BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 11 de juliol de 2026

“En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres»” .

Maria Luisa S.R.✍️Permeteu-me que avui li parli de Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola. I és que el bo de don Lluís ha tornat a situar la jerarquia catòlica en un terreny que no li correspon: el de l’activisme polític. La micció fora de test de monsenyor, desqualificant directament el legítim Govern de la nació, confonent, a més, Govern amb Estat, de manera tan gratuïta com interessada, suma a la planta noble de l’Església catòlica el «qui pugui fer que faci» decretat pel Don.

Quan un responsable eclesiàstic afirma públicament que «quan un Estat oblida l’ètica, es converteix en una banda de lladres», no està fent una reflexió teològica ni una anàlisi moral abstracta; està llençant una acusació explícita, revestida d’autoritat religiosa, contra les institucions democràtiques del país. I això, en una democràcia, encara que sigui en una democràcia tan presumpta com la democràcia espanyola, mereixeria una crítica ferma per part de tota la societat, començant per les organitzacions polítiques i acabant per donya Virtudes quan combregui a la missa de nou.

En democràcia, el ciutadà Luis Argüello pot opinar el que li plagui, però el president de la Conferència Episcopal, el president dels capellans espanyols, no es pot ficar en jardins polítics, sobretot quan està acceptant el milionari òbol anual de l’Estat, d’aquell mateix Estat que ell defineix com a «banda de lladres».

No sembla ètic, seriós ni coherent, i s’aproxima més al fanatisme ideològic.
Argüello sosté que «a les proves» es remet, però evita concretar quines són aquestes proves, quins tribunals les han validat o quines responsabilitats polítiques han estat depurades. La insinuació permanent, el dit que apunta sense precisar, és una estratègia coneguda: sembrar odi, inculcar sospites sense assumir el cost de no oferir cap evidència.

Més preocupant encara és la deriva discursiva que presenta la ciutadania com a massa passiva, anestesiada per ajuts públics i convertida en súbdita agraïda. Aquesta caricatura que ha dibuixat de l’Estat del benestar —«et dono una pagueta i ets bo, dòcil i agraït votant»— no només ignora la realitat econòmica de milions de famílies, que ho estan passant molt malament per culpa d’un sistema depredador i avariciós, d’un liberalisme absolutista i criminal, sinó que reprodueix un vell paternal com un un país com Espanya, subjecte encara a la cadena religiosa i on la secta catòlica manté una enorme influència entre la població.

L’apel·lació a sant Agustí i a l’ètica pública podria ser una contribució valuosa, fins i tot interessant, si s’hagués fet des de la prudència i el respecte institucional. Però quan s’utilitza per desacreditar el Govern en bloc, sense matisos ni cap rigor, es converteix en una navalla política més clavada a l’esquena de l’Executiu, a traïció, amb premsa i traïdoria, a manera d’agreujant.

En un moment de polarització social extrema, els espanyols necessitem veus que uneixin, no púlpits que assenyalin enemics potencials i alimentin la foguera de la intransigència. Si la Conferència Episcopal vol participar en el debat públic, ho hauria de fer amb responsabilitat, sense convertir la crítica moral en munició partidista. Si pretén intervenir en la vida política d’Espanya, el que ha de fer és concórrer a les eleccions.
En qualsevol cas, em sembla una neciesa amarar cada any amb una pluja de milions procedents dels Pressupostos Generals de l’estat a uns tipus que ens consideren —tots som l’Estat— uns lladres.
No ho creu vostè?