Ramón Andreu, president de l’EMD de Bellaterra respòn al programa Bellaterra en Directe de Televisió de Sant Cugat:
R.A.: “Això l’ha de reparar el veí que va conectar casa seva al clavegueram públic”.
Bellaterra.Cat recorda a RamónAndreu president de l’EMD Bellaterra, que les voreres i connexions al clavegueram pasen a ser propietat exclusiva de les administracions públiques, una vegada concedida la cèdula de habitabilitat són aquestes les responsables de la reparació.
RamonAndreumenteix públicament, ja que l’EMD té la competència de “Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs, jardins públics i voreres”
COMPETÈNCIES EMD DE BELLATERRA
1.- Urbanisme i patrimoni:
🐿️ Proposar les noves denominacions de carrers a l’Ajuntament, perquè les aprovi
🐿️ Conservar i administrar el seu patrimoni
🐿️Reparar i conservar els edificis municipals de qualsevol tipus dins el territori de Bellaterra
🐿️ Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres
🐿️ Proposar preferentment, i mitjançant la Junta de Veïns, normes urbanístiques que afectin exclusivament l’àmbit de l’EMD
🐿️ Realitzar delegadament les inspeccions en matèria urbanística i d’activitats, coordinadament amb l’Ajuntament i sense poder sancionar
2.- Trànsit i espai públic:
🐿️ Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres
🐿️ Regular i ordenar el trànsit de vehicles i persones dins de Bellaterra
🐿️ Col·laborar en el tractament i manteniment de parcs i jardins amb l’Ajuntament de Cerdanyola
3.- Cultura, esport, joventut i altres Activitats de caire cultural, festes i actes lúdics:
🐿️ La participació de la joventut en les activitats culturals i de lleure, així com la seva promoció
🐿️ Promoció de l’esport i el lleure en general i a l’àmbit escolar en particular
🐿️ Acceptar altres competències que l’Ajuntament li delegui per actuar de forma descentralitzada
Font: Ajuntament de Cerdanyola i EMD de Bellaterra
Julià Bretos també es s autor de les novel·les “Diario de Gaudí” (2017) i “A les entranyes del temple” (2018), els assajos “Gaudí, sant o maçó?” (2019) i “Saps i colobres” (2021), és col·laborador a Onda Cero Radio, on dóna a conèixer històries desconegudes de l’arquitecte Antoni Gaudí.
Sinopsis
“La dama sense rostre” narra de manera novel·lada el descobriment de la persona que, de forma anònima, va finançar la Sagrada Família als seus orígens. Algú sense qui no existiria aquesta sorprenent obra de Gaudí ia qui els historiadors no han sabut posar nom fins ara. Una pobra dona que es va casar amb un industrial acabalat; l’home va deixar una carta amagada en què reconeixia tenir tres fills naturals a qui desitjava deixar tots els seus diners (i no a la Sagrada Família, en construcció). No és ficció, sinó una investigació ja aprovada per la Càtedra Gaudí.
JULIÀ BRETOS (Barcelona, 1965) s’ha convertit amb el temps en l’investigador de referència sobre la figura de Gaudí i, possiblement, és qui millor coneix la història inicial de la Sagrada Família, molt diferent de la que s’ha explicat tradicionalment.
Josep Maria Espinàs: “Estic contra les cites perquè fan afirmacions tan generals que solen ser reversibles.” Això deia Espinàs el 2013, però amb motiu de la seva mort és un dia especial per recollir 10 de les seves reflexions:
Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) Wikipèdia
1. “La màquina d’escriure està en la nòmina de la meva vida. Com la pipa, com algunes cançons. Com la sirena de les ambulàncies que sovint passen cap al Clínic.”
2. “Per escriure, el temps no es pot comptar amb el rellotge. Necessitem tot el temps que hem viscut.”
4. “Jo admiro bastant coses que no estimo, i estimo algunes coses que no són admirables.”
5. “El dolor compta les hores, mentre que el plaer les oblida.”
6. “El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat.”
7. “El nostre país és massa petit perquè es pugui reconèixer que un home és capaç de fer bé dues coses.”
8. “Tu saps, Olga (la seva filla amb síndrome de Down), quantes preocupacions innecessàries ens has ajudat a esborrar en aquesta vida?”
9. “Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit!”
10. “La vida ens lloga més temps als uns que als altres, i no té en compte els currículums. De manera que, de moment, continuaré escrivint, i gràcies per la companyia.”
Aquestes frasses apareixen recollides a la Viquiquote, un projecte de la Viquipèdia que recull frases cèlebres de personalitats, i també en un article recull de la revista cultural catorze.cat. També se’n poden trobar al compte de Twitter que li va obrir la seva editora quan va fer 94 anys.
L’autor, que va publicar noranta llibres i seguia escrivint, ens parlava sobre la seva manera d’entendre la vida i l’escriptura
Josep M. Espinàs, al seu pis de l’Eixample de Barcelona 📷 Manel Haro
Manel Haro|Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) és un home més aviat discret a qui li agradava sentir-se anònim, un segon pla que aprofitava per observar amb atenció el seu entorn.
No es recreava en els elogis i fuigia de les generalitzacions i dels excessos. Sorprènia la seva modèstia d’un escriptor que va guanyat premis com el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el Víctor Català i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’algú que ha escrit noranta llibres, que va ser cofundador d’Els Setze Jutges, que va impulsar la Nova Cançó, que va participar en la creació de l’himne del Barça i que va posar en marxa amb Isabel Martí Edicions La Campana. Escrivia un article diari a la premsa des de 1976 i als seus 95 anys seguia sent actiu. La vella capitana (La Campana) és la seva darrera obra, on plasma les seves reflexiones sobre la vida i la mort.
Entrevista d’arxiu de Manel Haro
Aquesta entrevista acaba amb un afusellament?
No, no pas! Al contrari, anem a viure la literatura si li sembla bé!
Sí, però m’has de parlar de tu.
Perfecte, t’anava a preguntar com et trobes d’energies, però ja veig que estàs en plena forma.
Em trobo bé. Escric cada dia un article per a El Periódico i estic refent un llibre que tenia escrit, així que des del punt de vista de l’escriptura estic actiu. Fa dos anys vaig patir un desmai i encara que estic bé, sempre queda un rastre de por de què es pugui repetir quan surto a caminar. Ara, si vaig al costat d’una noia guapa, camino perfectament!
Per sort, has caminat molt en la teva vida.
Sí, encara tinc imatges molt clares de les meves caminades. Jo sempre he mirat de treure el màxim partit de l’observació, de tot el que m’envolta, i de la comparació, que em permet aprendre coses. També t’haig de dir que no sóc una persona que miri molt al passat, sóc totalment presentista. Quan vaig escriure la meva primera novel·la, als catorze anys, no em plantejava si volia ser escriptor. Tot el que he fet al llarg de la meva vida són respostes a impulsos que he tingut, ja sigui l’escriptura o sortir a un escenari a cantar. M’agrada molt la diversitat i per això m’he implicat en tantes coses, no sóc un home que es quedi a casa a escriure.
I això que has escrit 90 llibres!
M’ha interessat molt la vida en totes les seves manifestacions possibles. Em sento còmode amb la diversitat que hi ha al món, em sembla fantàstica, així com amb la diversitat de les persones i, si m’ho permets, amb la diversitat que s’amaga en mi, perquè a vegades sóc una cosa i a vegades sóc una altra, segons les inquietuds que tingui en cada moment.
Després de tot el que has fet i aconseguit, costa mantenir la modèstia?
Gens. Si ets modest, no costa ser-ho, però si no ho ets, sí que costa. Entenc que sí m’ho preguntes és perquè creus que sóc modest, no?
Exacte.
Estic content del que he escrit, però no em considero una persona excessiva. Tampoc m’he proposat mai ser modest, senzillament sóc així. De les poques coses segures que sé és que mai m’he falsificat, mai m’he projectat d’una determinada manera per agradar ningú. Tot en la meva vida ha estat espontani. Et diria que el que he fet ha estat sense adonar-me’n, sempre m’he trobat fent coses. I també et dic que el que vaig fer ahir ja no m’interessa. Una vegada acabada una feina, l’oblido, no visc del record. Et confesso que tinc una certa al·lèrgia a la gent que sap molt bé com és ell, què vol i quina imatge ha de donar.
Sorprèn escoltar això en uns temps en els quals busquem el reconeixement immediat pel que fem.
Jo no, no sóc gens transcendentalista. I no m’ha interessat mai alimentar una part de mi per haver tingut cert èxit, sinó que he preferit explorar altres parts que ignoro i que només les descobriré si les potencio. Per exemple, vaig guanyar premis de narrativa i la crítica em tractava bé, però vaig decidir deixar d’escriure ficció. Mai m’he considerat novel·lista, ni músic, ni excursionista per haver escrit, cantat o caminat. Mai m’he considerat un personatge definit per poder ser encasellat en algun lloc. Això m’ha donat molta llibertat en la meva vida. Visc dels estímuls que vaig rebent, i són molts diversos.
Aquests estímuls et permeten tenir una metodologia de treball?
No. Puc escriure un article a les onze del matí o a la una de la matinada. O puc fer mig article a les cinc i acabar-lo a les nou. Podria dir que no mano sobre mi mateix, però també podria dir que mano tant sobre mi mateix, que no em vull limitar a uns patrons. M’agrada la llibertat d’escriure el que em sembla quan em sembla.
Les teves memòries les podem trobar, en fragments, en tots els teus llibres, però no existeix un volum que siguin les grans memòries de l’Espinàs.
No, m’avorriria molt fent unes memòries tradicionals. Si penso en escriure on i quan vaig néixer, com era la meva família… quin pal! I crec que si a mi no m’interessa, als lectors els interessarà menys.
Com vas començar a escriure articles?
Un dia em vaig trobar amb el Josep Faulí i em va informar que sortiria un nou diari, l’Avui. Em va oferir escriure un article cada quinze dies o tres setmanes. Li vaig dir que no, perquè em passaria aquests quinze dies patint sobre què escriuria, preocupat per si el tema seria prou important. Vaig dir en broma que era molt més fàcil escriure un article cada dia i em va agafar la paraula. I fins aquí ha durat aquesta broma.
Abans els lectors difícilment podien exposar la seva opinió sobre els articles que llegien, però ara sí ho poden fer molt fàcilment a través d’Internet. Aquestes opinions t’arriben d’alguna manera?
Jo sóc un zero en informàtica. Tinc una màquina d’escriure Olivetti amb la que he escrit els llibres i els articles. Desconec absolutament què es pot trobar a la xarxa i la veritat és que no ho necessito. No vull dir que no sigui interessant, no és cap menyspreu, perquè sóc molt conscient de la importància que tenen Internet i tots els seus accessoris. Simplement sóc el mateix que quan tenia trenta o cinquanta anys i llavors no existia Internet. El que necessito és trobar una idea cada dia, observar, fer associacions, no trobar coses ja fetes. Si ara tingués divuit anys i comencés a escriure, evidentment que faria recerca a la xarxa.
Creus que, en general, estem massa connectats a la tecnologia?
Mai seré negatiu amb el món d’avui. Sóc molt respectuós amb el progrés. Tot depèn del que la gent necessita. Hi ha persones que necessiten estar tot el dia connectades i és la seva vida o la seva feina. En el meu cas, la meva manera de connectar-me és sortir al carrer i meravellar-me amb les coses que veig cada tres passes.
En el teu llibre El meu ofici expliques que abans de conèixer la Isabel Martí, cap editor et comentava els textos que enviaves per publicar, simplement te’ls publicaven. Fruit d’aquesta relació professional i d’amistat, va néixer l’editorial La Campana. Com et fa sentir que, anys després, La Campana i Isabel Martí siguin una editorial i una editora tan respectades?
Tot va començar de manera casual, però la veritat és que la Isabel sempre m’ha tractat molt bé i és molt atenta amb la feina que fa. Ahir mateix em va trucar per dir-me que havia de fer unes precisions en el llibre en el qual treballo ara. És una gran ajuda, i es mereix que les coses li vagin bé.
Has participat en més de seixanta Sant Jordis. Recordes el primer?
Sí, em veig al capdamunt de la Rambla en una parada que vam aconseguir a través d’una enciclopèdia. Com que era una enciclopèdia, es tractava d’informació i no de creació, així que vam aconseguir passar la censura franquista. En aquella parada es venia l’enciclopèdia, però també hi érem tres o quatre escriptors que no teníem res a veure, però estàvem allà de manera discreta. Llavors els lectors s’apropaven amb els nostres llibres i nosaltres els hi dedicàvem sota la taula mentre la policia passava pel costat. Això per publicar en català, és clar.
I de l’etapa d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, amb quin record et quedes?
Hi ha una anècdota fantàstica amb el Raimon. Ell i jo vam anar al Palau de la Música a cantar, tots dos sols. La censura només havia aprovat tres cançons al Raimon i tres a mi. Evidentment, al Palau de la Música hi havia policia amagada. El Raimon va cantar les seves tres cançons, després jo les meves i a l’acabar la gent en demanava més. No sabíem què fer, així que li vaig dir al Raimon que sortís a cantar novament les mateixes tres cançons. I jo vaig fer igual. El públic va entendre perfectament que allà hi havia censura i la resposta dels espectadors va ser molt entregada. Són coses rares que abans passaven, com quan en un premi literari en català, et trobaves un policia a la porta apuntant en una llista qui entrava.
A Inventari de jubilacions, deies que t’havies jubilat de l’espanyolisme, però que sabies que moriries sent espanyol. Tenint en compte el que estem vivint a Catalunya, canviaries aquesta afirmació?
Home, és clar! És que abans la gent es moria en castellà, perquè no hi havia esqueles en català. Trobo que és admirable el que està passant i el que passarà quan jo ja no hi sigui. Sóc un optimista històric, però fa uns anys les coses eren molt diferents.
Del Barça no et jubilaràs mai, no?
No! Fa poc vaig veure un japonès cantant l’himne del Barça i vaig pensar “quines coses, un japonès cantant un himne que vaig escriure”. Suposo que sempre seré més famós per l’himne del Barça que per tots els llibres que hagi escrit.
A Relacions particulars parles de quan vas conèixer Espriu, Cela, Pla, Foix, Delibes i Sagarra. Quines són les teves relacions particulars a dia d’avui?
Sí, gràcies a la meva etapa a Destino vaig conèixer molts escriptors. Ara, en canvi, estic tractant molts joves i veig que tenen una empenta i una vitalitat que abans no eren molt comunes. M’hi trobo molt bé amb ells, podem conversar de manera còmoda sense que pensin que sóc un vellet. De totes maneres, mai he volgut mitificar res, no vull generalitzar: la joventut no existeix, la vellesa no existeix. Hi ha uns joves i hi ha uns vells.
D’aquelles relacions particulars, quin record salvaries?
Jo esborro molt. Potser sona molt pedant que digui això, però si a mi mateix no em dono importància, per què haig de donar-la als demés? Potser no he trobat les paraules justes per dir el que vull dir, però em refereixo a què tot té un punt de relatiu i les persones no som només una persona, som cent personers. S’ha d’evitar mitificar la gent i jutjar-la sempre des del nostre punt de vista.
Et segueixen incomodant els elogis?
És una de les coses que més m’incomoden. Ara he aprés una mica, perquè la Isabel Martí m’ha dit que havia de ser més amable quan algú em deia que era un admirador meu. Jo era més abrupte, per una qüestió de timidesa i perquè em costa pair els afalacs, sobretot si són cara a cara. Però ara sóc més amable.
És fàcil sorprendre a Josep Maria Espinàs?
Jo em sorprenc cada dia. A vegades penso “carai, Espinàs, ja has acabat l’article d’avui? Com ho has fet, si fa una estona estaves menjant un plat de sopa abans no es refredés?”. I després també em sorprenc i em diverteixo quan surto a caminar pel carrer. A vegades em creuo amb gent que em reconeix i em saluda, però d’altres vegades veig en els seus ulls que em reconeixen, però no s’atreveixen a dir-me res. Hi ha gent molt efusiva i gent molt discreta. És bonic sortir al carrer i veure la diversitat humana.
Abans deies que sortir al carrer és la teva manera de connectar-te…
Exacte. Per exemple, si jo sóc molt puntual a les meves cites és perquè arribo sempre un quart d’hora abans, perquè aquest quart d’hora és el meu temps lliure entre el que estava fent i el que haig de fer. Vaig amunt i avall pel carrer fent temps, llavors miro el meu entorn i visc. Aquest quart d’hora és la vida. Podria dir-te que la vida és anar sumant quarts d’hora, un temps d’observació, d’adonar-se que no som tan importants, que som un personatge més passejant pel barri. La simplicitat de la diversitat és fantàstica, poder mirar la gent i imaginar coses, no saber amb què et trobaràs o a qui veuràs a la següent cantonada. La improvisació de la vida és el que em té seduït. Sóc un badoc que viu de mirar.
Més de 3.600 alumnes de primària de Cerdanyola han portat ja a casa seva la Petita historia de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement, llibre que relata la història d’aquest territori des de l’època ibera fins a l’actualitat amb il·lustracions de Pilarín Bayés i text de la periodista local Núria Ferrer.
El llibre recorre, al llarg de setze pàgines il·lustrades, la història de Cerdanyola, des dels assentaments ibers fins a la implantació de la UAB, el Sincrotró i el Parc de l’Alba, sense oblidar els recents llegats modernista primer i industrial després, i ho fa a partir del protagonisme d’uns nens i nenes força curiosos i l’acompanyament d’una guia molt particular, la fada Alba.
L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, explica que la canalla és protagonista d’aquest relat i per això s’ha volgut repartir el llibre en ma a l’alumnat de totes les escoles, públiques i concertades, de primària del municipi. L’alcalde explica que els nens tenen al seu abast en aquest relat les diferents etapes de la història local que els ha de fer sentir orgullosos.
L’Ajuntament de Cerdanyola, com abans ho han fet altres municipis, ha volgut recollir l’essència històrica de la ciutat en un petit llibre il·lustrat que es pot utilitzar com a material escolar, ser un obsequi per a conciutadans i visitants de Cerdanyola, o consultar in situ als centres de recerca i empreses instal·lades al Parc de l’Alba.
Una col·leció amb una il·lustradora històrica
Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement és el volum número 348 de la col·lecció Petita història de l’editorial Mediterrània, adreçada als nens i nenes d’entre 8 i 12 anys en particular i al públic familiar en general.. David Heredia, director comercial del grup editorial, subratlla que és la col·lecció viva més longeva en llengua catalana i tots els seus volums han comptat amb il·lustracions de la històrica dibuixant Pilarín Bayés, una autora molt detallista. Heredia explica que Bayés, de 81 anys, s’ha divertit molt il·lustrant una història amb escenaris tan diferents com els de les diverses etapes històriques de Cerdanyola.
Visita guiada del passat al present
L’autora del text és la periodista Núria Ferrer, directora de la revista Cerdanyola al dia, que explica que el principal repte a l’hora d’escriure el llibre va ser trobar el fil conductor que estructurés el relat per les etapes ibera, modernista, de la industrialització i l’actualitat de Cerdanyola, un fil conductor que és una visita guiada.
Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement s’ha repartit entre els escolars de primària de la ciutat, però fonts municipals indiquen que no hi haurà problema si algun nen més està interessat en aconseguir algun exemplar.
✍️ La mitjanit del 22 de gener del 1939 el poeta, escriptor i intel·lectual Antonio Machado va emprendre el camí de l’exili. Barcelona va ser la seva darrera ciutat abans d’un exili a Cotlliure del qual ja no va tornar.
En arribar a Barcelona, la família Machado (integrada per Antonio, la seva mare Ana, el seu germà José, la seva cunyada Matea i les seves nebodes Eulàlia, Carmen i Maria) es van instal·lar a dues habitacions de l’Hotel Majestic
Barcelona, en plena Guerra Civil, Antonio Machado va col·laborar periòdicament amb el diari La Vanguardia. Aquest llibre reuneix per primer cop de forma monogràfica el conjunt dels 29 articles (la majoria de la sèrie «Des del mirador de la guerra»).
Els 29 articles que Antonio Machado va escriure per La Vanguardia
Just davant de l’antiga Finca “El Pinar” hi ha la Torre Castanyer, antiga propietat de la Duquessa de Moragas, una construcció d’estil romàntic de principis del segle XIX, que fou completament restaurada per Francesc Mitjans i Miró el 1959.
En aquesta finca, sigui dit de passada, s’han rodat diverses pel·lícules d’època, i ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat de conservació.
Lluís Permanyer, fent història, ens recordava també a “La Vanguardia” l’arribada de la família reial a Barcelona per l’Exposició Universal de 1888
“El 17 de maig de 1888 arribaven amb tren a Barcelona la família reial: la reina regent Maria Cristina, les infantes Mercedes i María Teresa, i Alfonso XIII. Acudien a una cita important, la inauguració de l’Exposició Universal. Feia poc que el Palau Reial, a Pla de Palau, havia estat incendiat, per això la família reial s’hauria d’instal·lar en una residència improvisada: l’Ajuntament de Barcelona El problema era que mentre la reina regent es veia obligada a complir la seva agenda, l’Ajuntament de Barcelona no era un lloc propici perquè el Rei Alfons XIII i les infantes juguessin.
D’aquesta manera, es va creure adequat que la Torre Castañer i el seu gran parc podria ser el lloc perfecte per acollir-los durant el dia i així tinguessin un lloc on jugar i córrer a plaer. Els amos van fer construir llavors, de pressa, un reixat que encara avui dia existeix, i un pavelló de jocs d’estil “neomozárab”, molt d’acord amb la tendència constructiva del moment. El 7 de juny, la família reial va partir de Barcelona, i com estableix la tradició, es van col·locar en paral·lel a la reixa unes grans cadenes que encara avui es poden observar, per deixar constància que aquella finca havia acollit un rei.
“Anys més tard, durant la guerra civil, la Torre Castañer va acollir també Antonio Machado en els seus últims dies a Barcelona, abans que aquest exiliés Collioure.”
Font, La Vanguardia, Lluís Permanyer, Ajuntament de Barcelona,
El bellaterrenc Àngel Vázquez, candidat del PSC a la presidència de l’EMD de Bellaterra
“Per primera vegada en la història, el PSC Cerdanyola presenta un candidat a la presidència de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra”
Segons informa avui el PSC i Cerdanyola al Dia, l’assemblea socialista escollia ahir per unanimitat Àngel Vázquez, veí del Turó de Sant Pau.
Àngel Vázquez i Carles Cordón, candidats a l’EMD i Cerdanyola|CEDIDA
“Ens presentem perquè tenim unes idees que ens permeten pensar que podem organitzar millor Bellaterra”, asseguravael candidat Àngel Vázquez
En els darrers 10 anys, explicava, que hi ha hagut pocs canvis: “Anem a menys. Bellaterra està trista i això fa mal, la fotografia de Bellaterra de l’última dècada no ha canviat, seguim amb els mateixos problemes i amb les mateixes no solucions”. Per aquest motiu, defensa que el canvi a Bellaterra ha de ser ara.
“A Cerdanyola tenim un equip de govern ben ferm i amb ganes de fer quatre anys més de política al més alt nivell. I per primera vegada a Bellaterra, una opció de presidència i lideratge a la junta de veïns que ens permetria un tracte directe amb un Ajuntament de la mateixa línia i sintonia”,explicava Vázquez.
Aquest canvi per a Bellaterra, segons el candidat, s’ha de treballar mitjançant el diàleg. “Canvi i diàleg seran dues eines indispensables a l’hora de donar vida al nostre programa”, assegurava. “Un projecte de poble encara en estudi” que no obviarà temes com la necessitat urgent d’una política d’inversió en l’espai públic, el seguiment de la instal·lació del nou enllumenat, l’aposta per mantenir el sistema porta a porta de recollida de residus i la seva implantació al Turó de Sant Pau, la millora de la neteja viària, l’ampliació del servei de jardineria o els tres eixos de treball més importants i complexos a Bellaterra. “La seguretat ciutadana, la mobilitat i la necessitat d’una assistència sanitària pública al poble. En aquesta última qüestió, com a partit majoritari del Parlament ens comprometem a utilitzar totes les eines polítiques possibles per aconseguir-ho”, afegia.
“Si el que volem és posar fil a l’agulla i resituar Bellaterra on li toca hem de centrar-nos en l’opció que realment més pot fer per Bellaterra. El vot útil en les properes eleccions és el PSC”, reivindicava Vázquez, que indicava que és el moment de crear una nova relació Bellaterra-Cerdanyola: “I ha de ser de tu a tu i amb ganes compartides de treure Bellaterra del forat on es troba. Fer créixer Bellaterra és una tasca que ens implica a tots”.
Projecte de solvència
Per la seva banda, l’alcalde de Cerdanyola i primer secretari socialista, Carlos Cordón, apuntava que amb aquesta candidatura el PSC vol oferir la millor gestió possible i també la millor relació entre EMD i Ajuntament. “Aquest és un projecte de solvència i Àngel Vázquez és la millor persona per encarnar-lo”.
Ramón Andreu (GXB) governa l’EMD de Bellaterra des de l’any 2010, però manté l’escultura Esquirol (obra del bellaterrenc Emili ColomComerma (1924-2007), símbol de Bellaterra, en situació ruïnosa. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!
Esquirol de Bellaterra, obra del bellaterrenc Emili Colom Comerma (1924-2007)
El proper dilluns 6 de febrer 2023, Televisió Sant Cugat estrena el programa “Bellaterra en directe” on s’analitza l’actualitat amb Ramon Andreu, President de l’EMD. Es tracta d’un programa realitzat en directe i obert a la participació de tot el veïnat bellaterrec.
Ramon Andreu, president de l’EMD de Bellaterra| TELEVISIÓ SANT CUGAT
Durant aquests dies, tothom qui vulgui participar ja pot fer arribar les seves preguntes i propostes per diverses vies:
– Per whatsapp, enviant un missatge de text, veu o vídeo al 666 72 65 42
– Per correu electrònic, dirigint-vos a bellaterraendirecte@tvsantcugat.cat
– A les xarxes socials, etiquetant a @tvsantcugat a twiter o instagram.
– Trucant al 93 589 88 99, des d’ara mateix o en directe durant el programa.
Ramon Andreu respondrà totes les qüestions durant el programa i també atendrà en directe les trucades de tothom qui vulgui participar. El primer programa de “Bellaterra en directe” s’emetrà a través del canal de TDT de Televisió Sant Cugat i del seu directe en streaming el proper dilluns 6 de febrer a les 22.00 de la nit i es repetirà de forma periòdica.
BELLATERRA.CAT 