Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

20130606-003748.jpg

Niño-Becerra: “Madrid no publica les balances fiscals perquè serien dinamita”
El catedràtic diu que si els diners de Catalunya es quedessin aquí, no tindria dèficit propi i el deute es podria liquidar en tres anys
El catedràtic d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, ha explicat avui que Catalunya dóna a Espanya el 8,7% del seu PIB, cosa que es tradueix en un total de 16.000 milions d’euros anuals. I ha assegurat que si aquests diners es quedessin a Catalunya, no tindria dèficit de comptes propi i el deute del país es podria liquidar en tres anys, “i no hi hauria cap retallada”.

Segons Niño-Becerra, aquesta és una xifra “molt important”, però ha matisat que aquestes dades són de l’any 2005, “perquè són les úniques que el govern de Madrid ha volgut publicar”. L’economista ha criticat que el govern espanyol “es va comprometre a publicar les del 2009 i no ho va fer, i cap partit li ho ha demanat”.

Així ho ha dit en una conferència organitzada per la ONG TANU d’ajuda als nens d’Ucraïna, on també s’ha preguntat per què el govern de l’Estat no publica les balances fiscals interregionals. Al seu entendre, no ho fa “perquè no vol, ja que és dinamita”.

El catedràtic d’estructura econòmica ha explicat també que com que Catalunya té un dèficit molt elevat ha d’emetre un nivell de deute públic alhora molt elevat per cobrir les seves necessitats, i ha assegurat que des de fora Catalunya no està gaire ben vista “per culpa d’aquest deute públic tant elevat, de 48 milions d’euros”. “Això ens afecta molt”.

Contra sortir de l’euro

Niño-Becerra ha assegurat que si Espanya surt de l’euro el desastre seria “d’unes dimensions apocalíptiques”, donat que “si fos així, al dia següent els costos s’incrementarien un 40% al tornar la pesseta”.

Per això ha demanat “pregar molt” perquè hi hagi els menys problemes possibles amb l’euro, “perquè ens protegeix molt”. Ha vaticinat de totes maneres que Grècia, Portugal i Espanya no marxaran de l’euro però sí que seran intervingudes o monotoritzades.

L’economista ha pronosticat, en resposta a una pregunta d’un home relativament jove, que “segurament” no cobrarà la pensió.

Corralito a Espanya?

El catedràtic d’economia ha assegurat de totes maneres que un “corralito a Espanya és impossible que succeeixi”, però ha pronosticat “una intervenció de saldos durant un període de temps per reajustar el sistema financer”.

El nou model

Niño-Becerra ha afirmat que és impossible tornar al model d’abans de la crisi perquè aquella manera de fer està exhaurida, donat que ha estat la dinàmica “que ens ha portat a l’actual situació de crisi”.

Per això ha remarcat que cal utilitzar unes eines diferents, noves. “Fins ara l’eina que s’ha utilitzat és el consum basat en el crèdit i l’endeutament amb un mal us dels recursos, i ara cal anar a una dinàmica basada en la optimització i que utilitzi la productivitat i l’eficiència”.

El moviment 15M

El catedràtic d’economia s’ha mostrat d’acord amb la filosofia del moviment dels indignats, però ha manifestat la seva incomprensió amb el fet naïf que “unes quantes persones s’asseguin en una plaça i reclamin coses com la derogació de la llei que prohibeix fumar en llocs públics”.

Ha apuntat però que, davant de la situació econòmica que es viu, hauria entès que “l’any passat, a l’inici del moviment, hagués esclatat una revolució social com la de 1968, amb gent que ho destrossés i trenqués tot”. En qualsevol cas, ha matisat que ara no es donen les condicions socials perquè es produeixi un moviment revolucionari. Per això ha pronosticat que el moviment anirà perdent importància fins diluir-se. // Nerea Rodríguez

Read Full Post »

20130605-012708.jpg

Teclejar l’enllaç de sota per veure la realitat de la web oficial de l’EMD de Bellaterra: http://www.bellaterra.diba.cat

Cal recordar que Ramon Andreu, el president de l’EMD, no va aceptar la donació de la web http://www.emdbellaterra.cat, registrada i pagada per l’exvocal de CiU Bellarerra a l’EMD de Bellaterra, en Francesc Pérez i Torres. Llàstima!!

Read Full Post »

20130520-220006.jpg

Carta de Duran i Lleida al Presidente Rajoy:

Presidente, em permetràs que et tracti de tu, com ho fem habitualment fora del marc formal dels debats parlamentaris, i que usi la meva llengua per fer-te arribar públicament unes reflexions que sé que en el fons no et sorprendran. Que ho faci, per tant, en català no ho interpretis com una falta de respecte sabent que la teva llengua és el gallec i que, normalment, utilitzes el castellà. Sé que entendràs perfectament el contingut d’aquesta carta escrita al cap i a la fi en una de les llengües oficials que existeixen a Espanya i que, per cert, mai no he entès com no es fan més esforços per protegir-la i estendre-la arreu de l’Estat. Sempre m’ha sorprès que hi hagi moltes més càtedres de català a Alemanya que a Espanya. Malauradament no és una dada anecdòtica, però, vaja, el motiu pel que t’escric aquesta carta és un altre.
Vull parlar-te de l’aprovació del projecte de llei d’educació que per sempre més serà conegut com a llei Wert pel protagonisme del ministre. Saps que, per telèfon i per altres mitjans, ja fa molts mesos que et vaig manifestar la meva preocupació pel seu contingut. Entenc que el govern del PP vulgui fer la seva llei d’Educació. De fet, cada govern ha fet la seva, i així li ha anat a Espanya. No tinguis cap mena de dubte que una de les raons del fracàs escolar és la manca d’estabilitat de la comunitat educativa com a conseqüència del fet que cada govern que arriba porta la seva llei d’educació sota el braç. Acceptat, doncs, que entenc que vulgueu una nova llei, s’hauria d’intentar fer amb el màxim diàleg possible. El que Espanya necessita d’una punyetera vegada és un pacte escolar que permeti que les lleis durin més enllà de si les aplica el govern d’un color o d’un altre. A Catalunya ho vam fer quan CiU era a l’oposició i les forces centrals la vam aprovar amb el suport de la comunitat educativa. Només PP i Ciutadans, en un extrem, i IC-EUiA-Verds, en l’altre, es van quedar fora del consens. Fixat si dono importància a aquest pacte escolar que tenim per costum presentar, com a primera iniciativa parlamentària, una interpel·lació demanant-lo i la defenso jo mateix, tot i que saps prou bé que no sóc el portaveu del grup en educació. Però sóc pare i ciutadà molt preocupat i interessat per tot allò que té a veure amb l’ensenyament i l’educació. Sóc, a més, dels que crec que els primers responsables de l’educació som les famílies i que no tot s’ha de deixar en mans de l’escola, que és el marc, sobretot, per instruir.
En les converses o intercanvi d’opinions que hem tingut sobre aquesta llei, t’he demanat sempre que respectéssiu les competències de les comunitats autònomes i que deixéssiu en pau el model educatiu català d’immersió lingüística. Quan va sortir el dictamen del Consell d’Estat sobre l’avantprojecte de la llei, recordaràs que et vaig fer arribar un missatge -concretament el 24 d’abril- per dir-te que l’esmentat dictamen oferia una possibilitat claríssima de deixar fora tot el referent a la immersió lingüística. Saps que el Consell d’Estat va rebolcar pel dret i per l’inrevés bona part de les propostes que feia el ministre en el seu text. Durant uns dies vaig sentir l’esperança que prendries el timó i que desactivaries tot allò que la llei té d’antiautonómic i, particularment, d’anticatalà. Fins i tot, quan vaig veure que ajornàveu la seva aprovació al Consell de Ministres, vas alimentar la meva esperança que les meves reflexions havien servit per alguna cosa.
Divendres passat tornava de Tòquio i en fer escala a Munic i assabentar-me que havíeu aprovat la llei Wert en els termes que l’heu aprovada, vaig entristir-me i enrabiar-me al mateix temps. Recordaràs que et vaig enviar còpia de dos tuits que anava a fer en els quals et preguntava on volies portar-nos davant la teva incapacitat de frenar l’aberrant llei Wert i que, o perquè no pots o no vols, ja et va bé la confrontació. I dic confrontació perquè aquesta llei en comportarà, i molta. Políticament, la gran majoria de partits catalans treballarem junts contra aquests aspectes de la llei. I socialment -crec que no m’equivoco-, tindràs la confrontació de tota la comunitat educativa. No et pot estranyar que a Catalunya hi hagi un sentiment creixent que a Espanya no hi ha res a fer. Jo no sóc independentista, però entenc que molta gent de bona voluntat arribi a aquesta conclusió. És que no pareu de donar-los arguments!
Ja sé que jugues amb les cartes marcades. Saps que fa molts anys que em moc molt pel món i per Europa, en particular, i, per tant, sé que creus que Espanya no té cap problema amb la qüestió catalana perquè els estats membres de la UE no tenen la intenció -encara que tu ho acceptessis- que Catalunya pugui ser un estat més de la UE. I saps, també, que, a nivell de Nacions Unides, ni els EUA -i no cal dir la Xina (amb les demandes del Tibet)-, ni Rússia (amb les txetxenes) seran mai padrins de la nostra causa. Per tot plegat, penses que aquí ens hem fotut en un embolic, en un carreró sense sortida i que el problema és nostre. Però, al meu entendre, t’equivoques. Nosaltres tenim un problema, però Espanya, també. I no entendre que és un problema d’estat que Catalunya, el motor econòmic de l’Estat, tingui milions de ciutadans que no se sentin representats per Espanya és més propi d’un polític que d’un estadista. I ara, Presidente Rajoy, necessitem el estadista que situí, en la primera línia de les preocupacions, la recerca de la solució per a la qüestió catalana.
La llei Wert és un exemple d’allò que no s’ha de fer. No heu fet cap cas del Consell d’Estat. Pel que fa al català, el Consell d’Estat us qüestionava el què i vosaltres, sense fer-ne cas, heu anat al com, és a dir, si l’ensenyament del castellà el paga la Generalitat directament o indirectament, amb tot el que pot tenir això de repercussió de la quantitat que es pagui de cara a l’import del concert de les escoles concertades. En termes financers, la llei Wert pretén resoldre el cost de la FP amb fons ocupacionals. Pel que fa als continguts, la llei Wert passa del que diu una llei orgànica aprovada per les Corts, com és l’Estatut d’Autonomia, i deixa en mans de l’Estat els continguts curriculars, com si tornéssim als temps de l’Enciclopèdia Álvarez que em vas regalar quan vam signar el traspàs de les beques a Catalunya i que quinze anys després encara no s’ha materialitzat perquè va tenir més força la Ministra de Educació Esperanza Aguirre que tu com a ministre d’Administracions Publiques, I això quan tota la jurisprudència del TC diu que els acords de les comissions Estat-Generalitat són vinculants. És el mateix que passa amb els 759 M de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut del 2008. I després ens demaneu a nosaltres que acatem la Constitució. Amb quina autoritat moral?
La Llei Wert atempta contra la normalització de la nostra llengua, i això per a nosaltres és inacceptable. Tu saps que a Catalunya ens queixem i amb raó pel tracte fiscal que rebem, per l’us i abús de la solidaritat que practiquem. També saps que hi ha altres motius que articulen i complementen la qüestió catalana. Fixat que no parlo de la independència. Però, entre tots, el més important és la llengua. La nostra llengua és com un nus que es fa i es desfà. Ens uneix, ens fa lliures. És fonament de la nostra identitat. És garantia de la nostra llibertat, i no la volem perdre! El nostre no ha estat mai un nacionalisme ètnic. No hem parlat mai d’RH diferents. No és religiós. El nostre nacionalisme és cultural. La llengua és el nervi de la nostra especificitat nacional i no permetrem que ens la manllevin. Amb el model educatiu català tothom aprèn el castellà. No som tan burros de no ser conscients de la sort que tenim de conèixer la nostra llengua i una altra d’universal com és el castellà. No tenim problemes a les escoles. Només disset famílies demanen ensenyament en castellà. Per què heu de fer explosionar ara aquest model beneit per la Unesco, recomanat per la Comissió de la UE i avalat pel dia a dia?
Dieu que la llei Wert pretén que els alumnes estiguin orgullosos del seu país i el defensin. O Espanya és plural o no serà Espanya, Presidente! I aquesta llei nega la pluralitat. A més, posa de relleu la més rància de les incomprensions sobre el que és Catalunya. Benvolgut Presidente, fes d’estadista. Ja sé que tens molta feina amb la crisi econòmica. Però la qüestió catalana no la pots deixar de banda ni menys permetre que s’agreugi encara més. Una part molt important del sobiranisme català que avui hi ha al carrer no es basa, al meu entendre, tant en l’ànsia de dotar-se d’un estat independent com en el rebuig que provoca veure’s subsumit en el greuge fiscal i econòmic permanent i en les agressions a la seva llengua. La Llei Wert es la gota que fa vessar el vas.
M’agradaria, Presidente Rajoy, que pensessis molt en el que t’he dit. Parla amb gent de Catalunya, Escolta’ls. No només als del teu partit. Encara que et sentis segur i guanyador en la vida i en política, encara més s’ha de saber estirar i donar la mà a l’adversari si de debò no és vol viure en un conflicte permanent. Perdona per l’atreviment d’aquesta carta, però al menys mai podràs dir: “és que ningú mai no me n’havia parlat”. Menys lleis Werts i més mà esquerra.

Read Full Post »

20130516-234828.jpg

CiU, Esquerra, PSC, Iniciativa i la CUP han demanat la dimissió de la delegada del Govern, María de los Llanos de Luna, per homenatjar la División Azul el passat cap de setmana.
El portaveu d’ERC al Congrés, Alfred Bosch, ha escrit al twitter que “hem exigit la compareixença del ministre de l’Interior i la destitució de Llanos de Luna per glorificació del nazisme”.
Per la seva banda, ICV també ha fet servir aquesta xarxa social per dir que “demanem el cessament “immediat” de Llanos de Luna per homenatjar excombatents espanyols a l’exèrcit nazi”. La portaveu de la formació ecosocialista, Dolors Camats, ha reblat que “Llanos de Luna ha de plegar ja!”
La CUP ha assenyalat al seu twitter que “exigeix la dimissió de María de los Llanos de Luna per l’homenatge a la División Azul”. El diputat David Fernàndez ha reblat que “la memòria es mereix un TT”. En aquest sentit, usuaris de la xarxa han creat el hastag #Llanosdimissió.
El president del grup parlamentari de CiU, Jordi Turull, s’ha afegit a la petició de dimissió “per una qüestió de respecte i consideració a les víctimes de l’holocaust i de la barbàrie nazi”. També per donar “exemplaritat de les institucions en un estat democràtic”.
Per la seva banda, el PSC, en un comunicat, ha insistit que “si la dimissió no es produeix, reclama al ministre de l’Interior que cessi la delegada del Govern per una situació que seria insòlita a Alemanya o a Itàlia”.
Alhora, els socialistes catalans han titllat d'”absolutament deplorable i injustificat” l’actuació de la delegada del Govern. “Entre els nostàlgics del feixisme i el nazisme es trobaven dos destacats membres de Plataforma per Catalunya”, ha recordat el PSC.

Read Full Post »

20130512-153815.jpg

La periodista y escritora Pilar Rahola ha denunciado las “barbaridades” de la consejera de Educación de Aragón, Dolores Serrat, -“nacida en Ripoll”- contra el catalán, “el idioma que aprendió en la cuna”.
En un artículo ‘Patética Dolores Serrat’ en La Vanguardia, expone que “ya sé que el autoodio catalán es un gran creador de simpatía en las Españas, y que en nuestra historia siempre hubo catalanes que fueron grandes traidores. Pero aun así, cuesta de digerir lo que ha hecho y cómo lo justifica tal señora”.
En este sentido, le reprocha “sus declaraciones en las que ‘lamenta’ la sorna con que la inmensa mayoría de mortales con el juicio bien puesto han tomado su brillante idea del Lapao. Cómo se nos ocurre reírnos de algo tan sensata? Y mientras se queja de la coña marinera del Lapa, aterriza en Cataluña con inusitada contundencia. ¿Cuantas veces, la pobre, necesitará hacerse perdonar los orígenes?- para decir cosas tan extrañas como que ‘vayan y pregunten qué se habla en el Valle de Aran, o en Valencia, o Mallorca”.
“Sin duda en la Val d’Aran hablan aranés, y sin duda en Valencia y Mallorca hablan una variante del catalán, lo que no significa que su partido no haga aberraciones con la ciencia y se invente cada dos días una lengua nueva”, apunta.
“Por cierto, señora Serrat, ¡es ‘Tamarit de Llitera’!, Aquí y en la China popular. O al menos lo ha sido durante siglos, antes de que llegara el PP y quisiera españolizar incluso el inodoro. Supongo que hará algún presente para el Vichy Catalán se diga “Vichy Lapao” o “Vichy del país que está al lado de Aragón Oriental”. Podríamos seguir con la crema catalana y etcétera”, expone.
Finalmente, Pilar Rahola dice que “sólo queda denunciar el mal que gente como usted hace al patrimonio cultural de un pueblo”. “Y como regalo, la frase incisiva y precisa de Martin Luther King: ‘Nada en el mundo no es más peligroso que la ignorancia sincera y la estupidez trabajada a conciencia”, colclou.

Read Full Post »

20130504-182048.jpg

Foto: bellaterra.cat

Assamblea.cat de Bellaterra organitza la recollida d’aliments per Càritas, al Condis del nostre poble. Gràcies per l’ajuda dels veïns de bona voluntat del nostre poble i el treball dels voluntaris. La Bellaterra social és un fet i no paraules!!

Read Full Post »

20130428-232442.jpg

1714: els fets

L’11 de setembre del 1714 va marcar la fi de la lluita al Principat i l’arrencada d’una època, en molts aspectes encara vigent, en la qual vàrem perdre les nostres llibertats seculars. Europa sortia aleshores d’un dels conflictes bèl·lics més importants de la seva història, la Guerra de Successió espanyola, en què Catalunya havia jugat un paper protagonista

El context internacional

“La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global.”
La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global i en què, a més de qui havia d’ocupar el tron hispànic, es va lluitar per instaurar l’equilibri de poder a Europa. El 1700, la mort sense descendència de Carles II d’Espanya va dividir el continent entre els partidaris dels dos aspirants a la Corona, el duc Felip de Borbó i l’arxiduc Carles d’Habsburg, membres de les dinasties més poderoses de l’època. Contra l’amenaça que significaria una possible unió de França i Espanya en la persona de Felip, Anglaterra, Holanda i el Sacre Imperi Romanogermànic van crear una coalició, la Gran Aliança de l’Haia, que va declarar la guerra als Borbó el 1702.

Catalunya i la guerra

“El triomf borbònic a la batalla d’Almansa el 1707 va marcar l’inici de la invasió de Catalunya.”
Catalunya temia que una monarquia encapçalada per Felip V, de tarannà absolutista, topés amb l’organització política catalana, de tall parlamentari i pactista. A més, els mercaders del país aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model holandès, que se sustentava en una base republicana. Aquests sectors volien usar les Constitucions i les institucions catalanes, com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent, per impulsar el seu projecte.

Tot i això, Catalunya es va mantenir lleial a Felip V fins al 1705, quan l’actuació hostil dels representants reials va causar el malestar del poble i les autoritats del Principat. Una representació de prohoms catalans va signar a Gènova un pacte amb Anglaterra pel qual, a canvi del respecte cap a les nostres lleis, es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Efectuada aquesta operació, els caps borbònics van ser expulsats i l’arxiduc Carles, ja amb el nom de Carles III, va establir la seva cort a Barcelona. L’empenta aliada, però, va ser breu. Mentre a Europa les seves armes assolien victòries, a la península Ibèrica no van aconseguir cap èxit rotund. Per contra, el triomf borbònic a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, va permetre la conquesta de València i d’Aragó, la supressió dels seus furs i l’inici de la invasió de Catalunya.

El Tractat d’Utrecht

“El Tractat d’Utrecht del 1713 va cloure la guerra tot ignorant les llibertats de Catalunya.”
El 1711 va morir sense descendència l’emperador austríac, germà de Carles III. Aquest va marxar cap a Viena per assumir la corona imperial, i el joc d’aliances se’n va ressentir. No era convenient una unió dels trons espanyol i imperial en una sola persona. Això i l’esgotament econòmic dels contendents van dur a converses de pau en què, a canvi de conservar el tron, Felip V va cedir territoris i privilegis comercials, sobretot a favor dels britànics, però sense oblidar el greuge que, segons ell, havien comès els catalans en revoltar-se contra seu. Amb aquestes condicions, es va signar el Tractat d’Utrecht l’abril del 1713, que cloïa la guerra i ignorava les llibertats de Catalunya malgrat l’afany dels ambaixadors catalans per fer-se sentir en les negociacions. Les garanties del Pacte de Gènova s’havien esvaït.

Barcelona, 14 mesos assetjada

“La guerra al Principat va acabar amb la rendició de Barcelona i de Cardona el setembre de 1714.”
Sense suport internacional, el juny del 1713 la Junta de Braços, l’organisme superior convocat per la Generalitat i equivalent a unes Corts, va proclamar la resistència armada. La darrera fase del conflicte es va centrar en el setge de Barcelona, entre el juliol del 1713 i el setembre del 1714, que va captar l’atenció de tot el continent. La caiguda de la ciutat l’11 de setembre, i la de Cardona el dia 18 van liquidar la guerra al Principat.

Les conseqüències

“Els Decrets de Nova Planta van suposar per a Catalunya la pèrdua del control legislatiu, econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari.”
La derrota del 1714 va tenir conseqüències que van afectar tothom. Els Decrets de Nova Planta, el conjunt de regles promulgades per Felip V després de la guerra per implantar l’absolutisme en els seus dominis, van significar l’abolició de les constitucions catalanes i de les institucions pròpies amb la intenció de reduir els territoris de la monarquia hispànica a les lleis de Castella. Els catalans van perdre drets seculars com les garanties processals, mitjançant les quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia. També va ser suprimit el dret que permetia que el dany que provoqués un empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En conclusió, els Decrets de Nova Planta van suposar per a Catalunya la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva època. Les seqüeles encara es perceben en àmbits com el cultural, ja que va ser aleshores quan la llengua castellana va passar a ser oficial i obligatòria a l’Administració i a la judicatura, i el fiscal, atès que el país no ha tornat a tenir en aquest aspecte la sobirania anterior als esmentats decrets.

Read Full Post »

20130425-014715.jpg

Foto: bellaterra.cat

Dijous, 26 de novembre de 2009.
Palau del Parlament de Catalunya

Dotze diaris editats a Catalunya, en un fet històric sense precedents, publiquen un editorial conjunt ‘La dignitat de Catalunya’ en què defensen l’estatut d’autonomia. L’editorial, l’han publicat ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico de Catalunya’, ‘Avui’, ‘El Punt’, ‘Segre’, ‘Diari de Girona’, ‘Regió 7’, ‘Diari de Terrassa’, ‘La Mañana’, ‘El 9 Nou’, ‘Diari de Sabadell’ i ‘Diari de Tarragona’.

L’editorial publicat és el següent:

“Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix-, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”

Read Full Post »

20130419-101810.jpg

Foto: Bellaterra.cat, 19.04.2013

Bellaterra per terra! Quan costa cobrir aquest forat (Avda. Bertomeu, 10), que va deixar en Alfons Escoda, regidor d’espai públic a l’Ajuntament de Cerdanyola? Fets i no paraules és el que ens cal a Bellaterra! Vinga EMD!!

Read Full Post »

20130417-231206.jpg

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 26 abril 1932)

Llicenciat en Germàniques per la Universitat de Barcelona, visqué a l’Amazònia en la seva joventut, quan formava part de l’orde dels franciscans caputxins, que després deixà. D’aquesta època hi ha un extraordinari retrat a l’oli, obra de joventut de Joan Vilacasas, amic seu.

Professionalment es dedicà a l’ensenyament de les Humanitats, especialment al Col·legi Sant Gregori de Barcelona, on molts dels que en foren alumnes ara es reclamen deixebles seus (Francesc Fontbona, Joan Fontcuberta, Josep Bracons, Xavier Bosch…), i altres que no foren alumnes d’ell el seguiren com a poetes (Carles Camps i Mundó, Manel Forcano…).

Exercí la crítica d’art i dirigí l’edició castellana de l’acurada revista d’art “FMR”. També va tenir una destacada participació a programes culturals del Canal 33 de la Televisió de Catalunya, on mostrà el vast camp dels seus interessos.

La seva obra poètica ha passat un llarg purgatori, en part pel seu positiu allunyament de les tendències de poesia social hegemòniques els anys seixanta, que tant varen marcar la línia oficial de la poesia catalana, i també lamentablement per la seva marginació geogràfica. Fins que no publicà a Columna i a Proa no començà a ser de mica en mica reconegut i premiat (Jocs Florals de Barcelona).

« Cada nit profetitza el fracàs
de les ciències exactes. En l’arrel de l’ocell,
en les ales de l’arbre”.

»
— F.Garriga
Publicacions

20130417-231833.jpg

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »