Projecte del nou hospital que donarà servei a Cerdanyola, Montcada i Reixac i Ripollet 📷 CEDIDA
Segons notícia de l’ACN (Agència Catalana de Notícies), l’Area Metropolitana de Barcelona (AMB) ha aprovat provisionalment la modificació del Pla General Metropolità (PGM) per construir el nou hospital del Vallès Occidental.
Respecte a l’aprovació inicial que es va fer al gener s’han introduït alguns canvis.
S’incrementa la superfície destinada al nou hospital, que passa de 18.500 m² a 19.235 m², i puja el nombre màxim d’habitatges: dels 565 inicials a 752, amb una protecció oficial que creix del 40% al 50%.
D’altra banda, s’ha deixat fora del pla la zona dels pisos Sivis de Montcada.
La modificació del PGM afecta uns terrenys situats a cavall de Cerdanyola, Montcada i Reixac i Ripollet, on està planifiat un nou hospital satèl·lit del Parc Taulí de Sabadell. / ACN
“El patiment dels civils ha superat tots els límits”
Antoni Bassas 📷 CEDIDA
ANTONI BASSAS✍️“El patiment dels civils ha superat tots els límits”, han conclòs els 28 països que han exigit a Israel que posi fi a la guerra a la Franja de Gaza. Suposo que buscaven una manera d’expressar que el que fa Israel amb els palestins és d’una crueltat intolerable i ho han redactat així: “El patiment ha superat tots els límits”.
Vol dir això que hi ha límits acceptables per al patiment humà? Que hi ha uns patiments bàsics, d’obligada acceptació, abans que la comunitat internacional se senti amb autoritat per aixecar un filet de veu, encara que sigui? Pel que hem vist a Gaza, queda dins del patiment habitual aguantar bombardejos, ser deportat, ser assassinat a la cua del menjar de les ONG, veure camions carregats d’ajuda a l’altra banda d’una tanca i no poder-s’hi acostar, i veure bombardejar els camps de conreu i els pous d’aigua. Això estava i està dins els límits. I, pel que sembla, fora dels límits queden les costelles dels infants i dels adults quan es comencen a marcar a simple vista per la tele. Els límits són que veiem gent morir-se de gana.
Si el patiment dels civils ha superat tots els límits és que els governants han superat, també, tots els límits del Codi Penal. Ja fa temps que la neteja ètnica que Netanyahu ha ordenat perpetrar a Gaza el fa anar amb les mans tacades de sang. Aleshores, per què la resposta internacional, inclosa la dels països àrabs, queda tan dins dels límits de la cautela diplomàtica? El mal que aquesta desproporció fa a la confiança en les lleis és terrible per a la moral col·lectiva. Prenem-ne nota, perquè si avui hi ha milers de civils sotmesos a patiments més enllà dels límits és que qualsevol dia ens ho poden fer a qualsevol de nosaltres. I 28 països escriuran una nota de protesta.
Ara mateix no tancarà Correus UAB, però sí ho farà si no ajuden i aportem el nostre gra de sorra des de Bellaterra!
Que hauríem de fer el veïnat de Bellaterraer per evitar el tancament de l’oficina de Correus UAB?
1: Entre totes i tots hem d’ajudar perquè sigui més productiva aquesta oficina amb més de 40 anys d’existència i el bon servei que ens aporten les seves 9 persones.
2: Hem d’anar a l’oficina per enviar i recollir qualsevol paquet.
3: Comprar habitualment les loteries solidàries de Creu Roja i ONCE. Recordem sempre el servei professional que rebem i facilitar d’aparcament curt.
Evitem els desplaçaments fins l’oficina de Correus Cerdanyola!
FACTA NON VERBA X BELLATERRA
OFICINA CORREUS UAB
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Plaça Cívica, 08193 Barcelona
“Sorprèn que el ple d’ahir no s’hagi comunicat al veïnat de Bellaterra a través del canal oficial EMD Informa o Bellaterra TV”
Guillem Nadal, portaveu de GXB denunciant el pagament de 25.000€ ‘sense licitació’ a Bellaterra Diari (Bellaterra Comerç, S.L.) 📷 Canal Youtube EMD Informa
– Destaca la notícia aportada per GxB: Els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra varen pagar l’any 2024, “Sense licitació”, 25.000€ a Bellaterra Diari (Bellaterra Comerc S.L.)
– De les més de 500 factures que l’EMD va pagar el 2024, 30 corresponen al pagament a Bellaterra Diari (Bellaterra Comerç, S.L,
– Tothom està d’acord que es denunciarà oficialment a les autoritats administratives de Catalunya i el Tribunal de Comptes.
Sorprent que el ple d’ahir no s’hagi comunicat al veïnat de Bellaterra a través del canal oficial EMD Informa!
Al vídeo oficial de l’EMD es pot veure al minut 1:50, la denúncia de GXB sobre els pagaments del 2024 “Sense licitació” 👇
Font : Canal oficial Youtube EMD Informa, Bellaterra Comerç, S.L., Ple Junta Veïnal EMD de Bellaterra
“Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic” (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)
Quan es va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la coberta hi posés el que volgués… menys un insecte.
Us recomano molt i molt aquest parell de conferències sobre Franz Kafka. Estan molt bé, i el ponent també és el seu traductor al castellà. Coneix l’obra i la biografia. I em sembla molt adequat que estableixi etapes vitals, primer en relació al pare, i després en relació a les parelles que va tenir. Curiós.
Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic. Feu el següent exercici: imagineu-vos que l’univers no existeix, i que sou déu. Heu de crear el Cosmos, la Terra, els turons i ocellets. I també als escriptors. Bé doncs, és fàcil imaginar-se un Homer, un Llull, un Zola. Però i un Kafka? És insòlit. Ni Deu podria imaginar-lo… Quin estil, quins arguments, quines atmosferes… La seva obra, desgavellada. La majoria de les novel·les no les va ni acabar. Moltes de les seves subtrames són carrerons sense sortida. Sovint l’erra. Però i què? És Kafka. Mai li van donar cap premi. Però altre cop: i què? El millor premi és que el teu nom acabi definint un món literari, i més: “kafkià”.
Tinc una cosa amb comú amb Kafka: tots dos vam treballar a una companyia d’assegurances. I us juro que aquest detall, gens ínfim, fa que combregui encara més amb ell i els seus escrits. Entens un concepte clau en la seva obra: l’ànima humana gestionada com un expedient administratiu. Llegint-lo VEUS el que estava per venir. (Gairebé tota la seva família va morir a Auschwitz). I sí, ho veus, en les seves pàgines apareix aquest aparell sense ànima que se cernia sobre Europa. De tots els clàssics, és l’únic on no hi ha ni un àtom d’humor. Això o tot Kafka pot ser llegit com un acudit macabre.
En fi, seguiria parlant fins a la fi dels temps de Kafka, però el ponent ho fa millor.
Per cert, m’he oblidat de dir que quan va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la cobertas hi posés el que volgués… menys un insecte. I ara aneui al google i busqueu totes les cobertes que s’han fet en 100 anys sobre aquest llibre.
Mi tio continuó: Uno que tiene radio ha llegado al Paseo (actual Plaza de Andalucía de Pedro Abad), diciendo que en Africa se han levantado los militares y habrá guerra.
José González Rojas (Pedro Abad, 1928-2020) 📷 CEDIDA per la seva filla Rosario González Rojas (1958-2025)
EL PACTO DEL OLVIDO
(1) Cuando en 1977, se aprobó “El pacto del olvido”, José González Rojas (padre de Rosario González Puentes), tenia 49 años, de los cuales, 37 hábia vivido en dictadura. Nuestra democracia, empezaba con medidas, que no me gustaban demasiado, Pero, al fin y al cabo, quien era yo sino un humilde españolito, que entre su lucha diaria por el trabajo y la família, sentia que le sobrevenia una gran tarea en el futuro.
Esta, no era otra que la de votar, supuestamente, para ejercer un derecho del que se nos habian privado hasta el momento, “El derecho a decidir nuestro futuro” Nunca habia sido optimista, y en esos dias, a punto de cumplir medio siglo, la vida no iba a regalarme ese sentimiento, al que unos llamaban don, cualidad, y otros dulzura, y al que yo calificaba como idiotez supina. No estaba, ni hábia estado nunca España, para optimismos. Para mi, un pais de pandereta, o como dijo Unamuno, de vagos, maleantes y ladrones, así que no podia ser entusiasta. Nunca hábia tenido un período histórico para ser feliz, Con su situacion social, para mi, la democracia no iba a suponer la panacea.
(2) Tendriamos libertad, sí, pero la sabríamos aprovechar?. No me ilusionaba nada de nada el futuro. Así lo sentia y así lo manifestaba. Y a mi entender, tres décadas mas tarde, el tiempo me dió la razón. En realidad el tiempo no, los españoles nos hemos dado la razón a nosotros mismos, hemos divagado, deambulado, subido y bajado, todo con una velocidad vertiginosa. No ha habido nadie que nos gane más que nosotros mismos. Y en el 2007, como una aparicion divina, llego la hora de la ley de la Memória Histórica. Ahora tocaba recordar, saber, información, recuerdo, apertura de viejas heridas que casi todos, guardabamos en silencio, ahora habia que publicarlas a los cuatro vientos. Y en ello nos embarcaron, políticos que no sabian que fue la Guerra Civil ni lo que costó, ni vivieron, en su mayoria la dictadura, y a mi juicio usaban la democracia, en benefício personal. Y claro, ya puesto a recordar, nos olvidamos que nosotros mismos, votamos una Constitucion, dentro de una Monarquia Parlamentaria. Volvieron los Republicanos, Independentistas, y otros muchos sucedáneos, que a empujones, lograron su lugar público, manejando el dinero de todos, que por ser público, ahora dicen no es de nadie, bueno, de ellos sí, para ellos tambien. Y la corrupción se instaló y habitó entre nosotros, como el ciervo divino
(3) Ahora, me encuentro, al pié de los 80 y siento, que con tanto como he leido en mi vida, no he escrito ni un solo renglón. Y actualmente, dia a dia, leo tantas notícias políticas sobre lá Guerra Civil, que yo las llamo politizadas, porque ninguna de ellas, se ajusta a la realidad de cuanto sucedió en aquellos tres años de horror. El fondo de aquella guerra, no se ha tocado, ni el espiritu, desvelado. La vertebración de los hechos, no se ha ordenado, y por tanto, a mi juicio, solo ha quedado flotando, El odio entre vencedores y vencidos. Los primeros instalados en el abuso y en los privilégios, los segundos agazapados engordando su rencor, deseando cambiar el sistema, para ser ellos los privilegiados y abusadores.. Mi conclusion es que la democrácia plena aun no la conocemos y no la conoceremos hasta que desterremos la corrupcion y el ódio y nos pongamos todos a trabajar por el país.
(4) Por todo ello he decidido contar aquellos que ví y viví, tal como lo ví, viví, sentí y escuché. Como un un niño pobre, pero feliz, a la que cuatro meses antes de cumplir los 8 años, destrozaron su vida, para sobrevivir durante casi tres en médio de un ódio y una continuada sinrazón. Tiempo durante el cual, trás mis azules retinas, vi pasar las miserias humanas y las sufrí. Tuve hambre y pocos, quisieron saciarmela. Pasé frio y solo a mi familia le importé. Por lo tanto, todos aquellos que escuchan a unos y otros, de luchar por una España mejor, se me hacia incomprensible, y yo pensaba quién seria España para ellos. Si yo como tantos, éramos todos españoles, porqué se dedicaron unos y otros, a hacernos daño?
17 de Júlio de 1936, al las 23:00 horas, calor en un pueblo andaluz cercano al Alto Guadalquivir. Mi padre y yo hablamos extendido, en el patio de vecinos de la casa en que viviamos. Una manta en el suelo, para hacer un camastro y dormir al aire libre, junto al pozo y el jazmin, se dormía de maravilla. Otros vecinos nos acompañaban, viviamos en dos habitaciones. En una, mi bisabuelo, mi abuela, su nuera, que lo cuidaba y un tio hermano de mi padre. En la otra mis padres, mi hermano de cinco años, mi tio Juan, hermano de mi madre, de dieciocho años y yo. En tan poco espacio, los niños dormiamos donde nos apetecia. Aquella noche habia verbena, por la Virgen del Carmen, y la música acabó sobre las doce. Mi madre, espera a su hermano al fresquito del minúsculo balcón. Sentada en el suel o, le vió venir y le tiró la llave, entró en el portal y llamó a mi madre. Ella bajó en enaguas. Que quieres Juan? Hay gente durmiendo. Lo sé, José está en el patio? Ya sabes que sí, con Pepillo. A esos solo les hala lluvia Oichista, bajar la voz y sussurrando, se acercaron, traigo noticias, mi padre dió media vuelta como respuesta y yo era muy curiosa, me incorporé.
Mi tio continuó: Uno que tiene radio ha llegado al Paseo (actual Plaza de Andalucía de Pedro Abad), diciendo que en Africa se han levantado los militares y habrá guerra.
Mi padre se sentó de inmediato. Anda tú y tus miedos, eres un huevazos Pepe. Mi madre, tan viva como dicha siempre, zanjó el tono y dijo EA, pues todos a dormir, y lo que amanezca, que sea nuestro, vamos para arriba Juan, buenas noches.
(5) Sobre Las 6 de la mañana mi padre y yo arrastramos el camastro bajo la parra, para protegernos del sol. A las 8 nos llamó mi madre desde arriba. Ellos tomaron su taza de achicória con algo de miel y mi hermano y yo, la abuela y la bisabuela, el de leche caliente con pan duro migado. Yo acabé la primera y me a somé al balcón. La panaderia de frente, estaba cerrada y la gente llamaba para entrar. Más arriba la taberna bullia de hombres en la puerta, algunos con escopetas al hombro, y los jornaleros, con hoces y guadañas.
Todos revueltos, gritaban y vociferaban, copa de aguardente en mano. Mi amigo el barbero, el que me enseñaba los mirines de la república, abrió su puerta, corrió hacia la plaza y volvió como un rayo, cerrando la puerta de nuevo. Miré hacia abajo y vi en la puerta a mi padre. Sombrero de paja en una mano y en la otra el hatillo de comida y su báculo de olivo. Me lanzó un beso y me dijo: Hasta la noche, Pepe, pórtate bien y poca calle. No le respondí, le lancé un beso al aire y entré para aseame. Sin ese requisito, nadie salia a la calle.
* ROSARI GONZALEZ PUENTES (Pedro Abad/Córdova, 30 juny 1958-19 febrer 2025). Diplomada a l’Art d’Escriure i a Nòmines i S.S per l’ICADE. La seva trajectòria com a estudiosa de Pedro Abad, que plasma a les seves obres, es va prolongar més de 30 anys. Autora d’Història de la Vila de Pedro Abad, (també per a nens), Pedro Abad i l’altra Història (I i II), Biografia de Francisco Alcántara, Vocabulari de l’Alt Guadalquivir…, així fins a 20 títols, va presentar un més, amb els Mil malnoms de Pedro Abad. Va difondre el nom del poble que la va veure néixer i on sempre va viure. Va participar en diferents fòrums, amb xerrades, col·loquis i conferències, a més d’innombrables articles. Per tot això, va rebre diversos reconeixements, entre els quals el de Cronista Oficial de la Vila de Pedro Abad (1992). És autora a més de dues novel·les i un llibre de contes infantils. El 1996 va publicar L’origen dels noms del nomenclator de Pedro Abad, un tros d’història i en. La seva última crònica sobre Pedro Abad es va publicar a la revista Fira i Festes, setembre de 2024, de l’Ajuntament de Pedro Abad.
“L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, recorda que el contracte de recollida de residus i neteja viària és el més important de l’Ajuntament, superant el cost de 5 milions d’euros”.
Segons avança Cerdanyola Ràdio, el Ple del mes de juliol debatrà l’aprovació de l’estructura de costos del servei de recollida de Residus Sòlids Urbans i de l’expedient de contractació del Servei d’Atenció domiciliària (SAD). També es votarà l’adhesió a la xarxa d’entitats locals de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible.
L’ordre del dia del Ple presenta a aprovació la convalidació de la consulta a operadors econòmics de l’estructura de costos del servei de recollida de Residus Sòlids Urbans (RSU), pas previ a la licitació del servei de recollida de residus i neteja viària del municipi.
L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, recorda que el contracte de recollida de residus i neteja viària és el més important de l’Ajuntament, superant el cost de 5 milions d’euros.
Una vegada aprovada l’estructura de costos, que s’haurà d’enviar al Comitè Superior de Preus de Contractes de la Generalitat, que emetrà l’informe preceptiu. Segons la previsió de terminis, el nou contracte es licitarà durant el segon semestre de l’any en curs. El Ple de juliol també sotmetrà a aprovació l’expedient de contractació del Servei d’Atenció domiciliària (SAD), ja que l’actual contracte finalitza la seva vigència l’1 de novembre de 2025. Cordón considera el SAD “un servei clau per atendre les persones en situació de dependència, amb la finalitat d’atendre les seves necessitats de la vida diària”. El nou contracte “incorporarà nous estàndards de qualitat per garantir unes millors condicions, més dignes, tant a les persones usuàries com a les persones treballadores del servei”. El Ple votarà l’adhesió a la xarxa d’entitats locals de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, una xarxa de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, que integra amés de 700 municipis, i que es marca com objectiu afavorir la coordinació d’actuacions entre els governs locals per assolir millors resultats en la implementació de l’Agenda 2030 en l’àmbit local. Per a l’alcalde, “l’adhesió ajuda a reforçar la presència institucional de l’Ajuntament de Cerdanyola en espais de debat i decisió en un àmbit tan important per al nostre futur”. A més, formar part de la xarxa “permet tenir accés a suport tècnic i formació per enfortir les polítiques públiques en un context de canvi climàtic”. La sessió ordinària del Ple de juliol també incorpora un paquet d’11 reconeixements extrajudicials d’obligacions, mentre que en l’apartat de mocions ERC en presenta una instant al govern municipal a redactar un Pla Local de Seguretat i VOX una altra de suport i reconeixement a totes les persones afectades per l’ELA. La sessió ordinària del Ple Municipal d’avui dijous 17 de juliol de 2025 començarà a les 19.30 hores i es podrà seguir en directe pel canal YouTube de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
Monument de Santa Rafaela Maria a l’entrada de Pedro Abad
Com homenatge a la nostra amiga Rosario González Puentes (Pedro Abad, 1958-2025), qui fou cronista oficial de Pedro Abad, -bonic poble de l’Alt Guadalquivir-, publiquem la crònica que ens va enviar el 15 de setembre de 2024. Crònica que havia preparat especialment per la Feria (Festa Major de Pedro Abad)
Rosário González: Som al Centenari de Santa Rafaela Maria. Aquest és el meu article del programa Fira 2024. Títol: El poble de Santa Rafaela Maria (1850-1874)
✍️ És segur, que a moltes persones, ens hagués agradat conèixer, com era el poble on va néixer i va viure la nostra santa durant 24 anys. Sentir l’ambient i la societat en què es va moure, ja que això juntament amb la família, són els pilars del creixement personal. Al Centenari de la seva mort faré un esbós, amb dades recollides en diverses fonts.
Vista del carrer Jesús des de l’ermita de Pedro Abad
El cens de població de 1850, era similar a l’actual. L’artèria principal era el carrer que duu el nom de la Santa. Era el Camí Reial, Madrid-Cadis, coneguda popularment com carrer Ancha. Entrava a la població més o menys on ara i comptava amb gairebé 1 km. Arriba per via de servei i en sortir creuava amb el Camí de la Barca, el seu nom Obejo Morente.
Era un cordill de transhumància. Abans d’entrar al poble (per les seves tres entrades) La caseta d’arbitris i una creu de ferro amb pedestal de maó En cantonada un bar que va durar fins fa pocs anys A la sortida cap a El Carpio, caseta i Creu. I cap a Morente, caseta i bar al carrer Jesús.
Casa senyorial del segle XVI al carrer Santa Rafaela María, 82, Pedro Abad La seva façana és de pedra llaurada. És un bé protegit per la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol (BOE núm. 155, de 29 de juny de 1985).
La Santa va néixer a l’actual convent. Tot el terreny fins a arribar a Pedro de Meneses i Carmen per l’altra vorera, era propietat dels Porras. Al carrer Santiago i Rierol del Pilar (Traseras del carrer Ancha per ambdós costats) Cotxeres, graners i petits habitatges per a empleats i servents. La resta d’aquelles Traseras era gairebé tot terreny agrícola, amb algunes barraques per viure, fruiters, verdures i animals.
Detall de l’entrada de l’Ajuntament de Pedro Abad amb l’escultura Simfonia de Venancio Blanco
En el camí de Morente, la fusteria ja de Rueda, al lloc de sempre, des de fa uns 300 anys. Abans d’arribar a l’ermita, la coneguda com a Pesca, per viure-hi pescadors de riu i venedors ambulants del producte Entre IU i l’ermita un molí d’oli. La pesca era travessada per un altre rierol i abans del Llanete, un altre molí. Entre el Llanete i l’ermita, infrahabitatges i terrenys que alguns, encara pertanyien a l’Església. Del Llanete a la parròquia, a l’esquerra carrer Pozo Viejo (un altre pou municipal amb abundant aigua i vivendes de poc valor), seguint cap amunt, a la dreta un altre forn de pa i a la cantonada, una altra taverna.
Vista nocturna de l’ermita del Sant Crist dels Desemparats de Pedro Abad
Continuant el que avui és Fra Ceferino, a la dreta molí dels Pérez Vacas i terreny agrícola. A la cantonada amb carrer Moyas, taverna de nou, on avui és la Tasca. A l’actual fleca Cuadrado, hi vivia el rector i poc després un altre forn de pa. Al final d’aquest carrer la casa de Ramon Pérez Porras. Enorme. A l’altra cantonada, ocupava tota la illa l’habitatge dels Pérez i Vacas.
Parròquia Nostra Senyora de l’Assumpció de Pedro Abad
La mare Ramona i la seva germana Mariana eren les millors amigues de Rafaela. A les cantonades amb P. De Meneses, a la dreta, l’economat de la Santa. A l’esquerra un palauet que, va adquirir Dolores Aguayo, cunyada de Rafaela. Aquests llocs eren els més freqüents per ella al costat de la parròquia i el Crist. Aquest terreny, era un Rierol cridat del Pilar i en una cantonada amb Carniceria hi havia un bell pilar abeurador. Contigu, l’estanc i davant del lloc que donava nom al carrer. A l’actual Banco Santander, una altra taverna.
Carrer Carniceria vist des del carrer Santa Rafaela Maria (Ancha)
Carnisseria, desembocava al carrer Ancha, davant de l’Ajuntament. Al darrera d’ell, el calabós i poc més amunt, ja al camp, el Pòsit del gra Gairebé contigua a l’Ajuntament (casa de Molinaza dels Prieto), vivia Fernando Alcántara. El seu cunyat convivia amb la família. Era Don Manuel Jurado Alejandro, mestre i sacerdot, que va educar Rafaela Maria. Cap avall del carrer, a banda i banda, alguns agricultors mitjans, van construir les seves cases per allà. El Cañuelo era un altre Rierol, avui és carrer. A les del darrere de la farmàcia, el pou de les piles, safareig municipal.
Antic Ajuntament de Pedro Abad, actualment Museu Rodrigo Prieto Rojas
Sortint cap al Carpio, de nou petites cases i barraques Tornant carrer amunt, contigu al Cafè Barroco, una posada i davant del Consistori, una altra. Al carrer Ancha, abans d’arribar al Cañuelo, un altre molí. Enfront del convent, vivia l’oncle Luís i al principi de Caleruega (avui Constitució), A la segona casa, el cosí Sebastian Al voltant de la parròquia, també vivien agricultors industrials i comerciants de classe mitjana.
Rafaela Maria va conèixer el ferrocarril al seu poble. I també va poder veure la reina Isabel II al seu pas cap a Còrdova, un fet molt sonat, que va alterar la vida dels veïns durant un temps.
Biblioteca i Centre d’Art Contemporani de Pedro Abad (Antic Ajuntament)
LA BATALLA D’ALCOLEA
A casa del seu oncle Luís Navarro Porras, es va allotjar el General Serrano (El general bonic i favorit de la reina) La vida en Pedro Abad, va acabar per a Rafaela Maria i la seva germana Dolores, en seguir el camí que Déu els demanava. La dona, a la seva època era molt poc. I elles van ser el Ciment d’una gran obra. A mi m’agrada pensar, que les arrels de tot, sempre van ser a Pedro Abad. Un poble andalús, amb unes diferències socials enormes, que arreu del món les Esclaves intenten canviar, amb la unió de fe i educació. Gràcies Santa Rafaela Maria
Rosario González Puentes amb el seu pare José González Rojas
ROSARI GONZALEZ PUENTES (Pedro Abad/Córdoba, 30 juny1958-19 febrer 2025). Diplomada a l’Art d’Escriure ia Nòmines i S.S per l’ICADE. La seva trajectòria com a estudiosa de Pedro Abad, que plasma a les seves obres, es va prolongar més de 30 anys. Autora d’Història de la Vila de Pedro Abad, (també per a nens), Pedro Abad i l’altra Història (I i II), Biografia de Francisco Alcántara, Vocabulari de l’Alt Guadalquivir…, així fins a 20 títols, va presentar un més, amb els Mil malnoms de Pedro Abad. Va difondre el nom del poble que la va veure néixer i on sempre va viure. Va participar en diferents fòrums, amb xerrades, col·loquis i conferències, a més d’innombrables articles. Per tot això, va rebre diversos reconeixements, entre els quals el de Cronista Oficial de la Vila de Pedro Abad (1992). És autora a més de dues novel·les i un llibre de contes infantils. El 1996 va publicar L’origen dels noms del nomenclator de Pedro Abad, un tros d’història i en. La seva última crònica sobre Pedro Abad es va publicar a la revista Fira i Festes, setembre de 2024, de l’Ajuntament de Pedro Abad.
BELLATERRA.CAT 