Avui ens ha deixat en Joan Botam i Casals (Fra Salvador de les Borges), amic de Bellaterra. u frare que va fer possible la Caputxinada
Descansi en pau!
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
En acabar els estudis, Joan Botam i Casals ,treballà al Registre de la Propietat i com a interventor a l’Ajuntament de les Borges Blanques. El 1944 ingressà com a novici a l’Orde dels Frares Menors Caputxins, a Arenys de Mar. El 1955 es doctorà en Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i el 1957 fou nomenat vicedirector (més tard en fou director) del Col·legi de Filosofia i Teologia dels Framenors Caputxins. El 1952 fou ordenat prevere.
Interessat per la cultura catalana, el seu treball Arnau de Vilanova, moralista (1956) va rebre el Premi Jaume Serra i Húnter atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans. També s’ha interessat per l’excursionisme. El 1963 fou nomenat provincial dels Frares Menors caputxins de Catalunya, alhora que exercia com a consiliari de la institució ecumènica Pax Christi, càrrec des del qual impulsà iniciatives vinculades a la pau i l’ecumenisme. Així, participà en la fundació de l’Institut Víctor Seix de Polemologia, formà part del jurat per a la concessió del Memorial Joan XXIII i col·laborà activament amb la resistència cultural antifranquista, jugant un paper destacat en la Caputxinada de 1966. Arran d’aquest fet, el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire intentà expulsar-lo d’Espanya, però les autoritats religioses i el Vaticà ho van impedir.
El 1984 va fundar el Centre Ecumènic de Catalunya per tal de promoure el diàleg entre ortodoxos, anglicans, catòlics i protestants; i posteriorment la Plataforma Intercultural Barcelona 1992 per tal de promoure el diàleg entre religions aprofitant la celebració dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1992 a Barcelona i que tots els esportistes de diferents religions gaudissin d’un espai comú per a resar. Així sorgiria el Centre Abraham del Poblenou. Alhora, fou nomenat president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) i fou un dels promotors del Primer Congrés de Vida Religiosa a Catalunya.
El 1997 fou president de la Comissió elaboradora de l’avantprojecte de Centre Interreligiós / Servei Municipal d’Atenció a Persones i Agrupacions Religioses de Barcelona. El 2000 va representar Barcelona, juntament amb Enric Capó, a la Cimera del Mil·lenni de líders religiosos i espirituals a les Nacions Unides.
Reconeixements
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al diàleg entre religions i per promoure la pau, la convivència i l’entesa entre cultures. També ha rebut el Premi en convivència i diàleg interreligiós del Grup de Treball Estable de Religions (GTER). El 2015 va rebre el IV Memorial Àlex Seglers, a Sabadell. També el 2015 va rebre el Premi ICIP Constructors de Pau per la seva tasca en favor de la pau i en la defensa del diàleg interreligiós. Més, endavant, el 2017 rebria el premi Olivera d’Or al Borgenc de l’Any, el 2016 el Memorial Àlex Seglers i el Memorial Cassià Just l’any 2022. Descansi en pau!
Elissa ArimenyBrossa (Sant Vicenç de Castellet, 7 març 1933-29 novembre 2023), fou una prestigiosa escultora de Cerdanyola del Vallès, les seves filles Sugranyes estàn molt vinculades a Bellaterra i l’escola Tagore, també molt amiga de la família Roda.
NOTA DE LA FAMILIA:Us comuniquem que la nostre mare Elisa Arimany, ha arribat al final del seu camí. Una vida llarga i creativa que ens ha inspirat a tots i que avui ens ha deixat amb molta pau. La vetlla serà el dia 30 de novembre de 10.30 a 20.30 h al tanatori de Cerdanyola (carrer dels Boters, 18). El funeral serà a l’església de Sant Martí de Cerdanyola, divendres 1 de desembre a les 16.00 h
Elissa Arimeny escultora de Cerdanyola| CEDIDA
Biografia d’Elissa Arimany
La família d’Arimany tenia un negoci de construcció, on l’Elisa passava l’estona entre plànols i material d’obra. Va passar l’adolescència a Manresa, on estudiava i on va rebre les primeres classes de pintura i dibuix. Va formar-se a l’Escola Massana i l’Escola Industrial de Sabadell. Després de contraure matrimoni amb Ramon Sugrañes (1927-2003)[7] -amb qui tindria cinc fills-[8] va establir-se a Cerdanyola del Vallés. Va iniciar-se en el sector de la ceràmica en el taller de Rosa Gres, que pertanyia a la família del seu marit. Allà va poder innovar amb esmalts ceràmics propis. No va ser fins a finals dels anys setanta que Arimany va dedicar-se plenament a la carrera artística.
Monument a Europa (Parc Tecnologic, Cerdanyola del Vallès)
Les creacions d’Arimany acostumen a seguir patrons rectilinis i empren materials molt diversos, destacant-ne metall, pedra, argila, paper i fang. En parcs de Nova York i Miami es poden trobar vàries peces de gran magnitud de l’artista, doncs va gaudir d’una gran reputació als Estats Units. Amb tot, es va mantenir lligada a Catalunya, en especial a Cerdanyola, municipi al qual va cedir alguna de les seves obres. És el cas de Diàleg, al Museu d’Art de Cerdanyola; o el Monument a Europa, al Parc Tecnològic del Vallès. També es poden visitar Contrapunt, a la seva vila natal; o Daltabaix, a Manresa. Al marge de la seva faceta artística, també va ser una coneguda activista cultural.
Des de Bellaterra recordem la conferència d’Henri Kissinger, organitzada pel diari La Vanguardia, el 1991, i celebrada a l’Hotel Hilton de la Diagonal de Barcelona, amb l’assistència massiva d’autoritats, premsa, i el el món de la política de la ciutat. El bellaterrenc Francesc Pérez, que va inaugurar el Hilton com manager dels restaurants i banquets va acompanyar personalment a Kissinger fins el soterrani on està situat el Gran Saló i després va romandre a la porta d’entrada del Hilton per anar saludant i indicant a tots als assistents, el camí fins el saló de la recordada conferència de La Vanguardia.
Henri Kissinger va ser una de les principals figures de la política exterior nord-americana i va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1973, però el seu llegat també deixa molts episodis foscos
Kissinger a Berlín al gener (Europa Pres/Christoph)
Ha mort als cent anys Henry Kissinger, secretari d’Estat nord-americà sota les presidències de Richard Nixon i Gerald Ford, entre el 1969 i el 1977. Un llegendari i controvertit diplomàtic que va marcar la política estrangera dels Estats Units de la segona meitat del segle XX.
Va ser una figura central en la diplomàcia nord-americana de la dècada dels setanta.
Pragmàtic i falcó alhora, Kissinger va ser l’artífex de la distensió amb la Unió Soviètica i del desgel en les relacions amb la Xina. Va rebre el Nobel de la Pau el 1973 per negociar la fi de la guerra del Vietnam, però alhora, va estar al darrere dels cops d’estat a Xile i l’Argentina.
Nascut a Alemanya en una família jueva, va fugir dels nazis i es va establir als Estats Units, on va servir l’exèrcit. Després va ocupar càrrecs a l’administració.
Retrat d’un jove Kissinger, el 1950|CEDIDA
Va ser assessor de seguretat amb Nixon i posteriorment va ser secretari d’estat amb Ford. Amb l’arribada de l’administració Carter va passar al món acadèmic sense deixar de ser una veu influent en les relacions internacionals dels Estats Units. Va formar part del Grup Bilderberg, que reuneix persones influents de tot el món.
El seu llegat és molt discutit. La classe política nord-americana el venerava, però molts nord-americans el qualifiquen de criminal de guerra. En aquest sentit, se li atribueix l’impuls de cops d’estat a països com Xile i l’Argentina, així com la promoció de genocidis a Laos, Cambodja i Timor Oriental.
Malgrat la seva edat, Kissinger ha estat actiu fins a l’últim moment, participant en l’últim Fòrum de Davos o reunint-se, aquest mateix setembre, amb caps d’estat con Benjamin Netanyahu.
Kissinger ha mort a la seva residència de Connecticut, al nord de Nova York. La seva consultora, Kissinger Associates, ha informat que l’enterrament serà un “servei familiar privat” i que “més endavant” hi haurà una commemoració a la ciutat de Nova York, segons un comunicat recollit per la CNN.
📍“Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu” (Joan B. Villa)
Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023), més conegut pel nom de ploma Joan B. Culla, “fou un historiador català que va preferir ser lliure”, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1977 i 2023.
📍Des de Bellaterra recordem al professor Joan B. Culla veient-lo molts matins esmorzant a la terrassa del bar del Club Bellaterra de la Plaça de Pi, acompanyat de companys seus de la UAB, i l’admiraven per les seves participacions com tertúlia històric al programa matinal de TV3, dirigit per l’ex veïna bellaterrenca Mònica Terribas.
Descansi en pau estimat professor Culla!
El professor Culla i Clarà va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes, i també va fer arribar la història a tots els públics
El professor Culla, envoltat d’Aragonès, Mas, Montilla i Pujol (Òscar Callau/CCMA)
L’historiador Joan B. Culla sempre va preferir dir allò que pensava i explicar les coses tal com volia que no pas deixar-se seduir per tots aquells que en un moment o altre li van oferir un càrrec. El 25 de maig, quan va fer la darrera classe magistral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar a l’ARA que havia escollit la llibertat: “Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu”.
Nascut a Barcelona el 1952, Joan Baptista Culla i Clarà ha mort aquest dimecres als 71 anys. L’enterrament serà divendres, a les 11 del matí, al monestir de Sant Cugat. Feia uns anys que li havien diagnosticat un càncer, i els últims mesos havia passat per diversos tractaments, alguns de molt durs. Va ser historiador, professor, articulista i tertulià, gran divulgador, amb una extensa obra sobre Alejandro Lerroux, ERC, el franquisme, la Transició, la dreta catalana, Israel i Palestina i molts altres temes d’història contemporània.
“Veure món i saber història han estat, segurament, les dues grans passions de la meva vida. La fascinació pel coneixement del passat se’m va desvetllar molt aviat”, escrivia Culla a La història viscuda. Memòries (Pòrtic, 2019). Quan tenia cap a deu anys, explica a les memòries, va llegir a la solapa de la novel·la Ben-Hur que l’autor, Lewis Wallace, era historiador. “Tot i que la paraula em resultava nova, vaig deduir que designava els estudiosos de la història i, al cap d’un temps, vaig anunciar solemnement als meus pares que de gran volia ser historiador”, deia Culla. La idea no li va marxar mai del cap. Al contrari, la va anar nodrint amb lectures. Abans d’acabar l’ensenyament secundari va descobrir un lloc on, segons ell, hi passaria els millors anys de la seva joventut: la Casa de l’Ardiaca, on hi ha l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Ni el PSUC ni l’Opus Dei
A Culla també li agradava molt llegir diaris i, quan va acabar els estudis secundaris, va dubtar entre història i periodisme. Finalment, es va decidir per la branca d’història dins la carrera de Filosofia i Lletres, que va començar la tardor del 1970. Com explicava en una entrevista amb Antoni Bassas a l’ARA, aleshores el PSUC era hegemònic a la Facultat de Lletres. El curs 1974-75 un responsable del partit el va convidar a formar-ne part. “Vaig dir que no per la mateixa raó que vaig fugir corrents quan un company em va proposar ingressar a l’Opus Dei. No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix”, relatava.
Culla es va quedar a la universitat com a professor. Va començar a fer classes quan acabava de fer 25 anys, el setembre del 1977. Molt poc temps després va donar també classes d’història a la Facultat de Periodisme. Allà va conèixer molts periodistes i això, en part, li va donar accés a escriure als diaris i setmanaris. El maig passat, després de 46 anys fent de mestre de moltes generacions de periodistes i historiadors, es va acomiadar de les aules on havia passat tantes dècades amb una classe magistral sobre una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l’ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948).
“Aquest últim curs ja no he pogut donar classes per problemes de salut i ho he enyorat tant que, fins i tot, més d’una nit he somiat que en donava. Ho trobaré a faltar, estava acostumat a agafar un llibre i, quan hi veia una idea o una frase, guardar-la per fer-la servir a classe”, explicava aleshores. Per a Culla, un professor havia de ser sobretot un bon actor: “El teu repte és captar l’atenció que hi ha a la sala. Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d’autoestima i pensava: avui ho he aconseguit”.
Dues vocacions unides
Va aconseguir fer confluir les seves dues vocacions. Va estudiar història, però també va exercir el periodisme ben aviat. Un dels primers programes de televisió l’hi va proposar Sergi Schaaff a TVE a Catalunya: Memòria popular, l’any 1980. El va fer juntament amb Salvador Alsius. Després, davant les càmeres de televisió, s’hi va posar un miler de vegades més. Culla també va arribar a moltes llars a través de TV3. Un dels programes més longeus que va dirigir, entre el 1991 i el 2013, va ser Segle XX, de contingut històric. El 1981 va començar a escriure al diari Avui i al setmanari El Món, aleshores dirigit per Lluís Bassets i Salvador Alsius. També va ser col·laborador de l’ARA des del principi del diari el 2010, i durant 33 anys va escriure a El País. La relació amb El País es va acabar després que Culla publiqués l’article “Rojos separatistas” el 29 de setembre del 2017. Faltaven dos dies per al referèndum sobre la independència de Catalunya. “Estava ple de mala bava sobre aquell revival conspiranoic, al qual El País acabava d’afegir la pretesa mobilització dels hackers russos a favor del secessionisme català”, explica Culla a La història viscuda. Memòries. Va pensar que li rebutjarien l’article, però l’hi van publicar, i Pablo Iglesias, aleshores líder de Podem, el va compartir a Twitter. Hi va haver força rebombori i no li van publicar el següent article. Culla va deixar d’escriure al diari espanyol. L’endemà mateix el seu article d’opinió a l’ARA, on col·laborava des dels inicis del diari, es va convertir en setmanal.
Culla va ser un gran divulgador i mai va deixar d’aprendre. Poc abans de les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977, va visitar les seus dels partits i va demanar tota la documentació que li poguessin donar. Va omplir centenars de caixes i va acumular, al llarg de la seva trajectòria, milers de retalls de diari i documents que li serien molt útils a l’hora d’escriure articles d’opinió i llibres, com El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) – coescrit amb Borja de Riquer–, volum VIII de la Història de Catalunya (publicada per Edicions 62 i dirigida per Pierre Vilar); El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) (Curial, 1986); Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle X, codirigit amb Isidre Molas i publicat per Enciclopèdia Catalana en format paper el 2000; El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000) (Pòrtic, 2001); La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008 (La Campana, 2009); i Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política. (La Campana, 2013). No va deixar mai de seguir la història dels patits polítics. Un dels seus últims llibres publicats és El tsunami. Com i per què el sistema de partits català, que ha esdevingut irreconeixible (Pòrtic, 2017).
Fidel als amics i fidelíssim als enemics Al llarg de la seva llarga trajectòria va conèixer força bé molts polítics. Tenia 23 anys quan va ser rebut per Tarradellas a l’exili. Van restablir-hi la relació el 1980. Tarradellas ja s’havia retirat i es veien cada mes i mig, perquè, segons explicava l’historiador, si passava més temps el president català li trucava i li deia: “Culla, que esteu enfadat amb mi?” També va conèixer molt bé Jordi Pujol, Jorge Fernández Díaz i Lluís Carod-Rovira No va deixar mai de qüestionar-los quan va veure coses que no li agradaven. Li encantava debatre. “A mi barallar-me dialècticament no només no m’incomoda, sinó que més aviat em deixa bé el cos”, assegurava a l’ARA. I afegia: “Tinc bona memòria per als greuges i per a les lleialtats. Soc fidel als meus amics i fidelíssim als enemics”. Els enemics no eren els que discrepaven sinó els qui, segons ell, no havien jugat mai net.
El seu amor per Israel també va començar amb un llibre que va comprar quan era adolescent al Mercat de Sant Antoni: la novel·la Éxodo (1958), de Leon Uris, que Otto Preminger va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Paul Newman. Aquell llibre va ser el principi d’un “gran amor, d’un amor per tota la vida”, escriu a les seves memòries. Quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies (1967), va començar a retallar i arxivar en carpetes tota la informació i a confeccionar mapes. Des d’aleshores sempre ha estat atent a la història d’Israel i ha ajudat a divulgar-la amb llibres com Israel, el somni i la tragèdia (La Campana, 2004). El 1979 va ser un dels fundadors de l’Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel. “Aviat em van convertir ràpidament en el pro israelià oficial de la Catalunya mediàtica”, afirmava amb un deix d’ironia.
L’última lliçó de Joan B. Culla: “Enyoro tant les classes, que somio que en dono” Joan B. Culla, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, durant la seva última lliçó magistral
Culla va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes. Però no tan sols això: des dels diaris i des de la televisió i la ràdio, va fer arribar la història a milers de persones que no eren ni una cosa ni l’altra. Al pròleg de les memòries escriu: “En resum, que no tinc gens de pressa per marxar i que penso seguir donant guerra mentre pugui. Però no puc evitar la sensació que la part fonamental de les meves experiències vitals, aquella més representativa d’una determinada època històrica, ja és al meu darrere. I, per tant, que ja puc explicar-la o rememorar-la sense haver d’esperar, per al futur immediat, esdeveniments sensacionals”. Culla ens ha deixat, però també ha deixat una gran obra que ens permet conèixer i entendre molt millor tant el segle XX com el nostre temps.
Silvia Marimón Molas. ARA, 29 novembre 2023
Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023) CEDIDA
UAB|El Departament d’Història Moderna i Contemporània lamenta profundament el decés del professor Joan B. Culla
Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia, que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i una serenitat admirables. Va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari Ara, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer, li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.
Ha mort pocs mesos després de la seva jubilació burocràtica i una última lliçó magistral, al Saló de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, sobre els inicis del conflicte àrab-palestí; era al juny d’aquell any. L’últim article a Ara, ja a l’octubre, també el va dedicar a aquest conflicte.
Més de quaranta anys de docència a la UAB, tant a la Facultat de CC. de la Comunicació com a Lletres. 10.000 alumnes, com a mínim. Una docència impecable, elegant, endreçada, exigent, d’altíssim nivell, reconeguda per gairebé tots els alumnes que van passar per les aules.
Elegant en les formes, amb un tracte exquisit, un excel·lent company, un excel·lent amic per a molts de nosaltres i, sobretot, una gran persona. Si se’l pot definir amb una paraula, seria compromís: amb els alumnes, amb el treball docent i de recerca, amb els amics, amb l’Imma, amb la cultura d’aquest país, amb aquest país i els temps que li ha tocat viure.
Un historiador d’una rigorositat, una solvència i una serietat extraordinàries. A l’acte d’homenatge al CCCB, Borja de Riquer el va definir com l’«historiador del present» més gran que ha donat aquest país. Certament, els seus darrers treballs sobre el panorama polític català del postfranquisme (sobre les dretes espanyolistes a Catalunya, ERC, etc.) justifiquen plenament aquesta definició. També les dotzenes i dotzenes d’articles a la premsa, on allò polític del moment era explicat a partir d’un coneixement profundíssim de la història prèvia d’aquell esdeveniment. Això només ho podia fer un historiador de primer nivell i, alhora, analista implacable del present i del passat més immediat.
Però també era un dels millors especialistes de la història contemporània de Catalunya, del segle XX i de les cultures republicanes del primer terç de segle. Els seus treballs sobre el lerrouxisme o el catalanisme republicà continuen sent de referència inexcusable.
Ens ha deixat i ja ho enyorem. El novembre de 1970, el doctor Jordi Rubió Balaguer va dedicar un article al seu amic Ramon d’Abadal, que acabava de morir: «Quan Ferran Soldevila i Vicens i Vives eren les figures sobresortints de la nostra historiografia, Ramon d’Abadal. ] hi feia irrupció voltat d’una llegenda que el posava en una categoria com qui diu fora de concurs. […] posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya».
Jo diria que Joan B. Culla, com a acadèmic, historiador, assagista i analista polític fa molt de temps que està situat en «una categoria com qui diu fora de concurs»; com a amic, sense cap dubte. I, en definitiva, com a historiadors de la Catalunya contemporània, «posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya». Una gran abraçada.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal Bellaterra, 29 de novembre de 2023
Busqueu la careta de Bibendum llepant-se i… en gaudeix tant com he fet nosaltres des de Bellaterra Gourmet!
Dibuix d’Enric Llimona Raymat, any 1994, per La Taula dels bellaterrencs Angi i Francesc
LLUIS TORRES|Els restaurants Disfrutar (Barcelona) i Noor (Còrdova) són els dos restaurants que se sumen aquest any a la llista de tres estrelles de Guia Michelín 2024. L’organització ha mantingut aquest guardó per als 13 que ja són triestrellats, entre els quals hi ha Arzak, Diverxo o Berasategui. El restaurant Venta Moncalvillo, de la Rioja, és l’únic que se suma aquest any a la llista dels que tenen dues estrelles a la gala de la Guia Michelin, que es va celebrar-se fa poc a Barcelona.
Prèviament, el restaurant Marcos (Gijón) ha obtingut la primera estrella de la nit, una distinció que han rebut 31 locals. Entre ells, Txispa (Biscaia), Fang (la primera estrella per a Àvila), OSA (Madrid) o Orobianco (Calpe). Prèviament, el sommelier Josep Josep Pitu Roca va rebre el premi Especial Sommelier Michelin 2024, un nou premi d’aquesta edició. El cuiner i referent Juan Mari Arzak, de 81 anys, va rebre el Premi Especial Chef Mentor.
Un dels reconeixements que té més èxit són els Bib Gourmand. Aquests pictogrames, que premien la relació qualitat/preu, ens desvetllen les millors opcions per menjar en el dia a dia.
Restaurant La Taula de Sandra Vílchez i Dani Ferraru al districte Sarrià Sant Gervasi
Des que van aparèixer els Restaurants Bib Gourmand l’any 1998, aquests han enlluernat els gastrònoms de tot el món per reflectir les opcions més assequibles dins d’una cuina de qualitat, com va ser el cas del Restaurant La Taula dels bellaterrencs Angi i Francesc, que amb èxit i plens diaris, van mantenir el seu Bib Gourmand, des de 1998 fins el 2015, data en què va passar a jubilar-se, i ser venut al seu xèf Dani Ferraru i dóna Sandra Vílchez.
La Taula al barri de Sarrià Sant Gervasi segueix oferint la qualitat iniciada l’any 1994, amb uns del millors Menú Migdia amb Cava Brut inclòs a tot beure, i un atractiu Menú a la Carta nocturn, també a preu tancat.
En línies generals, els restaurants Bib Goumand tocan tots els tipus de cuina internacional, destaquen per la seva bona relació qualitat/preu, oferint un menú complet –per dinar o sopar– assequible a totes les butxaques.
Sempre s’ha dit que aquests són els restaurants professionals preferits pels inspectors, que els busquen amb afany des de la ferma convicció que un bon menjar no ha de tenir un preu desorbitat, recordant que normalment, quan fan la comanda, és anar al visitar el bany per si està impecablent net.
Però, què és un Bib Gourmand de la Guia Michelin?
El Bib Gourmand, prové de Bibendum (el nom del ninot de Michelin), és un reconeixement atorgat a establiments accessibles i acollidors que serveixen una cuina amb una relació qualitat-preu assequible i professional. Els restaurants amb l’atractiva clasificació Bib Gourmand ofereixen Menú amb entrant, plat principal i postre a uns preus màxims de 35€ per persona a la majoria de paisos europeus.
Aquí teniu, per ordre alfabètic, els Restaurants Bib Gourmand 2024 de Catalunya:
– Aimia (Lleida) – Antoni Rubies (Artesa de Lleida) – Avenir (Barcelona) – BaLó (Barcelona) – NOVETAT – Berbena (Barcelona) – Brots (Poboleda) – Can Boix (Vilamarí) – Can Poal (Vallromanes) – Can Ferrán (Sant Quirze del Vallès) – Casa Albets (Lladurs) – Cruix (Barcelona) – Dos Cuiners (Mataró) – El Cel de les Oques (Terrassa) – El Racó (Sant Climent de Llobregat) – Els Caçadors (Maçanet de Cabrenys) – Garbí (Castellar del Vallès) – Hostal Colomí (Santa Coloma de Queralt) – Hostal Jaumet (Torà) – L’Algadir del Delta (Amposta) – La Cava d’en Sergi (Sant Sadurní d’Anoia) – La Gruta (L’Escala) – La Mundana (Barcelona) – La Salinera (Palamós) – La Xarxa (Tarragona) – NOVETAT – Lo Ponts (Ponts) – Mas Concas (L’Escala) – Mirko Carturan Cuiner (Caldes Montbui) – Nairod (Barcelona) – NOVETAT – Quatre Vents 3.0 (Hostalric) – Roc’n’Cris (Aubèrt) – Saó (Barcelona) – Somiatruites (Igualada) – Vapor Gastronòmic (Terrassa) – Verat (Santa Coloma de Gramenet) – Vicus (Pals) – Vinòmic (La Garriga) – Vivanda (Barcelona)
📍Des de 23 gener de 2012, l’EMD té 2 canals oficial públics a YouTube: EMD BELLATERRA i EMD INFORMA (Recentment era BELLATERRA TV), més els de Facebook i Instagram.
📍El que sorprèn és que tant la Junta Veïnal presidida per Ramon Andreu (Gent per Bellaterra), com l’actual, per Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant), mai hagin pres la decisió de transmetre els plens de l’EMD en Directe a través de les seves diverses plataformes gratuïtes com YouTube o Facebook, en canvi ho estigui fent per la de pagament ZOOM (la gratuïta només permet fer-ho amb una daurada màxima de 40 minuts).
Un ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra transmès per Zoom
📍Ara mateix l’EMD està promocionant que el veïnat de Bellaterra es doni d’alta (aportant les seves dades personals), al seu grup de WhatsApp EMD INFORMA (per així rebre informació oficial, la mateixa que ja pública per les altres plataformes), el que no té gran interès, ja que no permet que el veïnat poguí debatir, demanar o respondre a totes aquestes publicacions oficials de l’EMD de Bellaterra. Cal recordar que la revista en paper EMD INFORMA es va començar a publicar l’any 2010, quan es va crear l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra
Què sabem de la plataforma Zoom?
Zoom Video Communications és una empresa tecnològica de comunicacions amb seu a San José, Califòrnia. És coneguda pel seu programari de videoconferències i reunions virtuals anomenat Zoom i Zoom App, Zoom Video, etc. L’aplicació Zoom és accessible des de computadores d’escriptori, computadores portàtils, telèfons intel·ligents i tauletes.
Zoom es va popularitzar durant el mes d’abril de 2020, durant la pandèmia pel coronavirus. Va passar de tenir 10 milions d’usuaris actius el 2019, a més de 300 milions a finals d’abril. Abans de l’expansió del coronavirus, les accions de la companyia tenien un valor de 70 dòlars; el 23 de març de 2020 valien 160 dòlars, és a dir, una capitalització total superior als 44.000 milions de dòlars. El principal accionista de Zoom, Eric Yuan, a partir de la pandèmia, apareix en la llista de les persones més riques del món, amb una fortuna valorada en uns 5.500 milions de dòlars.
Malgrat l’èxit mundial, l’ús de Zoom ha estat prohibit per molts governs i empreses pels riscos de privadesa i seguretat. Així mateix, des de finals d’abril de 2020 els usuaris amb una subscripció comercial de Zoom, per exemple, tenen l’opció que les seves trucades no passin per la Xina. A finalitats de maig de 2020, Zoom va anunciar que les trucades dels qui paguin per una subscripció comercial eren encriptades (amb la finalitat de fer-los inintel·ligibles a receptors no autoritzats). Les trucades dels qui no paguen no estan protegides.
Jacint Verdaguer (1845-1902) va escriure L’emigrant a principis de la dècada dels noranta del segle XIX. Es tracta d’ un poema dedicat al record d’aquelles persones que deixaven Catalunya per anar a provar sort a l’altra banda de l’oceà. Segons Ricard Torrents, l’expert més prestigiós en Verdaguer, és la més lírica de les poesies del poeta de Folgueroles, la que arriba a més gent i més endins de tothom.
Verdaguer, l’any 1874, en haver d’embarcar-se precipitadament al port de Cadis per fer el primer viatge a Amèrica, estava convençut que no en tornaria. No es pogué acomiadar de ningú. Segons Torrents, el poema manté tota l’emoció i el dramatisme del desterrat. Primer s’acomiada del Pirineu i dels paisatges d’infantesa i joventut. Després dels dos símbols del país, Montserrat i Barcelona. Per últim del pare, de la mare ja morta i dels germans, i acaba amb un crit als mariners: que està malalt i que el tornin a terra. El poema és un símbol dels qui han de deixar Catalunya, i ho és també de tots els enyoraments de totes les pàtries. Verdaguer moriria en la més absoluta pobresa l’any 1902 abans que Amadeu Vives (1871-1932), el mestre que va posar música al poema, aconseguís reconeixement i èxit.
Amadeu Vives, home d’una gran cultura, va musicar el poema de Verdaguer l’any 1894 en un dels moments més desagradables de la vida del poeta, i pocs mesos després de la mort de la seva mare i quan feia ja dos anys de la mort del seu pare. Hi va abocar, segons ell mateix reconeixia, molt de sentiment.
Nascut a Collbató, d’una família de pagesos pobres, Vives formà part, de jovenet, de l’escolania de Montserrat. Fins a l’any 1904 en què estrenà Bohemios a Madrid, fou un artista d’una pobresa monòtona, en paraules textuals de Josep Pla. Hi ha constància que més d’un cop es dirigí a mossèn Cinto, llavors almoiner de la família Comillas, demanant caritat. Des de feia temps, existia una relació d’amistat entre Verdaguer i Vives, que és ben coneguda. En els inicis de la carrera musical, Amadeu Vives, que passava veritables problemes econòmics, acudí a Mn. Cinto per demanar-li ajuda, fins i tot per poder menjar, i aquest mai dubtà a donar-la-hi.
Josep Pla explica també en els seu Homenots que Vives arriba un dia al pis de mossèn Cinto disposat a fer-li conèixer la música que havia posat al seu poema L’emigrant. Malgrat la situació econòmica precària de Verdaguer, aquest coneixia també la misèria del músic i considerà que no podia anar-se’n de casa seva sense fer-li un present. Li regalà una edició de luxe del Quixot, que trobà entre els seus llibres. Escriu Pla que, mitja hora més tard, l’aparatós volum era venut per un preu urgent al primer llibreter de vell que trobà. L’agraïment de Vives, però, fou excepcional.
L’estrena de la peça va tenir lloc el 8 d’abril de 1894 a la seu de l’Orfeó Català i la cançó va ser un gran èxit ja des del moment de la seva estrena. Tot seguit, Vives va expressar a Verdaguer la seva alegria i el va felicitar per la lletra. Mossèn Cinto, però, amb la seva habitual humilitat, li digué: “Això meu, la lletra, no té cap importància. La lletra és el penja-robes de la música, i no pas altra cosa.”
Posteriorment a l’estrena de Bohemios, la vida de Vives canvià i s’enriquí, i es va convertir en el músic peninsular de moda, en un “diabòlic de l’èxit”. En el funeral de Vives, i per voluntat pròpia, va voler que L’emigrant hi tingués protagonisme, tal com va ocórrer.
L’emigrant ens queda com a fruit del binomi Verdaguer-Vives i com a paradigma d’una relació artística irrepetible que aconseguí una obra d’art immortal.
L’emigrant és una obra coral amb text de Jacint Verdaguer i música d’Amadeu Vives dedicada a l’Orfeó Català i estrenada el 8 d’abril de 1894. És una peça emblemàtica en honor als exiliats, a tots aquells que deixen casa seva buscant un futur millor i a tots aquells que hi tornen per retrobar-se amb la terra que els va veure néixer.
La Unió de Veïns ja compta amb una nova Junta Directiva pels propers tres anys. Durant l’assemblea ordinària d’aquest passat 22 de novembre, els socis de la Unió de Veïns de Bellaterra van escollir a la bellaterrenca Glòria Sabaté com a nova presidenta de la nostra entitat veïnal, entomant així la tasca que fins ara duia a terme la junta dirigida per la presidenta en funcions Margarita Torrent, que continuarà com a vocal en aquest mandat.
Elisenda de Clascà (esquerra) i Glòria Sabaté (dreta), nova presidenta de la Unió del Veïnat de Bellaterra 📷 CEDIDA
La votació va designar a Sabaté i el seu equip com a candidatura guanyadora per una àmplia majoria de 53 vots, imposant-se així àmpliament a la proposta de la candidatura d’Elisenda de Clascà, que va aconseguir 14 vots.
La nova Junta Directiva aposta per tres línies guia fonamentals. D’una banda, fer poble entre els bellaterrencs i bellaterrenques, mantenint l’aposta per tot un seguit d’activitats ja consolidades per reunir i cohesionar el veïnat com la Cavalcada de Reis i les activitats de Festa Major, però també altres amb menys recorregut com la Festa de la Primavera i la Festa de les Mascotes, així com altres activitats per Carnaval i l’època nadalenca. D’altra banda, la nova junta es proposa enfortir la bona gestió i la comunicació de l’entitat, amb especial interès a treballar per la visibilitat i difusió de les activitats, incorporar més avantatges pels socis, col·laborar amb el Club Bellaterra per reactivar-lo com a punt de trobada i fomentar la participació jove, a més de treballar per la millora dels espais públics al veïnat. Per últim, la proposta de la candidatura de Sabaté aposta pel treball en equip com a pal de paller per l’associació, amb una junta multidisciplinària i formada per fins a 9 càrrecs.
Detall de l’assemblea del passat 22 de novembre de 2023 al Centre Cívic de la plaça Joan Maragall de Bellaterra 📷 CEDIDA
A més de la nova presidenta, Glòria Sabaté, la nova Junta Directiva de la Unió de Veïns de Bellaterra està conformada pel vicepresident Lluís Riba, el secretari Miquel Seriola, el tresorer John Slof, i els vocals Margarita Torrent, Magí Barneda, Susana Hospital, Júlia Betrian i Bea Quezada.
LLUÍS TORRES|Ahir 24 de novembre ens vàrem desplaçar des de Bellaterra fins a l’estimada i tant propera ciutat de Sabadell per l’encesa de llums de Nadal, que per cert, s’ha fet dos dies abans de la data de l’any passat. El veïnat de la ciutat es prepara per acollir l’època més enlluernadora de l’any, com hem pogut comprovar tot passejant pel centre, ple de persones passejant i fent-se fotografies, i un munt de terrasses de bars plenes de gom, petant la xerrada i compartint amistat i gastronomia. Al costat de l’ajuntament ja roman instal·lat les casetes de fusta de la Fira de Santa Llúcia, on es pot comprar els avets de Nadal, figuretes pel pessebre, incloses les novetats del Caganer i tot allò que cal per decorar el Nadal de la vostra llar. Aquesta Fira està presentada amb la qualitat i atenció, com sovint hem presenciat a les ciutats del centre d’Europa, com per exemple, Viena o Budapest. Ara toca deixar per un temps, els problemes, i amb moderació gaudir amb la família aquest ambient tant bonic i propici per les vitamines per l’ànima.
Nadal a Sabadell 📷 Bellaterra.Cat
Aquest habient tant colorit i especial ajudarà a apropar-nos més sovint des de Bellaterra a Sabadell per gaudir del seu interessant comerç tant especialitzat i proper, amb necessàries passejades per la salut i benestar pel cos.
Esperem amb sorpresa la nova llum de Nadal a Bellaterra que aportarà la nova Junta del Veïnat de l’EMD presidida pel bellaterrenc Josep Maria Riba Farrés, del partit polític Bellaterra Endavant.
Després de l’aturada indefinida del grup, ara fa un any, el cantant i compositor presenta el seu projecte paral·lel
Gisbert, amb les dues torres de la Vila Olímpica de fons (CCMA)
El músic barceloní Guillem Gisbert, més conegut per ser el cantant i compositor de Manel, presenta aquest dijous la seva aventura en solitari amb dues cançons, “Les dues torres” i “Waltzing Matilda”, que són els dos primers tastos d’un disc que tindrà 11 temes.
L’àlbum s’editarà al març del 2024 i es presentarà el 3 de maig a la sala Apolo de Barcelona, en un concert que va esgotar les entrades en només 4 hores.
A “Les dues torres”, converteix les dues torres de la Vila Olímpica en protagonistes d’un monòleg impossible, mentre que a “Waltzing Matilda” fa un homenatge al fet de caminar, amb una ex i forjant una preciosa oda a l’amor després de l’amor. Pots escoltar-les aquí:
Gisbert n’havia anunciat el llançament aquest dimecres a través d’una piulada:
Un any després
Fa just un any, Manel va fer a Pontevedra el seu l’últim concert. Llavors, van anunciar una aturada indefinida que va disparar les especulacions i els rumors de separació.
Els membres del grup, però, van assegurar que aparcaven l’activitat com a banda per poder dedicar-se a diversos projectes paral·lels. I així ha estat: Gisbert ha aprofitat aquests 12 mesos per emprendre i concretar el seu camí en solitari.
Gisbert, en una actuació amb els Manel (ACN/Gerard Vilà)
I la proposta de Gisbert sembla que tindrà un profund ADN manelià, amb inquietud sonora i estilística, la cançó sempre al punt de mira i les lletres, marca de la casa. En declaracions a TV3, Gisbert ha assegurat que les dues cançons “haurien pogut estar en un disc de Manel”.
A més del concert de presentació a la sala Apolo, Gisbert també serà al Festival Strenes de Girona, al Primavera Sound, al Vida de Vilanova i la Geltrú, a l’Embassa’t de Sabadell o al Talarn Music Experience del Pallars.
BELLATERRA.CAT 