs reals on passava l’acció, la qual cosa era una novetat en aquell moment. Va aplicar la forma del neorealisme, però utilitzant una base argumental que agafava del cinema negre estatunidenc de la dècada del 1940. Tot i això l’argument es basa en un cas real de la crònica de successos del moment, concretament un cas d’estafa postal del qual prové el títol. Apart, tracta un tema nou en el cinema espanyol de l’època com és el tràfic de drogues, en aquest cas cocaïna, i la seva addicció.

A l’enllaç de sota podeu veure la pel·lícula completa 👇

Read Full Post »

CULTURA|La novel·la pòstuma d’Almudena Grandes, “Todo va a mejorar”, a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , , on 11 Octubre 2022|

La va escriure durant la pandèmia i surt a la venda gairebé un any després de la seva mort

La novel·la pòstuma d’Almudena Grandes, “Todo va a mejorar”, un llibre sobre el futur

Amb “Todo va a mejorar”, l’obra pòstuma d’Almudena Grandes, l’escriptora madrilenya es va imaginar el futur distòpic d’un país com Espanya, sorprès per la pandèmia.

La novel·la arriba a les llibreries aquest dimarts, gairebé un any després de la seva mort per un càncer, als 61 anys.

La també autora de “Las edades de Lulú” va dedicar els últims mesos de vida a escriure aquest llibre, que va acabar el seu marit, l’escriptor, poeta i director de l’Institut Cervantes Luis García Montero, seguint les seves indicacions.

A Almudena Grandes escriure aquesta obra li va servir de refugi durant la malaltia.

Va ser una manera particular d’aferrar-se a la vida, segons ha explicat García Montero en la presentació del llibre.

Almudena Grandes Hernández|LA VANGUARDIA

Almudena Grandes Hernández (Madrid, 7 de maig de 1960 – 27 de novembre de 2021) va ser una escriptora castellana en llengua castellana, autora de 13 novel·les i 3 reculls de narrativa breu, i columnista habitual del diari El País. Va guanyar el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles el 2018 i el Premi Jean Monnet de Literatura Europea el 2020 per la novel·la Los pacientes del doctor García (2017).

Després d’estudiar geografia i història a la Universitat Complutense de Madrid, va començar a treballar escrivint textos per a enciclopèdies. També va fer algun paper en el cinema (1982: A contratiempo, d’Óscar Ladoire).

La seva primera novel·la publicada va ser Las edades de Lulú (1989), obra eròtica [2] que va guanyar el XI Premi La Sonrisa Vertical i va ser portada al cinema per Bigas Lluna l’any següent. La novel·la va tenir un gran èxit i ha estat traduïda a més de 19 idiomes.

La seva següent novel·la, Te llamaré viernes (1991), ja apartada del gènere eròtic, no va tenir gran repercussió. Sí que la va tenir, en canvi, Malena es un nombre de tango (1994), que va ser portada al cinema per Gerardo Herrero el 1996. Aquest mateix any es va publicar una recopilació de relats titulat Modelos de mujer, alguns ja coneguts anteriorment per haver aparegut en alguna de les seves freqüents col·laboracions en la premsa. Un dels relats, El vocabulario de los balcones, inspirat en un poema del seu marit Luis García Montero, va servir de base per a la pel·lícula Aunque tú no lo sepas, que Juan Vicente Córdoba va dirigir l’any 2000.

Atlas de geografia humana (1998), Los aires difíciles (2002) i Castillos de cartón (2004) continuen l’obra novel·lística de l’autora. Com les seves obres anteriors, totes transcorren en l’Espanya de l’últim quart del segle XX o principis del XXI, mostrant amb tècniques realistes i introspecció psicològica la vida quotidiana de personatges d’aquesta època.

El 2003, es van publicar una sèrie d’articles que havien aparegut en El País sota el títol de Mercado de Barceló i el 2005 va continuar la seva obra breu amb Estaciones de paso, un nou llibre de relats en el qual es recullen cinc històries curtes.

La pel·lícula Los aires difíciles, basada en la seva novel·la homònima, es va estrenar el 2006; dirigida per Gerardo Herrero, va ser protagonitzada per José Luis García Pérez, Cuca Escribano i Roberto Enríquez.

El 2007 va publicar El corazón helado, extens i complex relat en el qual es plasma la vida de dues famílies espanyoles al llarg de gran part del segle xx. Aquesta novel·la va guanyar a l’any següent dos importants premis: el José Manuel Lara i el del Gremi de Llibreters de Madrid.

El 23 de març de 2007 es va estrenar la pel·lícula Atlas de geografia humana, basada en la seva novel·la. Protagonitzada per Cuca Escribano, Montse Germán, María Bouzas i Rosa Vilas, va ser dirigida per Azucena Rodríguez, amiga de l’escriptora.

La seva novel·la Inés y la alegría (2010), -amb la qual es va iniciar la sèrie Episodios de una guerra interminable, que va obtenir a Mèxic el Premi Elena Poniatowska, va ser qualificada de “portentosa obra narrativa que, muntada en la tradició galdosiana escrita contra vent i marea, contra la tendència general en el nostre temps, de caminar amb presses, tant del costat de qui la construeix com de qui la llegeix”.

Va ser columnista habitual del diari El País i tertuliana dels programes de la Cadena SER. Es va significar sempre per les seves posicions polítiques d’esquerra, havent mostrat el seu suport públic a Esquerra Unida, així com a altres moviments socials. De cara a les eleccions generals de 2011, va manifestar el seu suport a la candidatura d’Esquerra Unida.

Va morir el 27 de novembre de 2021 a Madrid, als seixanta-un anys, a causa d’un càncer

Font: El Punt Avui, Tusquets Editores,

Read Full Post »

CULTURA|Sílvia Pérez Cruz Premio Nacional de las Músicas Actuales 2022

Posted in Bellaterra, tagged , , on 10 Octubre 2022|

Pérez Cruz, fa dos estius a Roses|MANEL LLADÓ.

Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 15 de febrer de 1983), ha estat distingida pel Ministeri de Cultura amb el Premio Nacional de las Músicas Actuales 2022, dotat amb 30.000 euros. A la cantant palafrugellenca se li reconeix “la qualitat creativa i interpretativa de la seva carrera” i també “la naturalitat, versatilitat i audàcia de les seves propostes”. El jurat, integrat, entre d’altres, per Jordi Herreruela (director del Festival Cruïlla) i Carmen Zapata (presidenta de l’Associació de Dones de la Indústria de la Música) li reconeix finalment, a Pérez Cruz, un “infrangible compromís amb la bellesa”. Rozalén (2021), Chano Domínguez (2020), María Rodríguez Mala Rodríguez (2019), Christina Rosenvinge (2018), Javier Ruibal (2017), Martirio (2016), Jorge Pardo (2015), Carmen París (2014), Luz Casal (2013), Kiko Veneno (2012), Santiago Auserón (2011), el Dúo Amaral (2010) i Joan Maonuel Serrat (2009) figuren entre els guardonats.

Filla dels músics Càstor Pérez Diz i Glòria Cruz i Torrellas, des de ben jove estudià solfeig, piano clàssic, saxo clàssic. Es llicencià en cant-jazz per l’ESMUC, i amb 18 anys va anar a viure a Barcelona, on seguí estudiant música. Ja com a professional, ha treballat amb Joan Díaz Trio en el disc de jazz We sing Bill Evans (premi JAÇ 2009 al millor disc), amb Joan Monné, Perico Sambeat, Javier Colina i Jerry González, entre molts d’altres. Ha cantat per als ballarins Damián Muñoz (dansa contemporània) i Israel Galván i la companyia de Sol Picó (flamenc contemporani, premis MAX 2007). Ha format part de Llama (duet de hang i veu), Coetus (orquestra de percussió ibèrica) i Xalupa (música tradicional catalana), i ha fet un duet amb Raül Fernández (Refree), amb diversos projectes i repertoris.

El 2009 participa en l’obra de teatre El jardí dels cinc arbres, una adaptació de textos del poeta Salvador Espriu dirigida per Joan Ollé i estrenada al Festival Temporada Alta de Girona que fou representada també al Teatre Nacional de Catalunya (TNC),[1] entre altres peces va cantar He mirat aquesta terra amb música de Raimon. Amb aquest poema musicat que va interpretar posteriorment amb Toti Soler durant una gira conjunta, Sílvia Pérez Cruz també acompanyada a la guitarra pel músic van participar en l’acte d’inauguració de l’Any Espriu que commemora el centenari del poeta, fou el 23 de gener de 2013 a l’escenari del Palau de la Música Catalana de Barcelona.[2] També ha musicat el poema de Maria Mercè Marçal Covava l’ou de la mort blanca (enregistrament amb el que obtingué el primer premi del II Certamen Terra i Cultura 2009)[3] o readaptat la versió musical de Lluís Llach del poema de Pere Quart Corrandes d’exili.

Participa en diverses propostes artístiques com el grup Las Migas (quartet femení de nou flamenc), Flama (improvisacions i cançons hang i veu), Javier Colina + Sílvia Pérez Cruz (boleros en clau de jazz), Coetus (orquestra de percussió ibèrica + Eliseo Parra), Ressons de l’Al-Andalus (al costat del cor de Lleida i 4 músics). Ha participat en l’espectacle flamenc Camarón, La llegenda del temps, 30 anys després, al costat de Juan Gómez “Chicuelo”, Duquende i Rafaela Carrasco. Al costat del guitarrista Toti Soler ofereix recitals conjunts el 2010 i el 2011, amb Bona Cara Trio amb el pianista Javier Galiana i el contrabaix José López repertori llatinoamericà a ritme de jazz.

Amb el quartet Las Migas, després de sis anys de col·laboració, editen el seu primer CD el 2010 de títol Reinas del matute (Nuevos Medios, 2010), en què aporta la seva veu i toca el caixó.

També canta com a Sílvia Pérez Cruz en solitari i col·labora en espectacles de dansa i teatre. El 2011 s’editen el CD En la imaginación (Nuba Records / Produccions Contrabaix), en què interpreta boleros cubans a ritme de jazz acompanyada pel Javier Colina Trio, i formant part de Xalupa, grup de música tradicional catalana al costat de Chiara Giani (guitarra i arranjaments), Lisa Bause (violí) i Aleix Tobias (percussió) s’edita el disc conjunt, Un sordo s’ho escoltava (Temps Record).

L’any 2010 va participar amb una actuació a la primera edició del Fòrum Impulsa. El 2 juliol 2011 participa en la 45 edició de la tradicional Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell en homenatge al seu pare Càstor Pérez Diz, referent del gènere mort el mes de novembre. L’estiu de 2011, deixa de ser la cantant del grup Las Migas per seguir amb altres projectes i prepara el seu primer disc en solitari com a Sílvia Pérez Cruz. El setembre de 2011 edita el segon disc, Trencant aigües (Harmonia Mundi), amb la formació Llama, a duo amb el músic israelià de hang Ravid Goldschmidt.

El 2012, participa en col·laboració amb la guitarra de Juan Gómez «Chicuelo» a la banda sonora de la pel·lícula Blancaneu, obra del director Pablo Berger, fet que li va valer un premi Goya a la millor cançó original per Te busco y no te puedo encontrar.  El 2014 va presentar el disc Granada amb el guitarrista Raül Fernandez Miró.

El 2015 va debutar com a actriu a Al costat de casa, un drama musical d’Eduard Cortés.[8] El 2016 es publica la banda sonora de la mateixa pel·lícula amb el títol de Domus; també havia compost les bandes sonores de les obres Informe per a una acadèmia (codirigida i protagonitzada per Ivan Benet) i Terra baixa (dirigida i protagonitzada per Lluís Homar), amb les quals va guanyar dos Premis Butaca el 2014 i el 2015, respectivament.

El 2017 va guanyar el premi Gaudí a la millor música original i el seu segon premi Goya a la millor cançó original per «Ai, ai, ai», d’Al costat de casa. Per aquest film també estava nominada al Goya a la millor actriu revelació. El mateix any va publicar el disc Vestida de nit.

Des de 2018 toca a duo amb el pianista menorquí Marco Mezquida, estrenant espectacle al Festival Castell de Peralada i amb qui ha realitzat gires i concerts nacionals i internacionals a auditoris com el Teatro de la Zarzuela de Madrid, el Palau de la Música Catalana de Barcelona o el Blue Note de Tokio, entre d’altres.

Font: El Punt Avui, Wikipèdia,

Read Full Post »

BARCELONA|Amunt, amunt, Sagrada Família

Posted in Bellaterra, tagged , on 4 Octubre 2022|

Aquest desembre s’acabaran dues de les quatre torres dels evangelistes, les de Lluc i Marc, de 135 metres, les terceres més altes del temple.

La Sagrada Família continua conquerint territori del cel. Si aviat farà un any que es va inaugurar, en un gran acte, la segona torre més alta del temple, la de la Mare de Déu (138 metres rematats amb l’estel lluminós que s’havia imaginat Gaudí), ara la prioritat és enllestir els quatre pilars dels evangelistes (135 metres), cosa que es resoldrà en breu, dos abans d’acomiadar l’any, sense perdre de vista, a més, el que serà l’èxtasi de la llarga història de la construcció del monument: l’assoliment de la torre de Jesús (172,5 metres), que coincidirà amb el centenari de la mort de Gaudí, el 2026.

Fins a l’esclat de la pandèmia, el 2026 era la data tan esperada de la finalització de totes les obres que queden pendents (aproximadament un 20%). Però els miracles, amb un cisma tan enorme com el que ha causat la covid-19, no existeixen. Els responsables de la Sagrada Família es resisteixen a anunciar el nou calendari de la cloenda. Volen ser prudents fins al 2024, quan pensen que la recuperació de visitants i ingressos serà plena. Llavors sí que, diuen, veuran l’horitzó clar. Si no hi ha més contratemps, s’entén.

Foto: Oriol Durán

Els resultats d’aquest 2022 els fan ser optimistes. No s’esperaven que el retorn a la normalitat seria tan ràpid. “Aquest estiu l’afluència ha estat molt semblant a la del 2019”, només un 6% per sota, remarca el director general de la Junta Constructora, Xavier Martínez. La previsió és que la basílica tanqui l’any amb 3,4 milions de visitants, un 72% dels que rebia abans de la pandèmia.

Sagrada Familia des de Av. Gaudí|Foto: Ada M.Glodeanu

No hi ha més secret: si creix el nombre de visitants, creixen els ingressos, que van ser mínims durant els dos anys durs de crisi sanitària. El 2022 s’enlairaran fins als 87 milions d’euros (el 85% del recaptat el 2019). D’aquests, només 24 s’han invertit en els treballs de construcció, menys de la meitat del que s’hi destinaven en temps prepandèmics per la raó, explica Martínez, que la represa de les obres s’ha hagut de fer coordinadament amb la gran xarxa de col·laboradors implicats en el projecte, amb capacitat de resposta desigual després de la forta sotragada. Però és un problema relatiu: els recursos hi són, estalviats.

I així i tot els diners invertits enguany tornaran a deixar una petjada en l’skyline de la ciutat, amb dues noves presències: les torres dels evangelistes Lluc i Marc acabades fins al seu punt més alt (ara es troben als 119 i als 110 metres, respectivament), que fixaran les plomes de les ales de les escultures dissenyades per l’artista Xavier Medina Campeny. El veterà creador ha concebut les figures del tetramorf amb què la iconografia cristiana ha representat tradicionalment els narradors de la vida de Jesús: un bou per a Lluc; un lleó per a Marc; un home o un àngel per a Mateu, i una àliga per a Joan. Totes quatre alades i proveïdes d’un llibre amb les abreviacions de cada evangelista.

Les dues primeres es col·locaran aquest desembre. Les altres dues, el desembre del 2023. “Les torres dels evangelistes crearan una aurèola al voltant de la torre de Jesús”, remarca l’arquitecte director, Jordi Faulí. Les escultures que les coronaran tenen per base uns icosaedres (un poliedre de vint cares) daurats que contindran els focus que il·luminaran la monumental creu de quatre braços del damunt de la columna del fill de Déu. Recordin: el 2026 la torre central del temple serà una realitat. Un objectiu de l’any que ve és que escali fins als 144 metres (ara mateix en fa 126). Quan assoleixi els 172,5 definitius, serà el rècord dels edificis de Barcelona, superant els 154 metres de l’hotel Arts i de la torre Mapfre.

Interior de la Basílica de la Sagrada Família|Foto: Ada M. Glodeanu

El 2023, i dues torres dels evangelistes a part, també s’esmerçaran esforços en la capella de l’Assumpta del carrer Provença, els fonaments de la qual ja s’han començat a construir. Faulí creu que el 2025 pot estar acabada. I un altre repte majúscul, a punt d’entomar-se: la restauració de la façana del Naixement, l’única que va llegar Gaudí.

Les expectatives numèriques per a l’any que ve són altes i, si es compleixen, llavors sí que pràcticament restabliran la situació del 2019: quatre milions de visitants i 102 milions d’euros d’ingressos (45 dels quals destinats a obra). D’això depèn el final d’aquesta història.

L’equip de la Sagrada Família té per costum compartir públicament l’estat de les obres pels volts de la Mercè, en el marc de la qual organitza jornades de portes obertes als ciutadans. Seran els pròxims dies 23, 24 i 25, i per fer front a l’alta demanda d’entrades s’ha organitzat un sorteig. Quinze mil de les 53.000 persones que hi aspiraven han tingut sort. En la visita gratuïta al temple descobriran les escultures de Lluc i Marc, de marbre blanc, desades al pati de materials del recinte. Els queden poques setmanes per deixar el terra i integrar-se al cel de Barcelona.

Font: Maria Palau, El Punt Avui

Read Full Post »

CULTURA|El Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat dedicarà la 22a edició a Gabriel Ferrater

Posted in Bellaterra, tagged , on 4 Octubre 2022|

El Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès dedicarà la 22a edició íntegrament a la figura de Gabriel Ferrater, coincidint amb el centenari del seu naixement i els 50 anys de la seva mort.

La presentació, avui, del festival AJUNTAMENT DE SANT CUGAT DEL VALLÈS.

La cita, presentada aquest matí, 4 de febrer, se celebrarà del 13 al 28 d’octubre amb una trentena d’activitats programades, entre elles la Nit de Poesia i l’estrena del vídeo-poema Gabriel Ferrater. Poesia en imatges. El festival abordarà la seva figura, cabdal a la literatura del segle XX, des de diferents òptiques: recitals dels seus poemes, espectacles on prendrà vida, exposicions, taules rodones, conferències o passejades, entre altres. El programa incorpora la Cloenda de l’Any Ferrater, a càrrec de La Veronal i Pol Guasch, que es farà al Teatre-Auditori el 22 de novembre.

L’arrencada de la cita el protagonitzarà el 13 d’octubre Vull subornar la joventut, al Teatre-Auditori, on Pol López es posa en la pell de Ferrater reproduint les seves paraules pronunciades a diferents entrevistes i conferències. Fins i tot es podrà sentir la veu, ja que l’espectacle incorpora talls d’àudio de les classes de literatura catalana que Ferrater va impartir a la Universitat Autònoma de Barcelona, situada al Monestir de Sant Cugat, a final dels anys 60.

Un altre plat fort del festival serà la tradicional Nit de Poesia, el 15 d’octubre, que, amb el títol No diré res de mi, portarà al Monestir poetes d’avui que recitaran Ferrater en moviment i acompanyats del Quartet Brossa. Hi destaca també l’Itinerari Literari Gabriel Ferrater que, conduït per Maria Nunes, es farà el 23 d’octubre i inclou una parada al número 32 de la Rambla Ribatallada, última llar del poeta, on l’Ajuntament de Sant Cugat ha col·locat una placa en homenatge.

Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 – Sant Cugat del Vallès, 27 d’abril de 1972) fou un poeta, crític, traductor i lingüista català. Va ser el primer poeta modern de la literatura catalana de postguerra i el que més influí en la joventut i els poetes posteriors. El seu caràcter independent i racionalista i la seva erudició començaren en la biblioteca de casa seva, ja que no va anar a escola fins als deu anys. El seu llibre més important és Les dones i els dies (1968).

Gabriel Ferrater va néixer l’any 1922 al Raval de Santa Anna número 80 de Reus, a la casa que posteriorment seria reformada i coneguda com a Casa Fàbregas. Va ser el gran de tres germans; els altres dos eren el Joan i l’Amàlia. La família de Ferrater, dedicada a l’exportació de vins en l’empresa que havia fundat el seu avi, gaudia de benestar econòmic. El pare, Ricard Ferraté, era una persona culta que s’havia dedicat a la política. La família Ferrater es passava llargs períodes al Mas del Picarany; on van traslladar gran part de la seva biblioteca.

Gabriel Ferrater no va anar a l’escola fins als deu anys. És molt possible que el fet de no començar l’escola fins aquesta edat influís en algunes decisions que va adoptar al llarg de la seva vida; no només pel que fa a la seva solitud, sinó respecte del seu esperit crític enfront de les incompetències docents.

Després d’unes quantes temptatives frustrades d’estudiar a l’estranger, l’octubre de l’any 1932 Ferrater començà al Col·legi de Sant Pere Apòstol de Reus. Quan va ingressar en aquest col·legi ja sabia llegir. Ferrater «va aprendre a llegir d’una forma anàrquica, solitària i a partir de textos no convencionals» (El Gabriel Ferrater de Reus, Ramon Gomis. p.48). Aquest fet va provocar que Ferrater adoptés una gran capacitat d’aprenentatge autodidàctic. Entre els anys 1933 i 1935 va fer tres cursos de batxillerat.

A més dels estudis de batxillerat, Gabriel Ferrater devorava els llibres que hi havia a la biblioteca familiar. Als tretze anys ja havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook de Mann i llegia, en la versió original, les novel·les de Stendhal i Flaubert. Als catorze anys ja llegia Paul Verlaine i Les fleurs du mal de Baudelaire. Un autor que també li agradava molt era Edgar Allan Poe. Ferrater començà llegint molta literatura. Anys després, la seva passió lectora s’amplià cap a altres camps i bastiria la seva immensa cultura amb coneixements de tota classe.

Anys de guerra i exili

El desordre moral que van provocar la revolta i la guerra civil espanyola van impactar molt Ferrater. D’una banda perquè tot el que ocorria, en certa manera, era vinculat al seu pare, atès que Ricard Ferrater estava compromès amb el govern perquè era d’Acció Catalana (partit que en aquell moment formava part de la coalició que governava la Generalitat). D’una altra banda, perquè la situació de revolta li va suposar gaudir d’una gran llibertat.

El primer bombardeig de Reus va ser el 24 d’agost de 1937 i a final d’aquest mateix any la ciutat va tornar a ser bombardejada. Com a conseqüència, la família Ferrater va instal·lar-se al Picarany (finals de l’any 1937). El 29 de setembre d’aquest mateix any, Gabriel es va matricular de cinquè curs a l’Institut de Reus. L’any 1938 la família Ferrater va marxar cap a França. Ricard Ferrater estava a punt de ser nomenat cònsol de la República Espanyola a Bordeus.

Durant la seva estada a França, Ferrater va realitzar nombroses lectures: clàssics com Montaigne, Jean Racine, Laclos, i especialment el Cardenal de Retz; però també autors del surrealisme, i autors contemporanis com Joyce, entre d’altres.

Retorn a Catalunya i anys de major producció

Gabriel Ferrater torna a Reus a finals de l’any 1941. Poc abans que Ferrater marxés a fer el servei, el seu pare havia tornat a posar en funcionament el negoci familiar dels vins, però tot plegat no va rutllar bé, i Ricard Ferraté se suïcidà. Entre els anys 1943 i 1945 Gabriel Ferrater feu el servei militar. Durant el servei, Gabriel escriu algunes cartes a la seva mare i li demana que li enviï llibres. Entre alguns dels que li envià, trobem: La Chartreuse de Parme i Le Rouge et le Noir de Stendhal, així com les obres de Rabelais, la Guide Bleu d’Anglaterra i l’Espectador d’Ortega y Gasset. Un cop acabat el servei militar, Ferrater va tornar a Reus i es va treure el batxillerat entre els anys 1945 i 1947.

Durant el curs 1947-1948 Ferrater va matricular-se a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat de Barcelona, però al tercer curs va abandonar els estudis. Quatre anys més tard va tornar a la Universitat i es va matricular en Filologia.

L’any 1951 la mort del seu pare produeix una mena d’inflexió en l’autor: Ferrater s’instal·la a Barcelona on es comença a professionalitzar com a crític d’art. A més a més, durant aquesta època, Ferrater manté contacte amb certs grups intel·lectuals i artístics de Barcelona. Durant aquests anys estableix vincles amb personatges com Joan Vinyoli, Carles Riba, Rosa Leveroni, etc. També és durant aquest període que fa publicacions sobre art a la revista Laye. El descobriment d’alguns autors alemanys (Bertolt Brecht), anglesos (sobretot Shakespeare), francesos, italians i medievals, unit al bagatge cultural que duia i a les relacions sentimentals del moment, el van portar a escriure el conjunt de la seva obra poètica entre els anys 1958 i 1969.

L’any 1963 va anar a Hamburg com a lector de l’editorial Rowohlt i, en tornar a Catalunya, va acceptar el càrrec com a director literari de Seix Barral. Aquest mateix any es va casar a Gibraltar amb la periodista americana Jill Jarrell; se’n divorcià l’any 1969. La primera relació amorosa d’importància (marcada pel mestratge i la diferència d’edat) havia estat amb l’Helena Valentí. Al final dels seus dies va viure amb una altra escriptora, Marta Pessarrodona. L’any 1968 acaba la carrera de Filosofia i Lletres i és contractat com a professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests són els anys de major activitat de l’autor i també són els anys dels primers reconeixements.

El 27 d’abril de 1972 Gabriel Ferrater se suïcidà al seu pis de Sant Cugat del Vallès, per asfíxia, posant-se al cap una bossa de plàstic.

Font: El Punt Avui, Wikipedia,

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »