Dimecres entra en vigor el registre salarial obligatori per a totes les empreses de l’Estat perquè mostrin si paguen diferent a homes i a dones per la mateixa feina. Es tracta d’una eina més per lluitar contra la bretxa salarial de gènere, una discriminació retributiva que és inacceptable, i que amb ulls del segle XXI és insostenible. Perquè no només es manté, sinó que el mateix naixement d’aquest registre salarial demostra com és de difícil erradicar-la. La Constitució espanyola (article 35), l’Estatut dels Treballadors (article 28), dues lleis sobre la igualtat, el Tractat de Funcionament de la UE, la Carta de Drets Fonamentals de la UE, una directiva europea, una recomanació de la Comissió Europea… El corpus legal que empara la igualtat d’homes i dones en drets laborals és suficient. Però som al cap del carrer.
Quatre dades. El ritme actual d’equiparació salarial que s’està donant situa en 30 anys el temps que es necessitaria per assolir la igualtat a l’Estat. Cada treballadora, de mitjana i a la Unió Europea, cobra un 14,8% menys per hora que un home que fa la mateixa feina. Quan es té un fill, els homes mantenen el sou, però a les dones els baixa un 11% el primer any i fins a un 28% en el termini d’una dècada. I, finalment, a Catalunya les dones cobren de mitjana un 22,2% menys que els homes, per un 16% en el conjunt de la Unió Europea.
Per tant, qualsevol eina que arribi ha de ser benvinguda. El nou registre, amb sancions previstes, ha de recollir les retribucions de tots els treballadors, inclosos directius, amb especificació de gènere i de categories laborals. Hi estan obligades totes les empreses, però amb més intensitat les que tenen més de 50 treballadors, que hauran d’aportar més especificacions (complexitat del lloc de treball o formació exigida, per exemple). Igualment, si una empresa de més de 50 treballadors admet una bretxa de més del 25%, l’haurà de justificar de manera raonable.
Aquesta exigència superior sobre les empreses de més de 50 treballadors té el sentit que són les obligades per llei a tenir plans d’igualtat i, per tant, les que ja haurien hagut de començar a corregir qualsevol bretxa. Però es dona el fet que aproximadament el 90% de les empreses espanyoles tenen menys de 50 treballadors. I que no és en les grans empreses on es detecta més la bretxa, a causa del pes dels sindicats i de convenis molt detallats i curosos en aquest sentit.
Amb menys obligacions documentals per a les empreses petites, doncs, la Inspecció de Treball (l’encarregada de controlar-ne el compliment) tindrà molta feina per determinar exactament la bretxa salarial de gènere.
En principi, l’objectiu del registre és oferir una panoràmica més detallada de la situació, fer un zoom sobre la situació de la bretxa salarial real -és justament la virtut que hi veuen els experts del sector-, i és cert que cada pas ajuda. Però llavors caldrà esperar que els resultats obtinguts siguin analitzats acuradament i serveixin per prendre noves mesures.
