Swan, espectacle de dansa de l’Escola Fusió, Festa Major de Sant Cugat 2023
Dansa Swan Festa Major 2023 Sant Cugat
L’Escola Fusió és un centre de formació de música i dansa fundada al curs 1972-1973 a Sant Cugat per Pilar Roig. Des dels seus inicis l’escola aposta per la renovació pedagògica i rep tot el suport de la família Martí-Roig per continuar oberta any rere any. Actualment, el centre compta amb un equip directiu format per professionals de llarga experiència com Gemma Navarra i Núria Pinyol. Un equip de mestres consolidat amb la voluntat d’oferir el fruit d’anys d’experiència en la recerca d’un ensenyament de qualitat, una pedagogia activa i recursos per gaudir de la música i la dansa, acaba de complementar l’oferta docent de Fusió. L’escola està ubicada al centre de la ciutat i destaca per les seves àmplies i lluminoses aules amb grans finestrals.
L’educació musical és entesa per Fusió com un vessant més en tots els factors que incideixen en l’educació de nens i nenes, joves i adults. A partir de la sensibilitat, la creativitat i la constància es cultiva una afició i, si es dóna, sorgeix també una vocació.
La pera de Sant Joan o pera Castell és un tipus de pera que destaca per ser les peres més primerenques i les més petites.
Cistella de peres Castell o de Sant Joan de Bellaterra
El seu origen és a Sant Boi de Llobregat, on un membre de la família Castells l’hauria importat des de Sud Amèrica a mitjans del segle xix. Va agafar branques per fer empelts, i així a la tornada a Sant Boi va començar a cultivar aquesta varietat. Aquest fet explicaria l’origen també del seu nom. Altres fonts situen el seu origen a Mallorca i parlen de la varietat mallorquina de Sant Joan.
La perera de Sant Joan és un arbre vigorós que produeix peres menudes de color groc verdós clar amb tint vermell a la banda on li dona el sol, que fan uns 4 cm de llargada amb un diàmetre aproximat de 3 cm. L’arbre floreix entre març i abril (com fan la resta de les varietats de pera) i els fruits maduren entre mitjan juny i principi de juliol. La seva polpa és blanca i cruixent i s’acostumen a menjar amb la pela i tot. Com a inconvenient té que es torna fàcilment bruna per dins i per tant no resisteix la conservació.
Els plàtans de Bellaterra i molts municipis han quedat pelats en un procés accelerat de mudar l’escorça
La muda de l’escorça accelerada dels plàtans ha fet que molts usuaris de les xarxes socials s’hagin preguntat per què passa
La imatge de plataners pelant-se i quedant-se pràcticament sense l’escorça més exterior és habitual en molts pobles i ciutats. Tant, que fins i tot ha saltat a les xarxes socials, amb usuaris que es pregunten si és normal i per què passa.
La resposta és una combinació de sequera i pluges. L’estrès hídric per la falta d’aigua i les sobtades pluges de principis de juny han accelerat el procés de creixement dels arbres i ha omplert escocells i voreres amb les restes de “pell vella”.
Des de l’àrea de Jardins de l’Ajuntament de Barcelona expliquen que és un procés “totalment normal” i que els arbres no han patit més enllà de la falta d’aigua.
Això sí, admeten que aquest any el fenomen s’ha produït “de forma més dràstica” per unes condicions meteorològiques extremes, cosa que ha provocat que sigui molt més visible.
Per trobar una mostra d’aquesta estranyesa només cal buscar el terme “plataners” a Twitter:
I no només passa a Catalunya, a Inca, a les Balears, l’Ajuntament també va haver de pronunciar-se per tranquil·litzar els veïns: Un procés que és “bo que passi”
Els plàtans són un dels arbres més habituals als municipis catalans. Segons els experts, han passat aquests mesos d’un estrès hídric important a un període de pluges, coincidint amb el moment de la seva màxima activitat vegetativa.
Amb aquestes condicions, els arbres han experimentat un fort creixement, cosa que comporta que se’ls desprengui l’escorça antiga, en un procés que els permet poder continuar creixent i guanyant diàmetre.
“Aquest procés és bo que passi, perquè indica que l’arbre està sa i s’està desenvolupant, està creixent i adaptant la seva estructura a les noves condicions d’humitat i pes”, conclouen des de l’Ajuntament de Barcelona
Com a novetat, el decret aprovat pel Consell de Ministres inclou una desgravació del 15% a l’IRPF per la compra de vehicles elèctrics
Parada de mercat|Enciclopèdia.Cat
El govern espanyol ha prorrogat algunes de les mesures extraordinàries contra la crisi energètica i la inflació que ha anat aprovant els últims dos anys. La majoria d’aquestes mesures –que inclouen àmbits com l’habitatge, els transports o els impostos– s’havien aprovat a finals de l’any passat i caducaven aquest divendres, 30 de juny.
I, de fet, n’hi ha algunes que no s’han inclòs en el decret llei aprovat aquest dimarts pel Consell de Ministres i que, per tant, desapareixeran a partir del juliol. Quines mesures es prorroguen sis mesos més i quines no?
Adeu a la pròrroga dels lloguers
A partir de l’1 de juliol, els propietaris de pisos de lloguer podran apujar el preu quan es renovin els contractes, sense límits. Durant els últims sis mesos, estaven obligats a prorrogar-los mig any en les mateixes condicions. Una mesura que deixa d’estar en vigor el 30 de juny.
El que sí que es manté és la suspensió dels desnonaments per a llars vulnerables sense alternativa residencial.
Rebaixa de l’IVA en els aliments de primera necessitat
Es manté la reducció de l’IVA en els aliments. Així, el tipus és del 0% en comptes del 4% en els productes de primera necessitat com els ous, el pa, les farines panificables, la llet, el formatge, fruites i verdures, hortalisses, llegums, patates, i cereals; i es manté la rebaixa del 10% al 5% per a l’oli i la pasta.
La inflació s’ha anat reduint des que la mesura va entrar en vigor, ara fa mig any, però l’IPC dels aliments continua al 12%.
Deducció per la compra de vehicles elèctrics
Com a novetat, el Consell de Ministres ha aprovat una desgravació del 15% a l’IRPF per la compra de vehicles elèctrics, amb un màxim de 20.000 euros.
La mesura vol donar una empenta a la transició i modernització del parc de vehicles i estarà vigent fins a finals del 2025.
Bonificació del transport públic
Es manté la rebaixa del 30% del transport públic urbà i interurbà en els territoris on el govern autònom i municipal ho complementen fins al 50%.
També es manté, com ja s’havia decidit en l’últim paquet, la gratuïtat dels abonaments de Renfe de Rodalies i trens de mitjana distància durant tot el 2023.
Descompte en el gasoil per a professionals
Els transportistes professionals per carretera seguiran tenint un descompte en el gasoil. Això sí, es redueix els últims tres mesos de l’any.
Així, serà de 10 cèntims per litre fins al dia 30 de setembre i de 5 cèntims per litre en l’últim trimestre de l’any.
El decret també preveu ajudes directes per a professionals que no es poden beneficiar d’aquests descomptes i per a serveis de transport marítim.
L’IVA de la llum seguirà reduït
El nou decret no fa referència als serveis de llum i gas, perquè la rebaixa de l’IVA al 5% ja estava aprovada fins a finals d’any.
Sí que es torna a congelar el preu màxim de la bombona de butà.
Limitacions a les llicències VTC
S’autoritza les comunitats autònomes i entitats locals a limitar les VTC per raons mediambientals o de gestió del trànsit. S’estableix que els titulars dels vehicles n’han de ser propietaris o llogaters durant més de tres mesos i han de reduir les emissions de CO₂.
D’altra banda, el taxi es considera un servei públic que ha d’anar acompanyat de requisits “més exigents”.
Bellaterra.Cat s es va desplaçar ahir al Parc del Turonet de Cerdanyola del Vallès per gaudir del grup folclòric Tarikoni Lagushda de Geòrgia, dins de la 40ª Mostra de Dansa.
Grup folklòric Tarikoni Lagshda de Geòrgia
CONÈIXER GEORGIA
Geòrgia es troba a la cruïlla d’Europa i Àsia. El país va recuperar la seva independència l’any 1991, declarant la seva aspiració a unir-se al món europeu i euroatlàntic i a recuperar el seu lloc en la família europea a la qual sempre ha pertangut Geòrgia.
Geòrgia es troba a la regió d’Europa de l’Est del Caucas del Sud. Al sud-est té frontera amb l’Azerbaidjan, al sud amb Armènia i Turquia i al nord amb Rússia. La part occidental de Geòrgia es troba amb el mar Negre, que connecta físicament Geòrgia amb la Unió Europea. L’antiga capital de Geòrgia, Tbilisi, va ser fundada al segle V.
Geòrgia té una superfície total de 69.700 quilòmetres quadrats, amb una població de 3.720.000 habitants. La natura prístina cobreix la gran part del país, amb 26.060 rius i més de 40 àrees protegides. Amb diverses zones climàtiques, Geòrgia és una destinació durant tot l’any. Aquí conviuen zones de clima subtropical i suau. A l’estiu la temperatura oscil·la entre els 29 °C i els 33 °C, amb abundant sol. Les temperatures hivernals mitjanes són de -2 °C a 4 °C.
Molts escriptors i poetes famosos s’han inspirat en la sorprenent naturalesa i la sorprenent diversitat de Geòrgia. El país és cada cop més popular entre els viatgers estrangers. El 2016, més de sis milions de turistes van visitar Geòrgia. Això no és sorprenent, ja que Geòrgia té gairebé tot el que un viatger podria somiar: muntanyes nevades que protegeixen llacs clars, prats alpins, canyons pintats per flors i fruites i definits per rius corrents, costes de palmeres, coves antigues, aigües minerals i piscines d’aigua de sofre. . Un paradís per a visitants, segur!
El Folklore Amsambl Bitola de dansa popular, creat l’any 1994 a la ciutat de Bitola (República de Macedònia del Nord) va inaugurar ahir al vespre, al Parc del Turonet, la 40ª Mostra de Dansa de Cerdanyola del Vallès
El Folklore Ansamble Bitola prové de la ciutat de Bitola (Macedònia del Nord). Va ser fundat l’any 1994, per difondre les activitats artístiques i culturals de la República Macedònia del Nord.
FolkloreEnsembl Bitola està format per diverses formacions segons l’edat. Les tradicions populars són els elements sobre els quals es basa el grup de “Bitola” i n’augmenta l’esperit i la dedicació per transmetre a través de la dansa, la cançó, les veus i la música de l’ètnia i folklore de la República deMacedònia del Nord
Amb aquest esperit el Ensemble de la ciutat de Bitola realitza múltiples actuacions al seu país natal, els Balcans, i Europa, adherint-se al Cioff de Macedònia del Nord.
Bitola (macedònic Битола) és un municipi de Macedònia del Nord, que constitueix una de les divisions administratives del país. El municipi té una població (2010) de 122.173 habitants.
Foto: Google Maps
La República de Macedònia del Nord, o República del Nord de Macedònia, és un estat europeu de la península Balcànica envoltat per Grècia, Bulgària, Sèrbia, Kosovo i Albània. Afronta al nord amb Sèrbia (incloent-hi Kosovo), a l’est amb Bulgària, al sud amb Grècia i a l’oest amb Albània. La seva capital és Skopje, que té més de 500.000 habitants. Un acord entre Grècia i la República de Macedònia el juny de 2018 va proposar el nom de Macedònia del Nord. L’acord va ser ratificat pels parlaments grec i macedoni.
El 28 de juny d’enguany i amb motiu del Dia Mundial dels Arbres, l’EMD va fer un acte on es va parlar de la importància d’aquests per preservar el medi natural. També es van plantar tres arbres al Jardinet del Centre Cívic i es va posar nom al pi centenari de la plaça Maragall. Per tal ocasió l’escriptor cronista de Bellaterra Ignasi Roda va escriure i llegir el conte L’Esquirol de la Plaça Major.
Ignasi Roda Fàbregas, escriptor, dramaturg i Cronista de Bellaterra, recitant l’Esquirol de la Plaça Major|CEDIDA
L’ESQUIROL DE LA PLAÇA MAJOR
Hi hagué un temps que Bellaterra eren vinyes, però també un bosc que s’enfilava amut la Serra de Galliners. Hi havia alzines i roures i fins i tot algun pi pinyoner escadusser que aixoplugaven el sotabosc i les bestioles que hi habitaven.
Els reis de les capçades dels arbrers eren els esquirols que, amb traça, pelaven i es menjaven les glans i els pinyons. Eren temps de bonança per a tots els animalons, fins que, un bon dia…
Un bon dia van arribar uns senyors de Barcelona i van dir:
Farem la caseta ací i tindrem pins al jardí.
Així resa un dels rodolins de l’Auca de Bellaterra. I una caseta darrere un altre, van construïr el que en digueren una Ciutat Jardí, potser per allò de no oblidar que els nous residents venien de ciutat.
Aleshores hi van fer jardins i hi plantaren pins, però tant junts els uns dels altres que els pobres creixien espigats i febles d’arrel. Les ventades els tombaven i, a més, els nous residents s’adonaren que la pinassa embrutava massa els seus jardins. Així és que en deixaren de plantar. Fins i tot van tallar alguns pins centenaris perquè hi havia de passar la carretera o l’arquitecte necessitava lloc per construir la caseta.
Els esquirols de la contrada es van avisar entre ells per fugir cap a indrets amb capçades per on poguessin transitar i campar-la al seu aire. Però un esquirol no es va assabentar de la crida perquè havia caigut en un son molt profund, fruit d’haver ingerir les flors d’un til·ler que algú havia plantat en el seu jardí. Va menjar tantes i tantes flors de til·ler que el pobre es va quedar adormir i no es va adonar a que a redós del seu arbre ja no hi quedava cap més arbre i, a més, hi havien construït una plaça on els infants dels nous habitants d’aquell indret hi jugaven.
De primer es va desesperar. Com podia marxar del seu pi sense ser vist, però sobre tot, com podia abandonar casa seva, la casa dels seus pares i dels seus avis i rebesavis i qui sap les generacions d’esquirols que havien fet seu aquell vell pi. Així és que va decidir quedar-se.
Ben aviat els infants el van veure i s’hi va fer amic. Li deixaven aglans i llepolies que l’esquirol recollia de nit per tal ser discret. I així van passar els anys fins que l’esquirol es va fer vell i va morir. Abans, però de fer el darrer sospir, la fada dels esquirols li va concedir un desig: deixar algun record seu perquè els habitants d’aquest indret no s’oblidessin que, abans que ells, hi havia hagut altres habitants boscans que, com els esquirols, havien estat foragitats.
Dit i fet. Aquella mateixa nit la fada va visitar en somnis uns artistes que vivien a Bellaterra i els va comunicar el desig de l’esquirol. Tot va ser u: una colla de veïns va fer conxorxa per erigir una escultura que el recordés i ben aviat la van plantar al peu del pi de la Plaça Major.
Ara tothom sha oblidat d’aquell esquirol, però els més vells de l’indret recorden que un cop l’any, el 21 de gener, dia mundial dels esquirols, els infants i llurs famílies portaven menjar per l’esperit de l’esquirol del pi. Ho feien de nit i amb una candela de llum, i tot cantant La cançó de l’esquirol que un altre veí havia compost amb lletra d’un poema de Tomàs Garcés.
Filagarses de boirina, banderoles del matí. Regalims de pluja fina i verdor lluent de pi. Pel camí de la boscuria s’endinsava l’esquirol. Esquirol, sol i pluja, esquirol, pluja i sol.
A l’endemà, tot aquell menjar havia desaparegut i, qui s’hi fixava molt, podia veure entre les dentetes de l’esquirol de ferro alguna resta de menjar. És cert? És una faula? És una llegenda? Qui sap! Els pobles i viles tenen les seves llegendes que, un dia o altre, van sorgir per sentir-nos més arrelats. i ara tenim un pi centenari que l’hem batejat com a Pi de l’Esquirol
Ignasi Roda Fàbregas Bellaterra, 28 de juny de 2023
“Cal recordar que l’anterior Govern de l’EMD de Bellaterra no va reemplaçar cap del 100 arbres talats o morts a l’espai públic”
Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, plantant ahir un arbre, al costat del Centre Cívic de la plaça Maragall
La Junta Veïnal de Bellaterra va plantar ahir tres dels quatre arbres que va adquirir l’Entitat Municipal Descentralitzada. Amb aquesta acció, la junta vol transmetre el seu missatge a favor del medi ambient i la importància que li donaran a aquest àmbit durant el seu mandat
Plantació d’un arbre al costat del Centre Cívic de Bellaterra
Una alzina, un roure, un avellaner i un pi pinyoner, quatre especies típiques dels boscos de Bellaterra, són els quatre arbres escollits per plantar per la nova Junta del Veïnat de l’Entitat Municipal Descentralitzada. Els tres primers es van plantar ahir al costat del Centre Cívic Bellaterra i el pi pinyoner es plantarà al Turó de Sant Pau, a un lloc encara per concretar.
Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, durant el seu parlament
Josep Maria Riba, president de l’EMD Bellaterra, va ser l’encarregat de fer els honors destacant que “La natura és essencial per al nostre poble. Nosaltres som i hem de ser encara més, un poble connectat amb la natura”. Riba també va aprofitar per aclarir que “tot i que no és la millor època per plantar, les espècies escollides són arbres forts i és millor plantar-los a l’exterior que mantenir-los en els seus testos”.
La plantada dels arbres es va realitzar ahir, dimecres 28 de juny, coincidint amb el Dia Mundial de l’Arbre. A l’acte, que va voler ser un homenatge als arbres de Bellaterra van assistir el regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Cerdanyola, Antonio Otero, i el regidor de Participació i Transparència, Santi Moro.
L’acte també va comptar amb una petita ponència sobre el paper dels arbres en la lluita contra el canvi climàtic a càrrec d’Alba Huerga, periodista mediambiental de la plataforma ZEO. Seguidament es va fer el bateig del Pi de la plaça Maragall (més que centenari) com a ‘Pi de l’Esquirol’ i Ignasi Roda, Cronista de Bellaterra, va procedir a la lectura d’un petit text com a homenatge als arbres morts que no s’han pogut reemplaçar, i que als diferents carrer totalitzan un centenar
Des d’Oiartzun passem a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina. Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra.
Treballadors republicans forçats pel franquisme en la construcció de la carretera Lesaka-Oiartzun de 18 km|CEDIDA
Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka). I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa. ¿Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?
No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil. A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà a Irun. Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable. Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa. No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.
El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços. Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures. Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris a la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana. Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu: -Veníen mig morts, molt pàl·lids, arrossegats. Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven. Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru. Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…
A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, famolencs, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arreats a fustades muntanya amunt i avall. Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar. Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta. Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería. Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.
Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka. Qui segueix una empremta deu un agraïment. Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.
Carretera entre Oiartzun i Lesaka construïda per esclaus del franquisme|DEDIDA
EL CAMÍ INJUST
De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa. Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula. A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, una altra feina d’esclaus.
La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc. Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camino injusto). Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera «injust» es digui «bidegabea»: literalment, «sense camí». Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán. El biscaí Francisco Barrena va assistir a la inauguració de l’escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt de dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu quilos de pedres i que es passaven tota la jornada treballant amb aquesta càrrega que els destrossava, que passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre la neu, i se la van menjar.
Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 1920-Bsrcelona 1971), esclau franquista a la carretera Lesaka-Oiartzun
L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres. Les signava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades «Viva Cristo Rey» i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: «39n irebazi giñun ta beti irebaziko» («guanyem al 39 i sempre guanyarem»), «Rojos kontuz ibili» ( «vermells, aneu amb compte»). La van netejar i ara apareix ben cuidada. Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la memòria.
EPÍLEG FINS PAMPLONA
El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut. Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague. A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans. El 22 de maig de 1938 van emprendre una fuita extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després de una caminada de diverses jornades.
BELLATERRA.CAT 