LLUIS TORRES|Si no sabeu què llibres llegir aquestes vacances d’estiu, aquí us deixem una llista de cinc lectures recomanades que no us podeu perdre.
A la Ruth li sembla que per fi té la vida controlada. Una feina fixa i amb cert prestigi com a professora a la universitat, una casa amb jardí com havia volgut de petita, un marit que l’estima i dos fills. Però quan el seu fill de vuit anys comença a patir episodis de psicosi i li detecten trets autistes, tot el que li semblava sòlid s’ensorra.
A la vegada, la seva mare, malalta de càncer terminal, decideix casar-se amb un playboy italià i la convida al que a ella li sembla un casament esperpèntic a un glàmping de l’Ametlla de Mar. La seva psicòloga l’anima a anar-hi i li proposa que comenci una llista de coses que aprèn del seu fill. La Ruth, educada per a obeir, seguirà les seves instruccions.
El que no sap és que a través d’aquest viatge s’acostarà per fi a la seva mare, es confrontarà amb les decepcions del seu matrimoni, redescobrirà un vell amant, digerirà la realitat del seu fill i, sobretot, desempolsarà memòries oblidades i curarà ferides antigues que li impedien ser qui realment és: una dona forta i imperfectament perfecta.
És difícil trobar algú que et doni feina sense fer preguntes sobre el teu passat. Així que dono gràcies al cel que els Garrick m’hagin contractat perquè netegi el seu àtic impressionant amb vistes a tot Manhattan i els preparen apats sofisticats en la seva cuina immensa. Puc treballar aquí durant un temps i passar desapercebuda fins que arribi el moment d’obtenir el que desitjo.
Sembla gairebé perfecte, si no fos que encara no he conegut la senyora Garrick ni he pogut veure què s’amaga a l’habitació de convidats. Estic convençuda que la sento plorar. Quan faig la bugada trobo petites taques de sang al coll de les seves camises de dormir. I, un dia, no em puc resistir a trucar a la seva porta. Quan s’obre poc a poc, el que hi veig ho canvia tot…
Llavors em faig una promesa. En Douglas Garrick ha comès un error. I ho pagarà car.
És només una qüestió de fins on estic disposada a arribar
Sinopsi: Descobreix amb Cuinologia els conceptes fonamentals de la cuina, juntament amb els millors consells pràctics i tècniques pas a pas, i converteix la teva cuina en un autèntic laboratori gastronòmic. Hi trobaràs resposta a les preguntes que fins ara no tenien solució i capítols dedicats als principals aliments i preparacions: carns, aus, peixos, llegums, cereals, vegetals
«El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui Gospodínov retrata l’amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.
Un mitògraf que porta més de vint anys recopilant rondalles, contes i llegendes populars persegueix tenaçment una història intrigant: la de la maledicció de Castelmaure. Rastrejar la pista del desaparegut rei Éric es converteix en un periple trepidant on la màgia, les casualitats i la traïció fan de brúixola d’uns personatges grotescos que han perdut la seva identitat.
Entre confabuladors, taverners i mags, els antiherois d’aquesta rondalla indaguen en el seu passat mentre descobreixen que els seus destins estan estranyament lligats. La maledicció de Castelmaure és un conte medieval de rigorosa actualitat i una llegenda extraordinària sobre el perill d’apropar-se a la veritat.
Font: Univers, Rosa dels Vents, DK, Edicions del Periscopi, Editorial Finestres
“Per transparència, evitar confusions i no marejar la perdiu, estem a l’espera de rebre còpia de les 30 factures que l’EMD va pagar l’any 2024 a Bellaterra Comerç SL (Jordi Tardós Jorba) i Bellaterra Diari (Laia Tardós Roda) ”
El local de la Plaça del Pi es concentren diferents activitats comercials: Taller de Serveis, Bellaterra Diari i Assegurances Garcia-Planas/Occident
LLUIS TORRES✍️Davant del que es va dir a l’últim ple de l’EMD, que Bellaterra Diari va rebre 25.000€, tot l’any 2024 “sense licitació” (veure el vídeo oficial EMD informa: 1:57.
Laia Tardós (Bellaterra Diari) diu que utilitza la mateixa SL i NIF que el seu pare, Jordi TardósJorba (Bellaterra Comerç SL) de Taller de Serveis.
Segons comunicat que hem rebut ahir de Laia Tardós Roda, l’EMD de Bellaterra no ha pagat l’any 2024, 25.000 euros a Bellaterra Diari, -han pagat 25.000 euros a Bellaterra Comerç SL-, diu que no és el mateix, ja que comparteix SL i NIF amb el seu pare Jordi TardósJorba, qui segueix utilitzant el mateix nom de societat des de que va crear Taller de Viatges i posteriorment Taller de Serveis.
Informació pública que apareix a través d’Expansión i Empresite, la seu de Bellaterra Comerç SL, des de l’any 2009, està en el propi domicili familiar.
Laia diu que al ser un projecte modest, no té SL pròpia. Que la gran majoria del pressupost son de serveis de manteniment, arreglar coses etc. NO en publicitat.
Taller de Serveis publicita a la seva web serveis com Jardineria, Piscines, Mascotes, Pintura, Obres, Instal·lacions, Lampista, Paqueteria, Informàtica, Assegurances, Comunicació i Serveis, Publicitat, Gestió de Xarxes, ETC., el que demostra que la seva activitat és un intermediari de serveis generals. Assegurances Garcia-Planas ofereix serveis dins del mateix local de Taller de Serveis, així com l’esmentada Bellaterra Diari.
Laia puntualitza que Bellaterra Diari cobra per les insercions publicitàries, no pel contingut. Que no estan a sou de l’EMD i que sempre procura actuar independentment. Que cobren pels espais publicitaris perquè son un mitjà auditat, amb professionals col·legiats i els hi suposa un cost produir, imprimir i distribuir el mitjà.
Alba Tardós Jorba, Biel Roda Buxeda i Àlvar Roda Fàbregas, són 3 familiars que apareixen a la llista electoral del partit Bellaterra Endavant, que gestiona l’EMD de Bellaterra
Projecte del nou hospital que donarà servei a Cerdanyola, Montcada i Reixac i Ripollet 📷 CEDIDA
Segons notícia de l’ACN (Agència Catalana de Notícies), l’Area Metropolitana de Barcelona (AMB) ha aprovat provisionalment la modificació del Pla General Metropolità (PGM) per construir el nou hospital del Vallès Occidental.
Respecte a l’aprovació inicial que es va fer al gener s’han introduït alguns canvis.
S’incrementa la superfície destinada al nou hospital, que passa de 18.500 m² a 19.235 m², i puja el nombre màxim d’habitatges: dels 565 inicials a 752, amb una protecció oficial que creix del 40% al 50%.
D’altra banda, s’ha deixat fora del pla la zona dels pisos Sivis de Montcada.
La modificació del PGM afecta uns terrenys situats a cavall de Cerdanyola, Montcada i Reixac i Ripollet, on està planifiat un nou hospital satèl·lit del Parc Taulí de Sabadell. / ACN
“El patiment dels civils ha superat tots els límits”
Antoni Bassas 📷 CEDIDA
ANTONI BASSAS✍️“El patiment dels civils ha superat tots els límits”, han conclòs els 28 països que han exigit a Israel que posi fi a la guerra a la Franja de Gaza. Suposo que buscaven una manera d’expressar que el que fa Israel amb els palestins és d’una crueltat intolerable i ho han redactat així: “El patiment ha superat tots els límits”.
Vol dir això que hi ha límits acceptables per al patiment humà? Que hi ha uns patiments bàsics, d’obligada acceptació, abans que la comunitat internacional se senti amb autoritat per aixecar un filet de veu, encara que sigui? Pel que hem vist a Gaza, queda dins del patiment habitual aguantar bombardejos, ser deportat, ser assassinat a la cua del menjar de les ONG, veure camions carregats d’ajuda a l’altra banda d’una tanca i no poder-s’hi acostar, i veure bombardejar els camps de conreu i els pous d’aigua. Això estava i està dins els límits. I, pel que sembla, fora dels límits queden les costelles dels infants i dels adults quan es comencen a marcar a simple vista per la tele. Els límits són que veiem gent morir-se de gana.
Si el patiment dels civils ha superat tots els límits és que els governants han superat, també, tots els límits del Codi Penal. Ja fa temps que la neteja ètnica que Netanyahu ha ordenat perpetrar a Gaza el fa anar amb les mans tacades de sang. Aleshores, per què la resposta internacional, inclosa la dels països àrabs, queda tan dins dels límits de la cautela diplomàtica? El mal que aquesta desproporció fa a la confiança en les lleis és terrible per a la moral col·lectiva. Prenem-ne nota, perquè si avui hi ha milers de civils sotmesos a patiments més enllà dels límits és que qualsevol dia ens ho poden fer a qualsevol de nosaltres. I 28 països escriuran una nota de protesta.
Ara mateix no tancarà Correus UAB, però sí ho farà si no ajuden i aportem el nostre gra de sorra des de Bellaterra!
Que hauríem de fer el veïnat de Bellaterraer per evitar el tancament de l’oficina de Correus UAB?
1: Entre totes i tots hem d’ajudar perquè sigui més productiva aquesta oficina amb més de 40 anys d’existència i el bon servei que ens aporten les seves 9 persones.
2: Hem d’anar a l’oficina per enviar i recollir qualsevol paquet.
3: Comprar habitualment les loteries solidàries de Creu Roja i ONCE. Recordem sempre el servei professional que rebem i facilitar d’aparcament curt.
Evitem els desplaçaments fins l’oficina de Correus Cerdanyola!
FACTA NON VERBA X BELLATERRA
OFICINA CORREUS UAB
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Plaça Cívica, 08193 Barcelona
“Sorprèn que el ple d’ahir no s’hagi comunicat al veïnat de Bellaterra a través del canal oficial EMD Informa o Bellaterra TV”
Guillem Nadal, portaveu de GXB denunciant el pagament de 25.000€ ‘sense licitació’ a Bellaterra Diari (Bellaterra Comerç, S.L.) 📷 Canal Youtube EMD Informa
– Destaca la notícia aportada per GxB: Els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra varen pagar l’any 2024, “Sense licitació”, 25.000€ a Bellaterra Diari (Bellaterra Comerc S.L.)
– De les més de 500 factures que l’EMD va pagar el 2024, 30 corresponen al pagament a Bellaterra Diari (Bellaterra Comerç, S.L,
– Tothom està d’acord que es denunciarà oficialment a les autoritats administratives de Catalunya i el Tribunal de Comptes.
Sorprent que el ple d’ahir no s’hagi comunicat al veïnat de Bellaterra a través del canal oficial EMD Informa!
Al vídeo oficial de l’EMD es pot veure al minut 1:50, la denúncia de GXB sobre els pagaments del 2024 “Sense licitació” 👇
Font : Canal oficial Youtube EMD Informa, Bellaterra Comerç, S.L., Ple Junta Veïnal EMD de Bellaterra
“Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic” (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)
Quan es va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la coberta hi posés el que volgués… menys un insecte.
Us recomano molt i molt aquest parell de conferències sobre Franz Kafka. Estan molt bé, i el ponent també és el seu traductor al castellà. Coneix l’obra i la biografia. I em sembla molt adequat que estableixi etapes vitals, primer en relació al pare, i després en relació a les parelles que va tenir. Curiós.
Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic. Feu el següent exercici: imagineu-vos que l’univers no existeix, i que sou déu. Heu de crear el Cosmos, la Terra, els turons i ocellets. I també als escriptors. Bé doncs, és fàcil imaginar-se un Homer, un Llull, un Zola. Però i un Kafka? És insòlit. Ni Deu podria imaginar-lo… Quin estil, quins arguments, quines atmosferes… La seva obra, desgavellada. La majoria de les novel·les no les va ni acabar. Moltes de les seves subtrames són carrerons sense sortida. Sovint l’erra. Però i què? És Kafka. Mai li van donar cap premi. Però altre cop: i què? El millor premi és que el teu nom acabi definint un món literari, i més: “kafkià”.
Tinc una cosa amb comú amb Kafka: tots dos vam treballar a una companyia d’assegurances. I us juro que aquest detall, gens ínfim, fa que combregui encara més amb ell i els seus escrits. Entens un concepte clau en la seva obra: l’ànima humana gestionada com un expedient administratiu. Llegint-lo VEUS el que estava per venir. (Gairebé tota la seva família va morir a Auschwitz). I sí, ho veus, en les seves pàgines apareix aquest aparell sense ànima que se cernia sobre Europa. De tots els clàssics, és l’únic on no hi ha ni un àtom d’humor. Això o tot Kafka pot ser llegit com un acudit macabre.
En fi, seguiria parlant fins a la fi dels temps de Kafka, però el ponent ho fa millor.
Per cert, m’he oblidat de dir que quan va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la cobertas hi posés el que volgués… menys un insecte. I ara aneui al google i busqueu totes les cobertes que s’han fet en 100 anys sobre aquest llibre.
Mi tio continuó: Uno que tiene radio ha llegado al Paseo (actual Plaza de Andalucía de Pedro Abad), diciendo que en Africa se han levantado los militares y habrá guerra.
José González Rojas (Pedro Abad, 1928-2020) 📷 CEDIDA per la seva filla Rosario González Rojas (1958-2025)
EL PACTO DEL OLVIDO
(1) Cuando en 1977, se aprobó “El pacto del olvido”, José González Rojas (padre de Rosario González Puentes), tenia 49 años, de los cuales, 37 hábia vivido en dictadura. Nuestra democracia, empezaba con medidas, que no me gustaban demasiado, Pero, al fin y al cabo, quien era yo sino un humilde españolito, que entre su lucha diaria por el trabajo y la família, sentia que le sobrevenia una gran tarea en el futuro.
Esta, no era otra que la de votar, supuestamente, para ejercer un derecho del que se nos habian privado hasta el momento, “El derecho a decidir nuestro futuro” Nunca habia sido optimista, y en esos dias, a punto de cumplir medio siglo, la vida no iba a regalarme ese sentimiento, al que unos llamaban don, cualidad, y otros dulzura, y al que yo calificaba como idiotez supina. No estaba, ni hábia estado nunca España, para optimismos. Para mi, un pais de pandereta, o como dijo Unamuno, de vagos, maleantes y ladrones, así que no podia ser entusiasta. Nunca hábia tenido un período histórico para ser feliz, Con su situacion social, para mi, la democracia no iba a suponer la panacea.
(2) Tendriamos libertad, sí, pero la sabríamos aprovechar?. No me ilusionaba nada de nada el futuro. Así lo sentia y así lo manifestaba. Y a mi entender, tres décadas mas tarde, el tiempo me dió la razón. En realidad el tiempo no, los españoles nos hemos dado la razón a nosotros mismos, hemos divagado, deambulado, subido y bajado, todo con una velocidad vertiginosa. No ha habido nadie que nos gane más que nosotros mismos. Y en el 2007, como una aparicion divina, llego la hora de la ley de la Memória Histórica. Ahora tocaba recordar, saber, información, recuerdo, apertura de viejas heridas que casi todos, guardabamos en silencio, ahora habia que publicarlas a los cuatro vientos. Y en ello nos embarcaron, políticos que no sabian que fue la Guerra Civil ni lo que costó, ni vivieron, en su mayoria la dictadura, y a mi juicio usaban la democracia, en benefício personal. Y claro, ya puesto a recordar, nos olvidamos que nosotros mismos, votamos una Constitucion, dentro de una Monarquia Parlamentaria. Volvieron los Republicanos, Independentistas, y otros muchos sucedáneos, que a empujones, lograron su lugar público, manejando el dinero de todos, que por ser público, ahora dicen no es de nadie, bueno, de ellos sí, para ellos tambien. Y la corrupción se instaló y habitó entre nosotros, como el ciervo divino
(3) Ahora, me encuentro, al pié de los 80 y siento, que con tanto como he leido en mi vida, no he escrito ni un solo renglón. Y actualmente, dia a dia, leo tantas notícias políticas sobre lá Guerra Civil, que yo las llamo politizadas, porque ninguna de ellas, se ajusta a la realidad de cuanto sucedió en aquellos tres años de horror. El fondo de aquella guerra, no se ha tocado, ni el espiritu, desvelado. La vertebración de los hechos, no se ha ordenado, y por tanto, a mi juicio, solo ha quedado flotando, El odio entre vencedores y vencidos. Los primeros instalados en el abuso y en los privilégios, los segundos agazapados engordando su rencor, deseando cambiar el sistema, para ser ellos los privilegiados y abusadores.. Mi conclusion es que la democrácia plena aun no la conocemos y no la conoceremos hasta que desterremos la corrupcion y el ódio y nos pongamos todos a trabajar por el país.
(4) Por todo ello he decidido contar aquellos que ví y viví, tal como lo ví, viví, sentí y escuché. Como un un niño pobre, pero feliz, a la que cuatro meses antes de cumplir los 8 años, destrozaron su vida, para sobrevivir durante casi tres en médio de un ódio y una continuada sinrazón. Tiempo durante el cual, trás mis azules retinas, vi pasar las miserias humanas y las sufrí. Tuve hambre y pocos, quisieron saciarmela. Pasé frio y solo a mi familia le importé. Por lo tanto, todos aquellos que escuchan a unos y otros, de luchar por una España mejor, se me hacia incomprensible, y yo pensaba quién seria España para ellos. Si yo como tantos, éramos todos españoles, porqué se dedicaron unos y otros, a hacernos daño?
17 de Júlio de 1936, al las 23:00 horas, calor en un pueblo andaluz cercano al Alto Guadalquivir. Mi padre y yo hablamos extendido, en el patio de vecinos de la casa en que viviamos. Una manta en el suelo, para hacer un camastro y dormir al aire libre, junto al pozo y el jazmin, se dormía de maravilla. Otros vecinos nos acompañaban, viviamos en dos habitaciones. En una, mi bisabuelo, mi abuela, su nuera, que lo cuidaba y un tio hermano de mi padre. En la otra mis padres, mi hermano de cinco años, mi tio Juan, hermano de mi madre, de dieciocho años y yo. En tan poco espacio, los niños dormiamos donde nos apetecia. Aquella noche habia verbena, por la Virgen del Carmen, y la música acabó sobre las doce. Mi madre, espera a su hermano al fresquito del minúsculo balcón. Sentada en el suel o, le vió venir y le tiró la llave, entró en el portal y llamó a mi madre. Ella bajó en enaguas. Que quieres Juan? Hay gente durmiendo. Lo sé, José está en el patio? Ya sabes que sí, con Pepillo. A esos solo les hala lluvia Oichista, bajar la voz y sussurrando, se acercaron, traigo noticias, mi padre dió media vuelta como respuesta y yo era muy curiosa, me incorporé.
Mi tio continuó: Uno que tiene radio ha llegado al Paseo (actual Plaza de Andalucía de Pedro Abad), diciendo que en Africa se han levantado los militares y habrá guerra.
Mi padre se sentó de inmediato. Anda tú y tus miedos, eres un huevazos Pepe. Mi madre, tan viva como dicha siempre, zanjó el tono y dijo EA, pues todos a dormir, y lo que amanezca, que sea nuestro, vamos para arriba Juan, buenas noches.
(5) Sobre Las 6 de la mañana mi padre y yo arrastramos el camastro bajo la parra, para protegernos del sol. A las 8 nos llamó mi madre desde arriba. Ellos tomaron su taza de achicória con algo de miel y mi hermano y yo, la abuela y la bisabuela, el de leche caliente con pan duro migado. Yo acabé la primera y me a somé al balcón. La panaderia de frente, estaba cerrada y la gente llamaba para entrar. Más arriba la taberna bullia de hombres en la puerta, algunos con escopetas al hombro, y los jornaleros, con hoces y guadañas.
Todos revueltos, gritaban y vociferaban, copa de aguardente en mano. Mi amigo el barbero, el que me enseñaba los mirines de la república, abrió su puerta, corrió hacia la plaza y volvió como un rayo, cerrando la puerta de nuevo. Miré hacia abajo y vi en la puerta a mi padre. Sombrero de paja en una mano y en la otra el hatillo de comida y su báculo de olivo. Me lanzó un beso y me dijo: Hasta la noche, Pepe, pórtate bien y poca calle. No le respondí, le lancé un beso al aire y entré para aseame. Sin ese requisito, nadie salia a la calle.
* ROSARI GONZALEZ PUENTES (Pedro Abad/Córdova, 30 juny 1958-19 febrer 2025). Diplomada a l’Art d’Escriure i a Nòmines i S.S per l’ICADE. La seva trajectòria com a estudiosa de Pedro Abad, que plasma a les seves obres, es va prolongar més de 30 anys. Autora d’Història de la Vila de Pedro Abad, (també per a nens), Pedro Abad i l’altra Història (I i II), Biografia de Francisco Alcántara, Vocabulari de l’Alt Guadalquivir…, així fins a 20 títols, va presentar un més, amb els Mil malnoms de Pedro Abad. Va difondre el nom del poble que la va veure néixer i on sempre va viure. Va participar en diferents fòrums, amb xerrades, col·loquis i conferències, a més d’innombrables articles. Per tot això, va rebre diversos reconeixements, entre els quals el de Cronista Oficial de la Vila de Pedro Abad (1992). És autora a més de dues novel·les i un llibre de contes infantils. El 1996 va publicar L’origen dels noms del nomenclator de Pedro Abad, un tros d’història i en. La seva última crònica sobre Pedro Abad es va publicar a la revista Fira i Festes, setembre de 2024, de l’Ajuntament de Pedro Abad.
BELLATERRA.CAT 