Mapping 2025 de l’artista romà Quayola a la Casa Batlló de Barcelona
LLUÍS TORRES|Ahir dia 1 de febrer ens vàrem desplaçar des de Bellaterra a la façana de Casa Batlló de Barcelona per gaudir del seu Mapping anual que, després de quatre anys, s’ha consolidat com un dels espectacles audiovisuals més destacats del món.La seva última edició va atraure més de 95.000 persones.
Titulat Arborescent, aquest mapping exclusiu rendeix homenatge a la natura, imitant comportaments i dinàmiques naturals del món botànic, amb estructures ramificades en forma d’arbre que es despleguen al llarg de la façana de Casa Batlló.
La peça Arborescent revela la geometria oculta de la natura, la seva expressivitat pictòrica i les formacions arbòries que cobren vida a través de visualitzacions basades en algorismes.
L’artista romà Quayola afirma: «Aquestes formacions arbòries creixen, es connecten amb els elements arquitectònics i es balancegen com si fossin mogudes per un soroll algorítmic que imita el comportament del vent. Així, les formes arbòries pinten la façana amb matisos i tons, creant un espai híbrid que és tant suspès com contemplatiu.»
La projecció està acompanyada per una banda sonora original composta per l’artista, que combina l’estètica instrumental tradicional amb una nova composició algorítmica. Creada mitjançant un software personalitzat desenvolupat pel mateix artista, la música realça el crescendo de la producció, seguint el moviment i el creixement de les plantes al llarg de l’arquitectura.
Fusionant estructures botàniques i arquitectòniques
Un dels majors reptes del projecte va ser integrar els comportaments botànics en la geometria arquitectònica de la façana. Els arbres i els arbustos es ramifiquen de manera orgànica al llarg de la façana, fusionant inspiracions botàniques i arquitectòniques amb una nova estètica digital/algorítmica.
Quayola afirma: «La part més fascinant del procés creatiu va ser simular l’impacte del vent artificial en diverses espècies d’arbres. El moviment de cada branca balancejant-se en el vent es converteix en un nou objecte de contemplació.»
Reconegut per reinventar el patrimoni històric, Quayola sintetitza les inspiracions arquitectòniques de Gaudí, partint de la natura per crear una obra personal i innovadora que qüestiona la nostra relació amb la tecnologia, la tradició i l’entorn.
Quayola afegeix: «Constantment exploro noves relacions amb el patrimoni de la nostra cultura visual, i tenir l’oportunitat de treballar amb un símbol tan icònic com Casa Batlló és realment especial. Profunditzar en l’obra de Gaudí m’ha reafirmat el poder infinit de la natura com una font inesgotable d’inspiració artística.»
Quayola utilitza la tecnologia com una lent per explorar les tensions i els equilibris entre forces aparentment oposades: el real i l’artificial, el figuratiu i l’abstracte, l’antic i el nou. A través d’instal·lacions immersives, interactua i reimagina imatges canòniques mitjançant tecnologia contemporània. La pintura de paisatges, l’escultura clàssica i la iconografia són algunes de les estètiques històriques que serveixen com a punt de partida per a les composicions híbrides de Quayola.
La seva obra ha estat presentada i exposada en nombroses institucions prestigioses d’arreu del món, incloent-hi el Museu V&A, Londres; Park Avenue Armory, Nova York; National Art Center, Tòquio; UCCA, Pequín; How Art Museum, Xangai; SeMA, Seül; Palais de Tokyo, París; Ars Electronica, Linz; Sonar Festival, Barcelona i el Festival de Cinema de Sundance. El 2013, Quayola va rebre el Golden Nica a Ars Electronica.
El bar Mundial, obert l’any 1925 per Miguel Tort Rubiralta, de Molins de Rei, tancat durant la pandèmia de la Covid, reobrirà aquesta primavera de la mà d’Enric Rebordosa i Lito Baldovinos del Grup Confiteria de Barcelona, conservant l’essència i el caràcter històric de la Família Tort, que fos tant estimada al barri del Raval”
Bar Mundial, Plaça Sant Agustí Vell, 1, barri de Santa Caterina l de Barcelona, any 1933 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
LLUIS TORRES| Segon ens recorda l’amic Pascual Tort Pon, el Bar Mundial ho va obrír el seu avi, Miguel Tort Rubiralta, nascut a Molins de Rei, un dels cambres fou en Josep Maria, vingut de Múrcia. A la fotografia es pot veure’l amb la Senyora Roviralta, a la porta del Bar Mundial). Al tendal apareix la marca Estomacal Bonet, amb seguretat un espònsor fundamental de la casa, així ho demostrà les antigues ampolles d’aquest acreditat licor, situat al celler situat a l’altell del Mundial.
Maria Pon Aymerich, vídua de Pascual Tort Burgos, a la barra del Bar Mundial 📷CEDIDA PASCUAL TORT PON
Segons publica la premsa barcelonina, el Mundial s’ho ha quedat el Grup Confiteria, que es dedica a recuperar bars i restaurants de Barcelona en risc de desaparició. Entre els anys 1929 i 1967, el Mundial va ser seu d’una penya d’aficionats a l’esport de la boxa. El Mundial va ser durant anys, epicentre dels aficionats a la boxa i les seves parets i barra estaven decorades amb fotografies de combats de boxa i de boxejadors de prestigi. Els germans Miquel i Pascual Tort ens recordaven la visita i reunions de molts polítics, entre ell, membres del PSUC i PCE.
D’esquerra a dreta, Pascual Tort Burgos, el cambrer “Chispín” (Domingo Gómez), Miguel Tort Burgos i Pascual Tort Pon 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Bar Mundial, obert l’any 1925, que ara fa 100 anys, va tancar les portes l’any 2021, durant la pandèmia de la Covid, en total silenci, baixant la persiana i en silenci.Les seves velles taules de marbre resten buides a l’espera de la nova clientela.
La Sra. de Rubiralta (Molins de Rei) i el cambrer Josep Maria (Múrcia), l’any 1925, davant de lav porta del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Grup Confiteria, que encapçalen Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, s’han especialitzat a reviure bars i restaurants emblemàtics de Barcelona, ja gestionen, entre altres, La Confiteria, el Cafè del Centre, Cèntric, Betlem, Mudanzas, Maravillas, Bolero Bar, Dr. Stravinsky, Michigan, Bodega Molina, Balius, Macba Bar, Monk i el bar Muy Buenas del Raval.
L’empresa han fet públic que, com a la resta de negocis que han recuperat, al Bar Mundial mantindràn “l’essència i el caràcter” del local. Des del Grup Confiteria asseguren que no tindria gaire sentit fer quelcom diferent. Així, el nom serà el mateix i la línia del negoci serà “continuista”, tot i que l’oferta gastronòmica de l’establiment encara s’està treballant. Esperem recuperin l’especialitat de la prestigiosa mariscada, que tan popular es va fer a Barcelona i també a nivell internacional, de de boca en boca deien: “Si vas a Barcelona no et perdis la seva mariscada i el super servei personalitzat de la Familia Tort”
Família Zizzo-Saltarelli, de Roma, clients amics, degustant la tradicional safata de marisc del Bar Mundial 📷 BELLATERRA GOURMET
El Bar Mundial no està pas preservat per l’Ajuntamen de Barcelona, ja que no apareix al catàleg patrimonial d’establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona, elaborat el 2016.
Els germans Pascual i Miguel Tort Burgos (part alta amb camisa blanca) en família, l’any 1985 📷 BELLATERRA GOURMET
Des de Bellaterra Gourmet desitgem que el bon servei i productes a preu honest, es faci realitat al nou Mundial. Sort i salut!
La seu del Tribunal Tutelar de Menores estava situat a Passeig de Gràcia, 75, principal, a l’actual Hotel Monument de Barcelona
JOAQUIN RABAGO|COM ho tornis a fer, t’enviaran a un correccional. La frase, pronunciada per l’adult en to intimidatori amb algun rivet malèvol, si no de simple perversió, no podia deixar de provocar en el nen, a qui anava indefectiblement dirigida, imatges esgarrifoses.
En el pou sense fons de la fantasia infantil, la paraula “correccional o reformatori que tant munta” va portar immediates connotacions de segrest, de brutal apartament de l’entorn quotidià, familiar i confortant. Les imatges solien concretar-se en un recinte inhòspit, envoltat totalment de filferro d’arc i contínuament vigilat per cinturons guardians d’uniforme que anaven d’una banda a l’altra amb mans enguantades de negre em punyent llarguíssimes fustes. Era una visió intolerable, capaç de posar a l’infant “transgressor” la cama de gallina i els pèls de punta.
Hi havia, però, alguna semblança entre la figuració del nen, que només parla visitat un reformatori dins del seu cap, i aquest tipus d’institucions anomenades benèfiques tal com van existir i existeixen a la realitat concreta del nostre país? Deixant a banda, per descomptat, el costat purament fantàstic -producte amb gairebé total seguretat de la lectura constant de còmics o la visió de pel·lícules d’ambient bèl·lic- i substituint en conseqüència l’uniforme dels guardians pel més humil d’hàbit monacal d’alguna ordre (caputxins San Pedro Ad-Víncula, La Salle) i la llarguíssima i primíssima fusta per un simple punter o un catecisme d’arrugades pàgines, potser la imaginació infantil no fos tan descaminada N’hi ha prou per assegurar-nos a donar la paraula a alguns adults que si coneixen directament aquests centres per haver-los visitat o haver-hi treballat alguna vegada com a qualitat d’experts. Entreseguem, per exemple, només alguns qualificatius de la llarga enfilada que dedica a aquestes institucions en un fullet recent elaborat per un comitè mixt de pedagogs, psicòlegs i advocats vinculats a diversos organismes educatius catalans: Centre d’Educadors Especialitzats de la Universitat Autònoma de Bellaterra, Col·legi d’Advocats, Institució Rosa Sensat. Departament de Psicologia del Col·legi de Doctors i Llicenciats, Institut de Reinserció Social. Segons el comitè, aquestes institucions són: autoritàries, repressives, rígides, dogmàtiques. explotadores del falsos sentiments religiosos, dogmàtiques, mortalment avorrides, tancades sobre si mateixes, institucionalitzadores de la marginació, mutiladores, etcètera, etcètera.
Alguna cosa fa olor de podrit
El manifest que és no només de denúncia, sinó que ofereix alhora un esbós d’alternativa vol ser en certa manera la resposta democràtica i científica davant la reproducció de conflictes a diversos centres barcelonins dedicats a la tutela i reeducació” aquesta paraula sempre hi haurà que escriure-la entre cometes de menors. Alguna cosa fa olor de podrit en aquests centres. contrari, amb una carta que els posava sense contemplacions al carrer.
En tots els casos que tenim notícia el procés ha estat si més no paral·lel: un equip de joves professionals entraven a les benèfiques i clericals institucions, on intentaven iniciar una pedagogia “de portes obertes. Les seves idees, relatives a la necessitat de reforçar la personalitat i l’autoconfiança del nen, en lloc d’aniquilàres, i fomentar la seva identificació amb els valors i el projecte històric de la seva pròpia classe que, no cal dir, és la proletària en el 99 per 100 dels casos xocaren frontalment amb una concepció de la pedagogia falsament moralista, recolzada en tot tipus de prejudicis religiosos i de normes castrans i desestabilitzadores de la personalitat infantil. Una pedagogia interpretada com a apostolat o com a projecte de redempció social.
Aquesta mentalitat apareix clarament a les respostes d’una de les religioses que regeixen els centres dependents. del Patronat de Protecció a la Dona a Maria Teresa Sánchez Concheiro, veure revista “Primera Plana”, número 17): “És clar que tenim nenes amb problemes i més que hi haurà amb tant divorci i tant vici (…). Vénen nenes de tota mena, prostitutes, ja m’enteneu, noies que han anat alguna vegada amb algun home, homosexuals, no les vull ni veure, em desbaraten tot. I com a il·lustració del que en aquests àmbits s’entén per reinserció a la societat, una altra monja del mateix centre afirmava: “Aquí el que ens interessa és que aprenguin a treballar, que quan surtin no armenis a les empreses i no es digui que les hem educat malament”
Quan peça de museu d’aquesta mentalitat no desmereix al costat de les declaracions anteriors algun passatge de la decisió dictada per Magistratura en el judici per acomiadament d’un dels equips de psicòlegs i pedagogs de Barcelona: el de la Colònia Agrícola de Santa Maria d ‘Avall. Causa de l’acomiadament: haver entestat els afectats a institucionalitzar com a òrgan rector del centre una assemblea democràtica mixta d’educadors i nois. Segons la sentència, els pedagogs s’havien rebel·lat contra l’autoritat del director efectiu del centre, un pèrit agrícola, perquè estava sota l’influx d’idees que pertorben algunes ments joves Només va faltar esmentar Satan pel seu nom.
Aquest cas de la Colònia Agrícola i els altres ocorreguts a Barcelona, -Les Torres de Llisa d’Avall, Residència Albada, Wad-Ras, Institución Ramón Albó. Asilo Durán i Hogares Sos-, institucions dependents o estretament vinculades al Tribunal Tutelar de Menors, presenten característiques tan similars entre si que les fan aparèixer com a símptomes superficials d’una mateixa situació de fons que no es limita, per descomptat, a l’àrea catalana. encara que per circumtàncies concretes s’hi hagi manifestat primer. Cada cop que en un d’aquests centres, els pedagogs i psicòlegs seglars han aconseguit formar un equip coherent i compromès amb una línia pedagògica oberta i qüestionadora de l’Status quo, la resposta dels òrgans de l’Administració ha estat fulminant. sacrosant principi d’autoritat, els centres utilitzen altres arguments en aparença més racionals, com pot ser l’escassetat de pressupost que impedeix emprendre empreses pedagògiques minimament innovadores. Això s’entén encara menys, perquè, segons certes disposicions legals que, encara que daten de 1919 i 1935, continuen en vigor, (el Patronat de Protecció de Menors rep per a la seva distribució entre les diverses institucions dependents o col·laboradores el 5 per 100 de la recaptació anual dels espectacles teatrals i cinematogràfics, a més del 60 per 100 dels diners ingressats a les carreres de llebres, llebrers, cavalls, etcètera, i un 50 per cent de l’impost que graven les entrades als clubs a sales de festa amb dret a consumició). Quan es demana als directors dels centres que espliquin el destí que donen als diners que lògicament els hauria de composar segons el repartiment, les respostes són sempre evasives. En això, almenys res no han d’envejar els organismes de l’Administració.
Una legislació de 1918
A l’hora de buscar les causes profundes que determinen l’actual estat de coses, tots els especialistes semblaran apuntar a l’existència d’una legislació absolutament traspassada a Espanya la primera llei de menors es va dictar el 1918 i amb prou feines va patir modificacions el 1933 i la posterior refosa de 1948 i al funcionament propi i concret del Tribunal Titular de Menors o millor dels Tribunals de Menors, ja que la seva existència és múltiple.
Segons denunciava Mario Carretero a la revista “Quaderns de Psicologia” (número de gener-febrer de 1977), passa sovint que els interrogatoris en aquests Tribunals els realitzen no directament els jutges, sinó els administratius, que, independentment de les seves disposicions personals, no tenen preparació per establir una comunicació adequada i afectiva amb un nen que, a més, sol estar traumatitzat o ser problemàtic.
L’examen psicològic, realitzat segons les instruccions d’un anomenat Gabinet d’Orientació Psicopedagògica, no té caràcter vinculant i, quan es realitza, el jutge ja ha pres la seva decisió respecte d’enviar el menor a un centre de rehabilitació o tornar-lo sense més ni més a casa.
A més, el jutge o el funcionari que en el seu lloc realitza l’interrogatori no sol interessar-se més que per la conducta exterior del menor, investigar el context social i familiar en què es desenvolupa diàriament el nen, analitzar-ne la personalitat profunda, buscar les arrels dels seus frustracions o del seu comportament antisocial en determinades mancances afectives o qualsevol altre tipus de circumstàncies, no sembla que sigui fonamental per als qui han de jutjar-lo.
Si és la primera vegada que el menor és conduït al Tribunal i el fet que se li imputa no és, a ulls del jutge, excessivament greu, aquest el tornarà normalment a casa sense que la majoria de vegades es molesti a comprovar si l’entomo familiar adequat i si influirà una altra vegada negativament en el comportament del nen. Només quan el menor es manifesti reincident decidirà segurament el jutge enviaria a un centre de mediació”. Tant en un cas com en un altre, el menar no tindrà cap possibilitat de defensa. reconeixem el dret a ser assistit per un advocat. Aquesta situació no s’atura en els setze anys, sinó que fins i tot s’agreuja entre els setze i els deu, edat a què no s’aplica cap legislació especial, cosa que permet que jutge disposi enterament de la persona del menor fins al punt de poder-lo enviar bé a un reformatori, bé directament a la presó Qui determina, d’altra banda, el temps que el noi, internat en un reformatori, haurà de passar-hi? Per descomptat que novament el jutge, que, per decidir si el menor ha negenerat la seva conducta, haurà de refiar-se en tot moment dels informes que se li envien des de les institucions reeducatives, sobre les quals, dit sigui de passada, el Tribunal no exerceix normalment cap mena de control.
Comparem tot això amb el que passa, per exemple, a Itàlia, on primerament els Tribunals de Menors no són unipersonals, sinó col·legiats: els componen un jutge de carrera que n’és el president, i al qual assisteixen un grup d’experts en psicologia, biologia, pedagogia, etcètera, entre els quals ha de figurar inexcusablement una dona. D’altra banda, hi ha la figura del jutge encarregat de la vigilància dels centres de reeducació, que han d’estar sempre sotmesos al control dels tribunals de menors.
La inexistència al nostre país d’aquest tipus de fiscalització converteix molts centres en alguna cosa així com calaixos de sastre on hi caben tots els menors amb algun problema, des dels que han comès delictes greus per les conseqüències socials fins als que únicament pateixen trastorns emocionals o afectius . Promiscuïtat que en la major part dels casos agreuja els problemes del menor o provoca fins i tot uns nous.
Signes de canvi
Desmotxat en altres institucions més vinculades fins i tot a la pròpia Església, el nacionalcatolicisme sembla haver trobat en aquestes institucions el seu últim reducte, i això ha estat comptant amb el beneplàcit de certs proceres el paper de la qual en la política espanyola durant els últims quaranta anys no ha estat precisament el de benefactors públics, l’únic que s’ha ressaltat darrerament amb motiu de certs dramàtics esdeveniments.
Els primers signes de canvi ja han despuntat, no obstant. I han estat precisament els conflictes de Barcelona els que més han servit per sensibilitzar l’opinió pública i en concret el moviment ciutadà, que no en va fa uns quants anys d’avantatge sobre els d’altres llocs.
Recentment s’ha produït, per exemple, un fet que pot ser decisiu per arrencar els nostàlgiques de la reeducació clerical-autoritària de les seves últimes trinxeres. Es tracta de l’acord signat pel Centre d’Educadors Especialitzats de la Universitat Autònoma de Bellaterra, autèntica palanca de tot aquest procés, i el mateix Ajuntament de Barcelona per a la transformació dels internats que depenguin directament del municipi en institucions obertes sota forma de “col·lectiu de barri“, que funcionaran amb ajuda de personal especialitzat en règim de coeducació, La iniciativa va rebre immediatament el suport de l’Assemblea de Catalunya i de les diferents organitzacions veïnals, que han comprès millor que ningú que el problema dels delinqüents o inadaptats juvenils és , al capdavall, “el seu” problema i que són elles mateixes els qui els han de tutelar. i buscar per tots els mitjans i amb el mínim de traumes per a l’adolescent la seva reintegració a la col·lectivitat a què de fet i de dret pertany.
Quines són les mesures concretes que proposen els educadors especialitzats de l’Autònoma en el seu projecte d’alternativa?
Bàsicament encara que moltes ja les hem apuntat, serien aquestes: substituir l’ambient repressiu i castrant dels centres reeducatius tal com avui existeixen per un altre d’obertura a la comunitat on s’insereixen. Eliminar radicalment els actuals mecanismes de reeducació, que, com afirmava un dels educadors, desestructuren la personalitat de base del nen, al qual impedeixen assolir l’adultesa i provoquen en això un clar desclassament que fa que no es pugui identificar amb els valors de la pròpia classe.
Davant d’això, l’alternativa proposada tracta de proporcionar al nen marcs de referència vàlids que permetin estructurar positivament la seva conducta, així com retrobar la seva identitat com a persona i recuperar la confiança en les seves possibilitats d’actuació i participació en la col·lectivitat. Alhora, busca desenvolupar en el nen un esperit crític que el porti no a acceptar sense oposició la norma establerta, sinó a enjudiciar-la i valoraria des d’una perspectiva de compromís social.
Els autors del projecte es proposen acabar amb la massificació indiscriminada dels centres tradicionals a través de la creació de “col·lectius de barris” de fins a 50 nois, que se subdividien alhora en comunitats de 25 i grups més petits de 10, que podran viure, si és que tenen problemes familiars, a pisos independents sota la supervisió de personal especialitzat. En cap cas, no obstant, s’arrencarà els nois del seu entorn habitual, com ha passat fins ara.
El problema plantejat és profund i l’aposta difícil. No obstant, val la pena. Només cal tenir en compte que, segons les estadístiques, entre un 75 i un 80 per 100 dels que avui acumulen desesperació a les presons espanyoles com a presos comuns han passat alguna vegada per aquests centres que truquen -ells sabran perquè de reeducació de menors- .
L’escena, denunciada dies enrere davant el Ministeri de Justícia a Madrid i simultàniament davant el Jutjat de Guàrdia a Barcelona, d’uns nois d’entre deu i quinze anys als quals es fa diàriament travessar emmanillats el passeig de Gràcia barceloní camí del Tribunal de Menors , en contra del secret que estipula la llei per a aquest tipus d’actuacions, és una cosa que evidentment no pot continuar. Com tampoc tot el que hi ha a sota.
LLUÍS TORRES| Avui ens tingut el plaer de desplaçar-nos des de Bellaterra al districte de Sant Martí de Barcelona, hereu del municipi de Sant Martí de Provençals, agregat al de Barcelona el 1897. Visitar la Botiga gastronòmica Istanbul Market, situada al carrer de Sardenya, 98, on només accedir ens reb i dóna la benvinguda l’amable Memo de Diyarbakir, qui ens ajuda a descobrir les exquisites turques de la seva botiga.
A la botiga Istanbul Market trobem una bona selecció de productes tradicionals Gourmet de Turquía. Els departaments estàn rotulats en català. Trobem begudes: de fruites, refrescos, cerveses, etc., Làctics: (iogurts, formatges, mantegues, etc., Congelats (Bagels,pastissos salat de formatges, espinacs, etc., Dolços: Baklava, Antep Fistikli Lokum (Fuites turques), Halvà, Confitures, Compotes, Alcohols, etc., i tot d’allò que recordem de les nostres visites viscudes i tastades durant els inoblidables viatges a Turquía.
Istanbul Market és una recent botiga situada al districte de Sant Martí de Barcelona. Aquesta botiga gourmet gastronòmica mereix ser visitada per gaudir de tot allò que hem tastat durants els nostres viatges culturals per Turquia, especialment per la històrica ciutat d’Instanbul. Trobem una àmplia gamma de productes turcs autèntics, que són massa bons per resistir-se. Des d’espècies aromàtiques i tes tradicionals, fins a delícies turques.
Istanbul Market té tot per satisfer els nostres desitjos gastronòmics. Gaudim de la selecció de pa acabat de fornejar, olives, varietat de Iogurts, formatges que ens transportaran als recordats sabors d’Istanbul. Trobem un ambient super net, amb un servei atent i personalitzat. Istanbul Market ens ofereix una deliciosa experiència gastronòmica als entusiastes de les especialitats tradicional de la cuina i begudes de Turquía.
LLUÍS TORRES|Compartim inoblidables records de les moltes visites d’amistat i gastronomía que vàrem fer al Bar Mundial, dels estimats germans Pasqual i Miquel Tort i família, un històric local de restauraciósituat a la Plaça Sant Agustí Vell de Ciutat vella de Barcelona, que tristament, -després d’uns anys de penosa gestió enfocada bàsicament al turisme-, va acabar passant a la història dels dessapareguts locals de restauració barcelonina. Romandrà sempre la nostra estima per la Família Tort.
El Bar Mundial de la Placa Sant Agustí Vell l’any 1933, el seu número de telèfon era el 133 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
Plaça Sant Agustí Vell
Seguirem el carrer del Rec Comtal, canal construït a l’Edat Mitjana que portava l’aigua del riu Besòs a aquesta part de la ciutat. El carrer Basses de Sant Pere al·ludeix a l’existència d’un petit embassament utilitzat en els processos de treball tèxtil, cobert el 1825. Actualment aquesta àrea es troba en remodelació, una zona enjardinada i noves edificacions es duran a terme en lloc de l’obertura de una via ràpida prevista des del segle passat i no feta mai.
La plaça de Sant Agustí Vell és una de les més pintoresques i antigues de la Ciutat Vella. Situada a la cruïlla del rec amb l’eix Portal Nou- Carders manté restes evidents de la seva antiguitat, com les porxades (el número 2-8 del carrer Portal Nou), molt probablement dels segles XV o XVI, i un edifici del segle XIV (Basses de Sant Pere número 4), bon exemple d’arquitectura civil del gòtic català.
Des del carrer del Portal Nou ja s’albira el bullici del Passeig Lluís Companys i l’activitat que generen els Jutjats situats molt a prop; no obstant això, el carrer conserva una imatge ancorada en el passat, amb activitats artesanals com les practicà TeodomiroDominguez al número 37, alternant la reparació de calçat amb la realització de botes per a vi que han aconseguit renom mundial.
Al costat de la plaça de Sant Agustí Vell, a plaça de l’Acadèmia. En ella una porta barroca del segle XVII ens porta la memòria del convent de Sant Agustí que va existir en aquest indret i que va donar nom al barri, sent destruït sense setge de Barcelona durant la guerra de Successió (1714). Només resta aquesta porta i alguns elements gòtics dins del que va ser Quarter i Academis Militar de Matemàtiques per a la formació d’Enginyers, tot esperant una ràpida i necessària restauració.
Família Tort del Bar Mundial de Barcelona 📷 Pasqual Tort
Bar Mundial de la Família Tort
“Miguel Tort donava la benvinguda al client amic en forma de prosa, recordant la seva amistat i bondati Pasqual Tort ho acompanyava amb una forta i sincera abraçada”
La plaça de Sant Agustí Vell és punt de trobada dels veïns del barri i hi són evidents els canvis que està patint aquesta part del centre històric. Un establiment popular pels seus mariscs, El Mundial (obert l’any 1925), mostrà el tipisme d’un bar decorat amb una àmplia col·lecció de fotos de boxejadors. Es distingia per una barra de bar de marbre i un grandiós mirall, que cohabitava amb les fotos dels millors boxejadors de l’època i al centre un escut del Reial Múrcia -que el pare havia posat en record del seu cambrer- Al costat d’aquests records a la part superior una enorme prestatgeria guardava una col·lecció d’ampolles antigues que els Germans Pasqual i Miquel Tort havien anat guardant a través dels anys. El seu celler del.promer pis era del tot impresionant, per la quantitat d’ampolles històriques, tant d’aiguardents, licors, vermetd, vins, etc., Finalitzada la guerra civil la Plaça Sant Agustí Vell va ser un centre de reunió per part dels habitants de la zona, dos bars van acaparar el centre de reunió “Can Joanet” i “El Mundial”, aquest últim amb una història que començava el 1925, quan el pare de els germans Pascual i MiguelTort, es varen fer càrrec d’un celler de la plaça, conjuntament amb un antic cambrer, en José María, per transformar-lo en un bar. Posteriorment tots dos germans la van transformar en l’autèntic Bar Mundial on trobaves una infinitat d’excel·lents i exquisides tapes, bàsicament de marisc. Les seves gran safates assortides de marisc vàrem donar la volta a Barcelona, però també a Itàlia, quan el matrimoni amic Tizziana i Williams Zizzo ho varen promocionar per tota Roma, dient:
“Se visiti Barcellona vai a mangiare bene al Bar Mundial de la Familia Pasquale”
Família Tort amb amics i veïnat 📷 FOTO FETA PER PASCUAL TORT, FILL
Seguirem el recorregut pel carrer de Carders. La toponímia d’aquesta part de la ciutat recorda el passat artesanal avui totalment desaparegut. L’edificació, de menor qualitat que la dels carrers abans visitats, està molt deteriorada, i mostra de la manca d’equipaments que li era pròpia, ha estat una casa de banys i dutxes situada al número 32 on fins fa uns mesos qualsevol podia prendre una dutxa per 280 pessetes. Una mica més endavant trobem al carrer Jaume Giralt una imatge característica de la ciutat medieval densificada al llarg dels segles XVIII i XIX, i al seu número 4, un casalot amb ampli pati, va néixer el poeta Joan Maragall el 1860.
La Senyora Maria, esposa de Pascual Tort, a la barra de marbre del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
El carrer de Carders guarda també algunes cases artesanes com la del número 22, així com altres del segle XVII a les quals es van afegir pisos al XVIII, construint els característics arcs (número 18-20). Una mica més endavant, en direcció a la Plaça de la Llana, al número 12-12 bis un edifici del segle XVII ocupat ara per una associació coral no és sinó l’antic Hostal de la Bona Sort, l’únic dels que van existir a aquest carrer que s’ha conservat, mantenint encara el pati d’entrada característic de carruatges propi d’aquestes posades.
El carrer Carders enllaça davant de la Capella de Marcus (descrita a l’itinerari de la Barcelona romànica) amb el de Corders, que amb rapidesa ens condueix a la plaça de la Llana, i encara que sigui de pas ens hem de fixar en una botiga insòlita, Curtidos Gispert (Corders núm. 10), que ofereix als artesans i retalls de sabates materials per al seu treball, i que és com l’últim vestigi d’una activitat, la de tindria, perpetuada en els noms dels carrers propers d’Assaonadors i Blanqueria. I precisament a la d’Assaonadors potser es pot fer una petita parada gastronòmica al Pla de la Garça. En aquest establiment, especialitzat en formatges i patés, els germans Solé Sugranes i uns quants periodistes i escriptors van ressuscitar el setmanari humorístic El be negre el 1979 per poc temps. En creuar el carrer Flor de Liri recomanem una ràpida ullada als cossos avançats de les cases i edficis de les volades o sortides, cossos avançats de les cases a nivell del primer pis que permetien ampliar l’espai construït dels edificis i que daten del segle XVIII o potser abans.
“Manuel Giménez Camas (Director de Restauració) i Joan Méndez Raja (Chèf), van ser els directius de sala i cuina respectivament que varen inaugurar els restaurants Dom, Atalaya i Via Veneto de Barcelona“
LLUÍS TORRES|En un discret i clàssic chalet a la part nord de Barcelona, i envoltat d’abundant vegetació, el Restaurant DOM (Corporación Hosteleria, S.A.) es presentà al públic l’any 1977 com un reducte de pau i sensibilitat gastronòmica per a l’ànima.
Publicitat del Restaurant Dom de Barcelona 📷 HISTORIA Y VIDA
Els anys 1977-1978, el Restaurant DOM apareixia recomanat a la Guia Michelin. Declarat administrativament amb la màxima categoria de 5 forquilles (els altres restaurants punters de luxe de Barcelona declaraven dos forquilles per pagar menys impostos).
Dirigit per Manuel Giménez Camas, -qui l’any 1967 va ser escollit per Oriol Regàs per dirigir el Via Veneto del carrer Ganduxer-, posteriorment obrí el Restaurant Atalaya dels germans Andrés i Francisco Durán Pérez, i organitzà el servei gastronòmic del Cercle del Gran Teatre del Liceo.
Joan MéndezRaja (França, 1924-Barcelons, 7 agost 2010), Chèf de cuina del DOM, provenia de la clàssica cuina francesa. Ell també havia inaugurat com Chèf els restaurants Via Veneto i Atalaya. Va ser el creador dels atractius bufets que els maîtres anaven presentant als clients a cada una de les taules i salons privats.
Joan Méndez Raja, ex Chèf dels restaurants barcelonins, Atalaya i Dom
“El DOM va ser el primer restaurant de Barcelona en oferir com especialitat les “Patates amb Caviar Osciètre Imperial”
DOM aportava la discreció i el luxe britànic en un chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, -molt a prop de la Creu de Pedralbes-. S’accedia al pàrquing privat a través d’una rampa i d’allà al rebedor de la casa i la sala del menjador principal amb vistes al cuidat jardí, on prèviament, trepitjant la verdor de la fresca gespa es podia gaudir d’un tranquil aperitiu, tot fent petar la xerrada familiar o de negocis. Cal recordar que Giménez Camas, abans de la seva trajectòria professional de Barcelona, venia de gestionar a Suïssa un Hotel Boutique propiedad de l’actor Vittorio Gassman, conegut popularment a Itàlia com “Il Mattatore”, que fou un actor teatral i cinematogràfic i director de cinema italià. Gassman és considerat entre els millors actors italians i reconegut com un intèrpret extraordinàriament professional, verstàtil i magnètic. Provinents dels millors restaurants de la ciutat comtal, els cambrers i cuiners protagonistes del DOM, compartien l’amor per l’art de la cuina i servei al més alt nivell, tants és així, que les empreses punteres de Catalunya reservaven taules i salons privats amb molta antelació.
Llumins del Restaurant Dom de Barcelona (1977-1980)
La vaixella de taula era britànica, la coberteria de plata de Christofle de París i les copes de cristall Riedel, les estovalles i tovallons de pur lli, el que feia que les taules i salons privats del DOM, fossin les més elegants de tota Barcelona.
El celler soterrani era situat a 6 metres de profunditat, situat just davant de la recepció, on dormien els vins més prestigiosos i premiats d’Europa, era sense dubte el més important de la ciutat, amb una col·lecció de vins de totes les D.O. nacionals i internacionals de referència. El vi de la casa va ser el Real Divisa Marquès de Legarda Reserva, en aquells moments molt apreciats, com així ho recorda en les seves memòries el prestigiós director i crític de teatre en Frederic Roda Pérez, que ho va degustar amb un dinar al DOM amb amics del món del teatre.
Façana del chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, Barcelona 📷 Google Maps
Jocs il·legals al chalet del Dom
Segons notícia de l’Agència Europa Press apareguda a la premsa el 31 de gener de 1980, la policia va descobrir jocs prohibits “Chemin de fer” de la Sociedad Recreativa Rociera de Sevilla, situada en aquest restaurant de la carretera de Esplugas, 79, de Barcelona. Al local -un xalet de l’entitat- hi ha un saló amb una taula de jocs prohibits, on hi havia onze jugadors i 500.000 pessetes en fitxes. Aquesta societat estava autoritzada pel Govern Civil de Barcelona, tenint com a objectius el foment de l’ambient regional andalús i la celebració de vetllades artisticoculturals. Presidia la societat en Fernando Mesas Rubio. Al nostre país l’activitat del joc va estar prohibit fins a l’any 1977, data en què es va produir la seva legalització amb el Reial decret llei 16/1977, de 25 de febrer, pel qual es regulen els aspectes penals, administratius i fiscals dels Jocs de sort, envit o atzar i apostes.
Els primers anys de 1980 el Restaurant DOM va tancar definitivament les portes i venut el seu chalet i terreny de més de 1.600 m2. Actualment és la seu de l’empresa Elrow Global S.L. dedicada a activitats d’arts escèniques.
LLUÍS TORRES | Els actuals estudis centrals de Catalunya Ràdio, de l’Avinguda Diagonal, 614 de Barcelona, van ser propietat i oficines centrals de Victor Sagi Publicitat, qui també ho eren del Restaurant Nit i Dia, a la part esquerra del baixos del mateix edifici, una obra destacada de l’arquitecte Enric Llimona Raymat ( Barcelona, 28 setembre 1919-16 juny 1999).
Logo del Restaurant Nit i Dia de Barcelona (1972-1983)
Víctor Sagi i el seu soci amic en Jaume Domènech, l’any 1969, van obrir Super Espot, estació d’esquí situada al poble d’Espot (Pallars Sobirà), al Pirineu de Lleida, anomenada “Paraiso Blanco”, que el Gobierno espanyol declarà d’ Interès Turístic Nacional.
“Nit i Dia, va ser un dels primers restaurant amb nom català durant la dictadura franquista. Una novedosa decoració de Ramon Carrera Morales, amb botiga i oficina a tocar el Nit i Dia”
Publicació a la revista del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, 1958
A començaments dels anys setanta, la zona de la vorera de muntanya de la Diagonal compresa entre la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i l’avinguda de Sarrià va començar a experimentar un fort creixement. El proper edifici Atalaya va ser un dels gratacels més espectacular, on a l’últim pis 22 es trobava el prestigiós restaurant Atalaya, dirigit pel director Manuel Giménez Camas, qui també va inaugurar el proper Via Veneto, el Restaurant Dom i dirigí un hotel de Suïssa, propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
L’obertura del restaurant Nit i Dia a la Diagonal, entre els carrers Beethoven i la placa Wagner, va suposar un pas més en la consolidació d’aquella zona d’ambient i modernitat propiciat en gran part per la presència massiva de discoteques i locals d’esbarjo que s’hi varen concentrar.
Nit i Dia, a banda de néixer en ple franquisme amb un nom català, circumstància encara no totalment ben acceptada en aquells anys, s’afegia a La Oca i altres establiments de la zona, com un lloc modern on es servia menjar ràpid amb cuina oberta fins a les tres de la matinada. La proximitat de la discoteca Don Chufo, a l’entrada de la qual s’accedia a través d’un curt passadís cobert, facilitava també que ambdós locals compartíssin clientela. Només entrar es trobava una atractiva barra de bar, amb tamborets amb els colors del Barça, i al fons unes escales de baixada al Snacks amb cuina vists, i al fons el Restaurant La Matinada, més clàssic i luxós, de menjar a la carta. Ben entrada la dècada dels vuitanta el local va perdre volada i ja s’anunciava a la premsa com una pizzeria-fast-food. Els temps havien canviat i ja s’ensumava a l’horitzó un tufet preolímpic que aconsellava un canvi radical d’estètica i orientació en benefici de l’idolatrat disseny. Dit i fet, el Nit i Dia va tancar i al mateix lloc s’hi inaugurava el Network al maig de 1987.
Cal recordar que el seu èxit, amb cues de públic, en part era per la seva nova oferta gastronòmica i moderna decoració, obra amb els colors del Barça, on es podien gaudir els atractius plats combinats i postres del Chèf Antonio i el Cuiner Paco.
“El catalàHumberto Pi Badia, gerent de restauració, provenia de l’Hotel Royal i La Poma de la Rambla, passant a ser-ho del Nit i Dia, Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i de l’Hotel Llac Negre de Super Espot”.
Logo de l’estació d’esquí Super Espot, al poble d’Espot, Pallars Sobirà de Lleida, inaugurat l’any 1969
En Humberto Pi en va oferir la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot, allí ens va agafat la notícia de la mort del dictador Franco, era l’any 1975. Vàrem gaudir i practicar uns dels millors moments de la nostra vida professiónal, amb l’ajuda de l’Angi, -la meva dona-, qui portava la responsabilitat de la recepció de l’hotel. Recordem que per les tardes, a l’acabar el servei de menjador, amb el fantàstic equip professional de l’hotel, anaven a cercar i recollir rovellons, molt a prop, i els dies següents els oferien gratuïtament al nostres clients del Restaurant del Saurat.
Angi i Francesc a l’Hotel Saurat d’Espot, Pallars Sobirà ( Lleida)
L’any 1977 vàrem tornar a Barcelona, i vaig aceptar l’oferta d’en Salvi Vila, qui amb Juanito Durán, era soci i director del Restaurant Finisterre, Avinguda Diagonal, 469. Allí vaig treballar de Maître, fins l’any 1982, quan vaig tornar amb el mateix càrrec, al Restaurant Via Veneto de Barcelona.
La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venuda a la Generalitat de Catalunya que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio 📷 Víctor Sagí, Història de la Publicitat, per Armand Balsebre, 2011
La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venut a la Generalitat, que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio.
A primers del mes de juny de l’any 1983 es va formalitzar la compra per part de la Generalitat de Catalunya, de la seu de Víctor Sagi Publicitat, primera, segona i tercera planta, de Diagonal, 614, de Barcelona, cantonada amb el carrer Beethoven, per instal·lar-hi els estudis centrals de Catalunya Ràdio, on aviat s’inicien les emissions de prova.
Pedro Almodóvar i germà, rebuts per Francesc Pérez al Cercle Comtal de Barcelona, el 24 octubre 1991 📷 BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES | El Cercle Comtal (1990-1994), –actual Fundació Vila Casas-, va ser un club privat destinat al món dels artistes i empreses creatives de Barcelona. Situat al pis principal de la modernista Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20, a la banda mar, entre els carrers Girona i Bruc.
Loquillo i acompanyant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
El Cercle Comtal va organitzar un munt d’iniciatives gastronòmiques i culturals, (entenent la cultura en un sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tast de vins, tertúlies d’òpera, mostres de Karate, etc.,
Bibi Andersen a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Entre moltes altres activitats, el dissabte dia 24 d’octubre de 1991, es va presentar el film Tacones Lejanos, amb l’assistència del seu propi director, en Pedro Almodóvar, Miguel Bosé, Marisa Paredes, Bibí Andersen etc.,
Taula de billar vestida especialment per la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Lucrecia, la cantant cubanesa acabada d’arribar a la ciutat de Barcelona va ser contractada per cantar, acompanyada pel seu teclat elèctric, i per tota la Troupe d’Almodovar, varen cantar la cançó Dos Gardenias.
Xavier Agulló, acompanyant i Francesc Pérez amb el pòster de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Al finalitzar l’acte, davant del vitrall modernista del Cercle Comtal, li vàrem entregar a Almodóvar un simbòlic Oscar de plàstic, tot despedint-lo fins a la limusina que l’havia portat des de l’aeroport de Barcelona.
Marisa Paredes entrant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Cercle Comtal es va inaugurar l’any 1991. El restaurador bellaterrenc Francesc Pérez Torres, ex director del Tragaluz, Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Hilton, va ser el director del modernista Restaurant que ocupava gairebé el 50% de l’espai del club. A la part central de la gran balconada central del carrer Ausias March, 20, se situava el Restaurant del Cercle Comtal, i a cada una de les galeries modernistes els salons privats rosa i blau. La capella privada va ser convertida en un nou saló privat per a 10 persones. A l’entrada hi havia el celler climatitzat i la recepció.
Miguel Bosé i convidades a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Teclejar l’enllaç de sota per veure el vídeo de la presentació de Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona, 24 octubre 1991
ROSA MARIA PIQUER|El dia 14 de gener de 2024, convidats per la directora del centre, la Sra. Maria Soledad Prieto Fidalgo, acompanyats i guiats per ella en tot moment, visitem a partir de les 11h les estances d’aquest establiment, antigament seu de les Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores (La Prote del TTMB, 1946-1982). Els visitants som el bellaterrenc Francesc Lluís Pérez i la barcelonina Rosa Maria Piquer Pomés
Rosa Maria Piquer Pomés davant del Centre Penitenciari de Barcelona
Ens pengen al coll la identificació de visitant i veiem com s’obren automàticament unes portes i d’altres es tanquen també automàticament darrere nostre.
Visitem els dormitoris amb lliteres de quatre, de sis i de vuit, el menjador que serveix també de capella per a la celebració de l’eucaristia dominical, la biblioteca, el gimnàs molt ben equipat, les aules d’informàtica, de perruqueria, de pintura, de confecció. La bugaderia, molt endreçada. Hi han enganxades a la paret unes estampes de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos, i de santa Teresa de Calcuta. Tots els banys impol·luts, podríem menjar allà mateix. Se’ns van obrint i tancant portes i tot respira ordre i netedat.
Passadís de la secció de mares i fills del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, dissenyat per les mateixes internes
En la secció de mares amb fills petits conversem amb dues internes i els seus infants. Fins als 3 anys poden viure amb la mare. Van a una llar d’infants del barri i tenen una sala de jocs en el centre. Visitem també la zona d’homes en règim de 3r grau, avui diumenge deserta. Aquests treballen fora del centre i passen els caps de setmana fora. Moltes internes de 3r grau també són fora. Hi ha metge, infermera, psicòleg, treballadora social, molt bona atenció a les preses. Un programa de desintoxicació per a les internes toxicòmanes.
Maria Soledad Prieto Fidalgo (Directora del Centre Penitenciari de Barcelona), Rosa Maria Piquer Pomés i Francesc Lluís Pérez Torres, davant de l’escala del pati
En ser diumenge, hi ha internes al pati, ben assoleiat. En un extrem hi ha un petit bar on poden comprar begudes. Conversem amb algunes d’elles que prenen el sol, tot fumant. Passadissos infinits. En un d’aquests descobrim un antic piano dels anys 50, molt malmès, una relíquia dels temps de quan aquest centre era un centre de menors, dirigit per Joaquim Vives de la Cortada. Els ex interns el reconeixerien i s’emocionarien en veure’l.
Acabem la visita en el despatx de la directora on hi ha un quadre amb la imatge de com era aquest edifici els anys 50, quan el director era Joaquim Vives de la Cortada i on el meu pare, Josep-Joan Piquer i Jover, director pedagògic del GRUPO BENÉFICO hi va treballar molts anys i hi va dirigir un dels primers laboratoris psicotècnics de l’Estat. A l’edifici contigu, avui desaparegut i actual IES Icària, el meu pare hi va residir uns quants anys en un pis i jo hi vaig viure els primers sis mesos de vida. Després, la família ens vam traslladar, encara que el pare va continuar treballant-hi.
Rosa Maria Piquer Pomés i Francesc Lluís Pérez Torres davant del mosaic del centre -fet per artistes internes-, situat al despatx de direcció del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona
Marxem amb ganes de tornar-hi, de fer-hi una visita un dia feiner i veure totes les classes i activitats en ple funcionament. També agraint a la directora la seva amabilitat i dedicació.
INAUGURACIÓ El dia 10 d’octubre de 1946, es va Inaugurar les “Escuelas Profesionales-Nuestra Señora de la Esperanza” del Tribunal Tutelar de Menors, situada al Carrer Wad-Ras, 98, (Barcelona), obra de l’arquitecte català Josep Maria Sagnier i Vidal-Ribas, II marquès de Sagnier ( Barcelona, 16 d’agost de 1890 – 25 d’abril de 1978)
“La Prote” del Poblenou de Barcelona
Les autoritats i convidats es van traslladar a les obres del nou Reformatori -davant del Grupo Benéfico Wad Ras-, procedint a la inauguració del mateix i dels departaments de la Casa d’Observació i del Laboratori Psicotècnic. Els assistents, que van ser rebuts a l’atri de l’edifici per l’assessor de pedagogia, senyor Josep Joan Piquer i Jover, van recorrer detingudament les noves dependències, aturant-se a cadascuna d’elles, on van rebre les explicacions referents a la seva organització i funcionament.
Banquet ofert al senyor Ministre: A les dues del migdia, i en un cèntric restaurant, li va ser ofert al senyor Fernández Cuesta un banquet per la X Assemblea General de la Unió Nacional de Tribunals Tutelars d’Espanya i amb motiu de les noces de plata del Tribunal Tutelar de Barcelona. Va ocupar la presidència el Ministre de Justícia, a qui acompanyaven el Governador Civil, senyor Barba Hernández; el president efectiu del Consell Superior de Protecció de Menors, senyor Hinojosa, i altres personalitats.
Gestió i Directors des de 1946 a 1983 1946-1949: Pares Salesians 1949-1951: P. Calasanz Batallé (Escolàpis) 1951-1969: Joaquín Vives de la Cortada Pagés 1969-1971: Marià Samaranch Kirner 1972-1983: Caputxins Terciaris
Projecte de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas projectat l’any 1943
LA NOVA CASA D’OBSERVACIÓ: Dins l’ampli solar on es troba el nou Reformatori, la Casa d’Observació compta amb un edifici completament independent. Annex al mateix hi ha instal·lat un Laboratori de Psicologia experimental i d’orientació. El nou Reformatori tindrà caràcter d’Escola Professional; modern, acollidor i simpàtic, serà un veritable Institut de l’Aprenent. La Casa d’Observació té per objecte principal la classificació dels menors amb vista a la seva reeducació i a la seva orientació professional. S’hi pot practicar l’observació en convivència amb el psicòleg observador, en règim d’internament i durant un període que oscil·li al voltant de dos mesos. Consta de dues famílies-púbers i impúbers- amb vint-i-cinc llits de cabuda cadascuna, la qual cosa representa, aproximadament, en el decurs d’un any, el nombre d’expedients del nostre Tribunal fallats amb obertura de tutela reformadora i amb acord d’internament. La descripció de les principals dependències, així com l’examen de les fotografies i els plànols que s’acompanyen, donaran al lector una idea de les característiques i orientacions d’aquest important centre.
Planta semi sòtan
LA PLANTA SEMI SÒTAN
CUINA: Té una capacitat per a tres-centes places, que són, com a màxim, les que pot albergar la Casa d’Observació juntament amb el Reformatori. Posseeix cambra frigorífica, sitges, magatzems i altres serveis importants. Les condicions de llum i de ventilació són excel·lents.
OFFICE: Es troba situat davant de l’escala principal de l’edifici i molt a prop de la cuina, i comunica, mitjançant un muntacàrregues, amb els pisos que habiten els nens (plantes pis 1º i 2º).
DUTXES: Es tracta d’una de les instal·lacions pensades amb més cura. Es componen d’un rentapeus, catorze dutxes independents i quatre quarts de bany. Hi ha, a més, els WC, urinaris i lavabos corresponents. Tots els serveis es nodreixen amb aigua freda i calenta. Des del punt de vista pedagògic i moral, les dutxes reuneixen les condicions necessàries. Els menors entren i surten dels seus compartiments completament vestits, atès que cada dutxa té un petit vestíbul, amb un seient i un penjador, on el noi es pot despullar i vestir recatadament. Aquests vestíbuls comuniquen, per l’interior, amb les dutxes i, per l’exterior, amb el passadís.
GIMNÀS: Ocupa el gimnàs una grandiosa dependència amb accés, per l’escala principal, al pati de jocs, i pel passadís, amb el servei de dutxes. Posseeix bones condicions de llum i de ventilació, i, a fi d’esmorteir els cops, davant de possibles caigudes, el pis es troba protegit per una capa de sorra. Aquesta instal·lació està destinada a prestar grans serveis als nois, des dels punts de vista de la higiene i de la pedagogia, com també haurà d’afavorir granment la seva observació.
Planta baixa
PLANTA BAIXA En aquesta planta es troba instal·lat el Laboratori Psicotècnic que després descriurem.
PLANTA PRIMER PIS (Nois púbers)
Com queda dit, les famílies de la Casa d’Observació estan calculades per a una capacitat de vint-i-cinc places. El dormitori es compon de dues àmplies dependències, amb vuit estances aïllades, i una altra en comú, amb disset llits. Aquesta distribució mixta ens permet la classificació oportuna dels nois. Els llits són de tub d’acer soldat i amb somier de ferro, amb malla rígida de filferro galvanitzat, i estan dotades dels matalassos corresponents i coixins farcits de borra de llana. Les portes de les cel·les estan proveïdes de gran finestra que comunica amb el passadís. Al mateix dormitori hi ha l’habitació del zelador. S’han instal·lat llums de serè» per a l’enllumenat nocturn. El menjador està moblat amb un bufet, amb pedra de marbre, i amb taules de quatre places, que li donen un segell íntim de la llar. Així mateix, les classes van amb pupitres individuals. Hi ha una Sala de treballs manuals, proveïda de diversos estris, per exemple, un banc de fuster, un banc de manyà amb enclusa i cargol d’ajustar, un torn per modelar, una taula de dibuix, etc. En aquesta aula es podran explorar l’habilitat manual i el sentit artístic del noi, essent un complement de la tasca docent que es desenvolupa a l’escola i de l’educació domèstica que es rep a la família de la Casa d’Observació. Les activitats dels nois seràn dirigides i controlades pel Laboratori Psicotècnic. Finalment, la Sala de jocs, provista de taules de ping-pong, escacs, etc., i amb una prestatgeria per a llibres i revistes, omplirà el buit produït per les llargues hores d’hivern, els dies de pluja i les hores d’insolació.
Planta primer pis
PLANTA SEGON PIS (Nois impúbers) Aquesta família té les mateixes característiques que la descrita a l’apartat anterior.
EL LABORATORI PSICOTÈCNIC
L’antic Laboratori d’Experimentació, fundat en 1914 i convertit en 1940 en Laboratori Psicotècnic, compta ara amb els nous locals de la Casa d’Observació. Segons hem dit, aquesta es compon de quatre plantes, a saber: Semidoterrani, per a serveis generals; Baixos, per Laboratori, i Pisos i 1er i 2on destinats a families dels nois. El Laboratori ocupa, per tant, el centre i està destinat a assolir l’observació psicològica, recollint les dades de la mateixa i contrastar-los amb l’experimentació. La metodologia en l’ús al nostre Laboratori ha estat descrita repetidament en multituds de publicacions, entre les quals citarem la nostra Memòria anterior (Estadística de factors influents a l’extraviament dels menors ingressats en 1944. Barcelona, 1945) i el Butlletí d’Activitats (número 6, pàgina 25-33) que publica la Junta. Il·lustrarem al lector amb una succinta descripció dels nous locals.
El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori. A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems; a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu. L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.
Font: Tribunal Tutelar de Menores, XXV años de labor, 1921-1946. Edició especial del llibre, enquadernat en pell per a Eduardo Aunós Pérez, (Ministre de Justícia, 16 març 1943-18 juliol 1945)
REBEDOR: A la mateixa entrada del Laboratori, el rebedor dels nois constitueix la veritable Sala d’observació amb jocs. S’ha procurat donar a aquesta dependència un caràcter amable, on el noi es trobi gratament rodejat d’objectes atractius, que, d’una banda, posin de manifest les seves afinitats electives i, de l’altra, dels hi torni la confiança perduda en el moment de detenir-lo. La major part dels menors de facultat reformadora que ingressen a la Casa d’Observació, ho fan una mica esglaiats i amb la idea que seràn <tancats>, la qual cosa crea un ambient enrarit, impropi per a la posada en marxa de l’observació i l’experiment. En el rebedor tots els detalls han estat cuidats amb molta diligència. En un dels racons hi ha una llar: el psicòleg observador atent un per uns els nens que ingressen, asseient-los al costat de la llar; allà s’estableix el primer contacte, se sosté amb ell la primera conversa i el noi rep la benvinguda. Hi ha a l’estància seients còmodes, taules, joguines, llibres, etc., que inciten la curiositat, i serveix també d’avantsala, com a medi ambient de transició entre els jocs lliures o les tasques escolars, d’on procedeix el noi en aquell moment, i els experiments o les observacions que cal iniciar. De cap manera no es pot arrencar bruscament al noi del seu treball o dels seus jocs per ser conduït al gabinet d’examen, si no és passant per aquesta reposada mansió. Poden també emportar-se els nois -un o diversos- a la saleta per ser observats sistemàticament i veure quines reaccions experimenten en trobar-se sols o en companyia. A més, a aquesta sala d’espera s’organitza l’observació amb jocs prèviament preparats pel psicòleg. La bella habitació, de to verd, està moblada a l’estil mallorquí. Hi ha diverses vitrines i prestatgeries amb objectes seleccionats.
Detall xamfrà de La Prote del Poblenou de Barcelona, obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal Ribas
SALES d’OBSERVACIÓ/GABINETS: Les cabines destinades a l’aplicació dels reactius estan acondicionades segons les orientacions que assenyala la moderna psicotècnia, a fi de crear un medi ambient adequat, és a saber: aïllament, <conforts> i absència d’elements decoratius de distracció. Dos són els gabinets, i estan situats a la part interior de l’edifici, perquè ni els sorolls del carrer ni les veus dels patis de joc puguin arribar-hi. Tots dos reben ventilació per un sistema original de persianes que estableixen una renovació contínua d’aire, i s’il·luminen a través de vidrieres de vidre gravat. La llum elèctrica és zenital i indirecta. La pintura, verd clar mat. Les dues estades es comuniquen per mitjà d’unes mampares de vidre practicables, la qual cosa permet situar un taquígraf que registri les respostes sense ser notat. Igualment, les taules porten una separació especial que permet al psicòleg prendre notes en el curs de l’experiment sense que se’n puguin adonar els examinats. A cada cabina hi ha un armari on es guarden les pautes dels diversos reactius. Al vestíbul del gabinet s’han instal·lat quatre taules individuals i una pissarra per a petites sessions col·lectives.
Taller de fusteria i pati de les Escuelas Profesionales- Nuestra Señora de la Esperanza “La Prote” del Poblenou de Barcelona|DESTINO 1971
MATERIAL: En una dependència contigua a les cabines, moblada amb grans vitrines i petites taules, hem situat l’exposició permanent del material de les proves. Aquesta disposició té per objecte el fet que es puguin tenir sempre classificats els reactius i, a més, evitar que els nois vegin el material que no han d’utilitzar. Aquest darrer extrem és importantíssim. Moltes vegades hem comprovat com en presència dels aparells i material de laboratori, els nois són presa d’un desassossec característic que, de vegades, arriba fins i tot a distreure completament la seva atenció i a inutilitzar els resultats obtinguts. El material serà portat als gabinets sobre taules, proveïdes de rodes, construïdes a aquest propòsit. Hi ha en aquesta dependència dues grans taules destinades a classificar i tabular les dades dels expedients, així com a facilitar el traçat de gràfics de grans dimensions.
SALA DE CONFERÈNCIES: Es compon d’un entarimat per a una presidència amb cinc butaques, més la taula del conferenciant. S’ha instal·lat una pissarra movible i una pantalla per a projeccions. Els oients disposen de taules i butaques individuals, amb capacitat per a vint persones. Aquest local està destinat a albergar les sessions científiques que organitzi el Laboratori Psicotècnic, alhora que facilitarà, quan calgui, les exploracions col·lectives de nois pel mètode de qüestionari.
BIBLIOTECA: Es pensa anar a crear una Biblioteca tècnica especialitzada. Per això ja s’han fet importants passos, com l’organització d’un servei de biblioteca i d’intercanvi que, comptant amb les publicacions de l’Obra a Barcelona i, principalment, amb el Butlletí d’Activitats que publica la Junta, s’ha aconseguit el bescanvi amb més de seixanta revistes, quaranta estrangeres, totes especialitzades en qüestions infantils i juvenils. La nova Biblioteca compta amb sis cossos de llibreria, un moble per a revistes, dues vitrines, un fitxer amb vint calaixos i sis taules per als lectors.
DIRECCIÓ, SECRETARIA I ARXIU: Compte, a més, el Laboratori amb un despatx per a la Direcció i un altre per a la Secretària i Arxiu, on es guarden els expedients dels nois, segons els seus diversos fons i catàlegs, i les col·leccions sobre dibuix i documentació infantil, models de fitxes, gràfics, estadístiques, etc.
MÈDIC PSIQUIATRE: Annex al Laboratori, al vestíbul de l’edifici central, al costat de la Direcció de l’establiment, hi ha el despatx del metge psiquiatre, habilitat amb tot el material que requereix un servei tan important.
Camp de futbol al 1943 on s’enva construir les Escuelas Profesionales- Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona (a la dreta el desaparegut Grup Benèfic-Ramon Albo, de l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia (Barcelona, 21 marc 1858- 1 setembre 1931)
FOTOGRAFIA: A la Planta de Semisoterranis es troba instal·lat el Gabinet fotogràfic, per les raons següents: En ingressar els nois passen, en primer lloc, pels serveis higiènics (bany, canvi de roba, perruqueria), i és per aquest motiu que, contigu a aquestes dependències, hem dedicat una peça per fer les fotografies i un petit laboratori per revelar-les. La fotografia dels nois es pot fer en el precís moment d’ingressar a l’establiment i amb la indumentària pròpia amb què venen del carrer i, per descomptat, es farà sempre després del rentat, a fi que en quedi constància del tipus constitucional. L’encarregat d’aquest servei farà un inventari de la roba i la resta d’objectes de l’interessat. La fotografia del noi encapçalarà la fitxa del Laboratori, així com també el resum que se’n lliura a les oficines del Tribunal i al Director de la institució a què vagi destinat.
El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori. A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems; a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu. L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.
Edició especial enquadernada en pell per a Eduardo Aunós Pérez, (Ministre de Justícia, 16 març 1943-18 juliol 1945)
Font: Tribunal Tutelar de Menores, XXV años de labor, 1921-1946.
BELLATERRA.CAT 