Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

Els ministres de Sanitat de la UE es van reunir el 6 de març a Brussel·les, fa just un mes, amb la crisi, llavors incipient, del coronavirus sobre la taula.

De la reconstrucció de les intervencions dels participants es desprèn que la gran majoria no eren conscients de la magnitud de la crisi que venia, a excepció del ministre alemany, que va fer una crida a preparar-se per al pitjor.

La reunió havia de servir per coordinar una resposta a la crisi a nivell europeu, però només en va sortir un feble compromís per intercanviar informació. Després de la trobada, cada estat va fer el que va considerar, sense esperar a veure què feia el veí. Així van ser possibles situacions ridícules com que partits de Champions que es van jugar el mateix dia en un cas fossin amb públic i en altres no, o que algun país prohibís les manifestacions del 8-M, com Itàlia, i la resta no. La reunió es va convertir en la metàfora perfecta de la inoperància de la UE, que quan era més necessària que mai va desaparèixer del mapa. Per cert, que les intervencions del ministre espanyol, Salvador Illa, van passar sense pena ni glòria.

Salut europea?

Però on de veritat es juga el seu futur Europa és en la resposta a la crisi econòmica que vindrà després del coronavirus. Els països del nord han d’entendre que aquesta no és una crisi com les altres, que és una emergència sanitària en què està en joc la vida de milers de ciutadans europeus. Si en aquestes circumstàncies no és possible una solució mancomunada com la dels eurobons, l’emissió de deute públic avalat pel conjunt de la UE, quan serà possible? Quan si no ara serà possible fer polítiques fiscals o d’atur comunes i no dependre només de la bona voluntat del BCE?

Evidentment, aquesta solidaritat ha de ser exigent i Brussel·les ha de vetllar perquè els recursos es dediquin als llocs necessaris, però el que no es pot és culpar d’entrada uns països per una crisi, la del coronavirus, que no han provocat ells i de la qual són víctimes. La UE va néixer com un mercat comú, però amb la voluntat de convertir-se amb el pas del temps en una comunitat de solidaritat, de prosperitat i de defensa dels valors democràtics i els drets humans. Doncs bé, ha arribat el moment de decidir de veritat què vol ser Europa.

Dimarts que ve es reuneixen els ministres d’Economia de la zona euro amb el repte de començar a donar resposta a aquesta pregunta. Si s’avança en una solució conjunta i solidària, encara hi haurà esperança. Si no és així, la UE podria convertir-se en la principal víctima geopolítica del coronavirus.

Read Full Post »

El nostre veí de Bellaterra, el poeta català Francesc Garriga i Barata, va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989).

Francesc Garriga Barata, poeta bellaterrenc|ARXIU BELLATERRA. CAT

QUATRE POESIES

————–1

aquesta és la sentència:

plantar paraules.
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més tendra.

dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.

sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.

cap pausa.
no em pregunteu per què.

————–2

excavo amb mans de pànic
la deu del temps.

enterro i desenterro
l’arrel d’una aigua vella,
perduda i retrobada, fràgil.
desert i pluja
quietud i fúria.

cistell de dits,
teixeixo un pom de vímets,
memòria i oblit
i malentesos.

la vida que hem de dir-nos
podria encara cabre
dins tot el que ja hem dit?

————–3

ha arribat l’hora de la pluja.

Posaré el món sobre la taula.
L’ofegaré amb un vers.
Coixí de mots
Sobre la boca de la terra,
Geografia de la fam.

Si em sobren lletres,
El meu taüt.

————–4

tot és i no
serà
si jo no hi sóc
camins i no
camí
per no anar enlloc

sempre és enlloc a tot arreu

la pell s’esquerda
tremolen els turmells.
les mans, on són les mans ?

tot és i no.

quan el que ve no ve
s’escurça el temps
de pluges
en terres mal llaurades

cançons de pa sense llevat ni sal.
tot el dibuix ha pres la forma exacte
del blanc de plana de llibreta.
només ens manca l’última sorpresa.
tot és i no.

Read Full Post »

“Amb tan sols vint anys, Paolo Giordano s’ha convertit en el fenomen editorial més rellevant dels últims temps a Itàlia”.

La solitud dels nombres primers, primera novel·la d’aquest llicenciat en Física Teòrica, ha estat guardonada amb el Premi Strega 2008 -el més important d’Itàlia- i ha aconseguit un èxit sense precedents per a un autor novell: més d’un milió d’exemplars venuts . Així mateix, ha despertat un gran interès internacional i serà traduïda a vint-i idiomes. ”

“Hi ha entre els nombres primers alguns encara més especials. Són aquells que els matemàtics anomenen primers bessons, ja que entre ells s’interposa sempre un nombre parell. Així, nombres com el 11 i el 13, el 17 i el 19, o el 41 i el 43, romanen propers, però sense arribar a tocar-se mai.

Aquesta veritat matemàtica és la bella metàfora que l’autor ha escollit per narrar la commovedora història d’Alice i Mattia, dos éssers les vides han quedat condicionades per les conseqüències irreversibles de sengles episodis ocorreguts en la seva infantesa. Des de l’adolescència ”

“Fins ben entrada l’edat adulta, i malgrat la forta atracció que indubtablement els uneix, la vida s’erigirà entre ells barreres invisibles que posaran a prova la solidesa de la seva relació.

La subtilesa dels trets psicològics dels personatges, així com la fondària i complexitat d’una història que suscita en els lectors les reaccions més variades, ressalten l’admirable maduresa literària d’aquest jove autor a l’hora de treure el cap, ni més ni menys, a l’essència de la soledat “.

Un llibre perfecte, construït amb la saviesa d’un narrador expert […] Tothom reconeixerà alguna cosa de si mateix en el llibre de Giordano, ja que el veritable protagonista d’aquesta meravellosa història és la soledat. Il Giornale

Giordano narra amb mà ferma i gran maduresa estilística una matèria candent, amb denses ramificacions emocionals. Corriere della Sera

«Res escapa a l’atenció de Giordano, que observa als seus personatges amb la delicadesa ferotge de qui sap que la vida es compon de fragments, tots preciosos”. La República

PAOLO GIORDANO va néixer a Torí, Itàlia en 1982. És llicenciat en Física Teòrica i treballa a la universitat amb una beca de doctorat. “Actualment viu a San Mauro Torinese. El seu pare, Bruno, és ginecòleg, mentre que la seva mare, Iside, és professora d’anglès.

Llicenciat cum laude en Física, combina la recerca en el seu camp amb l’escriptura.

Va aconseguir l’èxit internacional gràcies a la seva opera prima, La solitud dels nombres primers, amb la qual va guanyar el Premi Strega de 2008 i el Premi Campiello Opera Prima. També ha rebut, entre altres premis, el Merck Serono i el Frignano “

Read Full Post »

Davant l’aturada produït per la pandèmia del coronavirus Covid19, el director d’orquestra veneçolà Gustavo Dudamel, actual titular de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles, està ultimant una ràdio digital gratuïta, on ell mateix tria i comenta les seves gravacions favorites de música clàssica.

Les emissions s’emetran a partir de la setmana que ve, ha anunciat ell mateix, a través de les emissores nord-americanes KUSC i KDFC, de dimarts a divendres a les 18.00h, horari de la Costa Oest de país. Dudamel parlarà en anglès, però s’emetrà un capítol cada diumenge amb locucions en castellà. Totes les gravacions seran publicades també a la plataforma digital PRX.

“Compartiré amb vosaltres algunes de les meves gravacions favorites. I a diferència de com succeeix en un concert, podré parlar directament amb vostès sobre per què estimo aquesta música i per què crec que vostès també ho faran. Alguns programes seran en anglès i altres en espanyol, però la música no necessita traducció “, ha enviat Dudamel en un vídeo.

Read Full Post »

Benvolgut veïnat de Bellaterra

Quedem-nos a casa!

Amunt, sempre amunt!

Read Full Post »

Centrats com estem en la lluita contra l’emergència sanitària més greu del passat recent gairebé no tenim temps per aixecar la mirada i començar a discernir com serà el món postcovid-19.

Paisatge natural de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Perquè si en una cosa coincideixen la majoria d’experts en les més diferents matèries és que la sotragada serà tan forta que res no tornarà a ser igual. I davant d’aquest escenari, com en tota crisi, hi ha riscos, molt greus per cert, però també oportunitats.

Els riscos són els més fàcils d’assenyalar. La conseqüència immediata de la crisi sanitària serà una crisi econòmica sense precedents que amenaça amb aprofundir encara més la desigualtat que no ha parat de créixer en els últims decennis. També hi ha el perill que la resposta a la crisi augmenti el poder dels grans monopolis, les grans empreses que avui controlen les nostres dades i ens permeten comunicar-nos i entretenir-nos, com ara Google, Facebook, Amazon, Netflix, etc., i això vagi en detriment de les petites empreses.

També hi ha el perill, relacionat amb el primer, d’una retallada generalitzada de drets civils, sobretot el dret a la privacitat i a la lliure circulació, amb l’excusa de la lluita contra les pandèmies. Els models autoritaris com el de la Xina s’estan posant ara com a exemple d’eficàcia davant unes democràcies occidentals massa lentes i porugues, massa pendents dels efectes electorals i de la lluita partidista. El gran fracàs de la UE a l’hora de gestionar la crisi obre la porta al retorn als nacionalismes europeus més retrògrads, a la xenofòbia i a un retrocés general en la construcció europea.

Per contra, la crisi hauria de servir per posar en valor el sistema sanitari públic, tot el sector de les cures a les persones i la feina dels investigadors. S’ha demostrat que sense coneixement científic i bones infraestructures sanitàries un virus com el covid-19 pot provocar efectes catastròfics. Una lectura optimista del futur seria que després d’aquesta crisi ningú pugui dubtar que cal destinar una part de la riquesa a enfortir aquestes estructures, que el bé comú depèn, en bona mesura, d’aquestes xarxes de solidaritat.

El món que ve també hauria de ser més conscient de la importància de respectar el medi ambient i de frenar el canvi climàtic, així com de valorar el sector primari i els productes de quilòmetre 0. Les emissions provocades per milers de reunions que, ara s’ha demostrat, es poden fer telemàticament, o pels trajectes comercials de segons quines primeres matèries, haurien de passar a la història. Les decisions econòmiques i les individuals hauran de ser més racionals, perquè tal com veiem aquests dies, sense consciència col·lectiva no hi ha futur.

Les societats hauran d’aprendre a ser previsores i tenir a punt plans de contingència. Hauran de ser capaces d’autoabastir-se de productes bàsics i de combinar confinaments selectius amb períodes de normalitat. El futur encara està per escriure, però l’única cosa clara és que no es poden tornar a repetir els errors que s’han comès fins ara.

Read Full Post »

Menú Migdia “avui Fideuà com primer plat). Restaurant Marcs diumenge, 5 abril 2020 (10€ per emportar)

” També per emportar: Pollastre a l’ast i Macarrons Bolognesa”

Read Full Post »

Orchestra Di- Versiones ens ofereix la seva cançó “No tornaré a casa”, per aixecar els ànims, interpretada online, com missatge optimista per quan s’acabi el nostre confinament.

Orchestra Di-Versiones|CEDIDA

Diari de Girona|L’Orquestra Di-Versiones ha estrenat aquesta tarda mitjançant les xarxes socials una cançó nova titulada “No Tornaré a Casa” amb el qual han volgut arrencar un somriure als seus seguidors en temps de confinament. L’esperit del tema, enregistrat des de la casa de cada membre del grup, és que quan s’aixequi l’estat d’alarma i a poc a poc la vida torni a la normalitat “tindrem tantes ganes de sortir, quedar amb els amics, veure’ns i gaudir, que no voldrem tornar a casa”. La cançó és una versió de “Be My Baby” de The Ronettes, que el 1987 es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula “Dirty Dancing”.

Read Full Post »

Bellaterra. Cat fa un suggeriment molt pràctic al veïnat de Bellaterra, perquè amb facilitat pugueu fer el vostre pa diari, amb diferents receptes, amb llavors i diferents farines.

“Compartim 4 interesants màquines planificadores que van des de 78,11 a 179 €. Amazon las tenen a la venda i serveix molt ràpid a casa vostra de Bellaterra

TAURUS My Bread…. 92,09€

Moulinex MK812121…. 97,99€

PRINCESS 152007……78,11€

IMETEC Zero-Glu…… 179€

Read Full Post »

Dos centros de mayores catalanes que tomaron ya en febrero medidas de protección e higiene extremas suman cero contagios

Residencia de ancianos en Polinyà (Barcelona), donde se han tomado medidas drásticas para evitar el virus|CRISTÓBAL CASTRO

EL PAÍS|Jesús García|Maria Sosa Troya

No pide por ella porque le da igual morir o eso dice. Pide por sus compañeros, por la hija que le queda con vida, por los nietos a los que hace tantos días que no ve. María Ruiz, 83 años, ha sido carpintera, albañil, cuidadora y limpiadora. Ahora es el poder fáctico de la residencia de ancianos. Junta las manos y mira al cielo: “¡Que no nos entre el bicho aquí, que estamos muy bien!”.

El bicho se ha quedado a las puertas de la residencia Gravi, en una urbanización de Polinyà (Barcelona).

Al pequeño jardín, en la parte trasera, llegan los ladridos de un perro confinado y el olor de los pinos. Ninguno de sus 33 residentes ha sido infectado ni presenta síntomas de coronavirus. Un oasis en medio de la tragedia que acecha a los centros para mayores. “El huerto lo cultivo yo. Las flores las he plantado yo. Esas, también”, dice María, y señala una pequeña figura de mármol de la virgen del Rosario.

“¡Que no nos entre el bicho aquí, que estamos muy bien!”, explica María

Tal vez los rezos de María, granadina emigrada a Cataluña, han protegido a la residencia frente al virus. Tal vez el mérito sea de su director, el doctor Iñaki Antón, que vio venir el drama y se anticipó. El 25 de febrero, regresaba en AVE de un congreso sobre dependencia en Madrid con Andrés Rueda, director de otra residencia en Terrassa. En España los casos se contaban con los dedos de una mano y las alertas, aún tenues, se centraban en Tenerife, donde el positivo de un turista italiano había obligado a confinar el hotel Costa Adeje.

“Vimos que esto iba a llegar. Sabíamos, por China, que afectaba más a los ancianos. ‘Esto va a arrasar con nuestros abuelos, hay que bloquear la entrada’, pensamos”, explica Antón, que bromea con María sobre sus supuestas ganas de dejar este mundo. “Seguro que si te pongo un hacha en la cabeza, no quieres que la suelte”. Ríe con ganas. “Nos propusimos convertir la residencia en un búnker. Por ahora lo hemos logrado”.

Cuando la Generalitat aún no había dado “ninguna instrucción” a las residencias, Antón ya había redactado su propio protocolo de prevención. Se las apañó para conseguir el material de protección por su cuenta. “Tuve suerte. El hijo de una de las abuelas es pintor industrial y nos trajo una caja de mascarillas”. De las buenas, las FFP2 con filtro, las que el Gobierno ha comprado para los sanitarios. En el bazar chino se hizo con guantes y unos chubasqueros.

El 4 de marzo, un valenciano de 69 años inauguró el macabro contador de muertos por Covid-19. Ese día también entró en vigor el protocolo de Antón. Dos folios con instrucciones concretas y una obsesión: “Mantener la asepsia” en la instalación. El búnker, la isla, la fortaleza: que no entre el virus, dejarlo afuera. Los proveedores deben tocar el timbre y dejar en la puerta la mercancía; en otro momento seguramente los habría atendido María, recepcionista extraoficial. Los paquetes se desinfectan “pulverizándolos con alcohol de 70 grados”.

“Pedí material a la Generalitat. Aún lo estoy esperando”, lamenta un director

Hasta que se prohibieron las visitas, los familiares debían entrar con todo el equipo de protección recolectado a través de una red informal de amigos y conocidos. “Pedí material a la Generalitat. Aún lo estoy esperando”, lamenta Antón, crítico con la ceguera de los gobernantes. “No soy epidemiólogo, pero esto se veía venir y deberían haberlo parado antes”. Nacido en Bilbao, es médico gerontólogo. Rechaza que se carguen las tintas contra las residencias. “Somos un servicio social. Estamos para cuidar a ancianos, no para curarlos”. Pero también critica las bajas del personal. “Ante una dificultad así, lo siento mucho pero los auxiliares no pueden abandonar el barco”, dice Antón, que lleva 23 años al frente de Gravi.

Ni abandonar el barco… ni tirar por la borda a los mayores. “Es vergonzoso, si no delictivo, que se deje de dar tratamiento solo por su edad a quienes nos han alimentado y han levantado el país”. Asegura Antón que han recibido instrucciones “verbales” de no pedir traslado al hospital para los mayores de 80 años.

María formaría parte de ese segmento de población al que, en opinión de Antón, ya se da por perdido. No parece que eso agite su espíritu. “Lo que no quisiera yo es coger el virus y pegárselo a los demás”. Pero lo que de verdad la inquieta es que ya es mediodía y su hija aún no ha llamado. Los otros dos, repite en cuanto puede, murieron demasiado jóvenes. “Aquí tengo el móvil. Va con tarjeta, si no me ponen dinero no puedo llamar. Es un móvil pobre, como yo”.

De izquierda a derecha, Andrés Rueda, el director de la residencia Sant Pere de Les Fonts, en Terrassa, su mujer (enfermera), su hija (psicóloga) y su hijo (administración).

A 20 kilómetros de María, el centro geriátrico Sant Pere de Les Fonts, una residencia privada en Terrassa, atiende a 66 ancianos, la mayoría en plazas concertadas. La dirige Andrés Rueda, el hombre que acompañaba a Antón en el AVE. La suerte y una “prevención neurótica” han alejado por ahora al virus. Él también compró material. El 28 de febrero colocaron hidrogeles en las puertas y carteles que prohibían besos a los familiares. Cuando restringieron las visitas, llegaron las protestas de algunos. “Pero si es como una gripe’, decían. Qué daño ha hecho esa comparación”, reflexiona Rueda, que dirige la residencia, donde su mujer es la coordinadora de enfermería, su hija trabaja como psicóloga y su hijo, en administración.

El control aquí es escrupuloso. Nadie entra. Solo los 40 empleados que, al llegar, pasan directamente al vestuario. Un felpudo con agua y lejía para los zapatos, la ropa lavada a alta temperatura y desinfectada con ozono les espera para empezar la faena. Se recogen el pelo. Mascarillas. Guantes. Ahora sí, pasan.

Rueda cree que la clave ha sido ganarle unos días al virus. “Si nosotros vimos tan claro que iba a extenderse, ¿por qué los técnicos no?”, se pregunta el director, que tiene a cuatro ancianos aislados en sus habitaciones por otros motivos. “Hay que ser precavidos. Se sigue el protocolo. Limpiamos antes de desayunar, comer, merendar y cenar”. Las manos de Vanesa García, auxiliar, sufren esa obsesión por la limpieza. “Estamos todo el rato desinfectando”. Dice que han optado por evitar los informativos en la televisión. “No queremos que se angustien”. Sara Rueda, la psicóloga, trata de gestionar las emociones del equipo y de ayudar a los familiares. También a los residentes, claro.

“Ponemos un rato Skype para que vean a su familia. Y a las seis de la tarde, cada día, bailamos el Resistiré”.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »