Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

Mercè Rodoreda va morir a Girona el 13 d’abril de 1983. Bellaterra la recorda amb una placa artistica de porcelana a un dels seus carrers.

“Mare de Déu de la Mercè, feu que els catalans mai més no hàgim de sentir-nos captius, que la nostra aspiració tan justa i tan humana de néixer i de morir catalans ens sigui reconeguda per sempre de sempre”
(Pregó de la Mercè, 1980)

Bellaterra (Vallès Occidental) recorda Mercè Rodoreda amb la dedicatoria d’una placa artística a un del seu centenar de carrers|ARXIU BELLATERRA. CAT

Read Full Post »

Bellaterra i la música de la pluja

Paisatge de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Temps de pluja a Bellaterra, temps per gaudir des del nostre paradís al Vallès Occidental amb paisatges naturals i la música d’Edvard Grieg

Read Full Post »

La batalla política està fent cada cop més explícit el fracàs de la gestió per frenar el coronavirus.


Si això fos una guerra, una desencertada metàfora que no es cansen de repetir el president Sánchez i els militars que dia sí i dia també treu a les rodes de premsa de seguiment de la lluita contra el coronavirus, no hi hauria aquest constant pim-pam-pum a les trinxeres polítiques. Si això fos una guerra per batre la malaltia, al capdavant hi hauria metges i epidemiòlegs, no estrategs polítics i forces de seguretat. Si això fos una guerra, es buscaria la col·laboració i l’empatia amb totes les administracions i amb la societat civil, en lloc de buscar per sobre de tot el reforçament del poder central de l’Estat. Si això fos una guerra, ja fa temps que l’hauríem perdut.

Afortunadament, això no és una guerra. Però sí que és una terrible pandèmia contra la qual s’ha vist que no estàvem preparats. És una malaltia amb molts morts, una part dels quals potser s’haurien pogut evitar. És una crisi sanitària de grans dimensions que ha deixat al descobert les nostres misèries polítiques, que ha fet evident la debilitat del sistema de sanitat pública, tan maltractat els últims anys, i que ens ha acabat d’obrir els ulls a la fragilitat d’una recuperació econòmica generadora d’una precarietat i unes desigualtats que de cop ja no es poden dissimular. 
L’únic que està aconseguint la lamentable batalla política a què assistim és fer cada dia més explícit el fracàs de la lluita contra el covid-19. Està creant, a més, una gran desconfiança ciutadana. Potser era massa ingenu esperar que, davant la magnitud de la tragèdia, governs i partits obririen un parèntesi per pactar una mínima unitat d’acció. Esclar, veníem d’una fractura tan gran que era molt difícil: una fractura de les dues Espanyes de sempre –amb la dreta de nou visceralment enfrontada a la coalició del govern d’esquerres, on només Cs busca una certa centralitat– i una fractura potser encara més fonda a remolc del procés independentista català, que l’Estat va plantejar, també, com una guerra amb vencedors i vençuts. Però tampoc allò no era una guerra…
La treva pel coronavirus, doncs, si ha existit, ha durat ben poc. A part de l’alta tensió política de la qual veníem, els incomptables errors de gestió sens dubte no han ajudat gens. De manera que ara, quan ens trobem encara en plena crisi sanitària, i amb un panorama econòmic desolador i perillosíssim, el govern Sánchez està més dèbil i sol que mai. La seva altivesa inicial, i després, a partir del moment que va veure que se li escapava de les mans, les seves constants i retòriques crides a la unitat, indestriables d’una erràtica gestió sanitària, no només no han generat suport i empatia entre els ciutadans, la comunitat científica i el personal sanitari, sinó que han excitat els ànims de la sempiterna política entesa com a lluita de poder en lloc de com a servei, i han generat una desafecció de molts governs autonòmics i municipals que s’han sentit contrariats i desatesos. 
Com se surt d’aquest bucle tan poc virtuós? Doncs com que a hores d’ara ja resulta impensable cap gest de mea culpa o d’humilitat, en sortirem amb un costós desgast col·lectiu, cadascú des de la seva trinxera política. I mentrestant, a la trinxera real, la dels hospitals i les residències de gent gran, els professionals seguiran posant cada dia tot el seu esforç malgrat la manca de directrius clares i de material i mans suficients. I a l’altra trinxera, la de les petites i grans empreses, treballadors, autònoms i empresaris s’arremangaran com puguin per salvar els seus llocs de treball i negocis. Tot a un alt cost personal. I amb un Estat, com sempre, sobradament ineficaç.

Read Full Post »

La gent de classe alta no s’oculta; al revés, li agrada ser vista

Per Albert Soler

Passat el riu Fluvià, un rètol lluminós adverteix: «Vacances a casa. Stop COVID-19». En direcció nord, des de la sortida de l’autopista a Sant Julià de Ramis, no trobo ni un sol vehicle que vagi en la meva mateixa direcció fins a arribar a Camprodon. Només alguns, molt pocs, en sentit invers al que porto jo. La imatge és desoladora, s’ajunta el confinament amb dia festiu, si és que en aquesta època existeix encara diferència entre dies festius i laborables. Els únics éssers vius semovents que trobo són cavalls i vaques de tant en tant, pasturant en ramat al costat de la carretera. En ramat, però guardant entre ells la distància de seguretat, els animals de pastura semblen portar incrustat a l’ADN el perill d’encomanar-se malalties.

Camprodon és un poble desert. Hi arribo sense passar cap control. Ni un sol automòbil circulant pels carrers, ni una sola persona caminant per la via pública. Si realment hi ha hagut una allau de visitants de segona residència com es comenta els darrers dies, deuen estar tancats a casa per evitar ser vistos. Només caminant pels carrers solitaris, mirant amunt, m’adono que en alguns balcons, molt pocs, hi ha persones parant l’esplèndid sol de primavera que llueix avui, un sol que convida a qualsevol cosa menys a quedar-se confinat. M’ho confessava fa poc l’alcalde d’un poble de la Costa Brava:

– Si jo visqués en un pis de Barcelona i pogués passar el confinament a la caseta amb jardí de la costa? potser faria el mateix.

El mateix deu valer pel Pirineu, tot i que es fa difícil de dir si les poques persones dels balcons són nadius o forasters. Tot està tancat, aquí també es nota que al confinament se li ha sumat Divendres Sant. Tot? Camino fins a l’esglèsia de Santa Maria sense creuar-me amb una ànima, i empenyo la porta. Oberta. Sona música clàssica, qui sap si és Albéniz, que som a Camprodon. Esperava trobar un clergue solitari tocant l’orgue, però l’església és buida, la música és fil musical, qui sap si algú ha oblidat desconnectar-la o la deixen com a benvinguda a pecadors solitaris que es refugien en sagrat.

Xalets i casalots del passeig de la Muralla, restes d’una burgesia extingida. Una gran casa té un cartell que la posa en venda. En una altra em borda un gos. Més enllà, dues dones em miren des de darrere una finestra. Unes quantes persianes avall per simular desocupació, estan clarament habitades. Vehicles aparcats matriculats a Barcelona, Vic, Terrassa…

Una patrulla motoritzada dels Mossos d’Esquadra, únics humans que he vist pel carrer. M’aturen.

– On va?

– A Girona.

– I què fa aquí?

Mostro l’acreditació de premsa. Aprofito per preguntar si han trobat gaire gent forastera.

– No gaire, no n’hi ha tanta com es diu. Almenys a Camprodon. A Rocabruna, sí, allà sí que hi ha gent de fora.

Rocabruna. Fins ara desconeguda per mi. Masies restaurades. Poble minúscul, de pedra. Els casalots de l’antiga burgesia a Camprodon queden aquí com a míseres vivendes de protecció oficial. Antenes parabòliques als teulats. Cotxes de gamma alta a l’entrada. Gent a l’exterior d’aquestes, sense temor de ser vistos. A les classes altes no només no els importa ser vistes, sinó que ho desitgen. No, no semblen els primitius habitants del poble, tret que en alguns dels camps hagin descobert petroli. Tenia raó el policia.

Read Full Post »

Menú Migdia del Restauant Marcs, diumenge de Pasqua, 12 abril 2020

Read Full Post »

Renato Carusone, més conegut com Renato Carosone (Nàpols 3 de gener de 1920-Roma, 20 d maig de 2001), va ser un dels més importants cantants italians de cançó napolitana i un dels principals intèrprets de música pop de la postguerra.

El 1937, amb tot just disset anys, va obtenir el títol de piano al Conservatori de San Pietro a Majella, a Nàpols. Poc després va aconseguir un contracte com a director d’orquestra per fer una gira per l’Àfrica. Acabat el treball, es va dedicar a tocar el piano a Addis Abeba. En poc temps va aconseguir fer-se notar, aconseguint diversos contractes com a director d’orquestra. Va tornar a Itàlia el 1946, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. En aquells dies, deu anys d’experiència musical a l’estranger li havien fet conèixer nous ritmes i sonoritats però, malgrat els seus èxits internacionals, era un desconegut a Itàlia. Va haver de recomençar la seva carrera com a pianista en petites orquestres de ball.

El 1949 li van encarregar formar un grup per a la inauguració d’un local nocturn. Després d’algunes proves, va contractar a l’guitarrista neerlandès Peter Van Wood, a la vocalista xilena Beatriz Ferrer i a el bateria napolità Gege Di Giacomo, donant lloc a l’Quartet Carosone. Posteriorment Van Wood i Ferrer van abandonar el grup, mentre Di Giacomo va romandre a la banda de Carosone, que va ser afegint nous artistes fins a formar una autèntica banda.

En els anys 1950 es va anar fent cada vegada més popular. El 1955 va iniciar la seva col·laboració amb el lletrista Nicola Salern (qui signava amb el pseudònim de Nissa). La primera cançó que van compondre junts va ser «La teva vuò fa ‘l’americà» i després van venir altres èxits conjunts com «O sospir», «Caravan petrol», «Pigliate’ na pastiglia» i «O sarracino». Les actuacions de Carosone i la seva orquestra eren sol·licitades per tot Itàlia ia l’estranger, i els seus discos es venien en grans quantitats. La seva cançó «Torero» (també amb lletra de Nisa), escrita per a una gira a Espanya va ser primera en l’hit paradeestadounidense durant catorze setmanes i va ser traduïda a dotze idiomes. El 5 de gener de 1957 va començar a Cuba amb el seu grup una gira americana que va tancar amb un concert triomfal al Carnegie Hall de Nova York.

El 1960, en ple èxit, es va retirar com a músic i es va dedicar a altres interessos, entre ells la pintura. Va tornar als escenaris el 1975, retorn que el va mantenir sobre els escenaris fins a finals dels anys 1990, amb concerts, participacions al festival de San Remo i programes televisius, però sempre amb el record. Va morir el 20 de maig de 2001 a Roma. Va ser enterrat al cementiri Flaminio de Roma.

Entre les seves cançons, es destaquen: «Torero», «Xella lá», «La teva vuò fà l’americà», «Caravan petrol», «Maruzzella», «Na canzuncella 12 dotze», «Mambo Italià» i «Il pericolo nombre un », entre d’altres.

Read Full Post »

“Llibres del Mirall és una llibreria de Barcelona online especialitzada en primeres edicions vintage

Podeu veure una selecció de llibres de literatures diverses – italiana, nòrdiques, eslaves, etc. – amb un descompte especial del 50%. Per veure tots els llibres d’aquestes literatures en oferta podeu clicar aquí: http://www.llibresdelmirall.com

LLIBRES DEL MIRALL

Read Full Post »

Per Francesc Picas

CUANDO LA TORMENTA PASE

de Mario Benedetti (Paso de los Toros|Tacuerembó|Uruguay, 1920-2009)

Cuando la tormenta pase
Y se amansen los caminos
y seamos sobrevivientes
de un naufragio colectivo.

Con el corazón lloroso
y el destino bendecido
nos sentiremos dichosos
tan sólo por estar vivos.

Y le daremos un abrazo
al primer desconocido
y alabaremos la suerte
de conservar un amigo.

Y entonces recordaremos
todo aquello que perdimos
y de una vez aprenderemos
todo lo que no aprendimos.

Ya no tendremos envidia
pues todos habrán sufrido.
Ya no tendremos desidia
Seremos más compasivos.

Valdrá más lo que es de todos
Que lo jamas conseguido
Seremos más generosos
Y mucho más comprometidos

Entenderemos lo frágil
que significa estar vivos
Sudaremos empatía
por quien está y quien se ha ido.

Extrañaremos al viejo
que pedía un peso en el mercado,
que no supimos su nombre
y siempre estuvo a tu lado.

Y quizás el viejo pobre
era tu Dios disfrazado.
Nunca preguntaste el nombre
porque estabas apurado.

Y todo será un milagro
Y todo será un legado
Y se respetará la vida,
la vida que hemos ganado.

Cuando la tormenta pase
te pido Dios, apenado,
que nos devuelvas mejores,
como nos habías soñado.

Read Full Post »

Menú Migdia del Restaurant Marcs, dissabte, 11 abril 2020

Read Full Post »

Aprèn a elaborar les teves pròpies barres, lliures de conservants i additius químics, de forma senzilla

Diari de Girona|M.G.|València

Existeixen poques coses tan delicioses com acompanyar els teus àpats amb un bon tall de pa i, a més, si el fas tu, el resultat t’encantarà. Amb carn, peix, en entrepà o amb uns ous prepara el teu propi pa artesà lliure de conservants i additius químics amb aquesta recepta senzilla i ràpida.

Ingredients:

550 g farina de blat forta
75 g farina de sègol integral
10 g sal
350 g aigua (freda)
10 g de llevat de forner
40 g d’oli d’oliva verge extra

Elaboració:

Per començar, col·loca 500 grams de farina de blat (la resta és per estirar), la farina de sègol i el llevat en un bol. Barreja i afegeix l’aigua freda a poc a poc sense deixar de remenar. Afegeix la sal. Remou bé primer amb una cullera de pal i després amb les mans.

Incorpora l’oli i pasta entre 5 i 10 minuts. Forma una bola, posa-de nou en el bol, cobreix-la amb un drap net i deixa que fermenti fins que dobli el seu volum. Comprova que el procés és suficient prement la superfície de la bola amb el dit índex. La massa s’enfonsarà i haurà de tornar al seu estat original lentament.

Divideix la massa en dues o tres porcions i col·loca-la sobre una placa de forn folrada amb paper d’enfornar. Cobreix-les amb un drap i deixa que fermentin durant 45 minuts a temperatura ambient. Retira el drap i realitza 3 talls per la part superior de cada un.

Col·loca a la base del forn una nova safata amb el contingut d’una tassa d’aigua i preescalfa el forn a 250 ° C. Introdueix al forn la safata amb la massa i de seguida atomitza el seu interior amb una mica d’aigua.

Passats els primers 20 minuts de cocció retira la safata amb aigua de la base de forn, baixa la temperatura a 200 ° C i deixa cuinar per 15 minuts més. Transcorregut aquest temps, colpeja la superfície del pa amb els artells i comprova que soni buit.

Retira els pans, posa’ls sobre una reixeta de forn i deixa que es refredin. Ja està llest el pa casolà!

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »