Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

Més de 3.600 alumnes de primària de Cerdanyola han portat ja a casa seva la Petita historia de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement, llibre que relata la història d’aquest territori des de l’època ibera fins a l’actualitat amb il·lustracions de Pilarín Bayés i text de la periodista local Núria Ferrer.

El llibre recorre, al llarg de setze pàgines il·lustrades, la història de Cerdanyola, des dels assentaments ibers fins a la implantació de la UAB, el Sincrotró i el Parc de l’Alba, sense oblidar els recents llegats modernista primer i industrial després, i ho fa a partir del protagonisme d’uns nens i nenes força curiosos i l’acompanyament d’una guia molt particular, la fada Alba.

L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, explica que la canalla és protagonista d’aquest relat i per això s’ha volgut repartir el llibre en ma a l’alumnat de totes les escoles, públiques i concertades, de primària del municipi. L’alcalde explica que els nens tenen al seu abast en aquest relat les diferents etapes de la història local que els ha de fer sentir orgullosos.

L’Ajuntament de Cerdanyola, com abans ho han fet altres municipis, ha volgut recollir l’essència històrica de la ciutat en un petit llibre il·lustrat que es pot utilitzar com a material escolar, ser un obsequi per a conciutadans i visitants de Cerdanyola, o consultar in situ als centres de recerca i empreses instal·lades al Parc de l’Alba.

Una col·leció amb una il·lustradora històrica

Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement és el volum número 348 de la col·lecció Petita història de l’editorial Mediterrània, adreçada als nens i nenes d’entre 8 i 12 anys en particular i al públic familiar en general.. David Heredia, director comercial del grup editorial, subratlla que és la col·lecció viva més longeva en llengua catalana i tots els seus volums han comptat amb il·lustracions de la històrica dibuixant Pilarín Bayés, una autora molt detallista. Heredia explica que Bayés, de 81 anys, s’ha divertit molt il·lustrant una història amb escenaris tan diferents com els de les diverses etapes històriques de Cerdanyola.

Visita guiada del passat al present

L’autora del text és la periodista Núria Ferrer, directora de la revista Cerdanyola al dia, que explica que el principal repte a l’hora d’escriure el llibre va ser trobar el fil conductor que estructurés el relat per les etapes ibera, modernista, de la industrialització i l’actualitat de Cerdanyola, un fil conductor que és una visita guiada.

Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement s’ha repartit entre els escolars de primària de la ciutat, però fonts municipals indiquen que no hi haurà problema si algun nen més està interessat en aconseguir algun exemplar.

Font: Cerdanyola Info

Read Full Post »

✍️ La mitjanit del 22 de gener del 1939 el poeta, escriptor i intel·lectual Antonio Machado va emprendre el camí de l’exili. Barcelona va ser la seva darrera ciutat abans d’un exili a Cotlliure del qual ja no va tornar.

En arribar a Barcelona, la família Machado (integrada per Antonio, la seva mare Ana, el seu germà José, la seva cunyada Matea i les seves nebodes Eulàlia, Carmen i Maria) es van instal·lar a dues habitacions de l’Hotel Majestic

Barcelona, en plena Guerra Civil, Antonio Machado va col·laborar periòdicament amb el diari La Vanguardia. Aquest llibre reuneix per primer cop de forma monogràfica el conjunt dels 29 articles (la majoria de la sèrie «Des del mirador de la guerra»).

Els 29 articles que Antonio Machado va escriure per La Vanguardia

Just davant de l’antiga Finca “El Pinar” hi ha la Torre Castanyer, antiga propietat de la Duquessa de Moragas, una construcció d’estil romàntic de principis del segle XIX, que fou completament restaurada per Francesc Mitjans i Miró el 1959.

En aquesta finca, sigui dit de passada, s’han rodat diverses pel·lícules d’època, i ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat de conservació.

Lluís Permanyer, fent història, ens recordava també a “La Vanguardia” l’arribada de la família reial a Barcelona per l’Exposició Universal de 1888

“El 17 de maig de 1888 arribaven amb tren a Barcelona la família reial: la reina regent Maria Cristina, les infantes Mercedes i María Teresa, i Alfonso XIII. Acudien a una cita important, la inauguració de l’Exposició Universal. Feia poc que el Palau Reial, a Pla de Palau, havia estat incendiat, per això la família reial s’hauria d’instal·lar en una residència improvisada: l’Ajuntament de Barcelona El problema era que mentre la reina regent es veia obligada a complir la seva agenda, l’Ajuntament de Barcelona no era un lloc propici perquè el Rei Alfons XIII i les infantes juguessin.

D’aquesta manera, es va creure adequat que la Torre Castañer i el seu gran parc podria ser el lloc perfecte per acollir-los durant el dia i així tinguessin un lloc on jugar i córrer a plaer. Els amos van fer construir llavors, de pressa, un reixat que encara avui dia existeix, i un pavelló de jocs d’estil “neomozárab”, molt d’acord amb la tendència constructiva del moment. El 7 de juny, la família reial va partir de Barcelona, i com estableix la tradició, es van col·locar en paral·lel a la reixa unes grans cadenes que encara avui es poden observar, per deixar constància que aquella finca havia acollit un rei.

Anys més tard, durant la guerra civil, la Torre Castañer va acollir també Antonio Machado en els seus últims dies a Barcelona, abans que aquest exiliés Collioure.”

Font, La Vanguardia, Lluís Permanyer, Ajuntament de Barcelona,

Read Full Post »

🎻 L’Ajuntament de Barcelona es compromet a trobar una seu per a la Fundació del reconegut músic Jordi Savall

🎻 L’acústica de l’església barroca de Sant Felip Ner seria idònia per a aquest propòsit; a més el Monestir dels Felipons està en desús.

🎻 Penòs que l’EMD governada des de 2010 per Ramón Andreu, -del partit polític Gent per Bellaterra-, no ha valorat mai aquest gran veí universal de la música, ni l’ha dedicat un carrer o plaça, tot el contrari que va ver Barcelona amb Montserrat Figueras, que té dedicada una Plaça des de fa anys.

Jordi Savall, veí de Bellaterra, quan va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2014

La ciutat de Barcelona tenia pendent fer un pas endavant en el reconeixement de Jordi Savall i per fi ha decidit vincular-se a la dimensió de la seva figura. La tasca de recerca i divulgació musical del que és un dels músics més influents del món ha tingut curiosament més acolliment institucional a França al llarg de les dècades –pels seus incomparables enregistraments del barroc francès– que al seu propi país, del patrimoni del qual musical renaixentista espanyol és un gran ambaixador.

Jordi Savall i Bernadet (Igualada, l’Anoia, 1 d’agost de 1941) és un músic català, especialitzat en viola de gamba, direcció d’orquestra i recerca musicològica de música antiga. També ha cultivat en menor grau el camp de la composició. És un dels especialistes en música antiga més reconeguts del món i pioner en la recuperació dels sons del Renaixement i del Barroc.[1] Ha enregistrat més de 200 àlbums, ha creat música per al cinema, i cada any ofereix més de 150 concerts gràcies a una curosa planificació dels seus projectes. Va estar casat amb la soprano Montserrat Figueres i actualment està casat amb la filòsofa Maria Bartels.

És fundador, juntament amb Montserrat Figueras, dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989) amb què s’ha dedicat a la recerca d’aquestes músiques antigues.

Les seves activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, el situen entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Durant mig segle s’ha dedicat a l’empresa titànica de recuperar els arribats musicals de desens de cultures i èpoques i al camí s’ha convertit en un treballador incansable per la pau entre els pobles. Guanyador de nombrosos premis a França, Suïssa, Alemanya o Espanya, com el Midem Awards, l’International Classical Music Awards i un Grammy Award. a més, tant ell com Montserrat Figueres van ser nomenats el 2009 Artistes per la Pau dins el programa Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO.

Font: La Vanguardia, Wikipèdia

Read Full Post »

El Museu d’Art de Cerdanyola és un equipament destinat a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista,   noucentista i art déco, però també vol ser un espai on es   mostri la producció actual. 

El MAC té, doncs, una doble vocació de museu i de centre d’art contemporani. Un dels objectius del MAC és reivindicar Cerdanyola com un destacat focus cultural a l’època del modernisme i el noucentisme amb la presència dels artistes que, llavors, van estar vinculats a la població. 

Està ubicat en un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912).

L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech  fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament. 

El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny.

Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent  “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons del museu.

https://www.cerdanyola.cat/guia/equipaments/culturals/museu-dart-de-cerdanyola

MAC (Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès

Carrer de Sant Martí, 88 – Passatge del Llorer, 11 (08290 Cerdanyola del Vallès)

☎️ 935 914 130

Responsable: Txema Romero

Correu electrònic: mac@cerdanyola.cat

Font: Ajuntament de Cerdanyola

Read Full Post »

Nativa de les cascades del Niàgara, Jennifer Blakeley és una fotògrafa i emprenedora de molt de temps.

http://www.jenniferblakeley.com/

Jennifer és la fundadora del famós “Alphabet Photography Inc”. l’empresa original d’art de lletres reconeguda a tot el món. A partir del 2007, Jennifer’s Alphabet Photography va ser un èxit instantani i es va vendre a tot el país decoració per a la llar i súper botigues com Target, Bed Bath & Beyond, Walmart, HomeSense, Bowring i molts altres als Estats Units i Canadà. L’èxit d’Alphabet Photography, va convertir a Jennifer en la primera fotògrafa a figurar a la llista PROFIT W100 per als negocis el 2010 i el 2011. Jennifer també ha guanyat molts premis d’emprenedor notables al llarg dels anys pel seu èxit empresarial.

http://www.JenniferBlakeley.com

El 2010, Jennifer va coordinar i produir amb èxit el flash mob més famós de la història, i té un rècord mundial de més visualitzacions amb gairebé 50 milions de visualitzacions. L’atenció del flash mob va atraure Jennifer a CNN, The Today Show, ABC World News, Good Morning America, The View, Canada AM, USA Today i molts altres mitjans de comunicació nacionals. El vídeo es va crear com a “felicitació de Nadal” als clients d’Alphabet Photography Inc.

La passió de Jennifer per la fotografia de retrats es va encendre després de donar a llum la seva primera filla i d’experimentar complicacions rares amb la seva visió. Durant l’embaràs, Jennifer va perdre la vista d’un ull. La va obligar a revalorar la seva direcció a la vida i després del naixement saludable de la seva filla, va començar el camí de la fotografia de retrat.

Jennifer és ara una fotògrafa de retrats de celebritats , amb clients que inclouen Vince Vaughn, Donald Trump Jr., Megan Fox i molts altres.

Jennifer Blakeley – Dues noies ballant amb un vestit fluid

Vegeu més de la fotografia de Jennifer a http://www.JenniferBlakeley.com

Read Full Post »

Víctor Borràs Gasch ha guanyat el premi de teatre Frederic Roda amb l’obra Els ossos de l’irlandès. El guardó està dotat amb 8.000 euros i l’edició del text i l’organitzen conjuntament la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB).

Els ossos de l’irlandès explica la història de l’amistat trencada de tres amics que passats vint anys, en un dia de pluja, veuen com torna a la superfície tot el que voldrien que seguís enterrat. Segons el jurat es tracta d’una obra “molt original, ben ambientada i que manté el suspens, donant un gir inesperat al final”. El jurat ha destacat que l’humor negre i les escenes d’acció fan l’obra interessant per atraure el públic jove al teatre.

El premi Frederic Roda

El Premi Frederic Roda es va crear l’any 2014 en memòria del bellaterrenc Frederic Roda, una de les personalitats més influents en la vida teatral catalana, cofundador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sotsdirector de l’Institut del Teatre, actor, director, pedagog, dinamitzador i crític teatral.

L’any 2018 la Diputació de Barcelona va donar un nou impuls a aquest certamen que s’ha consolidat com un dels referents de l’escena catalana, amb obres premiades que s’estrenen cada temporada.

L’any passat el premi va ser per a Lo cutrisme de Cecília Navarro, mentre que el 2020 el premi es va atorgar a Negatius de Sílvia Navarro Perramon, text que es va estrenar a la sala Flyhard els mesos de setembre i octubre de 2022 en coproducció amb el Festival Grec Barcelona i que actualment està en gira.

El guanyador

Víctor Borràs Gasch és llicenciat en Art Dramàtic (1999) i postgraduat en Pedagogia Teatral (2010) a l’Institut del Teatre. Ha realitzat tota la seva carrera professional dins del col·lectiu Teatre Nu, primer com a actor i des del 2006 com a director, autor i dramaturg dels espectacles de la companyia. Destaquen Kàtia (2018), Premi Xarxa Alcover 2018; Teatre Arrossegat de Catalunya (2017); Maure el Dinosaure (2016); Mrs. Brownie (2015), Premi Públic Pom d’Or; Raspall de Pere Calders (2012), nominat als Premis Butaca com a millor espectacle familiar; Avi Ramon (2009); Somnis d’Alícia (2007) i La Lluna d’en Joan, de Carme Solé Vendrell (2006). És autor també de La lleugeresa i altres cançons, coescrita amb Ivan Benet; No ens tornarem a veure i La dona del tercer segona, estrenada al Festival Grec 2021.

Font: Cerdanyola Info

Read Full Post »

El 7 de març de l’any 2007, Perejaume instal·là un cargol de bronze de 150 × 90 cm a l’espai que hi ha entre la riera de l’Eix central i la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. A la cabota del vis s’hi pot llegir: «Enclavament de Bellaterra. Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi». Amb aquest ancoratge, Perejaume reivindica un reencantament amb la concreció de l’indret com a punt de partida per forjar una nova sensibilitat que sigui capaç d’enriquir la nostra experiència.

Classificació:  Acció Escultura
Intervenció en un espai Instal·lació

Materials: Cargol metàl·lic de bronze, amb rosca de vis i cabota d’estrella, que fa 1’5 m d’alçada i 90 cm de diàmetre.
Text bisellat de 184 lletres d’un mil·límetre de fondària.

Alt: 150 cm

Ample: 90 cm

Fondària: 90 cm

Descripció: Gran cargol de rosca collat a terra que du gravat el següent text a la cabota: “Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de despendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi”. 

Localitzacions: Institució Universitat Autònoma de Barcelona

Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) és un artista i poeta català. Va estudiar història de l’art a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va practicar pintura i dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva obra rep influències de Hans Syberg, Bruno Latour, Àngel Valente, Joan Brossa, Josep Maria Jujol o Joan Coromines. També d’altres menys coneguts com els pintors santpolencs Avi Vila i J. Pou. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l’any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d’Espanya.

Obra:

A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l’eix central de la seva obra.

Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d’igual o més importància que l’anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions. No obstant, l’any 2013, la seva obra participà d’una exposició col·lectiva a l’espai expositiu de la Fundació.

Òculs del Gran Teatre del Liceu – Obra d’en Perejaume|CCMA

Obres destacades:

1984: El Postaler
1988: El Cim de Catiu d’Or
1991: Desescultura
1999: Platea Abrupta (Vuit plafons circulars del sostre, i els tres del prosceni, del Gran Teatre del Liceu)
2000: Courbet i Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure
2002: Correcció de la llera del Torrent de Folgueroles… i L’obra de Granollers., dins d’un projecte del MACBA i la Diputació de Barcelona
2007: Enclavament de Bellaterra
2010: Ballar la veu
2017: La rel de l’arbre és una roda. Els arbres ballen la paraula de Llull. Cartoixa d’ Escaladei

Font: Arxiu Perejaume, Wikipèdia

Read Full Post »

Josep Puig i Cadafalch|ENCICLOPÈDIA CATALANA

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l’art, arqueòleg i polític català. Va exercir la política com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901–1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907–1910), diputat provincial (1913–1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917–1924).

Despatx de Josep Puig i Cadafalch exposat a l’ANC de Sant Cugat del Vallès

Va ser un gran defensor d’un ideari de país i mantingué la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tots els terrenys. Des del vessant cultural i polític va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l’ordenació jurídica o l’organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l’encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània.

Despatx de Josep Carner Josep Puig i Cadafalch exposat a l’ANC de Sant Cugat del Vallès

Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898–1900) i la Casa de les Punxes (1903–1905). Fou especialista de fama internacional en art romànic, amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria, i promotor de les excavacions d’Empúries a partir del 1908. En reconeixement a la seva trajectòria professional, diverses universitats li concediren el títol de Doctor honoris causa

Read Full Post »

Final days, en fusta africana d’affromòrsia, reprodueix de nou el famós Companion de Kaws, inspirat en Mickey Mouse, d’ulls ratllats amb una X, i gairebé un meme per la quantitat de versions que ha fet l’artista.

‘Final days’ al complet

Amb els braços oberts sembla disposat a rebre els joves –sí, són joves la majoria de visitants– que s’han informat generalment per la boca orella i que no van vestits de món de l’art; el cap de setmana s’omple de famílies i sempre de mòbils: és el museu més instagramejable de Barcelona.

No busquin a Wikipedia el significat de Kaws, el nom pel qual es coneix artísticament a Brian Donnelly (New Jersey, 1974). Un art lúdic, que entra pels ulls, i que a sobre, o per tot això, és popular.

De titularitat privada, els fundadors, la parella de col·leccionistes holandesos Lionel i Kim Logchies, van obrir el 2016 un museu de característiques similars a Amsterdam que ha estat un èxit. Per a Barcelona han demostrat tenir bona vista: el Moco es troba en ple cabdell museístic –i turístic– del Born, porta amb porta amb el Museu Picasso i davant de l’Etnològic, se suposa que la concentració facilita les sinergies.

Però el Moco juga una altra carta: pocs dels artistes que exposa disposen d’obra visitable a la ciutat, des de Damien Hirst fins a Takashi Murakami, el primer protagonista d’abundants titulars i opinions trobades; aquí presenta Sacred Heart , un cor de bou embalsamat amb unes ales també reals que, la veritat, concita una atenció relativa, com l’estàtua de Dalí Dona en flames (1980), l’Untitled (Bracco di Ferro) de Jean Michel Basquiat (1983 )  o una Colored Marilyn (Reversal Series), 1979, d’Andy Warhol, altres dels consagrats que s’exposen a la planta baixa i que en aquest cas sí que tenen producció en altres museus (Macba). Warhol comparteix amb Kaws les crítiques al seu apropiacionisme, encara que en el cas de l’estrella pop ja diluïdes amb el temps, cosa que pot ser que passi en el futur amb Kaws… o no.

http://www.mocomuseum.com

Read Full Post »

Si no l’heu vist mai, ho podreu trobar a un tòtem a la dreta de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès

Industrial Ceràmica Vallvé de Barcelona

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »