Bellaterra, 22 de maig de 2026
“Les causes del fracàs de la Nova Barcelona semblen prou evidents. El col·lectiu no responia de cap manera a les característi-ques pròpies d’una nova colonització: envellit, format per veterans de l’exèrcit i de l’administració, fins i tot amb un alt percentatge de gent inhabil, la majoria dels seus membres desconeixien els oficis civils més elementals, o no els havien practicat durant els darrers decennis”.

Com assenyala Fallenbüchl:
Il est caractéristique que nous ayons à peine de donées concernant la participation des espagnols dans la construction de leur propre ville. Le matériau de construction devait être transporté de loin, parfois même de l’Autriche. Les provisions manquaient aussi sur place.
D’altra banda, les previsions econòmiques de futur de la Nova Barcelona s’havien bastit sobre un malentès. En projectar la ubicació de la ciutat, els funcionaris de la cort vienesa van creure que el Banat es caracteritzava per un clima mediterrani. Pensaven, doncs, que la ciutat podria mantenir-se mitjançant la plantació de moreres i la sericultura, una activitat menys enutjosa que altres tipus de conreu, i, doncs, més apta per a les característiques del col·lectiu humà que havia de residir-hi. Però, en realitat, el clima del Banat és de tipus continental. Aquest fet no només va afectar la viabilitat econòmica del projecte. També va indisposar la majoria dels emigrants davant un territori i un clima que consideraven extrem.
El fracàs previsible del projecte el va precipitar la guerra i la pesta. La quarta guerra turca de 1737-1739 va situar de nou el Banat en primera línia de foc. El risc d’una invasió otomana era elevat, cosa que havia de forçar les autoritats a frenar les inversions i a retornar a terres més segures tot el personal no apte per a la guerra. La pau de Belgrad (setembre de 1739) va suposar la pèrdua dels territoris serbis i de la Petita Valàquia, i va convertir de nou el Banat en zona de frontera directa.
D’altra banda, des de 1738 es va estendre la pesta, que el maig d’aquell any ja era present a Pancevo (Voivodina). Alguns exiliats s’hi referiran en anys posteriors, en al·legar mèrits per sol·licitar pensions o altres beneficis. El pare Alonso de Brihuega, a qui ja ens hem referit, des de febrer de 1736 «capellán y curador espiritual de los españoles pensionistas que bajaron al Banato de Temisvar», recorda en una sol·licitud el «continuado contagio» que va perseguir el nou establiment. La pesta degué esmicolar definitivament, doncs, la colònia.
En els anys següents, la majoria d’exiliats reapareixen en els censos de pensionistes o en les llistes d’almonies de les ciutats de la Casa d’Austria especialment, Buda i Pest, a Hongria, i Viena. Fallenbüchl ha detectat un total de 409 exiliats a les dues ciutats hongareses a la fi de 1738; tanmateix, seixanta-dos provenien direc-tament de Viena. 120 La xifra de retornats del Banat era, doncs, d’uns 347, cosa que evidenciaria la gran mortaldat amb què es va saldar l’experiència colonitzadora fins i tot si hi descomptem els qui aleshores es trobaven en altres localitats d’Hongria. Recordem, en aquest sentit, que el total de colonitzadors ha estat computat en prop de 800.
Durant el decenni de 1740, la majoria d’exiliats eren de nou a Viena. Les llistes de refugiats que cobren una almoina de l’Hospital d’Espanyols els situen, tots els anys, en prop de 400. La mort de Carles VI i l’inici de la guerra de Successió d’Àustria (1740-1748) no van afavorir gens la seva situació. Vers 1742, l’arxiduquessa Maria Teresa va oferir l’avançament de dos anys de pensió a tots els exiliats d’Hongria que optessin per retornar a la península; en alguns casos, si més no, aquesta mesura es va estendre també als altres territoris dels Habsburg.
Tot i que alguns s’hi acolliren, molts van restar a l’Imperi fins a la mort. Entre els primers, podem esmentar Joan Francesc Pallarès, natural de Lleida i resident a Hongria «e desiroso di ristituirse nella sudta. sua patria Catalogna, per tutto il mese luglio del corrente anno 1742», que demanà els dos anys de paga per dover asistere colla sua assistenza personale a certi interessi proprii tiene nella città di Buda.
També Isabella (o Elisabet) M. de Bellver, vídua de Josep de Bellver, amb quatre fills menors, resident a Pest; i José Francisco Ferrer de Gonzaga, «nobile spagnolo, que el maig de 1743 sol·licità un aggiuto di costa per potersi portare in Spagna, sua patria, a dove spera che la sdta. famiglia sua non patirá la strema miseria in che si trova ridotta stante spera qualche alivio da suoi parenti.
També van optar pel retorn, entre d’altres, Catalina Alarcón, Andreu Rovira i Elisabet Serrano. El pare Alonso de Brihuega sol-licità retirar-se a un convent, tot i que finalment marxà a Viena.
Entre els qui van restar a Hongria, esmentem Eulàlia Serra, que demanà poder restar a Buda.
y habiéndole participado el pagador, don Estevan Cros, la real orden vuestra de si quería renunciar a su pención, humilde-mente responde que está promta en renunciarla para siempre, prometiendo nunca más pedir ni cansar a V. Mag. ni a ningún tribunal, pero que suplica a V. Mag. con el mayor rendimiento que puede le haga la gracia de poderse quedar en esta ciudad de Buda […] por hallarse quasi siega y impedida de los pies, sin poder salir de casa ni ponerse en viaje ninguno.
El fracàs de la Nova Barcelona s’ha de situar, però, en el seu context més ampli. Com ha assenyalat l’historiador Karl A. Roider Jr., l’empenta colonitzadora iniciada vers 1720 va representar, en tots els casos, un autèntic fracàs. La reducció de les inversions en el decenni de 1730, i sobretot la guerra turca i la pesta ja esmentades, van liquidar tots els assentaments:
By 1740 the effort expended in the 1720s appeared wasted, and the central government by then had on its mind problems other than reform in the Banat.
Posats a dir, la nova onada repobladora de 1760 en la qual els exiliats austriacistes hispànics ja no van participar massivament per raons demogràfiques evidents, també va ser un fracàs en termes econòmics. De fet, el Banat no va reportar beneficis. econòmics a l’Imperi en tot el segle XVIII, 127
Si bé l’exili austriacista no va tenir un paper col·lectiu al Banat des d’aquella primera i fracassada experiència, cal remarcar que un fill d’exiliat va esdevenir governador de Temesvar, amb jurisdicció a tot el Banat, durant els anys 1753-1769. Ens referim a Francesc Vilana-Perles, fill primogènit del marquès de Rialp, que va heretar d’aquest el títol de comte del Sacre Romà Imperi concedit per Car-les VI. 128 També el general de divisió Antonio de Puebla es va fer càrrec del govern militar del Banat, per poc temps, l’any 1758,129 i el general de batalla aragonès comte Juan Escoto va ser segon comandant de Temesvar durant set anys (1740-1747),130
Fallenbüchl ha espigolat, d’altra banda, alguns casos isolats de colons, especialment a partir de 1760. Destaquen Carles Díez de Aux i la seva esposa Elisabet Soldevila. Carles va néixer a Eszék el 1749; era nét del general aragonès Alfonso Díez de Aux, que morí a l’Hospital d’Espanyols de Viena el 1736.131 Estudià en una escola de Pest, i entrà al servei del govern austríac el 1766. El 1770 es dedicava a la sericultura. Vuit anys després, quan el Banat va ser incorporat al regne d’Hongria, Carles va ser nomenat director de manufactures. Des d’aquest càrrec, va impulsar una nova manufac-tura de tabac i una altra de producció de colorants. Va morir a Versec el 1795. Els Díez de Aux i Soldevila mai no van ser rics.
El 1808, quan Elisabet va fer testament, disposava tot just de tretze florins. Els germans de Carles i Elisabet van ser també funcionaris de l’administració cameral. A diferència d’Hongria, el regne de Bohèmia no registra una presència mínimament significativa d’exiliats. En tot cas, coneixem algunes exiliades casades amb oficials bohemis. Esmentem el cas d’Elisabet Dalmau, filla del general Sebastià Dalmau i de la seva primera esposa, Eulàlia Papiol; la parella s’exilià a Viena després de la pau de 1725. Elisabet nasqué a la capital imperial el 1733. El juliol de 1764, dos anys després de la mort del seu pare, es casà amb el major Ernst von Götzen, comte de Götzen. El 1771 ja era vídua i sol·licitava una pensió al Consell de Guerra pels mèrits del seu pare i del seu marit. Uns anys més tard, el 1788, s’instal·là a la localitat friülesa de Hradish (Gradisca); l’acompanyà la seva germana Emmanuela, nascuda a Viena d’un segon matrimoni de Sebastià Dalmau amb la filla del marquès de Montanaro.
Elisabet morí el 1799 i deixà hereva la seva germana. L’obit d’Emmanuela es produí el 1804, també a Gradisca. Pel seu testament, els béns dels Dalmau van ser heretats per la branca familiar que havia restat a Catalunya. En canvi, el marquesat de Montanaro, a Múrcia, va ser heretat, a parts iguals, per la parròquia de Gradisca i per diverses dones, que devien constituir el servei domèstic de les Dalmau. Pels seus cognoms, hem de suposar que algunes eren italianes i d’altres espanyoles o descendents d’exiliats s’anomenaven Pepa Barelli, Nanetta Comelli, Emmanuella Canuzio, Claruza Sala-manca i Anna Ferna.
Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia











