Part del veïnat de Bellaterra està sorprès per aquesta instal·lació a l’entrada del poble, i Chus Cornellana es demana si Cerdanyola l’ha comunicat al veïnat o al govern de l’EMD. Sorprèn força que no les hagin instal·lat a les entrades de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), autèntica seu del coneixement, amb uns 5.000 estudiants?
Cerdanyola, Ciutat del Coneixement, a l’entrada de Bellaterra|FOTO: CHUS CORNELLANA
Cal recordar que Cerdanyola mai ha respectat les diferents consultes democràtiques perquè Bellaterra formi Ajuntament propi, tampoc l’última de la recollida veïnal amb més del 60% de signatures per annexionar-se a Sant Cugat del Vallès, km 0 de Bellaterra.
L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va crear l’any 2021 la marca de ciutat ‘Cerdanyola Ciutat del Coneixement’.
Aquesta nova marca va ser presentada online el 6 de maig de 2021 en un acte en el que han participat els màxims representants de les diferents institucions de referència en l’àmbit de la investigació, l’educació, el coneixement i l’empresa, però no va informar si també va participar el govern municipal de l’EMD de Bellaterra.
Carlos Cordón va destacar totes les virtuts que té Cerdanyola fent èmfasi en que “aquesta marca de ciutat ens ha d’ajudar a atreure talent i inversions i també a mostrar al món el que es fa a Cerdanyola”. L’alcalde va defensar que “creiem que som una ciutat que podem funcionar com a eina eficaç en la transferència del coneixement” i ha acabat sentenciant que “jo em sento orgullós de ser de Cerdanyola i un dels objectius més intensos del projecte és que la ciutadania tingui aquest sentiment de pertinença i se senti orgullosa”.
El regidor de Ciutat del Coneixement, David González, va ser l’encarregat de donar la benvinguda a l’acte i d’explicar la marca de ciutat ‘Cerdanyola Ciutat del Coneixement’. González ha destacat el paper cada vegada més important que adopten les marques de ciutat des del punt de vista de la dinamització econòmica. El regidor ha ressaltat les potencialitats de Cerdanyola per esdevenir un referent en coneixement i ha afegit que amb la nova marca de ciutat es vol projectar ambició, dinamisme, progrés, superació i inconformisme. González s’ha referit a la importància de cohesionar la ciutadania i cultivar l’orgull de ‘ser de Cerdanyola’ i ha recordat que “comptem al nostre terme municipal amb la primera gran concentració d’instal·lacions de recerca de gran envergadura del Sud d’Europa, així com empreses de coneixement”. També ha fet referència als dos grans centres neuràlgics amb presència a Cerdanyola: el campus d’una universitat d’excel·lència internacional com ho és la Universitat Autònoma de Barcelona i l’única font de llum de sincrotró que existeix a Espanya i una de les més recents construïdes a Europa, el Sincrotró ALBA.
A causa de la pandèmia i de la cerca d’espais oberts s’ha doblat l’oferta d’habitatges unifamiliars al mercat
Bernat Pareja|El preu dels habitatges d’obra nova va augmentar més d’un 14,4% a Catalunya durant el 2021. El preu del metre quadrat útil s’ha situat en 4.421 euros. La demarcació on més ha pujat el preu ha estat la de Tarragona, on ha augmentat un 22,5% el preu del metre quadrat, que s’ha situat als 2.421 euros.
Aquestes són les conclusions de l’Estudi de l’Oferta de Nova Construcció a Catalunya 2021 elaborat per l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE) i presentat ahir dimarts. L’entitat atribueix l’increment al fet que hi ha hagut una “reactivació” de l’obra nova arreu del territori, que ha provocat que algunes zones hagin crescut “fora” del seu ritme habitual. Lleida és on menys ha crescut el preu mitjà del metre quadrat útil, un 2%, fins als 2.181 euros. A Girona l’augment ha estat d’un 8,8%, fins als 3.721 euros. A la demarcació de Barcelona s’ha incrementat un 15,3%, fins als 4.872 euros. El preu més elevat es registra a Barcelona ciutat, on el metre quadrat útil ascendeix fins als 7.159 euros, un 1,4% més que el 2020. Per districtes, el més car és l’Eixample –10.230 euros de mitjana– i el més barat Sant Andreu –5.149 euros–.
Ara bé, a la capital catalana ha baixat un 0,4% el preu de venda dels habitatges perquè tendeixen a ser més petits i tenen, de mitjana, un 1,7% menys de superfície.
L’estudi constata que durant el 2021 s’ha doblat l’oferta de llars unifamiliars. Mentre que el 2020 l’oferta d’aquest tipus d’habitatge era inferior al 4%, aquest any la xifra ha pujat fins a gairebé un 8%. Segons Vilajoana, l’augment s’explica per un “canvi de mentalitat” arran de la pandèmia. “La gent busca espais més oberts i més superfície”, ha detallat. Vilajoana ha pronosticat que els “canvis significatius” del 2022 aniran en aquest sentit, ja que ha canviat “la manera d’entendre” les llars. En aquesta línia, també és “significatiu” el nombre d’habitatges que tenen piscina comunitària, que pugen fins a gairebé un 50%, o amb zones de jardí, que representen un 37,5% del total del parc. El president de l’associació, Xavier Vilajoana, ha destacat que els preus continuaran a l’alça aquest 2022 arran l’encariment de les primeres matèries. Pel que fa a equipaments, un 76,2% dels habitatges d’obra nova tenen bomba de calor; un 66,7%, placa d’inducció, i un 65,4%, parquet.
LA XIFRA: 7.159 euros el metre quadrat útil. És el preu de Barcelona ciutat, el preu més alt registrat a Catalunya.
Activitat on abans no n’hi havia
El president de l’Associació de Promotors de Catalunya, Xavier Vilajoana, ha comentat que aquestes dades no s’han d’interpretar de manera errònia. Segons comenta, aquest augment és degut al fet que “l’obra s’està estenent més enllà de Barcelona” i que això ha provocat que alguna zona creixi “fora del seu ritme habitual”. En zones del país on gairebé no hi havia activitat immobiliària “els preus de referències eren molt baixos”, de manera que les noves promocions han provocat que en l’estudi d’aquest any hagi augmentat “molt” la mitjana del preu per metre quadrat útil.
Aquest Fòrum Bellaterra (amb entrada lliure) serà força interessant perquè Josep M Riba, -actual president de la Unió del Veïnat- , i els 4 ex presidents, Gemma Subirà, Jordi Macarulla, Joan Ros i Jordi Simó, faran un repàs de les actuacions fetes a Bellaterra al llarg dels 75 anys de l’entitat veïnal UVB, que aprofitaran per explicar els nous projectes pel nostre poble.
-L’edificació i els seus jardins estava fins ara en mans de l’Ajuntament de Barcelona
-El Govern ha aprovat destinar aquest espai a seu representativa i centre de relació institucional
Palau de Pedralbes| JORDI GARCIA/ARXIU.
El Govern ha donat llum verda aquest dimarts a la cessió gratuïta “de domini i lliure de càrregues i gravàmens” del Palau de la Pedralbes i els seus jardins, fins ara en mans de l’Ajuntament de Barcelona.
D’acord amb el text aprovat, aquest espai —ubicat íntegrament al districte de les Corts de Barcelona— es destinarà a seu representativa i centre de relació institucional de la Generalitat. D’aquesta manera, l’administració catalana passa a ser la nova propietària de la finca urbana amb una superfície de 73.160 m2, per la qual cosa n’assumirà totes les despeses de manteniment. Aquest edifici i els jardins s’incorporaran a l’Inventari General de Béns de la Generalitat de Catalunya.
No us heu preguntat mai per què el febrer té 28 dies o 29, i quants habitants de Bellaterra han nascut en anys de traspàs?
Febrer (Colecció privada a Bellaterra) Calendari editat a Boston el 1895|Les Editions Braun París 1973
No hi ha res fruit de la casualitat, tot té la seva explicació i cal remuntar-se a època romana. Juli Cèsar ja sabia que l’any tenia 365 dies i que calia sumar un dia més cada quatre anys. En la reforma juliana del calendari, tots els mesos tenien 30 dies i els cinc que en sobren els van posar alternats al llarg de l’any: gener, març, maig, juliol i setembre. Com els últim tres mesos es van quedar amb 30 dies, li van treure un dia al febrer i el van afegir al novembre.
La següent reforma arriba poc després, amb Octavi August, i és la distribució de dies que ens ha arribat fins avui dia.
Quan August va demanar al Senat tenir el nom d’un mes es va situar tot just darrere del juliol, nom que prové de Juli Cèsar. Es diu que August no acceptava que el juliol tingués 31 i dies i el seu mes, 30. Aleshores, la solució va ser senzilla: treure un dia del febrer i posar-lo a l’agost. Com que coincidien 3 mesos amb 31 dies (juliol, agost i setembre), la solució va ser desplaçar un dia del setembre a l’octubre i un del novembre al desembre.
Així és com el pobre febrer s’ha quedat amb 28 dies. Ara bé, en anys de traspàs és el beneficiat i cada quatre anys té 29 dies.
Dites del mes de febrer, i comencem per la Candelera:
– Quan la Candelera riu, el fred és viu. – Quan la Candelera plora, el fred és fora; tant si plora com si riu, ja ve l’estiu. – Suplicant a la Candelera o deixant de suplicar, tres mesos d’hivern ens queden per passar.
Un mes que acostuma a ser fred:
– Febrer assolellat, febrer gelat. – Fred de febrer, pitjor que el de gener. – Flor de febrer no va al fruit/no va al graner. – – – – Mal auguri si no fa fred.
I ara amb precipitacions:
– Pluja de febrer, comiat de l’hivern – La neu de febrer marxa com un gos llebrer. – Si trona pel febrer, molt mal en ve. – Febrer té fama de ser un mes boig – El febrer, de cap a cua l’ha de fer.
“Les obres iniciades a mitjans de gener d’aquest 2022 duraran uns 12 mesos i un pressupost d’1.212.476,27 euros”
Torre Vermella|Ajuntament de Cerdanyola del Vallès
Les obres de rehabilitació de la Torre Vermella, situada al carrer de Sant Ramon 122, ja han començat i està previst que s’allarguin durant els propers 12 mesos. L’edifici, que es convertirà en la seu de l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC) i de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) també acollirà dues oficines de nova creació: la del Voluntariat i la d’Atenció Turística de Cerdanyola. Està previst que tots aquests serveis s’ubiquin a la planta baixa de l’edifici, que també comptarà amb una sala d’espera, diferents despatxos, un punt d’informació, lavabos, una sala d’usos múltiples i un vestíbul.
A la primera planta hi haurà una sala d’actes que ocuparà la nau central de l’edifici i també uns lavabos. I es recuperarà l’espai del soterrani per fer-lo servir de magatzem, un espai office per al personal i també uns lavabos d’ús intern.
El projecte executiu contempla conservar el màxim d’elements decoratius (dibuixos, sanefes, fusteria, paviment hidràulic…) d’un edifici que al llarg dels anys ha patit moltes transformacions i intervencions i que està catalogat com a Patrimoni Municipal. La construcció de la Torreu Vermella s’atribueix a l’arquitecte Gaietà Buïgas cap al 1879 com a encàrrec de la família Planas i Casals.
D’altra banda, s’actuarà a la part exterior de l’edifici per fer-lo accessible amb la construcció d’una rampa d’accés a la cantonada que dona a la plaça de la Torre Vermella. A més, la tanca modernista que delimita el terreny amb el carrer Sant Ramon es mantindrà i també alguns elements de la zona ajardinada com ara l’olivera i l’estructura de columnes que formen una pèrgola geomètrica. Es recuperarà la bassa de pedra que hi ha a la part posterior.
Història de la Torre Vermella de Cerdanyola del Vallès
Torre Vermella de Cerdanyola del Vallès|CEDIDA
Dins de la gran varietat de cases d’estiueig que es construïren a Cerdanyola des de final del segle xix, la torre Vermella, que deu el seu nom al color dels maons utilitzats en las façanes, fou un dels primers i més singulars edificis. Construït cap al 1879 per una família benestant barcelonina, els germans Planas i Casals, en un solar de grans dimensions (agrupació de 8 parcel·les de Can Banús), L’edifici és quasi simètric, amb planta baixa i semisoterrani rectangulars i pis amb planta de creu llatina amb cadascun dels braços cobert per una teulada de dos vessants molt pronunciats. El caraner de la coberta està decorat amb una crestaria de ceràmica i en el creuer hi ha un panell que representa un drac. Al final de cada braç de la creu hi ha una terrassa i la façana acaba en un frontó amb un òcul central i un pinacle superior.
L’edifici presenta un ampli repertori historicista amb barreja d’elements medievals i clàssics. Entre els primers es troben la línia de merlets esglaonats que ressegueix quasi tot el perímetre de la façana de la planta baixa, els guardapols de les obertures amb motllura de reminiscències gòtiques o la torre a nord-est de planta quadrada que es transforma en octogonal. Com a elements que remeten al món clàssic trobem diversos medallons incrustats en la façana com el cupido de la cara nord de la torre o els caps femenins del porxo sud.
La utilització del maó vist l’acosta als edificis que van protagonitzar el salt cap al modernisme com l’Editorial Montaner i Simón projectada el 1879 per Domenech i Montaner al carrer Aragó 255 de Barcelona, o els diversos edificis de L’Exposició Internacional de 1888 a la Ciutadella de Barcelona com el Castell dels Tres Dragons o l’Umbracle.
La tanca del carrer Sant Ramon es realitza amb la mateixa tècnica d’obra vista de maó ceràmic i reprodueix elements presents a la casa com el fris de prismes piramidals o el guardapols que abraça dues finestres.
Actualment la casa i el jardí estan dividits en sentit nord-sud i els accessos es realitzen pels porxos de les façanes laterals. A l’oest el porxo és semicircular amb la barana de la terrassa superior que continua el remat de merlets. La porta és de vidre i ferro forjat amb element de temàtica floral. A l’est el porxo és quadrat, amb una estructura més lleugera modificada amb la introducció d’un pòrtic de perfils d’acer.
Torre Vermella de Cerdanyola del Vallès|CEDIDA
La Torre Vermella va ser bastida l’any 1879 amb els criteris de l’arquitectura eclèctica pròpia d’aquell període, per bé que incorporant-hi alguns elements medievalistes .
La urbanització de la zona del carrer de Sant Ramon (antic camí de Cerdanyola a Sant Cugat), que es va conèixer com el “barri de Dalt”, s’havia iniciat vers l’any 1828 amb la construcció de cases en aquest carrer en uns terrenys propietat del mas Serraparera. Posteriorment s’hi van realitzar nous processos constructius, especialment durant les dècades del 1860 i 1880.
Font: Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Wikipèdia
Rebo “amb il·lusió” (que diria el Mas Polònic) la notícia de la creació a Bellaterra d’un parc que, sembla, es dirà Parc de la Bonaigua, i que, a més serà Metropolità.
El bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, dramaturg, professor i director de teatre, cantautor, etc.,|FOTO: BELLATERRA.CAT
És del tot engrescador que el nostre entorn es nodreixi despais protegits per a gaudir, però se m’obren tot un seguit de preguntes que m’agradaria que algú me les respongués. Potser són preguntes que molta gent es fa, potser no són totes les preguntes que caldria fer o potser son preguntes que la gent que no es fa preguntes se les pot fer seves. Les detallaré una per una i a veure què en surt.
Primera pregunta: Qui ha decidit el nom de Parc de la Bonaigua? Cert que existeix la Font de la Bonaigua, però això només és un bocinet la de la zona compresa. Hi haurà algú que l’ha batejat, oi?
Segona pregunta: Per què Parc de la Bonaigua? Pot semblar la mateixa pregunta que l’anterior, però el matís està en que si el parc porta aquest nom, la contradicció és que la Font de la Bonaigua no existeix. Va existir, sí, fa molt i molt de temps, però les filtracions la van condemnar. I fins i tot ja aleshores el biot de la carretera que passa per sobre de la font i que lEMD va tenir a bé destapar de la mala herba, no pas per recuperar la fon sinó per indicar el lloc, donava més bona aigua que la mateixa Font de la Bonaigua.
Parc de la Font de la Bonaigua de Bellaterra
Tercera pregunta: Per què Parc de la Bonaigua? Ja hi tornem! Sembla la mateixa pregunta que les anteriors a no ser que aquesta fa referència a que tot el seu traçar correspon al Torrent de Can Domènec. Així hi consta en els plànols topogràfics i fins i tot hi ha recorreguts assenyalats. Busqueu a Google Torrent de Can Domènec.
Torrent de Can Domènec de Bellaterra
Quarta pregunta: El traçat del parc és un corriol? Qui ha tingut a bé endinsar-se, i ho dic així perquè hi ha trams per on costa de passar (a menys que no s’hagin arreglat) observarà que el traçat segueix la torrentera. Caldria saber quina superfície tindrà, si els boscos que fan llinda amb el torrent es compten com a parc i si seran transitables.
Cinquena pregunta: Qui tindrà cura del parc? A Bellaterra patim allò de les fronteres de municipi. Per exemple: hi ha zones boscoses abandonades que ni el municipi de Sant Quinze ni el de Cerdanyola es posen dacord a netejar i mantenir. Aquest parc transita per 2 municipis i 1 EMD (Barcelona – Cerdanyola del Vallès – EMD Bellaterra). Quan dic Barcelona és perquè molta gent es creu que la Universitat és de Cerdanyola i algun il·lús de Bellaterra. No, la universitat és, com consta en el seu nom i grafisme (UAB) Universitat Autònoma de Barcelona. Seràn capaces aquestes entitats polítoco/administratives de coordinar el manteniment del parc?
Parc de la Font de la Bonaigua de Bellaterra
Sisena pregunta: Per què no s’ha fet un concurs de noms pel parc? No és pas que m’oposi a un nom concret, però crec que la participació del veïnat fa que es senti més implicat en el projecte i per tant s’el faci seu. Fora fàcil pensar que el nom més apropiat seria Parc de Can Domènec, però entenc que és un cognom propi que dona relleu a la masia que hi havia abans, masia que es va enderrocar quan feren la universitat. Posats a pensar també hi ha la Font del Carme, per dir un altre nom o potser Vall Moranta, que és la planura que arrenca de l’estació de Bellaterra i va enllà d’enllà cap a la serralada de Collserola. Sense donar-hi massa voltes ja tenim tres possibles toponímics Parc Metropolita Can Domènec, Parc Metropolità Font del Carme, Parc Metropolita Vall-Moranta.
Font de la Bonaigua de Bellaterra d’aigua no potable
Setena pregunta: S’ha tingut en compte el grau d’humitat d’aquest parc? Aquesta pregunta pot semblar absurda ja que de tots es sabut que un torrent és una zona humida, però el cert és que Bellaterra compta amb l’únic tram mínimament urbanitzat d’aquest futur parc; em refereixo precisament a la Font de la Bonaigua. Fins a la dècada dels 60 la font era un indret excel·lent per anar-hi a jugar, però us parlo d’un temps remot en que Bellaterra era preeminentment un lloc d’estiueig i per tant, la obaga de la font convidava a passar-hi llargues estones. El canvi climàtic produït sobre tot per la barrera de pol·lució que va generar l’autopista, va fer que Bellaterra deixes de ser una zona de clima sec per a ser una d’humit. Això va afectar la Font de la Bonaigua. Amb les Festes Majors dels 80 es va voler recuperar i allí es feien els concursos de paelles, però poca cosa més. Tampoc els jocs d’infants que s’hi van posar van animar la concurrència, per no dir el mal estat dels accessos i el tancament de la font (aigua no potable) que van fer de la font un lloc poc atraient. Per tant, i tornant a la pegunta, caldrà tenir molt en compte el clima del parc per dissenyar-ne la seva estructura i el seu us.
Torrent de Can Domènec de Bellaterra
Vuitena pregunta: Per què no sha contemplat com a prioritari el túnel sota la BV-1414? No és una obra complexa ja que el traçat del túnel seguiria el mateix que el del torrent. Per dir-ho duna altre manera, primer hi havia el torrent i desprès hi van fer la carretera. Serà que aquesta depèn de la Diputació i aquesta no vol entrar en el projecte? Per a mi és una peça clau del parc, tant pel que fa a la connexió lliure de trànsit cap a les dos grans zones escolars com pel Circuit de Ronda de tot Bellaterra connectant el parc amb la zona de Sant Quirze, passant pel barri de Sant Pau, seguint el Camí Verd i de nou connectar amb el parc, i això sense pràcticament ni tocar l’asfalt.
Novena pregunta: S’exposarà el projecte a l’opinió pública? L’Ajuntament de Barcelona s’ha fet un fart d’exposar projectes a l’opinió pública dels barris i trobo que és un bon sistema. Però vull anar més enllà i demanar que, si es fa, es presenti quelcom més que planells, que s’exposin fotos i fins i tot alguna maqueta. Que l’exposició pública sigui un bon reclam perquè la gent de Bellaterra es faci seu el projecte.
Desena pregunta: Servirà de res aquest article? Això ni jo mateix us ho puc contestar. Ho deixo a les vostres mans.
Les baranes de fusta de protecció del Camí dels Enamorats, (com les existents a la Via Verda), no es van instal·lar per evitar accidents i caigudes al barranc de la Bonaigua, tot hi estar presupostades.
Quim Oltra, portaveu d’ERC, va demanar a l’últim ple de de la Junta del Veïnat de l’EMD, que Ramon Andreu fes públic el que es va pagar per la reforma del Camí dels Enamorats de Bellaterra.
Baranes de fusta sí instal·lades des del principi, a la Via Verda de Bellaterra
Ramon Puig i Artigas (Barcelona, 1967), més conegut pel seu nom artístic, Werens, és un grafiter, pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic sabadellenc.
ImpaktesVisuals és l’aparador d’un corrent d’avantguarda artística sense precedents, l’StreetArt.
Espai d’exposició i programació periòdic difusióinternacional, ImpaktesVisuals pot entendre’s com un projecte de creació artística i laboratori d’idees.
Un espai on crear lliurement i mostrar propostes artístiques en un ambient distès, inspirador i eclèctic que aporta a l’artista medís tècnics i experiència.
A demés, en les seves setmanals sessions de mostra artística global esdevé un aparador dels Dj’s de l’escena actual, de referència a la Comarca.
WERENS/Ramon Puig i Artigas (Barcelona, 1967) CEDIDA
Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona entre 1987 i 1992, on va obtenir el títol de disseny gràfic, i l’any 1993 va viatjar a Londres per especialitzar-se en tipografia al London College of Printing i en il·lustració i tractament d’imatges per ordinador al Middlesex Polytechnic (1994).
També es va formar en disseny d’embalatge (1994), noves tecnologies (1997) i veejing (2007). Des de l’any 1991 ha exposat ininterrompudament en galeries d’art catalanes, espanyoles i d’arreu d’Europa, així com a Bali.
El Museu d’Art de Sabadell conserva obra seva i li va dedicar una exposició retrospectiva el 2015.
Sol treballar per sèries o projectes, que engloben grafits però també pintures, il·lustracions o treballs gràfics, generalment sota una mateixa temàtica.
Concep el grafit com una manera d’acostar l’art a la gent, de millorar el paisatge visual i l’entorn urbà, en oposició a les ciutats grises, buides i sense vida.
La seva obra ha evolucionat d’una temàtica punk, passant pel món dels djs, fins a projectes on representa de manera seriada elements del món natural i vegetal com les abelles o, sobretot, les flors, un tema recurrent des del 2006 i amb el qual va preparar la mostra Wild Flowers (2012) o bé Florsss! (2009).
A banda del grafit, Werens ha treballat altres camps com la il·lustració, el disseny gràfic, les projeccions audiovisuals.
També ha il·lustrar llibres, com el conte d’Antoni Dalmases Dúiem la carta i… (2012).
El 2015 el Museu d’Art de Sabadell li va dedicar una exposició retrospectiva, per on van passar més de 12.000 persones. L’any 2016 va ser autor, junt amb la ceramista Maria Bosch, d’un plat d’art per al Memorial Àlex Seglers.
Publicació mensual de l’Orfeó Català i òrgan d’aquesta entitat, apareguda a Barcelona del 1904 al 1936 i, novament, a partir del 1984.
A la primera època fou impresa als tallers de L’Avenç fins el 1918, i des d’aquest any a diversos tallers més, com Henrich, SA. Fou dirigida per Lluís Millet i publicà assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i, des del 1929, discogràfica, etc. Entre els seus principals col·laboradors, figuraren Felip Pedrell (autor de la sèrie d’articles Músics vells de la terra), Francesc Pujol, Gregori M. Sunyol, Eduard López-Chávarri, Josep Subirà, Blanca Selva, Josep Rafael Carreras i Bulbena, Francesc Baldelló, Vicenç Maria de Gibert, Joan Llongueres, Frederic Lliurat, Wanda Landowska, Albert Schweitzer, Lluïsa Bosch i Pagès, Joan Salvat, Henri Collet i Higini Anglès, entre altres. El 1984 hom en reprengué la publicació. La direcció d’aquesta segona època és constituïda per J. Comellas (director), Ll. Millet (director musical) i P. Artís (editor). És editada pels Consorcis del Palau i del Liceu, que contribueixen també al seu finançament, per bé que la major part d’aquest és cobert mitjançant les subscripcions i la publicitat. El contingut, a diferència de la primera etapa, és més de divulgació que no pas musicològic, i hom concedeix una atenció preferent a la música clàssica i a la vida musical dels Països Catalans, per bé que hom hi dóna cabuda també a d’altres gèneres i a esdeveniments d’àmbit internacional. Des del 1990 manté una col·laboració estable amb l’emissora de ràdio Catalunya Música, i passà a anomenar-se Catalunya Música/Revista Musical Catalana.
Quaranta-vuit anys després del darrer número de la primera època o etapa antiga de la «Revista Musical Catalana» (juny del 1936) va renéixer com l’au fènix la revista de referència musical a Catalunya. Era el mes de novembre del 1984.
Enguany ens plau anunciar-vos que des de l’Arxiu Digital del Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC), qualsevol interessat pot consultar i descarregar-se totalment de franc els números de l’RMC entre els anys 1984 i 2017 (Arxiu Digital) D’aquesta manera i complementant l’accés digital als números de la primera època disponibles a l’Arxiu de Revistes Antigues de Catalunya (ARCA) posem a l’abast de tothom una font d’informació musical ingent accessible en suport digital.
L’aturada de l’RMC a causa de la guerra i la clausura definitiva pel règim franquista van deixar un buit de gairebé cinquanta anys d’absència de la publicació mensual dirigida per Lluís Millet i Pagès. En el que llavors s’autodefinia com el «Butlletí Mensual de l’Orfeó Català», s’hi publicaren assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i discogràfica, actualitat musical nacional i internacional, etc.
La represa el 1984 d’aquesta històrica capçalera fou dirigida per Jaume Comellas (director), Lluís Millet i Loras (director musical) i Pere Artís (editor). En aquesta època moderna l’enfocament de la Revista manté l’esperit de l’antiga, tot i que el contingut –a diferència de la primera etapa– és més de divulgació que no pas musicològic.
En aquesta nova etapa, l’RMC ha experimentat una transformació constant, d’acord amb els canvis, les col·laboracions i els nous paradigmes que l’han fet evolucionar fins al seu aspecte actual. Dirigida per Jaume Comellas fins al 2011, Mercedes Conde n’agafà el relleu fins fa ben poc, ja que Albert Torrens la dirigeix des del setembre del 2019. Durant aquests mandats, s’han iniciat fins a cinc èpoques, la darrera i sisena època la tardor de 2019, on en cada una d’elles s’ha apostat per la innovació i la consolidació del projecte amb una millora i ampliació de continguts, redisseny gràfic i la immersió definitiva a la nova realitat digital, aspectes que han fet que l’RMC torni a ser una publicació de referència i pionera, ja no només de l’àmbit musical català, sinó també del periodisme cultural en general.
A l’interior de les pàgines de les diverses èpoques de la nova etapa de l’RMC es troben, per exemple, seccions mítiques d’opinió, com “Mikrokosmos” de Pere Artís, “Tangents” de Jordi Maluquer, “Ars Subtilior” de Xavier Chavarria o “Variacions Sense Tema” de Lluís Millet i Loras, que transporten als debats i reflexions del moment corresponent sobre l’actualitat musical catalana. No menys destacables, i fidels a cada número publicat, es pot gaudir de la secció “Scherzando”, d’humor gràfic, protagonitzada pel dibuixant Cesc, així com de la secció de mots encreuats “Música Encreuada” d’Eduard V. Patsi, o de les recomanacions discogràfiques i bibliogràfiques de cada moment.
Als diferents exemplars de l’RMC de cada època també es troben, amb signatura d’investigadors, professors, divulgadors i especialistes de diversos àmbits –com Carles Lobo, Mònica Pagès, Pere-Andreu Jariod, Ana María Dávila o Francesc Cortès, entre d’altres–, reportatges i dossiers extensos sobre la història de la música catalana, figures cabdals de la música universal, sobre musicologia en general i diversos temes d’actualitat musical, com l’adaptació del món de la música al paradigma digital o les noves tendències dels espectacles de música clàssica o òpera.
Una altra part fonamental d’aquesta nova etapa són sens dubte els continguts d’actualitat musical a Catalunya, amb un repàs exhaustiu de les novetats dels artistes, músics i personalitats destacades del món de la música, tant catalans com internacionals, així com dels festivals de música de l’estiu a casa nostra i de tota la programació en general que s’anuncia al país.
No es poden deixar passar seccions singulars que han nodrit de valor afegit l’RMC, com “Paper d’Assaig”, elaborada per Miquel Desclot, Narcís Comadira i Jordi Cornudella; “Escenaris del Món”, que ens traslladen a una visita als millors teatres i sales de concerts del món, o els articles que disseccionen de manera minuciosa directors d’orquestra o compositors de tots els temps.
Finalment cal destacar d’aquest període, la col·laboració en moments concrets de la publicació amb Catalunya Música o l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), que donen una perspectiva transversal de l’actualitat musical amb altres canals i institucions de l’àmbit de la música del país.
ACCEDEIX A L’HEMEROTECA DE LA REVISTA MUSICAL CATALANA CLICANT AQUÍ
BELLATERRA.CAT 