“En Patufet fou una revista infantil il·lustrada, escrita en català, publicada a Barcelona entre 1904 i 1938. Posteriorment, entre 1968 i 1973, fou represa amb el nom de Patufet”.
* Passà la Festa del Llibre i la gent n’adquirí molts, car l’amor a la cultura té un reconet en molts cors. Mentrestant també hi ha estómacs on perdura el tal amor i els amos de les tals vísceres —uns bocafins dels millors— fan compres en aquell dia de llibres de cuina… i prou. Oh, l’amor a la cultura, als canelons i a l’arròs! JOHN-TINK-UNGEK, Pseudònim de Ramon BLASI I RABASSA, (La Selva del Camp, 1901 – Barcelona, 1980)
* Aquest vers forma part del llibre que el mestre de cuina Josep Garcia Fortuny està preparant sobre els CANELONS.
Font: En Patufet (02/05/ 1936), Josep García Fortuny
“I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número”.
Revista Sport Club Bella-Terra, número 1, juliol 1936 📷 Susana Pérez Testor
ARTUR VIDAL SOLÀ (8) Mercè i Juanita Llorach, les germanes Carme i Mercè Ferrer, les germanes Àgueda i Angelina Bosch, les germanes Sara i Fina Roca, nebodes d’en Bosch Bierge i una d’elles casada amb en Martinez Hidalgo, fins fa poc director del Museu Marítim de Barcelona, la Maria Rosa Novas, la Frasquita Camps, una neboda dels Platero i alguna altra.
L’estol de mascles, com es diu avui, estava format per en Conrado Llorens Suqué, que venia amb els joves encara que era més gran i després matrimonià amb la Mercè Llorach, en Josep Mirapeix, el millor tenista, estudiant de medicina i estiuejava a l’Hostal amb la seva mare, els germans Grifé, en Ramon i l’Antoni, ja que el més gran en Francesc tenia promesa i venia poc; els germans Camps, en Rafael i en Lluís; l’Agustín Uribe, que després es va casar amb la Maria Lluïsa Fàbregas, en Vicents Cots, el meu germà i jo i algun altre que formaren l’orquestra juvenil que va posar en solfa el Club Bellaterra.
També vull recordar les criatures d’aquella època, doncs d’aquella munió n’han sortit unes nissagues que ara formen la base sòlida de Bellaterra.
Agrupant-los per families recordo la niuda dels Roda Ventura, en Frederic, la Isabel, Maria Lluïsa, Pepa i una cinquena noia que no puc recordar el norn. Els nois Tamburini, en Josep i l’Antoni, doncs en Laureà, el més gran ja treia una mica el nas amb els més grans. Les noies Buigas, Núria, Maria Rosa i Montserrat i el seu pare, editor del T.B.O. i un anecdotari vivent i la seva conversa una delicia; la Maria Rosa Fàbregas, la més petita de les tres germanes, que anys després es va casar amb en Frederic; els nois Casolà, amb en Joan en Joaquim i la María José i algun altre de més petit. La noia Dencàs, posteriorment casada amb en Jesús Gómez; els nois Loran, l’Alfons i en Victor i altres de més petits. La Carme Ábalo, que es va casar més tard amb en Rovira Beleta i el seu germà Lluís; en Lluis Grifé, el més petit de la família, un marrec de sis o set anys que va tenir l’honor de ser elegit “Mister Bellaterra”, i en Pepe Cots, germà petit d’en Vicents, casat després amb l’Antonia Duran. Com podeu veure de tot aquell estol en varen sortir unes nisagues bellaterrenques, com les Roda- Fàbregas, Uribe-Fabregas, Llorach-Martinez, la numerosa tamborinada procedent dels germans Josep, Antoni Laureà, Rovira-Ábalo, Gómez- Dencàs, Cots-Duran i potser a extingir la nisaga dels Vidals, doncs el meu germà Climent l’any 1941 va marxar de Bellaterra.
Parlaré breument de la vida social d’aquells dies. El centre n’era l’Hostal de Sant Pancràs i n’era promotor el seu propietari Sr. Bartomeu. L’Hostal era més petit de com el veieu ara però substancialment amb la mateixa configuració. A la planta baixa hi havia el restaurant i als costats una barberia i una tenda de queviures. Al primer pis hi havien els pissets, que ara en diríem departaments. Molts dels estiuejants de Bellaterra, abans de fer-se les respectives torres, havien començat com a llogaters dels pissets de l’Hostal. En recordo les famílies Fàbregas, Llorach i Grifé. El matí dels diumenges i festius hi havia reunió a la terrassa de l’Hostal, sortint de missa. La CapeIla estava en el mateix edifici però a la part del darrera. S’hi reunien grans i petits per fer el vermut, com es deia aleshores. També era lloc de reunió de set a nou del vespre, quan els pares tornaven de Barcelona.
Els dissabtes a la nit s’hi organitzaven algunes festes de diversa mena a les sales de l’interior. Una nit era una orquestrina, altres vegades varietats amb ballarines folklòriques o no, jocs de mans i mags, i també recordo que una nit hi va haver-hi una actuació de varietats, però amb gran consternació d’alguns estiuejants va resultar que entre els artistes predominaven els que avui en diuen benèvolament gays i llavors tenien un nom més determinatiu.
Sovint es feien sopars que podriem dir-ne comunals. Alguns tenien una motivació especial i gairebé inverosímil però que mostra el sentit de l’humor d’aquella generació fundacional.
S’atorgava a algun prohom de Bellaterra un titol especial com els de Batlle, Governador i també el de Capità General amb el lliurament de les corresponents insignies. Entre altres recordo els Srs. Fabregas, Grifé i Camps, com titulars d’alguna d’aquestes distincions.
I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número.
Lluis Ábalo, Lluis Ábalo, junior, Carme Ábalo, Ramon Grifé, Anton Grifé i Lluis Grifé, Conrado Llorens Suqué, Josep Maria Mirapeix, Lluis Rovira, Climent Vidal Pons, Climent Vidal Solà, Artur Vidal Solà, Alfons Loran, Josep Tamburini, Mercè Llorach, Juanita Llorach, Anton Diaz, Maria Lluïsa Fàbregas, Paquita Fàbregas i Maria Rosa Fàbregas, Tomás Llorens, Sara Roca, Fina Roca, Empar Bosch, Josep Cabot, Matilde Vidal, Manuel Vidal, Narcis Rovira, Josep Maria Negre Balet, Casimiro Cots, Moisés Llorach, Angel Sampion, Frédéric Roda Ventura, Agueda Bosch, Angelina Bosch, Joaquim Casolà Cerdà, Gonzalo Bosch Bierge, Isabel Segura Torres, Montserrat Noguera Salsas, Alexandre Pont, Antoni Rossi, Frasquita Camps, Núria Campa, Mercè Ferrer, Carmen Ferrer, Josep Lluis Pérez, Manuel Salsas, senyora Salsas, Rafael Camps, Lluis Camps, Ricard Llorens i Josep Antoni Llorens.
Font: L’Esquirol del Vallès (números 1 a 8), Artur Vidal Solà
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta notícia dels alumnes de l’Escola Parroquial de Bellaterra publicada a la Revista Cerdanyola l’any 1968
Alumnes de l’Escola Parroquial de Bellaterra actuen durant el Nadal de 1968 a TVE 📷 CEDIDA
Un grup d’alumnes de l’Escola Parroquial de Bellaterra actuen durant el Nadal a Televisió Espanyola. Una de les cançons que van interpretar va ser «Les figures del Pessebre», de Llongueres, que, fa dos anys, van interpretar també, amb la seva rítmica i plàstica, al nostre Casaj amb gran èxit i aplaudiment.
Nadal! Nadal!
Un pas de pardal, s’allarga el nou dia! Nadal! Nadal! A l’home mortal revé l’alegria! Cantem i ballem. Saltem i brinquem. Deixem la tristesa! Fem ara, germans, donant-nos les mans, florir la infantesa.
Oh que dolça s’ha escampat la llum d’or del jorn que avança! Porta als ulls nova esperança; porta al cor nova bondat!
El temps sant és arribat i amb el fred, la neu i el gebre, les figures del pessebre, una a una, ja han tornat.
La dona que renta, la vella que fila i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa i el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu la gallina, la del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí; el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el qui sempre plora i el de la simbomba que ronca a tothora.
També els tres pastors que fan el sopar i couen les sopes i llesquen el pa.
Figures eternes de vida senzilla que eixiu de la llum que enmig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor. Oh fràgils figures de Nostre Senyor.
Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, saludant a Jaume Roures, president d’Abacus Futur 📷 PÚBLICO
Abacus ha inaugurat aquest dimarts Casa Abacus, el nou espai de creació de continguts que acollirà tots els projectes editorials, audiovisuals i altres propostes culturals impulsades per la cooperativa.
Situada al bell mig de Barcelona, al carrer Peu de la Creu número 4 —antiga seu del Memorial Democràtic de Catalunya i, anteriorment, d’Edicions 62—, Casa Abacus serà “un espai per crear projectes que apostin per la qualitat, la creativitat i el compromís”, en paraules del president d’Abacus Futur, Jaume Roures.
En aquest sentit, la presidenta de la cooperativa, Maravillas Rojo, ha assegurat a l’acte d’inauguració que Casa Abacus respon a la voluntat de ser “útils” a la llengua catalana ia la cultura, que ha de ser “accessible, plural i crítica”. “És un dia molt important per tot el que representa haver arribat fins aquí. És un pas més a la nostra història, però sent fidels al nostre llegat i als nostres valors cooperatius”, ha afegit.
L’acte ha comptat amb la presència de nombroses personalitats del món cultural i polític català, entre ells l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que ha valorat l’obertura d’aquest espai com una “gran notícia” per a la indústria cultural catalana. Collboni ha destacat la importància de Casa Abacus en la seva tasca de potenciar la creació de continguts en català, especialment perquè ens trobem en plena emergència lingüística.
Casa Abacus, oberta a la ciutadania
L’alcalde ha elogiat els grans finestrals de l’edifici completament renovat, que simbolitzen el compromís de Casa Abacus d’obrir-se a la ciutadania de Barcelona i, en especial, del districte de Ciutat Vella. De fet, al llarg de tot el matí s’han dut a terme una sèrie d’activitats, música en directe i animació als carrers adjacents a la nova seu per donar-la a conèixer i contribuir a la dinamització cultural de la zona.
La vigília de Sant Jordi, Rojo ha detallat que aquest projecte ha de servir per “donar resposta als reptes actuals de la cultura i l’educació”. Casa Abacus tindrà dues branques: d’una banda, Abacus Futur, el conglomerat que al juny ja va integrar els projectes editorials d’Abacus Editorial (Ara Llibres, Amsterdam, Casa dels Clàssics-Bernat Metge i Inuk), Enciclopèdia (Univers, Galera, Elastic Books, Rata, Edicions) Suma Llibres. I, d’altra banda, Abacus Idea, productora de sèries com Jo Mai Mai, programes d’entreteniment com Fang! o Cocina salvatge o pel·lícules com La mort de Guillem o Escanyapobres.
El lliurament del Bolígraf de Sant Jordi
En la mateixa presentació, el director general editorial d’Abacus Futur, Ernest Folch, ha lliurat el Bolígraf de Sant Jordi als autors de la cooperativa perquè aquest dimecres puguin signar i dedicar els seus llibres als lectors. De manera simbòlica, Abacus ha entregat el primer bolígraf a Pilarín Bayés, la renombrada escriptora i il·lustradora que treballa amb La Galera. “Volem convertir-lo en una tradició”, ha apuntat Folch.
La inauguració ha finalitzat amb l’emissió en directe des de l’interior de Casa Abacus del programa radiofònic Vostè Primer de RAC1, presentat per Marc Giró, en què han intervingut el director general d’Abacus, Oriol Soler; el president d’Abacus Futur, Jaume Roures; i escriptors com Sílvia Soler o Roc Casagran.
Font: Ona Falcó, Público
Ona Falcó i Vidal, Redactora de Pauta Media per al servei d’informació d’actualitat de Público 📷 CEDIDA
Ona Falcó i Vidal (Redactora de Pauta Media per al servei d´informació d´actualitat de Públic. Especialment interessada en els feminismes, la cultura i l’actualitat política i internacional. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Periodisme Internacional per la Blanquerna-URL. Sòcia fundadora del col·lectiu Onada Feminista. Redactora de Pauta Mitjana pel servei d’informació d’actualitat de Públic. Especialment interessada en els feminismes, cultura i actualitat política i internacional. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Periodisme Internacional per la Blanquerna-URL. Sòcia fundadora del col·lectiu Onada Feminista).
“La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies”.
Ballada de sardanes al desaparegut Club Bellaterra, 1960 📷 CEDIDA
ARTUR VIDAL I SOLÀ (7) Tornant a la facècia que recordo, quan va arribar el torn a les noies Llorach ens vàrem ficar pel cami de la Font fins arribar a la part del darrera de la torre. La casa i jardí queda per de sobre del nivell del cami, per aquest motiu vàrem creure que seria millor pujar a la paret que forma tanca amb el carrer fent servir la teulada de l’automòbil del Martinez com escala improvisada. Dalt de la paret i agafats a la barana, formada per pilans d’obra i tubs de ferro, començarem les nostres estridents canturies.
Quan les noies Llorach, des de la casa, ens varen donar mostres que ens havien sentit, vàrem acabar la nostra representació musical. La retirada fou funesta, amb tan mala sort, que és quan va començar la tragicomèdia esmentada.
Els sis cantaires vàrem baixar al camí de la Font alhora i agafant-nos a la barana per posar el peu sobre la teulada del cotxe. La barana no resistí aquesta força col·lectiva d’atracció cap enrera i va caure sobre l’automòbil i sobre nostre. No va haver-hi cap ferit greu però tots en sortirem una mica colpejats. Això acaba amb la nostra eufòria i cadascú tornà a casa seva amb la cua entre cames; naturalment pensant que l’endemà hauríem de visitar els pares Llorach per disculparnos.
L’endemà el meu germà i jo varem anar a veure el Sr. Llorach plens de recança però tinguérem una inesperada sorpresa. Poc abans s’havia presentat la Guàrdia Civil cercant els malfactors per- que havia rebut des de Bellaterra una denúncia delatant a dos advocats separatistes, que davant d’un escamot, havien assaltat la torre dels Sr. Llorach. El Sr. Llorach va desmentir a la Guàrdia Civil els fets denunciats i a més els hi va dir que estava satisfet que l’hi havessin enderrocat la barana perquè això volia dir que tenia unes filles guapes. Va ser molt amable, va preocupar-se de la nostra salut i continuà la bona amistat que sempre han tingut les nostres families La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies.
Diàriament es jugava al tenis, principalment a les hores de la tarda i també la pista es convertí en lloc de reunió, asseguts en uns bancs de fusta que havíem col·locat al costat de la pista.
Encara que a l’any 1935 era relativament jove, el jugador més gran que recordo fou l’avi Tamburini.
Vull remarcar alguns socis especialment addictes al Club, com el bon amic Josep Maria Negre i Balet, que passava l’estiu a la torre que ara és propietat del Sr. Sòcrates Treceño. Persona d’una bonhomia extraordinària, propietari d’un cavall, un burret i una tartana en les quals tots havíem muntat o passejat alguna vegada. En Joaquim Casolà i Cerdà i la seva muller, persones de gran gentilesa i un fidel particep en els càntics eclesials. En Frederic Roda Ventura, un prohom de la Lliga Regionalista, i fundador juntament amb en Batista Roca i Pompeu Fabra de la societat Palestra. El Sr. Platero i la seva dona Doña Conxa, amb un automòbil ja vell en aquella època i metge de la policia; quan es posà la primera pedra a l’església de Bellaterra, en aquest mateix any 1935 que comento, en un acte presidit pel Bisbe Irrutia, en fou padrina. En Gonzalo Bosch Bierge, polifacètic, dibuixant, editor d’una revista culinària i conegut dintre de la galàxia intellectual per el seu Quixot, totalment manuscrit en lletres gótiques i cada pàgina adornada amb vinyetes policromades. En Lluís Ábalo, també incondicional del Club anys després, President i patriarca de Bellaterra i en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra i que des del primer moment en va ser un ferm puntal.
Com he dit abans, el club va ésser iniciat pels joves perquè en quedi memòria us en parlaré breument, remarcant que alguns ho feren en contra de l’opinió dels seus pares. Començant per les noies i sense que l’ordre vulgui dir altra cosa que l’aparició dins la meva memória, faré esment de les germanes Maria Lluïsa i Paquita Fàbregas Rovira, les dues germanes.
Font: Artur Vidal i Solà, L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat,
La mort del papa Francesc anirà seguida d’un dels processos electorals més secrets del món, el conclave. El terme, derivat de la frase llatina “cum clave” – “amb una clau”, es va utilitzar per primera vegada l’any 1241 per triar un papa. Com i quan tindrà lloc el conclave que escollirà el successor de Francesc?
Els cardenals resen a la Capella Sixtina a principis del conclave d’octubre de 1978 per escollir el successor de Joan Pau I. El 22 d’octubre, Joan Pau II seria elegit Sobirà Pontífex. 📷The Associated Press
El conclave més llarg de la història papal va tenir lloc al segle XIII i va durar dos anys i 8 mesos. Avui dia, les coses passen molt més ràpid. La durada mitjana dels darrers 10 conclaves va ser de tres dies. L’últim conclave, el del 2013 per a l’elecció de Francesc, va ser encara més curt, només van ser suficients dos dies i 5 votacions per designar el successor de Benet.
En l’actual conclave, que s’organitzarà entre dues i tres setmanes després de la mort del papa Francesc, hi poden participar una mica menys de 140 cardenals, tots menors de 80 anys. Encara no se sap si tothom vindrà al conclave tot i que és el seu deure fer-ho, però els assistents podran votar i tots poden optar al càrrec de líder de l’Església Catòlica. Els cardenals més grans, els majors de 80 anys, uns 115 en nombre, no poden votar ni ser elegits, però se’ls permet assistir a les sessions diàries anomenades “congregacions generals”.
La persona escollida per ser Papa no ha de ser necessàriament un dels cardenals electors presents al conclave, només ha de ser catòlic masculí adult. A la pràctica, però, cada vegada un dels cardenals presents era elegit per al càrrec.
Els cardenals electors per a l’actual conclave provenen de 71 països d’arreu del món. L’any 2013, per a l’elecció de Francesc, van venir de només 48 països. Entre els cardenals electors, el grup més gran és el dels italians: 17 cardenals. El següent són els americans i els brasilers. Als continents, però, Europa és la millor representada amb 54 cardenals, seguida d’Àsia amb 24 cardenals i 18 procedents d’Àfrica.
El conclave té lloc a la Capella Sixtina del Vaticà.
Tot i que els cardenals tenen prohibit fer campanya, l’elecció d’un Papa és un procés eminentment polític format per discussions, aliances i coalicions entre els diferents cardenals.
El conclave té lloc a la Capella Sixtina del Vaticà, sota els frescos pintats per Miquel Àngel, entre d’altres, a principis del segle XVI. Els cardenals que participen en el conclave són allotjats en un hotel situat darrere de la basílica de Sant Pere on no se’ls permet comunicar-se amb el món exterior. A més, no tenen accés a telèfons, televisió, internet o premsa.
El primer dia del conclave, que en realitat comença al vespre, només s’organitza una volta de votació. Aleshores, en els dies següents, es podran organitzar 4 torns de votació fins a l’elecció del futur Papa. Ha de reunir dos terços més un dels vots.
Totes les paperetes diuen en llatí: “L’escull com a Sobirà Pontífex”. Al final de cada torn de votació es cremen les paperetes. En una xemeneia improvisada, fixada sobre la Capella Sixtina, el món exterior aprèn el resultat de la votació en funció del color del fum que surt. Si és negre, vol dir que no s’ha arribat a cap consens. El color blanc del fum mostra que els presents estaven d’acord amb el futur Papa, però també que va respondre favorablement a la pregunta que va fer el cardenal més antic després de la votació, a saber, “Accepteu la vostra elecció com a sobirà pontífex?”. A més, en aquell moment el nou elegit ha de dir quin nom papal vol portar. Només llavors surt el fum blanc, s’anuncia la fórmula “Habemus Papam” i el nou Papa surt al balcó de la basílica de Sant Pere per lliurar la seva primera benedicció “Urbi et orbi” a la multitud congregada a la plaça.
Els noms pontificals més utilitzats fins ara han estat Joan, Gregori i Benet. El papa Francesc va ser el primer a escollir aquest primer nom, en honor a sant Francesc d’Assís
“Per si encara aquestes festes, que acostumen a venir per l’abril, no fossin prou per consagrar-lo mes dels joves, cap a les seves darreries arriba també Sant Jordi, personificador de la més noble joventut cavaller alliberudur d’una princesa, coronat de roses“.
Revista Bella-Terra
A ciutat, l’abril es coneix pels arbres diris’s que hi paus per damunt i que hi deixa trossos de la seva vesta, d’un verd tendre i lluent. Acabat, aquests troms, que poèticament anamenem fulles, són els que, en combinació amb el sol, fan aquell joc tan alegre de pampellugues en les cares dels que hi passen per sota, i aquell inquiet clapejat d’ombres en la terra.
Al camp, la verdur de l’almil presents setanta set canviants. Des del fosquejant com engurbinada fins a l’ingenu com una cope-rança infantil, el verd, en meravellosa competència de tonalitats, ho exmalta tot. Sembla que hauria de tadigar els ulls i és la cosa més distrets d’imaginar.
Aquesta apotensi de verdor, no podent-se introduir d’altra manera en les persones, els encomana el ses equivalent uns juia fresca, un dalit esponjat, una nova claror a la mirada, una skrivada de jovenesa al cor. Per això les dones, que tenen el secret de la gentilesa, corres ponen dignament a la generositat de l’abril, pount-se a lluir el prodigi temptador de la maca i la gracia prenedors dels braços.
Cap altre mes, com l’abril, pot tenir-se pel més de la joventut. Per disfrutar de tan alta categoria, l’abril, ultra la seva pròpia influen cis, compta amb l’adjutori de les disdes de més escaient patronatge per al jovent
Joventut vol dir ardidem, lluita, ambició de gloria. I, no volen dis sixů mateix el diumenge de ramu i la setmana sunta i el dissabte de Pasqua? Quin millur compendi podreu trobar d’una vida de jove que la fadigant pajada una montanya, ni quia millor estimul que una vibració de palmes i llorers i Tembolcall d’un núvol de victoria?
Per si encara aquestes festes, que acostumen a venir per l’abril, no fossin prou per consagrar-lo mes dels joves, cap a les seves darreries arriha també Sant Jordi, personificador de la més noble joventut cavaller alliberudur d’una princesa, coronat de roses.
Pel jovent català que el volem brau i generis i triumfador tots els mesos haurien de ser el mes d’abril.
Que Bellaterra fou una zona d’estiueig és sabut, però sovint els seus protagonistes són una mica més desconeguts. A través de l’il·lustrador Valentí Castanys gaudirem de l’auca Al·leluies de Bellaterra, de l’any 1959.
Estiueig a Cerdanyola de Valentí Castanys (1898-1965) 📷 MAC
Valentí Castanys i l’obra “Al·leluies de Bellaterra”, fou un encàrrec de l’any 1959 de Fomento de la Vivienda Popular, promotora de la urbanització Bella-Terra, per fer propaganda
Biblioteca Nacional de Catalunya va organitzar l’any 2023 una petita mostra sota el títol Valentí Castanys. Una sàtira elegant i tranquil·la, que repassà la seva vida i obra.
També, el 31 de maig de 2023, el MAC (Museu d’Art de Cerdanyola) va reunir el comissari de la mostra, Joaquim Maria Puigvert, el periodista esportiu de El Periódico i Cadena Ser Marcos López i especialistes de la Biblioteca de Catalunya en una taula rodona, amb l’assistència de membres de la família Castanys per reivindicar aquesta figura del còmic català
Castanys fou dels dibuixants humorístics més rellevants de la primera meitat del segle XX, i que va col·laborar en la majoria dels diaris humorístics barcelonins, com ara Xut! o L’Instant. Castanys també es va dedicar a l’escriptura, amb obres com La memòria es diverteix o Xofer a Cordelles, i va ser el creador del mític Avi del Barça, la personificació del Futbol Club Barcelona.
També fou un personatge amb ombres, com ara la seva participació a la publicació franquista Flechas y Pelayos.
Amb tot, va ser un pioner del cinema amb “La Tragèdia de Cordelles“, que malauradament no ha estat localitzada, i “La bicicleta“, segurament la primera obra cinematogràfica rodada a Cerdanyola i que ha sobreviscut parcialment, recuperada pel GREC gràcies a la família de l’autor i que es projectà a Cerdanyola, en companyia dels seus familiars.
Fill d’una família benestant barcelonina, l’avi matern era un industrial tèxtil que vivia de renda, es feia les cigarretes a mà, tocava l’acordió i, malgrat no ser gaire lector, tenia a la seva llibreria la col·lecció del Cu-Cut, La Ilustració Catalana, Pèl i Ploma i un seguit de revistes que entusiasmaren el petit Valentí. Al seu pare, enginyer industrial, humanista, indulgent, li hauria agradat que el seu fill fos enginyer industrial. Va començar la carrera, però tal com diu a les seves memòries “davant un problema d’àlgebra jo feia els mateixos escarafalls que fan els andalusos davant un gripau” i es va treure el títol d’electricista per correspondència.
Castanys va establir la seva residència d’estiueig en una de les torres noucentistes de la ciutat jardí de Cordelles que va inspirar llibres, pel·lícules i, sobretot, les seves famoses estampes d’estiueig, tot reflectint amb humor i complicitat la vida quotidiana als estius de Cerdanyola.
Durant la Guerra Civil va fugir a Itàlia i a França on feu de col·laboracionista i quan Francisco Franco va guanyar la guerra es va unir al nou règim, segurament per una qüestió de supervivència. Potser per aquesta raó, el gran dibuixant Valentí Castanys va caure en l’oblit. A l’acabar la guerra va col·laborar a la revista Destino, al diari El Mundo Deportivo (fins el 1946) i a ElCorreo catalán. Als anys 40 va voler recuperar la revista satírica sobre l’esport Xut!, el seu gran èxit, però el règim el va frenar i la va rellançar reconvertida en El Once, una versió castellanitzada tan exitosa com l’original. També va publicar l’obra de teatre Ha guanyat el Barça (1945), i als seixanta es va fer molt popular amb la sèrie La família Sistacs (1965) que havia començat a Ràdio Barcelona el 1933.
Conferenciant, escriptor d’algun sainet de teatre, ninotaire, treballador metòdic que no esperava la inspiració. D’un humor amable i irònic, fins i tot un punt absurd, no dubtava a riure’s d’ell mateix. Enric Gomà, filòleg i guionista el presenta: “Per dir-ho ras i curt, Castanys és l’Andreu Buenafuente dels anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta”.
“Sovint ens volen avergonyir fent-nos creure que les nostres tradicions responen a una mentalitat anacrònica, tancada, poc viatjada o gens moderna. Com si ens haguéssim de desfer de tot aquest llast que, per alguns, representa el nostre passat per encarar un futur que serà millor si no és tant clarament català“.
Algunes tradicions de Catalunya 📷 CEDIDA
VIOLANT CERVERA*|Quina és la raó que justifica el buidatge cultural de Catalunya? Quina finalitat persegueix laminar a poc a poc les nostres tradicions? Què hi ha darrera aquesta voluntat d’invisibilitzar allò que hem celebrat al llarg de dècades i que forma part de la nostra història i, per tant, de la nostra manera de ser? Quins beneficis aconseguirem desdibuixant-nos en aquesta globalitat? Puc tenir-ne una opinió i, sincerament, penso que és un error.
Un gran error que mina la nostra singularitat i la diferència enriquidora que els catalans aportem a aquest món globalitzat. L’assimilació i uniformització cultural ens converteix en minoria a casa nostra i alimenta un fals cosmopolitisme de franquícia. La Mona, Sant Joan, Sant Esteve, la Castanyada… i les nos-tres tradicions populars són l’expressió d’una manera de veure i d’entendre el món, que ens vinculen amb els nostre passat, però que també són capaces d’evolucionar i adaptar-se als nous temps.
Sense ser ni millors ni pitjors. Som, i som com som, i si no ens expliquem nosaltres mateixos, qui ens explicarà?
Fins i tot, perquè si no ho fem, convertim la necessària integració dels immigrants en un acte administratiu, sense cap ànima ni arrelament, sense cap sentit real ni profund. Com s’integraran si no saben ni qui som? Podria anotar moltes raons que poden voler justificar aquest buidatge cultural, però només en destacaré una. Una volguda voluntat de pèrdua d’identitat Nacional sota l’argument que una part de la nostra cultura és quelcom desmodat. Em sap greu ser tan crua però és el que penso.
Però, per què ens acomplexem del que som?
Sovint ens volen avergonyir fent-nos creure que les nostres tradicions responen a una mentalitat anacrònica, tancada, poc viatjada o gens moderna. Com si ens haguéssim de desfer de tot aquest llast que, per alguns, representa el nostre passat per encarar un futur que serà millor si no és tant clarament català. Sort en vam tenir de la determinació dels protagonistes de la Renaixença al segle XIX, també la lleidatana, que va significar la recuperació i el redreçament de la cultura catalana que ens van fer avinents els valors del nostre passat. I ara, cal saber trobar la combinació entre tradició i modernitat, però mai la modernitat ha de passar per l’anihilació dels trets identitaris.
Passa, per exemple, amb la Diada de Sant Jordi, que alguns volen que sigui també la Diada de Sant Jordina; amb el Nadal sense pessebre i els Reis Mags que alguns cops són magues; i passa amb la transformació de les pubilles en ‘joves referents’.
I també passa, quan passeges per la ciutat de Lleida on cap turista no identificarà mai que es tracta d’una ciutat catalana, perquè la senyera només figura en els edificis oficials al costat de l’espanyola… ni la Plaça Catalunya llueix una senyera. I passa, i passa, i passa fins a la desaparició dels nostres signes d’identitat.
Si descatalanitzem Catalunya i renunciem al nostre passat, al que hem estat i el que som, acabarem perdent la Nació. Però, també hi ha una alternativa a la resignació, que és enfortir les nostres arrels, difondre-les i projectar-les arreu perquè també puguin ser compartides. I, la llengua i la cultura tradicional, en són el pal de paller!
*Violant Cervera, portaveu del grup Junts per Catalunya, Paeria de Lleida
“La història de Bellaterra està estretament lligada a l’arribada del ferrocarril. La inauguració de l’estació el 22 de juny de 1930, marca un abans i un després en el desenvolupament del nostre poble. El creixement urbanístic de Bellaterra té el seu origen en la Masia de Can Domènec, i es va fer de la mà del promotor Bartomeu Bartomeu; de l’empresa Fomento de la Vivienda Popular SL; de la Unió de Propietaris de Bellaterra; i de l’arquitecte Lluís Girona“
Estació FGC Bellaterra l’ any 1950, on es pot veure el rètol Bella-Terra Sardañola 📷 Joan Mimó i Piqué
El 1922 s’inaugura el ramal del tren de Sarrià que uneix, entre d’altres, Sant Cugat amb Sabadell. La nova connexió ferroviària entre aquests dos nuclis de població promou l’expansió de la ciutat jardí de Bellaterra al seu pas, com ja ha succeït prèviament amb les estacions de Les Planes o Valldoreix.
Amb aquesta oportunitat, en uns terrenys aleshores despoblats pròxims a les vies, es planteja la creació de la urbanització de Bellaterra amb una estació associada que la connecta amb Barcelona i la resta de poblacions. En aquest context s’inaugura, el 1930, l’estació de Bellaterra seguint el projecte de l’arquitecte Lluís Girona.
Vistes al desaparegut Club Bellaterra des de l’estació FGC Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Arquitectònicament parlant, l’edifici segueix models precedents d’estacions a peu de noves urbanitzacions: una estètica doméstica, de volumetria senzilla i relacionada amb el lleure. D’estil noucentista i planta rectangular, consta de planta baixa i pis, amb un faldó perimetral sobre arcs de mig punt que defineixen el generós porxo de l’estació vers les vies. Les cares interiors dels arcs, com altres elements, estan rematades amb peces de terracota amb motius florals. La decoració interior destaca, especialment, pel singular teginat del sostre.
El 1957 s’amplia l’estació original i obté l’aspecte que encara avui perdura: la planta pis passa a ocupar tot el perímetre de la planta baixa, amb una única coberta a quatre aigües i s’afegeix un petit cos d’una planta més a la façana principal vers la plaça, per tal de donar més monumentalitat a l’edifici, de manera que aquest perd l’essència lleugera i delicada de què disposava.
Amb la construcció del nou campus de la UAB, el 1984 s’inaugura una tercera via per habilitar el tren llançadora que facilita el trajecte a milers d’estudiants a l’any. Quatre anys després s’allarguen les andanes i el 2005 s’inauguren les millores d’accessibilitat amb dos ascensors de connexió pel pas sota vies, entre d’altres.
BELLATERRA.CAT 