Bellaterra, 27 de setembre de 2026
“Una guerra que els espanyols hem de considerar com un fet històric, enterrant definitivament els que hi participem en un o altre bàndol, rancúnies i odis, sense pretendre que els heretin les noves generacions” *ANTONIO CORDÓN GARCÍA
📷 Cedida Isidro Jara Hernández
Fa gairebé trenta anys que això va passar. Avui, milions d’espanyols saben que la guerra la va perdre Espanya, en la llibertat trepitjada, en la independència hipotecada, en el prestigi internacional anul·lat, saben que la van perdre la immensa majoria dels espanyols, d’un i altre camps.
Una guerra que els espanyols hem de considerar com un fet històric, enterrant definitivament els que hi participem en un o altre bàndol, rancúnies i odis, sense pretendre que els heretin les noves generacions.
Però una guerra que va ser la primera batalla dels pobles contra el feixisme, de la qual s’han escrit i se segueixen escrivint centenars de llibres, perquè el seu valor essencial i exemplar de lluita per la llibertat segueix i seguirà sempre viu, mentre existeixi un país que es vegi obligat a lluitar per la seva independència amb les armes a la mà, mentre existeixi un poble que es bata per la democra que combatin contra la tirania i el despotisme, pel progrés i la pau.
Tampoc ja no dubta ningú que la causa principal de la pèrdua de la guerra per part dels republicans espanyols va ser l’ajuda militar directa que van prestar als generals revoltats les potències feixistes, molt més gran, en aquest aspecte, per raons òbvies, de la que va rebre el nostre poble, de la Unió Soviètica en primeríssim lloc i també de Mèxic. Va ser l’ajuda indirecta que van prestar a Franco els Governs anomenats democràtics, cecs davant el perill que ja planava també sobre els seus països, amb la política infame i maldestre de la “No Intervenció”.
Com a corol·lari d’aquesta política cal qualificar la sublevació casadista.
Certament, altres causes, reflectides en aquests records personals –potser excessivament– van influir negativament en el desenvolupament de la lluita popular i la van afeblir. Mas tampoc, com a compensació, van deixar d’influir causes negatives secundàries en el desenvolupament de la guerra per part dels feixistes: ruptura de la unitat, lluites polítiques internes, subversions, rivalitats entre els comandaments, direcció militar deficient en diverses operacions, etc. La diferència és que, mentre en els nostres escrits, encara que siguin més o menys subjectius, no s’oculten aquestes debilitats i falles, cap participant del bàndol franquista s’atreviria a reflectir-les en els seus, ni ara, ja que sap que s’exposaria a trobar els seus ossos en una presó, en el cas, improbable, que li fos permès publicar.
Els vencedors feixistes estan obligats -jo diria condemnats- a ser sistemàticament i totalment “triomfalistes” en els seus escrits i discursos, a rompre que tot va marxar com una seda sota la direcció genial del cap de l’Estat, que el Caudillo va preveure el desenvolupament de la guerra des del principi fins al final en els seus detalls més petits i que va guanyar totes les batallas.
Amb la terminació de la guerra va començar per a mi, com per a tants altres espanyols, el desterrament. Que ja dura trenta anys, però que no ens ha allunyat la majoria dels exiliats d’una pàtria que Franco no ens pot treure perquè va amb nosaltres sempre, al nostre cervell i als nostres cors d’espanyols.
Espero continuar parlant als meus lectors – ja que espero també tenir-los d’aquells trenta anys, continuant aquests records. Potser comenceu l’escriptura de la tercera part per celebrar els vuitanta anys. I que vostè ho vegi, estimat lector. Que ho vegem junts a la nostra Espanya.
* ANTONIO CORDÓN GARCÍA (General Estat Major República Espanyola), París, 1971
** Els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST) van ser unitats de treball forçat creades per la dictadura franquista durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra per castigar i explotar els soldats i joves considerats políticament “desafectes” o contraris al règim.
