El director de 50 anys, un dels noms més influents del circuit simfònic, és també conegut per ser poc convencional dins de l’encotillat món de la música clàssica, amb una imatge més pròpia de la cultura pop, amb les ungles pintades i arracades.
El director canadenc Yannick Nézet-Séguin 📷 CEDIDA
El director canadenc Yannick Nézet-Séguin debutarà l’1 de gener del 2026 al capdavant del Concert d’Any Nou de Viena amb la intenció de «modernitzar» el recital de música clàssica més seguit del planeta gràcies a noves veus, com l’afroamericana Florence Price.
El director de 50 anys, un dels noms més influents del circuit simfònic, és també conegut per ser poc convencional dins de l’encotillat món de la música clàssica, amb una imatge més pròpia de la cultura pop, amb les ungles pintades i arracades. L’aposta per modernitzar el recital es pot veure en un repertori que, sense abandonar el protagonisme dels Strauss amb els seus tradicionals valsos, polques i marxes, incorpora cinc obres que s’escoltaran per primera vegada, entre les quals dues compositores: Florence Price (1887–1953) i Josephine Weinlich (1848–18).
La inclusió més cridanera al recital de la Sala Daurada és la de Price, una compositora afroamericana la música de la qual ha viscut un redescobriment internacional en l’última dècada, i el seu ‘Vals de l’arc de Sant Martí‘ hi sonarà per primera vegada. «Florence Price va ser una compositora injustament relegada i, segons les seves pròpies paraules, ho va ser pel seu gènere i per la seva raça», va explicar Nézet-Séguin a Viena sobre la inclusió de la compositora al recital, cosa que ell va demanar a la Filharmònica de Viena.
«I ara és una compositora molt important per a la història dels Estats Units, a més d’estar influïda, en certa manera, pel vals vienès. Així que la combinació de tot això amb el Concert de Cap d’Any mostrarà un pas endavant cap a una mentalitat més oberta i cap a un món de la música clàssica més obert», va afegir, sobre la seva idea de «modernitzar» l’esdeveniment musical més seguit del món.
Nézet-Séguin ha repetit en el passat que té l’ambició d’ampliar el missatge de la música clàssica construint un pont entre allò tradicional i sensibilitats més contemporànies.
Un dels grans impulsors per al redescobriment de Price han estat precisament Nézet-Séguin i l’Orquestra de Filadèlfia: les seves interpretacions i enregistraments han estat clau per donar a conèixer la compositora, un treball que a més va ser distingit amb un Grammy el 2022.
A més de Price, sonarà una altra peça d’una compositora: ‘Cançons de sirenes’, de l’austríaca Josephine Weinlich (1848-1887), fundadora i directora de la primera orquestra femenina d’Europa. El famós concert que se celebra cada 1 de gener va incorporar per primera vegada -en el 85è aniversari- l’obra d’una compositora el 2025, el Ferdinandus-Walzer de l’austríaca Constanze Geiger (1835–1890).
Alegria, esperança i un missatge de pau El director canadenc va explicar en una roda de premsa que el seu Concert de Cap d’Any vol transmetre «alegria», però també anar més enllà de l’entreteniment, cap a una forma d’«esperança compartida» gràcies a la música.
Com és tradició, el concert llançarà un missatge de pau al món, cosa que aquest any se subratlla a l’última peça del programa, ‘Palmeres de la pau‘, de Josef Strauss, just abans dels bisos més cèlebres: ‘El Danubi blau‘ i la ‘Marxa Radetzky’.
«I potser aquest sigui el missatge principal, el gran missatge, d?aquest concert: com reunir totes les cultures per intentar inspirar, a través de la música, la pau al món», va dir el director canadenc. «Perquè quan comencem a parlar, discutim i discrepem, però quan comencem a escoltar la mateixa música sentim que tenim més coses en comú que diferències», va concloure.
El nomenclàtor d’un poble no és un caprici, sinó una declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat ve reclamant des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola, més quan l’EMD va aprovar-lo en Junta Veïnal. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!
Mercè Rodoreda és l’únic carrer de Bellaterra dedicat a una dona, entre més de 100 carrers
MANIFEST PRO NOMENCLÀTOR FEMINISTA I DEMOCRÀTIC A BELLATERRA
El nomenclàtor d’un poble no és un caprici, sinó una declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra ve reclamant des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola. Aquestes administracions només fan que mirava cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en demo- cràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic. Als actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú no sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal-liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: el de la Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), el que demostra una profunda anormalitat.
Després de 15 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per nomenar els carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que l’EMD ha de proposar a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc estàn aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser comença a ser ja urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell de 1940 a 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que seguim reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra, així com afegir més de l’1 % actual de noms de dones als carrers del poble.
Bellaterra.Cat, és una entitat i mitja d’informació global “sense ànim de lucre” creada l’any 2009, i registrada a l’EMD de Bellaterra.
Aide-Mémoire du Sommelier va ser utilitzat durant molts anys en hotels, restaurants i escoles hoteleres de primer nivell a tot el món, i també per a qualsevol persona interessada en la gastronomia.
LLUIS TORRES ✍️ El petit gran llibre professional AIDE-MÉMOIRE DU SOMMELIER (Conrad Tuor-Rosse, (Lausanne, Suisse, 1914 – 2000), sempre m’ha sigut de gran ajuda en els restaurants i hotels que vaig treballar, ja que les seves petites mides és perfecte que tenir-lo sempre a la butxaca del vestit de sala. Reconec els èxits Conrad Tuor, que va ser professor i Maître d’Hotel a la prestigiosa Escola Hotelera de Lausana (Suïssa).
Presentació de l’Aide-Mémoire du Sommelier de Conrad Tuor 📷 BELLATERRA GOURMET
Va ser gràcies al seu desig de contribuir a l’aprenentatge d’aquesta gran professió, que es va crear l’edició suïssa, original en francès, l’any 1970. Aquest petit gran llibre va ser utilitzat durant molts anys en hotels, restaurants i escoles hoteleres de primer nivell a tot el món, i també per a qualsevol persona interessada en la vida gastronòmica.
També ha estat i és molt útil per saber preparar els diferents serveis de taula, amb ilustracions molt pràctiques, i saber quina ‘Mise en place” cal en cada moment.
Conrad Tour (Sumvitg, 1914 – Lausanne, 2000) 📷 CEDIDA
El Cantó dels Grisons (Suïssa), és el bressol de moltes personalitats que comparteixen els seus talents, una d’elles és Conrad Tuor, nascut al poble de Sumvitg. La trajectòria professional de Conrad Tuor va anar de pastor a cambrer i professor a l’Escola Hotelera de Lausana, i ha rebut un nom com a autor d’una de les obres de referència professional. Durant molts anys, aquest manual de servei personal (Aide-Mémoire du Sommelier) serà la guia autoritària per a un bon servei i molt pràctic pels coneixements i el “Savoir faire” gastronòmic.
“Treure a passejar la ‘table de fromages’ és més que un gest de luxe i hospitalitat: és un viatge experiencial que perllonga el relat gastronòmic i crea un vincle emocional amb el comensal”.
Fusta de formatges El Motel de Figueres i Restaurant Castell de Perelada 📷 CEDIDES
Quan finalitzen les passades salades del menú degustació d’alta cuina i el comensal es prepara per a les postres, entra en escena —amb precisió gairebé coreogràfica— el carro dels formatges.
Als restaurants d’excel·lència que l’incorporen, l’espectacle gastronòmic inaugura un nou acte, amb el formatge com a gran protagonista. Artesanal, i en molts casos ancestrals, cada varietat explica la seva història. Perquè el formatge és cultura: un producte viu i variat, amb matisos infinits, sabors insospitats i textures sorprenents, reflex del territori i la tradició dels qui l’elaboren.
Tot i que la famosa ‘table de fromages’ és un ritual d’origen francès, en alguns restaurants de la Guia MICHELIN s’ha convertit en aquest fi de festa imprescindible, una demostració d’hospitalitat que ens convida a viatjar pels paisatges, les tradicions i les mans artesanes que donen forma a cada formatge.
De vegades, els carros ofereixen formatges de la terra de llet crua de cabra, ovella o vaca; altres, presenten apostes internacionals. Però sempre hi ha un perquè darrere de cada peça, servides de manera invariable al punt òptim de maduració.
Castell Perelada 📷 CEDIDA
CASTELL PERELADA,o l’art d’escollir entre 75 formatges singulars (Peralada, Girona)
El restaurant Castell Peralada, ubicat en un castell medieval i distingit amb una estrella MICHELIN, presumeix d’un dels carros de formatges més espectaculars d’Espanya. “De les més de 300 referències que fem servir, cada dia exposem unes 75. D’elles, 50 són espanyoles, de proximitat —incloses les de les Canàries—, i la resta procedeixen de França, Itàlia o Suïssa. No deixo de viatjar a la recerca de nous formatges, m’apassiona”, explica Toni Gerez, cap de sala per a l’establiment. “Els formatges ens traslladen al lloc d’origen: les escorces, amb els fongs que s’hi desenvolupen; les aromes i sabors dibuixen un paisatge concret…”
Entre les seves preferències hi ha oferir als clients un mateix formatge en diferents moments de maduració. “Per exemple, un Comté de 12, 24 i 36 mesos, perquè descobreixin com evolucionen les aromes, els sabors i, sobretot, les textures amb el pas del temps. El nostre carro s’organitza així: primer els formatges de pasta tendra -amb escorces florides-; després els de pasta premsada i cuita; els més intensos, com el Tupí, el Gazta zaharra o els Almogrotes”. Amb la mirada posada en el futur, afegeix: “hi ha una granja propera que té ovelles de raça ripollessa, i que volem que ens facin un formatge personalitzat”.
Sobre la degustació, ho té clar: “els formatges es prenen sols; entre l’un i l’altre, potser, hi pot haver alguna fruita que netegi el paladar. Encara que, més enllà del popular “raïms i formatge saben a petó”, la combinació més màgica és amb codonyat o amb una melmelada de figues i taronja amarga”.
El Motel 📷 CEDIDA
EL MOTEL, respecte absolut per un producte viu que evoluciona (Figueres, Girona)
Ingredients frescos, locals i de temporada, juntament amb receptes de cuina tradicional catalana i internacional des del 1961, són la senya d’identitat d’aquest restaurant de l’Alt Empordà, que, a més, té un carro de formatges digne dels paladars més exigents. Jaume Subirós, xef i propietari de l’establiment, ho té clar: “més enllà del producte en si, el carro de formatges és cultura servida a taula; és història, educació del paladar i respecte a un producte viu que evoluciona amb el temps. diari, perquè necessita la mateixa cura que un ésser viu”.
La devoció de Subirós pel producte no és arbitrària, “em recolzo en lectures, tasts, viatges i el contacte directe amb els productors. de sortir al carro; durant aquest temps maduren, respiren i arriben al punt just que volem oferir al client”. I quina nova adquisició té Jaume al radar? “Els formatges de Phil, d’Artesans dels Avalls, elaboracions artesanals que barregen arrels angleses amb productes locals catalans”.
Per tancar el seu recorregut apassionat pel món del formatge, el xef d’El Motel sentencia: “El formatge pot ser el gran final d’un dinar memorable o, mal elegit, l’inici d’una gran decepció”.
LLUUS TORRES ✍️ Ahir, 28 de desembre, la notícia sobre l’annexió oficial de Bellaterra a Sant Quirze del Vallès ha estat la innocentada de Bellaterra.Cat
No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. PHILIPPE RENAUDIN
“Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola: una oportunitat per corregir una disfunció territorial amb visió sostenible” és un article de l’advocada bellaterrencs Elisenda de Clascà, publicat recentment als mitjans Bellaterra.Cat i elCugatenc
El bellaterrenc Philippe Renaudin 📷 ARXIU BELLATERRA. CAT
Un article excel·lent que posa el dit a la nafra: Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola arrosseguen des de fa dècades una disfunció territorial que només es pot resoldre amb una decisió clara de la Generalitat.
No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. Arribats a aquest punt, la realitat és molt simple:o s’aval·la l’annexió a Sant Cugat i es resolen d’una vegada tots els problemes de gestió, serveis i coherència territorial; o es denega, i seguirem exactament amb els mateixos problemes de sempre. No hi ha tercera via.
El que cal és tancar etapa i girar pàgina. La ciutadania ha parlat, els informes tècnics existeixen, i el territori necessita estabilitat i una estructura administrativa que tingui sentit. Prolongar la indefinició només genera més confusió i més ineficiències. Per això, aquest moment és una oportunitat real perquè la Generalitat actuï amb valentia i responsabilitat. Decidir és avançar; ajornar és quedar-se encallats en el passat.
Drac i esquirol al Parc de Les Morisques de Sant Quirze del Vallès
Un comunicat oficial de la Generalitat de Catalunya, confirma els rumors que ja fa setmanes que corrien entre despatxos i lobbys. Bellaterra ja no dependrà ni de l’alcalde de Cerdanyola ni de l’Alcalde de Sant Cugat, sinó que serà governat per una Alcaldessa!, un nou lideratge femení que en aquesta ocasió dependrà de Sant Quirze del Vallès.
Efectivament, Informa govern de la Generalitat, en exercici de les competències territorials que li pertoquen, que s’està preparant una proposta detallada per a l’Annexió de Bellaterra a Sant Quirze del Vallès, atès el creixent conflicte institucional entre Sant Cugat i Cerdanyola, però reconeixent alhora la necessitat de solventar la desafecció administrativa creixent de Bellaterra, aprofitant l’actual cohesió territorial que també ostenta Bellaterra respecte d’aquest Municipi Veí.
Bellaterra i Sant Quirze comparteixen una gran extensió de territori que requereix una actuació conjunta i coordinada : Els Nostres Boscos. “Ara més que mai!” -Manifestaven els responsables de Governació-, sortint del risc d’incendi que aquest estiu marcava l’agenda en un escenari d’implacable sequera, i entremig de l’actual gestió de la crisi porcina, l’entorn natural ha guanyat prioritat en la gestió municipal i ha donat el braç a tòrcer en aquest pols d’Ens Locals provocat pel procediment d’annexió.
Fonts de Govern, posen en valor la necessitat del Municipi de Sant Quirze en seguir creixent, quin esta expandint-se precisament en una gran extensió de zona urbanitzada de cases unifamiliars, molt similar a la que sempre ha configurat Bellaterra, i posa en qüestió les ja saturades infraestructures Municipals de Sant Cugat i Cerdanyola, dos pobles que a data d’avui, a demés, encara no tenen resolt el seu límit interterritorial.
El President de Bellaterra, Josep Maria Riba (BE), apunta que la decisió de la Generalitat permetria transformar la EMD de Bellaterra, en un Consell de Barri, i comunicar els dos pobles mitjançant una gran zona de serveis esportius, que inclourien una piscina pública amb servei per a les Escoles de Bellaterra.
En l’entrevista feta després de les festes nadalenques, el President també ha traslladat que les dates de les Festes Majors amb Sant Quirze serien les mateixes, dies en els que les dues comunitats podrien aprofitar per entrellaçar amics i famílies.
L’excel·lentíssima Alcaldessa de Sant Quirze del Vallès, Elisabeth Oliveras (Junts per Sant Quirze), ha expressat la amb to constructiu la seva sorpresa i agraïment, a una proposta que li resulta “engrescadora pel nostre col·lectiu”, i que permetrà a Sant Quirze i Bellaterra créixer en qualitat de vida i de serveis.
Tot plegat, un viratge de 360 graus en la posició de la Generalitat, que ha sorgit del gruix de l’expedient tècnic que s’ha elaborat a l’efecte de l’annexió, i que ja compta amb el vist i plau dels distints departaments de territori, tot això, sense perjudici dels tràmits que calgui fer en un futur i de la final decisió que implicarà als ciutadans de Bellaterra.
Sense oblidar la crítica a “un temps que sesforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.
Ocell de bosc d’Antoni Puigverd 📷 BELLATERRA. CAT
OCELL DE BOSC és un llibre àlbum de records, idees i pensaments, en què l’Antoni Puigverd expressa la seva visió del món, a través de textos de formats molt diferents. Les experiències al voltant del menjar, des dels primers records amb la família fins al present, són reviscudes en aquest llibre amb pausa i amb una ambició literària cada dia més difícil de trobar.
Com a La Finestra Discreta, també de Libros de Vanguardia, Ocell de Bosc és una barreja de dietari i llibre de memòries que beu de la tradició de Pla, Leopardi o Goethe. Diversos gèneres s’hi barregen: del narratiu a l’aforístic, de l’assaig literari a l’elegia.
També hi treuen el cap figures de l’escena política, amb qui l’autor ha compartit taules i sobretaules. Sense oblidar la crítica a “un temps que s’esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.
“Per commemorar el 80è aniversari del naixement del gran pianista, Decca publica una col·lecció de concerts inèdits que abasten 32 anys de la seva carrera. Aquests inclouen obres de Haydn, Mozart, Beethoven, Schumann, Chopin, Mussorgsky, Bartok i altres, que Radu Lupu només va interpretar en públic.Aquesta caixa també inclou dues sonates de Schubert enregistrades a l’estudi el 1995, però el llançament de les quals havia rebutjat”
Radu Lupu i Horaci Miras a l’últim concert del gran pianista, al Palau de la Música Catalana
LLUIS TORRES|Avui, dia de Sant Esteve, les gravacions de Radu Lupu, un dels pianistes més grans de la seva generació, nascut el 30 de novembre de 1945 a Galati (Romania), nacionalitzat britànic i resident a Lausanne (Suïssa), va morir el 17 d’abril de 2022, als 76 anys, a casa seva de Lausana. Els darrers anys de Radu Lupu van estar marcats pels seus persistents problemes de salut, fins que l’any 2019, coincidint amb el seu últim recital al Palau de la Música Catalana, va decidir posar punt i final a la seva carrera. Va participar a les temporades de l’OBC, sota la direcció del titular Lawrence Foster. Cal recordar que per la seva malaltia d’esquena sempre substituïa la banqueta del piano per una cadira normal.
Caixa de Radu Lupu. Enregistraments inèdits 1970 – 2002 – DECCA
Robert Schumann Sonata núm. 1 op.11 en fa# menor 1r moviment: introduzione, un poco adagio – allegro vivace Festival de Ludwigsburg, 29 de setembre de 1973
Robert Schumann Carnaval de Viena op.26 Romanze Amsterdam, Concertgebouw, 29 de maig de 1983
Robert Schumann Estudis Simfònics, Op. 13, fragments. Londres, St. John’s Smith Square, 3 de setembre de 1988
Franz Schubert Sonata D.850 en re major Final, rondo allegro moderato Enregistrament d’estudi 1995
Variacions sobre un tema de Haydn, per a 2 pianos, de Johannes Brahms , Radu Lupu i Murray Perahia , document de YouTube de 1981
Modest Mussorgsky Quadres d’una exposició (fragments) Bydlo – Passeig – Ballet dels pollets a les seves closques – Samuel Goldenberg i Schmuÿle Amsterdam, Concertgebouw, 1 d’abril de 1984
Wolfgang Amadeus Mozart Rondo final del Quartet per a piano K.478 amb membres del Quartet Jerusalem (Chaim Taub, Daniel Benyamini, Uzi Wiesel) Enregistrament d’estudi 1976
Joseph Haydn Andante amb variacions en fa menor (inici) Londres, Wigmore Hall, 1988
Guanyador d’un premi Grammy
Entre 1970 i 1993, Radu Lupu va fer més de 20 enregistraments per a Decca Records. Els seus enregistraments en solitari, que van rebre una aclamació considerable, inclouen obres de Beethoven, Brahms, Grieg, Mozart, Schubert i Schumann, incloent-hi tots els concerts per a piano de Beethoven, cinc sonates per a piano i altres obres en solitari. A més, Radu Lupu també és conegut per les seves interpretacions d’obres de Bartók, Debussy, Enescu i Janáček, entre altres compositors. Radu Lupu va ser nominat a dos premis Grammy, guanyant-ne un el 1996 per un àlbum de dues sonates per a piano de Schubert. El 2016, va ser nomenat Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic. Al llarg de la seva carrera, Radu Lupu sovint es va negar a concedir entrevistes a la premsa per “por de ser malinterpretat o mal citat”. A més, Lupu normalment no permetia que els seus concerts es retransmessin per ràdio ni que li fessin fotografies.
Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Lawrence Foster, ex director d’orquestra de l’OBC
Radu Lupu es va casar dues vegades. La primera esposa, la violoncel·lista “Lisa” Elizabeth Wilson (nascuda el 1947), filla del diplomàtic Sir (Archibald) Duncan Wilson, amb qui es va casar el 1971, amb qui va tindre el fill Daniel, Lisa era filla del diplomàtic Sir (Archibald) Duncan Wilson, la segona, el 1990 amb Delia Bugarin, violinista de l’Orchestre de Chambre de Lausanne
Radu Lupu estava fermament establert com un dels músics més importants de la seva generació. Nascut a Romania, va començar les classes de piano amb Lia Busuioceanu als 6 anys. Als 12 va debutar en públic amb un programa complet de música pròpia. Va continuar els seus estudis durant diversos anys amb Florica Muzicescu i Cella Delavrancea abans de guanyar una beca el 1961 al Conservatori de Moscou on va estudiar amb Galina Eghyazarova, Heinrich Neuhaus i més tard amb Stanislav Neuhaus. Va guanyar el primer premi en tres concursos: el Van Cliburn de 1966, l’ Enescu International de 1967 i el de Leeds International de 1969.
Radu Lupu va actuar amb totes les grans orquestres del món, inclosa la Filharmònica de Berlín (amb qui va debutar al Festival de Salzburg el 1978 amb Karajan), la Filharmònica de Viena (amb qui va obrir el Festival de Salzburg el 1986 amb Muti), la Royal Concertgebouw, totes les grans orquestres de Londres i totes les grans orquestres americanes. Als EUA les seves primeres aparicions significatives van ser l’any 1972 amb la Cleveland Orchestra i Barenboim a Nova York, i amb la Chicago Symphony i Giulini. Ha tocat a la majoria dels festivals de música notables i ha estat convidat habitual als festivals de Salzburg i Lucerna.
Els seus enregistraments per a Decca inclouen els Concerts per a piano de Beethoven, el Concert núm. 1 de Brahms, els Concerts de Grieg i Schumann, les Sonates completes per a violí i piano de Mozart amb Szymon Goldberg, Debussy i Franck i Sonates per a piano amb Kyung Wha Chung i obres en solitari de Beethoven i Brahms. , Schumann i Schubert. El 1995 va guanyar 2 premis en la categoria “Millor disc instrumental de l’any”: un Grammy per les Sonates de Schubert en la major D664 i si bemoll major D960, i un premi Edison per Kinderszenen, Kreisleriana i Humoresque de Schumann. També ha realitzat dos discos amb Murray Perahia (CBS), dos discos de Schubert Lieder amb Barbara Hendricks (EMI), i un disc de peces a quatre mans de Schubert amb Daniel Barenboim (Teldec).
La temporada 2009/10 compta amb una residència amb la Tonhalle Zurich, que inclou una gira per Alemanya, actuacions a Zuric amb David Zinman i (més tard a la temporada) amb Franz Welser-Most, un concert de cambra amb membres de la Tonhalle Orchestra i un recital en solitari. Altres compromisos inclouen aparicions en concerts amb la London Symphony i la London Philharmonic, la Filharmònica de Berlín, la Filharmònica estatal de Baviera i la Filharmònica de Munic, i l’Orquestra de París. Inolvidables els seus concerts a Barcelona, Girona, Bilbao, Madrid, Ginebra, Viena, Roma, Florència i Milà.
Els concerts als EUA inclouran actuacions amb la Chicago Symphony i dues cites al Carnegie Hall de Nova York; un recital i un concert amb la Simfònica de Cincinnati. L’any 2006 el Sr. Lupu va rebre 2 premis: el Premio Internazionale Arturo Benedetti Michelangeli i, per segona vegada, el premi Abbiati (conferit per l’Associació de la Crítica Italiana). Abans l’havia guanyat el 1989.
I somreia d’una manera que als nens els va entrar por, Barbeta de Ploma va obrir un quartet, i després un altre, i va dir:
-Aquí dormiren Juanito i Federico, i allà Luisita, perquè els mortals sou febles i no podeu passar-vos sense dormir.
Però què delicioses eren aquelles alcobetes! Luisita va veure un llit preciós, molt baix, tou i tou, amb mantetes de llana i ploma, tan calenta i suau com una falda materna. Del sostre penjava una làmpada, la qual va dir Barbita de Ploma que s’apagaria sola quan la nena dormís, i que la despertaria quan fos hora d’aixecar-se. Hi havia, a més, un bany a la cambra, que brillava de net i amb l’aigua clara com el vidre; un armari a la paret per guardar-hi els vestits; un escambell per seure i un costurer moníssim amb tots els seus accessoris.
-Tot això ho he arreglat jo mentre dormíeu a la neu va dir Barbita de Ploma, doncs volem que visqueu a gust i que us trobeu contents en la nostra estada.
Juanito i Federico tenien també llits excel·lents, però el bany estava fora de l’habitació, on es banyaven els gnoms, i el que havia d’adornar el seu quartet ho havien de fer ells mateixos, cadascun segons el seu gust i les seves inclinacions.
La fatiga els va rendir ben aviat i tots tres van quedar profundament adormits.
A l’altre dia van començar a aprendre els seus oficis. Federic va insistir a ser miner, Juanito a ser ferrer, i Luisita va voler aprendre a teixir mantons tan bonics com els que havia vist. Cadascú va ser portat al seu treball, en què al principi es van mostrar molt malestres; però els amiguets tenien tal paciència que reien dels seus aprenents i tornaven amb el major afecte a ensenyar-los la taverna. A Federico no li agradava el seu ofici tant com suposava; aquella feina no era una tasca agradable; a vegades fins i tot sentia haver-ho dit, i ara només pensava a agafar quantes pedres precioses pogués necessitar de tota la vida i escapar ocultament. Després de molt buscar va trobar part del camí que havia recorregut amb Seteta Blava i va temptejant amb cura al llarg del mur de roca; però de sobte, en lloc de l’obertura que esperava, sentia que un ens minúscul li pujava al clatell, li llençava fortament les cames al voltant del coll i començava a espantar-li les espatlles amb uns corretges finíssimes. Federico va arrencar a córrer, cridant, però va ser inútil; malgrat els seus plors, picar de peus, rebolcades i sacsejades, no va poder veure’s lliure del seu misteriós enemigo; aquest seguia ferm, agafat com una palla i sacsejant com un epilèptic. D’on trauria l’ens microscòpic aquella mà de ferro? Federico, retorçant-se de dolor, va prometre que no seria lladre; que obeiria i tractaria d’esmenar-se; però aquestes promeses no tenien cap efecte: els cops redoblaven sense disminuir en força. Finalment Federico no va poder ni cridar ni llorar; li va semblar que és moria i va quedar estès, sense mirar ni tan sols el seu botxí: tal era l’esgotament que sentia. En això va arribar Seteta Blava, el va mirar compassivament, el va carregar sobre les esquenes i el va posar en un bany calent. Al principi li va produir aquest a Federico un nou i intensíssim dolor; l’apallissat va creure que els nans volien acabar amb ell, però de cop va cessar el terrible coïssor de les esquenes i el nen va començar a sentir-se millor. Aleshores va trencar a plorar i va tornar a prometre que seria bo i que dominés els seus mals pensaments per tal que no li fessin treballar a la mina, doncs entre el carbó acudeixen les males idees. Per què no el destinaven a picar feltre, oa treballar en els tallers hidràulics? Ell treballaria en tot, però no a obscures sota la terra. Mentre parlava així, se li anaven guarint les ronxes en aquella aigua pura i fresca; i quan Seteta Blava el va deixar sortir, ja tenia totes les ferides tancades, cicatritzades i sense cap dolor; només sentia debilitat pels passats patiments. Aleshores se li atropellaren al cap una multitud d’idees lletges de venjança, i pregà a Seteta Blava que li digué qui l’havia maltractat tan cruelment. A tal pretensió no va voler accedir el prudent amic, el qual va dir:
-Qualsevol de nosaltres que et sorprengui en una mala acció et tractarà de la mateixa manera. Amb nosaltres no es poden fer servir bromes de mal gènere; som molt condescendents, però castigem sense pietat els mals instints. T’aconsello, com a bon amiguet, que procuris sobreposar-te a aquesta classe de pensaments, doncs he d’advertir-te que abans que t’escapessis ja havíem llegit sobre el teu front el que intentaves fer. Nosaltres tot ho veiem, fins al més ocult i secret que penseu; per això hem tirat sobre les teves esquenes una altra càrrega molt diferent de la que tu imaginaves, i en la qual pensaràs mentre visquis, evitant-te així que tornis a caure en la temptació. Continua treballant una altra mica en el carbó, ja que tu mateix ho vas triar, i quan hagis après t’ensenyarem altres coses. Lamento haver-te induït a la temptació; per això t’he curat tan aviat en comptes de deixar-te amb les ferides que t’haguessin desesperat de dia i de nit; però ara tingues paciència.
Un dia va dir Federico tímidament:
-Quant m’alegraria de veure el sol!
El mateix desig van expressar Juanito i Luisita, i Seteta Blava els va conduir a la praderia i al bosc, on anava a recollir bolets per al sopar. Els nens es van alegrar molt en veure’s en la deliciosa espessor, però aviat van voler tornar a trobar-se entre els nans amb qui els anava tan a demanar de boca.
Juanito i Luisita, ocupats en la seva feina, no havien vist el càstig de Federico, encara que sí que van sentir els crits, que els van espantar molt. Luisita es va tapar les orelles plorant; Juanito va voler acudir a socórrer-lo, però la mirada del seu mestre li va clavar al lloc i no li va permetre allunyar-se.
-Aquí no us passarà res dolent- els va dir l’home-bruc. Si no penséssim només en el vostre bé, no us hauríem portat amb nosaltres. Juanito, agafa aquest ferro, que està al punt; mira quin vermell està: dóna glòria veure’l!
Luisa i Juan es van sorprendre molt en trobar a Federico bo i sa, encara que tan avergonyit, que amb prou feines es va atrevir a dir-los el que li havia passat. El seu bonic vestit de llana estava esquinçat, i, per a més vergonya, el nen va haver de seguir vestint-lo força temps, fins que els amiguets van considerar que el càstig era suficient i li van donar roba nova amb l’afegiment de molt bons consells, que va escoltar humilment. Els punys de ferro dels gnoms tenien admirats als nens, i encara que aquests eren molt més grans que els seus amics, els tenien tanta por que no s’atrevien a pensar res que no fos bo.
El temps havia passat molt més de pressa del que els nens s’haurien pogut imaginar. Juanito, Luisa i Federico s’havien convertit en joves robustos i esvelts, hàbilíssims en moltes professions. Sabien construir mobles i carruatges, cosir i apedaçar-se la roba, teixir catifes, tapissos i admirables teles de llana, com les que havien vist el primer dia. La seva tasca potser no superava els finíssims teixits que feien servir les fades; però, de tota manera, era del més delicat que els homes poden conèixer. La gent jove estava ja en disposició de fundar un poble.
Llavors va descobrir Juanito, a qui ja començava a apuntar el bos, que Luisita era molt bonica. Havia crescut molt i era esvelta i flexible; tenia uns ulls grans, blaus i ombrejats, com llacs adormits entre muntanyes; cabells rossos, que queien, quan els deixava anar, com cascada d’or al llarg del seu cos; el front blanc i espaiós, i la boca somrient oprimia com en estoig de grana dues fileres de dients menuts i blanquíssims.
Joan tenia raó; la que fou nena era ja dona bella, i ell, maldestre, no ho havia notat fins aquell moment, en què semblava que li queia una bena dels ulls. El noi no va poder contenir un profund sospir.
-¿Per què sospires?-li va preguntar una veu molt familiar.
-En realitat no ho sé. Pensava que la Luisita està molt bonica.
-Però això no és motiu de tristesa, sinó de joia.
-Ja ho creo! Si jo sabés el que seria de mi, li diria que fos la meva dona; però tal com estem, no sé si serà bogeria pensar-hi.
-Per què no els ho dius? Si t’estima, casa’t amb ella, que nosaltres ja tindrem cura del vostre futur.
A Joan se li van omplir els ulls de llàgrimes; va agrair el consell i va pensar, en efecte, que havia de parlar amb Luisita. Però això se li feia molt penós, malgrat la fraternal confiança amb què la tractava i que, excepte les hores de feina, sempre estaven junts. Per fi la va convidar a que l’acompanyés al bosc, i van pujar per llargs passadissos espirals fins a sortir a l’aire lliure. Cantaven els ocells, i els raigs del sol, entreobrint suaument el fullatge, brincaven a les rosses crenchas de Luisita, que, resguardada de la llum del dia al cor de les muntanyes, es conservava tan blanca com la flor de la pomera.
-Luisita-va dir Juan per fi, trencant un prollongat silenci.
La jove va mirar somrient al seu company i va dir:
-Joan.
Aquest, llavors, la va estrènyer entre els seus braços, la va besar
i li va dir:
-Has de ser la meva dona, Luisita.
-Amb tota la meva ànima -va respondre la jove amb veu dolcíssima, mirant amorosament a Joan.
I el sol, que va semblar sentir l’alegria d’aquells nens, va vessar tota la seva esplèndida bellesa per la praderia i pels ondulants i rumorosos cims del bosc. Déu els va beneir.
Quan, agafats de la mà, van tornar a enfonsar-se en les profunditats de la muntanya, s’asfixiaven sota aquell les retorçades voltes de granit; van voler sortir de nou a l’aire lliure, i encara que no diguessin res, per no semblar ingrats, els gnoms ja havien endevinat tots els seus pensaments.
-Fills meus- els van dir els amiguets, creiem que heu après ja prou a la nostra companyia i que podeu molt bé fundar llar pròpia. Nosaltres us ajudarem, i no heu de ressentir-vos perquè no ens tingueu al vostre costat.
Els joves van agrair commoguts la bondat dels seus benefactors i van expressar el desig de provar-los la seva gratitud consagrant-se a servir-los, ara que podien ser-los útils.
-No, estimats nens; no necessiteu agrair-nos res, ni treballar per a nosaltres; la millor recompensa que ens podeu oferir és ensenyar a altres el que aquí heu après.
L’únic que no estava content era Federico, el qual s’havia convertit en un treballador hàbilíssim, conscienciós, bo incansable; però que, des que Lluïsa i Joan s’havien proposat casar-se, romania ombrívol i callat; ja ni tan sols mirava a la seva amiga, i quan els nans li van oferir la llibertat es va negar a acceptar-la, dient que totes les seves alegries i satisfaccions estaven dins la muntanya.
Els gnoms ja havien notat que Federico estimava secretament a Luisita; però no ho van donar a entendre i li van agrair que desitgés romandre en la seva companyia.
-Aviat voldràs tornar al teu món -li van dir;-per fi ets un mortal i no podràs viure sense els teus iguals, sense sol, sense camps i sense boscos.
ELS GNOMS, per Carme Sylva, 1906
Federico va arronsar les espatlles i va seguir el seu camí. Joan i Lluïsa es van casar poc després, ia penes van sortir del temple se’ls va presentar un anell per guiarlos a la nova llar. El qual va resultar ser una caseta aixecada al vessant de la mateixa muntanya que habitaven els gnoms, i construïda tota ella de granit.
-Veieu, fills meus? Això us ho hem fet nosaltres, perquè us volem com si fóssiu els nostres propis fills. No hem volgut que us allunyeu gaire, i us hem deixat la caseta perquè l’equipeu vosaltres mateixos al vostre gust. Aquí teniu les robes que heu fet durant la vostra estada amb nosaltres; aquí tens el teler que tu vas construir, Joan, i aquestes són les mantes que ha teixit Luisita. Tot el bo us ho hem ide guardant perquè ho tinguéssiu ara a la vostra caseta. Federico us regala tot el que ha fet a la ferreria i que serveix per a la cuina i el celler; i també us mana tota la seva obra de talla, pregant-vos que ho accepteu.
Aquell dia va ser veritablement bonic per als joves, encara que els dominava la tristesa de la separació. Van prometre visitar sovint els seus benefactors, i les primeres labors que van fer les van destinar a ells.
Els nuvis, enmig de la seva felicitat, sentien pena perquè Federico no pujava mai a veure’ls, i Luisa va ser qui va comprendre, abans que Joan, el motiu de tal re-traïment.
Un dia va pujar Seteta Blava a portar-los bolets i per ell van saber que Federico, incapaç de suportar la solitud en què es trobava, havia sortit per a aquelles llunyanes terres on abunda l’or, seguint la inclinació que havia revelat quan era nen: Federico esperava, segons el testimoni de Seteta Blava, amb més si de les muntanyes.
-¡Quina llàstima va afegir l’afectuós homenet que aquest noi no pugui dominar les seves ànsies d’or! Però qui ho sap? Potser sàpiga fer-lo servir quan tingui molt.
Seteta Blava no es va equivocar. Federico va ser un hàbil miner i va tornar al cap d’alguns anys amb la seva dona joveneta, una jove molt maca que només parlava anglès. Es va establir al mateix vessant en què vivien els seus companys, i el primer que va fer va ser presentar la seva dona als gnoms i ensenyar-li tots els tallers dels seus antics amiguets. Poc temps després va començar un moviment meravellós en tota aquella muntanya; i va sorgir un poble que no va trigar a convertir-se en ciutat populosa, i on els fills de Juan i Federico figuraven com les més encimbellades personalitats. En aquella població s’exercia totes les professions i totes les arts, amb tanta intel·ligència que els gnoms estaven bojos d’alegria i de vegades exclamaven, fregant-se les mans:
-Ara sí que hem fet una de les nostres! Cal provar una altra vegada amb els homes; cal començar de nou.
Però no tots els nens es deixaven educar tan dòcilment com els tres primers. Alguns els van proporcionar als gnoms tals disgustos, que avui els diminuts habitants de les muntanyes han renunciat per complet a l’educació de petitons estranys. Diuen, i tenen raó, que la ciutat fundada pels primers és magnífica; que no n’hi podria haver una altra d’igual i que s’havien d’acontentar amb el que havien fet els homes, perquè no sempre es repeteixen les coses agradablement i feliçment en aquest món. Afegeixen que al cor de les muntanyes hi viuen, des de fa molts segles, l’harmonia i la pau; i que el sol ha d’enllumenar coses molt repugnants sobre la superfície de la terra.
Els fills dels gnoms es van fer vells molt abans que els seus benefactors; però, en canvi, van tenir una munió de néts, els fills dels quals, que encara viuen, han oblidat la font de la seva fortuna i l’origen de la seva felicitat.
Els gnoms els ajuden sovint; però en secret, sense que ells mateixos ho sàpiguen. A vegades es troben fet la feina, i com que no poden sospitar la manera de verificar-se la misteriosa transformació, queden sorpresos, i augmenta la meravella quan el rebesavis els parla de la muntanya i dels anells que pul·lulen a les seves entranyes.
-Qui sap-els diu somrient-si us ajudaran, sabent que sou els nostres rebesnéts!
Però els nens d’ara pensen que tot ho saben; que res bay per a ells ocult. I com que el mestre no els diu mai que hi ha habitants a l’interior de les muntanyes, no volen creure semblants llegendes. El tata-rabuelo, mentrestant, somriu pels seus endins i no diu: aquesta boca és meva.
BELLATERRA.CAT 