L’univers de l’Orquestra Fileluche es basa en pianets de joguina, da ruans, orgues Casio, melòdiques, serres musicals, trastos, flautes, guitarretes, violins i bateries de pots i llaunes, etc., combinen, fidels a la seva infatigable curiositat, amb la veu i els textos onírics, esquitxats de jocs de paraules i a la vegada familiarment propers d’en Pau Riba, un artista a qui sembla que els anys no facin res més que esmolar-li l’enginy i la creativitat.
Pau Riba i Romeva (Palma, 7 d’agost de 1948) és un artista iconoclasta i escriptor polifacètic,[1] reconegut principalment per la seva carrera musical com a cantautor. La seva obra, iniciada a mitjan dècada del 1960 i emmarcada dins el moviment de la contracultura, ha tingut un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic, malgrat el seu segell únic i intransferible d’«artista total». L’obra més destacable n’és el disc doble Dioptria, que va ser escollit millor disc en català del segle xx per la revista Enderrock.
Lletra de Nina de Miraguano
La Maria s’adorm
i a fora el vent la bressola
“Rum, rum”, entre les branques
una remor com de mar
La Maria s’adorm
i desitjos i encanteris amagats
a la panxa d’una nina
li bressolen la son
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d’ales d’aigua
i que després,
sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja
caiguis i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xarrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua
Que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer,
que no perdis la inèrcia del somriure,
que no oblidis la urgència del moment,
que sentis que formes part d’una tribu
i que respectis el seu cos
però vegis que només és una canoa
Que no et senti dir mai:
“sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors”,
i que entenguis que estimar
és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú
t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui:
“t’estimo, però no ho sé escriure”
I que quant us veieu, els vostres ulls,
els teus i els seus
siguen com quatre ocells que se us emportin en volandes
que no siguis com tota aquesta gent
que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te:
“quan me mori enyoraré enyorar-te”
Que arribi l’hivern a la primera de la vida
i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s’és
el que s’és
qui et fan ser
com s’és
i que entenguis que delires
i confies per un instant que no ho fas
Que un dia un noi o una noia et digui:
estic enamorat de la imperfecció del teu cos
de la lluna dels teus pits
de la carn de la teva cara
de l’aigua dels teus ulls
i el desig que vol – sense saber que vol –
em xiscla a cau d’orella:
que la memòria no et sigui massa fràgil
i et sàpiga donar contínuament a llum
i que estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre
i després, silenci.
Sigues només un infant que fa escarbots
mantigues la teva innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú
i que ningú sigui per tu,
només una aixada a les pupil·les
Procura mantindre algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor:
ulls, boca, nas i orelles
i estigues contenta.
Font: Viasona, Wikipèdia,
BELLATERRA.CAT 