Anys enrere, als festivals de música que se celebraven a tot Catalunya hi predominava la música clàssica. Hi havia encara un públic amb una educació formal i burgesa —que en altres èpoques havia inclòs aprendre a tocar el piano, i fer-ne concerts en sales domèstiques per als amics de la família; sempre entre les classes benestants, és cert—, i aquell públic rebia a l’estiu, amb molta satisfacció, uns concerts en què s’hi podien sentir simfonies de Mozart o Beethoven, escoltar una òpera de Händel amb decorats i vestits clàssics, quartets de corda, cançons de Schubert, o partites de Bach.
Tot això s’ha acabat, o gairebé. Queden al Principat tres o quatre capitals comarcals, o llogarrets, en què els organitzadors dels concerts estivals han perseverat en una oferta de música clàssica, i, de fet, són ben plens. Però a la major part dels llocs en què és tradicional que s’ofereixi un festival de música al temps de la calor, la clàssica ha desaparegut en favor de la música popular, rock, electrònica, folklòrica, jazz i tot el que es vulgui —també és música, òbviament—, de tot, llevat dels grans autors i les grans o petites formacions dedicades a la música “antiga”.
Escoltar música de temps pretèrits
Aquest criteri, el de l’”antigor”, és el que presenten els directors d’aquests festivals: diuen que ara la gent s’interessa per una altra mena de música i que, al capdavall, és molt lògic que no vulguin escoltar música de temps pretèrits. L’argument és fals: tan pretèrits eren Haydn o Bach fa trenta o quaranta anys, com ara; quan un autor és del segle XVIII, com els dos que acabem d’esmentar, una diferència de trenta o cinquanta anys no té cap importància. Són clàssics, i això vol dir, senzillament, que han esdevingut músics propis per a qualssevol temps, com ens escau de llegir el Quijote o Tirant lo Blanc, que són més antics que tots els compositors esmentats fins ara en aquest article.
El que ha passat és molt senzill: abans els joves rebien poca o molta educació musical a l’escola, o l’havien rebuda els seus pares, causa de l’afició dels més joves a la música clàssica. Ara no s’ensenya ni se sent clàssica en quasi cap escola del país. Els sembla una assignatura innecessària. Però, segons Plató i milers de pedagogs, és una de les bases de la formació de tot bon ciutadà. Corol·lari: els programadors de música estival fan el joc a la progressiva degradació de la memòria i la cultura històriques al país nostre. ¿Haurem d’anar a Salzburg, Ais de Provença o Glyndebourne?
Font: Ara, El Musical de Bellaterra
