LLUÍS TORRES|Compartim el relat de teatre “IONESCO A BELLATERRA”, de Frederic Roda i Pérez, publicat el 1994 al número 51 de la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra. En aquest article Roda confon l’origen d’Ionesco, perquè no era hongarès sinó romanès. (EUGÈNE IONESCO (Slatina, Romania, 26 de novembre de 1909 – París, 28 de març de 1994) fou un escriptor i dramaturg romanès, sobretot en llengua francesa, creador i capdavanter del teatre de l’absurd.
EUGÈNE IONESCO al centre de la foto
IONESCO A BELLATERRA
Ha estat noticia recent la mort de l’escriptor francès d’origen hongarès Eugène Ionesco, creador del que s’anomena <<teatre de l’absurd», nom amb el qual el crític anglès Martin Eslin va designar un art escènic que venia a demostrar la impossibilitat de la comunicació entre les persones, o bé que aquesta comunicació produïa unes situacions -tràgiques o còmiques que es manifestaven en forma absurda, o sigui, sense cap sentit. L’obra d’en Ionesco que va modificar el concepte del teatre del seu temps fou La cantant calba que, encara avui, quaranta cinc anys esprés de l’estrena es representa, al Teatre de L’Huchette, a París, A Bellaterra, en la versió catalana de Bonaventura Vallespinosa, pels anys seixanta, fou donada a conèixer en una sessió íntima.
I ja pels volts dels anys vuitanta, al jardí dels amics Jordi Rodon -que en féu la presentació i de Rocío Anher, i a càrrec dels actors del Teatre del Sol sabadellenc.
Des de la seva estrena a Barcelona al Teatre Romea l’any 1959, el personatge de «El bomber ha estat representat més de dues centes vegades pel nostre amic Jaume Pla. I encara no se li ha apagat el foc escènic!
* Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 – 1 de març de 2006) fou un director teatral, crític teatral i promotor cultural català.
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Escultura de La Sireteta (1913) d’Edvard Eriksen a l’altra banda de l’Amager Bakke de Copenhagen
LLUIS TORRES|Copenhaguen, la capital de Dinamarca, és troba a 2.144 km des de la Plaça del Pi (Bellaterra). Anem a visitar-la per la seva noció de sostenibilitat i d’alinear-se amb l’objectiu de convertir-se en la primera ciutat neutra en carboni del món l’any 2025.
CopenHill, també és coneguda com Amager Bakke, una nova generació de plantes de valorització energètica de residus de 41.000 m2 amb una pista d’esquí, una ruta de senderisme i un rocòdrom.
BIG-Bjarke Ingels Group, SLA, AKT, Lüchinger + Meyer, MOE i Rambøll van participar en aquest projecte, substituint la planta adjacent de 50 anys de conversió de residus en energia amb Amager Ressourcecenter (ARC), les noves instal·lacions d’incineració de residus de CopenHill posseeixen les últimes tecnologies en tractament de residus i producció d’energia. Per la seva ubicació al passeig industrial d’Amager, on es practiquen des del wakeboard fins al karting, la nova planta energètica afegeix esquí, senderisme i escalada.
Vista de CopenHill (Amager Bakke), la planta d’energia de conversió de residus en energia que més neteja del món
CopenHill és una expressió arquitectònica flagran que d’un altre manera romandria invisible. En altres paraules, és la planta d’energia de conversió de residus en energia més neteja del món. CopenHill és tan neta que han pogut convertir la seva massa de construcció en la base de la vida social de la ciutat: la seva façana és escalable, la seva coberta és escalable i les seves escales són esquiables. Un clar exemple de sostenibilitat: que una ciutat sostenible no només és millor per al medi ambient, sinó que també és més agradable per a la vida dels seus ciutadans”.
El treball i les activitats a CopenHill
Els volums interiors de la central elèctrica estan determinats pel posicionament i organització precís de la seva maquinària per ordre d’alçada, creant un ajustament eficient i inclinat del sostre per a una pista d’esquí de 9.000 m2. A la part alta, els experts es poden llisca per la pista d’esquí artificial, provar el parc d’estil lliure o provar la pista d’eslàlom cronometrat, mentre que els principiants i els nens poden practicar en pistes més baixes.
Els esquiadors pugen al parc i poden fer una ullada dins les operacions d’un incinerador de residus
Vista aèrea de CopenHill (Amager Bakke) de Copenhagen 📷 Bjarke Ingels Group
“Els amants de l’esbarjo i els visitants que arriben al cim de CopenHill senten la novetat d’una muntanya en un país pla”.
Els no esquiadors poden gaudir del bar del terrat, el mur de escalada o la meseta d’observació més alta de la ciutat. Això es pot veure abans de baixar pel camí de 490 m amb arbres i camins per córrer dins d’un terreny exuberant i muntanyós dissenyat per Danish Landscape Architects SLA.
En tant, la teulada verda de 10.000 m2 aborda el desafiant microclima d’un parc de 85 m d’alçada. D’aquesta manera, reconstrueix un paisatge biodivers mentre absorbeix la calor, elimina les partícules d’aire i minimitza l’aigua de pluja a la superfície.
Zona d’oci molt a prop de Copen Hill de Copenhagen
Sota els vessants, els forns, el vapor i les turbines convirin 440.000 tones de desetjos anuals, suficient energia neta per subministrar electricitat i qualificació urbana a 150.000 llars.
Les necessitats de la central elèctrica per completar aquesta tasca, des dels pous de ventilació fins a les preses d’aire, ajuden a crear la variada topografia d’una muntanya. L’equip ARC ocupa deu pisos d’espai administratiu, incloent un centre educatiu de 600 m2 per a visites acadèmiques, tallers i conferències de sostenibilitat.
Placa del carrer Josep Sentís de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Esdeveniment destacat a la magnífica urbanització residencial de Bellaterra el va constituir haver-se donat el nom d’un il·lustre resident de la mateixa, el senyor José Sentís Vilanova, a un dels nous carrers acabats d’acabar
José Sentís Vilanova tallant la cinta del seu carrer de Bellaterra l’any 1962 📷 DESTINO
L’acte de descobrir-se el monòlit indicador de la nova via i obertura de la mateixa es va celebrar en presència de l’homenatjat, a qui acompanyaven tots els seus fills, de l’alcalde i regidors de l’Ajuntament de Sardanyola, president i membres de la Junta de la Unió de Propietaris, del Foment de l’Habitatge Popular, president del Club Bellaterra i Rvd. rector, amb assistència de la majoria de veïns i colònia.
Als parlaments, el mateix l’alcalde, senyor Fatjó que el senyor Estrada, president de la Unió de Propietaris, i el senyor Viza, del Foment. glossaren els valors cívics del senyor Sentís, la seva estima per Bellaterra i les seves virtuts com a home de bé.
El seu fill don Luis Sentis, va emocionar tots els presents amb les seves paraules. i juntament amb els seus germans, esposes, fills i net que allà estaven reunits, van poder adonar-se de l’apreci i consideració que a Bellaterra es té cap a la família Sentis
Com a tancament de l’acte va tenir lloc un còctel ofert pel senyor Estrada als jardins de la seva residència «El Pedregal.
Després de la crisi dels anys 80 que va provocar un augment radical de l’atur, a partir de la primera meitat dels 90, la política previsora i ja verda de l’època va posar en marxa un pla d’inversions rendible que recupera zones de drassanes en ruïnes reconvertint-les en residencials. barris i universitats.
LLUÍS TORRES|Malmö, la capital de Scania, és troba a 2.166 km des de la Plaça del Pi (Bellaterra), és la tercera ciutat més gran de Suècia i està molt a prop de Dinamarca i, de fet, està connectada amb Copenhaguen per un pont: l’Øresund, una de les obres mestres d’enginyeria d’infraestructura més singulars del món. Fundat probablement l’any 1275, va ser un desembarcament que permetia controlar els trànsits marítims europeus, la seva posició estratègica va permetre que aviat esdevingués una rica potència mercantil. Encara avui és una ciutat animada i cosmopolita, una de les més interessants del Nord d’Europa, amb una forta cultura marítima, també és una de les destinacions més visitades d’Escandinàvia per la seva arquitectura futurista que es barreja amb antigues fortificacions.
Turning Torso de Santiago Calatrava, 1999, de Malmö (Suècia)
Amb el temps, la capital d’Escània s’ha pogut convertir en una metròpoli d’avantguarda, sobretot pel que fa a l’ecosostenibilitat, ha viscut un procés de reurbanització que s’ha centrat íntegrament sobre eficiència energètica, les àrees espais verds, transport públic alternatiu, carrils bici i arquitectura verda. La capital té un centre naval molt important per a Suècia, de fet hi ha nombroses drassanes que són importants per al comerç i l’economia nacional.
Després de la crisi dels anys 80 que va provocar un augment radical de l’atur, a partir de la primera meitat dels 90, la política previsora i ja verda de l’època va posar en marxa un pla d’inversions rendible que recupera zones de drassanes en ruïnes reconvertint-les en residencials. barris i universitats.
Edificis residencials i aigua, Barometergatan, Västra hamnen, Malmö.
Malmö té una alta densitat de població i, per exemple, en un barri com VästraHamnen, un antic suburbi industrial, avui milers de persones viuen en edificis industrials però totalment sostenibles. La ciutat va posar en marxa un nou concepte, quan els ciutadans van ser educats en un nou enfocament educatiu, concretament el de cobertes verdes: una solució arquitectònica ecològica que absorbeix l’aigua durant el mal temps i aïlla l’edifici de l’aire contaminat i del soroll. El Malmö Arena, que va acollir el Concurs de la Cançó d’Eurovisió 2024 del passat mes de maig, també funciona amb energies renovables, aquest espai i per a l’ocasió s’adoptaran més mesures per minimitzar l’impacte ambiental de l’esdeveniment.
La visita
El Gamla Staden, és a dir, el centre històric de la ciutat, està dissenyat amb façanes decorades i teulades medievals. La característica Lilla Torg és una plaça petita i molt cèntrica, on també es concentra l’oci nocturn de Malmö. Stortorget, en canvi, construïda l’any 1536, és la plaça més gran i antiga de Malmö, així com el cor de la ciutat: avui acull l’Ajuntament en un edifici gòtic del mateix segle, i l’antic Apoteket Lejonet (Lion’s Pharmacy) fundada l’any 1571 Si passegeu per Sodergatam s’arriba a Gustav Adolfs Torg, una plaça del segle XIX que té botigues, restaurants i quioscs.
Apoteket Lejonet (Farmàcia Lleons) fundada l’any 1571 a Malmö
Entre els llocs més interessants de Malmö hi ha l’església de Sant Pere, que data del segle XIV. Els espais interiors austers expressen el rigor luterà del gòtic bàltic, interromput només pel púlpit, la pica baptismal i el retaule d’estil barroc. A l’exterior, maons vermellosos cobreixen l’estructura, i el campanar, reconstruït diverses vegades al llarg dels segles, és un dels símbols de la ciutat. També val la pena visitar el Castell de Malmö, una evocadora casa pairal fundada l’any 1434, que va ser disputada per la noblesa danesa i la monarquia sueca; ara és la seu d’un complex museístic molt atractiu.
Ajuntament de Malmö (Suècia) a la plaça Stortorget, Construït entre 1544 y 1547
També és interessant la biblioteca de Malmö, inaugurada l’any 1905 a l’Hotel Tunneln, que té una col·lecció de 4.000 volums. La biblioteca està formada per tres edificis diferents, entre ells el Calendar of Light, una moderna estructura de vidre dissenyada per l’arquitecte danès Henning Larsen i inaugurada l’any 1997. Entre els museus, no es pot perdre el Moderna Museet, una sucursal de la casa matriu. empresa d’Estocolm. El complex, creat a partir d’una antiga central elèctrica, es va inaugurar l’any 2009 i conserva una col·lecció molt important de Picasso, Dalì, Kandinsky i Matisse. L’entrada també és gratuïta.
La Biblioteca de la ciutat de Malmö (en suec: Malmö stadsbibliotek) va celebrar el seu 100 aniversari al desembre de 2005. Té 550 000 diferents mitjans, al voltant de 10 000 i DVD de música. El 2006 es va convertir en la primera biblioteca a Suècia per prestar serveis de videojocs.
L’any 1999, el famós arquitecte Santiago Calatrava va rebre l’encàrrec de dissenyar una torre residencial a la zona Western Harbour, així va néixer el Turning Torso, l’edifici més alt de Suècia, que va canviar l’horitzó de la ciutat. La forma de la torre abstra el moviment d’un tors humà: una pila de cubs es col·loquen al voltant d’un nucli creant un efecte estructural en espiral.
A l’esquerra, l’Hotel Savoy de Malmö, 1862. A la dreta, el Palau de Scania, 1904
Els hotels
Malmö amb les seves instal·lacions d’avantguarda ofereix diverses solucions per als viatgers. Al centre de la ciutat, a només 5 minuts a peu de l’estació central, el Story Hotel Studio Malmö ofereix habitacions de disseny amb vistes espectaculars del mar i de l’horitzó de la ciutat. UNITY Malmö, en canvi, és un concepte d’apartaments estudi pensat per als viatgers i els nous nòmades digitals que porten amb ells el treball a distància. Una fusió entre un hotel tradicional i uns estudis de lloguer, en els quals allotjar-se uns dies o períodes més llargs, podent aprofitar un gimnàs obert les 24 hores, una tarongera i zones d’estar i espais socials, tot, inclòs les habitacions concebudes amb un disseny intel·ligent i versàtil.
Teatre Victòria de Malmö, de l’arquitecte i constructor Axel Stenberg, 1912
En una antiga fàbrica de xocolata, al centre de Malmö, trobem l’hotel The More Mazetti. Al segle passat les habitacions acollien la fàbrica de xocolata Mazetti, avui formen part de l’hotel d’arquitectura industrial, però encara es pot demanar xocolata a la recepció… Al cor de Malmö també hi ha el sofisticat Elite Hotel Esplanade, un elegant propietat a prop de Lilla Torg. El restaurant Quan de l’hotel és un dels restaurants més populars de Malmö. La cuina de MJ’s també és excel·lent, un hotel molt acollidor i glamurós on allotjar-se, sopar o simplement prendre un aperitiu. L’entorn amable és un gresol per a la socialització. El mobiliari de les habitacions afavoreix els velluts florals, el marbre blau i els papers pintats exòtics en tons rosats, un lloc realment adorable.
The Optimists Orchestra – escultura al carrer Sodergatan de Malmö, Suècia. Va ser creat per Yngve Lundell i erigit el 1985 per celebrar l’obertura del primer centre comercial per a vianants de Malmö.
Els restaurants
Sembla que cap ciutat de Suècia pot competir amb Malmö en l’àmbit culinari, la capital d’Escània té de fet molts restaurants i cafeteries on es pot degustar la cuina tradicional del país i molt més. La gastronomia sueca és àmplia i de sabors sorprenents, amb combinacions equilibrades i estudiades de dolç i salat. Entre els plats més famosos hi ha el Kottbullar, les famoses mandonguilles sueques servides amb cogombrets, nabius i puré de patates; el Gravlax, el típic salmó marinat amb sal, sucre i anet; el Kroppkakor, boles de patates aromatitzades amb canyella i nou moscada, o fins i tot la Nyponsoppa, una sopa vermella obtinguda a partir de baies saludables de rosa mosqueta. Llocs històrics on assaborir aquesta cuina tradicional són el Bullen i el Lilla Husman.
Malmö, però, també és una destinació per als amants de la bona gastronomia: Mutantur, a la selecció Bib Gourmand de la guia Michelin, combina per exemple una ànima industrial, amb terres de formigó i parets de maó, amb una carta de petits plats que barregen esperit nòrdic. i influències asiàtiques, amb especial atenció als materials vegetals; a la mateixa selecció Michelin, Ruths aglutina una cafeteria, una fleca i una delicatessen gourmet, amb una carta concisa i mediterrània. Finalment, Vollmers, dues estrelles Michelin, és el referent per a aquells que volen assaborir el millor de la cuina de la regió d’Escània.
Restaurant de cuina mediterrània Ruth de Malmö (Suècia)
Però en els últims anys, el brunch dominical s’ha posat de moda a Malmö. Un lloc popular a la ciutat és el Brunchoteket que té el deliciós Eggs Avo al menú: magdalenes angleses amb alvocat, Za-atar (una barreja d’espècies de l’Orient Mitjà), ous escalfats i salsa holandesa casolana. Per als amants del marisc, el Johan P és el lloc adequat. Per al brunch de diumenge serveixen: gambes Smögen, cranc real, salmó del fiord curat, arengada, scampi, amanida de cogombre i rave picant, delicioses patates fregides i formatge francès.
“Espanya té només un 1,4% d’habitatge social del total d’habitatges, mentre que la mitjana a Europa és del 9%. El que cal és que el senyor Sánchez i el seu govern, que es presenta com el més progressista de la història, deixin de fer promeses buides i prenguin mesures reals”, denuncia la portaveu
“Fa un any i mig vam votar en contra de la llei d’habitatge perquè estàvem convençuts que, lluny de solucionar els problemes reals d’habitatge, els agreujaria. Les dades actuals demostren que estàvem en el camí correcte. L’oferta de lloguer ha disminuït dràsticament i la situació continua empitjorant.”, ha assegurat la portaveu de Junts, Miriam Nogueras, en una atenció a mitjans des del Pati del Congrés per explicar el posicionament de Junts davant la iniciativa relativa a la regulació de lloguers d’habitatge per temporada i lloguers d’habitacions. Les dades recents confirmen les nostres advertències: l’oferta de lloguer a les grans plataformes immobiliàries han caigut un 40%, mentre que a Catalunya els contractes de lloguer han disminuït un 31%.
La nova iniciativa presentada, que intenta solucionar les deficiències de la Llei d’Habitatge, no aborda adequadament els problemes actuals. Enlloc de resoldre els problemes d’habitatge, imposa un model que ja s’ha demostrat ser ineficaç.
“Considerar una habitació com un habitatge és una solució inadequada; una habitació no pot substituir una llar, i institucionalitzar aquesta idea no és la resposta correcta”, ha dit la portaveu, que també ha denunciat que “aquesta nova llei desincentiva els petits propietaris a llogar les seves propietats i podria fomentar la creació d’una nova indústria de lloguer d’habitacions, la qual no contribuirà a solucionar el problema de fons”. Junts per Catalunya havia intentat negociar una solució eficaç amb els proponents de la llei quan es va presentar al juliol, però la proposta final es va imposar sense possibilitat de modificacions. La llei actual no compta amb consens, no protegeix ni als petits propietaris ni als llogaters, i té manca de seguretat jurídica. A més, entra en conflicte amb la normativa europea i envaeix competències que corresponen a la Generalitat de Catalunya.
“Espanya és un dels països de la Unió Europea on els sous són més baixos. Per tant, hauria de ser un dels països amb més habitatge social, però és tot el contrari. Espanya té només un 1,4% d’habitatge social del total d’habitatges, mentre que la mitjana a Europa és del 9%. Àustria té un 24% i els Països Baixos un 30%. El que cal és que el senyor Sánchez i el seu govern, que es presenta com el més progressista de la història, deixin de fer promeses buides i prenguin mesures reals”, ha denunciat Nogueras.
LLUÍS TORRES|Compartim el relat de “Som o no som bellaterrencs“, del veí Jordi Guiu, publicat el 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra.
Casa catalogada de Climent Vidal i família de l’avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra
SOM O SO SOM BELLATERRECS?
Fa més de 10 anys que el carrer Joan Fàbregas, la Plaça del Pí i la Plaça Maragall s’ha convertit en el que podríem dir “les rambles de Bellaterra”. M’explico: estació, club, farmàcia, gimnàs, escola de música, església, tenda, pizzeria, aparcaments improvisats i descontrolats, més els autocars dels col.legis, els camions; i per si tot això no n’era suficient, afegim la celebració de la Festa Major, els casaments i les festes del Club. Tot això es concentra a dins d’aquest petit espai. Jo em pregunto: tan petit és la nostra Bellaterra que tot ha de fer-se a la mateixa àrea?.
No vull ni desitjo pensar que siguin només uns quants bellaterrencs els que han de suportar tots els inconvenients del normal desenvolupament comercial i de diversió de Bellaterra, mentre que d’altres zones gaudeixen d’allò que tots hem vingut a buscar aquí: pau i tranquil.litat, tal com correspon a una zona residencial. I sé que algú pot pensar: Però de què es queixen, si els qui viuen allà són els veïns que ho tenen tot més a prop? Però és cert que són els veïns d’altres zones els que venen aquí a ocupar els llocs d’aparcament, a fer soroll, a manifestar llurs alegries i aparquen allà on volen i com volen.
A Bellaterra encara queden terrenys potser de propietat privada per poder traslladar allí la Festa Major o qualsevol manifestació sorollosa.
Estic segur que els propietaris d’aquests terrenys no tindrien cap obstacle a cedir-los una vegada a l’any per aquest motiu, a condició de deixar-los després en condicions normals i no com vessadors d’escombraries produïdes pels assistents.
Tots vam venir a Bellaterra fugint del soroll, de l’acumulació i d’altres inconvenients urbans, però resulta que els veïns dels tres llocs assenyalats han de continuar suportant allò del que van fugir.
A l’ Unió de Veïns he sentit parlar de gestions realitzades per solucionar-ho, però de solucions no n’he vist cap i tot queda en paraules. Es tingui o no es tingui gual per entrar a casa, es tingui o no garatge particular pels cotxes, als carrers de 6 metres d’ample no es pot aparcar seguit. Només es podria permetre això als amics que venen a visitar-nos, com passa a la resta de Bellaterra.
Fa anys vaig enviar a l’Ajuntament – i a Unió de Veïns – un estudi proposant diverses mesures per una millor ordenació del trànsit, amb fotografies demostratives del «caos». No va servir de res, i és més, se’m va donar a entendre que allò no n’era possible.
Seria perquè no afectava a cap membre responsable?
Ara em temo que de no formar-se <<patrulles particulars>> els defectes d’organització del trànsit no es solucio- naran. Els veïns d’aquest sector volem viure com la resta dels bellaterrencs, sense aguantar sorolls i molèsties de tota mena. Es podria reservar, pintat en groc i amb el número de la casa, un espai per us dels propietaris, o dels amics que els visiten. La resta de l’espai podria ser explotada per l’Ajuntament, com fan, molt encertadament, altres municipis de les rodalies.
Podrem dir, algun dia, que tots els bellaterrencs som iguals? El dret ens assisteix, però no el podem fruir.
L’espai del Club, que n’era privat, ara s’utilitza com lloc públic. Aquest estiu es va deixar entrar a tots els amics i amigues dels socis. El resultat ha estat soroll (12 hores de futbol, de rock, més les motos i els cotxes i els innevitables i lògics crits). Fins quan podrem aguantar els veïns de la zona?
Busquem solucions entre tots, però reals, no ens limitem a les converses.
Que d’una vegada per sempre, tots els bellaterrencs siguin iguals.
Està previst que el Camí Antic es transformi en una àmplia carretera per cotxes?. Quina llàstima serà quan perdi el caràcter de vianants que li fou atorgat des de fa tants anys!
Il·lustració d’Assumpta Nebot per L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim el relat “El camí més antic” de l’exbellaterrenca il·lustradora Assumpta Nebot, publicat el 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra,
EL CAMI MÉS ANTIC
Alguns vespres, sobretot aquells que són vigília de dues festes, el Camí Antic de Sant Cugat s’omple d’una remor inusual. Remor entrellaçada de veus, rialles, frec de roba, trepitjades decidides…seguici de gent que camina voluntariosa per arribar a la fita, amb motxilla, calçat d’excursió i animada conversa. Des que visc a Bellaterra he sentit i vist passar pel meu carrer força grups de gent gran i de gent jove. A vegades són tres o quatre persones… a vegades són desenes. d’elles. El soroll inconfusible en creixent i decreixent ritme acompanya i corprèn. No dubto gens que molts veïns del barri compartim l’emoció que la remor provoca.
Aquesta periòdica presència de vianants fa que el nostre llarg carrer sobresurti de l’anonimat i prengui el seu caràcter transcendent de «ruta excursionista» de les més antigues de Catalunya, prou indicada en plànols i guies.
El Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, en el seu tram per Bellaterra, és coincident amb els itineraris que a peu van de Barcelona a Sant Llorenç de Munt i a Montserrat. Certament, des de baix de la via del tren de Sant Joan fins a dalt de la nostra placeta de la Verge de Montserrat hi ha nombrosos senyals de pista blancs i vermells molt visibles i ben repintats.
Just a dalt de la nostra petita plaça és on la ruta, bifurcant el Camí Antic, s’enfila pels Pous al Pla de l’Estel, travessa el Turó de Can Camps i segueix, per Les Fonts, direcció a Terrassa…
Aquesta sendera és l’històric <camí dels monjos» que, a l’edat mitjana, unia els cenobis de Sant Cugat i Sant Llorenç. Hi ha variants per pujar a Montserrat pel cantó de Monistrol i d’Olesa… Més aclariments i d’altres interessants precisions, ens els podrien descriure els amics de la Unió Muntanyenca de Bellaterra, ja que en són bons coneixedors. Quan ells em referien el trajecte ressenyat, jo m’estava imaginant que seria molt útil disposar d’un bonic plànol mural que representés gràficament aquests recorreguts a fi d’informar millor als bellaterrencs, tot fent-nos solidaris amb els nostres excursionistes i els que també ocasionalment ens visiten.
Seria bo, i a la vegada símbol bellaterrenc d’amistat, donar benvolent testimoni d’acollida als actuals caminants ja que la petita plaça de la Verge de Montserrat, encreuament de camins, és el lloc idoni per a aturar-se. Suggereixo, doncs, remodelar aquest indret i adequar-lo amb els senyals inequívocs d’hospitalitat: una olivera, un xiprer, una font, bancs de pedra… i també un plànol mural (ceràmica), orientador dels camins que a peu des d’aquí uneixen Bellaterra amb els altres pobles de l’entorn. És, tanmateix, un projecte de modesta estructura però de rica expressivitat. Està previst que el Camí Antic es transformi en una àmplia carretera per cotxes?. Quina llàstima serà quan perdi el caràcter de vianants que li fou atorgat des de fa tants anys! Mentrestant això no succeixi, voldria poder compartir amb els bellaterrencs i les nostres institucions la bondat de posseir un tros d’una ruta tan antiga, des de sempre transitada, i aconseguir entre tots donar-li el formal reconeixement, pretext que convertiria la plaça de la Verge de Montserrat en significatiu lloc acollidor i harmoniós, concordant més amb l’esperit i estil dels veïns de Bellaterra.
LLUÍS TORRES|Compartim l’emocionant relat La meva Bellaterra d’infant del poeta Francesc Garriga i Barata (1932-2015), publicat al número 41 de maig de 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra,
El poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata votant al Centre Cívic de Bellaterra, el 28 l’any 201 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LE JARDINIER ET SON SEIGNEUR Un amateur de jardinage, Demi-Bourgeois, demi-Manant, Possédait en certain village Un jardin assez propre….. (JEAN DE LA FONTAINE)
LA MEVA BELLATERRA D’INFANT
Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc. I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.
Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veníem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al carrer a trene d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreníem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte.
El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquil.litat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.
I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.
Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), llustrosa matrona que des de Sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.
Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa.
I ens movíem com anguiles entre els <<<mites» que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romantic i paleta miraculosa ens camins i pallers. Els esguardàvem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fabregues qui amb pas cerimoniós baixava sovint pel carrer de la Circumvalació amb un bastonet de senyoras i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’àngels hermafrodites, esguerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà.
Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant. Ah, i les Buïgas, que jugaven a tennis amb una gràcia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-decó i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní.
De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltàvem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.
Molt més tard vingueren els jardins nòrdics amb gespa ufanosa que calia regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys i anys el nostre principal trasbals (ara com que ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci. I tornà l’asma i el neguit.
El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.
Ara som «rics». Es paga bé el pam quadrat, i els nostres fills llueixen velocitat amb motos i cotxes amunt i avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes. I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos. Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semàfors de ciutats impossibles?
Bona feina, tot plegat. I ara, més. Soc un vell rondinaire, no em feu cas. I estimo la poesia per més Inri.
Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis d’infant.
Francesc Garrigai Barata (Neix a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989)
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), a la tertúlia JAP del Zum Zum de la Plaça Augusta de Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|L’amic actor Jaume Pla, (Creu de Sant Jordi 2011 i Gall d’Honor de Pedra i Sang 2024 de Sant Cugat del Vallès), el dia 21 de maig va fer 96 anys, i està considerat l’actor català de més edat que continua en actiu després de 70 anys d’ofici. Tots recordem les seves 2 últimes representacions d’Un Prometatge de Txèkhov, aquest any 2024, a Valldoreix i l’Ateneu de Sant Cugat, acompanyat de Anna Pou i Ignasi Roda.
Jaume Pla, durant els seus 70 anys de professió ha interpretat unes 500 vegades a Ivan Vassílievitx, un home gran i encara solter a la Rússia de principis del segle XX, que es vol casar i va a casa d’un veí seu Stepan Spánovich, a demanar la mà de la seva filla Natalia.
Maria Rosa Buïgas saludant els actors R. Genis. Olga Diez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch a casa seva de Bellaterra 📷 BARCELÓ
JaumePla fa una vida normal, assistint a totes les representacions d’Arts Escèniques que es presenten a Sant Cugat del Vallès. Diu que el cap encara li funciona, però que des de fa uns anys camina recolzat en un bastó anglès.
Fins que va arribar la pandèmia, Pla encara pujava a un escenari. “Ens van quedar tres bitlles pendents i la darrera actuació va ser a casa de la meva dermatòloga amb motiu d´una festa d’aniversari”, explica. Des de fa diverses dècades forma part del projecte Teatre Truca a la Porta (TTP), en què representa obres a domicili i en residències de la tercera edat. “Portem més de 500 representacions del prometatge, d’Anton Txékhov, una obra d’un sol acte, que dura just una hora, força desconeguda per al públic, però molt entretinguda”.
Jaume Pla, R Genis i Rafael Vidal Folch interpreten ‘Un prometatge’, de Txékhov a Can Buïgas de Bellaterra 📷 BARCELÓ
Fins al 2017 anava de gira pels teatres de Catalunya amb el monòleg Abansque pugi el teló, escrit especialment per a ell per l’escriptor Sancugatenc Victor Alexandre.
Abans que pugi el teló
“El protagonista d’Abans que pugi el teló és un actor que es troba en el darrer tram de la seva vida, una mena d’heroi romàntic que veu com el món canvia a una velocitat que ell ja no pot seguir. El teatre, el seu món particular i estimat, també ha canviat i ja només les sales públiques poden assumir els costos de representar obres de Shakespeare, de Molière o de Txèkhov, farcides de personatges, amb actors i actrius professionals. El minimalisme s’imposa i la magnanimitat de l’espectador hi fa la resta. Fill d’un altre temps, per bé que ben aferrat al present, el nostre heroi enyora aquelles grans escenografies que reproduïen una llar familiar o una estació de tren fins al més mínim detall i aquell gran teló que, en alçar-se, ens introduïa en un petit univers de conflictes humans i que una o dues hores després baixava majestuós per rescatar-nos de l’encanteri.
Ara l’heroi està sol al seu camerino esperant que arribi el moment de sortir a escena i viu la nit més difícil de la seva vida, la nit en què s’ha d’acomiadar dels escenaris i dir adéu per sempre als personatges que ha interpretat al llarg de més de seixanta anys. No és, doncs, una nit d’estrena com les altres, és la nit de l’última estrena, és la nit de l’última obra d’un gran actor, una nit de pànic escènic, de nervis a flor de pell, d’emocions intenses, de moments, de records i de sensacions inoblidables… És la nit d’estrena d’una obra que homenatja l’ofici d’actor contra l’estigma social que l’acompanya i és també un cant d’amor apassionat al teatre i a tots els qui el fan possible.” (Extret de la introducció de Víctor Alexandre)
El llibre conté els pròlegs del president Artur Mas i de l’escriptor Jordi Coca.
El dia del seu 89è aniversari, els seus companys de professió li van preparar un homenatge al teatre Romea, presentat per Josep Maria Pou, i amb l’assistència de Mercè Conesa, que aleshores era alcaldessa de Sant Cugat, localitat on viu Pla i és un actiu important de la vida cultural. Va ser llavors quan va decidir deixar definitivament el teatre professional i continuar desenvolupant-lo tan sols de manera amateur.
Es va fer molt popular amb la sèrie ‘El cor de la ciutat‘ de TV3 i ara representa obres a cases particulars i residències de la tercera edat.
Des de ben petit Pla, nascut a Vilassar de Mar, va descobrir la seva vocació, la de ser actor, en una època en què els còmics estaven mal vists, especialment per la família de la seva nòvia, la Laura Per ella va deixar de banda el seu somni de ser actor i va buscar un treball seriós com a representant de perfums. Però l’olfacte del teatre no el va perdre i actuava de manera amateur. “Per mi el teatre fa olor de perfum de lavanda fresca”, diu Pla. Finalment, amb els anys va poder fer de la seva vocació la professió.
La televisió li va donar popularitat gràcies a sèries com Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Plats bruts,Temps de silenci o La Riera. I especialment gràcies al seu personatge de Ferran a El cor de la ciutat. El 2019 es va posar davant de les càmeres per última vegada per rodar el curtmetratge Tant com sempre, en què interpreta un malalt d’Alzheimer. Cosa que li toca molt de prop, ja que se li va declarat a la LauraJansà, la seva dona, amb qui ha tingut cinc fills (i 10 néts).
Jaume Pla compleix la rutina de cada divendres, a les 10h. es posa la seva americana i barret Panamà i assisteix al Zum Zum proper a la Plaça Augusta, a tocar el Monestir de Sant Cugat de Sant Cugat, on en modera la taula de tertúlia JAP, “M’enriqueix molt –diu Pla– i sempre s’aprèn alguna cosa nova. Parlem de tot, depenent de qui vingui com a convidat”.
Beatriz Ripol, secretària de l’EMD i Josep Maria Riba, president de la: EMD de Bellaterra.
“L’EMD presidida per Josep Maria Riba (del partit polític Bellaterra Endavant), s’ha negat, des de 2023, fer pública la suma total pagada al mitjà local Bellaterra Diari. Tampoc ho té penjat a la web oficial de l’EMD de Bellaterra. Encara que sigui legal la contractació i pagaments, no es pot amagar al veïnat de Bellaterra, i menys no publicar-ho a la web oficial pagada per la Diputació.
Segons va denunciar Guillem Nadal, (portaveu de Gent per Bellaterra), a l’últim Ple de la Junta Veïnal, per transparència, és d’obligat compliment, apareixen públiques les despeses, però Riba no l’ha fet des de l’any 2023, quan va guanyar la presidència de l’EMD de Bellaterra.
LLUÍS TORRES| Compartim el Pla d’acció per a la democràcia del Gobierno de España per reforçar la transparència, el pluralisme i el dret a la informació, anunciat avui 17 de setembre de 2024:
…una segona mesura és l’establiment del deure de publicació anual d’inversió publicitària per part de totes les administracions públiques, una informació que avui “o no es presenta o es presenta de forma opaca”, segons ha assegurat Urtasun. Quan s’implementi la normativa, totes les institucions públiques han d’oferir aquesta informació de manera visible, clara i transparent.
Urtasun, Ministre de Cultura, ha assenyalat que, en primer lloc, cal establir els criteris que defineixen què és un mitjà de comunicació davant d’altres plataformes “la finalitat de les quals no és informar”. Per això, es crearà un registre de mitjans de comunicació en què es disposarà de la informació pública sobre la seva propietat i la inversió publicitària que reben. Aquest registre serà elaborat i tutoritzat per un organisme independent, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència.
El pla recull la reforma de la Llei de publicitat institucional en dos aspectes. D’una banda, com ja va anunciar el president del Govern, s’introdueixen criteris de transparència, proporcionalitat i no discriminació a l’assignació d’aquesta publicitat; aquests seran elaborats a partir del treball amb experts al sector de la comunicació i també amb els grups parlamentaris. D’altra banda, la Llei es modificarà per garantir que els sistemes de mesurament d’audiències compleixin els principis de transparència, imparcialitat, inclusivitat, proporcionalitat, no discriminació, comparabilitat i verificabilitat.
L’objectiu en tots dos casos, segons ha remarcat el ministre de Cultura, és “fer més just el sistema de repartiment de la publicitat institucional i evitar que amb diners públics s’estiguin finançant pseudomedis que promouen la intoxicació mediàtica i les ‘fake news'”.
Protecció dels periodistes
El pla pretén, igualment, impulsar una llei del secret professional dels periodistes com a garantia jurídica per a la protecció de les fonts. “Això significa regular o fer complir allò que ja preveu i reconeix l’article 20 de la Constitució Espanyola”, segons ha apuntat Urtasun. En la mateixa línia, es transposa una directiva europea per protegir els periodistes d’assetjaments externs. La norma, segons ha explicat el ministre, permet als jutges desestimar amb rapidesa demandes manifestament infundades contra periodistes o defensors dels drets humans.
A més, seguint l’acord del Govern de coalició, es reformarà la Llei de Seguretat Ciutadana per acabar amb les sancions que reben professionals de la informació per desenvolupar la seva feina quan això implica cobrir les actuacions de les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat.
En aquest segon eix, Félix Bolaños ha anunciat que el Govern modificarà les lleis orgàniques que regulen el dret a l’honor i el dret a la rectificació per “garantir que els tribunals puguin donar una resposta àgil i efectiva a qualsevol difamació que es publiqui en un mitjà o pseudomedi de comunicació”. El règim actual que protegeix l’honor de les persones i que garanteix el dret a una rectificació de les informacions no veraces que es publiquen s’ha quedat obsolet davant de l’ecosistema de mitjans actual, ha recalcat.
A més, el ministre ha anticipat que es farà una reforma integral del Codi Penal per abordar els articles que puguin limitar la llibertat d’expressió, entre altres casos quan es refereixi a institucions de l’Estat i als sentiments religiosos: “L’objectiu és adequar el nostre Codi Penal al dret de la Unió Europea, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans”.
El pla també proposa revisar el marc regulador per fer front als oligopolis mediàtics i limitar el finançament que les administracions poden dedicar als mitjans, a fi d’evitar que hi hagi mitjans impulsats directament per ells.
BELLATERRA.CAT 