En el cristianisme el Dia de Rams o Diumenge de Rams recorda l’entrada de Jesucrist muntat sobre un ruc a Jerusalem amb els seus deixebles, durant la pasqua jueva. Segons l’Evangeli, Jesús va ser rebut amb alegria. La gent de Jerusalem va alçar palmes i branques de llorer i d’olivera per a donar-li la benvinguda. Es celebra set dies abans de la Pasqua de Resurrecció.
Diumenge de Rams al Monestir de Sant Cugat
El Diumenge de Rams fou una celebració multitudinària a molts països d’Europa com Alemanya, Croàcia, Espanya, Geòrgia, Itàlia, Lituània, Malta, Polònia i Portugal. Actualment ha perdut importància a moltes zones a causa de l’expansió general del laïcisme. Tot i així encara hi ha llocs al món, com les Filipines i Andalusia, on la celebració encara és de caràcter multitudinari i atrau masses de gent.
Als Països Catalans, tradicionalment, el dia de Rams es commemora anant a l’església a beneir el palmó dels nens, la palma de les nenes, o una branqueta de llor. Generalment també són els padrins els que regalen les palmes i palmons als fillols.
Per tota la geografia catalana es representa La Passió, sent les més famoses les d’Esparreguera i Olesa.
A la Ciutat Vella de Barcelona té lloc la Processó de la Burreta en la qual una representació de Jesucrist entra al barri vell muntat sobre un ase.
A Santa Coloma de Gramenet surt la Processó de la Borriquita, Borriquilla o Camarón (per la sembança de Jesucrist amb el cantant Camarón de la Isla).
A Lloret de Mar, la Selva, es fa el tradicional repartiment de llor. És tradició a les comarques gironines, que el padrí i la padrina regalin un tortell al seu fillol o fillola.
Sorprèn que Tensi Torrecillas, vocal sense cartera i responsable de la brigada de l’EMD de Bellaterra-, davant del reg de les oliveres de la rodona d’entrada a Bellaterra des del Turó de Sant Pau i Sabadell, -en moments greus de sequera a tota Catalunya-, respongui al veïnat de Bellaterra, que deixaran de fer-ho quan ho mani l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
Tensi Torrecilla, vocal de l’EMD pel partit polític Gent x Bellaterra, responsable de la brigada d’Espai Públic
El que sorprèn molt més és que la vocal per Gent per Bellaterra TensiTorrecilla, davant de les denúncies veïnals que veuen que la brigada de l’EMD que ella dirigeix-, reguint l’espai públic de Bellaterra amb aigua de boca, es permeti “marejar la perdiu” i desviï el problema cap a l’Ajuntament de Cerdanyola”, sense pensar per un moment que l’EMD té transferides les competències d’Espai Públic, Reparació de voreres i asfaltat dels carrers de tota Bellaterra. L’actual normativa diu que en cas necessari, per salvar la vegetació, s’ha de fer de 20:00 a 08:00. Ahir, la brigada ho feia a les 14:00 hores, quan el veïnat de Bellaterra dinava en família.
El Circ Raluy Legacy porta una de les seves produccions més sorprenents a Sabadell. “In art we trust” és un homenatge a l’art que, justament per això, comprimeix múltiples disciplines en dues hores d’espectacle. Es podrà gaudir fins el diumenge dia 9 d’abril.
Cal tenir en compte que, a banda de diferents promocions puntuals, les persones amb discapacitat, carnet jove o jubilats, així com les famílies monoparentals o nombroses, tenen descompte.
“In art we trust” és un show que recupera la fascinació, sorpresa i adrenalina tan característica del circ. Torna a la seva més pura essència perquè és, justament, un homenatge a l’art. El Circ Raluy fa més de cent anys que viu entre trapezis, cordes, anelles i vertigen i aquesta és la sisena generació de la família que continua el projecte. D’aquí el nom ‘In art we Trust’, que en anglès vol dir ‘Confiem en l’art’. Així ho admet Niedziela Raluy, artista i membre de la nissaga.
“És un homenatge al que hem fet durant sis generacions i al que ens ha donat de menjar i tantes alegries. Hem confiat en el que fem i en com ho fem, i el resultat sempre ha sigut molt bo”
En aquest sentit, comprimeixen un ampli ventall de disciplines, des de monòlegs fins a acrobàcies, en dues hores. De moment, ja ho varen veure més de 130.000 espectadors fent ‘sold out’ a Manresa i omplint la carpa de Barcelona. És per això que no dubten en assegurar que és un dels productes més sorprenents que han fet.
“Des que hem començat, hem anat de menys a més. És com un fenomen que s’està consolidant. A Barcelona hem estat tot el Nadal i omplíem cada dia. És molt difícil omplir durant tres mesos. La gent venia i repetia, i això és el que t’endús”
A Sabadell s’hi estaran una setmana llarga, des de ahir dijous fins diumenge que ve. L’última vegada que van venir va ser el 2021, amb Todo Locura, un espectacle que buscava restaurar el sotrac de la pandèmia, i en van marxar amb molt bon regust.
“Quan vam venir, la gent es va quedar amb ganes de més. Inicialment, hi havíem de ser dues setmanes, però vam acabar estant-hi sis. La gent repetia, en parlava… el públic de Sabadell sempre ens rep amb els braços oberts”
Les sessions seran a la tarda, a excepció dels diumenges, que també hi haurà un passi al migdia, i les entrades ja estan disponibles.
El motiu d’aquest comunicat és el d’informar-vos de dos robatoris que malauradament hem patit en dos dies consecutius i que us passo a detallar tot seguit:
El proppassat dia 27 de març, em van robar un patinet elèctric el qual es trobava estacionat dins del meu jardí, donat el perill o el risc d’explosió que aquests tipus de vehicles sembla que tenen, fa temps vaig decidir deixar-lo fora del meu garatge per precaució, doncs bé, algú va saltar el mur de la finca i a fosques se’l va enduu.
El dia següent em vam comprar un altre i el vam deixar estacionat en el lloc “Bicitancat” de la Plaça del Pi de Bellaterra, doncs al vespre, el van robar també.
Dit això, m’agradaria fer difusió d’aquesta malaurada noticia, sobretot per alertar al veïnat. Personalment considero que l’espai “Bicitancat” no dona la seguretat que alguns van prometre alhora d’instal·lar-lo, sobretot perquè la porta d’accés es trobava forçada, no hi ha càmeres de vigilància ni a dins de l’habitacle ni a fora de manera que es tinguessin imatges de l’accés. Diuen que per accedir-hi prèviament has d’estar registrat, però un es registre de manera gratuïta i per tant, no hi ha cap tipus de control per saber qui ha entrat i quan ho ha fet. Desconec qui té la responsabilitat d’aquest espai, l’EMD? l’Ajuntament de Cerdanyola, organisme que tant cuida al residents de Bellaterra? o potser la responsabilitat es de FGC?, ja ho esbrinaré.
Cada dia es coneixen casos d’intrusisme en cases de Bellaterra, ahir des del Turó de Sant Pau, em comentaven de l’existència de persones d’ètnia gitana que transiten pels carrers i que, ja se sap segur, que estan ocupant habitatges de la zona.
Hem de posar fil a l’agulla per reconstruir una Bellaterra digne dels seus residents.
Us agrairia que féssiu possible la difusió del meu cas pel mitjans que considereu oportuns.
Seu de l’EMD al Centre Cívic de Bellaterra i l’esquirol deixat i rovellat
COMPETÈNCIES DE L’EMD DE BELLATERRA
1.- Urbanisme i patrimoni:
Proposar les noves denominacions de carrers a l’Ajuntament, perquè les aprovi Conservar i administrar el seu patrimoni Reparar i conservar els edificis municipals de qualsevol tipus dins el territori de Bellaterra
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres Proposar preferentment, i mitjançant la Junta de Veïns, normes urbanístiques que afectin exclusivament l’àmbit de l’EMD Realitzar delegadament les inspeccions en matèria urbanística i d’activitats, coordinadament amb l’Ajuntament i sense poder sancionar
2.- Trànsit i espai públic:
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres Regular i ordenar el trànsit de vehicles i persones dins de Bellaterra Col·laborar en el tractament i manteniment de parcs i jardins amb l’Ajuntament de Cerdanyola
3.- Cultura, esport, joventut i altres Activitats de caire cultural, festes i actes lúdics:
La participació de la joventut en les activitats culturals i de lleure, així com la seva promoció Promoció de l’esport i el lleure en general i a l’àmbit escolar en particular Acceptar altres competències que l’Ajuntament li delegui per actuar de forma descentralitzada
El pintor català Carles Planell Viñals (Barcelona, 20 juliol 1927- 4 juliol 2008) comença a pintar cap a l’any 1948 i fins al 1954 ho fa dins de la figuració amb una certa reminiscència de l’esquematisme de Picasso, de l’època de l’Escola de París.
Des de l’any 1994 participava a les tertúlies setmanals del Restaurant La Taula de Barcelona, amb l’enfitriona Amèlia Riera (Barcelona, 1934-2019), pintora amiga del seu grup artístic.
Bufet amb dona i nero, 1994, original per Angi i Francesc del Restaurant La Taula de Barcelona
Es considera que els anys 1957-1958 són els inicis de Planell a l’informalisme, que deriva ràpidament cap a un cert interès per desenvolupar una nova concepció de l’espai i és aquesta la seva aportació més destacada a la pintura informal de Catalunya. A partir de llavors, s’endinsa en l’abstracció imprimint manualment sobre la superfície pictòrica del quadre multitud d’intensos ratllats. Aquests primers anys experimenta amb la matèria pictòrica i el color, fent combinacions binàries.
Una de les aportacions més significatives d’aquest període són les concrecions matèriques en forma de punts o botons que apareixen distribuïdes a la superfície del quadre. En general, aquesta distribució es fa d’acord amb uns esquemes d’estructuració espacial pensats prèviament per l’artista. Preval en aquest tipus de composicions el sentit ortogonal, alhora que una predilecció pels esquemes ordenats. Els ritmes lineals creats per l’agrupament dels petits punts matèrics donen lloc a un tipus d’obres en què la idea essencial és estructurar un espai donat. La repetició d‟elements i ritmes comporta la possibilitat d‟extensió de l‟espai pictòric fins a la noció d‟infinit. Lourdes Cirlot. La pintura informal a Catalunya, 1951-1970, Anthropos, 1993.
Una altra característica de les seves obres, com aquesta que ens ocupa, és el resultat final de la superfície, com si tingués una pàtina antiga que recorda el bronze brunyit: això és fruit de barrejar pintura plàstica amb barnís i després fregar la superfície fins aconseguir una qualitat llisa, com desgastada i envellida pel pas del temps. figures humanes molt esquemàtiques i hieràtiques, com en aquest quadre.
Nen amb tricicle, Oleo Técnica mixta, Exposició CUB Palau Robert Barcelona 1995
Els seus quadres són manifestacions d’un cosmos inescrutable i hermètic, d’espais interiors formulats per una simbologia de figures i objectes immòbils, de colors envellits i prodigiosament elaborats que testimoniin una certa atemporalitat. Nens de faç encarcarada, rellotges de arena, bous, animals domèstics… són els figurants d’una fauna significativa i significant. Despietadament crític, refuig de la realitat quotidiana i grollera per endinsar-nos en un univers poètic, il·lusori i de certes reminiscències medievals.
Posteriorment a aquesta etapa, l’experimentació espacial el farà evolucionar fins a foradar la tela i substituir així els petits botons matèrics pel buit. A continuació, el protagonista del seu treball va ser el paper en substitució de la matèria pictòrica: va optar per diferents qualitats i estats d’aquest –cremat, arrugat i enganxat. Finalment, i després d’un llarg període de silenci, l’artista reprendrà l’estudi dels elements geomètrics a les seves composicions.
Va començar a pintar cap al 1948 en una trajectòria derivada de l’esquematisme picassià. Influït primer per Picasso, posteriorment va depurar el seu art arribant a una disciplinada ordenació de l’espai que el va portar a retre homenatge a Luca Pacioli.
Va ser membre del Cercle Maillol, una agrupació d’artistes catalans, creada el 1946. Es va donar a conèixer el 1953 a l’Exposició Municipal de Belles Arts. El 1955 ja va obtenir medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria. Des de llavors, va participar en nombroses exposicions a diversos països, integrat sovint al grup Sílex.
Narcís i Nen, Pintura Oleo Técnica mixta 1995
A Barcelona va concórrer al Saló d’Octubre i va ser societari fundador dels Salons de Maig. El 1959 va formar part de l’anomenada Escola de Barcelona i el 1960 va participar a la Biennal de Venècia ia l’exposició del museu Guggenheim de Nova York, entre altres exposicions.
El fructífer itinerari creatiu de Carles Planell es va concretar en diferents estadis, començant per la seva etapa informalista dels anys seixanta, que aviat va derivar a l’abstracció geomètrica, incorporant a la pintura materials insòlits, com metall o marbre (La conquesta de la Lluna, 1969 , panell al vestíbul d’un edifici a la Diagonal de Barcelona). Després va passar pels estudis dels complexos postulats matemàtics de Luca Pacioli i la revisió de la Divina proporció, fins a arribar a les íntimes composicions actuals. Però sempre la seva tasca es va caracteritzar per una preocupació d’estructuració espacial, per un ordre mental rigorós i per l’aplicació de la matemàtica i la proporció.
A finals dels anys 60 es va produir el pas de l’informalisme especialista a la matematització geomètrica. Atret per les lleis clàssiques de la proporció i del càlcul minuciós de l’espai, l’artista va iniciar una nova via que és la que va inspirar les etapes creatives posteriors. Progressivament, va anar incorporant a l’espai de cànon renaixentista figures, criatures i objectes d’una simbologia rica i enigmàtica que van narrar històries complexes com si de transcripcions de somnis es tractessin amb una dicció metòdica, una elaboració refinada i un resultat exquisit.
Obres en Museus i Col·leccions:
MACBA
Museu Nacional d’Art Modern, Tokio.
Ateneum Museum, Helsinki.
Biblioteca Luis Ángel Arango, Bogotá.
Biblioteca Nacional, Lisboa.
Museo Nacional de Arte Contemporáneo, Madrid.
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
Art Gallery, Toronto (Canadá).
Biblioteca – Museu Víctor Balaguer, Vilanova y la Geltrú (Barcelona).
Aquest diumenge m’agafen vostès a Espot (Pallars Sobirà). Per als qui estiguin familiaritzat amb les meves cròniques estiuenques això no suposa cap novetat: Durant els últims trenta anys, tant en els meus escrits al diari El País, com ara en els de La Vanguardia, Espot ha estat un dels meus més fidels caus estivals. Però, en aquesta ocasió, el motiu de la meva estada –cinc dies escassos– adquireix un caràcter molt especial: he anat a Espot a visitar la tomba del que durant més de cinquanta anys va ser per a mi, més que un amic, un germà gran; la persona que em va descobrir el Pallars Sobirà i em va ensenyar a voler-ho com a cosa pròpia: Silvio Montaña Pascuet, mort el 7 de juliol de 2015 a Barcelona.
Postal de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida) 1975
La meva relació amb el Silvio es remunta a un matí de mitjan juliol del 1960. Jo acabava de tornar de Tours, a la universitat de la qual havia participat en un curset sobre el militar i escriptor francès Luc de Clapiers, marquès de Vauvenargues, i al nostre pis de Barcelona vaig trobar una nota del meu pare en la qual em deia que agafés l’Alsina Graells i baixés a la Guingueta d’Àneu, que allà vindria a recollir-me un jeep per portar-me a un poble anomenat Espot. I, allà, a l’Hotel Saurat, on s’allotjaven els meus pares, va ser on vaig conèixer el Silvio i la seva esposa, Conxita Saurat, els propietaris de l’hotel, amb la seva germana Antonia i el petit Toni, el fill del Silvio i la Conxita.
No sé exactament què és el que va portar al meu pare –un home enamorat del mar, de la nostra Costa Brava– a passar aquell estiu en un poblet de l’alta muntanya. Suposo que va ser influït pel seu amic el notari Noguera, que mantenia una bona relació amb alguns capitostos de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (Enher), que, aleshores, eren els senyors d’aquells paratges. Però del que no em cap cap dubte és que aquell estiu a Espot –l’últim estiu que va viure el meu pare: va morir el mes de setembre de l’any següent– va ser un estiu molt especial, tant per al meu pare com per a mi.
El meu pare, acompanyat, guiat pel Silvio, va viatjar fins al poble d’Alins, a la Vallferrera, i allà, a Cal Coix, va descobrir la casa pairal dels Castellarnau, els senyors del ferro, d’on era oriünda la família de la seva mare, la tarragonina María Filomena de Castellarnau i de Lleopart (sempre he cregut que aquell tardà descobriment dels orígens materns –el meu pare, com confessa a les seves Memòries, sempre es va considerar més un Castellarnau que un Sagarra– va tenir alguna cosa de premonitori). I jo vaig retrobar a Espot aquell paisatge de la meva infantesa, a l’Alta Savoia francesa, que tan feliç em va fer i que tant enyorava.
El 1960, Espot era molt diferent de com és ara. El parc nacional d’Aigüestortes (inaugurat per Franco dos anys abans), era encara un paisatge inèdit, i el clima que es vivia a l’Hotel Saurat, amb la seva colònia d’artistes francesos, era molt familiar. Va morir el meu pare, jo me’n vaig anar a viure a París, però la relació amb el Silvio i la seva família es va mantenir. I un bon dia, a mitjans dels setanta, vaig tornar a Espot, amb el meu fill Josep Maria a caçar papallones. I des d’aleshores, rar és l’estiu en què no passo algunes setmanes al vell Saurat –aquest any en fa 150: es va inaugurar el 1863 com a fonda, i el 1930 es va convertir en hotel– , en el qual em trobo com en la me va pròpia casa.
Tot el que sé sobre el Pallars Sobirà ho dec al Silvio, el meu germà més gran –ens portàvem 18 anys– Silvio Montaña. Tota la història del Pallars Sobirà des dels temps del comte Hug Roger III fins al ducat dels Medinaceli va ser el Silvio qui me la va explicar (i va ser el Silvio qui, sent alcalde d’Espot, va pactar amb la família Medinaceli, hereus dels Cardona, que el comú d’Espot fos el propietari de les seves terres, inclosa n una part del parc nacional). Va ser el Silvio, fill de Sort i oriünd de la casa pairal Cal Farré (1788), d’Ainet de Besan, qui em va portar a visitar tots els pobles del Pallars Sobirà, que se’ls coneixia molt bé, casa per casa, i que després va recollir en un petit llibre. Amb el Silvio vaig pescar les me ves primeres truites i vaig jugar innombrables partides de dòmino. Diumenge, 7 de juliol, el dia que va morir el Silvio, jo em trobava a Marsella. La seva família va intentar localitzar-me sense èxit.
Quan vaig tornar a Barcelona, després d’uns dies passats a Vic, vaig trobar una nota de la seva filla Blanca informant-me de la mort del seu pare, juntament amb un recordatori del funeral, fet a Espot el dia 10. S’hi veu una imatge de l’estany de Sant Maurici, amb Els Encantats al fons i a l’interior uns versos del meu pare, els mateixos versos que vam posar al recordatori quan va morir: “Si has clos els ulls d’aquell que tan volies, / sents la fredor i la calma de la neu, / però, a mesura que passen els dies, / el mort viu i respira dintre teu…”. Silvio Montaña Pascuet, el meu estimat germà gran, va morir, en la pau del Senyor a l’edat de 93 anys. Els havia complert el passat 22 de juny, dos dies després em va trucar, com cada any, per felicitar-me pel meu sant. Avui reposa al cementiri d’Espot, al panteó de la família Saurat, al costat del seu hotel. Aquest any, després de les pluges torrencials que van provocar el desbordament de l’Escrita, Espot està més verd que mai. Llueix un sol esplèndid i des de la meva terrassa de l’hotel –avui a mans, molt bones mans de la Sílvia, la filla petita del Toni– contemplo el vol de les orenetes de riu que nien a la teulada de l’hotel. Aquesta nit no hi haurà partida de dòmino, però el Silvio, l’esperit del Silvio, continua viu. Al seu hotel, a Espot i a qualsevol racó del seu estimat Pallars Sobirà.
Val la vena? L’aire que es respira a Espot desperta la gana. Què dinem avui? Unes múrgules amb salsa de fetge d’oca o uns rossinyols acabats de collir? I de segon? Un xai rostit, o un filet de pernil de senglar amb panses i pinyons? Tot això i moltes altres delícies ho ser- veixen al Júquim (sic), un dels millors restaurants del Pallars i de tot Catalunya. Sense punye tes ni atencions mediàtiques, i a un preu més que raonable. Servei excel·lent. Allà és on dino jo.
Són tòxics els additius que trobem en els aliments? Menjar fruita al final dels àpats engreixa? Els ous ecològics són més segurs i saludables que els produïts de manera convencional? És cert que l’oli de coco redueix el colesterol?
Alimenta’t amb ciència és un projecte innovador impulsat pels professors Carolina Ripollés-Ávila (UAB) i Oriol Comas-Basté (INSA-UB).
En l’àmbit de la nutrició i l’alimentació, esbrinar la veracitat d’una notícia potencialment enganyosa no és gens fàcil. La difusió generalitzada de notícies falses —les conegudes fake news— en el sector agroalimentari pot portar a confusió el consumidor compromès amb la salut i la sostenibilitat alimentària.
El projecte Alimenta’t amb Ciència
La difusió generalitzada d’informació a través de plataformes digitals condueix a una exposició excessiva a notícies falses, comunament conegudes com a fake news.
Un dels sectors més afectats per la difusió de fake news és l’agroalimentari, ja sigui per la quotidianitat del fet d’alimentar-se o per la seva estreta relació amb la salut. El projecte “Alimenta’t amb ciència” pretén crear i difondre material audiovisual que ajudi a combatre la propagació de fake news i la desinformació en l’àmbit de les ciències de l’alimentació, abordant, entre d’altres, aspectes clau de nutrició, innocuïtat, tecnologia i sostenibilitat alimentària. Per fer-ho, es comptarà amb la participació de professors/es i investigadors/es de les universitats i centres de recerca de Catalunya, considerats Key Opinion Leaders (KOLs), que respondran, des de l’evidència científica, a les inquietuds de la població.
El projecte “Alimenta’t amb ciència” està coordinat per la Dra. Carolina Ripolles-Avila i el Dr. Oriol Comas-Basté, dos joves investigadors i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB), respectivament.
La Dra. Ripolles-Avila és graduada en Ciència i Tecnologia dels Aliments (UAB), té un Màster en Seguretat Alimentària i Salut Pública (Heriot-Watt University) i va realitzar la tesi doctoral entre els anys 2015 i 2018 en l’àmbit de la innocuïtat alimentària. Des de l’any 2021, és professora lectora Serra Hunter del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB.
El Dr. Comas-Basté és graduat en Farmàcia (UB) i en Ciència i Tecnologia dels Aliments (UB) i té un Màster Experimental en Ciències Farmacèutiques (UB). Va finalitzar la tesi doctoral en Alimentació i Nutrició l’any 2020 i, actualment, és professor associat del Departament de Nutrició, Ciències de l’Alimentació i Gastronomia de la UB i investigador postdoctoral del Campus de l’Alimentació (UB).
Col·laboradors
Aquest projecte compta amb el suport de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) (Convocatòria Joan Oró 2022), l’Associació Catalana de Científics i Tecnòlegs dels Aliments i l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA).
BELLATERRA.CAT 