Els beneficis del consum i serveis de proximitatdel nostre poble de Bellaterra(Vallès Occidental)
LLUÍS TORRES ✍️ El consum de proximitat com el que ens ofereix el bellaterrenc Xavi Llauradó i familia ens permet fer un consum més reflexiu i pràctic i redueix la despesa en transport o combustible, ja que no cal fer grans desplaçaments per rentar els nostres cotxes i reparar-los.
A més, comprar i utilitzar els serveis professionals locals de Bellaterra fomenta la connexió entre veïnat, els consumidors i els productors o proveïdors de serveis, ajudant a establir relacions de confiança i garantint als clients un assessorament personalitzat de qualitat.
Autoretrat km0 a Bellaterra
Pel que fa al medi ambient, el consum de proximitat redueix la necessitat de transportar béns a llargues distàncies, cosa que disminueix la petjada de carboni associada amb el transport.
Deixeu netejar el vostres cotxes aprofitant que esteu gaudint de la gastronomia dels restaurants propers!Net i polit i a circular..…
“El centre neix amb una clara vocació de recuperar l’essència comunitària i esportiva del Club Bellaterra, espai emblemàtic per a generacions de veïns i veïnes de la zona”.
El grup català Sorli obrirà el pròxim 8 de setembre el nou centre esportiu Sorlisport Bellaterra, amb una inversió de 7.5 milions d’euros per la compra i adequació del complex i amb una superfície de 3.000 m².
El centre neix amb una clara vocació de recuperar l’essència comunitària i esportiva del Club Bellaterra, espai emblemàtic per a generacions de veïns i veïnes de la zona.
L’obertura forma part del pla d’expansió de Sorlisport, que ja suma 20 milions d’euros d’inversió acumulada en equipaments esportius en els darrers 3 anys arreu del territori.
Un espai dissenyat per al benestar integral
El nou Sorli Sport Bellaterra ha estat concebut com un centre integral d’activitat física, salut i connexió social. Disposarà de: Sala de fitness amb equipament d’última generació, activitats dirigides, cycling, ioga, entrenaments personals, nutrició, fisioteràpia, estètica, espai de benestar i spa, pistes de pàdel i pickleball i un ampli aparcament per a tots els Socis i Sòcies.
Amb aquesta nova obertura, es generen 16 nous llocs de treball: 11 directes i 5 indirectes, reforçant el compromís del grup Sorli amb el desenvolupament econòmic local.
Portes obertes i promoció de llançament
Els dies 5, 6 i 7 de setembre, el centre celebrarà jornades de portes obertes amb visites guiades.
Del 1 al 14 de setembre, les noves altes podran gaudir de: Matrícula gratuïta, dues invitacions per compartir i un bidó tèrmic Runbott, valorat en 28 €.
Declaració institucional
“El nou Sorlisport Bellaterra és un projecte amb ànima. Volem tornar a omplir aquest espai de vida, esport i comunitat, i oferir una experiència de salut global” explica Iñaki Jorquera, Club Manager de Sorli Sport Bellaterra.
El model Sorlisport, en plena expansió
Amb l’obertura de Bellaterra, Sorlisport amplia la seva xarxa de centres a Catalunya i consolida un model de creixement.
Pròximament, el grup té previstes noves obertures aCan Mates (Sant Cugat del Vallès) i a Bigues i Riells.
“Els ciutadans de Bellaterra, avalats per Antifrau davant les irregularitats urbanístiques de l’EMD”
Josep Maria Ribas (president de l’EMD de Bellaterra) i Beatriz Ripol Carulla (Secretaria Interventora de l’EMD de Bellaterra), durant un ple oficial de la Junta Veïnal de Bellaterra
Resum resolució Oficina Antifrau de Catalunya:
Analitzada la denúncia i la documentació a què ha tingut accés aquesta Oficina, cal concloure que el president de l’EMD de Bellaterra s’havia d’haver abstingut de participar en qualsevol actuació que afectés a les finques amb referència cadastral XXX i YYY al concórrer un interès particular, donat que la primera és de la seva propietat i la segona és propietat del seu entorn familiar. Existeix, per tant, un conflicte d’interès real que pot afectar directament el principi d’imparcialitat que ha de regir qualsevol actuació pública.
Aquest interès personal innegable crea l’obligació d’abstenir-se de participar de qualsevol forma en la tramitació d’aquestes al·legacions per part del president de l’EMD de Bellaterra, com així ho estableix la normativa: l’art. 76 de la Llei 7/1985, del 2 d’abril, reguladora de les bases de regim local i art. 23 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, del règim jurídic del sector públic.
En aquest sentit, no es poden compartir els raonaments que ha fet arribar a aquesta Oficina el mateix president de l’EMD de Bellaterra afirmant que es “tracta d’un acte formal” i que per tant no hi ha cap interès particular que obligui a l’abstenció. Un acte formal no implica que estigui buit de contingut sinó únicament que requereix una determinada forma per a causar els seus efectes. En aquest cas, l’escrit d’al·legacions, tot i ser un tràmit previ a l’adopció de qualsevol tipus de resolució, proposava en relació amb les finques propietat de la família del president de l’EMD de Bellaterra el canvi de la clau urbanística i, conseqüentment, dels usos urbanístics que els hi afecten. L’interès particular és evident i per tant la causa legal d’abstenció havia d’haver operat des del moment en què es redacten les pròpies al·legacions (encapçalades i signades pel president) i, posteriorment al dictar el Decret de Presidència.
En definitiva, atès el que disposa l’art. 78 de la Llei 7/1985, respecte la responsabilitat dels càrrecs electes de les corporacions locals, i per analogia al president de l’EMD de Bellaterra, i atesa la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que regula els principis de conducta dels càrrecs electes i les conseqüències del seu incompliment, es fa necessari remetre la present actuació a l’Ajuntament de Cerdanyola, per tal que conegui els fets analitzats i adopti les mesures que consideri pertinents.
🎥 Vídeo Oficial de Junta veïnal de la qual hi ha còpia enregistrada al següent enllaç de Youtube de la EMD DE BELLATERRA:
Veure extracte corresponent al minut 2:20:23-2:22 i següents👇
Iñaki Jorquera Esquisabel, Manager del Sorli Sport Bellaterra, ha comunicat al veïnat de Bellaterra, que el proper dis 8 de setembre obrirà les portes el NOU centre esportiu ubicat a l’espai emblemàtic de l’antic Club Bellaterra, un lloc molt especial i ple de records per a moltes generacions del poble.
Jorquera convida al veïnat de Bellaterra, els dies 5, 6 i 7 de setembre a les jornades de portes obertes i així la ciutadania conegui el Sorli Sport Bellaterra, espai de salut
El projecte neix amb ganes de recuperar l’esperit Comunitari i Esportiu que sempre ha tingut el Club, 3.000 m2 d’equipament esportiu i de salut, molt més que un gimnàs, hi trobaràs Sala de Fitness, Ioga, Cycling, Espai benestar, Spa, Entrenaments personals, Pàdel, Pickleball….
Pàrquing exclusiu per a socies i socis.
Inscripcions amb promoció exclusiva
Per inscripcions del 1 al 14 de setembre, Sorli Esport Bellaterra regalaran:
-Matricula gratuïta
-2 invitacions
-1 bidó tèrmic de la marca Rumbott
-Quota mensual a partir de 49 euros.
SOM SORLI SPORT BELLATERRA, UN ESPAI DE SALUT
A Sorli SportBellaterra trobaràs tot el que necessites pels teus objectius de benestar. Els nostres gimnasos ofereixen la darrera tecnologia en equipament esportiu, oferint una àmplia gamma de classes i entrenaments personalitzats adaptats a les teves necessitats i nivell de condició física. Siguis què estiguis buscant perdre pes, tonificar el teu cos o millorar el teu rendiment atlètic, els nostres entrenadors certificats t’orientaran en cada pas del camí.
Però a Sorli SportBellaterra el benestar va més enllà de l’entrenament físic. Els nostres serveis de nutricionistes, fisioteràpia i bellesa t’ajudaran a cuidar-te tant per dins com per fora, i seran un complement ideal al teu entrenament físic.
A més de les nostres completes instal·lacions de gimnàs i serveis de nutrició, també oferim l’oportunitat de gaudir d’un altre tipus d’activitats esportives com el pàdel o la natació, on pots entrenar de manera diferent a la habitual.
Equipament de Darrera Generació:
Les nostres instal·lacions compten amb marques líder en la indústria del fitness, com Life Fitness i Matrix. Amb un total d’entre 50 i 80 màquines, tindràs accés a una àmplia varietat de màquines cardiovasculars i de musculació que t’ajudaran a maximitzar el teu rendiment.
Diversitat d’Espais:
Dissenyada per adaptar-se a totes les teves necessitats d’entrenament, la nostra sala fitness ofereix diferents espais especialitzats, incloent zona cardio, musculació funcional, callistènia, abdominals i estiraments.
Compliment Normatiu:
A Sorli Sport Bellaterra, la seguretat i el benestar dels nostres socis són la nostra màxima prioritat. Per això, la nostra Sala Fitness compleix amb totes les normatives i estàndards de seguretat establerts, garantint un entorn segur i còmode per al teu entrenament.
Varietat de Serveis:
Des de depilació fins a tractaments facials i corporals, passant per massatges, manicures i pedicures, oferim una àmplia gamma de serveis dissenyats per satisfer totes les teves necessitats de cura personal. A més, també oferim serveis especialitzats com micropigmentació, làser i dermapen per abordar necessitats específiques d’estètica i cura de la pell.
Accessibilitat per a Socis i No Socis:
Els nostres serveis d’estètica estan disponibles tant per a socis com per a no socis, perquè puguis gaudir dels beneficis dels nostres tractaments. A SorliSport, creiem que tots mereixen sentir-se bé amb ells mateixos, i estem aquí per ajudar-te a aconseguir-ho.
Professionals Experts:
El nostre equip d’esteticistes està altament qualificat i compta amb una àmplia experiència en el camp de la bellesa i la cura de la pell. Et rebran amb un tracte càlid i personalitzat, oferint-te assessorament expert i recomanacions adaptades a les teves necessitats individuals.
SORLI SPORT BELLATERRA, UN ESPAI DE SALUT
Iñaki Jorquera Esquisabel (Manager)
Placa del Pi. 3
08193 Bellaterra
☎️ 931354445
bellaterra@sorlisport.com
🚗 Pàrquing exclusiu de 40 places per als socis)
HORARIS:
de dilluns a dissabte: de 10:00 a 14:00 hores i de 17:00 a 20:00 hores.
Agència EFE acaba de publicar que Ramón Arcusa, -parella artística del Duo Dinàmico-, ha anunciat a les xarxes socials la mort de seu company Manuel de la Calva.
El Duo Dinámico, durant la seva última actuació, al festival Jardins de Terramar de Sitges el 2022
Manuel de la Calva, membre del Duo Dinámico, ha mort aquest dimarts als 88 anys a l’hospital Anderson de Madrid, segons ha anunciat el seu company musical, Ramón Arcusa, a les xarxes socials. “No ploreu per ell, no li agradaria” ha deixat escrit Arcusa al missatge, on ha definit el músic barceloní com “l’ànima de Duo, sempre alegre, optimista, positiu”. Arcusa ha explicat en conversa amb Efe que el cantant i compositor patia una fibrosi pulmonar, diagnosticada després d’un incident en un concert a Sitges fa 3 anys durant el festival Jardins de Terramar, en què es va desplomar, tot i que durant tot aquest temps ell es va mantenir “positiu, bromista i lluitant fins fa poc” contra la malaltia.
Com a membre del Duo Dinámico, De la Calva atresora un gran nombre d’èxits des dels seus inicis a finals dels anys 50, Quince años tiene mi amor, Perdóname, Amor de verano, Esos ojitos negros o Resistiré, recuperat com a himne durant la pandèmia de la covid-19.
Manuel de la Calva va conèixer Ramón Arcusa a l’empresa de motors d’aviació Elizalde on tots dos havien entrat a treballar al passeig de Sant Joan de Barcelona.
Sent encara uns adolescents es van unir per emular els ídols de la seva època i, així, els últims dies de 1958, es van presentar per la ràdio en públic, batejats com The Dynamic Boys, que el presentador del programa va castellanitzar com a Duo Dinámico. Va arrencar així una carrera artística marcada per innombrables èxits, que van donar color a una Espanya encara en blanc i negre i que no trigarien a fer el salt a l’altra banda de l’Atlàntic. Els primers anys 60, a més, van participar com a protagonistes en quatre llargmetratges.
El 2014, el duet va rebre el Grammy Llatí a l’Excel·lència Musical, en reconeixement a la seva trajectòria, que es va sumar a altres guardons com la Medalla d’Or al Mèrit al Treball (2010) o la Medalla d’Honor de SGAE (2024).
Paral·lelament a la seva carrera al Duo Dinámico, Manuel de la Calva va ser també compositor, arranjador o productor per a altres artistes com Julio Iglesias, Camilo Sesto o Nino Bravo. Va arribar a registrar més de 560 títols a SGAE, entitat de la qual va ser soci des de l’octubre del 1960. Entre ells hi ha el La, la, la amb què Massiel va guanyar el festival d’Eurovisió.
«Posi’m tot el menú en un únic plat» El franquisme va implantar entre 1936 i 1942 dues mesures no gaire populars que combinaven el menjar amb la solidaritat, el patriotisme i l’afany recaptatori.
Publicacions del Dia del Plato Unico 1936-1942 📷CEDIDA
ANTTON IPARRAGUIRRE ✍️ L’octubre del 1936, en plena Guerra Civil, el bàndol nacional encapçalat per Franco va llançar dues mesures que combinaven el menjar amb la solidaritat, el patriotisme i l’afany recaptatori. Es va conèixer com a Dia del Plat Únic, al qual se sumaria posteriorment el Dia Sense Postres. La iniciativa no era original, estava inspirada en una fórmula de l’Alemanya nazi, l’Eintopf, que es podria traduir com a olla o olla. Els ingressos estaven destinats a sufragar menjadors de beneficència, Gotes de Llet, escoles bressol, cases bressol, orfenats o qualsevol altra institució sostinguda pel Fons de Protecció Benèfic Social, independent d’Auxili Social que tenia finançament propi. Posteriorment, el recaptat també va servir per ajudar els combatents i les seves famílies. El pla va patir diverses modificacions fins a 1942, any en què va finalitzar, i mai va ser molt ben rebut per la població. Només estaven exempts les persones malaltes, els nens petits o els ancians.
L’ordre que imposava el Dia del Plat Únic, dictada el 30 d’octubre del 1936 pel Gobuerno General, amb seu a Valladolid, va entrar en vigor el 15 de novembre d’aquell any.
Recollia que «amb caràcter de generalitat i per a tot Espanya, els industrials de tota mena, ja siguin Hotelers, amos de Cafès i Bars, Cerveseries i Gremis de Cafès de 0’30 que serveixin menjars en forma de menú o a la carta, hauran de contribuir els dies que s’assenyalen amb el 50% de l’import de cada àpat sol. tractés de personal hostatjat en aquests».
Mantenia que “per evitar competències que poguessin sorgir i conservar l’harmonia que ha d’existir entre els professionals de la mateixa classe”, el menú havia de ser acordat “per la societat professional respectiva i amb caràcter de obligació general per a tots els del gremi”. S’havia de concretar a un plat únic d’alimentació i unes postres úniques també, tant al dinar del migdia com al sopar de la nit. No es podia trencar aquest precepte «de cap manera ni per clients ni per industrials, i en cas que s’infringís, incorrerien en la multa corresponent que els governadors imposaran, segons els casos». Els restaurants, cafès i altres establiments que servien a la carta o de manera diferent de la de menú, havien de suprimir aquest dia aquesta forma de servei, fent-la en forma de plat únic al preu que els correspongués, d’acord amb la seva categoria i classificació. Els dubtes que sorgissin havien de ser resolts pels governadors civils de cada província.
Al principi, durant els dies 1 i 15 de cada mes se servia un plat únic, però es cobrava sencer. El 18 de juliol del 1937 una altra ordre va imposar que a partir d’agost el Dia del Plat Únic s’hauria de celebrar només els divendres. S’aprovà que una part de la recaptació aniria al fons de Protecció Benèfic Social i l’altra al compte del Subsidi del Combatent. A més, es va incloure una altra jornada solidària, el Dia sense Postres, també conegut com a «dilluns sense postres». Cada família s’havia de privar de les postres d’un àpat, per lliurar el petit estalvi que suposava com a donatiu voluntari per incrementar els recursos amb què atendre el pagament del subsidi pro combatents. Va estar en vigor fins a l’1 de desembre de 1939. Sembla que no va tenir gaire èxit recaptatori. Si ja de per si escassejaven els aliments, sobretot de primera necessitat, fruites, verdures, llegums, cereals, lactis, ous i carns, malauradament la majoria de les famílies no tenien diners per comprar pastissos o dolços, i la fruita era gairebé prohibitiva per a les llars que no comptessin amb un mas familiar. El 30 de juliol del 1939, després de la fi de la Guerra Civil, es va estendre el Dia del plat únic a tot Espanya, afectant des de petits restaurants a hotels de luxe, com va ser el cas del famós Ritz, a Madrid. Als restaurants s’oferien tres o més plats variats, però se n’havien de servir només un, a elecció, i unes postres. Als hotels i pensions per a les persones que així ho desitgessin hi havia, a més, un plat de peix i un altre de verdures, a elecció, i unes postres.
«Sentiment patriòtic»
El 1938 el Dia del Plat Únic es va traslladar de divendres a dijous, ja que les festes de Quaresma impedien el consum de carn en aquest dia. L’any següent es va passar a dilluns, al·legant les autoritats que era per a un millor subministrament de carn als establiments. Finalment, una llei de 22 de gener de 1942, que va entrar en vigor l’1 de febrer d’aquell any, va suprimir definitivament el Dia del Plat Únic, ja que es va començar a implantar la cartilla de racionament a tot el país. Els historiadors consideren que malgrat les contínues crides al «sentiment patriòtic dels ciutadans» amb aquesta iniciativa es van recaptar molt menys diners de l’esperat i les autoritats no van poder evitar un rebuig generalitzat entre la població.
Pel que fa a Gipuzkoa, l’ordre d’octubre de 1936 es va aplicar ràpidament a les zones a les mans dels revoltats. Així, aquell mateix mes el governador civil va donar les primeres instruccions adreçades als restaurants, cafès, bars i hotels que servien menjars. Ambdues parts van acordar que les dates que s’assenyalen com a Dia del Plat Únic, haurien de contribuir amb el 30% de l’import del menjar. El menú hauria de constar d’un sol plat i unes postres, al migdia ia la nit. L’Associació d’Hotels i Restaurants publicava en què consistiria aquest plat durant el mes, un cop per setmana, alternant la carn (a la qual solien afegir mongeta), ous (als quals afegien arròs) i el peix. Es prohibia servir més d’un ou per persona (i si hi havia ou no es podia servir maionesa), els entremesos, o una sopa com a entrant. Als banquets, si faltés pa el podien portar els interessats particularment, encara que es desaconsellava celebrar menjars extraordinaris.
Tot i la penúria econòmica que es vivia a la majoria dels domicilis guipuscoans a la postguerra no faltava el pudent que, traient pit de la seva solidaritat patriòtica, li prenia amb humor i demanava al restaurant que li servissin el menú complet en un únic plat. Unes mongetes amb tots els seus ‘sagraments’ eren el somni de més d’un ciutadà humil. No van faltar comentaris com «aquí es prepara cuit el dia del plat únic mentre que a Madrid, en mans dels republicans, se’ls ha hagut d’oblidar què són els cigrons». També es van publicar proclames com el client d?un restaurant que responia al cambrer: «Estic supersatisfet. Amb un plat de l?Espanya Nacional n?hi ha prou per omplir el més exigent». Això era veritat si es tenia diners per pagar un saborós i potent cuit, una paella plena de carn, peix o marisc, entre altres menjars prohibitius per a la majoria de la població, que no estava per jugar amb el menjar, i havia de recórrer a l’enginy per saciar la gana. A més, l’estraperlo, o sigui el mercat negre de béns, especialment aliments, a causa de l’escassetat provocada per la guerra, campava a gust per tot el territori.
Cartell anunciant el Dia del Plat Únic 📷 CEDIDA
Tots els mitjans informatius difonien regularment els avisos relacionats amb el Dia del Plat Únic, dates en què s’aplicava, l’obligatorietat del pagament de les quotes i les multes que s’imposaven. Es van succeir les informacions, els articles d’opinió i els anuncis a diaris. Així mateix, hi va haver una important propaganda per la ràdio, es van impartir xerrades i fins i tot es van col·locar cartells als carrers de moltes localitats per promocionar la mesura.
Es van multiplicar els anuncis en premsa amb missatges com «Només mereixeres el nom envejable i envejat d’espanyol si els dies 1 i 15 de cada mes compleixes amb un precepte religiós i una ordenança, el Dia del Plat Únic», o «Espanyols!! Demà és el dia del Plat Únic disposat pel Govern Nacional. Compliu allò ordenat per ajudar els braus que lluiten per la Pàtria. ¡A dalt Espanya!!». També es recordava la finalitat de la iniciativa: «Acordeu-vos dels que pateixen. Que el vostre benestar no us serveixi d’amnèsic davant de la desgràcia dels nostres germans. Els orfes, les vídues, els impedits, els menesterosos, tenen dret a Espanya a no viure a la misèria. Per això s’ha instituït el Dia del Plat Únic els dies 1 i 15 de cada mes. El tribut equivalent de la vostra privació és obligatori».
Gener de 1937 a Sant Sebastià
Dia 6 Dinar: paella i unes postres. Sopar: carn amb llegums i unes postres.
Dia 13 Dinar: ous amb arròs i unes postres. Sopar: Carn amb macarrons i unes postres.
Dia 20 Dinar: Cuit a l’espanyola i unes postres. Sopar: Carn guisada i unes postres.
Dia 27 Dinar: Paella i unes postres. Sopar: Carn rostida amb puré i unes postres.
Dies 3, 10, 17, 24 i 31 Els cinc dilluns del mes quedava absolutament prohibit servir postres en els dinars i sopars.
Juliol de 1939
Dia 6 Menjar: lluç amb salsa i unes postres. Sopar: ou amb patates i unes postres.
Dia 13 Dinar: Menestra i unes postres. Sopar: peix amb salsa i unes postres.
Dia 20 Al migdia, ou amb patates i unes postres. A la nit, lluç amb salsa i unes postres.
Dia 27 Dinar: Au a la jardinera i unes postres. Sopar: ou amb patates i unes postres.
La picaresca va fer que els hostalers ampliessin el nombre de productes que oferien a l’únic plat que servien, «inventant» de manera involuntària l’anomenat «plat combinat», tan popular actualment en molts establiments hostalers, malgrat no existir la crisi econòmica de la postguerra.
Es van celebrar menjars multitudinaris en restaurants on se servia el plat únic per tal que augmentés la recaptació total. Un exemple és el del 18 de gener de 1937 en què es van reunir a Donostia més de dues-centes persones. Va ser organitzada per la Guàrdia Cívica Nacional de Sant Sebastià (GCNSS) per homenatjar el general de la Guàrdia Civil Ibáñez i el Marquès de Valenzuela.
Un ferri control
Cal tenir en compte que el Dia del Plat Únic no només tenia una finalitat solidària i patriòtica, sinó principalment recaptatòria. Totes les famílies havien de col·laborar, independentment de la situació social o econòmica. En el cas de les famílies, la seva ajuda era la «voluntat», si bé l’Ajuntament i la Guàrdia Civil controlaven totalment les donacions de cada ciutadà. Per exemple, a Tolosa el 1937 el mínim era d’1,5 pessetes per família el dia del Plat Únic i de 0,5 el dia de les Postres Úniques, i els màxims de 25 i 5 pessetes respectivament.
A l’antiga vila paperera l’Ajuntament comprovava els dies 2 i 16 del mes les donacions. Aquestes eren recollides porta per porta pel personal encarregat de les recaptacions, i es lliurava un rebut personalitzat. En altres localitats, un segell es convertia en prova d’haver complert la normativa. El consistori portava un estricte control de les donacions aquell dia, del qual després informava el Govern Civil. Igual que en altres municipis, els ciutadans no sabien si els controladors del Dia del Plat Únic arribarien a casa seva al migdia, a la tarda oa l’hora de sopar.
Les persones i famílies guipuscoanes que no donaven res o ho feien per sota de les seves possibilitats eren denunciades i sancionades. En cas de no tenir informació econòmica sobre una família, aquesta era investigada pels batles. Els restaurants, pensions i hotels estaven obligats a donar el 50% dels dinars i sopars, i el 60% del preu de les habitacions.
Tant a Sant Sebastià com en altres localitats existien les ‘senyoretes recaptadores’, que anaven de casa a casa. Si no trobaven als seus domicilis els propietaris per cobrar l’impost, deixaven un avís. En el cas de la capital, al cap de tres dies es presentava un membre de la Guàrdia Cívica Nacional de Sant Sebastià (GCNSS)- llavors integrada a FET-JONS-. Si l’impagament fos a causa de «dolenta voluntat», serien sancionats pel mateix guàrdia.
Es publicaven notes com aquesta: «Els dies 15, 16 i 17 del present mes de febrer passaran, de deu i mitja a una del matí, i de quatre a sis de la tarda, per les oficines del ‘Plat Unico’, Oquendo, núm. 10, tots els propietaris d’hotels, pensions, bars, etc. per abonar limport dels comptes corresponents a la primera quinzena de febrer». «Advertim tots els que tinguin allotjats als seus pisos que estan en l’obligació de pagar el 40 per cent de la pensió que cobren, pels dies de ‘Plat únic’. Estaran subjectes a recàrrec tots els que no hagueren satisfet l’import de les seues quotes dins dels dies assenyalats, 15, 16 i 17 de febrer. Els particulars que per qualsevol circumstància no els hagin cobrat les senyoretes recaptadores, hauran de satisfer les quotes a les oficines fins al dia 20 de l’actual mes de febrer».
Medalla que es lliurava als bons complidors de la norma del Plat Únic 📷 CEDIDA
Lògicament, a la premsa s’informava que la iniciativa estava tenint un gran èxit a Gipuzkoa. Es destacava que el 15 de novembre de 1936 s’havien recaptat al territori 80.000 pessetes, unes 30.000 a Sant Sebastià. «I això que falten del veïnat donostiarra més d’un cinquanta per cent del veïnat», es podia llegir a la premsa. També que els veïns d’Irun havien aportat 2.691,60 pessetes, «una xifra veritablement alta atès l’estat de ruïna i desolació en què van deixar la ciutat les hordes vermelles».
Sancions i premis
Al territori es va recaptar més que Navarra i Àlaba juntes, ja que van recollir 45.000 i 30.000 pessetes, respectivament. Al juliol de 1938 es van recaptar 342.983, 49 pessetes a Gipuzkoa i des de novembre de 1936 el total era de 5.119.870,21 pessetes. El nostre territori seguia al capdavant de les altres províncies. Aquest mes particulars de Sant Sebastià van aportar 107.089,35 pessetes, hotels, pensions, etc. se’n van rebre 117.330,69; de donatius i diversos 10.377, 55. De les localitats guipuscoanes es van ingressar 106.185,90 pessetes
Tot i aquestes dades, el cert és que hi va haver persones que es van negar a secundar aquesta iniciativa. Se’ls amenaçava de figurar en llistes negres de «dolents patriotes» o «insolidaris amb la pàtria». Centenars de ciutadans van ser sancionats per no complir les ordres governamentals. En aquest sentit, destaca que el febrer del 1937 es van imposar dues multes de 250 pessetes a Donostia, un veí del carrer Sant Jeroni i la propietària d’una pensió de la plaça del Bon Pastor per no contribuir al Plat Únic degudament. Aquell mateix any, una veïna d’Errenteria va rebre una sanció de 25 pessetes per no pagar la contribució. Treballava en una empresa local i va escriure una carta al Govern Civil argumentant que, malgrat això, no podia pagar la multa. L’alcalde, al contrari, tenia l’opinió que la dona tenia altres raons per no pagar-lo. Li va retreure que a causa de les seves opinions era nacionalista i que una autoritat militar li havia retirat anteriorment el permís per traslladar-se a Irun. Al final, el governador civil es va ratificar a la multa.
A Astigarraga un home va ser sancionat amb una multa de 500 pessetes per resistir-se més d’una vegada a pagar la quota. Devia ser «més vermell que Stalin», com es deia a l’època. El Govern de Franco era conscient que no només la població humil era reticent. Va denunciar que hi havia «gents acomodades» a la Zona Nacional que no complien amb el Dia del Plat Únic o lliuraven «quantitats irrisòries», per la qual cosa va decidir que es publiquessin els noms dels infractors tant a la premsa com a la ràdio.
Per contra, el bon complidor rebia una medalla feta de metall platejat. Penjava d’una cinta amb franges morades i blanques verticals. Al seu anvers apareixia una creu que portava gravada la paraula «caritat» i davant d’ella un home barbut entre una nena i un nen, a més d’atendre aquest últim. Al peu, la llegenda «Ni una llar sense llum, ni un espanyol sense pa. Franco». Al centre del passador hi havia l’escut de Gipuzkoa.
José Luis Martínez Sansalvador i la seva muller Glòria Roig (d’esquena), al Restaurant La Taula de Barcelona 📷 ELENA CARRERAS
LLUIS TORRES ✍️ Recordem al matrimoni d’actors, en José Luis Martinez Sansalvador (Barcelona, 20 febrer 1933-11 marc 2006 i Glòria Roig Fransitorra (Barcelona, 18 desembre 1936-15 febrer 2008), qui també fou una actriu de ràdio, teatre, cinema i televisió i dobladora de cinema en català i en castellà. Gloria fou germana de l’escriptora Montserrat Roig. Vivien molt aprop del Restaurant La Taula, al Carrer Sant Màrius amb Berlinès, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Molt sovint s’apropaven els migdies per gaudir del Menú Migdia amb Cava Brut, un dels més prestigiosos del nord de Barcelona.
Gloria Roig i José Luis Sansalvador varen tenir 4 fills: Alex, César, Gloria i Xavier, Sansalvador va morir a conseqüència d’un atac de cor.
Jose Luis Sansalvador recollint el seu “Atril d’Or” el 1986.📷 Captura del vídeo de Youtube
José Luis Martínez Sansalvador (Barcelona, 20 de febrer de 1933-Barcelona, 11 de març de 2006), més conegut com José Luis Sansalvador, va ser un actor, director i ajustador de doblatge espanyol. Posseïdor d’una de les veus més personals i versàtils des dels seus començaments en la dècada de 1950 fins a mitjans dels anys 90. El seu timbre fort el va fer especialitzar-se a doblegar als anomenats “tipus durs” de la talla de Gene Hackman, més Robert identificava), Humphrey Bogart, Lee Marvin o George Kennedy, entre molts altres. Va doblegar personatges molt diferents, des de “Tarzan” (interpretat per un altre dels seus habituals, Johnny Weissmüller), passant pel sàdic predicador Harry Powell, encarnat amb gran perícia per Robert Mitchum en pare La nit del caçador, el Connery, el general Douglas MacArthur, interpretat per Gregory Peck en 1978, el General George Patton, interpretat per George C. Scott en 1970, al famós governador Tarkin (1977)” i el dur policia de narcòtics Jimmy Popeye Doyle interpretat per Gene Hackman a French connection; “contra l’imperi de la droga” i “French Connection II”. Un altre dels seus papers més importants va ser el doblatge de Robert De Niro en el clàssic “El caçador”.
NOTA👆A l’últim tall del vídeo podeu veure Jose Luis Sansalvador recollint el seu “Fristol d’Or” el 1986.
La llista dels actors importants als quals Sansalvador va posar veu és interminable. Podem citar també a Henry Fonda, Charlton Heston, Burt Lancaster, Kirk Douglas, Sean Connery, Richard Harris, Rod Taylor, Joseph Cotten, Tom Selleck, i Wal, Christopher Plummer, Martin Balsam, George C. Scott, Rod Steiger, Donald Sutherland i Jack Palance.
Entre tots els títols en què va treballar, els seus favorits van ser “The french connection”, “Cadena perpètua”, “Cara d’àngel”, “La nit es mou”, “En nom de la rosa” i “El caçador”.
Casat amb la també actriu Gloria Roig, amb qui va tenir 4 fills: Alex, César, Gloria i Xavier, Sansalvador va morir a conseqüència d’un atac de cor.
Una veu, sens dubte, que no cansa escoltar per la gran qualitat i la gran qualitat interpretativa de José Luis Sansalvador.
Ciques (Cycas revoluta) és una espècie de gimnosperma de la família de les cicadàcies originària del sud del Japó i molt utilitzada com a planta ornamental. Es coneix també com a Segú del Japó i Palma de Segú.
Ciques (Cyca Revoluta) i fills a Bellaterra
LLUÍS TORRES ✍️ Extreure fills a les Ciques( Cyca Revoluta) és fàcil però una mica incòmode, s’ha d’escarbar al voltant del fillol fins que quedi la seva “pinya” al descobert i després tallar amb un ganivet i estisores la connexió amb la mare i ja està. El problema és que sovint en lloc d’un ganivet cal fer-ho amb una destral i un martell si el fill no és gaire petit.
També es necessitarà guants perque tenen unes broquetes terribles. però una mica incòmode, s’ha d’escarbar al voltant del fillol fins que quedi la seva “pinya” al descobert i després tallar amb un ganivet la connexió amb la mare i ja està. El problema és que sovint en lloc d’un ganivet cal fer-ho amb una destral i un martell si el fill no és gaire petit. També necessitaràs guants pq tenen unes broquetes terribles.
A la ferida que queda a la mare jo li poso sofre micronitzat per evitar fongs i altres infeccions (també podeu utilitzar canyella). Al fill li pots posar hormones d’arrelament abans de plantar-lo, però sense també arrelen amb molta facilitat. El fill és ocasions el primer any no fa un nivell de fulles, sembla mort, en aquests casos el segon any fa dos nivells.
Ciques (Cycas revoluta) és una espècie de gimnosperma de la família de les cicadàcies originària del sud del Japó i molt utilitzada com a planta ornamental. Es coneix també com a Segú del Japó i Palma de Segú.
Característiques És una planta molt simètrica amb una corona de fulles pinnades, de 50 a 150 cm de llarg, de color verd fosc. El tronc fa uns 20 cm de diàmetre que en les plantes joves és molt baix i fins i tot subterrani. En individus molt vells arriba a fer 7 metres d’alçada. Però la planta és de creixement molt lent i li cal de 50 a 100 anys en fer aquesta alçada. Els troncs es poden ramificar. Cycasrevoluta La propagació de les Ciques es fa per llavor o per fillols basals. És planta dioica, només els mascles fan uns vistosos cons.
Convocada per l’organització propalestina Humanti Project, aquesta acció de boicot periòdic a escala internacional es durà a terme cada dijous de manera indefinida per tal de pressionar els governs per exigir la fi al genocidi israelià a Palestina.
La campanya no se circumscriu a la compra de productes de procedència israeliana o d’empreses que financin l’ocupació sionista sinó de tota mena de béns i serveis.
L’inici aquest dijous 21 d’agost d’una vaga de consum global i indefinida per Gaza eleva la pressió internacional sobre els governs per exigir el cessament definitiu del genocidi israelià a la Franja.
Morir de gana o per foc israelià. Aquest és l’escenari que prop de dos milions de gazatis encaren diàriament.
Alejandra Mateo Fano ✍️Tal com ha anunciat aquesta última setmana l’organització convocant, Humani Project, la mobilització es durà a terme cada dijous per tal de “generar un impacte real que els afecti on més els dol: a les seves economies”, han clamat des del compte d’Instagram. “No busquem actes simbòlics sinó conseqüències visibles i mesurables”, apunten. La campanya insta a evitar la compra de qualsevol tipus de producte o servei, sigui o no de procedència israeliana, durant els dies designats.
La iniciativa ha estat secundada per plataformes i col·lectius com BDS i la Xarxa Solidària contra l?Ocupació de Palestina (RESCOP), així com per activistes gazatíes. Entre ells hi ha Bisan Owda, jove periodista i cineasta coneguda per ser una de les veus transmissores del conflicte.
La magnitud del setge als territoris palestins ha portat els col·lectius activistes de tot el món a pujar el to contra els Estats davant la seva tebior a l’hora d’exigir el cessament total de la massacre en curs. Per això, l’entitat convocant ha fet una crida a evitar qualsevol forma de compra, ja sigui física o digital mentre duri la vaga. “Una pausa coordinada d’un dia en les compres, si hi participen milions de persones, es reflectirà immediatament en les dades de vendes detallistes, les transaccions amb targeta i les activitats de pagament electrònic”, incideix el col·lectiu motor
D’aquesta manera, el boicot implica una aturada total de compres en tot tipus de comerços, des de cafeteries o restaurants fins a plataformes de subscripció durant tots els dijous de les properes setmanes i fins i tot mesos, en cas de dilatar-se l’atur.
Però la vaga de consum no es limita únicament al comerç. També és fonamental, perquè la iniciativa assoleixi un impacte palpable, no utilitzar cap mena de mitjà de transport públic durant el dia. Per això, l’organització anima els ciutadans a desplaçar-se amb bicicleta, a peu o amb cotxe compartit per evitar la compra de bitllets de metro, autobús o tren.
A més, s’insta la població a repostar benzina o carregar el cotxe elèctric els dies posteriors o previs al dijous ja que, asseguren, “una caiguda notable en les vendes de benzina o en l’ús del transport públic, especialment si passa el mateix dia cada setmana, es reflectirà als informes energètics i als ingressos de les autoritats de transport”.
Això sí, aclareixen que la vaga no inclou en cap cas una aturada laboral: “No tothom es pot permetre faltar a la feina i arriscar-se a perdre’l, fins i tot si no pots ser a casa, la teva participació a la vaga de consum és una contribució massiva”, puntualitzen des de Humanti Project.
Aquesta campanya internacional inicia el seu camí a penes uns dies després que l’Exèrcit sionista anunciés la primera fase de l’ocupació total de Ciutat de Gaza, forçant així una vegada més el desplaçament de milers de gazatis. Des que l’Executiu de Benjamin Netanyahu posés en marxa la seva operació de neteja ètnica el 7 d’octubre del 2023, les forces israelianes ja han acabat amb la vida de més de 61.000 palestins, la majoria dones i nens, a través dels bombardejos indiscriminats i la fam.
En aquest sentit, segons dades facilitades per Metges sense Fronteres, més de 1.599 persones pateixen actualment desnutrició a la ciutat de Gaza, mentre que la xifra de pacients ingressats per aquest motiu a les clíniques i hospitals d’aquesta ONG s’ha multiplicat per cinc des de finals de maig.
Davant aquest escenari catastròfic, s’espera que el boicot tingui una incidència significativa i “quantificable” en el nivell de consum de les llars que forci els Estats a prendre una posició activa i contundent contra l’extermini en curs.
Font: PÚBLICO
Alejandra Mateo Fano, Redactora de cap de setmana a Público. És periodista i activista, escriu sobre justícia social, centrada en feminismes, migracions i vivenda. Ha escrit també a El Salto, Diario de Mallorca, Mundo Obrero i Jot Down Magazine.
“Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista”.
Memorial de Sighet: Urna de doble fons de 1946
Urna de doble fons: La paret lateral es va retirar quan es va comptar la papereta. Els vots falsos es van col·locar inicialment a la part inferior de l’urna, els vots reals van romandre a la caixa superior i no es van comptar. Tanmateix, l’urna de doble fons només era un dels mètodes utilitzats per a la falsificació, i no el més important.
Antonio García Jiménez ✍️ Al segle XIX, quan es va consolidar l’Estat liberal, les urnes per dipositar el vot eren un element imprescindible, però no n’hi havia a tot arreu. Al món rural, omnipresent llavors a Espanya, s’arribaven a fer servir olles grans de cuina el dia de les eleccions. S’hi llençaven les paperetes com si fossin cigrons, pràctica que va donar lloc a situacions curioses. El 1849, en un poble de Pontevedra, els membres de la mesa electoral van discutir sobre si un veí havia votat dues vegades. Van acabar de cops i se’ls va trencar l’olla que recollia les paperetes, que van quedar escampades per terra. La votació va ser anul·lada i es va haver de repetir. El diari La Nació, sorprès perquè un recipient casolà hagués servit d?urna, va explicar graciosament l’anècdota: Tristos, plorosos, afligits i desconsolats, els electors gallecs del districte de la Consolació han acudit a la superioritat perquè faci unes llanes a l’olla gallega que els ha servit d’urna a les eleccions d’un diputat a Corts… És el cas que els fills de la província de Pontevedra van saber que Déu el seu diputat d’una altra porció de fang per poder-li dir algun dia: No esvalotis el cotarro, Parlador de Satanàs, Recorda’t que ets fang I a ser fang tornaràs! Als pobles on les olles podien servir d’urnes els cacics solien campar a plaer, per la qual cosa el frau era més fàcil en aquests districtes electorals. Com que l’olla o l’olla és també un guisat que un amaneix al seu gust és natural que la tupinada vingués a significar guisar les eleccions, és a dir, arreglar-les perquè resultés elegit el candidat desitjat. Per analogia amb les tres bolcades del bullit la bolcada d’olla era inflar artificialment les actes electorals amb vots que no havien estat emesos, com llegim en aquesta notícia publicada per L’Època en 1886:
Als qui parlen de la sinceritat que ha presidit les últimes eleccions els hem de dir que a les d’Alcalá Chinchón hi ha hagut substitució d’urna, bolcada d’olla, canvi de noms a les paperetes a presència dels electors i una altra porció d’il·legalitats. A l’Espanya de la Restauració, en què els partits conservador i liberal es repartien per torn el Govern arreglant el resultat, el terme tupinada estava ja consagrat. El diari El Segle futur ho citava el 1886 amb algunes de les tripijoques usades per manipular les eleccions: Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista. Avui dia tots els processos electorals estan supervisats pels jutges mitjançant les juntes electorals, cosa que garanteix el joc net, però la tupinada va ser durant molt de temps sinònim d’arribar al Govern fent trampes als comicis. Així ho reflecteix aquest dibuix del setmanari satíric El Mentidero, del 1917, en què veiem un polític abocant-se a una olla gegant amb la paraula Poder en majúscules:
Un polític sobre una olla gegant amb la paraula Poder
El 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí per a majors de 25 anys. Abans només podien votar els qui tenien cert patrimoni i contribuïen a les arques públiques. Encara que el cos electoral era més gran no va canviar res. Al·ludint a Cánovas i Sagasta, els caps dels partits que feien torns al poder, la revista La Carcajada va compondre aquests versos: El sàtrapa i el califa, mà a mà i faç a faç, van arreglar la paella del sufragi universal. Els vots es van repartir Amb encert i amb equitat El diari La Unió catòlica, reia també del sufragi universal i donava la següent notícia: A qui es farà creure que hi ha hagut eleccions a Albarrasí? Allà, a les nou seccions, les taules de les quals no estaven intervingudes, no hi ha hagut més que tupinada net, però maldestre i grollerament descarregat. Descarregar una tupinada pogués interpretar-se metafòricament de manera més brutal. Com si el recipient servís per colpejar amb ell els candidats de l’oposició, cosa que recorda la temuda partida de la porra, grup d’homes armats que en dia d’eleccions rondaven pels col·legis per acovardir els votants i que va ser lamentablement cèlebre durant tot el segle XIX. En aquesta caricatura que va publicar La Carcajada l’abril de 1872, després de les eleccions celebrades uns dies abans, podem veure alguns homes amb porra en una comitiva triomfal que exemplifica tots els mals del sistema electoral:
Comitiva triomfal que exemplifica els mals del sistema electoral
Al capdavant de la desfilada, portada a les espatlles pels beneficiats del sistema i pujada a un embut que simbolitza el cribratge dels vots, veiem Sagasta en la primera i breu etapa en què es va aplicar el sufragi universal masculí. Empenyent un carretó ple de paperetes apareix un dels addictes al poder. Porta la inscripció vots a lengròs, al·ludint a la compra de vots. Un altre porta sobre el cap una caixa plena de paperetes; és l’urna ja arreglada abans de començar la votació. Un altre porta una taula plegable amb els gobelets i els daus de triler. Veiem els candidats i electors de l’oposició detinguts i apallissats, mentre que la Guàrdia Civil i l’Exèrcit garanteixen l’ordre amb la seva presència. Cap al final de la caricatura també es veu un carro amb la llegenda: dipòsit de vots per a Lázaros, cosa que necessita un aclariment. És una al·lusió al vot dels morts, una altra de les trampes utilitzades per inflar els resultats al gust desitjat. Eren anomenats Llàtzers per analogia amb el Llàtzer de l’Evangeli que ressuscitava. També es deia així als candidats del Govern que eren derrotats a les urnes i se’ls ressuscitava falsificant les actes. Referint-se a aquesta segona accepció el diari La Discussió va fer un irònic comentari el 1871: Els diputats a qui nosaltres anomenàvem Llàtzers no van poder ser ressuscitats perquè no van morir, i no van morir perquè la mort suposa la vida, i aquells senyors mai la van tenir com a diputats, perquè mai fossin tals sense la facultat creadora del Govern, que els va formar del fang de les urnes, com Déu a Adam del fang de la terra, segons de manera que, amb més propietat que Llàtzer, els hauríem anomenat Adanes. Pel que fa al vot dels morts pròpiament dit, el diari satíric Gil Blas deia el següent el 1871 comentant les eleccions recents: Molts afirmen que a Madrid han votat fins a dos-cents quaranta difunts… Això demostrarà només que fins i tot aquest segle de corrupció i descreïment solen reproduir-se els miracles; però miracles de veritat, autèntics, vivits, i no aquestes paròdies de miracles, aquests miracles de tres al quart, com la sang que es liquida o el Crist que sua… Els difunts surten de les tombes per recolzar el ministeri; això, a més de provar-ne la bondat relativa, és edificant. Un altre diari satíric i anticlerical, El Motín, va publicar un expressiu dibuix el 1884 amb els morts sortint de les seves sepultures per anar a votar. El gravat porta el títol rotund: Abans de la batalla electoral. Aixecar morts
Dibuix satíric per denunciar el vot dels morts a les eleccions
Per tal de garantir unes eleccions netes i sense frau el Govern d’Antonio Maura va aprovar el 1907 una nova llei electoral. Era una llei reformista en línia amb els afanys regeneracionistes que buscaven acabar amb el caciquisme. La norma introduïa novetats com el sufragi obligatori, l’elaboració del cens per l’Institut Geogràfic i Estadístic en lloc dels ajuntaments i un control més gran del procés per part de l’administració de justícia, tot a fi que no s’adulteressin els resultats. Amb el vot obligatori s’esperava augmentar el nombre d’electors dels districtes rurals, molts dels quals solien romandre passius. També per estimular la participació es va establir a l’article 29 que no hi hauria eleccions als districtes on es presentés un únic candidat, que quedaria proclamat automàticament, així com a les circumscripcions on es presentessin el mateix nombre de candidats que posats a triar. Com que per altra banda s’endurien les condicions per ser candidat, l’article 29 va tenir un efecte contrari al desitjat amb el resultat que en cada elecció al voltant d’un centenar de diputats eren proclamats sense competència, cosa que afavoria els anomenats partits del torn, conservadors i liberals, en detriment dels altres. Un dibuix publicat a la revista Gedeón el 1910 va expressar amb gràcia i mordacitat aquesta situació:
Diputats gats entrant al Congrés per la gatera de l’article 29 de la llei electoral
Amb el títol Música nova amb lletra vella veiem un munt de gats-diputats entrant per una gatera del Congrés denominada Article 29. La imatge del frau es completa amb una olla gegant al costat dels gats que al·ludeix a la tupinada. Als anys 20 i 30 Gutiérrez, la gran revista d?humor de l?època, contribuirà a suavitzar les tensions socials arrencant somriures amb la seva sornegueria a tot l?espectre polític. Era un humor lleuger, enginyós, amable i amb espurna que fugia del sarcasme i la confrontació. Un exemple d’això és aquesta caricatura publicada l’abril de 1933 titulada Discutint el vot en què una dona llança la bota al seu marit, que fugint per la casa li diu que li ha demanat el vot i no la bota. L’acudit s’aprecia millor sabent que aquell mateix any les dones votarien per primer cop a Espanya.
Caricatura d’una dona llençant una bota al marit quan li demana el vot
En aquesta mateixa pàgina de la revista Gutiérrez podem llegir un altre exemple d?humor lleuger i broma amb la notícia de les eleccions municipals celebrades al poble fictici d?Arreaparriba: Les eleccions municipals celebrades diumenge van haver de ser suspeses perquè una encantadora ciutadana que va arribar a votar a dos quarts de dotze va començar de xerrameca amb els interventors i amb el president de la taula, i galanteo va, flirteig ve, pessic va i bufeta ve, van donar les deu de la nit i no s’havia pogut reprendre. La cua d’electors arribava al poble proper. Es prenia unes copes i tornava al col·legi electoral, on encara seguia el flirteig amb la veïna. En vista de tot això, la cua tornava a arribar-se fins al poble del costat. No se sap quan es repetiran les eleccions a aquesta localitat; però, sens dubte, esperarem que l’encantadora ciutadana es casi o es mori, perquè si no, no hi ha forma. A més, que la cua d’electors està fatigadíssima de tant de caminar.
BELLATERRA.CAT 