LLUIS TORRES|M.Rosa Buïgas Suárez passà llargues temporades a Can Buigas, la casa familiar de Bellaterra (des de 1980 Passatge de Joaquim Buïgas), on s’hi va fer construïr una casa de fusta de bones proporcions, en la que rebia moltes vegades -si la ocasió era especial-, vestida amb el típic vestit austríac. A Can Buïgas es representà “Un prometatge” d’Anton Txékhov, interpretat per Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras. El seus pares, Joaquim Buïgas i Garriga, i de Emília Suárez, van ser dels primers en comprar un terreny prop d’una pineda, on van plantar arbres fruiters i un garatge -encara es conserva- al costat del qual hi ha la porta i l’escala d’accés a un turó, on més tard hi va construir la seva casa.
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 juliol 1886- 2 gener 1963) Soleil Can Domènech, inauguració del seu passatge a Bellaterra, 1980
Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016), filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem. Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravà va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigí el monument i urbanitzà el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Can Brillas d’Esplugues de Llobregat 📷 CEDIDA
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel-les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe delMatí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel·la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatjà publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
LP Vinils “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, 1973, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí 📷 HISPAVOX
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Font: Miquel Casellas, número 63 de la revista El Pou del Vernís, Esplugues de Llobregat, juny de 2019
LLUÍS TORRES|Avui compartim la petita biografia del poeta J.V. Foix que la bellaterrenca Maria Rosa Buigas publicà l’estiu de 1987 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Poema de J.V. Foix publicat a l’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
M. ROSA BUIGAS|J.V. Foix va nèixer a Sarrià el 1893. Inicià estudis de dret el 1910 que aban- donaria el segon any i continuà la indús- tria paterna de pastisseria de la qual es va fer responsable.
Va ser a la «Revista» que va iniciar la seva activitat literària. El 1917 hi publicava els seus primers poemes. Entre 1919 i 1920 impulsa la revista «La Cònsola» que es feia a Sarrià i el 1921 fun- da «Monitor». El 1934 dirigí la «Revista de Catalunya» i la pàgina literària de «La Publicitat» en la qual utilitza el pseudònim de «Foccius».
Des del 1960, Foix viu els anys de major intensitat de publicacions. El 1963 apareix <«L’estrella d’en Perris», el 1964 «Desa aquests llibres al calaix de baix», un primer volum de les «Obres poètiques». El 1969 «Darrer comunicat», el 1971 «Allò que no diu», i el 1972 «Tocant a mà». Dos volums miscel·lànics li apleguen els articles sobre diversos temes: «Els lloms transparents>> del 1969 i «Mots i maons, o cadascú al seu>>> del 1971. Així mateix publicà un volum de retrats literaris amb el títol de «Catalans de 1918».
Els anys setanta el seu mestratge es comença a deixar sentir d’una manera clara entre les noves generacions de poetes que reivindiquen la personalitat de Foix.
El 1974 «Edicions 62⟫ emprèn la publicació de les «Obres Completes», prologat per Pere Gimferrer i li editen altres publicacions.
J.V. Foix fou un clàssic modern, les obres del qual revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els seu món que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. Els sonets de «Sol i de dol» del 1947 el consagraren com un clàssic.
La màgia del seu verb que cerca les correspondències més insòlites, s’aboca novament en diversos títols: «A on he deixat les claus?», 1952, і «Onze Nadales i un Cap d’Any», 1960.
Foix va ser guardonat amb el premi de les Lletres Catalanes el 1973 i havia rebut la Medalla d’Or de la Generalitat el 1981, així com la condecoració de “Cavaller de les arts i de les Lletres” concedida per l’Estat francès. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1962, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona el 1984 i “Premio Nacional de las Letras Españolas” aquell mateix any. Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de literatura.
J.V. Foix ha estat per Catalunya quelcom més que un escriptor; representa tota una literatura en la qual ell havia consolidat el noucentisme i l’avantguardiam. La poesia i la prosa de Foix són un d’aquells tresors que, en les tradicions literàries, sorgeixen poques vegades cada segle. El tan conegut poema “Ho diu tothom i és profecia” és un cant a la multiplicitat unitària de les terres catalanes, servitud envers la llengua i la comunitat.
Pel gran poeta de Catalunya, Port de la Selva era el seu Casal. En la vida ciutadana eren famoses les tertúlies a la seva casa del carrer Setantí. Aquell pis fascinant era el cenacle on l’oratòria brollava inesgotable com el doll d’una font. Allí es respirava la pau de les muntanyes i es pressentia el remor de la mar… (Maria Rosa Buïgas Suárez)
Font: M. Rosa Buigas, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
LLUÍS TORRES|A la portada dels números 20-21 de la revista Bellaterra corresponent als mesos d’agost i setembre de 1961, apareix un artístic dibuix de l’església Sant Pau de Riu-sec (segle XI), església romànica molt propera a Bellaterra, del municipi de Sabadell, que està protegida com a bé cultural d’interès local. Compartim aquesta interessant història publicada per l’Unió Excursionista de Sabadell
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
Sant Pau de Riu-sec, situada prop de la masia o torre de Sant Pau, del camp d’aviació i del riu Sec al sud de Sabadell.
Es tracta d’una església romànica (s.XI), protegida com a bé cultural d’interès local. Tanmateix, el jaciment arqueològic mostra l’evolució des d’una vil·la romana fins a la parròquia medieval.
L’església fou consagrada l’any 1054 pels bisbes Gilabert de Barcelona i Guifré de Narbona. L’any 1134 fou cedida a l’ordre del Temple; més tard, el 1307, fou traspassada als cavallers de l’Hospital de Jerusalem, fins al 1325. Continuà com a parròquia fins a l’any 1851. Aleshores totes les seves pertinències es van traspassar a la parròquia de la Puríssima de Sabadell, que s’havia acabat de constituir. L’Arxiu-Museu d’aquesta parròquia conserva, doncs, els objectes litúrgics recuperats de l’antiga parròquia de Sant Pau de Riu-sec després de la seva desafecció. L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riu-sec té actualment una capella dedicada a l’església de la Puríssima.
Sens dubte, el valor arquitectònic i històric de l’església de Sant Pau de Riu-sec és de primer ordre. Durant els treballs previs de condicionament per a les obres d’urbanització del complex comercial, una sèrie d’excavacions arqueològiques varen constatar que l’església està construïda sobre una antiga vil·la romana, de fet dues vil·les successives, fet que reforça encara més la importància històrica d’aquesta àrea .
Atesa aquesta rellevància arqueològica es va aprovar un pla director de conservació i ampliació dels treballs arqueològics realitzats. El pla va ser aprovat per l’Ajuntament de Sabadell i executat pels professionals arqueòlegs implicats i la Secció d’Arqueologia del Departament d’Història de la UAB.
L’església és de planta rectangular, d’una sola nau i absis semicircular. A la banda nord s’hi alça el campanar, de torre i amb coberta piramidal, integrat parcialment a l’edifici de la rectoria. Aquest conjunt es bàsicament del segle XI, a excepció de l’ampliació de la nau, de final del segle XIII, i de la rectoria, que és del segle XVIII.
La troballa arqueològica més important fou la part d’una basílica de planta i absis rectangular, amb un banc d’obra semicircular, que es pot datar entre el segle VI i VII, amb restes romanes del segle I al V.
I al voltant de l’església s’hi va trobar una vil·la d’època romana (del segle I aC al II dC), així com restes romanes del segle I al V. També uns assentaments o vilatge d’època alt-medieval carolíngia del segle IX-X, format per un nombrós conjunt de sitges i una important necròpolis.
El cèntric carrer de Sant Pau, de Sabadell, correspon al camí que començava a la plaça Sant Roc i conduïa fins a l’església de Sant Pau de Riu-sec. D’aquí li ve el nom.
L’Associació Amics de Sant Pau de Riu-sec porta des de fa anys una important activitat per tal de donar a conèixer i defensar aquesta joia del nostre rodal. Cada any, el tercer diumenge de maig, organitzen l’Aplec de Sant Pau de Riu-sec, amb un nodrit programa d’activitats. Es tracta d’un aplec que s’havia deixat de celebrar feia molts anys, i que gràcies a l’empenta de l’Associació es va recuperar el 2016.
UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Entitat declarada d’utilitat pública. Resolució JUS/811/2022, de 22 de març
“Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro”.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article de Víctor Alexandre, prestigiós escriptor i periodista de Sant Cugat del Vallès qui a la seva publicació a Racó Català, mitjà de comunicació íntegrament digital i exclusivament en català editat per Tirabol Produccions, posat en funcionament el 4 de març de l’any 1999 pels llavors estudiants Joan Camp, Oriol Morell i Guillem Sureda. La seva orientació és de base independentista i no està associat a cap partit polític. Tracta temes culturals, socials o d’actualitat dels Països Catalans. També ha estat responsable de moltes campanyes online en la defensa de la llengua catalana. A primers del 2013 tenia més de 20.000 usuaris registrats i als seus fòrums interactius s’hi havien publicat prop de 5 milions de missatges al llarg de la seva història. El febrer de 2013 es trobava en la sisena posició dels diaris digitals en català que disposen de mesurament via OJD Interactiva amb més de 330.000 usuaris únics mensuals. El setembre de 2015 va rebre 418.747 navegadors únics segons l’OJD.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana.
VÍCTOR ALEXANDRE|No fa gaire, en fer-se pública la 48ª onada de l’Observatori Sociològic de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, vam tenir dades lingüístiques molt interessants que, amb els matisos locals corresponents, són il·lustratives de la situació de la llengua catalana a tot el país i també de quin és el seu estatus en el marc mental de la població. D’entrada ens fa saber que un 45,3% dels “santcugatencs catalanoparlants canvia d’idioma en una conversa si se li parla en castellà”, i quan entra en detalls ens especifica que un 22,9% assegura respondre en català, però que canvia a l’espanyol si la conversa no flueix; un 18,1% afirma que respon en català, però que canvia d’immediat a l’espanyol si l’interlocutor diu que no entén el català; un 9,5% respon en català, però parla més a poc a poc i alterna tots dos idiomes; i només un 3% es manté en català fins al final.
Però hi ha més dades. L’informe diu que un 40,8% dels catalanoparlants considera que mantenir-se en català davant d’algú que se’ls adreça en espanyol és un dret que cal exercir sempre, mentre que només un 12,5% dels hispanoparlants comparteix aquest parer. Hi ha, d’altra banda, un 39,5% d’hispanoparlants que diu que s’ha de respectar la llengua de cadascú, i un 23,4% considera apropiat que hom es mantingui en català. Per contra, un 11,9% ho qualifica de mala educació, i un 2,5% ho troba inadmissible.
Com dic, són dades de Sant Cugat. Però són nacionalment il·lustratives si tenim en compte que, segons un estudi del 2023 de l’Institut Català d’Estadística entre municipis de més de 50.000 habitants, Sant Cugat (que en té 100.000) és el municipi amb més coneixement de la llengua catalana i el que més bé sap parlar-la, escriure-la i llegir-la de tot Catalunya. És a dir, que fins i tot en el lloc més favorable, la llengua pròpia del país no gaudeix entre els catalans de la mateixa consideració que el francès entre als francesos, l’italià entre als italians o l’alemany entre als alemanys. Fins i tot els quebequesos, malgrat que no són un Estat, i malgrat l’influx indefugible de l’anglès, tenen clar que el francès és la llengua pròpia del seu país i no pas una llengua ornamental com fa Catalunya amb el català. Per tant, revisem les xifres.
En primer lloc cal agafar amb pinces la dada segons la qual hi ha un 54,7% que es manté en català quan algú se li adreça en espanyol, ja que no s’ajusta a la realitat en absolut. En absolut! N’hi ha prou de mantenir-se amatent a aquesta qüestió en tots els ordres de la vida –amics, coneixences, món laboral, món d’oci, món de serveis, bars, restaurants, botigues, supermercats, etc.– per saber que trobar un català que es mantingui parlant català amb un interlocutor que li parla en espanyol és un fet tan extraordinari, tan singular, que gairebé agafen ganes d’abraçar-lo. N’hi ha, de catalans així, és clar que sí. Per sort! Però són tan excepcionals, tant! (incloent-hi Sant Cugat), que llegir que són més de la meitat és per petar-se de riure. Aleshores com s’entenen aquestes xifres? Doncs s’entenen perquè responen als resultats d’una enquesta, i en una enquesta, com en les fotos, tothom procura sortir-ne afavorit. Com que ningú no verificarà la versemblança de la resposta, fa més patxoca mostrar-se valent amb el català que reconèixer-se claudicant davant l’entrevistador. Preu per preu, sabates grosses.
Un punt interessant és aquell que diu que hi ha un 11,9% d’hispanoparlants que consideren que és de ‘mala educació’ que l’interlocutor els continuï parlant en català i un 2,5% ho jutja “inadmissible”. Són persones supremacistes que creuen que un català ha de baixar de la vorera quan hi passen ells. I per què? Perquè són ‘ells’. És una actitud, aquesta, que ve provocada per diversos factors, alguns de polítics i altres de psicològics. Entre els de caràcter polític hi ha el de considerar Catalunya una colònia espanyola els nadius de la qual tenen l’obligació de respondre a l’amo en la llengua de l’amo. No fer-ho, segons ells, és de mala educació i un acte d’insubmissió. Pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Madrid, Toledo o Valladolid. Però aquest supremacisme no els serviria de res si els catalans no claudiquéssim. Vull dir que és la claudicació sistemàtica que veuen en nosaltres el que els fa créixer. Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro. Però no ho tenim clar i en paguem les conseqüències. La nostra claudicació afebleix la llengua, i l’afebliment de la llengua ens afebleix com a poble. De nosaltres depèn, per tant, revertir la situació. Fem-nos el ferm propòsit de no claudicar. Tant se val si ho fem per salvar-nos de la desaparició o per dignitat. El resultat serà igual de positiu.
LLUÍS TORRES|Compartim l’article que els bellaterrencs Josep Cardó i Lluís Cusidó van publicar al número 15 de 1987 a L’Esquirol del Vallès. Una història dels 25 anys de la primera revista “Bellaterra”, que va aparèixer regularment els anys 1960, 61 i 62, fins arribar a aconseguir el número 27 que marcà la seva desaparició definitiva.
Número 1 de la primera revista Bellaterra 📷CEDIDA Helena Cusidó
25 anys de la primera revista “Bellaterra”, per Josep Cardó i Lluís Cusidó
Més d’una vegada s’ha parlat desde aquestes mateixes pàgines dels antecedens que com a publicació dedicada als temes i actualitat de Bellaterra, ha tingut al llarg dels anys aquest «ESQUIROL».
De la mateixa manera que s’ha comentat l’intent d’una revista periòdica amb tots els ets i uts» que el recordat Sr. Climent Vidal Pons va portar a terme als voltans de l’any 1936, quan Bellaterra estaba en els seus mes clars inicis. Avui volem evocar una publicació que amb el nom de «BELLATERRA», va apareixer regularment els anys 1960, 61 i 62, fins arribar a aconseguir el número 27 que marcà la seva desaparició definitiva.
I sembla que ara es un bon moment per parlar-ne, tota vegada que un petit calcul ens permet constatar que es compleixen precisament 25 anys de la seva darrera aparició.
Recordar avui els inicis de la publicació comporta evocar com era Bella-Terra ara fa uns 30 anys i quin era el ventall de diversions que oferia durant els llarguisims hiverns als que hi viviem tot l’any i teniem 15, 16 0 17 anys.
Imagineu el que era trovar-se envoltat de pins, amb una pau i tranquilitat que nosaltres consideravem excesiva, amb uns trens que circulaven tan sols cada hora i que desapareixien després de les 10 de la nit, sense que el nivell de motorització, avui habitual entre la joventut, es pogués ni tan sols sommiar i amb totes les hores del día i de la nit per davant…. No era doncs extrany que Sabadell, entrevist en la llunyanía, ens semblés l’emporium de la diversió i Barcelona, intuïda darrera del Tibidabo, una cosa així com «Las Vegas».
Però com tot no podia limitar-se a anar cada nit a casa de la familia Cusidó a veure «Los Intocables» o el «Perry Mason» en la seva versió castellano- sudamericana», sempre donavem voltes pensant amb què podiem omplir les hores, i sense saber massa bé com, va néixer l’idea de publicar una revista. Qui més, qui menys feia els seus primers intens amb la ploma, convençut de que tenía moltes coses per dir el fet de que un dels companys, en J.M. Tort concretament, es sentís atret per els misteris de la fotografia, feia les coses més planeres.
Vist avui i fredament, resulta digne de l’equip rector de «LA CODORNIZ», la idea de fer néixer una revista per comentar l’actualitat d’un lloc on mai passava res, però amb juvenil entusiasme, creiem que les noticies ja neixerien que de no ésser així, nosaltres mateixos amb un seguit d’activitats que planejaven, les crearíem.
I el primer cos de redacció quedá constituit. Els seus integrans eren l’es- mentat J.M. Tort, en Lluís Cusidó, en Josep Cardó en Just Treceño que si bé no era bellaterrenc de tot l’any, motius de carácter molt personal, el feien estar a Bellaterra tantes hores com podía.
La revista disposa desde el primer moment de local social. El soterrani de casa els Tort, a on en Josep M. tenia installat el seu laboratori fotogràfic, es convertí en la redacció, i entre la roba estesa que la Sra. Tort retirava avans de que acabés tacada de tinta, va iniciar el seu caminar la revista BELLATERRA.. Alguns mesos més tard, en Jordi Camprubi, en Ramón García, varen unir el seu esforç al dels ja esmentats, i al llarg dels 3 anys que va durar la seva aparició, a la revista, varen colaborar bellaterrencs prou coneguts com Mn. Placid Armengol, David M. Eloy, Josep M. Riu, Mercè Lieonart, Francesc Garriga, Fèlix Estrada i alguns d’altres que ho feien sota pseudònims que avui resulten dificils d’esbrinar. El repartiment del primer exemplar es feu durant la Misa del Gall del Nadal de 1959, distribuint-se l’edició corresponent al Gener de 1960. Resulta avui emotiu comprobar com el primer article està dedicat a la memòria del Sr. Climent Vidal Pons, desaparegut en aquelles dies i de qui, amb la publicació de la revista, semblava recollir-se el «testimoni del seu vell desig d’una publicació bellaterenca.
🎥https://youtu.be/xHdZAtCA_yk?si=C5Mt2H6tTLIWBHz9
Al llarg dels tres anys la revista fou un generador d’activitats, de les que posteriorment s’en recollia puntual notícia en les seves pàgines. Així trovem comentaris sobre campaments infantils, representacions teatrals, concursos fotografics, sesions de cinema amateur…
Rellegir avui els textes publicats en aquells moments permet donar-se compte del què era la vida a Bellaterra i la seva evolució. Així podem senyalar com a anècdota curiosa i il-lustrativa, que en primer número s’incloïa un co- mentari dolgut, motivat per la desaparició de l’estanc que hi havia als porxos de l’Hostal. Avui, uns quans anys després, els fumadors encara seguim lamentant’ho.
Quedi però, anècdotes a banda, constància de la publicació al llarg de tres anys, d’aquelles pàgines nascudes d’uns entusiasmes juvenils i d’una certa dosis d’aborriment, pero que ens permeten avui, 25 anys després, una visió aproximada del que era la Bellate- rra d’aquells «feliços» anys 60.
JOEL JOAN: A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida.
Joel Joan a l’acte de presentació dels nominats dels IV Premis Gaudí (2012)
LLUÍS TORRES|Marc Villanueva pública a El Nacional.Cat un article sobre l’actor Joel Joan (Barcelona, 2 de novembre de 1970), on se sincera sobre el rebuig que desperta al gremi del cinema i el teatre i explica com funciona el sistema per dins. Diu que viu instal·lat en una paradoxa professional: és un dels actors del país amb més popularitat, èxit professional i personalitat i, en canvi, se sent no ja poc estimat sinó ignorat, exclòs del seu gremi.
“Els que manen al cinema i al teatre a Catalunya no el truquen per treballar”.
Els èxits se’ls produeix ell sol: com les sèries de TV3, les obres de teatre i la pel·lícula Scape Room. El seu cas revela un secret a veus: el cinema i el teatre a Catalunya funcionen per un sistema de “capelletes“. Es contracten actors i actrius per amistat. I Joel Joan denuncia que això perverteix el sistema, perjudica l’espectador i empobreix el resultat. En una entrevista a El Periódico, Joel Joan ha fet com sempre: no mossegar-se la llengua, explica què li passa i, el més important, denuncia per què li passa.
Joel Joan va ser un dels impulsors i la cara visible de l’Acadèmia del Cinema Català, una estructura d’Estat que molts no veien clara, com tampoc els Premis Gaudí. Ara que s’han consolidat, el gremi del cinema català margina Joel Joan: “Curiosament, soc la persona menys desitjada al món del cine: com a actor, director o guionista. Estic totalment al marge de la professió. No interesso. Els cinc primers anys de l’Acadèmia del Cinema Català van ser molt difícils: buscar el finançament, una seu, el suport de la tele… I sí que em sento una mica frustrat perquè ningú em recorda. És dur parlar d’això. Em sap greu que no pensin en mi. Però aquí també entren molts factors de personalitat, de fílies i fòbies.”.
No li truquen però per què. Ell mateix es respon: “En la nostra indústria cinematogràfica finalment ningú ha de retre comptes amb la taquilla, una cosa que trobo aberrant perquè les pel·lícules cal fer-les perquè la gent les vegi. Al no ser important la taquilla, no hi ha star-system. Al final fas la pel·lícula amb el que millor et cau, amb els amics. Fins i tot quan els guions són bons, la gent treballa amb els amics. Al teatre passa igual. És molt fort. Però t’ho diu molta gent, fins i tot Ángel Llàcer. Com podràs deduir, no dec anar sobrat d’amics perquè si no, estaria fent més coses”.
Després explica per què no té amics al gremi, per enveja: “No em sento valorat per la professió. Noto que està mal vist que et vagi bé amb una obra de teatre. Sembla que agradar al públic és sinònim de comercial, trivial, frívol o fàcil. És a dir, si va bé una obra és perquè l’espectador és idiota. Em molesta que l’èxit et resti autoritat moral o autoral, o profunditat.
Que jo sàpiga ningú vol un teatre buit. ¿Què hi ha de dolent a guanyar diners?”. Joel Joan mostra la cara fosca del gremi actoral.
A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida. Per això hi ha pocs actors mullant-se com ho fa Joel Joan: per por de perdre un paper. Costa recordar un altre actor o actriu que ho hagi revelat d’una manera tan crua com Joel Joan. Ho ha tornat a fer: guanyar-se un munt d’enemics al gremi per dir el que pensa.
LLUÍS TORRES|Avui divendres, en plenes vacances d’estiu, els amics de la tertúlia Sancugatenca JAP, ens han aportat un creatiu dibuix d’Ignasi Bassó, diplomat en Disseny per l’Escola d’Arts i Oficis Llotja de Barcelona, també component del grup cultural Amics de Pedra i Sang (Sant Cugat del Vallès). Bassó, és actor, il·lustrador, maquetador, dissenyador i creatiu visual.
Dibuix original d’Ignasi Bassó dels actors participants del musical Navares creat pel bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas 📷 CEDIDA
Des de fa 25 anys, Ignasi Bassó idea solucions gràfiques de comunicació per a grans i petites empreses, editorials i institucions de múltiples sectors. Durant 15 anys va formar part de l’equip de Màrqueting d’una multinacional de l’esport.
L’any 1967, Pere Calders va publicar el conte Aquí descansa Nevares, la història dels habitants d’un barri de barraques que decideixen, en un moment de necessitat, instal•lar-se als panteons de les famílies adinerades del cementiri de la ciutat. Gairebé vint anys després, el 1985, Ignasi Roda va començar a donar forma de musical al conte, fascinat per la dimensió social, els personatges i l’èpica de la història. El projecte va prendre grans dimensions i va quedar aturat fins que Roda va decidir reprendre’l amb l’ajuda del transcriptor musical Josep Anton Garcia, amb qui, el 2006, va poder acabar l’obra, que va titular Nevares. Tota la subtilesa literària i la poètica de l’obra de Calders estan en el llibret d’aquest musical, que ara podrem escoltar en versió concert, una magnífica targeta de presentació del que pot arribar a ser el muntatge escènic.
LLUÍS TORRES| Els gestors de l’EMD de Bellaterra han anunciat a través del seu canal de WhatsApp Bellaterra TV, la creació del PrimerConcurs de Teatre de Bellaterra 2024, tot fent saber que les tres obres finalistes es podràn veure al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra, el mes de setembre, coincidint amb la Festa Major.
En Roger Pallás, bellaterrenc, director de La Cadira i impulsor del Concurs, ha fet arribar unes paraules al veïnat per aclarir el que s’ha dit sobre el històric Teatre La Inestable i el Primer Concurs de Teatre de Bellaterra 2024:
“M’hagués agradat molt poder comptar amb La Inestable. Vaig trucar-los personalment al mes de gener 2024 animant-los a participar-hi com a companyia local de Bellaterra, i oferint ser directament finalistes en el concurs juntament amb les altres obres que el jurat consideres.
Lamentablement, La Inestable va declinar formar part del concurs. Així i tot, ens agradaria en pròximes edicions gaudir de la seva participació.
Ara, però, en aquest primer concurs de teatre, animem a tota la gent de Bellaterra, a gaudir d’un bon espectacle, a despertar els sentits amb les propostes que ha seleccionat el jurat amb molt deteniment i fent una feina excel·lent.
Moltes gràcies en avançat.
Associació de Teatre La Cadira
Des del Teatre La Inestable de Bellaterra diuen que s’ha gestionat molt malament per la part de l’EMD de Bellaterra, i que així, naturalment, La Inestable no va volguer participar, ja que són una Companyia també amateur de Bellaterra i aquesta proposta d’en Roger Pallars, de ser present amb les altres tres obres finalistas, “endollats“, no ho varen trobar correcte i totalment fora de lloc,
40 anys més 1 del Teatre La Inestable de Bellaterra:
Us sesperem el día 28 de setembre de 2024, una vegada passada la Festa Major, per celebrar aquests els 40+1 anys de la creació de la Companyia teatral. L’entrada a la sala gran del Centre Cívic és gratis i al finalitzar la representació, s’oferirà un Pica Pica, també gratuït, que serà servit per un prestigiós restaurant de Bellaterra.
El malalt imaginari de Molière, una representació de La Inestable de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
L’EMD de Bellaterra diu que amplia la seva oferta cultural amb un dels gèneres més arrelats al poble: El Teatre.
L’Associació teatral La Cadira, en col·laboració amb la EMD de Bellaterra, impulsa la celebració del primer Concurs de Teatre Amateur de Bellaterra que portarà al Centre Cívic 3 obres finalistes durant el mes de setembre.
Al concurs s’hi han presentat un total de 15 obres de 13 companyies amateurs catalanes. Entre totes les obres presentades hi ha hagut representacions d’obres clàssiques com “Karen” d’Ever Blanchet o “12 sense pietat” de Reginald Rose. També han concorregut al concurs obres originals ideades per la pròpia companyia com “Històries de carretera” del Grup de Teatre Joventut de la Farándula o “l’Última Pirueta” de la companyia La Corriola Teatre de La Pobla de Mafumet.
Un jurat conformat per professionals del teatre veïns de Bellaterra com: Ignasi Roda, Roger Pallàs, Ricard Puig, Rosa Fèrez i Gemma Moliner han seleccionat 3 obres finalistes que opten al premi del concurs.
Les obres premiades
Les tres obres amb major qualificació per part del jurat bellaterrenc són: “La reina de bellesa de Leenane” de Martin McDonagh representada per la companyia El Centru de Canet de Mar que es presentarà al públic dissabte dia 7 de setembre de 2024 a les 19:30; “Lluna de sang” de la companyia Helena Teatre de Barcelona que es representarà diumenge dia 8 de setembre de 2024 a les 18:00 i “La criada de dues mestresses” de Carlo Goldoni que presentarà el Grup de teatre Tàndem de Santa Perpètua de Mogoda el dia 13 de setembre, divendres, a les 19:00 hores.
Per aquesta primera edició del concurs, els passis de les funcions teatrals seran el tret de sortida de la Festa Major del poble i es representaran el cap de setmana anterior a la festivitat (dies 7 i 8 de setembre). L’entrega de premis del concurs serà el dia 13 de setembre coincidint amb la representació de la tercera obra finalista.
El concurs premiarà entre els 3 finalistes al millor Grup de Teatre amb 500 €, addicionalment també es donaran premis al Millor Director, Millor Actor Principal, Millor Actriu principal, Millor Actor de Repartiment, Millor Actriu de Repartiment.
L’organitzador del primer concurs de teatre amateur de Bellaterra, Roger Pallàs, explica que “aquest primer concurs ens convida a veure propostes diferents, còmiques, dramàtiques, de gran qualitat totes elles, que han volgut oferir amb il·lusió el seu missatge, esforç i talent a Bellaterra. Sens dubte un regal”.
A més, també destaca que “ha estat una oportunitat perquè un jurat conformat per gent de Bellaterra comparteixi, posi en comú parers i opinions, gent de Bellaterra que estima la cultura, gent que anima a oferir cultura i a construïr coses noves, amb formes noves”.
Roger Pallàs 📷 CEDIDA
TEATRE LA CADIRA
Qui soc?
Hola!
Soc en Roger Pallàs i si m’ho permets m’agradaria molt convidar-te a fer un tastet de teatre, que participessis al taller de teatre La Cadira.
La meva perspectiva del teatre, potser exigent dintre del teatre amateur, parteix de l’observació de tot el que ens envolta, de qui ens envolta i com ens envolta i sobretot del que sentim.
La meva formació en teatre s’inicia als Lluïsos de Gràcia entre els anys 2003 i 2007 on com a actor vaig representar diverses obres (Criatures de T de Teatre, Després de la Pluja de Sergi Belbel, L’Estranya Parella de Dario Fo).
Més tard, en el 2004, vaig cursar dos anys de tècnica actoral i de consciència del cos a l’Escola de Teatre L’escala de la mà de Héctor Veronese i Eduardo Jara amb treball final de curs basada en la representació de Carícies de Sergi Belbel.
Va ser a partir d’aleshores que la faceta de la direcció teatral i en concret escriure teatre va ser més protagonista que l’actoral. Això va ser possible gràcies a la vinculació que mantinc encara amb la companyia de teatre Helena Teatre que m’ha permès representar, dirigir, i escriure textos propis com (Conjunt Buit, El Nét, Esperant l’Òscar, La Rebel·lió de les Dones) i d’altres obres de teatre d’altres autors com (La Cabra o qui és Sílvia d’Eduard Albee).
Però el que de veritat m’agrada més i després de tots aquests anys és ensenyar, dirigir, transmetre, il·lusionar… Il·lusionar a la gent que emprengui un viatge meravellós, un viatge basat en un treball de creació propi i compartit, compartit amb tots i a diferents nivells (actoral, musical, artístic, cromàtic, d’interpretació de la vida, del què gaudim i del que no…).
Intento ser una persona honesta, humil, treballadora, exigent, observadora, apassionada i amb sentit de l’humor!
Dit això, em fa molt ail·lusió dir-vos també que TEATRE LA CADIRA ha anat evolucionant i creixent en aquest darrers dos anys i actualment a més dels seus tallers que proposa a l’EMD i a d’altres centres com l’Hospital Clínic, TEATRE LA CADIRA s’ha format ara com a COMPANYIA TEATRE LA CADIRA iniciant-se en aquesta tardor 2024 am la seva primera proposta amb la obra Una Aire de Familia
Que la força del teatre t’acompanyi!
Contacte i Accessibilitat: EMD Bellaterra Plaça Joan Maragall, 4 (08193 Bellaterra) Tel. 935 18 18 30
Amb la col·laboració de: Diputació de Barcelona
Font: EMD de Bellaterra, Companyia Teatre La Cadira
“Et liberté ne se dit plus en espagnol On peut toujours rêver, d’Athènes et Barcelone”
El bellaterrenc Francesc Pérez Torres amb Georges Moustaki al seu últim concert al Palau de la Música Catalana de Barcelona 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
FRANCESC PÉREZ TORRES|El 8 de gener del 2009, Georges Moustaki va pujar per última vegada a un escenari, va ser una vegada més en el Palau de la Música Catalana de Barcelona. Ho recordaré tota la vida, perquè aquella nit vaig poguer saludar-lo i comentar-li que jo, amb 19 anys, vaig gaudir d’aquell primer concert seu de 1971, pocs dies abans de desplaçar-me a Ginebra (Suïssa), per residir 2 anys. Inoblidables cançons: Ma liberté, Les Temps de Vivre, Il y avait un jardin, La Métèque, La Mediterranée, etc., va ser fantàstic!!, un del meus millors records musicals, més després d’haver gaudit de les meves classes de français a l’acadèmia Berlitz del carrer Pelai de Barcelona, on vaig coincidir amb Jordi Sabater, amic i company de feina del Restaurant Via Veneto.
Moustaki va debutar a Espanya el 1971, un concert dins del Festival de Primavera organitzat per Oriol Regàs Pagès, alma mater del restaurant Via Veneto, Bocaccio, etc.,etc., precisament va ser al Palau de la Música Catalana, en un moment en què a la censura franquista no li feia cap gràcia la seva cançó ” En Méditerranée”, que conté uns versos que diuen ‘el cel està de dol i la paraula llibertat ja no es diu encastellà”
EN MEDITERRANÉE, 1971 (Georges Moustaki/Areski Belkacem)
Dans ce bassin où jouent des enfants aux yeux noirs Il y a trois continents et des siècles d’histoire Des prophètes, des dieux, le Messie en personne Il y a un bel été qui ne craint pas l’automne En Méditerranée….
Il y a l’odeur du sang qui flotte sur ses rives Et des pays meurtris comme autant de plaies vives Des îles barbelées, des murs qui emprisonnent Il y a un bel été qui ne craint pas l’automne En Méditerranée….
Il y a des oliviers qui meurent sous les bombes Là où est apparue la première colombe Des peuples oubliés que la guerre moissonne Il y a un bel été qui ne craint pas l’automne En Méditerranée….
Dans ce bassin, je jouais lorsque j’étais enfant J’avais les pieds dans l’eau, je respirais le vent Mes compagnons de jeux sont devenus des hommes Les frères de ceux-là que le monde abandonne En Méditerranée….
Le ciel est endeuillé par-dessus l’Acropole Et liberté ne se dit plus en espagnol On peut toujours rêver, d’Athènes et Barcelone Il reste un bel été qui ne craint pas l’automne En Méditerranée….
Tomba de Georges Moustaki (1934-2013), sempre florida i plena de colors 📷 Cementiri Montparnasse de Paris
LLUÍS TORRES | L’amic Víctor, el professional titular de l’única Llibreria que tenim a Bellaterra: PAPER’S, us recomana per aquestes vacances d’estiu 2024: Memòries del Senyor Boccaccio i Via Veneto, llibre de l’home que va sintonitzar amb les ànsies de transgressió i llibertat de tota una generació sota la dictadura franquista.
Portada del llibre Los años divinos d’Oriol Regàs Pagès 📷 DESTINO
Sinopsis De LOS AÑOS DIVINOS Oriol Regàs puso música y cine, aventura y deporte, moda y diseño, espectáculos, restaurantes, arte y arquitectura, revistas y libros a un período irrepetible de nuestra historia reciente. Un periodo que se inicia en la Barcelona opaca, cerrada y gris de la posguerra, y del que Regàs recrea el entusiasmo de las competiciones deportivas y los apasionantes viajes que organizó, ya adulto, a África y China. También la apertura de emblemáticos locales ¿quién no ha oído hablar de los Bocaccio, de Barcelona y de Madrid, o del Up & Down que catalizó las noches de los ochenta en la capital catalana?, expresión de las ansias de libertad, de transgresión y de cambio de aquellos años, divinos a pesar de todo. A través de sus innumerables iniciativas, Regàs revive las relaciones con personajes de todos los ámbitos (cantantes, modelos, actores, cineastas, deportistas, empresarios, editores, restauradores, periodistas, escritores…) que componen el calidoscopio de un tiempo y un país intensamente vivido por Oriol Regàs, el que para muchos fue y seguirá siendo el señor Bocaccio.
BELLATERRA.CAT 