BELLATERRA.CAT

Les opinions completament equivocades d’alguns intel·lectuals són irritants, però es poden trobar comoditats en les rares declaracions d’aquells que ajuden els que pateixen el Covid-19

Corriere|Il·lustració de Doriano Solinas

Confesso que estic enfadat. Visc, com tots, dies de tristesa infinita per als milers de víctimes i del patiment indiscutible dels malalts. Estic devastat pel pensament de tantes persones que ens deixen d’aquesta manera terrible, fent petar, intentant espasmòdicament omplir l’aire de pulmons que ja no funcionen. No puc apartar el pensament de l’agonia dels parents que no han estat capaços de subjectar-los amb la mà, besar-los al front o acariciar-los durant l’agonia per fer-los sentir menys sols.

Em van enfuriar algunes postures públiques que són molt més irritants ja que provenen d’intel·lectuals, persones que, en aquestes circumstàncies dramàtiques, precisament pel paper que juguen, haurien de mostrar rigor del pensament i del sentit de la responsabilitat en l’ús de les paraules. 
Em refereixo als estralls de Giorgio Agamben que parla explícitament de la invenció d’una epidèmia: «En el passat hi ha hagut epidèmies més greus, però ningú no havia pensat mai en declarar per això un estat d’emergència com l’actual, cosa que ens impedeix moure “. Unes paraules que es van fer ressò d’una recent entrevista de Fausto Bertinotti, que ja a principis de març tronava contra l’estrangiment de les autonomies regionals per part de l’estat nacional i que ara surt amb l’inefable: «A tota Europa no hi ha cap lectura des de l’esquerra de la virus, com lluitar contra ell i quina manera de proposar ».

No puc entendre com encara hi ha algú que vulgui escoltar l’opinió de Maria Rita Gismondo, directora del departament de microbiologia clínica de l’hospital Sacco de Milà. El mateix que en els dies crucials de finals de febrer, quan hauríem hagut de prendre decisions més incisives que avui ens haurien estalviat milers de morts, van assaltar tots els mitjans de comunicació amb les seves declaracions tranquil·litzadores: «Aquesta emergència és una bogeria. Van canviar una infecció, més greu que una grip, per una pandèmia letal “. No entenc com és possible fer afirmacions tan greus, que han resultat completament equivocades, i continuar donant entrevistes, mentre que s’hauria de limitar a un lacònic “Em vaig equivocar, em disculpeu des del fons del cor”.

Per sort, he trobat comoditat en una sèrie de notícies que em donen esperança i confiança en el futur. Sabent que més de set mil metges es van oferir a anar als hospitals fronterers de Llombardia on lluiten cada dia per salvar vides arriscant-se les seves. Escolteu tècnics i treballadors que treballen dia i nit per ampliar els llocs de la UCI i equipar-los amb nous ventiladors de pulmó. Coneg milers de joves que ajuden persones grans que viuen a prop per no córrer riscos. Al veure que fins i tot la gent més desconcertada del món respecta unes regles que limiten greument la vida de tothom perquè entenen que vivim una immensa tragèdia. Tot són fets que donen consol en aquests dies terribles.

Després va venir, Elena Pagliarini, de 40 anys, la infermera Cremona que va ser fotografiada a les sis del matí, es va esfondrar a l’ordinador, esgotada, després d’una nit passada en cures intensives intentant arrabassar desenes de pacients de la seva sufocació. Les seves primeres paraules van ser: “Demano disculpes a tothom, el torn encara no s’havia acabat, però estava exhausta”. I quan l’entrevistador li pregunta “Però vostès metges i infermeres que tenen contacte diari amb aquest perillós virus, teniu por?” Ella respon naturalment: «Sí, tenim por de morir, vivim amb terror d’infectar els nostres éssers estimats, pensem cada dia que demà pot ser que ens intueixi. Però ho seguim fent, perquè ajudar els que pateixen és el nostre deure ». Aquí Elena Pagliarini, en una enorme tragèdia, mentre que alguns intel·lectuals vacil·len i esbojarren, ens fa un gran regal, ens fa un gran discurs. Del que els grecs van anomenar “megaloi logoi”, cosa que cada cop és més rar sentir.

Hannah Arendt en parla a Vita Activa i, quan ha de triar un exemple de “grans discursos”, cita Aquil·les, al campament dels aqueus. Com tots els herois homèrics, Aquil·les estima la vida, la bellesa i el vigor de la joventut, però no s’escapa del seu destí. Mira la vida a la cara, conscient de tota la seva duresa i sap que no té més remei que quedar-se i lluitar pels murs de Troia. Arendt recalca que només aquells que són els creadors de grans empreses poden fer grans discursos, que no són discursos cortesans, plens de belles paraules. És un gran discurs el que Antigona pronuncia davant de Creon, després d’haver enterrat el cos del seu germà i violar la llei dels homes. I ho pot pronunciar perquè va tenir el coratge que no tenien els seus conciutadans.

Els “megaloi logoi” són els discursos que ens ajuden a respondre als cops del destí. Ella, Elena Pagliarini, ens va fer un gran discurs, dels que ens ajuden a viure aquests moments difícils. Per això vull donar les gràcies. Gràcies a gent com vosaltres fins i tot començo a pensar que si sabem atreure aquesta terrible catàstrofe que ens ha tocat, també pot ser que la societat que en surti pugui ser menys superficial i menys injusta que la que lamentem aquests dies.

Read Full Post »