“S’ha posat punt final definitiu a la presència de la sala de jocs i apostes a Badia del Vallès, municipi molt proper a Bellaterra“
L’ex Goldenpark de Badia del Vallès
Els representants del saló de joc Goldenpark que es trobaven al carrer Saragossa han lliurat les claus del local a l’Ajuntament i cessen la seva activitat a Badia del Vallès. Així doncs, una vegada finalitzada la vigència del contracte, la sala d’apostes deixa de funcionar abans que s’acabi l’any 2024, tal com es va comprometre l’alcalde, Josep Martínez Valencia, que considera el tancament “un èxit en la defensa del comerç de proximitat de Badia i de les activitats comercials positives per a la ciutadania”.
El contracte d’arrendament del local de Saragossa, 7, es va iniciar l’1 d’abril de 2017 amb una durada fins a l’1 de gener de 2020, prorrogable fins a l’1 de gener de 2025, com a màxim. Al ple municipal de 27 de febrer de 2019 es va acordar impedir l’increment quantitatiu i qualitatiu d’aquesta activitat. dinamització comercial de Badia del Vallès i es va indicar que “no seran susceptibles de renovació els contractes relatius als locals destinats a sales de jocs i/o jocs d’atzar, tenint en compte els greus perjudicis que aquesta activitat pot comportar per als joves i per les persones en risc d’exclusió social i en la determinació de l’Ajuntament d’impedir l’increment quantitatiu i qualitatiu d’aquesta activitat”.
L’empresa gestora va presentar un recurs per continuar exercint l’activitat el màxim de temps previst inicialment que, segons van informar els serveis jurídics de l’Ajuntament, va haver de ser acceptada fins a la finalització de la pròrroga.
Durant aquell any, l’Ajuntament havia comunicat l’empresa, als mesos de gener i agost, que no hi havia possibilitat de renovació de contracte en atenció a la normativa comercial vigent al municipi. Amb el lliurament de les claus del local, finalitza definitivament la activitat de la sala de jocs del carrer Saragossa
L’Ajuntament diu que generen problemes de convivència i fomenten el risc d’addicció de la població
Creada fa gairebé 50 anys durant el franquisme, Badia del Vallès té el 99% dels locals comercials de titularitat municipal.
L’Ajuntament de Badia no vol que hi hagi salons de jocs als seus carrers i ara acaba de tancar l’últim establiment d’aquest tipus que hi havia a la població. A més, n’ha prohibit que se’n puguin obrir de nous. Asseguren que genera mala convivència i fomenta les addiccions en zones amb més pobresa i població més vulnerable.
Ara es treballa perquè no s’obrin nous salons de jocs ni sales de bingo en els municipis fronterers com Barberà del Vallès.
Alfredo Di Lelio , de nen, tenia moltes ganes de treballar i una forta passió per l’art culinari que el va portar a l’èxit i la fama mundial començant per un petit restaurant familiar a la Piazza Rosa, al costat de l’actual galeria Column.
Tot va començar quan la seva dona Inés va donar a llum el seu primogènit.
La dona estava molt esgotada després de donar a llum al petit Alfredo II i el seu marit, preocupat per la seva salut, va fer tot el que va poder per ajudar-la a recuperar forces amb aliments sans i nutritius. Va ser aquí on va néixer la idea del plat que després es faria famós arreu del món. Amb les seves pròpies mans va preparar fettuccine barrejat amb sèmola i amanit amb mantega fresca i parmesà. Després va dir una pregària a Santa Anna (protectora de les dones que pareixen) i va servir aquest plat a la Inés dient-li: “Si no t’agraden me les menjaré!”.
Actors que varen assistir al restaurant Il Vero Alfredo Di Stéfano
Ella no només se’ls menjava amb plaer, sinó que fins i tot li va suggerir que els afegeixés a la carta del seu petit restaurant.
En el destí d’Alfredo aquests dos “naixements contemporanis”, el seu fill i la “rossa” , com ell anomenava amorosament la seva fettuccine, han estat des de llavors el punt fort de la seva fama mundial. El seu treball incansable, combinat amb una gran il·lusió, va aconseguir atraure clients d’arreu del món.
Els coberts d’or Cedit a Alfredo Di Lelio per Douglas Fairbanks i Mary Pickford
Una altra etapa decisiva en el seu viatge d’èxit i satisfacció va ser la seva trobada amb Douglas Fairbanks i Mary Pickford , els dos famosos actors americans de cinema mut, que, després d’haver tastat els seus suculents i originals plats durant la seva lluna de mel a Roma, al seu restaurant de Via della Scrofa on va obrir l’any 1914, li van regalar dos coberts d’or, un homenatge a la seva amable i càlida acollida.
Silvia Zizzo a la porta principal del restaurant Il Vero Alfredo Di Roma
Es tracta d’una forquilla i una cullera d’or massís gravada amb una dedicatòria: “A Alfredo el Rei dels fideus” , llegida per tots els il·lustres que van tenir l’honor de tastar el Majestic Fettuccine amb aquests coberts del “rei del gust a la taula”. . Van passar els anys i va ser el torn de la guerra que va suposar un punt d’inflexió en la vida d’Alfredo.
Alfredo I va decidir retirar-se de l’escena, deixant el seu lloc al seu digne hereu, Armando, com Alfredo II, al restaurant de via della Scrofa. Gràcies a l’experiència adquirida al llarg del temps al costat del seu pare i amb la seva personalitat indubtablement carismàtica, sempre acollia els seus clients amb un somriure esplèndid que s’obria sota el seu bigoti “Umberto”, els mateixos que després es convertirien en el símbol d'”Alfredo”.
El restaurant de Piazza Augusto Imperatore, 30
L’any 1950 Alfredo I va decidir recuperar les regnes inaugurant un nou restaurant a la Piazza Augusto Imperatore, 30, on actualment continua la tradició familiar, duta a terme primer pel seu fill Armando, que venia del restaurant de Via della Scrofa, i posteriorment per el seu fill Alfredo III juntament amb la seva germana Ines Di Lelio .
De pare a fill, de fill a nét, així és com la família Alfredo es va convertir en una autèntica dinastia. Alfredo III, de fet, heretant la inspiració del seu avi i pare, té el mèrit d’haver continuat dignament el camí traçat pels seus predecessors, portant el nom d’aquest històric restaurant al món.
Vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973), signat per Jaume Pla
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc, que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
L’any 1973, es va editar el disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
“Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”: la dita popular catalana té molt a veure amb els orígens d’aquesta tradició que es remunta al passat carolingi
Detall d’una taula parada per Sant Esteve 📷 BELLATERRA.CAT
Nadal a Catalunya va molt més enllà dels dies 24 i 25. I és que els catalans fem festa fins al 26, dia en el qual celebrem Sant Esteve a la majoria de llars.
És una jornada en què les famílies es retroben una altra vegada, sovint per gaudir d’una taula carregada de plats que són una prolongació de les jornades prèvies: l’escudella i carn d’olla i el rostit donen pas als tradicionals canelons, preparats amb les restes del rostit, així com el pollastre farcit o el tall rodó. Mentre torrons, polvorons i neules segueixen encara a la sobretaula.
Tot i que a altres regions d’Espanya aquesta jornada no forma part del calendari festiu, a Catalunya, Sant Esteve té una significació històrica i cultural que va molt més enllà del menú, i que avui permet a les famílies un dia més de reunió. Us heu preguntat mai per què passa això? La història es remunta al passat carolingi i té a veure amb la dita “Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”.
Els orígens de Sant Esteve
Per a saber-ho hem d’anar fins al segle IX (per bé que l’origen es podria trobar al segle VIII), a la Catalunya Vella que formava part de l’imperi de l’estirp de Carlemany i era dependent del bisbat de Narbona. Això contrasta amb la resta de la península Ibèrica cristiana, que en el seu cas estava dominava pels gots i formava part del bisbat de Toledo.
Aquest fet suposava diferències pel que fa als conceptes de família i hàbits familiars. L’imperi carolingi era molt extens i cada festivitat comportava un desplaçament cap a la casa pairal. I és que la família era entesa com un clan en aquella època i per l’imperi.
En aquest sentit, la festa més important del calendari religiós era la festa de Nadal, la qual aplegava tota la família en una llar. Davant dels desplaçaments llargs, foscos i amb mitjans precaris de l’edat mitjana, també es requeria temps per poder tornar l’endemà de la celebració nadalenca.
Heus aquí el sentit del refrany “Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”. I és que Sant Esteve ja era un dia festiu en el qual no es treballava, però realment no se celebrava com una festa com a tal, sinó que s’utilitzava la jornada per tornar a casa. En molts casos es tornava al mas pairal a peu, i s’acostumava a evitar la negra nit.
Festa a escala europea
Partint d’aquí, també podem entendre per què fem altres celebracions, en estar lligades a aquestes festivitats que requerien una jornada per al trasllat. En aquest sentit, per això els catalans també fem festa el dilluns de Pasqua Florida i el de Pasqua Granada, les altres festes més rellevants del calendari religiós de casa nostra.
A més, es tracta també d’un costum arrelat a la resta d’Europa, i que encara mantenen molts indrets que també van estar relacionats amb l’imperi carolingi. Ens referim a grans països europeus que han mantingut aquesta tradició, especialment a l’Europa central, així com els escandinaus, on es forca estesa. Alemanya, Suïssa, Grècia, Hongria, Polònia, Itàlia, Lituània, Bulgària, Àustria, Dinamarca i el Regne Unit són altres indrets on també es fa festa.
Font; Aleix Camprubí, Público
Redactor de Pauta Mitjana per al servei d’informació d’actualitat de Públic. Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC). Parla català, castellà i anglès. Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports. També és el responsable de web i xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia. Redactor de Pauta Mitjana pel servei d’informació d’actualitat de Públic a Barcelona. Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC). Parla català, castellà i anglès. Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports. També és l’encarregat de la web i les xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia
Impresionant!! Una proposta solidària de 106 anys de la família de la botiga Pastificio Guerra de Roma. Tots els 24 de desembre ofereixen un plat de pasta i copa de vi, totalment gratis”
El bellaterrenc Francesc Pérez amb Sílvia Zizzo, la seva filllola de Roma, a la botiga Pastificio Guerra
LLUÍS TORRES|Bellaterra Gourmet us recorda una proposa solidària una molt honesta i sorprenent proposta solidària gastronomica de la ciutat de Roma (Itàlia), a només 3 minuts caminant des de la Piazza di Spagna.
Des de 1918, quan es va acabar la Gran Gruerra (La primera guerra mundial), la botiga gastronòmica Pastificio Guerra, Via della Croce, 8, (Roma), ofereix un plat de pasta a escollir entre dos receptes diàries, amb una copa de vi (Tot per només 4 Euros)
El que més sorprèn és que des de 1918, cada 24 de desembre es formen cues al llarg de tota la Via della Croce per gaudir-lo totalment Gratis.
PASTIFICIO GUERRA Via Della Croce, 8 00187 Roma (Itàlia) ☎️ +39 66793102
En el decurs d’aquestes festes sovintegen expressions tradicionals que per la influència invasiva de l’espanyol s’han deformat fins a adquirir formes espúries sense cap mena de sentit en català. Això fa que sigui habitual escoltar expressions com “els Nadals”, “aquests Nadals”, “Feliç Nadal”, “Nit Bona”, “Nit Vella”, “els raïms” o “els Reis Mags”. Totes són incorrectes en la nostra llengua, i si les escoltem és perquè la llengua espanyola actua com a llengua “normativa” en el cervell de bona part dels catalans, que, per més catalanoparlants que siguin, acaben traduint literalment les expressions espanyoles. No és que no coneguin l’expressió correcta, la reconeixen immediatament si hom els rectifica, però no l’usen perquè l’idioma que de manera inconscient té rang d’autoritat en la seva ment és l’espanyol.
Dir, per exemple, “Nit Bona” (calc de “Nochebuena”) o “Nit Vella” (calc de “Nochevieja”) no és català, perquè per més que els mots “nit”, “bona” i “vella” siguin catalans no hi tenen cabuda en aquest cas. Parlar, per tant, de la “Nit bona” o de la “Nit vella” és tan aberrant com parlar en anglès de la “Good Night” o de la “Old Night” (o encara pitjor, de la “Night Good” o de la “Night Old”). En anglès diuen “Christmas Eve” i “New Year’s Eve”, i en català diem “Nit de Nadal” i “Nit de Cap d’Any”.
Malauradament, la progressiva substitució lingüística que s’està produint a casa nostra, gràcies a la indiferència o a la indolència del gros de la societat catalana i del seu govern, desemboca en aquesta cosa anomenada catanyol que converteix el català en un dialecte de l’espanyol. Que persones amb un mínim d’estudis, fins i tot professionals de ràdio i televisió, diguin “donar-se compte” (calc de “darse cuenta”), “em dono compte ” (calc de “me doy cuenta”) o “es doni compte” (calc de “se de cuenta”) en lloc d’“adonar-se”, “me n’adono” (o m’adono que…”) i “se n’adoni” (o “s’adoni que…”), ja ens diu el grau de degradació a què estem arribant. Mentre no desactivem del nostre cervell el sentit referencial que concedim a l’espanyol, que és en el qual ens basem cada cop que diem “els Nadals” (calc de “las Navidades”) o “aquests Nadals” (calc de “estas Navidades”), no ens en sortirem. El mot Nadal, en català, és singular, i ho és encara que generalitzem: “Sempre anem a Tremp, per Nadal”. Si volem generalitzar referint-nos a Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, podem dir-ne “festes”: aquestes festes, bones festes… I allà on els espanyols diuen “Feliz Navidad” o “Felices Navidades” nosaltres diem Bon Nadal, perquè de Nadal només n’hi ha un: el 25 de desembre.
De la mateixa manera, per Cap d’Any no mengem “els raïms” (plural calcat de “las uvas”). Mengem el raïm, en singular. I ho fem així perquè el raïm és el nom genèric de la fruita, una fruita formada en aquest cas per dotze grans. Per això, en sonar les dotze campanades, mengem dotze grans de raïm i no pas “dotze raïms”. I pel que fa a la diada de Reis, diem els Reis d’Orient i no pas els Reis Mags (calc de “los Reyes Magos”). Hauríem, doncs, de ser curosos en l’ús d’aquestes expressions, tant si les diem com si les escrivim. D’una banda, perquè, si de debò estimem la llengua catalana, el millor que podem fer no és declarar-li amor etern, sinó evitar que es mori convertida en un patuès de l’espanyol. I de l’altra, perquè intentar parlar bé una llengua, sigui quina sigui, denota respecte per aquella llengua, respecte per nosaltres mateixos i també respecte per la nostra imatge personal. Hauríem de tenir present que el nivell de llengua que mostrem és tan important com la roba que vestim o la colònia que ens posem. Diria, si m’ho permeteu, que molt més. Que tingueu Bon Nadal i Bon any, amics.
Per primera vegada comproven que les cèl·lules intestinals absorbeixen els microplàstics que alliberen les bosses de te.
Una bossa de te infusionant-se en una infusió la bosseta allibera milions de microplàstics
Prendre te a granel és millor que prendre’l en bosses individuals. No només perquè les fulles de les bosses individuals no es poden desplegar en tota la seva totalitat perquè acostumen a estar trencades i o triturades, sinó perquè, a més, les bossetes alliberen milions de microplàstics durant l’ús. És la conclusió d’un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que s’ha publicat aquesta setmana i que ha observat per primera vegada la interacció amb les cèl·lules humanes.
L’estudi del Grup de Mutagènesi del Departament de Genètica i de Microbiologia de la UAB ha observat que, mentre s’infusiona una bosseta individual de te, s’alliberen enormes quantitats de microplàstics i nanoplàstics (MNPL).
El 2019 un estudi canadenc ja apuntava a aquesta exposició als microplàstics i ara per primera vegada s’ha observat la interacció amb les cèl·lules humanes; en concret, les intestinals.
Els experiments d’interacció biològica han demostrat que les partícules de microplàstics s’absorbeixen a les cèl·lules intestinals i arriben a introduir-se, fins i tot, dins del nucli que allotja el material genètic.
En aquest sentit, els investigadors de la UAB conclouen que aquest resultat suggereix un paper clau del mucus intestinal en l’absorció d’aquestes partícules contaminants.
També subratllen la necessitat de fer més investigacions sobre els efectes que l’exposició crònica pot representar en la salut humana: “A mesura que l’ús de plàstic als envasos d’aliments continua augmentant, és vital abordar la contaminació per MNPL per garantir la seguretat alimentària i protegir la salut pública.”
Com s’ha fet la investigació
Les bossetes de te poden ser de paper porós, de seda o de niló. I habitualment contenen polipropilè, un tipus de plàstic caracteritzat per ser molt resistent a la calor.
Les que han utilitzat en l’estudi estaven fabricades amb els polímers niló-6, polipropilè i cel·lulosa.
En una infusió han constatat:
El polipropilè allibera aproximadament 1.200 milions de partícules per mil·lilitre, amb una mida mitjana de 136,7 nanòmetres. La cel·lulosa allibera uns 135 milions de partícules per mil·lilitre, amb una mida mitjana de 244 nanòmetres. El niló-6 allibera 8,18 milions de partícules per mil·lilitre, amb una mida mitjana de 138,4 nanòmetres. Han fet ús de tècniques analítiques avançades, com la microscòpia electrònica d’escaneig (SEM), la microscòpia electrònica de transmissió (TEM), l’espectroscòpia infraroja (ATR-FTIR), la dispersió de llum dinàmica (DLS), la velocimetria làser per efecte Doppler (LDV) i l’anàlisi de seguiment de nanopartícules (NTA).
Segons una de les investigadores, Alba García, han aconseguit caracteritzar els contaminants de manera innovadora: “Constitueix una eina molt important per avançar en la investigació sobre els possibles impactes en la salut humana.”
L’entrada a la ciutat de Marino s’obre amb la Piazza Matteotti, al centre de la qual s’alça la Fontana dei Quattro Mori, obra de l’arquitecte Sergio Venturi. El monument va ser construït el 1632 per voluntat dels ciutadans de Marino, per commemorar la victòria de Marcantonio II Colonna a la batalla de Lepant el 1571.
Panoràmica municipi de Marino (Roma)
Marino està situat en un cim que s’aixeca al costat nord del cràter que conté el llac Albano, Marino és un dels llocs més populars dels Castelli Romani. Aquesta florida experiència romana (com ho demostra la sala d’un mitreu amb pintures al fresc) i la important posició de les columnes posteriors (que es van aixecar sobre el seu propi palau i la basílica de S. Bernabé) amaga una història antiga. En realitat, és una destinació turística sobretot gràcies a l’atractiu del seu entorn i a la fama del seu apreciat vi blanc, que se celebra amb la freqüent Festa del Raïm (Feria de la Uva), amb motiu de quin any té lloc la beguda. La Fontana dei Quattro Mori, que en lloc d’aigua, raig vi.
Casina Colonna del Paradiso de Marino (Roma) on va viure Alberto Moravia i Umberto Mastroianni
Umberto Mastroianni,ciutadà honorari de Marino, va morir el 25 de febrer de 1998, assistit per la seva dona Ida Perlo, en casa seva a la via Costa Batocchi, una caseta del segle XVI, pertanyent als Jardins del Paradís del cardenal Ascanio Colonna, adjacent al centre històric, on va viure la seva existència humana i artística durant trenta anys. Un cop conclòs l’homenatge al difunt per part de nombroses personalitats, que s’acostaven d’arreu, a la capella funerària instal·lada a casa seva, el ritu funerari es va celebrar a les 12 del migdia del següent dijous 27 a la col·legiata basílica de Sant Bernaba, plena de gom a gom. amb gent, pel bisbe diocesà mons. Dante Bernini. A primera fila, entre les diferents autoritats, hi havia l’aleshores alcaldessa de Marino Rosa Perrone amb la pancarta de la ciutat i la guàrdia d’honor atorgada per la policia local. A més del municipi de Marino, hi estaven representats oficialment vuit municipis més, que havien tingut un significat particular en la vida de l’artista. Posteriorment el cos va ser traslladat a Carmagnola, al Piemont, per ser enterrat al cementiri d’aquesta ciutat.
És difícil resseguir, ni tan sols breument, una trajectòria artística singular, esquitxada de reconeixements i premis de projecció mundial, i la trajectòria estètica de la seva obra, àmpliament descrita en llibres, catàlegs i enciclopèdies. Aquí em limitaré a esbossar les dades locals i a explicar el meu record personal d’Umberto Mastroianni, que va néixer, novè de deu fills, a Fontana Liri, a la zona de Frusinate, el 21 de setembre de 1910 de Vincenzo i Luigia Conte en el seu segon matrimoni. ; mentre que el seu nebot, l’actor Marcello Mastroianni, era fill del seu germanastre Ottorino, nascut de Vincenzo i Concetta Conte en el seu primer matrimoni. Del 1923 al 1926 Umberto es va traslladar a Roma a l’estudi de Via Margutta, obert pel seu oncle Domenico, d’Arpinate, un artista de renom internacional, per assistir als cursos nocturns a l’Accademia di San Marcello. El 1926 Umberto es va unir a la seva família a Torí, on el seu pare Vincenzo havia estat cridat per treballar a l’Arsenal de Torí. Aquí es va casar amb Dina Cibrario, amb qui va tenir el petit Gabriele. Primer va freqüentar l’estudi de Franco Sassi i després el de Michele Guerrisi, on es va mesurar amb la tradició figurativa renaixentista. L’any 1929 va aconseguir el seu primer bronze: Running Horses. L’escultor Mino Rosso el va apropar a l’avantguarda artística del segon futurisme.
A partir de 1928, la seva col·laboració amb el pintor Luigi Spazzapan (1889-1958) de l’educació cultural centreeuropea li va permetre conèixer i assimilar les experiències artístiques de la Secessió, l’expressionisme i l’abstracció primerenca. Després d’haver absorbit les lliçons de l’historiador Lionello Venturi i del crític d’art Edoardo Persico, Umberto va promoure una reacció al postimpressionisme de Torí, atribuïble a Felice Casorati i al Grup dels Sis. El medi ambient El Torí intel·lectualment fecund de la postguerra li va permetre entaular importants amistats, com les del musicòleg Massimo Mila, amb els historiadors de l’art Nello Ponente i Giulio Carlo Argan, amb el filòsof Nicola Abbagnano. La investigació abstracta dels anys vint va ser seguida per les de l’estàtua egípcia, etrusca i grega arcaica dels anys trenta, on temes mítics i religiosos prenen forma en delicades evocacions. El primer reconeixement li va arribar l’any 1930 amb un premi atorgat pel Ministeri d’Educació. Les seves primeres exposicions d’importància nacional es remunten a aquells anys, com la Quadriennal de Roma el 1935. Cridat a les armes al regiment de Rivoli i després la guerra va acabar amb l’armistici,
Umberto Mastroianni entre 1944 i 1945 juntament amb el seu amic Massimo Mila esdevingué part de les formacions partidistes actives a la zona del Canavese, entre Torí i la vall d’Aosta, l’experiència de les quals, fins i tot personalment turmentada i dolorosa, va deixar empremtes en moltes de les seves famoses obres, com el Monument al Partisà (1945), situat al Campo della Glòria del cementiri de Torí, dedicat als que van caure per la llibertat; la dedicada als partisans canaveses a Valperga (1969); la de la Resistència italiana a Cuneo (1969) i després la de Cuorgnè (1969); el dels Caiguts de totes les guerres a Frosinone (1977); el Monument a la Pau de Cassino (1977); el monument d’Urbino a la lluita partidista (1980); la dedicada a les víctimes de la matança de Collelungo a Vallerotonda a la zona de Frusinate (1983); el baix relleu de bronze de Cumiana (1995) dedicat als Caiguts en la Resistència. Totes les obres que no es concentren gens en els primers anys de la postguerra, sinó que s’estenen al llarg de tot l’arc de l’activitat artística de Mastroianni, des dels anys quaranta fins als noranta, i que ja no representen només la seva experiència individual, sinó també i sobretot la drama col·lectiu de tota la nació. Obres monumentals totes animades per una profunda convicció pacifista i antifeixista, fins al punt que Mastroianni era considerat un dels artistes italians més compromesos a il·lustrar el sentit moral de la Resistència amb la seva peculiar poètica civil reconeguda per l’historiador de l’art Giulio Carlo Argan.
Obra Umberto Mastroianni dedicada als seus amics de Marino Roberta i Gino Saltarelli 📷 BELLATERRA.CAT
A l’Acadèmia de Belles Arts de Bolonya del 1961 al 1969 va obtenir primer la càtedra d’ensenyament d’escultura, després la direcció de la mateixa. Després va passar a l’Acadèmia de Belles Arts de Nàpols i finalment a la de Roma. El 1970 va decidir marxar de Torí per traslladar-se a la capital. L’oportunitat li va oferir el seu amic escriptor Alberto Moravia, que en canvi es va voler traslladar de Marino a Roma, després d’haver viscut uns anys amb Elsa Morante en un pavelló de caça construït pels Colonna al segle XVI, també anomenat Casina del Paradiso, que va adquirir a principis dels anys 60 per la família Batocchi i que avui és propietat de la família Michelsen. Moravia coneixia els Castelli Romani des que era petit, quan hi anava de vacances amb la seva família, i en particular Marino, on va tornar amb Pier Paolo Pasolini, a qui va conèixer per primera vegada l’any 1953, quan feia classes en un institut de Ciampino. De vegades, Pasolini anava a recollir Elsa Morante a la via del Babuino i l’Alberto Moravia a la via dell’Oca amb el seu cotxe per anar junts a fer una excursió als Castelli Romani, com qualsevol excursionista de diumenge romà. La masia del segle XVI, totalment pintada al fresc a l’interior, amb una vista estupenda de la carena del llac cap a Castel Gandolfo i de la garriga de Ferentana aferrada a les pedreres de peperino, havia estat restaurada poc abans per l’arquitecte Ugo Sissa per encàrrec de Moràvia. Les pintures al fresc havien ressorgit de l’extens emblanquinat realitzat per anteriors propietaris incults, que havien utilitzat l’edifici com a celler, estable i magatzem. Però sobretot, la tranquil·litat del lloc i el llarg túnel el devien empènyer l’any 1968 a acceptar viure a la nova llar, al costat de les ruïnes emergents d’una antiga vil·la romana, a la base de la qual recentment s’havia situat un santuari mitraic. descobert. Tanmateix, en visitar aquella esplèndida residència al vespre, Mastroianni no es va adonar de l’enorme petjada de ciment insolent que s’havia construït recentment malgrat el pavelló de caça, que ara només portava el nom de “paradís”. Però l’acord de venda amb Moràvia es va fer. I tanmateix Umberto Mastroianni no es va penedir mai de la seva arribada a Marino, que va tenir lloc definitivament només l’any 1970. Abans d’ell hi va anar a viure el seu germà Corrado Mastroianni, que va obtenir un petit terreny en direcció a les muralles medievals del constructor Massotti a construir l’estudi del laboratori, on el mestre va treballar realment fins a l’últim moment de la seva vida. El projecte va ser de l’arquitecte posat a la seva disposició per Sofia Loren (que vivia a l’oposat de Villa Sara, després Ponti) i les obres van ser seguides per Mario Giovannucci.
Obra d’Umberto Mastroianni dedicada als seus amics de Marino (Roma, la família Saltarelli 📷 BELLATERRA.CAT
En una entrevista, Umberto Mastroianni recordava haver entrat en possessió de la Casina del Paradiso d’Alberto Moravia:
“Vaig arribar a Marino, des de Torí, via París, per casualitat. La casa que m’ha acollit durant més de vint anys li dec a Alberto Moravia. El vaig conèixer a la Piazza del Popolo. Estava amb el meu nebot Marcello. D’ell Moràvia va saber que buscava una casa, prop de Roma. Sempre he necessitat espai, terreny alt, verd al meu voltant, per poder treballar bé. Moravia em va dirigir a Marino. Immediatament conquerit, li vaig comprar el prestigiós pavelló de caça, antigament dels prínceps Colonna. Els seus escuts encara decoren els sostres. Salvant les restes del seu esplendor del segle XVI, vaig transformar la casa en un estudi d’art, cultura i política, tant que avui s’ha convertit en una mena de port franc internacional. Des que em van concedir el Premi Nobel d’Escultura a Tòquio, cada personatge que ve a Roma em ve a visitar aquí, a Marino. Tinc visitants a totes hores del dia, tant que de vegades creen caos i m’impeden treballar. Encara que, en definitiva, aquest homenatge m’honra a mi i al poble que m’acull. […] Ambaixadors, pintors, escultors, escriptors, polítics italians i internacionals han donat durant anys a la meva llar un significat precís: el sentit de la cultura viva, el company inalienable de l’home civilitzat.
Marino és una ciutat antiga, amable i hospitalària.
Construït als primers vessants de la meva Ciociaria. Aquí he trobat realment la tranquil·litat necessària i el clima propici per a les meves fantasies. […] Aprofito aquest entorn estimulant per deixar volar la meva imaginació. Aquí creo estàtues, pinto, escric llibres i poemes. Em sento lliure i estimulat per la participació total en el meu treball com a artista”. En aquella residència principesca, on el Mestre deia (un dia també em va dir a mi!) que sentia l’esperit de Miquel Àngel planant en la dolça companyia de Vittoria Colonna, també hi va arribar el president de la República Italiana Sandro Pertini. 1983 per veure l’esbós del Mausoleu de la Pau, encarregat per la ciutat de Cassino, i per instar-lo a completar l’obra, que es va acabar quatre anys més tard. Moltes obres van ser concebudes i donades vida a la residència de la Marina, com ara el vestuari i els decorats de L’ocell de foc de Stravinski, dissenyat amb l’hongarès Attilio Miloss, coreògraf de l’Òpera de Roma. Encara aquí a Marino el seu nebot Marcello va arribar sobtadament acompanyat en cotxe de joves actors, directors, dissenyadors de vestuari i operadors de cinema.
Amb els anys, el Mestre no va ser avar amb el seu preuat temps, posant-se a disposició de les associacions culturals locals i fins i tot obrint la seva casa a visites guiades, com em va passar unes quantes vegades, fins i tot amb grups escolars. Pel que recordo, la primera gran iniciativa cultural de la ciutat, en la qual va participar Umberto Mastroianni, va ser la Biennal Internacional de la Pedra Albanesa, la primera edició de la qual va ser l’any 1978 i la darrera l’any 1980. Concebuda i organitzada pel poeta i assagista Franco de Marine Campegiani, no va tenir a Mastroianni el protagonista, perquè volia deixar espai per a les generacions més joves, però sens dubte el referent, l’ombrívol conseller, el principal referent de contactes i coneixements. útil per a la realització al més alt nivell possible d’un dels esdeveniments més grans que s’han produït mai al nostre municipi, el signe tangible del qual d’aquella temporada està representat per les escultures
L’abraçada de Paolo Marazzi i La família del japonès Kazuto Kuetani. Després de la biennal va ser el torn de l’etapa internacional d’escultura a peperino, a partir de principis dels anys vuitanta del segle passat, on setze artistes d’arreu del món es van reunir en un seminari de treball i debat, que va produir tantes obres escultòriques disperses. al centre històric de Marino.
Fontana a 4 morí di Marino ,(Roma) 📷 Biagio Giugliano
L’any 1984, amb motiu de la 60a Festa del Raïm, Umberto Mastroianni va signar el cartell d’aquella edició especial, en la reproducció fotogràfica de la qual es podia admirar el baix relleu de bronze, on havia pogut resumir els principals monuments i llocs d’identitat marinera; imatge que també es va reproduir per al festival de l’any següent. Mastroianni també es va mostrar disponible per reconfortar amb la seva especial presència l’esforç artístic dels joves marines que van passar a formar part del seu cercle, com va passar l’any 1986 amb el poemari de l’escriptor mariner Franco Campegiani Selvaggio pallido, publicat per Rossi & Spera i Carte Segrete. , presentat per Vito Riviello i acompanyat de cinc serigrafies del Mestre. Per a la Festa del Raïm de 1987, Mastroianni va ser cridat a participar amb les seves obres en una exposició d’escultures i pintures titulada “Pagine di pietra”, organitzada pel Festival del Raïm i comissariada pel crític d’art marí Alessandro Masi, que es celebraria a les sales de Palazzo Colonna, juntament amb els d’altres artistes del segle XX que havien treballat a Marino. Va ser un autèntic reconeixement de les arts figuratives vinculades a la zona marina a través de l’obra de diversos autors, des d’Aldo Calò a Roberto Melli, passant per Lorenzo Guerrini i Mastroianni. Al costat dels grans Mestres, hi havia les obres d’artistes que eren expressió directa del territori marí, o que hi havien treballat, com Phillis Crolla, Giorgio Fanasca, Mario Gavotti, Kazuto Kuetani, Lamberto Limiti, Paolo Marazzi, Etore Pellini, Stefano Piali, Muzio Terribles.
L’any 1990, amb motiu de la Copa del Món de Futbol, Marino va ser el centre de l’atenció dels mitjans de comunicació, ja que aquest emplaçament va ser escollit per a la retirada i l’entrenament al camp de joc municipal dels atletes de la selecció italiana. L’alcalde de l’època, Giulio Santarelli, volia que només les obres del Mestre s’exposissin de nou a les sales del Palazzo Colonna. L’exposició ha estat comissariada per l’arquitecte Locci i il·lustrada pel crític d’art Floriano De Santi. Per a l’ocasió, Umberto Mastroianni va rebre la ciutadania honorífica, juntament amb el cirurgià de fama mundial Mario Giordani, metge cap de l’Hospital Marino. Una cerimònia, celebrada a la sala de plens, que va concloure amb un sopar a l’hotel Helio Cabala. Les obres de Mastroianni van romandre durant uns mesos al Palazzo Colonna a causa de la promesa inicial, després no mantinguda pels administradors locals posteriors, d’adquirir-les definitivament per al patrimoni municipal amb l’objectiu de recollir-les en un museu permanent dedicat a ell.
L’any 1996 es va demanar a l’associació cultural “Lo Storico Cantiere”, que anualment organitza la desfilada de disfresses vintage del Festival Raïm, per iniciativa del seu president Maurizio Canestri, que obtingués una oportunitat perquè el Mestre la reproduís en esmalt a la caminada. -sobre armadura, que interpreta a Marcantonio Colonna, símbol de la lulita i de la victòria aconseguida pel líder que va tornar de la batalla de Lepant, però també de la por que va a aconseguir per a Itàlia i per a Europa. També hi ha dues desavinences per a moltes cartes que estaran a disposició del grup de pancartes locals format en qualsevol moment de la 72a edició del festival. Una altra prova de les relacions extremes que manté Mestre a la ciutat de Marino es produirà l’any vinent, a l’inici del Festival Raïm. L’administració municipal, a petició de l’alcaldessa Rosa Perrone, encarrega a Massimo Lauri la instal·lació d’una exposició d’escultures de Mestre a la plaça de Largo Oberdan, sota els edificis municipals a poca distància del corb del Casino del Paradiso. . Aquest serà un dels últims testimonis culturals “actius” de Mestre al Marí, perquè, agredit per la malaltia, va morir en els pocs mesos de l’hivern següent. Fins i tot per a la comunitat marina, l’esdeveniment, en el seu caràcter excepcional de mostrar molts objectes culturals importants a l’aire, serà l’última oportunitat per implicar l’artista en un esdeveniment cultural públic. Un policia va concloure l’exposició, els administradors locals negocien amb Mastroianni la donació d’una de les set obres a la ciutat de Marino i l’elecció es farà a l’obra Il Guerriero, que es col·locarà al costat de les escales de l’estació d’Oberdan, entre la massa del Palazzo Colonna i el Panoramic canvas of the Ferentano woods above the peperino pedreres Dos anys després de la seva mort el nom del nou museu cívic va ser dedicat a Umberto Mastroianni, inaugurat al maig del 2000 per part de l’alcaldessa Rosa Perrone i la directora de cultura Giuliana Iozzi, poc després del final del mandat en la imminència de les eleccions administratives. La dedicació, però, ha de representar un mer homenatge a l’artista difunt, per tant a l’església desconsagrada de Santa Lucia a Piazza Matteotti no conserva ni una sola obra d’Umberto Mastroianni, ja que al final de les tres boles de recuperació i restauració dels edificis festius medievals s’hi va ubicant la col·lecció arqueològica cívica, que feia temps vagava d’un lloc a un altre.
Obra Umberto Mastroianni a casa de Roberta i Gino de Marino (Roma) 📷 BELLATERRA.CAT
Finalment, m’agradaria parlar-vos d’un episodi personal de col·laboració amb Umberto Mastroianni que es remunta a l’any 1995. La Banca di Marino, per a la qual vaig treballar, va voler celebrar el 75è aniversari de la seva fundació, que va tenir lloc el 27 de març de 1920. , amb una sèrie d’iniciatives, entre elles culturals, que van deixar una petjada perdurable a la comunitat local. La tarda del dissabte 25 de novembre de 1995, l’estàtua del Grande Volo, que l’escultor Mastroianni havia volgut donar a Marino, es va presentar al públic reunit i a les autoritats que hi assistien a la sala del consell del Municipi de Marino. Com que havia estat designat per l’entitat bancària per organitzar tot l’acte, a proposta del meu amic i company Sergio Limiti, es va proposar a la junta directiva adquirir una obra escultòrica d’Umberto Mastroianni per donar-la a la ciutat de Marino. I com que tenia bones relacions, tant amb l’artista com amb l’administració municipal, en aquells moments dirigida pel comissari extraordinari Togna i el secretari municipal Piccinni, vaig assumir l’encàrrec de completar l’empresa, que implicava una triangulació de temes a ser vinculat contractualment a la donació de l’obra. Molt generosament Mastroianni, amb qui em vaig trobar diverses vegades a casa seva a la Casina del Paradiso expressament per aquella ocasió, es va posar més que disponible per negociar no la venda, sinó la… donació de l’obra que ell i no el Banc faria. han fet a la ciutat de Marino. En aquesta perspectiva, el Banc hauria fet front als costos de fosa, transport i col·locació d’una de les seves estàtues monumentals, ja que, em va dir, no era admissible que a Marino, la ciutat on havia viscut durant molts anys, hi hagués no hi havia un rastre tangible de la seva presència. Només quedava triar l’obra i implicar l’administració municipal. La meva por era que per indolència política, o indolència burocràtica, l’operació no hagués pogut acabar en res. En canvi, per part de l’Ajuntament, immediatament es va posar a la meva disposició l’arquitecte Maurizio Fagioli, gerent del sector en qüestió, i per part de Mastroianni, el seu col·laborador més proper, el professor Paolo Marazzi, que a més a més ja feia molt de temps. amic personal meu. El Gran Vol s’havia exposat uns anys abans al Forte del Belvedere de Florència i aleshores l’obra es guardava al jardí de la Casina del Paradiso. L’estàtua de bronze va haver de ser restaurada i muntada sobre un sòlid pedestal, sense el qual ja destacava per les seves considerables dimensions: tres metres d’alçada, per m. 2,40 d’amplada i m. 1,50 de profunditat i un pes total de 500 quilos.
Obra mural de Umberto Mastroianni al seu museu de Marino (Roma)
Marazzi es va encarregar dels treballs a realitzar a la foneria fins a la seva col·locació, mentre que la crítica d’art Cinzia Staforte va ser l’encarregada de la presentació al públic. També em vaig ocupar, entre altres coses, de la redacció del contracte estipulat pel Banc, l’artista i l’Ajuntament de Marino, el text del qual després va ser perfeccionat per l’advocat. Scordino del despatx d’advocats “Ripa di Meana” de Roma. L’obra escultòrica, estimada en 300 milions de lires, va ser donada per l’escultor al Banc, perquè aquest l’entreguessin després a l’Ajuntament de Marino amb l’obligació condicionada de no alienar-la, vendre-la o cedir-la fora. el centre històric, fins i tot dins del territori municipal i salvaguardar-lo com a obra d’art. Recordo que una altra condició no escrita però verbal plantejada per Mastroianni era que l’obra es col·loqués a dalt o a la base de la monumental escala Sangallo que condueix al Palazzo Colonna, per no juxtaposar, sinó per combinar una comparació ideal del Renaixement. arquitectura amb una obra d’art contemporània. L’arquitecte Fagioli no va permetre col·locar l’estàtua a la part superior de l’escala, davant de la porta principal d’accés al Palau, perquè podia crear problemes estructurals i per tant es va arribar a un compromís de col·locar-la a la base de l’escala. al costat esquerre, davant d’un nínxol. Després de la mort d’Umberto Mastroianni, el consell municipal, presidit per l’alcalde Fabio Desideri, va decidir traslladar l’estàtua del lloc originalment escollit pel Mestre per traslladar-la a la Piazza Lepanto, a la confluència dels dos carrers Corso Trieste i Via Cavour. mobiliari urbà.
Umberto Mastroianni va ser una de les veus més altes, autoritzades i representatives de l’escultura italiana i mundial del segle XX.
Un artista brillant i complet per l’entrellaçament estètic i civil indissoluble de la seva obra, la lliçó de la qual supera la seva i la nostra generació per ser proposada per als segles futurs. No podem deixar de sentir-nos honrats per la seva presència a Marino durant més de vint anys, fins i tot dues dècades després de la seva mort, tant pel que va representar per a la nostra ciutat com pel que va ser capaç i disposat a donar-nos, contribuint a enriquir culturalment el lloc on , després de moltes vagabundes, havia decidit aturar-se. Ens toca a nosaltres poder aprofitar encara més el record d’una presència així, no només commemorant-lo, com es fa avui aquí a Marino, sinó revivint la seva gran i singular lliçó amb iniciatives adients. Gràcies!
LLUÍS TORRES|Camí de Justícia és la XX caminada nocturna des de Cerdanyola al claustre del Monestir de Sant Cugat, que segueix l’itinerari que va fer Berenguer de Saltells per assassinar l’abat Biure la Nit de Nadal de 1350
Participants del XX Camí de Justícia de Cerdanyola a les portes del claustre del Monestir de Sant Cugat
A l’enllaç de sota podeu veure el vídeo de l’arribada dels Cerdanyolencs al claustre del Monestir de Sant Cugat
BELLATERRA.CAT 