He pogut parlar amb una persona que està en una coordinadora que hi ha per cuidar i gestionar el Parc.
Taula amb vistes del Restaurant del monestir de La Mola| CEDIDA
I em diu el següent:
1. El restaurant de La Mola es una concessió de la Diputació de Barcelona
2. Com a tal concessió es regeix per unes clàusules on s’estableix que poden fer els titulars de la concessió.
3. El “restaurant” de La Mola només pot fer de punt de refrigeri pels excursionistes que hi pugen, servir begudes i entrepans.
4. Els actuals concesionaris s’han extralimitat i actualment fan varis torns de dinars i sopars a més d’esmorzars i s’ha convertit en el punt més important de l’atractiu de La Mola.
5. Han ocasionat contaminació als acuïfers (Font del Saüc) i erosió a les feixes de dalt per l’acció de les mules.
6. La concessió s’acaba a primers de l’any que ve i la DIBA vol aprofitar x revertir les condicions i que el concessionari les respecti.
7. La DIBA creu que sense l’atractiu del restaurant, es pacificarà l’accés i es recuperarà el sentit excursionista de pujar caminant a La Mola. Per tant, esperem i veiem com es desenvolupa la negociació de la nova concessió.
Potser el reenviament del WA de la família concessionaria va ser precipitat. Com sempre, s’ha demostrat que en qualsevol debat, discusió o litigi, s’han de sentir les dues parts.
Sala petita de del Centre Cívic de la plaça Joan Maragall de Bellaterra, i que es podrà veure en directe a través de la pàgina oficial de l’EMD de Bellaterra al Facebook, dia 7 de novembre, a les 19:30 hores.
📍Era una de les reivindicacions dels republicans per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez
Estació de rodalies Universitat Cerdanyola
ERC i el PSOE han tancat un acord per al traspàs integral de Rodalies, segons ha pogut saber TV3. Això inclouria no només el traspàs econòmic, sinó també de la infraestructura –vies, trens i catenàries–, reivindicat històricament per la Generalitat de Catalunya.
Era una de les reivindicacions dels republicans per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, més enllà de la llei d’amnistia, sobre la qual PSOE i ERC ja van arribar a un acord aquest dimarts.
La intenció dels socialistes és registrar-la al Congrés abans de celebrar el ple d’investidura, que voldrien que fos la setmana que ve.
Pel camí caldrà sumar, entre altres coses, el suport de Junts, amb qui continuen les negociacions aquest dijous.
La lletra i la música es van fer íntegrament durant un cap de setmana en una casa de colònies, on els membres del grup van conviure amb deu famílies a qui se’ls havia mort algun membre del nucli familiar.
Els Xiula, a la casa de colònies on van compondre la nova cançó|3Cat
Cantar sobre la mort i el dol des de la mirada dels infants que han perdut un membre important de la família. És el que han fet els Xiula. El grup de música familiar i educativa acaba de presentar una nova cançó, “Dol i fa sol”, que tracta el tema de la mort.
“Pensàvem que era necessari fer una cançó que parlés de la mort, des del punt de vista del nen o la nena, i com tot això la família ho pot anar parlant i cantant i vivint”.
Així ho explica Jan Garrido, educador social, terapeuta i membre de Xiula, que afegeix que quan van decidir que volien dedicar una cançó a la situació viscuda pels infants que viuen la mort d’algú proper van tenir clar que necessitarien la col·laboració de famílies que haguessin patit una pèrdua molt propera.
Amb l’ajut de les xarxes socials i de la Unitat de Pal·liatius del Vall d’Hebron, van trobar deu famílies disposades a compartir la seva vivència.
Amb elles, van conviure durant un cap de setmana en una casa de colònies, on a través d’un seguit de dinàmiques, reunions, jocs i rituals, va anar sortint un material que un altre dels membres de Xiula, Rikki Arjuna, també educador social, va convertir en la lletra de la cançó.
“Van sortir coses molt potents, i jo només havia d’agafar el llapis i anar escrivint. I quan ja la lletra es va anar formant, cap al final els hi vam poder cantar a les famílies, i vam dir: era això, ho tenim!”
Els membres de Xiula i algunes de les famílies que hi han participat, expliquen com va anar aquesta experiència i per què és tan important parlar-ne als nens i a tothom, perquè –tal com diu en Jan– el tema de la mort deixi de ser un tabú.
“Hi ha nens que ho expliquen: el pare, jo ara, el tinc al meu cor i sempre que escolto aquesta cançó, el puc recordar”.
Pel Rikki, el resultat ha estat satisfactori des de tots els punts de vista:
“Ha quedat una cançó que és tan personal, però a l’hora és molt universal. Des d’allò més tancat i trist, que és important de passar, fins que surt el sol”.
Aquesta és la lletra de la cançó Xiula👇
Un segon m’he fet el fort, no volia desmuntar-me, una pedra dins el cor, un silenci que és alarma.
La bombolla que ha esclatat, un hivern vivint d’esquena, sento que t’he aprofitat i sento cristalls de pena.
Si no em surt quelcom bonic és que puc estar empipada i el diari que t’escric l’estripo alguna vegada.
En un pot la teva olor (jo faré petons pels dos)
un coixí que rebregaves (apretant així les pors) et bevem en infusió i et guardem un pitet amb les teves baves.
Et portem en els clauers (el foc que avui hem encès) en un dibuix que hi ha al cel (rituals sense saber) en una carta que potser després llegirem sota els estels.
Com plorem un adéu quan has marxat ben amunt hi ha una cigonya que et veu i estem tan distants i alhora tan junts.
Quan veig que al dol hi fa sol s’omple de llum el meu pit has hagut d’emprendre el vol i alhora ets aquí, amb mi dia i nit.
A més d’aquest tema, els Xiula –que ara estan preparant el nou disc “Babynova”– també van enregistrar un curtmetratge, que porta el mateix nom de “Dol i fa sol”, que s’ha estrenat al Festival In-edit i que es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona, els propers dies 25 i 26 de novembre.
A més d’aquest tema, els Xiula –que ara estan preparant el nou disc “Babynova”– també van enregistrar un curtmetratge, que porta el mateix nom de “Dol i fa sol”, que s’ha estrenat al Festival In-edit i que es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona, els propers dies 25 i 26 de novembre.
Refrany: Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants. Calendari de refranys (1933)
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
📍D’on ve la festivitat de Tots Sants, una de les més antigues del món cristià 📍D’origen celta, es considerava popularment com el primer dia d’hivern
Detall del cementeri de Fuensanta de Martos
El culte als morts és un tret comú pràcticament a totes les civilitzacions del planeta. A Catalunya gira al voltant de la festivitat de Tots Sants, una de les més antigues del món cristià i amb un origen comú amb altres festes com Halloween o el Dia de Morts de Mèxic: el record dels difunts.
Origen celta
Però l’origen de Tots Sants prové dels antics celtes, que tenien la creença que l’any estava dividit en dues parts, el temps clar i el temps fosc.
En aquest canvi de cicles vitals es considerava que el temps clar començava l’1 de maig amb el floriment de la natura i la sortida dels ramats a pasturar, i el fosc l’1 de novembre, amb l’arribada del mal temps i el tancament del bestiar.
Aquests dies de tardor que separaven ambdues meitats coincidien amb la festa del Samhain, en què es veneraven els morts i s’obria l’etapa fosca de l’any, el període de letargia hivernal. De fet, popularment es considerava com el primer dia d’hivern, quan es treien els abrics i es vestia de llarg la canalla.
Els cementiris reben moltes visites en aquesta època de l’any D’on ve la festivitat de Tots Sant
En el calendari de l’Església catòlica, Tots Sants es va començar a celebrar al segle VII, quan el papa Bonifaci IV va decidir que es faria un homenatge en honor seu i en record de tots els màrtirs i sants cristians que es veneraven en el Panteó de Roma.
A partir d’aquí es va començar a propagar per tot Occident, en una lenta expansió que va durar segles i que va adoptar connotacions religioses tot i mantenir detalls pagans.
Influències diverses
La festa actual de Tots Sants manté, doncs, rituals que provenen d’altres cultures, com ara el costum de portar flors a les tombes dels difunts en senyal de vida eterna, que té orígens romans.
Segles més tard dels celtes, amb l’expansió del cristianisme a terres americanes, la festa de Tots Sants va integrar també creences indígenes de culte als morts.
I així és com el cristianisme va agafar el primer de novembre com un dia dedicat al record dels avantpassats. Una jornada en què cadascú honora els éssers estimats de la família que ja no hi són, a partir d’una missa i una visita al cementiri per portar-hi flors i arreglar les tombes.
Segons aquesta tradició, el dia 1, els vius visiten els morts. L’endemà, dia 2, són els morts els que van a veure els vius, en el que es coneix com el Dia dels Difunts.
L’any 2022, l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat va adquirir a la família de l’escultor Xavier Corberó (1935-2017) l’anomenada Casa dels Cecs, un espai singular ubicat en el número 100 del carrer Església, que passa a ser públic.
Acte de presentació de la compra de l’Espai Corberó per part de l’Ajuntament d’Esplugues Arxiu / Llibert Teixidó
Amb l’adquisició, per 3 milions d’euros, a més d’incorporar un nou equipament, també es vol reivindicar el llegat de l’artista, vinculat a Esplugues. Estem treballant en un pla d’usos per definir el futur de l’espai en el qual es compatibilitzarà l’activitat pública i comercial per al lloguer de filmacions, sessions de foto i vídeo i esdeveniments. A hores d’ara, aquesta activitat comercial està activa i es pot sol·licitar el lloguer de l’espai al següent correu: espaicorbero@esplugues.cat
També coneguda com a Espai Corberó, la Casa dels Cecs es compon, bàsicament, d’un cos lateral, edificat en planta baixa perpendicular al carrer Església i que abasta tota la longitud de la finca, diversos patis, basses d’aigua i una segona construcció. El sostre construït total és de 1.995 m2 en una parcel·la de 2.055 m2 on hi ha diverses construccions i patis.
Al soterrani, amb accés a peu pla des del passatge del Baix Lloc, hi ha un auditori amb un aforament de 250-300 persones. Aquest espai, d’uns 700 m2 de superfície, és de planta lliure, amb un sostre de volta rebaixada de formigó, sense cap columna de suport, i és de gran interès arquitectònic per la singularitat de la seva estructura i composició.
L’espai va ser residència d’artistes|Llibert Teixidó
A l’interior de la parcel·la, entre dos patis, s’aixeca una altra edificació, sense ús concret, formada a base de forjats de formigó armat i arcs de mig punt i escales, també de formigó armat, tot formant una sèrie de dependències i terrasses obertes o semitancades i amb una alçada diversa, fins a planta baixa i tres pisos, algunes amb vidres i d’altres obertes completament al paisatge.
La figura de Xavier Corberó
Xavier Corberó es considera un dels millors i més singulars escultors catalans del segle XX. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i a la Central School of Arts and Crafts de Londres. Va treballar a la foneria Medici de Lausana, on va viure un període clau de la seva formació i on va rebre la influència de Pau Gargallo i Henry Moore. Després d’haver estudiat a Anglaterra, entre 1955 i 1959, es traslladà a Nova York on entrà en contacte amb autors surrealistes com ara Dalí i Duchamp.
Artísticament, començà dins el corrent informalista, però després tendí vers una tridimensionalització espacial complexa. Del 1966 al 1968 edità sèries d’aiguaforts i de litografies, i fins i tot ha dissenyat joies.
Va participar en la Biennal Hispanoamericana de 1955 i als Salons de Maig de Barcelona, on obtingué els premis Manolo Hugué (1960) i Ramon Rogent (1961). El 1963 va fer la seva primera exposició individual a Munic, on rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera, a Pittsburgh, a Nova York i al Japó. Va exposar a diversos països europeus, Nova York i el Japó, i té obres seves al Museum of Modern Art de Nova York, al Stedelijk Museum d’Amsterdam, i al Victoria and Albert Museum de Londres.
Espai Corberó| Ajuntament Esplugas de Llobregat
Va jugar un destacat paper com a assessor de l’Ajuntament de Barcelona en la tria d’obres d’autors de prestigi internacional per posar en carrers i places de la ciutat amb vista als Jocs Olímpics. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. A Barcelona 1992 va ser l’escultor escollit per fer les medalles olímpiques. També va dissenyar els guardons escultòrics dels Premis Pont.
L’any 2000 va ser elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que posteriorment passà a ser-ne supernumerari.
El 2015 es va incorporar obra seva a l’exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977, que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta.
Refrany: Quan l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
DRET I ÈTICA D’UN SOU per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
Tothom té dret a cobrar per una feina. Aquest axioma, i en una societat com la nostra, no l’hem de qüestionar perquè és par inherent al sistema. Tanmateix un dret no implica una obligatorietat i la persona té la opció de cobrar o no segons li abelleixi. En el cas de la renuncia a percebre diners per una feina, el motiu pot ser diferent segons els cassos: un favor, l’altruisme, la no necessitat, i fins i tot una manera de figurar, que de tot n’hi ha. A Bellaterra, i majoritariament, els que han esmerçat feina per la comunitat ho han fet sempre de manera altruista . Vull possar l’exemple de les diferents juntes que han regit els destins de, la Unió de Propietaris, primer, i després la Unió de Veïns. En destaco aquesta perquè és la més antiga, però podria citar totes les Associacions que conviuen a casa nostra. També vull fer menció de la magnífica feina dels monitors del GEB que, a més d’altruistes és vocacional, tot un altre estadis més transcendent. En algunes ocasions -i crec amb bon criteri- la Unió de Veïns va tenir l’encert de contractar gestors professionals que és feien càrrec de les feixugues gestions amb l’Ajuntament. Això alliberava de burocràcia la junta, cosa que els permetia fer una acció més social i veinal. Cal dir però, que la renúncia a cobrar uns diners per la feina feta no eximeix de ser rigorós alhora de fer la dita feina. És més; mai s’ha de justificar una mala gestió pel fet de no cobrar-la. La responsabilitat moral d’un voluntariat és tant o més compromesa que la no voluntària.
Tot aquest preàmbul ve a conte per la polèmica suscitada pels sous que, ara regeixen l’EMD Bellaterra, s’ha otorgat, un sou al qual hi tenen tot el dret, ja que fan una feina i cal cobrar-la. No val a dir que, fins ara, ningú havia cobrat per treballar per la comunitat ja que, el no fer-ho era una opció personal que res té a veure amb les circunstancies actuals. Tenim una EMD, un òrgan legislatiu el qual contempla el règim de renumeració dels seus càrrecs. La Polèmica però, sorgeix alhora de quantificar aquest sous, i aquí és quan entrem en el terreny ètic o moral. Les empreses privades estableixen (o haurien d’establir) els seus sous en funció dels seus beneficis. Les empreses Públiques en funció dels seus recursos. En el cas de les primeres, tots sabem fins a quin punt es pot arribar a distorsionar els criteris en la aplicació de sous. La privacitat es pot permetre el luxe de ser inmoral. No pas l’empresa pública i, en aquest cas, una EMD. Els recursos de que disposa un ens públic no sempre (per no dir quasi mai) es corresponen a les necesitats. L’actual endeutament dels municipis n’és un exemple prou evident.
L’EMD de Bellaterra neix en un moment de crisi, quan a tothom se li demana estrèyer el cinturò. També neix amb un pressupost molt minso amb el que tan sols es podrà fer front a les despeses que generin les seves, també, minces competències. A aixó cal afegir que, tan la Presidència com les vocalies s’han triat a menys d’un any vista de les properes eleccions municipals i que per tant tenen la precarietat que els hi otorga la curta durada del seu mandat. Totes aquestes circumstàncies em fa pensar si la decisió de Gent per Bellaterra de fixar-se uns sous que, quantitativament, representen vora un terç del pressupost de l’EMD, pot ser o no, èticament desarcertada. Repeteixo que estan en tot el dret de cobrar per la seva feina, però Dret i Ètica, sovint van per camins diferents. Cal reflexionar sobre tot això, tant la societat civil com els que ara exerceixen de polítics. A aquest darrers també dir-los que procurin fer-nos partícips de totes les decisions que ara prenguin ja que poden condicionar la gestió dels qui, el proper any, seran escollits per regir l’EMD. Potser seran els mateixos però, si no ho són, tot allò que ara facin, en aquest breu temps de govern, pot hipotecar el futur de la recent estrenada EMD de Bellaterra i això sí fora començar amb mal peu.
Bellaterra, 15 d’octubre de 2010
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953) és un escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català i Cronista de Bellaterra, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.
El passat dijous dia 26 d’octubre l’EMD de Bellaterra va signar un conveni de col·laboració amb la Fundació Bellaire.
Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra i Olga Gisbert, directora de l’Escola Bellaire de Bellaterra |EMD Bellaterra
La Fundació Bellaire és l’entitat titular de l’Escola Bellaire, un centre terapèutic dedicat a la investigació, l’educació i el tractament de persones amb un Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) situat a Bellaterra.
La directora de l’Escola Bellaire, Olga Gisbert i Reig i el sotsdirector Lluís Valero i Cladera, es van reunir a les instal·lacions del centre amb el president de l’EMD, Josep Mª Riba, i la secretària interventora, Beatriz Ripol, per signar aquest conveni de col·laboració solidari i educatiu.
Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra i Bea Ripol a la Fundació Bellaire
A través d’aquest conveni, durant el curs 2023-2024 l’EMD oferirà l’execució de determinades tasques als alumnes de l’Escola Bellaire, que els ajudaran a completar la seva formació educativa.
A partir del mes de novembre els alumnes del centre podran dur a terme diverses tasques relacionades amb el servei a la comunitat. Aquest tipus de col·laboració ajudarà a fomentar la seva autoestima i autonomia, i a promoure la seva transició a la vida adulta.
Entre les possibles activitats hi haurà la recollida de brossa en espais concrets de Bellaterra, la col·laboració en l’organització i muntatge d’esdeveniments de l’EMD o bé tasques de jardineria o manteniment de l’espai públic.
Aquest conveni va ser impulsat per dues professionals del centre, que van contactar a l’EMD per presentar-los la proposta.
L’EMD col·laborarà amb l’únic centre de referència del Vallès especialitzat en TEA Amb aquesta pionera iniciativa, l’EMD mostra el seu compromís amb la inclusió social dels col·lectius en risc d’exclusió social i contribueix al seu procés d’inserció laboral. I és que actualment l’Escola Bellaire és l’únic centre de referència del Vallès especialitzat en TEA.
Els orígens d’aquest Centre es remunten a l’any 1977. En un inici es va constituir com una Associació de professionals (GEPI) de caràcter privat que tenia l’objectiu d’estudiar i tractar l’autisme i la psicosi infantil.
Tretze anys després, l’Associació va obtenir una subvenció del Departament de Benestar Social de la Generalitat que li va permetre adquirir la propietat on ara està ubicada l’escola, al carrer de Ramon Llull de Bellaterra.
El 1995 va ser reconeguda com un centre específic per a infants i adolescents diagnosticats de TEA pel CATSALUT i cap al 2009 es va convertir en una Fundació gràcies a la col·laboració amb la Fundació Collserola.
Seu de la Fundació Bellaire a Bellaterra
FUNDACIÓ BELLAIRE
Carrer Ramon Llull, 31 (08193 Bellaterra) bellaire@fundaciobellaire.cat
BELLATERRA.CAT 