El tràgic incendi en una nau industrial ocupada de Badalona, amb tres morts confirmats que podrien ser més (hi ha un nombre indeterminat de desapareguts, a més de 22 ferits, dels quals 2 de crítics i 4 de greus), amaga una tragèdia que afecta milers de persones sense papers que no tenen cap més sortida que viure en assentaments il·legals. Només a Barcelona les autoritats calculen que n’hi ha una setantena, d’aquests assentaments. En diferents àrees urbanes de Catalunya se’n poden localitzar molts més. El de Badalona era dels més coneguts i dels que aplegaven més gent: feia més d’una dècada que existia en les mateixes condicions precàries, i ara mateix hi vivien més d’un centenar de persones. De fet, alguns testimonis dels que s’han salvat expliquen que l’incendi s’hauria pogut evitar si haguessin disposat d’aigua corrent, però fa gairebé dos anys se’ls va tallar el subministrament. Havien d’anar a la font per obtenir aigua per cuinar, beure i rentar-se.
L’incendi, doncs, és en bona mesura la conseqüència d’una impotència o deixadesa col·lectiva a l’hora d’afrontar la qüestió de la immigració il·legal a tots els nivells administratius, des de l’àmbit local fins a l’europeu, passant per l’estatal i el català. D’una banda, la realitat és que l’assistència social no els arriba. Les xarxes veïnals i les entitats socials, desbordades, no tenen prou capacitat per fer tasques de suplència. De l’altra, en aquests condicions no resulta estrany que a vegades certes situacions derivin, o es facin derivar, en problemes de seguretat. El resultat és que els que aconsegueixen arribar –sovint després de jugar-se la vida al mar– no reben gairebé cap mena d’acollida: són pocs els que poden obtenir papers; són majoria els que acaben vivint fora del sistema, en la marginalitat forçada, cosa que no fa sinó abocar-los a situacions de difícil supervivència, víctimes de l’exclusió social o de màfies il·legals, i sovint també víctimes d’actituds racistes.
Els discursos xenòfobs de formacions de dreta i ultradreta que culpabilitzen la immigració s’alimenten d’aquesta dura marginalitat, que precisament és conseqüència de la manca de polítiques reals d’acollida, o d’una política migratòria a nivell europeu que no ha deixat de privilegiar des de la crisi del 2015 les restriccions d’entrada per sobre dels drets humans. Europa, acomplexada per l’auge dels populismes xenòfobs, ha aixecat 1.000 quilòmetres de murs a les seves fronteres per aturar l’entrada de persones desplaçades per la violència, la desigualtat i la persecució. El nou pacte comunitari de migració i asil impulsat per Von der Leyen busca de nou sobretot el control de les fronteres externes. En aquest context, es fa difícil pensar que els que aconsegueixin superar els controls no acabin atrapats en els llimbs legals o quedin directament fora de la llei. La mateixa figura de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, és paradigmàtica d’aquest ús incendiari de la immigració i la marginació com a arma llancívola. Rere el dramàtic incendi de Badalona hi ha un persistent drama de fons irresolt.
