Bellaterra, 23 de setembre de 2026
“L’única reglamentació del treball que hi havia era la que organitzaven els mateixos cambrers de l’Aliança, no es podia pactar amb els empresaris i l’administració de l’estat, quan es definia, generalment ho feia del costat dels patrons qualificació de domèstics o elaborava una legislació que no es complia”.
Manel Masó✍️Durant les dues primeres dècades del segle XX, a Barcelona, l’ofici de cambrer es va consolidant molt lentament degut a una patronal fondista molt combativa ia un Estat Espanyol que no avançava gens en matèria social. Van ser els anys de la consolidació d’una nova indústria, la de l’hoteleria, i els empresaris i l’administració eren més atents a crear les condicions per a l’arribada de turistes estrangers que a millorar les condicions laborals i de vida dels treballadors. Hem vist com després de la segona vaga per la festa setmanal només s’aconseguí una festa quinzenal i no a tots els establiments, o també que la problemàtica del treballador “domèstic” no és solucionà – sembla- fins 1920, o bé, que quan s’aprovà la jornada laboral de vuit hores, els empresaris fondistes ràpidament demanaren no paraven de demanar una solució a la problemàtica dels cambrers dels cafès-concert, veien que en lloc de disminuir i de tancar-se, incrementaven el seu nom a la nostra ciutat.
L’única reglamentació del treball que hi havia era la que organitzaven els mateixos cambrers de l’Aliança, no es podia pactar amb els empresaris i l’administració de l’estat, quan es definia, generalment ho feia del costat dels patrons qualificació de domèstics o elaborava una legislació que no es complia. Uns anys més tard, sembla que la situació, però, s’havia encaminat. A les Bases del Treball de 1934, i en un Acord de 8 de març, el Jurat Mixt d’Hoteleria de Barcelona establia una normativa on s’observava una clara jornada laboral -amb un dia de festa setmanal-, s’organitzaven les malalties i substitucions, es definia la indumentària, s’establien uns salaris i s’intentava posar ordre en el dels ajudants.
Per tant, podem concloure que durant les dues primeres dècades del segle els cambrers barcelonins van estar summament desemparats al seu enfrontament social amb la patronal i l’Estat, i només es tingueren a si mateixos, les seves Societats, per fer front a un món laboral sense organitzar.
Tot i les dificultats, els cambrers saberen crear, sobretot, a partir de les Societats Obreres, unes eines que els ajudessin a afrontar el conflicte social i crearen una cultura pròpia relacionada amb l’ofici que passava per aspectes diversos. Destaco, inicialment la idea d’unitat entre els treballadors del ram ells mateixos, els cambrers, amb els cociners, o bé, amb cociners i cambrers de tota Espanya – La Federació de Cuiners i Cambrers… va ser una eina molt útil, com hem vist, per pressionar les altes esferes de l’administració espanyola.
D’altra banda, la lluita contra la patronal i l’administració per les millores laborals, arribant si cal a la vaga.
En aquest sentit, la posició de L’Aliança sempre va estar més clara i contundent que la de La Concòrdia. En tercer lloc, la defensa en contra de l’intrusisme de tota mena empreses de col·locació, cambrers del sexe femení tot configurant un sistema de col·locació des de la pròpia societat com una eina bàsica per lluitar també contra la desocupació. També, en quart lloc, la construcció d’un sistema per defensar-se davant l’imprevisible i la malaltia, com ara la Germandat i la Cinquena de Salut, una veritable clínica per als obrers. En quin lloc, intentaren per tots els mitjans millorar la formació dels obrers i les seves famílies classes de Francès i Espanyol, publicació de la Revista, actes i conferències a la seu social, i finalment, també pensaren en facilitar la sociabilitat entre els cambrers i fer que se sentissin formant part de la classe obrera – amb dubtes i contradiccions- i de la Societat.
A partir de 1918 l’acceleració de les tensions ideològiques i socials a Barcelona, Catalunya i Espanya dugueren a les dues Societats Obreres que estudiem a unir-se, però ràpidament restaren, primer, sobre l’òrbita del Sindicat Únic, i després, de la desfeta total a la vaga de finals de 1919 i en ple pistolerisme.
Quan a C. Winston descriu la Societat de Cambrers del Sindicat Lliure abans de 1923 i durant la Dictadura de Prim de Rivera, em recorda, en molts aspectes, el funcionament de L’Aliança. Entenc que la cultura del treball que durant dues dècades aquestes societats, i principalment L’Aliança, van desenvolupar va estar recollida, readaptada pel Sindicat Lliure durant la dècada dels anys 20. Això, però, ja és una altra història.
Font: La propina, el banquet i la Quinta de Salut. Els cambrers de Barcelona (1897-1923). Universitat de Barcelona i UOC. Màster d’Història Contemporània i Món Actual. Treball de Fi de Màster (juliol 2022). Tutor: Llorenç Ferrer. Autor: Manel Masó
