Recordeu la el seu espectacular Adagio d’Espartaco?
Aram Khachaturian era fill d’un treballador armeni, i el més petit de cinc germans, va néixer el 6 de juny de 1903 a Kodjori, prop de Tbilisi (Geòrgia) i va morir a Moscou l’1 de maig de 1978)
Aram Khachaturian (1903-1978)
Va a Moscou i, malgrat els seus escassos coneixements de solfeig i piano, entra a escola de Música Gnessine per estudiar el violoncel (1922-1925). El 1929 entra al Conservatori de Moscou, sota la tutela de Nikolai Miaskovski. Aram Khatxaturian acaba la seva carrera al Conservatori de Moscou en 1934, any en què també li concedirà el diploma de composició de l’Conservatori gràcies a la seva primera simfonia, dedicada a l’quinze aniversari de la fundació de la República Armènia.
D’aquest temps daten Toccata (1932), el Trio per a piano, violí i clarinet (1932), en el qual ja es reflectia la influència de Prokofiev i unaSuite de danses (1933) inspirada en tot tipus de balls; armenis, azerbaidjanesos, georgians, etc. Toca una música estrictament tonal, molt amarat de el folklore i els ritmes heroics d’Armènia. La barreja de sentimentalisme, l’èxtasi de l’emoció i el regionalisme musical, és perfectament convenient per a l’estètica oficial de la Rússia Soviètica
Durant els anys de la guerra, Aram Khatxaturian publicaria, entre altres coses, el seu famós ballet Gayaneh (1942), obra que va donar lloc a tres suites per a orquestra, de les quals forma part la seva celebèrrima Dansa de l’sabre. Khatxaturian era ja en aquests anys un dels compositors soviètics més coneguts, al costat de Shostakovicj i Prokofiev, i el principal representant de la música a Armènia, el folklore està sempre present en les seves obres.
Però en 1948, Khatxaturian és criticat amb severitat i acusat, juntament amb Prokofiev, Shostakovich i altres compositors, pel Comitè central de el partit comunista de tendències modernistes, burgeses i antirrevolucionarias en les seves composicions, acusacions de què Aram Khatxaturian es declararia culpable per així recuperar la seva notorietat.
En conseqüència d’aquests esdeveniments, es consagra a la composició de música de pel·lícules (Vladimir Ilitch Lenin, 1948, la Batalla de Stalingrad, 1949).
Després de la mort de Stalin, Aram Khatxaturian és un dels músics eminents que reclamen públicament una llibertat creativa més gran, però havia de però condemnar més tard totes les tendències amb destinació a l’dodecaphonisme o amb destinació a molt diferent avantguarda occidental. El 1954 és nomenat «Artista de la vila de la Unió Soviètica» i en 1959 va ser guardonat amb el «Premi Lenin».
A partir de 1950 estén les seves activitats a l’ensenyament ia la direcció d’orquestra. Dirigeix les seves pròpies obres al món sencer i rep una acollida triomfal a Nova York el 1968.
Malgrat que va abordar més o menys tots els gèneres, Aram Khatxaturian estava realment a gust quan escrivia música instrumental, on els seus dons de colorista, el seu sentit de l’ritme i la seva dansa troben el camp d’acció apropiat. Malgrat que el seu llenguatge és bastant tradicional, ens conquesta gràcies al seu dinamisme, el seu sentit de la festa musical i el virtuosisme de la seva orquestració.
Aram Khatxaturian va escriure també el que seria l’himne de la República Socialista Soviètica d’Armènia fins a 1991. Allí està considerat com un heroi nacional.
