ROSA MARIA PIQUER|El dia 14 de gener de 2024, convidats per la directora del centre, la Sra. Maria Soledad Prieto Fidalgo, acompanyats i guiats per ella en tot moment, visitem a partir de les 11h les estances d’aquest establiment, antigament seu de les Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores (La Prote del TTMB, 1946-1982). Els visitants som el bellaterrenc Francesc Lluís Pérez i la barcelonina Rosa Maria Piquer Pomés
Rosa Maria Piquer Pomés davant del Centre Penitenciari de Barcelona
Ens pengen al coll la identificació de visitant i veiem com s’obren automàticament unes portes i d’altres es tanquen també automàticament darrere nostre.
Visitem els dormitoris amb lliteres de quatre, de sis i de vuit, el menjador que serveix també de capella per a la celebració de l’eucaristia dominical, la biblioteca, el gimnàs molt ben equipat, les aules d’informàtica, de perruqueria, de pintura, de confecció. La bugaderia, molt endreçada. Hi han enganxades a la paret unes estampes de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos, i de santa Teresa de Calcuta. Tots els banys impol·luts, podríem menjar allà mateix. Se’ns van obrint i tancant portes i tot respira ordre i netedat.
Passadís de la secció de mares i fills del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, dissenyat per les mateixes internes
En la secció de mares amb fills petits conversem amb dues internes i els seus infants. Fins als 3 anys poden viure amb la mare. Van a una llar d’infants del barri i tenen una sala de jocs en el centre. Visitem també la zona d’homes en règim de 3r grau, avui diumenge deserta. Aquests treballen fora del centre i passen els caps de setmana fora. Moltes internes de 3r grau també són fora. Hi ha metge, infermera, psicòleg, treballadora social, molt bona atenció a les preses. Un programa de desintoxicació per a les internes toxicòmanes.
Maria Soledad Prieto Fidalgo (Directora del Centre Penitenciari de Barcelona), Rosa Maria Piquer Pomés i Francesc Lluís Pérez Torres, davant de l’escala del pati
En ser diumenge, hi ha internes al pati, ben assoleiat. En un extrem hi ha un petit bar on poden comprar begudes. Conversem amb algunes d’elles que prenen el sol, tot fumant. Passadissos infinits. En un d’aquests descobrim un antic piano dels anys 50, molt malmès, una relíquia dels temps de quan aquest centre era un centre de menors, dirigit per Joaquim Vives de la Cortada. Els ex interns el reconeixerien i s’emocionarien en veure’l.
Acabem la visita en el despatx de la directora on hi ha un quadre amb la imatge de com era aquest edifici els anys 50, quan el director era Joaquim Vives de la Cortada i on el meu pare, Josep-Joan Piquer i Jover, director pedagògic del GRUPO BENÉFICO hi va treballar molts anys i hi va dirigir un dels primers laboratoris psicotècnics de l’Estat. A l’edifici contigu, avui desaparegut i actual IES Icària, el meu pare hi va residir uns quants anys en un pis i jo hi vaig viure els primers sis mesos de vida. Després, la família ens vam traslladar, encara que el pare va continuar treballant-hi.
Rosa Maria Piquer Pomés i Francesc Lluís Pérez Torres davant del mosaic del centre -fet per artistes internes-, situat al despatx de direcció del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona
Marxem amb ganes de tornar-hi, de fer-hi una visita un dia feiner i veure totes les classes i activitats en ple funcionament. També agraint a la directora la seva amabilitat i dedicació.
Frederic Roda Ventura i la seva muller Josepa Pérez de Cambra, en acampada conjugal| TELE ESTEL, 1967
ELS RECORDS QUE S’ENDURIA
Un prosista nostre, advocat també, Tomás Roig i Llop, té un recull de narracions que duu per títol: Els records que me’n duria. La tria de recordances que hom emmenaria fins al més Enllà, en antologia selectiva personalíssima. Roda i Ventura, vivia, escrivia, pensava, llegia,, a casa seva. voltat de records. Un fidelíssim dibuix de la faç de la seva santa mare (providència de la seva adolescència òrfena, premiada per la glòria del fill, fins a ben ençà de la seva vida), feia costat a la seva taula de treball. Un xic enllà, un artístic llenç d’iconografia religiosa, ofrena de l’Orfeó Català, del que havia estat directiu i conseller. Pel corredor que condueix al seu despatx, en filera, els rostres somrients dels seus néts, la seva major riquesa, el seu únic orgull. (Al nét més gran, estudiant del segon curs, l’avi es delia per imposar-li, d’ací a tres anys, la toga collegial!).
Objectes delicats nombrosos. De molts d’ells, l’esposa i els fills podrien donar-nos-en raó. D’alguns, només ell mateix, si és que en la seva modèstia substancial no ho havia oblidat ja. Tot, tanmateix, exhibit amb senzillesa; no com un ornament ostensible, sinó com una presència íntima. Perquè Roda i Ventura no coneixia les «actituds>>> ni els «posats». Era, sempre, àdhuc en les cruïlles més greus, «natural». Ara, en la seva compareixença sobtada davant el Jutge de tots, podrà haver dir, com el poeta (J. M. Lopez-Picó); «Sóc natural davant del meu Senyor».
Però no voldriem ometre, entre aquest nucli pròxim, per segurament preferit, de remembrances, un autograf insigne, que, respectuosament emmarcat, fou col·locat pel jurista al costat mateix dels néts. És un sonet de Josep Carner, que els lectors trobaran imprès al final del seu volum El tomb de l’any (Eds. Proa, Barcelona, 1966, p. 120) i que clou el cicle de les estacions; és a dir, el poema darrer de l’Hivern». Gosaríem dir que, als seus seixanta-nou anys, sense preveure la mort. però no tement-la, ni difugint-la, el nostre amic i company potser se sentia interiorment interpretat, almenys de manera analògica, pels versos de l’enyorós elegíac del seu terrer, que, món enllá, ens fa arribar encara la seva pura veu catalana de liric universal insuperable.
Per aquesta afecció que Roda i Ventura mostra envers aquestes estrofes, voldriem acabar amb elles aquest tremolós garbuix de defectuosa evocació (on hi manca molt més que no hi ha) del patriota (dirigent de «Palestras en la seva jovenesa i català egregi), del gran home públic (candidat a Corts en les no celebrades eleccions de 1930, i del jurista (a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona succeí, per unanimitat, en Lluís Duran i Ventosa), de l’horne bo, que hem perdut irreparablement, i del qual experimentarem històricament la fretura. Diu així. El més vell del pobles:
Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneit si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit.
Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.(Josep Carner, 1884-1970)
No és un atzar que la tomba que estatjà les despulles del jurista i patrici, sigui en el cementiri de Sant Gervasi, com les de Carles Riba i Joan Maragall. La seva magnanimitat li féu comptar tan sols les hores serenes, com en l’aforisme del poeta clássic. Mentre a nosaltres el plor ens mesura l’enyor dels seus enyors: les futures hores amargues, sense defallença, com ell predicà, senti i actuà fins al darrer sospir.
Caricatura de Joaquim Ventalló i Vergés, realitzada per Bon (pseudònim de Romà Bonet i Sintes).
Joaquim Ventalló i Vergés (Terrassa, 5 de febrer de 1899 Barcelona, 3 de desembre de 1996)
Neix el 5 de febrer de 1899, diada de Carnestoltes, a Terrassa al carrer Font Vella, 42. El seu pare, Domènec Ventalló i Homs, fa de notari -primer a Rubí i després a Terrassa, on ocupa la notaria que havia deixat vacant en Jacint Soler-. La mare, Elisa Vergés i Capdevila, és filla de Sants. Els Ventalló són una important nissaga d’industrials i polítics egarencs. El seu avi patern, en Domènec Ventalló i Llobateras, fou alcalde de Terrassa durant el 1868, fins el moment de la Junta Revolucionària. Els seus oncles són Pere Antoni i Josep Ventalló i Vintró. Aquest darrer, alcalde de Terrassa dos cops. Un parent seu, en Domènec Ciríci i Ventalló, fou un destacat periodista carlí a Barcelona i a Madrid. El 26 de desembre neix el seu germà Lluís G. que, amb els anys, esdevindrà un destacat dirigent falangista i serà nomenat, entre altres càrrecs, el primer governador civil del règim franquista a Lleida. En total seran set germans.
El 7 de febrer de 1905, als 43 anys, mor el seu pare de forma sobtada. La vídua i els fills es traslladen a Barcelona, al carrer Rosselló. Estudia a l'”Ecole Chretienne” dels Germans de la Doctrina Cristiana, fet que serà cabdal per la seva posterior tasca com a traductor. El 1908 entra a estudiar als Jesuïtes de Casp. Després, per malaltia d’una de les seves germanes, la família es trasllada a Matadepera. En no superar la malaltia i morir, es traslladen de nou a Terrassa.
Inicis com a periodista i guerra del Marroc
Als 17 anys, el 1916, entra com a periodista al setmanari egarenc Crònica Social. Entre el 1917 i el 1918 esdevé redactor a El Mal Temps, de Terrassa. El 1918 presidirà la Joventut Nacionalista de Terrassa. Serà un dels puntals del butlletí Pàtria de l’entitat nacionalista. El 8 d’abril de 1918 surt el diari El Dia —precursor del periòdic El Diario de Terrassa—, del qual serà un dels membres fundadors. En aquest diari coordina la secció “Noucents”. Estudia la carrera de dret, que deixarà inacabada, i fa de passant d’advocat. Guanya, el 1920, un dels premis dels Jocs Florals de Girona. La Reina de la festa, un coplet humorístic que va interpretar la cantant Pilar Alonso l’agost de 1920, és premiat amb una dotació de 100 pessetes de l’època. Amb el seu germà Lluís G. manté un distanciament ideològic, però no familiar. El 1921 col·labora en el setmanari satíric L’Estevet i el mateix any és mobilitzat per anar a la guerra del Marroc, on viurà la batalla d’Annual, en la qual milers de soldats de la seva lleva moriren. Se’n surt i es llicencia el 24 de desembre de 1923, després de restar 34 mesos i mig al nord d’Àfrica. És membre de l’Associació de Premsa de Barcelona.
Represa de la tasca de periodista
Membre d’Estat Català, del 1924 al 1931. Serà redactor i secretari de La Publicitat, el diari d’Acció Catalana. Treballa a l’agència francesa Havas i al Diari de Barcelona, on fa de corrector de proves. En la dècada dels vint esdevé redactor de La Publicitat (1925-1931) i, sota el pseudònim d’August Berenguer, del setmanari L’Esport Català (1925-1927). Amb aquest pseudònim escriurà també, el 1927, Josep Samitier: L’home i el jugador. El 1925 inicia l’estiueig a Port de la Selva, on coincidirà més tard amb el poeta JV Foix. Va col·laborar al setmanari satíric de curta durada El Senyor Daixonses, el 1926. El 18 de febrer de 1928 apareix el grup de L’Opinió, associació de caire republicà, socialista i federal, del qual n’és fundador. El 8 d’abril de 1928 retransmet la que serà la primera retransmissió radiofònica d’un partit de futbol, a nivell de l’Estat. Es tracta de l’Irun – FC Barcelona, a l’estadi Gal, per Ràdio Barcelona. El 13 de setembre de 1929 se suspèn el setmanari L’Opinió, en el qual destaca com a redactor, que tornarà a sortir el 2 de maig de 1930. Per encàrrec de la revista Imatges viatja a Brussel·les, el setembre de 1930, per tal d’entrevistar al futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Aquest rebrà de Ventalló, en el seu exili, 750 pessetes en concepte de despeses per tal de poder retornar a Barcelona. Macià li signa un document conforme ha rebut aquesta quantitat.
La primera etapa de la Segona República
El 24 de gener de 1931, després de 6 anys i 7 mesos, és acomiadat del diari dirigit per Rovira i Virgili, La Publicitat, per duplicitat laboral en diversos mitjans periodístics. I el 13 de març del mateix any el multen amb 1.000 pessetes per no haver dut el setmanari L’Opinió a censura. En integrar-se el grup de L’Opinió a la Conferència d’Esquerres del 19 de març, serà un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i Francesc Macià el proposarà per anar a les llistes de les eleccions municipals del 12 d’abril, perquè vol comptar amb un periodista en la candidatura d’Esquerra per Barcelona. Finalment, anirà com a cap de llista pel Districte V. En proclamar-se la República Catalana, proposa a en Francesc Macià un decret de radiodifusió per tal que totes les ràdios puguin emetre lliurement. Va ser elegit regidor del primer ajuntament republicà de Barcelona i, de l’abril de 1931 al gener de 1934, ocupa diferents càrrecs al consistori barceloní: president de la Comissió Municipal de Cultura (1931-1932), president de la Comissió Municipal de Foment (1932) i president de la Comissió de l’Aeroport Internacional de Barcelona (1932-34). Del desembre de 1932 al gener de 1934 fou Tinent d’Alcalde de Sant Andreu i com a tal va participar en la col·locació, el 13 de març de 1933, de la primera pedra de la Casa Bloc -conjunt d’habitatges per a obrers impulsat pel Comissariat de la Casa Obrera i Contra l’Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya-. Aquest projecte, ideat pels arquitectes del GATCPAC, Clavè, Sert i Subirana, es va basar en l’arquitectura racionalista de Le Corbussier. Com a regidor de cultura impulsà la renovació de les escoles municipals del Bosc, del Guinardó i del Mar, amb plantejaments pedagògics molt avançats.
Va escriure el relat d’humor negre Pau Canyelles, ex-difunt, el 1931. Va dirigir L’Opinió, esdevingut diari, fins el 10 d’octubre de 1934, en què va ser clausurat pels Fets d’Octubre. El 18 de juny de 1931 els seus companys del Regiment d’Alcàntara num. 38, amb els quals va participar en la guerra del Marroc, li reten un homenatge. Apareix la revista satírica El Be Negre (1931-1936), dirigida pel seu amic i company de professió Josep Maria Planes, el nom de la qual és un suggeriment seu.
Durant l’etapa com a president de la Comissió Municipal de l’Aeroport Internacional de Barcelona, engega l’avantprojecte d’aquest aeroport. Per l’agost de 1932 realitza, amb diversos regidors barcelonins, un viatge per diferents aeroports europeus per tal de rebre assessorament per al de Barcelona. Mentre són a Londres reben un telegrama de l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, on els comunica que el cop d’estat del general Sanjurjo ha fracassat. A principis de 1933 es fa l’exposició de l’avantprojecte als baixos de la plaça de Catalunya. La construcció del futur aeroport es proposa a uns terrenys entre Gavà i Viladecans, pel bon estat de la carretera i del lloc, però per raons polítiques i econòmiques no es portarà a terme. Entre les crítiques hi ha les d’en Josep Canudas, el primer pilot català d’aviació i delegat de la Generalitat, el qual proposava l’emplaçament del nou aeroport, tot ampliant-lo, en el ja existent Aeròdrom Canudas del Prat de Llobregat.
Al llarg del 1933 els membres de L’Opinió mantenen discrepàncies amb el sector d’Estat Català dins d’Esquerra. Les desavinences són a flor de pell, principalment pel caire de les JEREC, fet que comporta la dimissió dels regidors de L’Opinió de l’Ajuntament de Barcelona. En Macià refà de nou el consistori amb els regidors més votats l’abril de 1931, entre els quals hi ha Ventalló, fins a les eleccions del gener de 1934. A finals de setembre de 1933 són expulsats d’Esquerra tots els membres del Grup de L’Opinió. Un cop fora d’Esquerra, funden el Partit Nacionalista Republicà de l’Esquerra, amb Joan Lluhí, Antoni Xirau, Josep Tarradellas i Joan Casanelles, entre d’altres. El PNRE pretén ser, a la llarga, el substitut d’Esquerra, tot moderant l’espai que fins aleshores ocupava el partit d’en Macià. Serà candidat a les eleccions legislatives del novembre de 1933, per la Unió d’Esquerres Catalanes —coalició electoral entre Acció Catalana, PNRE i altres formacions republicanes de centre-esquerra, al marge d’Esquerra i USC—. No serà elegit diputat perquè la coalició pateix un daltabaix electoral. Deixa de formar part de l’Ajuntament de Barcelona com a tinent d’alcalde el 7 de febrer de 1934.
Després dels Fets d’Octubre es clausura L’Opinió. El seu finançador, en Casanelles, és empresonat amb el govern de la Generalitat. Al contrari que la major part dels diaris tancats l’octubre del 1934 que reneixen de nou, L’Opinió no tornarà a sortir. Del 1934 al 1936 va ésser director de La Rambla i secretari de l’Ateneu Barcelonès.
Segona etapa de la Segona República i la Guerra Civil
El 1936 reingressa a Esquerra, juntament amb altres dirigents del PNRE. El Front d’Esquerres triomfa a Catalunya i el Front Popular, a Espanya, i es retorna a la normalitat política d’abans de l’octubre de 1934. Fa diverses conferències sobre el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. A principis de setembre de 1936 el PSUC incauta La Rambla. Com a redactor i director de La Rambla fa un seguit d’articles criticant el “pistolerisme” de la CNT-FAI, cosa que li crea diversos conflictes amb el sindicat anarquista, com amenaces de mort i, en esclatar la Guerra Civil, forma part de la llista negra de la CNT-FAI. A finals d’agost de 1936 mor assassinat el seu amic i company Josep Maria Planes, a la carretera de la Rabassada de Barcelona, en mans de pistolers anarquistes. En assabentar-se que anaven a per ell, fuig de Barcelona el 9 de setembre de 1936. A la una del migdia travessa la frontera, pel túnel del tren que enllaça Portbou amb Cervera, amb l’alcalde republicà de Portbou, Benjamí Cervera. A les quatre de la tarda vénen els de la milícia antifeixista a recollir-lo, però les germanes els informen que ha hagut de marxar a Madrid per raons de feina. La distracció és vital perquè pugui creuar la frontera sense sobresalts.
L’exili a França
Un cop a França serà nomenat canceller del consolat d’Espanya a Portvendres i després de l’ambaixada espanyola a París, de l’octubre de 1937 al setembre de 1938. El 9 de gener de 1937, a Perpinyà, es casa amb Joana Givanel, filla de Joan Givanel, estudiós de l’obra d’en Miguel de Cervantes. El setembre de 1938 l’obliguen a fer el trasllat a Portvendres, a desgrat seu. Un dels motius de discrepància és la rebaixa del sou, que no li permet mantenir la dona i dues germanes —que estaven a Barcelona en un estat de penúria econòmica desastrosa—. L’ agost de 1937 la seva dona pateix un avortament. El 1938 JV Foix dedica el poema “És quan dormo que hi veig clar” a la dona d’en Joaquim Ventalló, Joana Givanel. Amb la caiguda de la República es veu obligat a fer de venedor de fruites i verdures al mercat central de Les Halles a París i a fer de torner per les nits. Viu l’entrada dels alemanys a la capital de França i els nombrosos bombardeigs que pateix la ciutat. Neix la seva filla Eulàlia, el 17 d’octubre de 1939. Col·labora en diverses revistes catalanes de l’exili sud-americà, com Ressorgiment i Catalunya. En aquesta darrera fa un escrit on defensa la independència de Catalunya.
La seva mare, amb 82 anys, es posa greument malalta i ell, amb la idea que pugui veure en vida la seva néta, descarta la possibilitat d’anar exiliat a Mèxic. Proposa al seu germà Lluís G. el retorn a Barcelona, que fa amb la dona i filla per Euskadi, a finals del 1942. A Sant Sebastià l’ha de rebre el cap del Movimiento enviat expressament pel seu germà, però el tren arriba en retard i el cap del Movimiento ha marxat. Davant d’aquest fet és detingut i la dona i la filla romanen en un hotel. Finalment es posa en contacte amb el seu germà i són alliberats i conduïts fins a Barcelona en un cotxe privat i escortats. En arribar a la ciutat comtal haurà de personar-se cada dos per tres a comissaria. El juny de 1943 rep un document oficial on diu que s’havia sobresegut el “juicio sumaríssimo” que s’havia obert contra ell. No podrà exercir de periodista i haurà de guanyar-se la vida fent de comercial, venent fusta per a pipes de fumar i llençols. El seu germà, Lluís G., és nomenat president de la Junta Provincial de Libertad Vigilada, el 1944.
Anys de silenci intel·lectual i traductor de Tintín al català
Des de la clandestinitat denuncia en fulls anònims les vexacions anticatalanes i corruptes del règim franquista. El 14 d’agost de 1945 neix el seu segon fill, Joan. Viatja per Europa i Àfrica com a comercial. Fins el 1966, amb la Llei de Fraga, no podrà retornar a la feina de periodista i passa anys de foscor intel·lectual dedicats en exclusiva a la família i a la feina. Cada any, des de 1950 fins a 1978, JV Foix obsequia amb un poema a Joana Givanel pel seu aniversari, que s’escau el 18 de setembre.
El 1964 Marià Manent, director literari de l’editorial Joventut, li encarrega la traducció de les aventures de Tintín al català. L’obra d’Hergé serà traduïda per Joaquim Ventalló des del primer àlbum, Tintín al Pais dels Soviets, fins el darrer i inacabat, Tintín i l’Art Alpha, que tradueix als 88 anys d’edat. La primera aventura traduïda és Les joies de la Castafiore. Segons la seva filla Eulàlia, enllesteix les traduccions en un mes. També tradueix altres llibres que fan referència a l’obra d’Hergé. Les seves traduccions són un excels cant a la bona feina. És molt fidel a l’obra del dibuixant belga i, sempre que pot, fa una bona traducció dels noms dels protagonistes. S’ha de destacar la tirallonga de renecs i exabruptes en català del capità Haddock, l’inseparable amic d’en Tintín. Per a molts infants, les traduccions d’en Quimet Ventalló són el primer pas cap a lectura en català.
Represa com a col·laborador periodístic i darrers anys de vida
De nou pot exercir com a periodista i, amb 67 anys, fa de col·laborador en diversos diaris de la ciutat de Barcelona i en revistes de fora. Diaris com El Noticiero Universal, Tele-Exprés, Diario de Barcelona, La Hoja del Lunes i les revistes Tele-Estel, Recull de Blanes i Destino són una bona mostra del seu redreçament en el món de la premsa. A La Vanguardia serà l’encarregat de la secció “Llibres en català”. Manté correspondència amb el polític i intel·lectual Joan Casanelles, exiliat a França. El 1966 dicta la conferència “Artur Martorell”, dedicada al pedagog barceloní injustament maltractat per l’Ajuntament de Barcelona de l’època franquista.
A la revista Destino fa una sèrie d’articles que després publica en format llibre amb el nom Les escoles populars d’ahir i avui, on fa una excelsa defensa de les escoles municipals de l’època republicana. El llibre és guardonat amb el premi Antoni Balmanya de 1967, atorgat la Nit de Santa Llúcia. L’alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles, proposa des de l’ajuntament fer donació de les escoles municipals al govern central i així integrar-les dins la xarxa de Escuelas Nacionales, proposta que enceta polèmica. El 1968 publica el llibre L’educació com a fonament del respecte als drets humans. Des del 1966 fa un seguit de conferències al voltant del món de l’educació i la nova llei educativa; fa una defensa aferrissada de l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola. El 13 de setembre de 1969 és citat a judici per les trifulgues que manté amb Porcioles. El 1970 escriu el llibre El que hi ha i no hi ha en el llibre blanc de l’educació, sobre la nova llei de l’educació que promou el règim franquista. Publica, el 1973, Treballar per salvar l’ànima de Catalunya és deure de cadascú. Un cop mort Franco, el 1976, publica el llibre Los intelectuales castellanos y Cataluña, on descriu les relacions d’alguns dels intel·lectuals castellans amb la defensa de la llengua i cultures catalanes en tres èpoques ben diferents, el 1924, el 1927 i el 1936.
Amb l’arribada de la Transició es permet de nou la publicació de diaris en català. Fou col·laborador d’Avui i de El Punt. El 1976 és elegit vicepresident de l’ Ateneu Barcelonès. En esdevenir les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, Esquerra no és legalitzada i hi ha de concórrer com a “Esquerra de Catalunya” en coalició amb el Partit del Treball d’Espanya. Un grup de membres d’Esquerra, entre ells el propi Ventalló, discrepen de la proposta d’Heribert Barrera i decideixen escindir-se’n i crear el partit Esquerra Renovada de Catalunya, ERC —idèntiques sigles que Esquerra Republicana de Catalunya—, que tindrà una vida molt curta. Al cap de pocs mesos acabaran apropant-se al partit de Ramon Trias Fargas, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC). EDC prendrà part en la coalició Pacte Democràtic per Catalunya amb CDC i PSC-Reagrupament. En Joaquim Ventalló és el candidat 21 de les llistes a les eleccions del 1977 per la circumscripció de Barcelona. Un cop passades les eleccions, el PSC-Reagrupament s’incorpora al PSC i EDC es fusionarà amb CDC.
El 1980 rep el premi Godó Llana, que concedeix el grup de La Vanguardia; va ser promotor de Ràdio Associació Catalunya, l’actual RAC-125. El 1984 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Des del 1990 fins al 1996 col·labora al programa de Catalunya Ràdio “La dignitat de la memòria”, amb el seu amic i periodista Josep Maria Lladó i Figueres. El 1989 és homenatjat per Avui. En els darrers anys de la seva vida és considerat el degà del periodisme català. Mort als 97 anys, sent incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès i enterrades les seves cendres al cementiri del Port de la Selva.
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortís profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7 de marc de 1967, dolgut per la forma incorrecta i despreciativa que havia estat tractat. Deia en veu alta, cridant, davant del centenar d’amics, familiars i advocats, que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia, “No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, ho has de dir, surto amb l’impresió de ser en un país ocupat”. Baixa les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor. (UNIVERSITAT DE BARCELONA)
El Degà Roda i Ventura, en el serial corporatiu 📷 Tele Estel
Tele Estel, Extraordinari de Primavera, número 35 del 17 de març de 1967
La premsa donà la nova; però més aviat la difusió anà a càrrec dels companys. Amb sorpresa, amb dolor, amb patetisme, tots els advocats barcelonins, de qualsevol promoció o ideologia, s’anaren fent saber, amb sincera consternació, la notícia: en Roda i Ventura és mort!
Els diaris, tanmateix, avançaven la referència d’algunes circumstàncies. Sortia, a la matinada, del jutjat de guàrdia, de gestionar i obtenir (en part) la immediata llibertat d’uns detinguts (professors, estudiants, intelectuals).
Un d’ells, veí, per cert, de la mateixa escala del finat, exclamava, amb emoció dramàtica: <<Amb la seva mort ha rescatat la meva detenció». I no era una frase. Perquè la vehemencia argumental de l’advocat, que poc després pagava amb la seva vida el seu fervor altruista, remata (valgui el mot), la postulació del jurista professional.
Roda i Ventura morí, com sol dir la gent, al peu del canó (potser seria més exacte i tot preci- sar: dins el canó mateix). Si una mort honora tota una vida, la de Frederic Roda i Ventura honora tota una existència, tota una actuació perseverant, d’advocat autèntic.
Era, com a degà (el desembre de 1967 finia el quinquenni de la seva gestió corporativa), el número 1 dels advocats barcelonins. Patriarcalment, i més encara fraternalment, els estimava tots, i era estimat de tots. Però, en ells, i en la seva dedicació, estimava tots els homes de bona voluntat.
No és exageració escriure que, en la seva concepció de l’advocat, glatia una arrel evangélica veritable. Amatent al proïsme, a la vindicació màxima de l’home, tant com als afectes familiars més entranyables, escau a la seva memòria el versicle de Sant Joan: <<cum dilexisset suos qui erant in mundo, in finem dilexit eos>.
Els traductors bíblics donen, en català, l’equi- valència d’aquest «in finem>, per: fins a l’extrem. I ell, Roda i Ventura, estima els seus (esposa, fills, gendres, nora, nets aviat vint-i-cinc de vivents i dos d’encelats, companys, amics, desconeguts en necessitat d’ajut, moral o material) fins a l’extrem dels risc conscient de la salut i la vida pròpies.
Perquè era prou sabut que el degà dels advocats havia tingut dos atacs de cor, superats, dificultosament, amb aparent victòria. Però l’amenaça d’un tercer era decisiva. Tanmateix, el primer advocat barceloní semblà justament volcar, en aquesta seva darrera etapa representativa, tota l’abnegació, intrínseca i extrínseca, de què el seu cor malalt era encara capaç.
Frederic Roda Ventura al nomenclàtor de Bellaterra
Roda i Ventura encarnava «in totum>, la pro- fessió. Impetrava justícia, contra tot i contra tots, si en creia assistit el seu defensat. El que succeïa, el que li ha succeït ès que, així com el metge s’enfronta amb microbis, amb virus, amb traumatismes (amb factors impersonals, en fi), l’advocat troba sempre, per raó de la seva funció mateixa, un antagonista anímic i corpori, com ell: el litigant, l’adversari, el judicador. I no ha d’estranyar-nos que sovint, tot i la seva edificant bonesa (parlem ara del «cas» Roda), s’indigni, es contrarii, s’exalti, i apostrofi. Com va fer-ho el Mestre divi contra els qui profanaven la seva Casa. (La de l’advocat en exercici és el dret viu; viu en cada subjecte que s’hi acull o en pateix.)
Heus ací perquè el trànsit mortal de Frederic Roda i Ventura fou, literalment, clínicament, i no pas metafòricament, un cor que s’atura, las de les fatigues immolades a la Justícia Ideal i a les injustícies particulars. Invisibles, però reials, els àngels hauran pogut corejar el seu corteig fúnebre, en romiatge, gairebé martirial (com el de mossèn Batlle, per exemple), cap a la Terra Promesa…
L’ANECDOTARI, INNUMERABLE
Una vida tan activa com la de Frederic Roda i Ventura, reclama una biografia, que serà, com el protagonista, amarada d’interès (un interès, na- turalment, entelat de melangia). Algú l’haurà d’escriure, de manera fidedigna, com un homenatge a l’amic finat, però, alhora, com un exemple per als advocats novells.
No fa gaire setmanes, Roda i Ventura acollía, en el gran saló d’actes del Collegi d’Advocats, els companys novament incorporats. Després d’haver rendit tribut cordial als companys cinquantenaris. (Roda s’havia incorporat al Colegi, sempre en actiu, el 1921. Li mancaven només quatre anys per a integrar-se en les noces d’or de la professió.)
Durant aquests quaranta-sis anys de treball sense repòs, l’anecdotari de Roda i Ventura ompliria una misceHània. Ell sol sobrepassaria amb escreix el dels famosos germans Erizzo, els advocats italians que espigolaren unes quantes facècies veridiques de llur experiència de lletrats, editades arreu del món.
En Roda i Ventura s’uniren el civilista, el mercantilista i el criminalista, sense minva de qualitat de cap d’aquestes dedicacions. El 1936, la seva actuació acusatòria contra els pistolers assassins d’un joier de Gràcia (Eugeni Carballo, actual fiscal general del Suprem, hi actua de fiscal), suscità contra el nostre amic una persecució aferrissada dels condemnats, escapols. En altres etapes de la seva activitat forense, Roda i Ventura aconseguí resolucions judicials civils que iniciaren jurisprudència innovadora. I les seves assessories mercantils, on féu compatible sempre l’equitat amb el dret, seran enyorades per la seva clientela, ban- cària i privada.
Però tot això cedia importància davant de l’home, de l’amic, del conseller intim. «Després del meu pare ens deia, el dia mateix de la mort de Roda i Ventura, un company rellevant (que formà part, per cert, de la candidatura oposada a la que dugué al deganat del Collegi el nostre collega finat), venia ell. Mai no fallà, en generositat, en esperit de sacrifici, en sentit de companyonia, en sentiment de solidaritat, a ningú.
És, la de Frederic Roda i Ventura, una pèrdua que, com diuen els mallorquins (no és la primera vegada que ho escrivim, però mai, potser, amb tanta convicció aplicativa), no té consol.
Perquè, d’aquest anecdotari, verament inenarrable (per extens i per discrecional), en resulta que la figura de l’amic desaparegut esdevé materialment insubstituíble. Com en el cas del recentment traspassat també, Felix Millet i Maristany, Roda i Ventura, des del seu elevat lloc de significació jurídica, irradiava, ensems, prestigi, protecció, confiança, esperança. De tots els innombrables condols rebuts per la família en les hores indecises d’aquella matinada del traspàs, el més esborronador és l’estampat i signat, en un fràgil bocí de paper agrisat, pels ciutadans que motivaren la seva pòstuma gestió judicial.
Cadascun de nosaltres, companys de carrera, amics de tota la vida, contertulis o parents, podria contar-ne, referides a hom mateix, o a d’altres, centenars d’anècdotes. No oblidarem els seus convits casolans a Bellaterra, entre pins, a l’estiu, on la cordialitat familiar proverbial de la llar Roda-Pérez semblava estendre als invitats acollits els vincles de la consanguinitat o de l’afinitat sense mesura limitativa. Ni podran oblidar els seus diguem-ne súbdits corporatius (des dels collegiats de fins al personal assistent) la noble senyoria del seu tracte, i els termes, alhora seriosos i afables amb què sabia estimular els uns i exhortar els altres, cap a una consciència responsable del propi deure. Aquest deure cívic i cristià que Roda i Ventura complí sempre, com una derivació espontània de la pròpia personalitat. Com quan, després del 6 d’octubre de 1934, fou honorat amb la defensa dels propis adversaris polítics que foren protagonistes d’aquella nit allucinant. O com, en la més recent de les seves actuacions presidencials públiques, sabé conservar, impavidament, la més equanime de les serenitats, enfront d’un atac personal, desarmat precisament per la sobrietat de la seva reacció i la imparcialitat del seu designi.
Tres regidors barcelonins de 1935 a Montjuïc: Roda i Ventura, Colodà i Gualdo, i Saltor
ELS RECORDS QUE S’ENDURIA
Un prosista nostre, advocat també, Tomás Roig i Llop, té un recull de narracions que duu per títol: Els records que me’n duria. La tria de recordances que hom emmenaria fins al més Enllà, en antologia selectiva personalíssima. Roda i Ventura, vivia, escrivia, pensava, llegia,, a casa seva. voltat de records. Un fidelíssim dibuix de la faç de la seva santa mare (providència de la seva adolescència òrfena, premiada per la glòria del fill, fins a ben ençà de la seva vida), feia costat a la seva taula de treball. Un xic enllà, un artístic llenç d’iconografia religiosa, ofrena de l’Orfeó Català, del que havia estat directiu i conseller. Pel corredor que condueix al seu despatx, en filera, els rostres somrients dels seus néts, la seva major riquesa, el seu únic orgull. (Al nét més gran, estudiant del segon curs, l’avi es delia per imposar-li, d’ací a tres anys, la toga collegial!).
Objectes delicats nombrosos. De molts d’ells, l’esposa i els fills podrien donar-nos-en raó. D’alguns, només ell mateix, si és que en la seva modèstia substancial no ho havia oblidat ja. Tot, tanmateix, exhibit amb senzillesa; no com un ornament ostensible, sinó com una presència íntima. Perquè Roda i Ventura no coneixia les «actituds>>> ni els «posats». Era, sempre, àdhuc en les cruïlles més greus, «natural». Ara, en la seva compareixença sobtada davant el Jutge de tots, podrà haver dir, com el poeta (J. M. Lopez-Picó); «Sóc natural davant del meu Senyor».
Però no voldriem ometre, entre aquest nucli pròxim, per segurament preferit, de remembrances, un autograf insigne, que, respectuosament emmarcat, fou col·locat pel jurista al costat mateix dels néts. És un sonet de Josep Carner, que els lectors trobaran imprès al final del seu volum El tomb de l’any (Eds. Proa, Barcelona, 1966, p. 120) i que clou el cicle de les estacions; és a dir, el poema darrer de l’Hivern». Gosaríem dir que, als seus seixanta-nou anys, sense preveure la mort. però no tement-la, ni difugint-la, el nostre amic i company potser se sentia interiorment interpretat, almenys de manera analògica, pels versos de l’enyorós elegíac del seu terrer, que, món enllá, ens fa arribar encara la seva pura veu catalana de liric universal insuperable.
Per aquesta afecció que Roda i Ventura mostra envers aquestes estrofes, voldriem acabar amb elles aquest tremolós garbuix de defectuosa evocació (on hi manca molt més que no hi ha) del patriota (dirigent de «Palestras en la seva jovenesa i català egregi), del gran home públic (candidat a Corts en les no celebrades eleccions de 1930, i del jurista (a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona succeí, per unanimitat, en Lluís Duran i Ventosa), de l’horne bo, que hem perdut irreparablement, i del qual experimentarem històricament la fretura. Diu així. «El més vell del pobles:
Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneit si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit.
Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.>
No és un atzar que la tomba que estatjà les despulles del jurista i patrici, sigui en el cementiri de Sant Gervasi, com les de Carles Riba i Joan Maragall. La seva magnanimitat li féu comptar tan sols les hores serenes, com en l’aforisme del poeta clássic. Mentre a nosaltres el plor ens mesura l’enyor dels seus enyors: les futures hores amargues, sense defallença, com ell predicà, senti i actuà fins al darrer sospir.
Frederic Roda Ventura per Octavi Saltor Setmanari Tele Estel, número 35, “Extraordinari de Primavera” 17 març 1967
El dia 22 de juliol de 1966 arribava per primer cop als quioscs la revista Tele|Estel. Era la primera publicació escrita íntegrament en català des de l’acabament de la Guerra Civil, sense tenir en compte les vinculades a l’Església.
Va ser fundat per la mateixa empresa editora del periòdic Tele|Exprés i el seu director fou Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio. La redacció va ser instal·lada al carrer Aragó 370, cantonada amb Roger de Flor.
Entre els col.laboradors habituals de Tele-Estel hi figuraven noms com Joan Fuster, Josep Faulí, Oriol Martorell, Pere Calders, Màrius Lleget i Josep Vallverdú. Als pocs mesos la revista va adoptar un format més reduit i va incoporar ràpidament el color a les seves planes. Era el setmanari d’un públic catalanista i demòcrata fart d’una premsa escrita limitada a les publicacions oficialistes, ràncies i per descomptat franquistes de l’època. De fet, a la segona meitat dels anys 1960’s Barcelona vivia ja una efervescència i una ansietat creixents per canviar les coses davant d’un règim que s’endevinava que ja estava entrant en la seva última etapa.
1968: Tele|Estel abordava al gener d’aquell any la negativa de Joan Manuel Serrat a cantar en castellà al Festival de l’Eurovisión. Tele-Estel era una publicació moderna que, malgrat les dificultats i limitacions de l’època per abordar determinats temes, va fer un gran servei a la cultura. Disposava de seccions fixes de temes com literatura, cinema, art, dubtes lingüístics, música, cancó, dones… amb els mots encreuats a càrrec de Tísner. Els primers números van tenir un tiratge de 35.000 exemplars, que després es va mantenir regularment en una xifra de 20.000. No obstant això, era una publicació vigilada i assetjada permanentment per la censura vigent, situació que es va anar agreujant al llarg dels anys a mesura que l’estat franquista incrementava la seva situació de crisi. En els seus últims temps Sempronio va deixar la direcció, que va ser assumida per Celestí Martí i Farreras. A l’estiu de 1969 la revista va rebre una suspensió temporal que esdevindria definitiva a l’any següent, i que comportaria la seva desaparició.
Els qui ho necessitin podran demanar cita prèvia per presentar-la presencialment, però ja no s’imprimirà en paper
Aquest any, la declaració de la renda es podrà presentar només per internet. La decisió va ser tombada pel Tribunal Suprem, que va reconèixer el dret dels contribuents a presentar-la en paper. Però, ara, Hisenda ha fet públiques les condicions per presentar la declaració de l’any 2023 i es referma en l’obligació de presentar-la per via telemàtica.
La manera que ha trobat el ministeri per esquivar aquesta sentència és garantir a tots els contribuents que ho necessitin que tindran atenció personalitzada a les oficines, demanant cita prèvia com cada any.
La novetat és que no es podrà presentar en paper, sinó que el personal que l’atengui la confeccionarà per mitjans electrònics.
També es podrà fer la declaració de la renda per telèfon o a les oficines habilitades de les comunitats autònomes. A Catalunya també es pot acudir a les oficines de l’Agència Tributària Catalana i a alguns ajuntaments.
Una proposta que ve del 2019 Per recuperar aquesta proposta, el govern espanyol va aprofitar els decrets que va aprovar abans d’acabar l’any 2023 amb les mesures per combatre la crisi.
L’havia aprovat el 2019 en una ordre ministerial, que també recollia l’obligació de presentar l’Impost de Patrimoni de manera electrònica.
Però una sentència del Tribunal Suprem del juliol passat va anul·lar aquesta obligació. I una altra sentència de l’Audiència Nacional del mes de desembre ho va corroborar.
Interior d’una oficina de l’Agència Tributària Les condicions per presentar la renda del 2023 confirmen que només es podrà presentar telemàticament (Europa Press/Marta Fernández)
La campanya de la renda engegarà a l’abril La campanya de la renda corresponent a l’exercici 2023 començarà el 3 d’abril i acabarà l’1 de juliol. Des del primer moment ja es podrà confirmar l’esborrany.
A partir del 7 d’abril, s’obriran les cites per fer els tràmits per via telefònica.
I a partir del 3 de juny, es podran presentar de manera presencial a les oficines de l’Agència Tributària.
LLUÍS TORRES| Bellaterra, 25 gener 2024 Carles Aluju Ferrer, ex cap de premsa de l’EMD de Bellaterra i actual Síndic de Greuges de Rubí, publicava l’any 2011, la posició oficial de l’Ajuntament de Cerdanyola i l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra.
Volien que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya paralitzés el procés de licitació de la futura via Interpolar, perquè s’oposen a la construcció d’una autovia que partiria el districte de Bellaterra en dos.
El Vial Interpolar és una infrastructura projectada que uneix el polígon de Can Sant Joan de Sant Cugat, a la B30/AP7, amb Sant Pau del riu Sec, a Sabadell, a la C58.
El projecte suposa una autovia de 4 carrils –2 per sentit- amb una velocitat permesa de 80 quilòmetres per hora i el traçat previst a l’estudi de licitació de les obres passa per dins del nucli urbà de Bellaterra, seguint l’antiga via dels Ferrocarrils de la Generalitat.
L’alcaldessa de Cerdanyola, Carme Carmona (PSC), i el president de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, Ramon Andreu (GXB), estaven disposats a treballar amb la Generalitat per trobar la millor solució per a la connexió de les autopistes AP-7 i C-58. Pròximament decidirien quines accions conjuntes portarien les dues administracions. Els dos dirigents van mostrat la sorpresa per la reactivació del projecte, després que en converses amb el conseller de la Generalitat Lluís Recoder, abans d’aquell estiu, no se’ls comuniqués res.
L’alcaldessa Carmona va demanar el suport de tots els grups municipals per tombar el projecte.
Les plataformes Bellaterra contra la Interpolar i Ciutadans pel Camí Verd, organitzades des del 2005, van recollir més de 20.000 firmes en contra del nou vial. El president de Ciutadans pel Camí Verd, Ángel Campo, va ser taxatiu: “Semblava que era un projecte que no corria pressa i ara ens el volen colar”. Dels 3,5 quilòmetres del traçat que passen per Bellaterra, dos ja són via verda
Ho varen aprovar al Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, el 22 gener 2024
Junta Veïnal EMD Bellaterra, 22 gener 2024
LLUÍS TORRES | Bellaterra, 23 gener 2024 Segons informa avui Ràdio Cerdanyola Info, Norman Portell, vocal sense cartera del partit polític Bellaterra Endavant, explica que hi ha un augment de 17.000 euros en relació al pressupost de l’actual exercici i que l’objectiu és incrementar les partides destinades a millores en el carrer i l’espai públic amb la posada en marxa de dues brigades, una d’espai verd i l’altra d’obres.
Portell explica que s’augmenten també partides com la de personal, amb els ajustos salarials marcats per normativa, mentre que es redueixen de manera “dràstica” les despeses jurídiques -passant de 35.000 a 20.000 euros- i també la d’anuncis públics i propaganda institucional. Portell remarca que aquest pressupost no contempla les inversions previstes, que es preveu que s’aprovi al mes de març.
En aquest sentit, el president de l’EMD, Josep Maria Riba, manifesta que s’espera que a Bellaterra “es mogui més d’un milió d’euros” amb 400.000 euros que l’Ajuntament preveu destinar a la millora de l’enllumenat -de la que ja s’estarien realitzant treballs previs al canvi de lluminàries- i 100.000 euros més del compromís d’una aportació extraordinària municipal en actuacions que prioritzaria l’EMD més la subvenció que s’hauria de rebre per a la reforma de la plaça del Pi. Aquesta aportació la va anunciar Cerdanyola quan Ramon Andreu (GXB), presidia l’EMD de Bellaterra.
El vocal Carles Triginer (GXB), explicava que els números plantejats pel govern de l’EMD no quadraven amb els anunciats pel propi govern en un acte públic celebrat el passat desembre, quan el partit polític Bellaterra Endavant va fer balanç dels seus primers sis mesos de mandat, i celebrat a Centre Cívic de Bellaterra, amb l’assistència presencial de 25 veïns. El president de l’EMD, Riba, explicava que era així perquè al pressupost es descomptes de forma automàtica els diners provinents de la taxa de gual i de la gasolinera de Repsol.
Precisament, la nova taxa de guals aprovada inicialment al novembre va ser protagonista del debat sobre les al·legacions a les Ordenances Fiscals ja que finalment no es podrà aplicar fins el 2025. Gent per Bellaterra va presentar al·legacions a la modificació de les Ordenances i no ha estat fins el plenari de gener que s’ha resolt desestimar la que afectava a la nova taxa de guals i admetre les que afectaven la taxa de rodatge cinematogràfic i la d’ocupació d’espais públics per a la instal·lació de mercaderies, bastides o material de construcció, on faltaven els estudis tècnic-econòmics.
Riba explica que l’aplicació de la nova taxa de guals no podrà arribar fins 2025 i això suposa que l’EMD tindrà entre 20 i 30.000 euros menys dels previstos inicialment en una actuació que es volia destinar a la neteja i jardineria del centre de Bellaterra, especialment les zones de les places del Pi i de Joan Maragall.
El pressupost es va aprovar amb el vot favorable de Bellaterra Endavant i el vot en contra de Gent per Bellaterra. La vocal d’ERC, Laura Batalla, no va assistir a la sessió, tampoc Guillem Nadal, de GXB.
Josep Maria Riba, president de la Junta Veïnal de l’EMD, pel partit polític Bellaterra Endavant
Resum de la presentació i balanç dels 6 mesos de gestió de la Junta Veïnal de l’EMD presidida per Josep M. Riba, (Partit polític Bellaterra Endavant), el 19 de desembre de 2023.
(1) Confirmació que el dia 12 de gener 2024, l’Ajuntamen de Cerdanyola començarà a canviar l’allumenat de Bellaterra per leds que economitzant un 70% d’energia. Inversió valorada en uns 600.000€, aportats per Unió Europea des de fa un munt d’anys.
(2) Amb la pujada general dels guals i IBI, l’Ajuntament de Cerdanyola té previst una inversió de 100.000€ per asfaltar part dels carrers de Bellaterra. (EMD té la competència de manteniment de voreres i calçades), i voldria que s’aprofités per reparar forats.
(3) Previsió de peatonitzar la zona de comerç de Bellaterra, tram que unirà la part central amb els aparcaments de Farmàcia, etc., i el tram de Joan Fàbregas amb Abalo. Instal·lar una rotonda Av. Bertomeu (BV1414), Ramón Llull, Abalo, perquè els cotxets puguin pujar a Joan Fàbregas per Lluís Avalo. Les obres estàn previstes s’acabin el 2025, sempre i quan la Generalitat aporti els diners.
(4) Es vol crear un “Camí Peatonal” a un tram del Camí Antic, i que els cotxes que accedeixin “se busquin la vida per altres carrers de Bellaterra”. Igual volen fer a Pin i Soler, prohibint l’entrada des de la rotonda de la Vall de Sabadell.
(5) Es podría tornar a obrir l’accés al la UAB a través del carrer Can Miró, ja que si no ho fa, la direcció de la UAB ho demandarà judicialment per fer-ho efectiu.
(6) L’EMD vol contractar 2 brigades, una per espais verds i altra per obres i manteniment (de moment conserva els 2 treballadors actuals).
(7) Es vol prohibir l’aparcament de cotxes a la zona esportiva propera al Centre Cívic del Turó de Sant Pau, per evitar els “Botellons” dels caps de setmana.
(8) Es vol restaurar la zona del Parc de la Font de la Bonaigua, amb un pressupost de més de 400.000€, però és desconeix quan es podria executar.
(9) Queixes veïnals perquè l’EMD no està responen a les propostes enviades per millorar l’espai públic. L’EMD té previst contractar una persona experta per respondre totes les instàncies públiques.
(10) La UAB es nega a permetre fer un aparcament a la seva zona propera a l’estació de Bellaterra, i reclamarà com propis els camins utilitzats per l’EMD, perquè diu és part del seu territori autònom.
(11) L’EMD reclama al veïnat que no deixin permanent els cubells de brossa lligats al fanals de l’espai públic, per evitar la visita de porcs senglars, i la mala imatge de Bellaterra.
(12) Es recorda que en cas d’emergència, si s’utilitza un del 4 desfibrilador públics de Bellaterra, automàticament respòn el 061, i es desplaça al lloc d’urgència.
(13) Sobre l’etern consultori mèdic, tant necessari a Bellaterra, tot segueix igual des de l’any 2010, moltes gestions però cap solució definitiva. Es diu que a Bellaterra ja sóm el 25% de gent gran i un 15% d’infants.
(14) Riba recorda la pendent instal·lació de pantalles acústiques al tram de la B-30, AP-7 al seu pas per Bellaterra, però Fomento no acaba de fer-ho.
(15) Es vol instal·lar un gran contenidor (n’hi deien banyera), a la part baixa de la zona del Camí Antic, per evitar que la maquinària aspiradora de l’Ajuntament no perdi 2 hores portant-lo a Cerdanyola (No s’’ha dit quin cost té la banyera, i si es pagarà algun lloguer o cànon etc.,)
(16) Diuen que no tenim servei d’agents cívics, perquè estan de baixa per malaltia, que no són de seguretat, i que depenen de la Policia Urbana de Cerdanyola.
(17) L’EMD fa públic que demanarà, abans del 29 de desembre la modificació del PDU (Pla Director Urbanístic) per a que es puguin dividir les cases en 2 vivendes a Bellaterra. Al veïnat li preocupa la proposta de l’EMD el fet que ja han decidit “tirar pel dret” en la normativa de dividir les cases, tot i els informes negatius dels experts de la Diputació, i sense fer consulta al ciutadans. Tampoc s’especifica de quina manera es dividirien les cases i si això afectaria a tot Bellaterra o només a algunes zones.
(18) No es pot dir que a l’EMD sigui un Govern, sinó una Junta Veïna presidida pel president de l’EMD de Bellaterra (no de Bellaterra). Els vocals no estan anomenats oficialment com tals, no tenen carteres ni sous, i cobren amb cada assistència als plens i per assessorar al president de la Junta Veïnal.
(19) En el balanç dels 6 mesos de l’EMD gestionada pel partit polític Bellaterra Endavant, no va dir en cap moment, quin dels punts del seu programa electoral han portat a fer-ho realitat, el que és del tot decebedor.
(20) L’EMD vol crear un Mini Bus en demanda, pels carrers de Bellaterra, sempre i quan s’aconsegueixi el seu cost de 100.000€, aportats per l’Ajuntament de Cerdanyola.
(21) L’EMD i Cerdanyola volen crear zones de baixes emissions a Bellaterra perquè no puguin circular vehicles de més contaminació.
(22) Riba diu que l’actual EMD ha trobat a la seu, deutes de més de 85.000€ que va deixar l’anterior president, correponent a deutes a advocats que van tramitar gestions judicials contra Cerdanyola, etc., que han estat negociant per rebaixant-lo fins a 45.000€, i que fins i tot podrien decidir de no pagar-ho.
LLUÍS TORRES, Bellaterra, 24 gener 2024. Vist el balanç dels 6 mesos que el partit polític Bellaterra Endavant, -gestionant la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra-, va exposar a la ciutadania el passat dia 19 de desembre de 2023, Bellaterra.Cat publicarà a diari, cadascun dels seus 20 punts del programa electoral que es va comprometre amb el veïnat de Bellaterra, signat en forma de contracte públic i vots majoritaris rebuts.
20 punts del programa electoral del partit polític Bellaterra Endavant, guanyador a les eleccions municipals del 28 de maig 2023, van rebre 574 vots, i Josep Maria Riba, amb 817 vots. És un contracte públic amb el veïnat de Bellaterra per als propers quatre anys, i s’ha de complir, -el contrari confirmaria el que diu l’escriptora Ada Castells-: RAS I CURT, “A un polític no li demanis mai què farà, sinó com ho farà. Per guanyar eleccions, per salvar partits, per tapar vergonyes, alguns han de vendre fum, però no necessàriament ens l’hem d’empassar, encara que el fum que ens venguin faci tan bona olor i sembli que ens curi de tot”
Debat Municipals 2019 a Bellaterra|ARXIU
(i 20) Amb una limitació de mandat:
Pensem que per les funcions públiques de màxima representació del poble no és convenient que s’allarguin massa els mandats. D’acord que es guanya en experiència, però per contra es perd frescor i energia.
Donat que Bellaterra es troba en una tessitura molt complicada. L’adscripció al municipi de Cerdanyola, que històricament ha fet molt poc per Bellaterra, fa que hi hagi molt desgast dels nostres representants polítics, que fàcilment poden caure en el “no hi ha res a fer” mentre estiguem depenent de Cerdanyola. Així està passant i no és bo.
Per tant, ens comprometem a que:
Si aconseguim la presidència de l’EMD, el nostre candidat no farà més de 2 legislatures (8 anys). El mateix podem dir dels Vocals que participin de les Juntes de Veïns de l’EMD.
Jordi Rubió i Balaguer neix a Barcelona el 30 de gener de 1887. És net de l’escriptor Joaquim Rubió i Ors, conegut com lo Gaiter del Llobregat, i fill de l’historiador i intel·lectual Antoni Rubió i Lluch. Als dinou anys es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i als vint aconsegueix el doctorat a Madrid amb la tesi Consideraciones generales acerca de la historiografía catalana medio-eval y en particular de la crónica de Desclot. El mateix any entra a treballar de secretari a l’Institut d’Estudis Catalans. Entre 1911 i 1913 exerceix un lectorat de Filologia Hispànica a la Universitat d’Hamburg, i aprofita l’estada per iniciar unes recerques sobre els manuscrits lul·lians i per aprendre alemany.
Jordi Rubió i Balaguer 📷 FOTOTECA .CAT
Torna a Barcelona per dirigir la Biblioteca de Catalunya, càrrec que ocupa fins al 1919. Introdueix la classificació decimal i organitza el fons creixent de la Biblioteca, i a partir de 1915, també ho fa amb la recentment creada xarxa de Biblioteques Populars. Sobre aquesta època ens diu: “Va ésser allò que si fa bon vent, s’infla la vela. Tot va col·laborar a fer que les coses anessin bé. Quin esperit que hi havia! Arribaven llibres de pertot i la gent tenia una ànsia immensa de llegir. Treballàrem, treballàrem molt… […] Va ésser com reconquerir una part de Catalunya, això de recollir llibres d’aquí i d’allà. Sí, com el vent: quina confiança, que teníem tots, d’anar endavant!” (Serra d’Or, núm. 116, maig del 1969, p. 31-38).
Ensenya Biblioteconomia i Bibliografia a l’Escola de Bibliotecàries des de la seva fundació, l’any 1915, i el 1919 obté les càtedres de Bibliologia i de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. El 1925 succeeix el seu pare en la càtedra de Literatura Catalana dels Estudis Universitaris Catalans, un ensenyament de caràcter universitari iniciat el 1903 en resposta a la negativa de la Universitat de Barcelona a acceptar el català com a llengua docent. A partir de 1930 és director de l’Escola de Bibliotecàries i l’any següent és nomenat professor de Literatura Catalana i de Bibliologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1925 fins al 1936 dirigeix la revista Estudis Universitaris Catalans. Durant la Guerra Civil trasllada el fons de la Biblioteca de Catalunya, del Palau de la Generalitat, on era ubicada la biblioteca, a l’antic Hospital de la Santa Creu, i possiblement amb aquesta pensada salva el tresor bibliogràfic. Al mateix temps dirigeix el servei de biblioteques del front, que feia arribar llibres als soldats mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants. Després de la guerra, el 1939, és destituït de tots els càrrecs oficials i comença a treballar a l’editorial de Santiago Salvat, on dirigeix l’Enciclopedia Salvat. També escriu els pròlegs d’edicions castellanes de Diego de San Pedro, Garcilaso de la Vega i Cervantes. El 1943 publica Vida española en la época gótica.
Durant la dictadura franquista col·labora en els esforços de redreçament cultural a Barcelona. El 1942 ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans, concretament a la Secció Historico-arqueològica, i posteriorment s’encarrega de la càtedra de Literatura Catalana i Història de la Literatura dels Estudis Universitaris Catalans. Les classes que impartia s’organitzaven en la clandestinitat, al voltant de la taula del menjador de casa seva. El 1948 és nomenat cap de la secció catalana del Consell Superior d’Investigacions Científiques, i el 1957 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Durant tots aquests anys publica diversos manuals de biblioteconomia, com ara Classificació decimal de Brussel·les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1920). També publica nombrosos estudis i monografies sobre temes d’historiografia i literatura catalana, com les grans cròniques catalanes, principalment la de Bernat Desclot, l’obra de Ramon Llull i la seva influència, la prosa de la Cancelleria Reial, l’humanisme a Catalunya, el primer teatre valencià, i d’altres temes més moderns com les causes de la “Decadència” dels segles XVI a XVIII, o els inicis de la Renaixença del XIX. Tots els seus estudis estan basats en una extensa i minuciosa recerca documental dins biblioteques i arxius catalans i europeus. Tal com ell diu, “la bibliografia és la mare de la història literària”. Per aquest fet, Lola Badia el considera “un positivista amb totes les de la llei”, i per això la seva obra té un especial interès per a l’estudi de la història de la cultura. Entre les obres més importants sota aquest aspecte destaquen De l’Edat mitjana al Renaixement: Figures literàries de Catalunya i València (1948), la part destinada a la literatura catalana dins la Historia de las literaturas hispánicas de Díaz-Plaja (1949-58), Documentos para la Historia de la Imprenta y Librería en Barcelona (1474-1553) (juntament amb Josep M. Madurell) (1955), els estudis que figuren en l’edició de les Obres essencials de Ramon Llull (1957-60), recollits posteriorment a Ramon Llull i el lul·lisme (1985), i La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, un recull d’articles publicat el 1964.
Tot i el seu positivisme metodològic, sempre intenta anar més enllà del material aplegat i intenta interpretar-lo segons les circumstàncies ambientals i personals en què el text va ser escrit. En aquest sentit, Jordi Malé diu: “I és que, per a ell, els textos, essencialment els literaris, no eren simples documents de lletra morta dels quals calia fer una dissecció descriptiva, sinó que els contemplava sempre com el resultat –amb paraules seves– de ‘la síntesi vital dels impulsos interiors i de les influències de l’ambient elaborada en l’ànima [de qui els havia escrit]’ (OC, Vol. 2, p. 305). Els considerava, doncs, la confluència d’un doble joc de forces: les de la interioritat de l’autor i les de l’ambient en què es movia, la seva psicologia i les influències del context cultural i social que la determinaven.” (Revista de Catalunya, núm. 148, febrer del 2000).
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convencer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortís profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7, dolgut per la forma incorrecta i despreciativa que havia estat tractat. Deia en veu alta, cridant, davant del centenar d’amics, familiars i advocats, que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia, “No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, ho has de dir, surto amb l’impresió de ser en un país ocupat”. Baixa les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor. UNIVERSITAT DE BARCELONA
L’any 1967, amb motiu del seu 75è aniversari, es publiquen dos volums d’homenatge a la revista Estudis Romànics, i el 1978, el Congrés de Cultura Catalana li’n dedica un altre, La recerca als Països Catalans. El 1969 és guardonat amb la primera edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural aquell mateix any. És membre fundador i soci número 1 de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’any 1980 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement de la seva trajectòria.
Jordi Rubió i Balaguer mor a Barcelona el 25 de juliol de 1982, a l’edat de 95 anys. Dos anys més tard, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, inicia la publicació de la seva Obra completa, prop de cinc mil pàgines escrites en català, castellà i alemany, que finalitza el 1999 amb la publicació del tretzè volum. L’any 2004, per celebrar el vintè aniversari de la publicació del primer volum, apareix el catorzè i últim volum, l’Índex de les obres de Jordi Rubió i Balaguer, a cura de Núria Mañé, que conté índex de matèries, toponímic, onomàstic i d’obres anònimes, que permeten consultar millor la seva obra.
L’assemblea es va celebrar el 20 de gener de 2024 a Vilamitjana (EMD de Tremp).
EMDs de Catalunya:
A Catalunya, hi ha 65 EMDs: 4 a Barcelona, 1 a Girona, 54 a Lleida i 6 a Tarragona.
Els òrgans de govern d’una EMD són un president o presidenta i la Junta de Veïns/es.
El president o presidenta és elegit directament pel veinat de l’entitat pel sistema majoritari mitjançant la presentació de candidatures pels diferents partits, federacions, coalicions o agrupacions d’electors/es. Cada candidatura a la presidència ha d’incloure un candidat o candidata suplent.
La Junta de Veïns/es, formada pel president o presidenta i els vocals, és designada de conformitat amb els resultats de les eleccions municipals en la secció o les seccions electorals constitutives de l’EMD. El nombre de vocals de la junta de veïns/es és equivalent al terç dels regidors que integren l’ajuntament.
Les EMDs catalanes rellancen la seva aliança amb Riba com a nou tresorer Josep Maria Riba, segon per la dreta 📷 EMD Bellaterra)
La de Bellaterra és una de les Entitats Municipals Descentralitzades (EMDs) que ha participat en l’assemblea de l’Agrupació d’EMDs de Catalunya (AEMDEC) amb l’objectiu de rellançar l’entitat i assolir millores a la proposició de llei per a les EMDs de Catalunya. Josep Maria Riba serà el nou tresorer de l’entitat.
Juanjo Cortès, president de l’EMD de Valldoreix, a Sant Cugat, és el nou president de l’entitat que agrupa aquests organismes de descentralització als municipis en una nova directiva que integra a Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, com a tresorer i responsable de comunicació de l’ AEMDEC. Es dona la circumstància que l’anterior president bellaterrenc, Ramon Andreu, era l’anterior president de l’agrupació.
Seu de l’EMD al Centre Cívic de Bellaterra i bandera oficial
Des de l’EMD de Bellaterra destaquen que és una de les entitats “més grans pel que fa al nombre d’habitants, però de les menys dotades pel que fa a competències” i per això consideren “especialment important impulsar aquesta Agrupació i poder tenir una Llei d’EMDs”.
En aquest sentit, l’agrupació vol aconseguir canvis en el text de la proposició de llei per les EMDs de Catalunya demanant una garantia de millora del finançament d’aquests organisme, la modificació del sistema electoral i el canvi en la denominació actual dels càrrecs electes ja que es vol passar de president a alcalde i de vocals a regidors, a més i la dels vocals per regidors.
A més de Cortès i Riba, la resta de la Junta de Govern de l’Agrupació estarà formada pels vicepresidents Víctor Ferrando (EMD-Jesús) i Genís Dalmau (EMD-L’Estartit), la secretària Maria Sinfreu (EMD-Asnurri) i els vocals Sisco Martínez (EMD-Vilamitjana), Josep Galceran (EMD-Baldomar), Guillem Boneu (EMD-Sucs), Juanjo España (EMD-Tredós) i Montse Martínez (EMD-Taús).
LLUÍS TORRES, Bellaterra, 23 gener 2024. Vist el balanç dels 6 mesos que el partit polític Bellaterra Endavant, -gestionant la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra-, va exposar a la ciutadania el passat dia 19 de desembre de 2023, Bellaterra.Cat publicarà a diari, cadascun dels seus 20 punts del programa electoral que es va comprometre amb el veïnat de Bellaterra, signat en forma de contracte públic i vots majoritaris rebuts.
20 punts del programa electoral del partit polític Bellaterra Endavant, guanyador a les eleccions municipals del 28 de maig 2023, van rebre 574 vots, i Josep Maria Riba, amb 817 vots. És un contracte públic amb el veïnat de Bellaterra per als propers quatre anys, i s’ha de complir, -el contrari confirmaria el que diu l’escriptora Ada Castells-: RAS I CURT, “A un polític no li demanis mai què farà, sinó com ho farà. Per guanyar eleccions, per salvar partits, per tapar vergonyes, alguns han de vendre fum, però no necessàriament ens l’hem d’empassar, encara que el fum que ens venguin faci tan bona olor i sembli que ens curi de tot”
Bella – Terra Paradís Català, promoció publicitària dels anys 30
(19) Amb un NOU Conveni per l’EMD:
L’objectiu és disposar de la màxima autonomia possible. Això vol dir tenir un Conveni EMD- Ajuntament de Cerdanyola amb més competències i més dotació econòmica. Un conveni, com a mínim, similar al de Valldoreix.
Per tant el nostre compromís és:
Negociar per aconseguir un nou conveni, mirant d’arribar a un nivell d’autonomia similar al de Valldoreix. Gestionar de forma més eficient les competències que ja tenim. Aplicar aquesta eficiència en la gestió de les noves competències que ens vagin traspassant.
BELLATERRA.CAT 