A Europa avui dia no hi ha cap moviment democràtic de l’abast, la força i la radicalitat del moviment català per la independència. Els tribunals espanyols van modificar fa quatre anys l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i sancionat pels parlaments català i espanyol. Va ser un cas únic i insòlit, un autèntic colp d’estat judicial que trencava l’acord a què havien arribat les forces democràtiques catalanes i espanyoles al final del franquisme. D’ençà que José Maria Aznar va pujar al poder, el Partit Popular, hereu ideològic i biològic del franquisme, ha degradat la democràcia fins a extrems insuportables. No únicament a Catalunya, però especialment a Catalunya.
N’és la prova més clara precisament la prohibició del referèndum sobre la independència exigit per les forces polítiques catalanes. El Parlament de Catalunya va aprovar una llei de consultes populars amb 106 vots a favor i només 28 en contra, que havia de fer possible el 9-N amb normalitat. Abans d’això la cambra havia demanat oficialment al parlament espanyol o bé que organitzàs un referèndum a Catalunya o bé que, com a Escòcia, cedís a Catalunya la possibilitat d’organitzar-lo. Aquella demanda va ser resposta amb un no rotund del PP i del PSOE. I la llei de consultes va ser impugnada pel Tribunal Constitucional a les ordres del govern d’Espanya. Quan, finalment, el govern català va optar per convertir la consulta en un procés participatiu, com una manera de superar els entrebancs, l’estat el tornà a prohibir.
Espanya simplement diu que no de tot i es pensa que així ens rendirem. Diu i repeteix que la constitució espanyola no permet la independència i, en un exercici de cinisme difícil de superar, desafia els catalans a canviar-la. Però l’actual comunitat autònoma de Catalunya representa el 16% de la població de l’estat espanyol. I, per tant, encara que el 100% dels catalans ho volguessen, no se’n sortirien.
Potser en algun altre lloc la gent s’hauria resignat. Però els catalans no. Els catalans ens hem alçat i fa quatre anys que sostenim una autèntica epopeia política. Tot el món ens ha vist agafant-nos les mans i manifestant-nos pels carrers de Barcelona. L’estelada és avui una bandera reconeguda a l’instant per qualsevol lector de diaris d’arreu. Hem pintat el nostre país en el mapa informatiu i també en el mapa polític. Governs de tot arreu segueixen amb gran atenció tot allò que passa ací.
Però hi ha una cosa que de fora estant és difícil de veure: el dia a dia d’aquesta revolta democràtica. A cada poble, a cada ciutat, a cada barri, milers i milers de voluntaris dediquen hores i hores a impulsar el moviment. Homes i dones de totes les condicions socials, de tots els orígens i de totes les ideologies treballen des de fa quatre anys amb un somriure a la cara, conjurats per a crear un nou país.
I és precisament la feina extraordinària que fa el moviment social per la sobirania que dibuixa un futur diferent per a aquest país. Hem après a dialogar i a superar les diferències. Hem après a criticar-nos sense pietat, però amb la intenció de millorar. Hem analitzat fins al darrer detall cadascun dels nostres defectes i maldem per superar-los. Hem creat una nova cultura en què el poble ordena als polítics i els polítics treballen per encarrilar legalment les demandes del poble.
Europa viu una dècada terrible. I faria bé de demanar-se com és que a Catalunya la gent somriu al carrer. Ho fem perquè sabem que construïm un país millor amb la nostra lluita democràtica, radicalment lliure. Defensem sempre la pluralitat, des d’una posició inclusiva i dialogant. Per això tota la campanya dels partidaris del sí inclou sempre la crida a votar en llibertat, a pensar si no és millor votar que no. Per això el 9-N votaran també els immigrants, amb els quals compartim joiosament el nostre país. I per això, des de la democràcia cristiana fins a l’anticapitalisme d’esquerres, els partits catalans són capaços de pactar i avançar plegats, donant una lliçó de dignitat democràtica i de fidelitat al país.
Quan George Orwell va escriure el seu ‘Homage to Catalonia’ ho va fer sota l’impacte d’una ‘Catalan Revolution’ que era diferent de qualsevol altre esdeveniment de la seua època. Europa ha de saber avui que els catalans hem tornat. I que hem tornat per crear un país molt més democràtic que no això que tenim avui. Hem tornat per situar-nos, els ciutadans, al centre de la vida política i per fer-nos amos del nostre futur. Hem tornat per recordar al món una obvietat que no estem disposats a passar per alt: que els drets i les llibertats no es poden amenaçar ni —encara menys— negar per sempre.
Aquest combat d’avui, aquest esforç que ens portarà aviat a la independència, és l’homenatge que els catalans fem a una tradició de segles de lluita per la decència personal i col·lectiva. D’alguna manera, doncs, podeu pensar que és un homenatge a nosaltres mateixos. A la nostra passió eterna per la llibertat.
BELLATERRA.CAT 