BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 20 de maig de 2026

“En aquestes coordenades cal situar el projecte imperial d’ubicar-hi l’exili austriacista. Però el projecte de colonització obeïa també, pel que fa als refugiats hispànics, a una dinàmica pròpia i a una conjuntura ben precisa, derivada de la pèrdua de Nàpols i Sicília“.

La proposta va sorgir en el mateix entorn del Consell d’Espanya. Ja és present en un document redactat l’estiu o la tardor de 1734. L’autor, després de repassar els càrrecs que quedaven vacants per la pèrdua de Nàpols i Sicília, i de proposar l’establiment de mitja paga per als funcionaris inactius i de rendes suficients per a la noblesa, afirmava:

Los que son capazes de cultivar las tierras y hazer sus industrias en ganados y otras cosas, podrán establezerse en Ungría. […] Podrán formarse dos poblaciones o colonias, cada una de ducientas familias, dando a cada cabeza de ellas un propor-cionado terreno para su cultivo, y distribuiendo en ellas por una vez el capital, o ayuda, de mil florines a cada cabeza de familia. […] Este méthodo, executado por los romanos en su Imperio y por los españoles en las Indias, es de successiva utilidad, y más en el Reyno de Ungría, donde hay terrenos vacuos y tanta despoblación.

L’acord d’establiment d’una colònia espanyola al Banat es va prendre en una conferència imperial celebrada a Viena el 4 d’octubre de 1734. S’havia d’anomenar Nova Barcelona i, com a segon nom, Carlobagen. Cal dir que el marquès de Rialp i el president del Consell d’Espanya, comte de Montesanto, s’oposaren a l’acord -que preveia una caràcter molt més ampli, des del punt de vista social, quant a la composició dels colonitzadors. 102

Les llistes dels enviats al Banat van ser elaborades pel funcionari del Consell d’Espanya Miguel de Solá-Piloa. La primera d’elles incloïa setanta-quatre famílies en total, 325 persones, entre les quals figuraven cent infants i un sacerdot. El primer contingent d’exiliats arribà al Banat vers la tardor de 1735.103 Havien sortit de Viena, en vaixell, tot recalant a Buda i Belgrad. Dos nous combois hi van arribar a la primavera i al juliol del 1736, el primer dels quals amb nou naus. A la fi d’aquell any, 157 famílies espanyoles ja es trobaven al Banat. Tot i que, segons les llistes de matrícula, havien d’arribar-hi 852 persones, la xifra real degué ser inferior a les vuit-centes.

La destinació del Banat no podia aixecar precisament passions entre els emigrants. És molt probable que el grup que s’hi aplegà. respongués exclusivament a aquells que rebien assistències mensuals del Consell d’Espanya -un col·lectiu que ja hem vist que havia estat mobilitzat en una altra ocasió, i que amb la pèrdua de Nàpols i Sicília havia augmentat considerablement. Els qui havien trobat altres formes de sobreviure, segurament no es van sentir atrets per la nova destinació, ni degueren forçar-los a traslladar-s’hi. Al capdavall, com hem assenyalat, per a l’Imperi la colonització era, en primer lloc, un afer fiscal i, en última instància, d’ordre públic.

Un cens de data imprecisa facilita una primera llista, amb quaranta-quatre noms de caps de casa, ordenats segons el seu grau militar, com era habitual entre els dietaristes del Consell d’Espanya de Viena. 105 Hi són esmentats vint-i-tres homes, tretze dones vídues i vuit orfes (tres nens i cinc nenes). Entre d’altres oficials, esmentem el general comte d’Ulloa i els capitans Jaume Casamitjana, Josep Badia i Salvador Casanovas. Les comtesses d’Ibarra i de Colberg encapçalen les dones viudes.

Un altre cens, probablement de 1737, esmenta més de 250 caps de casa, gairebé vuitanta dels quals són dones, vídues o orfenes, 106. A tall d’exemple, citem alguns personatges de cognoms ben sonors per a tots els qui coneixen els principals episodis de la guerra de Successió. Els reproduïm de la mateixa manera com apareixen al text original, que barreja l’italià i l’alemany: Theresia, Ignatio i Giacomo Abadal, grafin Ayala, marchese Boïl, Paula, Rosalia i Franz Bach de Roda, Josepha Barcelló, Francesco Castelví, tenente colonello Carrasquet, marchese de Velasco Liedena, Johan Baptist Moraguas, Vincenz Solá-Piloa, Escolástica Sánchez della Cerda, Anton Verneda, capitaneo Villarroel, grafin Catharina Ybarra.

Una nou document, posterior al juny de 1737 aporta noves llistes. La primera es refereix als caps de família arribats recentment al Banat, che non sono in alcuna delle liste precedenti». Esmenta vint noms de caps de casa, entre els quals quatre dones, a més de dos orfes. Hi apareixen, entre d’altres, els joves germans Josep Rafael Nebot, que servien de cadets, i la baronessa Maria Clara de Verdaguer, vídua del funcionari Jaume Verdaguer. En aquest cas, a més, de manera excepcional, s’anota el nombre de fills dels dinou funcionaris («politici») que apareixen a la llista. Cinc tenen cinc fills; sis en tenen quatre; set en tenen tres, i un en té dos.

La segona i la tercera llistes d’aquest document ens informen de les persones a qui ha estat concedit el cobrament d’ajuts encara que no resideixin al Banat de Temesvar. S’hi esmenta un total de quaranta-quatre caps de casa, dels quals onze són dones, a més de dos orfes i dues òrfenes. S’especifica que sis adults tenen fills: tres en tenen un; i els altres tres en tenen dos, quatre i sis, respectivament. Aquest darrer és Francesc Bach de Roda. Altres membres de nissagues força conegudes són Paula Bach de Roda, la vídua Felipa Albiach i l’òrfena Teresa Albiach i Vicente de Solá-Piloa.

Finalment, la quarta llista anota les vídues i orfes recents, als quals es concedeixen ajudes per compensar la pèrdua dels ingres-sos que cobrava el marit o pare difunt. Cal suposar que en tots els casos l’home ha mort al Banat. S’hi esmenten dotze noms, cor-responents a deu dones (vídues o òrfenes) i dos homes (orfes). Entre les primeres cal citar Elisabet Ferran, vídua del tinent Joan Baltasar Ferran, i Maria Gutiérrez, que té sis fills al seu càrrec.

Zoltan Fallenbüchl ha ressenyat algunes de les característiques del col·lectiu que va arribar al Banat. Hi predominaven els catalans, seguits pels originaris dels altres estats de la Corona d’Aragó. La presència de napolitans i sicilians se situava al voltant del 10 o el 15%. L’edat mitjana dels colons era elevada, ja que la majoria eren supervivents de la guerra de Successió. D’infants n’hi havia al voltant de 250, majoritàriament nascuts en terres de l’Imperi.  Eren força nombroses les famílies formades exclusivament per dos membres, i les persones soles vidus o vídues.

Les característiques socials dels colons del Banat apareixen clarament dibuixades en una llista d’aspirants, que en concreta sovint origen, edat, salut i aptituds laborals. El títol del document resulta particularment revelador.

Lista de sogetti spagnoli ed italiani d’ogni sorte, li quali doppo l’espedizione di quelli che sono stati transportati in Temeswar chiedono, e posono essere spediti colà, nell’estesa maniera. E veramente sono quasi tutti di quelli che sempre sono andati, e vanno, a domandarse la lemosina da S.M.C.C., e devono mendicare per non morire di fame.

El text esmenta 122 caps de casa, tots ells homes, i n’especifica el lloc d’origen de 105. D’aquests, seixanta-tres provenen de la Corona d’Aragó (60%): trenta-tres són catalans, setze valencians, dotze aragonesos, un mallorquí i un sard. S’esmenten també deu castellans, tres andalusos, un lleonès, un biscaí, un navarrès i un canari. Els provinents d’Itàlia són divuit: onze napolitans, quatre milanesos, un sicilià, un mantuà i un savoià. També apareixen tres portuguesos i un alemany, que «fù caporale e sargente nel Regimento Gabes [Galve] […], doppo passò a Napoli con Carrasquet, dove fu fatto prigionero di guerra».

Pel que fa a les edats, s’especifiquen en noranta-set casos. El col·lectiu més nombrós, aplicant talls decennals, és el situat entre quaranta i quaranta-nou anys, i inclou trenta-dos homes. El segueixen el de cinquanta a cinquanta-nou anys -vint-i-set-, i el format pels majors de seixanta anys quinze. Catorze se situen entre trenta i trenta-nou anys, sis es troben a la vintena, i tres tenen edats. inferiors als vint anys. L’estructura d’edats respon, doncs, majoritàriament a un perfil de persones que, en el moment de la pèrdua de Barcelona, havien assolit com a mínim els vint anys.

Pel que fa als qui especifiquen el seu estat civil, destaca el gran nombre d’homes, vidus o solters, que viuen sols (trenta-dos). La xifra havia de ser, però, fins i tot més alta, ja que molt probablement es trobaven en aquesta condició tots aquells que no expliciten nombroses les famílies formades exclusivament per dos membres,  i les persones soles vidus o vídues.

Font: Agustí Alcoberro, L’Exili Austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Wikipèdia