L’AVENÇ ha publicat avui a la seva portada digital la notícia de Bellaterra.Cat, sobre el Premi Ofici de Periodista 2021 concedit ahir, pels companys del Col·legi de Periodistes de Catalunya (a títol pòstum), a l’Antonio Franco Estadella, que profundament emocionats van recollir els seus fill, la Carlota i l’Andreu Franco Estadella, amb la presència de la seva dona durant 50 anys, la Mylène Bigatá Lamand.
Portada digital de L’AVENÇ, 9 novembre 2021
La revista L’AVENÇ aparegué l’any 1977, especialitzada en temes d’història i cultura. Va adoptar el nom de l’antiga revista homònima L’Avenç, activa entre 1881 i 1893. És una publicació especialitzada de referència que posa especial èmfasi en la història de la Catalunya contemporània, que reconstrueix des d’un punt de vista crític amb nombrosos treballs d’investigació i d’opinió, centrats, sobretot, en el conflicte de la Guerra Civil espanyola.
Amb la presència de la seva parella Mylène Bigatá Lamand, els seus fills Carlota i Andreu Franco Bigatá van recollir ahir el Premi Ofici de Periodista 2021, otorgat a títol pòstum a l’Antonio,pel Col·legi de Periodistes de Catalunya
Carlota Franco Estadella i el seu germà Andreu, recollint el Premi Ofici de Periodista 2021 otorgat a títol pòstum, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, al seu pare Antonio Franco Estadella
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 2021) era un xava del barri de la Sagrada Família que volia ser periodista. Va ser director i impulsor del Diario de Barcelona i Barrabás i El Papus. Més tard, la mà d’Antonio Asensio, el seu company de barri, va crear El Periódico de Catalunya, El País de Catalunya, i va renunciar a la direcció de La Vanguardia.
Vídeo complert de l’acte del Col·legi de Periodistes de Catalunya 👇
Antonio Franco Estadella al seu pis del barri de la Sagrada Família|L’AVENÇ
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va atorgar, a títol pòstum, el Premi Ofici de Periodista a Antonio Franco Estadella, un dels majors referents del periodisme en democràcia i que ens va deixar el passat mes de setembre. El guardó és un reconeixement a la seva figura i al mestratge que ha deixat a tot el sector periodístic. L’acte de lliurament d’ahir dilluns 8 de novembre, a les 18.30 hores a la seu del Col·legi de Periodistes. El periodista Emilio Pérez de Rozas va glossar la seva figura i recordardant el seu llegat amb Josep Carles Rius, Joan Tapia, Josep Cuní, Neus Tomás i Xavier Vidal-Folch.
Parada de bus 648 a les fosques davant Repsol a la BV-1414|FOTO: ISABEL ROMAN
Per què el govern de l’EMD no fa pinya amb les reivindicacions del veïnat? Cal millorar i fer més segures les parades de bus i comunicar Bellaterra amb el centre de Cerdanyola, inexistent des de 1930. El bus interurbà E3 podria perfectament allargar-se des de la parada de la facultat de ciències de la UAB fins la Plaça del Pi-Estació Bellaterra FGC.
Vaig tenir només una trobada amb l’Antonio Franco quan es va fer càrrec de l’associació Amics de la UAB.
El bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, dramaturg, professor i director de teatre, cantautor, etc.,|BELLATERRA.CAT
Com a director de teatre tinc el defecte d’intuir com són les persones només de parlar-hi i escoltar-les una estona, talment com si els fes un càsting.
L’Antonio, no cal dir, tenia bones qualitats físiques per fer un Falstaff, no hi ha dubte, però un Falstaff tendre i de bondat, tot el contrari de l’original que, tot i la perversitat del personatge, els directors tractem amb tendresa aquesta rellevant figura de Shakespeare. Jo l’he muntat tres cops aquesta obra, Les alegres comares de Windsor, i a més he interpretat el paper de Falstaff i sé el que em dic. Té la tendresa del perdedor, perquè sempre surt escaldat de les seves insídies.
L’Antonio era, doncs, la personificació de tendresa que li suposo a Falstaff i també de la tossuderia per assolir els seus somnis, molts d’ells aconseguit, no pas com el personatge, i sempre mantenint la seva bonhomia que tothom intuïa quan se’l veia parla a les tertúlies televisives i fins i tot se’l sentia per ràdio, amb la seva veu fonda i captivadora. Per això ha deixat petja.
Vàrem parlar aleshores, amb l’Antonio, de com vincular la UAB amb Bellaterra, no només perquè la universitat forma part integral per veu popular d’aquest llogaret de difícil definició, sinó també perquè la seu de l’entitat ocupa una casa emblemàtica que hauria de ser referent pels Bellaterrencs, la casa on va viure el pintor Joan Vila-Puig i la seva dona, la senyora Codina, factòtum de Bellaterra, dona decidida i d’empenta.
La idea no va prosperar, no pas pel seu desinterès sinó perquè no vaig trobar les veus necessàries de Bellaterrencs que es volguessin implicar en el projecte. Però si més no em va servir per conèixer Antonio Franco i tenir d’ell un bell i petit record.
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 2021) PERICO PASTOR
Gràcies als qui heu vingut perquè estimeu l’Antonio i gràcies als qui heu vingut per donar suport als qui més estem patint en el seu adéu. Gràcies per les infinites mostres d’afecte que ha rebut i que hem rebut.
Primero me gustaría recordar a los padres de Antonio, Alfonso y Lolita. A su hermano Alfonsito. Y a mis tíos Ana María y Eduardo. También quiero mandar un abrazo inmenso a todos los Velasco.
És un dia dur per nosaltres, l’Antonio se’ns ha anat abans del que tocava, li agradava molt la vida i intentava treure somriures contínuament. Us puc dir que els darrers moments encara feia broma. Però tot i que ens han robat anys, el meu pare ha tingut una vida plena. Ha triomfat en la seva vocació i ha estat envoltat de família i amics amb devoció absoluta per la seva persona.
De la seva feina m’agradaria recordar els qui ja no són avui amb nosaltres: Botines, Pernau, Tristán La Rosa, Martín Ferrand, Martínez Ibáñez. I els que sí que hi són: Sorolla, Missé, Cuní, Pere Rusiñol, Matosas, Sanclemente, Montagut… I segur que em deixo alguns que ell voldria anomenar. També vull saludar amics com Juan Ortega, Josep Baigol i Josep Garcia Miquel.
Un recuerdo especial a Antonio Asensio. Su gran patrón. Por su complicidad y lealtad con Antonio que tantos éxitos les generó.
Si he de parlar del meu pare, he de parlar de Xavier Batalla, el meu padrí, un boig pel Barça: arribava als partits mitja hora abans per si hi havia cua, i s’amagava als lavabos de l’estadi als moments clau perquè preferia no mirar. Histerismes a part, un home IMPECABLE, en majúscules. Salutacions per a la Judit, la Laura i l’Òscar.
I si he de parlar del meu pare, he de parlar de Carlos. Li donava la vitamina, la medicina, l’adrenalina que el meu pare necessitava. Emilio: tu hermano, para Antonio era un Red Bull. Carlos le daba energía, lo revolucionaba como nadie. Quiero recordar aquí a Pepote, el Pérez de Rozas, a mi parecer, más sensato. Y, cómo no, a Emilio: gracias por querer a Antonio como lo quieres.
Precisament puc dir que els dies que veia més feliç el meu pare era quan fèiem desplaçaments amb els seus amics, ja fossin partits de la Champions del Barça o a camps de mala mort de la geografia catalana per veure l’Elche. En aquests moments es desinhibia i era Antonio en estado puro.
El meu pare ha tingut la gran sort de tenir fins al darrer moment la Merche i dos germans fantàstics. Si us penseu que a l’Antonio li agradava manar, no coneixeu l’Eduardo. Que es quien corta el bacalao en la familia Franco. Bromes a part, l’Eduardo era un referent absolut per al meu pare, i de l’Alberto només puc dir una cita textual del meu pare: “Es la mejor persona del mundo. No conoces a nadie mejor persona que Alberto”.
Merche, Eduardo, Alberto: os doy las gracias por estar especialmente por mi padre cuando Javier y Carlos se fueron. Le habéis hecho mucha compañía en esta vida.
El meu pare tenia un altre germà, no era Franco, pero sí germà: Quico Roma, des de petits a La Bordeta. Vull dir aquí que al meu pare li agradava molt jugar, li agradava molt guanyar, i no li agradava gaire perdre. És un Franco. Recordo amb molta nostàlgia els estius compartits a Genebrière amb la família Roma, on hi havia batalles èpiques Franco-Roma de parxís i ping pong.
Quico: gràcies també per ser-hi sempre. També et vull dir que porto la Teresa al cor.
També he dir dir que la persona que més ha estimat el meu pare, per sobre de tots i de tothom, és la meva mare. Para lo bueno y para lo malo. +50 anys estimant-se, discutint, vivint. Portem uns dies dient-li al meu pare: Antonio, estaremos bien, tranquilo que estaremos bien. I ara li vull dir a la meva mare: Mylène, gracias por quererlo como lo has querido y, si confías un poco en Carlota y en mí, te aseguro que estaremos bien.
L’Antonio té un altre fill, que a vegades em posa en evidència per ser tan bo i estar tant pels meus pares. M’encanta la definición del Iosu: Ángel de la guarda Ilde. Aunque no te guste que te lo diga. Muchas gracias por todo, siempre. Qué suerte tenerte en nuestras vidas.
I ara sí que he de donar les gràcies més importants. Antonio: qué obscenamente privilegiado he sido por ser tu hijo. Por tener tu cariño desde el día que nací. Sin hacer mérito yo alguno para eso. Privilegiado por poder disfrutar de tus opiniones. Por leer tus artículos antes que nadie. Por suplicarte a veces que no escribieras algo y que, evidentemente, no me hicieras caso. Flagrante el día que te dije: no te puedes meter con Messi, no podrás salir a la calle, te tirarán piedras, me moriré de vergüenza. PAAAAM a los dos días PATAPAAMMMM Messi de vuelta y media. Privilegiado por poder celebrar contigo las victorias del Elche.
Me va a explotar el pecho de lo orgulloso que estoy de que hayas sido mi padre. Por todo eso e infinitas cosas más. GRACIAS, ANTONIO. AÚPA ELCHE
NOTA: Des de Bellaterra recordem l’amistat i vivències amb la família Franco-Bigatá al nostre i sempre estimat barri de la Sagrada Família. L’escola catalana AFA Sagrada Família on van estudiar els nostres fills, al tant proper carrer de Cerdenya, l’amor del gos mascota Paco, la nostra assistència conjunta als partits del Barça, els viatges a Perpinyà amb la Mylène, festejar la festa i bateix del nostre fill Guy a la capella d’en Gaudí, els inoblidables moments que vam gaudir junts a l’apartament d’Esterri d’Aneu, jugant, escoltant música francesa i passejant pel Pallars Sobirà, la negativa de l’Antonio a l’oferta del Conde de Godó per ser director de La Vanguardia, i no acceptada perquè havía de fer una forta reducció de personal, les trobades al restaurant Via Veneto de Barcelona, etc., etc., Per sempre als nostres cors. Abraçades i recordeu que us estimem. Angi i Francesc
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947- 25 setembre 2021)
L’Antonio, el nostre pare, ha marxat. Ens havíem acostumat tant a viure amb l’amenaça de l’espasa de Dàmocles del seu càncer, que les visites periòdiques de control a l’Hospital Clínic, les tongades de quimio, i tota la medicació que havia de prendre ja no ens impressionaven.
Sabíem que no era invencible, però no hi volíem pensar, en això. I ell, amb la seva fortalesa i el seu optimisme, i suposo que també per protegir-nos del dolor que ens provocava la idea de perdre’l, ens volia fer creure, sempre, que es trobava prou bé… Fins al final.
Però darrerament, l’Antonio ja no es trobava tan bé com aparentava, i des de la primavera va estar regatejant amb la seva apreciadíssima oncòloga, l’Estela, perquè li donés permís per complir el seu gran desig, que la Covid ja li havia arrabassat l’estiu passat. Aquest desig era tornar amb la Mylène a Genebrière i compartir-hi uns dies amb nosaltres, els fills i els nets. Era el que li feia més il·lusió. I per sort ho va aconseguir.
sitat de tornar-hi, perquè estava molt cansat. I perquè allà sempre ha estat molt feliç amb els seus.
Nosaltres, els fills, hem sabut des que tenim memòria que el nostre pare era molt important i molt estimat, conegut i reconegut, amb un compromís i savoir-faire que el van convertir en un periodista únic, de referència i totes aquestes coses que s’estan repetint i recordant tant aquests dies de comiat.
Però és clar, també era el nostre pare. I gairebé sempre estava treballant. Menys quan anàvem a Genebrière, i durant uns dies era tot nostre, i també de la Mylène i dels tiets, cosins i amics que ens venien a visitar en aquells estius memorables i plens de rituals que es repetien any rere any.
Aquests rituals començaven amb els preparatius d’abans de marxar (com ara quan l’Antonio passava hores triant i preparant amb devoció la música del viatge, enregistrant cassets amb caràtules de disseny artesanal que duien el copyright Bigatà Productions, fins a les més recents llistes de spotify). I culminaven amb la tradicional foto de família del darrer dia, sempre feta a corre-cuita, per deixar constància dels dies transcorreguts plegats.
Alguns d’aquests rituals s’han dissolt amb el pas del temps, però d’altres encara han perdurat fins a aquest estiu, i passi el que passi ja formaran part de la memòria, també, dels seus quatre nets, a qui l’Antonio ha estimat amb bogeria: el Joaquim, l’Anna, l’Aitor i la Berta, que també recordaran la imatge de l’avi acomodat i feliç a la seva mítica hamaca mida XXL del jardí, escoltant la seva música preferida i amb un llibre o un diari entre les mans. L’Antonio, també avi imponent, divertit, afectuós i savi .
El meu pare no tenia cap pressa per marxar, malgrat el seu cansament. No obstant això, enguany Genebrière ha estat el darrer tram del seu camí vital. Amb un epíleg molt breu de només quinze dies a Barcelona, per entendre i acceptar, tant ell com nosaltres, que el seu cos ja havia dit prou. Ha marxat tranquil i en pau, a casa, amb la Mylène, companya de vida fins al final, amb nosaltres, els fills, i amb els seus germans Eduardo, Alberto i Merche. També s’ha pogut acomiadar dels nets i dels amics de l’ànima que encara són aquí.
Finalment, vull expressar que els darrers dos dies no hem donat l’abast per agrair tots els missatges de condol, afecte i suport que hem rebut. Tampoc no hem pogut assimilar l’allau de paraules meravelloses que s’han dit i escrit sobre la grandesa professional i humana del nostre pare. Ni el dolor tan gran que sentim ara mateix.
L’Antonio Franco ha marxat, i ha deixat moltes persones orfes, que com jo, l’han estimat i admirat per la seva manera de ser i estar. Per la seva honradesa, integritat, coherència, seny, senzillesa, generositat, humilitat, calidesa, respecte, compromís, entusiasme, autenticitat. Per la seva alegria i optimisme. Per la seva magnanimitat, que vol dir grandesa d’ànim. Pel seu amor incondicional cap a nosaltres. Aquest és, ha estat el meu pare. I per tot això, i molt més, l’he estimat i l’estimaré. No em cap al cor l’agraïment que sento cap a ell.
Allà on sigui, ens vol contentes i contents. I que lluitem per allò en què creiem. Això sí, sense barallar-nos entre nosaltres.
Antonio, si te ha llegado este mensaje, allá donde estés, estoy segura de que ya sabes que me he atrevido a subir a esta palestra porque te quiero.
Dales un abrazo de nuestra parte a Anita, a la abuela Lolita, a Teresa, a Ana María y Eduardo. Y por supuesto, a Javier y a Carlitos. Y a todos los demás.
Hasta siempre
Carlota i Andreu (fills d’Antonio Franco Estadella i Mylène Bigatá Lamand)
NOTA: Des de Bellaterra recordem l’amistat i vivències amb la família Franco-Bigatá al nostre i sempre estimat barri de la Sagrada Família. L’escola catalana AFA Sagrada Família on van estudiar els nostres fills, al tant proper carrer de Cerdenya, l’amor del gos mascota Paco, la nostra assistència conjunta als partits del Barça, els viatges a Perpinyà amb la Mylène, festejar la festa i bateix del nostre fill Guy a la capella d’en Gaudí, els inoblidables moments que vam gaudir junts a l’apartament d’Esterri d’Aneu, jugant, escoltant música francesa i passejant pel Pallars Sobirà, la negativa de l’Antonio a l’oferta del Conde de Godó per ser director de La Vanguardia, i no acceptada perquè havía de fer una forta reducció de personal, les trobades al restaurant Via Veneto de Barcelona, etc., etc., Per sempre als nostres cors. Abraçades i recordeu que us estimarem Angi i Francesc
Us presentem el Víctor Chalmers, un escriptor i científic apassionat que està a punt de realitzar un experiment que pot canviar la història de la humanitat.
Companyia La Salamandra|CEDIDA
🎭 Tres històries es desencadenen en un sol espai: una habitació tancada per dins sense finestres on es comet un crim abominable. Com ha pogut fugir l’assassí? Un dramaturg troba la solució a l’enigma, l’única possible, però, l’ha oblidada completament.
🎭 Una antiga relíquia té el poder de concedir tres desitjos. Però què passaria si aquests desitjos s’acomplissin i les conseqüències fossin tan devastadores que desitjaries no haver-los demanat mai? I què faries si tinguessis l’oportunitat de tornar enrere i viatjar en el temps, però durant el procés obrissis les portes a allò que habitava abans de l’existència del mateix temps i l’espai?
L’actor Marc Pujol |CEDIDA
El farà cada dia en directe al teatre Versus Glòries a partir d’ara i fins el 5 de desembre, de dimecres a dissabtes a les 20:30h i diumenges a les 18h, i cada dia s’haurà de tancar a l’habitació junt amb els personatges de les altres històries fantàstiques inspirades en els contes de Jacobs, Perowne i Belknap Long, del cercle de Lovecraft.
Misteri, suspens, fets sobrenaturals, crims, viatges en el temps i històries d’amor, res que no passi cada dia no?
Dr. Francesc Vilardell i Viñas (1926-2021) amb Horaci Miras i Giner (1918-2019) FOTO: BELLATERRA.CAT
El doctor Vilardell insistia que la professionalitat del metge inclou el tractar la malaltia i disminuir els símptomes, és clar, però també fer costat al malalt per tal que pugui viure el seu nou estat amb una sensació de màxim control.
Fill del doctor Jacint Vilardell, metge barceloní que va exercir a l’Hospital de Sant Pau i va ser metge de confiança del president de la Generalitat de Catalunya Francès Macià. Al pocs dies d’iniciada la guerra civil l’any 1936, va ser amenaçat i va haver de marxar a Suïssa, on va trobar feina de director d’una clínica de nutrició, i la resta de la família es va exiliar a Itàlia, on va viure gairebé tres anys a casa de l’àvia materna d’en Francès, que era italiana i amb residència a Roma. Després va anar a estudiar a un col·legi de Lausana (Suïssa).
Finalitzada la Guerra Civil, la família Vilardell torna a Barcelona i en Francesc acaba el batxillerat (1943). És llicencià en Medicina a la Universitat de Barcelona i va obtenir el premi extraordinari (1949). Va ser alumne intern del servei de Medicina Interna de l’Hospital Clínic. Seguint la tradició del seu pare, va entrar com a metge assistent a l’Hospital de Sant Pau, al Servei de Digestiu, que va fundar i dirigir el doctor Gallart Monés, combinant aquesta tasca amb la de metge de guàrdia de medicina a l’Hospital del Mar (1949-1959). Dos parèntesis d’un any cadascun. Va obtenir una beca d’un any del govern francès per estudiar a París, a l’Hospital San Antoine, al Servei de Medicina del doctor Gutmann, i va estar uns mesos amb el doctor Caroli, eminent hepatòleg (1950) i un any al Servei de Digestiu de la Universitat de Pennsilvanià dirigit pel doctor Bockus, potser el gastroenteròleg més reconegut internacionalment (1953). El doctor Vilardell reconeixia que havia tingut dos grans mestres: el doctor Gallart Monés i el doctor Bockus.
Torna a Barcelona i s’incorpora a l’Hospital de San Pau (1954). Es va casar amb Leonor March a Mallorca (1958). Sempre inquiet per tenir noves experiències i aprendre nous coneixements, va obtenir una beca d’un any del National Institute of Health (NIH) i va presentar un projecte de recerca de citologia digestiva, per desenvolupar-lo a la Universitat de Pennsilvanià. L’experiència americana va ser engrescadora però curta, i per això decideix tornar a Filadèlfia (1959) com a investigador i amb beca de tres anys per a estudis de citologia digestiva i especialment sobre el càncer gàstric. Va obtenir el grau de Doctor per la Universitat de Pennsilvanià.
Es reincorpora al Servei de Digestiu de Sant Pau (1962), coincidint amb la jubilació del cap de servei doctor Pinós. Es convoca la plaça vacant i l’aconsegueix per concurs als 36 anys (1963), responsabilitat que va mantenir fins a la seva jubilació (1996).
El doctor Gallart Monés va començar a fer cursos de digestiu (1903) i s’han fet cada any (només interromputs els anys de la Guerra Civil) fins ara (més de cent cursos). Al començament duraven uns tres mesos, després es van anar reduint i els darrers cursos han estat d’uns dies. Una part d’aquest aspecte del servei (Escola de Patologia Digestiva) és conseqüència de la vocació docent del doctor Vilardell i del suport entusiasta dels metges del servei. La seva preocupació per la sanitat el va portar a acceptar càrrecs directius en el Ministeri de Sanitat (1979-1982), entre d’altres el de director de planificació sanitària, i fou un dels artífexs del sistema d’oposicions de metges interns residents (MIR) de la sanitat pública.
Com a gastroenteròleg, va ser l’impulsor de nombroses publicacions científiques nacionals i internacionals i de la col•laboració activa en congressos de l’especialitat. Va ser nomenat president de la Societat Europea d’Endoscòpia Digestiva (1970-1974) i, tot seguit, l’Associació Mundial de Gastroenterologia el va nomenar secretari general (1974-1982) i, posteriorment president (1982-1990). El coneixement d’idiomes (parlava fluidament l’anglès, el francès, i l’italià i es defensava bé amb l’alemany, a més del català i castellà) van facilitar els nomenaments en les institucions internacionals.
Fou president del Council of International Organization of Medical Science (CIOMS) (1987-1995), organisme creat per l’OMS i la UNESCO a principis de la dècada dels cinquanta per reflexionar i assessorar sobre ètica mèdica, sobre la formació que haurien de rebre els metges i com aplicar els principis de deontologia que han de presidir l’exercici professional. Va reflectir la seva preocupació i dedicació a l’ètica mèdica a casa nostra sent un dels fundadors i primer president de l’Associació Catalana de Bioètica (1992-1996).
Entre altres distincions, fou doctor “honoris causa” per la Universitat de Tolosa (1974) i de Saragossa (1990), president de l’Associació Europea d’Estudis del Fetge (1977-1979), president de la Comissió Nacional de Digestiu (1978-1982), rebé la Creu de Sant Jordi (1987), fou acadèmic numerari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1997), rebé la Medalla Josep Trueta de la Generalitat de Catalunya al mèrit sanitari (2003), el premi a l’excel·lència professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (2005) i la Medalla d’Or de l’Institut Medicofarmacèutic de Catalunya (2017).
Va ser un home culte, de pensament ampli, amant de la lectura i de la música. El seu excel·lent currículum científic i la seva llarga vessant de gestor no el privaven de ser un metge humanista, de pensament cristià. Es considerava un metge de persones, amb visió i defensa d’una medicina integral i que per tractar el pacient són tan importants les actituds com les aptituds, coneixements i habilitats, i proposava alhora la compassió o empatia.
El doctor Vilardell insistia que la professionalitat del metge inclou el tractar la malaltia i disminuir els símptomes, és clar, però també fer costat al malalt per tal que pugui viure el seu nou estat amb una sensació de màxim control. Insistia que el pacient ha de percebre que se’l valora com a persona tal com és, amb les seves peculiaritats i que s’avalua la difícil situació per la qual passa. Tan reals són la por i l’angoixa del malalt, com la seva malaltia i considerar el control de les primeres contribueix al tractament amb intenció curativa o pal·liativa de la segona.
Des de Bellaterra. Cat fem arribar el nostre més sentit condol a tota la família i amics. Descansi en pau
La bellaterrenca Maria Antònia Marcet-Figueras (vídua de Josep Maria Garcia-Planas Vilarribia|CEDIDA
Des de la seva terrassa, la guapíssima senyora Garcia Planas, mirava amb el seu gran somriure tots els nens del poble que érem tots part de la seva família. A l’estiu per Binibeca, a l’hivern per Bellaterra, sempre Cuidava un i altre com si fos els seus fills. Fantàstica companya de Josep Maria, mare de més de deu nens, també tenia el cor i l’energia per a cadascun de nosaltres. A vosté estimada senyora, li dono les gràcies per la força d’afecte que ens donava a tots. Marc Lajeunesse (París)
