Bellaterra, 29 de juny de 2026
“Evidentment, és de una enorme osadia el fet de practicar un sistema de fer escultura, sense ésser escultor. En Gaudi ha fet això, i decidit en la marxa, en Gaudí no s’ha aturat. Un preludi de preocupacions però, va davant d’aquestes imatges, en les quals hi ha una condició innegable: la vida, que és una de les finalitats de l’art, i en la reunió i disposició de les quals en la façana, hi ha també indubtable una altra qualitat artística: l’harmonia” .
Un aspecte interessantíssim i gairebé inédit de la personalitat d’en Gaudí, és en Gaudí escultor. En les fotografies que illustren aquest número, amb el qual la nostra publicació tracta humilment, d’homenatjar al genial arquitecte, hem insistit en aquest punt, i en el de donar alguns aspectes de la vida intima i de l’ambient on es movia l’incansable creador. En varies d’aquestes fotografies de l’obrador del mestre, el lector hi veurà animant els murs, i somrient pels sostres, els models en guix de les joioses imatges del Portal del Naixement de la Segrada Familia, o veurà anguilejar entre les bigues, els dragons i els serpents que s’enfilen pels pinceles de l’absis del gran Temple. Veurá en les altres, alguns aspectes del procés de realització d’aquesta escultura que quest home que no és escultor, haerent.
Evidentment, és de una enorme gesadia el fet de practicar un sistema de fer escultura, sense ésser escultor. En Gaudi ha fet això, i decidit en la marxa, en Gaudí no s’ha aturat. Un preludi de preocupacions però, va davant d’aquestes imatges, en les quals hi ha una condicio innegable: la vida, que és una de les finalitats de l’art, i en la reunió i disposició de les quals en la façana, hi ha també indubtable una altra qualitat artistica: l’harmonia.
Es veu, seguint les petjades d’aquest home genial i portentosament habil, que la seva gosadia escultórica par-teix, com sempre, d’un precedent. Plini escriu: «El primer qui féu un retrat d’home en guix emmotilat damunt el rostre i que reféu aquesta imatge a base de la cera fosa tirada dins el guix, fou Lysistratos de Sicyone, germà de Lysippo, del qual us hem parlat. Ell fou qui va aplicar-se a fer la semblança exneta; abans d’ell, hom no es sinó de fer les testes el més belles possible. Vasari diu que aquest mateix procediment usa el Verrochio a Florència en el segle xv. consistent en semmotllar al viu les parts del cos humà. Ben aviat segueix dient, encara hom comença a emmotllar els rostres dels qui morien. Aixi, veieu per les cases de Florència, damunt les llars i les finestres i les portes, una infinitat de retrats tan ben fets i naturals, que semblen vivents. Quan als antics, els mestres de la crítica de l’estatuària grega creuen reconèixer l’aplicació del sistema en moltes efigies funeràries de l’época hellenistica. Quan el Renaixement, els retrats florentins, picants de realisme, aconsellen l’acceptació en part del mètode.
Gaudí el va adoptar, i en adoptar-lo, sabia quines podien ésser les conseqüències del del sistema, i defensar-se’n hi ha tot un treball llarg, sord, lent, meditatiu d’estudi del cos humà, que arriba a conèixer en sos menors detalls, que dibuixa anatomicament i del qual en construeix en filferro una i cent vegades l’esquelet. Procés curiosissim, que va de les seves anades a les aules d’anatomia de l’hospital fins al modelatge en escala dels petits bocets de les figures, que penja lligadets a la maqueta, en la posició que han d’ocupar, modelets de reduït tamany dels quals en construeix primer un esquelet organic amb filferro; esquelet que vesteix després amb tela metallica finíssima i apta a ésser modelada, i decidit aixi aleshores, ve el model posat en l’actitud volgads, i la fotografia del model en quatre de sos aspectes a fi de veure els diversos efectes de la posició, des dels diversos punts de vista; i això decidit, l’emmot-flat en guix del model, ara nu si la figura es ara amb la larga túnica dels Angels del Naixement. Després les dones, amb aquella Maria de la Fugida a Egipte; després aquell Jesus fuster, aquells infants cantaires… Els uns recoberts després d’emmotilats, amb mantells plegats que s’enguisen damunt, per a ésser després copints en pedra, tal com Déu els va fer, nuets i gracils… I aquests models; i aquestes noies que fan de Mare de Déu, i aquests homes que fan de Pastor, i aquests nois que fan d’Angel, són les dones del barri del Poblet, els manobres de l’obra, els Infants de l’Escola Parroquial; els feligressos del Temple, que es retrovaran alli per sempre més, que moriran en la carn i viuran en la pedra.
Hi ha quelcom d’aspre en tot això quelcom que la condició de vida que a tot plegat ha infós el geni d’aquest home ens ho fa acceptar fatalment encisats, inevitablement atrets per la seva raó, que és més enllà de la nostra. En Gaudí escultor mereix un estudi que no poden pas fer aqui, en aquestes ratiles ja mussa i allargassades que tracten d’enfocar solament alguns punts essencials de la seva obra i que tracten de fons fomentar, sobretot, les valors universals de Gaudí.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
BELLATERRA.CAT 