Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2012

President Mas

Benvolgut, Benvolguda Gràcies! Moltes gràcies!
Volia, en primer lloc, començar amb aquestes paraules, amb el meu agraïment
per la tasca incansable que heu fet aquests darrers mesos per assolir el nostre objectiu, tornar a guanyar, per desena vegada, les eleccions al Parlament de Catalunya. No ha estat fàcil, no ens ho han posat fàcil, però un cop més ens n’hem sortit i hem rebut el suport majoritari del poble de Catalunya.
Tanmateix, és evident, i no cal que ens enganyem, que el resultat que hem obtingut no és el que desitjàvem, no respon a aquella majoria excepcional que hem demanat durant tota la campanya electoral. He dit moltes vegades que dir la veritat ha de ser la nostra principal divisa. I és per això que ara no puc obviar, davant vostre, que el Parlament sorgit de les urnes no és el que nosaltres havíem desitjat. Seria absurd dir el contrari.
Tot i així seria injust que ens envaís un sentiment de fracàs o de frustració. Us ho deia abans, per desena vegada hem guanyat clarament les eleccions al Parlament de Catalunya i som, sense cap mena de dubte, l’única opció política cridada a liderar el nou govern.
No vull estar-me de fer-vos un comentari en relació a les eleccions i, especialment, al fet de convocar-les, al per què. Sentireu aquests dies comentaris en el sentit que ens vam, em vaig, equivocar convocant-les. Us dic que no, us ben asseguro que no em penedeixo de la decisió que vàrem prendre. Moments excepcionals, decisions excepcionals deia en el debat de Política General, i és així. L’escenari sorgit de la gran manifestació de l’Onze de setembre a Barcelona dibuixava un full de ruta nou, necessitava donar la veu al
poble de Catalunya perquè manifestés el seu compromís amb el nou procés que iniciem, i així ha estat àmpliament. Nosaltres mateixos necessitàvem incorporar en el nostre programa electoral un objectiu que, implícitament segur que hi era, però que explícitament no manifestàvem en el programa electoral ni de govern.
Sentireu aquests dies múltiples interpretacions dels resultats, sentireu a dir que el sobiranisme s’ha estavellat i que el dret a decidir ha quedat finiquitat. Res més lluny de la realitat. El sobiranisme, el catalanisme, el dret a decidir té a dia d’avui més força que mai al Parlament de Catalunya. I és per això que, com vaig dir la mateixa nit electoral, la consulta al poble de Catalunya es farà en els propers quatre anys. Ara més que mai el poble ha de parlar i decidir quin futur vol per al nostre país. És el nostre compromís programàtic. Però sobretot, és el nostre ferm compromís amb Catalunya i els seus set milions i mig de ciutadans.
Ho hem dit, ho he dit, manta vegades, el poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur lliurement, democràticament, pacíficament, com hem fet sempre i com vam fer l’Onze de setembre als carrers de la capital del país.
No us amago les dificultats que el període que iniciem comporta intrínsecament, començant per governar el dia a dia, la gestió diària, la lluita contra la crisi, garantir el benestar de les persones, però estic convençut que
amb l’ajut i la col·laboració de tots, ens en sortirem. Ho vaig dir la mateixa nit de les eleccions, cal que tots ens impliquem en la governabilitat de Catalunya, sols no ho podem fer, necessitem la col·laboració de tots en la ingent tasca de gestionar el dia a dia, just en un moment poc agraït. Però el país necessita, més que mai, un govern fort, ferm en les decisions i arriscat en la lluita contra la crisi. Ja ho vaig dir, res serà fàcil, però tot és possible.
Bé, no m’allargo més, i permeteu-me acabar aquestes ratlles com les he començat, agraint-vos la feina que heu fet per assolir aquesta nova victòria de Convergència. Encetem un període molt il·lusionant pel nostre país i us demano que l’afrontem tots plegats amb fermesa i amb passió, però també amb la serenitat i la consciència de la transcendència del camí que encetem, que no en tingueu cap dubte, ens durà a fer de Catalunya un país on, com dèiem en campanya electoral, viure millor!
Moltes gràcies i endavant. Visca Catalunya!! Ben cordialment,
Artur Mas
Barcelona, 28 de novembre de 2012

Read Full Post »

Guy Pérez i Ciurezu, dibuixant, guionísta i director de cinema per l’ESCAC

Acaba de sortir el nou video  clip del grup català BULMA, una creació del bellaterrenc GUY PÉREZ, dibuixant, guionista i director  de cinema per l’ESCAC. És el creador dels Storyboards EVA (Kike Maíllo), EL ORFANATO i LO IMPOSIBLE (Juan Antonio Bayona).

Guy Pérez també és finalista del Concurs Freixenet, amb el seu video clip BRINDO POR LOS MOMENTOS COMPARTIDOS.

Felicitats i molta sort per les teves feines profesionals pel cinema de Catalunya!

Per veure el video clip Morir Jove de BULMA, teclejar l’enllaç de sota:

http://www.youtube.com/watch?v=xigNObgIF08&feature=plcp

Read Full Post »

20121127-104754.jpg

Temps de bolets al restaurant Sant Pancràs de Bellaterra (Vallès Occidental). Al centre del poble de Bellaterra , al costat mateix de l’estació dels FGC, tenim des del 1929, una de les fondes més tradicionales de Catalunya. Gestionada i portada pels germans propietaris, ens asseguren un servei cordial i profesional, sense oblidar que s’ha de respectar l’espai històric de Bellaterra.

La seva cuina tradicional catalana, llenç adriatica, sorprèn cada moment. Ara ens ofereixen plats del dia amb bolets, al millor preu qualitat (veure la foto dels seus suggeriments de Rovellons, situada a terrassa). Bon profit ni ens veiem al Sant Pancràs de Bellaterra!

Read Full Post »

20121126-004933.jpg

Read Full Post »

CiU Majoria absoluta a Bellaterra amb el 51,23% del vots

Aquest son els resultats de Bellaterra de les votacions pel Parlament de Catalunya 2012:

Cens de Bellaterra: 1994

Vots emesos: 1663

Participació: 83%

CiU…………………………………………..852 (51,23 %)
ERC………………………………………….234 (14%)
PP…………………………………………….217 (13%)
C’S……………………………………………122 (7,33%)
ICV……………………………………………69 (4,14%)
PSC…………………………………………..62 (3,72%)
CUP………………………………………….37 (2,22%)
SÍ……………………………………………..21 (1,3%)
Vots en blanc…………………………8, etc.,

Read Full Post »

20121122-012953.jpg

Per què votaré Mas
Enric Vila
20-11-2012
Diumenge al vespre, en el debat de TV3, es van veure moltes coses. A mi, però, sobretot em va cridar l’atenció un fet: el president Mas era l’únic candidat que semblava envellit, i l’únic que semblava que s’estigués jugant de debò alguna cosa. A diferència dels altres líders polítics, que parlaven com sempre, sense donar massa importància a les paraules, com si els mots fossin globus de colors, Mas semblava que estigués molt lluny. Malgrat que les seves intervencions eren clares i concises, i solien anar al moll de l’os del tema, en la seva actitud presidencialista de no entrar en el cos a cos no hi havia només una estratègia comunicativa, hi havia un instint primari de preservació, d’home que sent el pes de la responsabilitat i del dolor i que, en un acte de prudència, es reserva amb zel les energies pel que hagi de venir.

A mi el president Mas m’agrada perquè es nota que té por de fracassar. I no pel que diran, sinó per ell mateix. La por al fracàs és el que dóna grandesa a l’esperit quan intentes aportar el teu granet de sorra al món. Els valents no són els que no tenen por de perdre o de morir, sinó els que, per un amor concret, en un moment determinat, s’arrisquen, malgrat les seves pors, a portar les coses més enllà del que mai havien calculat. És això el que fa que Mas em sembli superior a l’Oriol Junqueras o al López Tena, per no parlar dels altres candidats, que ja estaven perfectament còmodes nedant en la putrefacció de l’anterior règim de coses. En aquest país de cínics i peluts, on la gent ha tendit a anar a la seva o a prendre actituds falsament idealistes per poder-se suïcidar tranquilament donant la culpa als altres, l’actitud de Mas té un element d’exemple pedagògic que convé molt al país.

Mas demana confiança en un país que necessita aprendre a confiar. Mas demana confiança probablement perquè és tot el que es veu amb cor de demanar. Això pot semblar poc però en realitat és molt, perquè la confiança que la gent és capaç de donar als altres sempre és proporcional a la confiança que la gent té en ella mateixa i en les possibilitats d’aconseguir pel seu compte allò que vol. El que m’agrada del discurs de Mas és que va directament al cor de tots els sentiments d’inferioritat que han fet els catalans tan petits i tan controladors, tan refractaris a deixar res a l’atzar i tan proclius a donar la culpa al món dels seus problemes. L’ocupació no és només que als jutjats hi domini el castellà; l’ocupació sobretot és aquesta malfiança sistemàtica i aquest escepticisme destructiu i impacient que ens han forjat segles de repressió arbitrària -de casualitats com aquests documents caiguts del cel, que permeten els diaris de Madrid fer periodisme d’investigació.

Mas diu als electors: jo em comprometo a fer possible que tu puguis votar, però la independència del país no depèn només de mi. Mas busca la corresponsabilitat en un moment en què a tot el món els conflictes entre les elits i les bases dels països s’estan tensant. La seva manera de posar a prova la resistència del país davant les pressions de Madrid i de la comunitat internacional em sembla que és intel·ligent, i sobretot em sembla que és honesta. Això que alguns troben que fa poc líder, i que d’altres consideren un tic messiànic, resol el problema de la manca de poder de la Generalitat, traslladant la capacitat de transformar l’status quo al conjunt dels catalans. La gràcia de prestar a Mas una “majoria excepcional per un temps excepcional” és que en la mesura que hagi de tractar menys amb els altres partits, la gent guanyarà capacitat d’interlocució directa amb ell i tothom tindrà moltes menys excuses.

En principi, com millors siguin els resultats que tregui Mas, més poder polític tindrà el carrer i, per tant, menys marge hi haurà perquè les velles estructures de poder puguin obstaculitzar el procés sembrant la confusió a través del debat entre els partits. Després hi ha una altra cosa; el president Mas és una persona i no un superhome. No l’havien preparat per fer aquest paper, ni perquè es fiquessin amb el seu pare mort. Ni per menjar la merda que s’haurà de menjar. Precisament per això estic segur que arribarà fins al final, però també per això està bé que li donem una mica de suport. Mas no té les motivacions normals d’un politic normal. Sovint es preguntarà si el preu personal que paga val la pena. Ell també ho haurà d’anar veient. Però jo el votaré per això. Per dir-li que sí, que val la pena. I que li estic molt agraït.

Read Full Post »

20121113-231212.jpg

La història de Catalunya en poques paraules… i crec que ben dites…Està be per tots aquells que tenen dubtes.

Escrit de Julia Otero:

“Vamos a ver… todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia amigos,tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga.
Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no solo de Catalunya cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia.
Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que las Cortes Catalanas en 1192… os voy dando datos por eso del rigor histórico) nos dice que hay que “abrir los libros de historia y mirarlos sin prejuicios” para esta vena que les ha dado a los catalanes de querer ser como Escocia… en fin.
También Miguel Ángel Rodríguez, ex portavoz del Gobierno de Aznar, nos dice que los catalanistas son o somos una secta y unos lloricas.
Nos comenta González Pons, Vicesecretario de Estudios y programas del PP, que “CATALUNYA HA SIDO SIEMPRE PARTE DE ESPAÑA” (el primer monarca de ESPAÑA fue Amadeo I de Saboya en 1870, los anteriores lo fueron de Castilla… ¿Catalunya hemos dicho que tenia cortes desde?)
Pero como casi siempre, la guinda al pastel la pone nuestra queridísima Esperanza Aguirre (como la echábamos de menos) que va y nos dice que “ESPAÑA ES UNA GRAN NACIÓN CON 3.000 AÑOS DE HISTORIA Y QUE ESO ES TODO LO QUE TIENEN QUE SABER LOS NIÑOS”. Vamos a ver Espe… Hace 3000 años ni existía Catalunya, ni existía España perojuraría que era la época en que moría David y Salomón se convertía en Rey de Israel… no sé.
Para los que no lo sepan, los condados catalanes fueron oficialmente formados en el año 987 cuando el conde Borrell II de Barcelona de deshace del vasallaje que unía a Catalunya con Francia (fruto de la protección que ofreció Carlos Martel a Catalunya antes las incursiones musulmanas en la península a partir del 718) y se mantuvieron totalmente independientes hasta 1162, fecha en que se anexaron al Reino de Aragón formando la Corona de Aragón, y organizándose como una federación de estados medievales posteriormente (desde 1139 hasta 1479) respetando las singularidades de cada territorio y desarrollando una estructura política equivalente y similar entre sí: Cortes, Generalidades y Constituciones, coordinando la política exterior conjuntamente.
Allá por el 1516 se unen las Coronas de Castilla y Aragón por problemas sucesorios en la segunda. Entendería que llegados a este punto, muchos piensen que aquí nace España, pero se equivoca. Se da una unión entre dos Coronas, pero se siguen manteniendo cortes, instituciones políticas, administración pública, lenguas y moneda. Tanto es el sentimiento de NACIÓN de CATALUNYA que en 1640 estalla la Guerra dels Segadors y Pau Clarís proclama la República Independiente de Catalunya en 1641 (no es algo nuevo de ahora señores). ESPAÑA tal y como se conoce (políticamente) nace con Felipe V y sus DECRETOS DE NUEVA PLANTA allá por el 1716 que ya antes había llenado de sangre Barcelona un 11 de Septiembre de 1714.
Así pues, resumiendo, CATALUNYA SI HA SIDO INDEPENDIENTE. Lo fue 145 años por completo y después aliada con el Reino de Aragón otros 350 años aproximadamente. Conquistó territorios, lucho contra Castilla en varias ocasiones, escribió sus leyes, ganó y perdió guerras, creo su música, sus tradiciones y su carácter luchador.
Ya está bien de REINVENTAR HISTORIA, esta es la que hay y hay que conocerla. Hay que entender el clamor de un pueblo, su sentimiento de nación y su ansia de libertad. Puede o no compartirse el concepto de independencia, pero JAMAS debe menospreciarse una cultura, pisotearla y manipularla para conseguir votantes o para dividir.
YA ESTÁ BIEN.
Y entiendo a los que defienden su nacionalidad catalana porque sé que ellos sienten lo mismo al escuchar una gralla que yo al escuchar una gaita. Tengo dos patrias, dos naciones: la gallega y la catalana y me siento orgullosa de mis dos lenguas y mis dos banderas. La diversidad es cultura, a ver si se enteran ya los ministros españoles.
Por si no ha quedado claro, en las votaciones de Noviembre me decantaré por alguno de los partidos que apoyen el referéndum sobre la independencia. Porque por encima de todo, en política, está la libertad, que no se olviden. Preguntar al pueblo “que quiere” no es ilegal, debiera ser de obligado cumplimento. Las constituciones y las fronteras cambian, si no, no existiría la evolución.
Y dicho esto… BONA NIT, BOAS NOITES. Y lo he escrito en castellano porque me da la gana, porque en Catalunya sabemos hablar más que un idioma.
JULIA OTERO

Read Full Post »