Bellaterra, 28 de gener de 2026
Per què els gestors de l’EMD no han mostrat les imatges del veïnat preguntant al Ple de Bellaterra del 27 de gener i altres plens del 2024?
Caldria que els LIVE fets a través del canal de Youtube EMD Bellaterra, mostri el veïnat en el moment dels Pregs i Preguntes. Ha estat denunciat varies vegades, però no fan cas. Penòs!
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Denúncia |
Bellaterra, 27 de gener de 2025
L’interior de l’entorn d’un altre món que és el bar del museu H.R. Giger, amb una estructura cavernosa i esquelètica coberta per arcs dobles de vèrtebres que creuen el sostre de volta d’un antic castell.
LLUÍS TORRES|Al visitar Gruyère crèiem quedar-nos atrapats a l’edat mitjana. Gruyères és un municipi suís del cantó de Friburg, situat al districte de la Gruyère. El poble és famós per la producció de formatge Gruyère, protegit amb una AOC.
BAR MUSEU HR GIGER (GRUYÈRE)
Creat per l’artista suís H. R. Giger, HR Giger Bar és una obra d’art, una experiència original i completament única. El sostre, les parets, els terres, els accessoris, les taules i les cadires estan modelats per l’artista a l’estil del seu aclamat entorn biomecànic “Alien” i dissenys de personatges. Giger Bar és l’últim en art immersiu. L’experiència és increïble, acollidora i inspiradora.
L’interior de l’entorn d’un altre món que és el bar del museu H.R. Giger és una estructura cavernosa i esquelètica coberta per arcs dobles de vèrtebres que creuen el sostre de volta d’un antic castell. La sensació d’estar en aquest entorn extraordinari recorda la història de Jonàs i la balena, donant la sensació d’estar literalment al ventre d’una bèstia prehistòrica fossilitzada, o d’haver estat transportat a les restes d’una civilització futura mutada.
A l’Acadèmia de la Fondue, els mestres formatgers revelen els secrets de la perfecta preparació de la fondue: un plat típic deliciós i nutritiu per gaudir amb els amics. Els amants de la xocolata poden anar a un taller a la Chocolaterie de Gruyères o conèixer la història d’aquest producte de fama mundial durant l’esmorzar.
Font: Turisme de Suïssa, Javier de Pison
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bar Museu, Bellaterra Gourmet, Gruyère, H.R. Giger |
Bellaterra, 24 de gener de 2025
Vicens va ser un home de múltiples interessos, a banda de la política i l’art, com demostra el seu poliglotisme (a més de català, espanyol i llatí, parlava francès, alemany, anglès i xinès) i la diversitat de temes artístics que va tractar, ja que al marge dels textos i els catàlegs que va preparar per acompanyar les exposicions que va organitzar
DANIEL GILALT-MIRACLE | Francesc Vicens i Giralt va tenir una vida intensa, en la qual va alternar l’acció política i l’artística, dos àmbits que en el seu cas no es poden separar. Fill d’un jutge, va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on va començar a lluitar contra el franquisme a través d’una cèl·lula universitària adscrita al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Es va llicenciar el 1949, tot i que no va arribar a exercir d’advocat perquè l’interès pel món de l’art el va portar a iniciar una carrera en aquest camp, que compaginava amb l’activitat clandestina. De fet, el 1956 el seu compromís polític el va fer ingressar al PSUC, decisió que el 1960 l’acabaria obligant a exiliar-se a París, on seguiria treballant per al partit, encara que també va assumir altres tasques, com ara la direcció entre el 1960 i el 1964 dels primers números de la revista política i cultural publicada en català Nous Horitzons, fundada el 1960 amb el nom d’Horitzons i estretament relacionada amb el PSUC, al marge de seguir aprofundint en el món de l’art i la cultura. Van ser uns temps durs en els quals va exercir de professor d’espanyol, va col·laborar amb France Press i fins i tot va fer incursions en el món del cinema, com ara l’assessorament a Alain Resnais en la pel·lícula La guerre est finie, amb guió de Semprún.
El 1966, quan ja havien passat un parell d’anys des de la seva depuració, i la seva implicació política havia desaparegut a l’exili, va decidir tornar a Barcelona, on primer va fer el fitxer d’entrades de la secció d’art de l’Enciclopèdia Catalana i després s’integraria a l’equip d’enciclopèdies de l’Editorial Salvat, i va reprendre els seus vincles amb la cultura de la ciutat i els seus protagonistes. Entre el 1969 i el 1973 va escriure nombrosos escrits sobre art i política i va dirigr a Salvat una reconeguda història de l’art universal de deu volums, de la qual es van fer edicions a França, Itàlia, Alemanya, Portugal i Brasil. El 1974 va ser nomenat director fundador de la Fundació Joan Miró, centre d’estudis d’art contemporani que va dirigir fins al 1981, i va aconseguir posar-la en el mapa internacional, no només amb exposicions, ja que la va obrir a altres disciplines artístiques, com ara la música, el teatre, els pallassos i la màgia, entre d’altres. En aquest període, es va incorporar a més a l’Associació Catalana de Crítics d’Art i a l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Si va decidir abandonar la direcció de la Fundació Miró, va ser perquè novament s’havia involucrat en política. Abans de plegar, però, va prendre una decisió encertada, perquè va deixar la Fundació Miró en mans de Rosa Maria Malet, que seguint el seu mestratge ha estat al cap de la Fundació fins a la seva jubilació el 2017 i ha realitzat una tasca impecable en pro de Miró.
Un cop mort Franco, Vicens es va tornar a apropar a la política, que va compaginar amb la feina a la Fundació Miró, fins al punt que el 1980 va participar en les eleccions com a independent en la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya (partit en el qual després acabaria militant), i va ser elegit primer com a diputat al Parlament de Catalunya i després al Congrés dels Diputats, entre el 1982 i el 1986. El 1991 va abandonar Esquerra Republicana de Catalunya i es va afiliar a Iniciativa per Catalunya, que entre el 1992 i el 1995 li va confiar la regidoria de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
Ara bé, al llarg de tot aquest període d’activitat política, Vicens no va deixar mai el contacte amb la cultura. D’entre les moltes exposicions que va comissariar, cal destacar «Cien años de cultura catalana, 1890-1980», que el Ministeri de Cultura de la Unió de Centre Democràtic va presentar al Palacio de Velázquez de Madrid del 1980, en un intent de difondre la cultura catalana a l’Estat espanyol, i «Xina, mil anys d’art», un projecte derivat de l’admiració i el coneixement de la cultura xinesa, que es va exhibir al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona el 1991. Cal no oblidar que, en l’època en què va ser regidor de cultura, el Palau de la Virreina es va obrir a manifestacions artístiques fins aleshores poc conreades i valorades, com ara el vídeo, la fotografia, les instal·lacions i les noves tecnologies.
Vicens va ser un home de múltiples interessos, a banda de la política i l’art, com demostra el seu poliglotisme (a més de català, espanyol i llatí, parlava francès, alemany, anglès i xinès) i la diversitat de temes artístics que va tractar, ja que al marge dels textos i els catàlegs que va preparar per acompanyar les exposicions que va organitzar, va escriure llibres tan diversos com Prolégomènes à une esthétique autre de Michel Tapié (Barcelona, Centre International de Recherches Esthétiques, 1960, del qual va ser coautor), Antoni Tàpies o l’escarnidor de diademes (Barcelona, Polígrafa, 1967), Artesania: art popular (Barcelona, Polígrafa, 1968), Catedral de Tarragona (Barcelona, Polígrafa, 1970), Arte abstracto y arte figurativo (Barcelona, Salvat, 1973) i Jorge Castillo (Barcelona, Artgràfic SA, Galeria Joan Prats i Polígrafa, 1976).
Un altre exemple d’aquest esperit inquiet que era Vicens el posa de manifest la seva dedicació en la joventut a l’espeleologia, disciplina sobre la qual va escriure diversos llibres, com ara Avencs i coves (Barcelona, Selecta, 1958), i en la qual va ser rècord de profunditat en el Grup d’Exploracions Subterrànies, per la qual cosa el 1989 va rebre la medalla Forjador de la Història Esportiva de Catalunya. Així mateix, va realitzar feina com a actor al final de la dècada de 1970 a Les routes du sud, de Joseph Losey, i va dur a terme nombrosos viatges arreu del món al llarg de la vida motivat per una curiositat insaciable. Per tant, va tenir una vida intensa. Fins a la seva mort, va viure retirat en una antiga rectoria que va comprar el 1972 a Fontanilles (Baix Empordà).
Bibliografia sobre Francesc Vicens i Giralt: J. M. García Ferrer-Martí Rom, Francesc Vicens (Barcelona, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 2003).
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Daniel Giralt-Miracle, DHAC, Francesc Vicens i Giralt |
Bellaterra, 24 de gener de 2025
Experts del món del cinema han comentat que si el film The Kid Who Would Be Kind s’hagués estrenat els anys 80, hauria estat un dels més gran èxit a nivell mundial. És la típica pel·lícula en què els nens reben una missió i són els únics que poden salvar el món.. (Es pot veure a través de la plataforma Prime Video).
LLUIS TORRES | En Guy Pérez, creador del Storyboard de la pel·lícula “El noi que volia ser rei“, va néixer a Barcelona, el 29 de setembre de 1981. Guy és un acreditat i prestigiós Storyboard Artist, Director guionista per l’ESCAC, encara que des de nen, la seva passió ha estat la il·lustració, a la que es dedica professionalment, i internacionalment, des de fa molts anys.
El film THE KID WHO WOULD BE KING (El Noi Que Volia Ser Rei), comença amb dibuixos d’en Guy Pérez, també durant una bona part del film, van apareixent dibuixos seus, en el llibre “Els caballers de la taula rodona”
Sinopsi
Alex (Louis Serkis) és un nen britànic de dotze anys els problemes diaris del qual passen a un segon pla quan descobreix la mítica espasa Excalibur. Ara, amb l’espasa més poderosa de la història en mans de l’estudiant més desvalgut d’Anglaterra, una aventura èpica comença ja que Alex i els seus amics hauran de contenir una vila medieval de nom Morgana (Rebecca Ferguson), que està entossudida a destruir el món. (FILMAFFINITY)
THE KID WHO WOULD BE KING…
Regne Unit, 2019
Durada: 120 min.
Director i Guionista: Joe Cornish
Música: Electric Wave Bureau
Fotografia: Bill Pope
Coproducció: Regne Unit-Estats Units;
Working Title Films (Productora)
Big Talk Productions (Productora)
20th Century Fox (Distribuïdora)
Pressupost: 50 millores de dòlars USA
✍️És la típica pel·lícula en què els nens reben una missió i són els únics que poden salvar el món. Alguns exemples serien Els Goonies, Monster Squad, Digimon… cada generació ha tingut els seus. És cert que feia temps que no es veia cap pel·lícula d’aquest estil. Les novetats és que el noi és força normal,… La resta d’amics compleixen amb els requisits d’aquestes pel·lícules: la noia, el que fa els acudits i l’abusó que es fa després amic i aquest no és l’error més gran de la pel·lícula, ja que aquest recurs està assumit que cal utilitzar, sinó la producció dels enemics. Apareixen tres paios, un cavaller cremant, uns arbres lluitant i la cap al final.
No hi havia més éssers mitològics per lluitar: gegants, trolls, follets, gossos…
La pel·lícula és molt entretinguda, amb molts bons moments. El personatge de Merlín, destaca per la seva forma de fer màgia innovadora, –en lloc de fer servir paraules-, ja que aquesta forma restà una mica desgastada amb Harry Potter.
És ideal per als nens grans i gent gran nen. La podeu veure a través de varies plataformes televisives, entre elles en Primer Vídeo.
D’aquesta pel·lícula és força fàcil parlar, ens ofereix un molt bon espectacle amb una aventura artúrica original amb una volta de rosca refrescant que dota d’una gran personalitat un genial conjunt.
No és una història amb una gran càrrega dramàtica ni res per l’estil, tenim una aventura que ens diversió gràcies a la gran solidesa de la seva proposta.
Les interpretacions són molt bones, tot l’elenc és conscient del to i de les particularitats que creen una nova forma d’expressar-se, no és l’habitual dels seus personatges a la vida real però després de tot estan vivint una aventura calcada a la llegenda del Rei Artur pel que el conjunt fa servir a favor que sigui una història amb elements d’una altra època duent-se a terme actualment, fent una mica de crítica al món actual amb les motivacions que té la vilana principal per tornar al món humà.
La fotografia és apropiada en tot moment, no hi ha res fora de lloc i els efectes audiovisuals estan molt treballats, això s’agraeix molt perquè afavoreix l’experiència en gran mesura.
La pel·lícula està molt ben dirigida, es nota que l’elenc ha estat dirigit en una mateixa direcció a l’hora de fer les seves interpretacions en aquest context particular i original que dota l’obra d’una personalitat que simplement no té preu, aquest carisma i personalitat fa d’aquesta pel·lícula una obra que serà recordada pels qui l’han visionat.
Podria tornar-se de culte en un futur per les seves característiques úniques tot i que no estigui tenint èxit quant als diners recaptats a les taquilles dels cinemes… Una pena, ja que la proposta mereix ser reeixida.
Cal recalcar que per ser recordada no cal ser una obra mestra, ja que aquesta pel·lícula no ho és però la seva frescor, enfocament i la seva espurna pròpia fan que es quedi més a les nostres ments que altres pel·lícules menys atrevides a marcar un estil propi a la hora de desenvolupar i enfocar el desenvolupament de la trama i personatges al llarg del seu metratge.
Recomanada precisament per la seva marcada personalitat i per ser tan diferent de qualsevol cosa que hàgim vist abans pel que fa a l’enfocament de l’aventura. Però crec que la major part dels qui la visionin trobaran en aquesta obra una proposta molt gaudible i que, per tant, val la pena gaudir-la.
Font: FILMAFFINITY
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura, The Kid Who Would Be King |
Bellaterra, 24 de gener de 2025
“Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa“.
Patricia Horrillo (Periodista y fundadora de Wikiesfera) Wikipedia acaba de fer 24 anys i Elon Musk, lluny de felicitar-la, l’acusa de ser d’esquerres. De fet, la denomina Wokepedia en un intent pueril d?insultar els qui construïm el major espai de coneixement lliure i col·laboratiu que ha existit fins ara. Com si ser feminista, antiracista i defensar els drets humans fos una cosa dolenta. Clarament, per a ell sí que ho és, i critica que la Wikimedia Foundation (WMF), l’organització sense ànim de lucre que sosté tecnològicament Wikipedia, destini 50 milions de dòlars, gairebé un terç del seu pressupost, a iniciatives de diversitat, equitat i inclusió (DEI).
A Musk li sembla malament que s’intenten corregir les desigualtats que existeixen a Wikipedia i, en un exemple més de la seva actitud prepotent, encoratja els seus seguidors perquè deixin de finançar-la. No vol que la WMF rebi les donacions que permeten mantenir tecnològicament Wikipèdia ni que aquests diners ajudin a combatre els biaixos que històricament existeixen a la plataforma, com són la bretxa de gènere (només el 13% dels qui l’editem som dones) i la invisibilització de minories ètniques i del col·lectiu LGBTQ+.
Quan demana que no es doni més a Wikipedia “fins que restaurin l’equilibri en la seva autoritat editorial”, Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa. I és normal, perquè dins de la lògica capitalista en què vivim, poca gent entén que hi pugui haver una comunitat de persones repartida per tot el món que es dediqui a construir un espai de coneixement lliure sense rebre cap retribució econòmica. Sí, això és important: cap dels milers de persones que editem, revisem, corregim, millorem o creem articles nous a l’enciclopèdia en línia més visitada del món cobrem per la nostra tasca. Participem a Wikipedia de manera altruista perquè creiem en la importància de l’accés universal al coneixement, i combreguem amb la visió de la WMF que diu: “Imagina un món on cada ésser humà pugui compartir lliurement en la suma de tot el coneixement. Aquest és el nostre compromís”.
A més d’aquesta tasca voluntària, també falta a Musk comprendre l’absència d’estructures tradicionals de les comunitats de wikipedistes. Hi ha un model de governança basat en la dedicació i el bon fer, que és reconegut positivament per la resta dels qui editen. Però, per no haver-hi, no hi ha cap mena de consell editorial que decideixi sobre el que es documenta. Cadascú tria sobre el que vol publicar. I la WMF no té cap ingerència en el contingut de les més de 300 Wikipedias que existeixen, una per idioma. No obstant, per a algú a qui li sobren els diners i va decidir comprar-se una xarxa social -Twitter- per un valor exorbitant, sembla que no hi pugui haver cap projecte que no es rendeixi a la seva cartera. I, el 2023, va oferir mil milions de dòlars si es canviava el nom de Wikipedia pel de ‘Dickipedia’ (sí, “Penepedia” si ho traduïm a espanyol) durant almenys un any. Cosa que, per descomptat, no va passar. Perquè l’estructura legal de la WMF impedeix que qualsevol persona o entitat privada, independentment del seu poder adquisitiu, s’apropiï dels seus actius o alteri la seva missió, cosa que garanteix que Wikipedia segueixi sent un projecte lliure i sense ànim de lucre.
Font: Público
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Opinió |
Bellaterra, 24 de gener de 2025
El temps d’oci dels treballadors es redueix malgrat el descens de les hores remunerades
El temps d’oci dels treballadors es redueix malgrat el descens de les hores remunerades
A mesura que l’economia es contrau, la disponibilitat de treball remunerat està disminuint. Tanmateix, els treballadors d’avui també tenen menys temps d’oci. Sota el capitalisme, tots els guanys de productivitat recauen en una elit. Necessitem un pla per acabar amb l’atur i l’excés de treball.
Un nou estudi de la Resolution Foundation ha descobert que els treballadors britànics disposen ara de menys temps lliure que fa 40 anys. Això es produeix malgrat la reducció de la durada de la setmana laboral mitjana.
En lloc d’haver augmentat el temps d’oci, els treballadors han de dedicar més temps a treballs no remunerats, com ara cuinar, comprar i cuidar els nens. Les dones, en particular, dediquen de mitjana una mitja hora extra al dia només a la guarderia activa, alhora que passen 45 minuts més al dia a la feina que l’any 1974.
De fet, l’estudi va trobar que l’únic grup amb més temps lliure a mà eren els del quartil d’ingressos més baixos. Això, però, no reflecteix millors condicions per als treballadors. La prioritat dels que tenen ingressos baixos és precisament assegurar-se més hores de treball per poder arribar a final de mes.
La Fundació afirma que per als treballadors amb ingressos baixos “l’impacte de la crisi és una reducció profundament no desitjada de la seva jornada laboral”.
Aquest és un resultat inevitable del sistema capitalista. Els beneficis de l’augment de la productivitat els gaudeixen els capitalistes a costa dels treballadors, que en canvi veuen atur i sous baixos.
Increïblement, la conclusió extreta d’aquest estudi de George Bangham, economista de la Resolution Foundation, és que les crides a una setmana de quatre dies són equivocades. Bangham assegura que això no beneficiaria els treballadors de baixos ingressos i no necessàriament comportaria més temps d’oci.
Per descomptat, mentre el sistema de beneficis continuï existint, és cert que l’augment de la productivitat no comportarà més temps d’oci per als treballadors.
Perquè els treballadors puguin gaudir dels beneficis de l’augment de la productivitat, el treball s’ha de repartir sense pèrdua de sou.
Només així podrem donar feina a tothom, tot disminuint les hores de la jornada laboral. Això hauria d’incloure la prestació d’una guarderia gratuïta i d’alta qualitat, restaurants públics i instal·lacions d’oci.
Aquestes demandes s’estan tornant encara més rellevants a mesura que s’esgota l’esquema de permisos del govern i es perfila la perspectiva d’un atur massiu. Davant d’aquesta terrible situació per als treballadors, el moviment obrer ha de lluitar armat amb el lema “per feina o sou ple!”.
La contradicció de l’ocupació massiva per a milions de persones al costat de l’excés de treball per a milions més es podria eliminar gairebé d’un dia per l’altre. En canvi, podríem garantir que els augments de la productivitat condueixin a més temps d’oci i uns nivells de vida més elevats per a tothom.
Font: thecomunist.red
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Economia de butxaca |
Bellaterra, 24 de gener de 2025
“N’hi ha que no volen explicar ni als pares el que els passa. Ara disposem d’un mitjà que dominen en el qual poden trobar directament un acompanyament professional.”
Infància Respon és una eina de denúncia telefònica que ara suma una pàgina web i un número de WhatsApp per arribar directament als menors afectats
El telèfon del servei Infància Respon va rebre més d’11.000 trucades durant el 2024. Però només 7 de cada 100 tenien menors d’edat a l’altra banda de l’auricular.
Per corregir aquesta situació, el Departament de Drets Socials ha posat en marxa Tot OK?, una nova eina que permet denunciar situacions de maltractament i violència contra infants i adolescents a través d’internet o WhatsApp (677.484.322). Uns canals amb què els joves estan més familiaritzats.
Per Salomé Díez, responsable d’Infància Respon, es tracta d’un pas indispensable per detectar, prevenir i protegir millor els menors.
“N’hi ha que no volen explicar ni als pares el que els passa. Ara disposem d’un mitjà que dominen en el qual poden trobar directament un acompanyament professional.”
Aquest últim canal s’estructura en cinc espais, segons l’edat i perfil de l’usuari: nens i nenes, adolescents, joves, professionals de l’àmbit de la infància i ciutadania, amb un llenguatge adaptat a les edats i els coneixements de cada franja. També hi ha recursos per detectar i denunciar les situacions de risc, així com un espai on fer consultes anònimes.
Mònica Martínez Bravo, consellera de Drets Socials i Inclusió, confirma que l’objectiu de la nova eina és augmentar la detecció dels casos de violència o risc en la infància:
“Els joves d’entre 14 i 24 anys es comuniquen avui en dia principalment per WhatsApp. Amb aquestes noves vies de comunicació podrem guiar-los cap a recursos per protegir els seus drets i contra les violències al seu entorn.”
El maltractament físic i psicològic, la negligència, l’abús sexual, l’assetjament escolar i el ciberassetjament són alguns dels casos més freqüents. Un cop fet el contacte, des d’Infància Respon es recull tota la informació i es traspassa al servei corresponent.
Per exemple, els casos d’assetjament escolar a la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) o quan hi ha risc greu a la Unitat de Detecció i Prevenció del Maltractament (UDEPMI). La Mònica, jurista d’aquesta unitat, destaca que, sigui quin sigui el cas, cap queda sense resposta:
“Sempre es valora si hi ha un risc imminent per a la integritat física de l’infant o adolescent. En alguns casos hem d’actuar d’urgència i en d’altres es deriva a un equip que ho treballa durant mesos.”
Tots els canals d’Infància Respon funcionen 24 hores al dia 365 dies l’any, ja sigui per telèfon (116 111), WhatsApp (677 484 322) o internet(www.totok.cat).
Font: 3Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Tot OK? |
Bellaterra, 23 de gener de 2025
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa.
Ramón Boldú i Salvador (Tarroja de Segarra, 13 de juliol de 1951), és un dibuixant de còmic català, pioner del còmic autobiogràfic a Espanya
Traslladat als quatre anys amb la seva família a Barcelona, li agradava Anacleto, agente secreto de Manuel Vázquez, Corto Maltès d’Hugo Pratt, Hazañas Bélicas de Boixcar, La família Ulisses de Benejam i Tintin de Hergé. Als tretze anys ja intenta presentar les seves pàgines a diverses revistes.
Posteriorment, ja més gran, s’aficiona a autors com Copi, Crumb, Liberatore, Andrea Pazienza, Reiser o Wolinski.
Entre els anys 1976 i 1983 va publicar a la revista eròtica espanyola Lib una sèrie de còmics eròtics i humorístics titulada primer Mi pareja i dos anys després Los Sexcéntricos.
Més tard va col·laborar també en la revista d’humor El Jueves i en la francesa Hara-Kiri.
Ha estat també director de diverses revistes, incloent El Víbora, on a partir de 1988 va crear una sèrie sobre les aventures del motorista Mario Gamma el Griego. L’any 1990, va començar a explicar la seva pròpia vida, amb un dibuix més ràpid, en una successió d’historietes que després serien recopilades com a Bohemio pero abstemio (La Cúpula) i Memorias de un hombre de segunda mano (Glénat).
Ja al segle xxi, va ser contractat com a guionista de la pel·lícula porno The Uranus Experiment (2000). Va tornar al còmic amb les novel·les gràfiques El arte de criar malvas (2008) i Sexo, amor y pistachos (2010), també de tint autobiogràfic (ambdues editades per l’editorial Astiberri Edicions).
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa. Amb motiu de la celebració l’actual 2017 del 75è aniversari de la seva mort, l’editorial Astiberri ha reeditat el llibre, amb pròleg de Joan Manuel Serrat. Gatròpolis ha tingut el plaer de conversar amb l’historietista nascut a Tarroja de Segarra (Lleida), Ramón Boldú.
Font: Gatropolis, Wikipèdia
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura, Ramon Boldú |
Bellaterra, 23 de gener de 2025
Biografia de Josep Amat i Pagès (Barcelona, 13 d’abril de 1901-17 de gener de 1991)
Josep Amat va néixer al si d’una família de propietaris rurals de la comarca del Baix Llobregat. La seva trajectòria artística es va iniciar el 1917, quan va freqüentar un temps el taller de l’escenògraf Ros Güell.
Poc després va assistir als cursos que impartia el pintor Nicanor Vázquez a l’Ateneu Obrer de Barcelona fins a l’ingrés a l’Escola de Belles Arts Llotja. Allí va ser alumne dels pintors Fèlix Mestres i Francesc Labarta. La vocació per la pintura de Josep Amat es va consolidar de manera definitiva arran del seu coneixement i amistat amb Joaquim Mir. L’estreta relació amb Mir es va mantenir fins a la mort del 1940, encara que l’emancipació artística respecte del mestre es va produir molt més aviat.
A finals de la dècada dels vint, la pintura d’Amat ja tenia una personalitat definida.
L’any 1928, data de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, marca una fita molt important a la seva carrera. D’una banda, assenyala el seu debut com a pintor professional a la seva ciutat natal; d’altra banda, situa la irrupció al panorama artístic d’un artista independent i d’una maduresa singular.
Entre el 1933 i el 1935 hi ha documentades tres estades d’Amat a París, gairebé sempre coincidint amb la tardor, més llargues la primera i l’última i més breu la segona. En aquests viatges va entrar en contacte amb les grans obres de l’impressionisme, es va familiaritzar amb el Museu del Louvre i sobretot va pintar incansablement, per la qual cosa va portar a la tornada vistes dels ponts del Sena i dels racons més pintorescos de la ciutat. París li va deixar també una empremta important arran del seu coneixement i amistat amb dos pintors veterans que havien militat a les avantguardes de començaments de segle: els ferus Albert Marquet i Raoul Dufy.
Els temps de la Guerra Civil van ser nefast. El 1936, poc després de casar-se amb Isabel Girbau, el pintor va veure morir afusellats a Sant Felíu de Guixols al seu sogre i al seu cunyat. Els seus pares van viure ocults la major part de la guerra. El 1938, durant un fort bombardeig aeri de Barcelona, va néixer la Isabel, la primera d’una saga de tres fills.
Acabada la contesa, el pintor va reprendre les seves exposicions a la Sala Parés de Barcelona, galeria on va exposar regularment fins al final dels seus dies. El 1941 va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, una activitat docent que va exercir fins a la seva jubilació el 1972. Als anys de la postguerra Amat va ser membre d’un dels escassos cenacles artístics de Barcelona, La Colla, grup que aglutinava la pintora d’origen georgià Olga Sacharoff i en què militaven destacades personalitats de la cultura catalana.
Els anys cinquanta i seixanta van ser els de la maduresa creativa d’Amat i de la seva consolidació professional més enllà de l’àmbit artístic barceloní, on des de començaments dels anys trenta ja gaudia d’una notorietat i una cotització molt estimables, i en els principals certàmens oficials dels quals va participar . El 1949 va poder reprendre les seves periòdiques campanyes de paisatge urbà a París. El 1953 va obtenir el Premi José Ramón Ciervo a la II Biennal Hispanoamericana celebrada a l’Havana. El 1955 li va ser atorgat el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1963 el Ynglada Guillot de dibuix. També va exposar a Madrid, París, Brussel·les ia diverses ciutats espanyoles i americanes.
El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. La tríada d’espais vitals i temàtics en què es desenvolupen respectivament la biografia i l’obra de Josep Amat inclou, a més de Barcelona i París, Sant Felíu de Guixols, lloc de naixement de l’esposa del pintor i la segona pàtria noia a partir del 1940 .
Les vistes del passeig de Sant Felíu, la platja, el port i els circs ambulants que s’hi instal·laven tots els estius, van passar al repertori habitual de les exposicions d’Amat.
Va ser eminentment un paisatgista urbà, codescobridor i pioner del gènere a Barcelona juntament amb Gimeno, Emili Bosch Roger i uns pocs pintors de l’anomenada Generació de 1917. Les seves precioses aquarel·les dibuixades a la tinta, els seus dibuixos de cal·ligrafia precisa i àgil, les seves vistes de la Rambla, Sant Gervasi, la Barceloneta, les places i carrers de París, les fuites dels arbres alineats a la Ciutadella, les subtils i nombroses versions del passeig de Sant Felíu, els seus paisatges rurals del Vallès, Gavà i el Llobregat, terra de els seus avantpassats, els racons del seu jardí del carrer de Julio Verne i més tard del barri del Putget, les delicades composicions de flors i els escassos retrats conformen el principal del seu llegat.
Font: Real Academia de la Historia, IEC,
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Biografia Josep Amat i Pagès, Cultura |
Bellaterra, 22 de gener de 2025
Gràcies, bisbe Budde. Si us plau, desafia públicament aquest perillós idiota a cada pas que pren mentre intenta destruir els Estats Units. Espero que no tingui èxit. Conec molts americans que saben el que és correcte. Però, malauradament, alguns que realment creuen en la bilis i mentides que Ilança constantment (Alan Warren)
Bisbe Edgar Budde al President Trump:
“Deixeu-me fer una darrera súplica, Sr. President. Milions han confiat en tu, i, com vas dir ahir a la nació, has sentit la mà providencial d’un Déu estimat. En nom del nostre Déu, et demano que tinguis pietat de la gent del nostre país que ara tenen por. Hi ha nens gais, lesbianes i transsexuals en famílies demòcrates, republicanes i independents, alguns que tenen por per la seva vida. Les persones que recullen els nostres cultius i netegen els nostres edificis d’oficines, que treballen en granges avícoles i plantes de carn, que renten els plats després de menjar als restaurants i treballem els torns de nit als hospitals, potser no són ciutadans o tenen la documentació adequada, però la gran majoria de Els immigrants no són criminals. Paguen impostos i son bons veïns. Són fidels membres de les nostres esglésies i mesquites, sinagogues, gurdwara i temples.
Li demano que tingui pietat, Sr. President, d’aquells de les nostres comunitats els fills tenen por dels seus pares, i que ajudi a aquells que fugen de les zones de guerra i persecució a les seves terres per trobar compassió i benvinguts aquí. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l’estrany, perquè tots vam ser uns estranys en aquesta terra. Que Déu ens concedeixi la força i el coratge per honrar la dignitat de cada ésser humà, per parlar la veritat enamorada, i caminar humilment l’un amb l’altre i el nostre Déu, pel bé de totes les persones, el bé de totes les persones d’aquesta nació i el món. Amén. “
Font: CNN, Alan Warren
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat politica |
BELLATERRA.CAT 