Encara recordo el primer cop que vaig llegir un article de Llorenç Gomis. Va ser l’editorial de la revista El Ciervo del març de 2005. El text portava el suggestiu títol de Obispos conduciendo de noche i en ell l’autor es feia ressò d’una carta en què els bisbes de Pamplona, Tudela, Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria feien autocrítica i “mostraven fraternalment les seves preocupacions” en relació amb la mala premsa que s’havia guanyat la jerarquia eclesiàstica.
Llorenç Gomis durant la seva etapa a La Vanguardia retratat per Guillermina Puig | Foto cedida per la família.
En aquella època, la temàtica religiosa m’era del tot aliena, però el to reflexiu i ponderat de Gomis em va portar a llegir l’article amb interès fins al final. Era lògic: tot i que encara no ho sabia, em trobava davant d’una de les plomes més fines de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya. I l’editorial d’El Ciervo (pàgina 3), que des d’aquell dia vaig començar a llegir amb assiduïtat, era, per la seva gran personalitat, l’article més apreciat pels lectors de la revista.
Gomis havia fundat la revista El Ciervo l’any 1951 juntament amb un grup d’intel·lectuals d’arrel cristiana, i la va dirigir fins al dia de la seva mort, el 31 de desembre de 2005. Ho va fer amb la seva dona, la també periodista Roser Bofill, directora de Foc Nou, l’altra capçalera de la petita empresa editora propietat de la família. Per la redacció de les revistes, situada al carrer Calvet, van passar com a aprenents i col·laboradors nombrosos periodistes d’aquest país: des de Manuel Campo Vidal fins a Jordi Pérez Colomé, passant per Jaume Boix, Albert Sáez o Francesc Romeu.
Va ser precisament una conversa amb Romeu –periodista i capellà i un dels principals experts de casa nostra en informació religiosa– el que em va donar la idea de portar a terme el documental sobre Llorenç Gomis que, després de tres anys de feina, vam presentar el passat 15 de juny a l’auditori Blanquerna sota el títol Llorenç Gomis, el mestre serè.
Mestratge intel·ligent
Un documental, com qualsevol altre treball periodístic que requereix un cert grau d’aprofundiment, neix del desig de voler saber més sobre algun tema determinat. I jo vaig començar a voler saber més sobre en Llorenç Gomis i el seu llegat periodístic, intel·lectual i humà després que en Francesc Romeu m’expliqués algunes anècdotes sobre com l’ambient a la redacció del carrer Calvet i com Gomis hi exercia, com qui no volia la cosa, el seu mestratge. “Mai et feia una correcció –explica Romeu al documental–, el seu mètode era inductiu: et feia una pregunta: ‘per què has posat això?’ Llavors, si et veia insegur, et deia: ‘Home, doncs potser caldria treure-ho, això, si no n’estàs segur’ I ja està, ja t’ho havia dit, però t’ho havia fet descobrir a tu”. El
“Gairebé sempre que et trobaves amb en Llorenç era una classe, perquè tenia com una vocació innata de mestre i a la vegada les seves classes tenien més el to de conversa i de tertúlia que no pas el to de classe magistral”, explica, també al documental, l’Albert Sáez. “Sempre et feia veure coses que tu no havies vist, en una portada, en un article, en un titular”, afegeix el director de El Periódico.
Però el mestratge de Gomis no es va limitar a la redacció del carrer Calvet, sinó que es va donar també en altres mitjans de premsa diària i en les facultats. Després de donar-se a conèixer com a poeta durant la dècada dels cinquanta amb l’obtenció del Premi Adonais, Gomis va esdevenir en pocs anys uns dels pocs periodistes que vivien de la ploma gràcies a les seves nombroses col·laboracions en diferents mitjans. L’any 1966 va entrar com a editorialista a La Vanguardia de la mà d’Horacio Sáenz Guerrero, i entre el 1977 i el 1981 va fer un parèntesi per dirigir El Correo Catalán, una aventura incerta en un diari marcat pels problemes econòmics. “Va haver-hi resistències, a la redacció, però ell va saber imposar un model nou de diari i durant aquells quatre anys va reordenar-lo i professionalitzar-lo”, explica el periodista Jaume Boix al documental.
El 1982, Gomis va tornar definitivament al diari dels Godó, primer com a coordinador editorial i més tard com a sotsdirector. Els successius directors del rotatiu barceloní van confiar en ell com a principal editorialista. No en va, probablement era el periodista de la casa que millor sabia interpretar el pensament del diari. En paraules de Lluís Foix, amic i company seu a La Vanguardia, Gomis era “l’editorialista que fregava la perfecció”.
A més, a les pàgines d’aquest rotatiu va publicar milers d’articles. En aquests escrits –sovint acompanyats pels dibuixos del genial dibuixant xilè Fernando Krahn– Gomis va analitzar amb sagacitat els mecanismes del periodisme i els mitjans. “Entenia el funcionament de l’actualitat, una cosa que ara encara és més important que quan ell exercia, que és la immediatesa, les portades, l’agenda; era molt bo trobant el rerefons de les coses”, explicava Sáez durant l’entrevista amb motiu del documental.
Llibertat de pensament
Gomis també va exercir com a mestre de periodistes en diferents institucions. Als anys seixanta ho va fer des d’aquell oasi de llibertat que era l’Escola de Periodisme de l’Església. Més tard, des de la facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i, ja durant la seva darrera etapa, des de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. En aquesta faceta com a teòric del periodisme s’emmarquen diversos assajos entre els quals destaquen títols com El medio media. La función política de la prensa (Seminarios y Ediciones, 1974) i Teoría del periodismo. Cómo se forma el presente (Paidós, 1991).
Lluís Pastor, professor de comunicació, va ser un dels molts d’alumnes que van tenir Gomis com a professor a l’Autònoma. “Ens plantejava les coses amb naturalitat, i a les seves classes podia estar parlant de les seves filles, d’un problema que havia passat a la redacció, de qualsevol cosa, i sobre això podia construir les seves teories. Perquè ell havia generat teories, a diferència d’altres professors que repeteixen les teories dels altres. En Llorenç havia generat les seves pròpies teories sobre el món del periodisme”, explica Pastor al documental.
Sense oblidar la seva dimensió personal com a poeta i home, un altre dels objectius de fons del documental Llorenç Gomis, el mestre serè és el de destacar la importància cabdal que van tenir figures com la seva en l’ambient informatiu de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya. Uns anys que engloben dictadura nacionalcatòlica, transició i obertura democràtica i en els quals es va forjar en aquest país una nova forma d’entendre el periodisme i els mitjans.
En aquest sentit, Gomis va estar en primera línia i, malgrat les dificultats sociopolítiques i la censura del règim de Franco, no va renunciar mai a la llibertat de pensament i sempre va tenir clara la importància dels mitjans de comunicació en l’educació col·lectiva. No en va, a la presentació del documental –que està previst que Televisió de Catalunya emeti al llarg del 2024, coincidint amb el centenari del naixement de Gomis–l’adjectiu ‘valent’ va ser una de les paraules que el públic assistent va considerar que millor representen a aquest referent del periodisme català.
INAUGURACIÓ El dia 10 d’octubre de 1946, es va Inaugurar les “Escuelas Profesionales-Nuestra Señora de la Esperanza” del Tribunal Tutelar de Menors, situada al Carrer Wad-Ras, 98, (Barcelona), obra de l’arquitecte català Josep Maria Sagnier i Vidal-Ribas, II marquès de Sagnier ( Barcelona, 16 d’agost de 1890 – 25 d’abril de 1978)
“La Prote” del Poblenou de Barcelona
Les autoritats i convidats es van traslladar a les obres del nou Reformatori -davant del Grupo Benéfico Wad Ras-, procedint a la inauguració del mateix i dels departaments de la Casa d’Observació i del Laboratori Psicotècnic. Els assistents, que van ser rebuts a l’atri de l’edifici per l’assessor de pedagogia, senyor Josep Joan Piquer i Jover, van recorrer detingudament les noves dependències, aturant-se a cadascuna d’elles, on van rebre les explicacions referents a la seva organització i funcionament.
Banquet ofert al senyor Ministre: A les dues del migdia, i en un cèntric restaurant, li va ser ofert al senyor Fernández Cuesta un banquet per la X Assemblea General de la Unió Nacional de Tribunals Tutelars d’Espanya i amb motiu de les noces de plata del Tribunal Tutelar de Barcelona. Va ocupar la presidència el Ministre de Justícia, a qui acompanyaven el Governador Civil, senyor Barba Hernández; el president efectiu del Consell Superior de Protecció de Menors, senyor Hinojosa, i altres personalitats.
Gestió i Directors des de 1946 a 1983 1946-1949: Pares Salesians 1949-1951: P. Calasanz Batallé (Escolàpis) 1951-1969: Joaquín Vives de la Cortada Pagés 1969-1971: Marià Samaranch Kirner 1972-1983: Caputxins Terciaris
Projecte de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas projectat l’any 1943
LA NOVA CASA D’OBSERVACIÓ: Dins l’ampli solar on es troba el nou Reformatori, la Casa d’Observació compta amb un edifici completament independent. Annex al mateix hi ha instal·lat un Laboratori de Psicologia experimental i d’orientació. El nou Reformatori tindrà caràcter d’Escola Professional; modern, acollidor i simpàtic, serà un veritable Institut de l’Aprenent. La Casa d’Observació té per objecte principal la classificació dels menors amb vista a la seva reeducació i a la seva orientació professional. S’hi pot practicar l’observació en convivència amb el psicòleg observador, en règim d’internament i durant un període que oscil·li al voltant de dos mesos. Consta de dues famílies-púbers i impúbers- amb vint-i-cinc llits de cabuda cadascuna, la qual cosa representa, aproximadament, en el decurs d’un any, el nombre d’expedients del nostre Tribunal fallats amb obertura de tutela reformadora i amb acord d’internament. La descripció de les principals dependències, així com l’examen de les fotografies i els plànols que s’acompanyen, donaran al lector una idea de les característiques i orientacions d’aquest important centre.
Planta semi sòtan
LA PLANTA SEMI SÒTAN
CUINA: Té una capacitat per a tres-centes places, que són, com a màxim, les que pot albergar la Casa d’Observació juntament amb el Reformatori. Posseeix cambra frigorífica, sitges, magatzems i altres serveis importants. Les condicions de llum i de ventilació són excel·lents.
OFFICE: Es troba situat davant de l’escala principal de l’edifici i molt a prop de la cuina, i comunica, mitjançant un muntacàrregues, amb els pisos que habiten els nens (plantes pis 1º i 2º).
DUTXES: Es tracta d’una de les instal·lacions pensades amb més cura. Es componen d’un rentapeus, catorze dutxes independents i quatre quarts de bany. Hi ha, a més, els WC, urinaris i lavabos corresponents. Tots els serveis es nodreixen amb aigua freda i calenta. Des del punt de vista pedagògic i moral, les dutxes reuneixen les condicions necessàries. Els menors entren i surten dels seus compartiments completament vestits, atès que cada dutxa té un petit vestíbul, amb un seient i un penjador, on el noi es pot despullar i vestir recatadament. Aquests vestíbuls comuniquen, per l’interior, amb les dutxes i, per l’exterior, amb el passadís.
GIMNÀS: Ocupa el gimnàs una grandiosa dependència amb accés, per l’escala principal, al pati de jocs, i pel passadís, amb el servei de dutxes. Posseeix bones condicions de llum i de ventilació, i, a fi d’esmorteir els cops, davant de possibles caigudes, el pis es troba protegit per una capa de sorra. Aquesta instal·lació està destinada a prestar grans serveis als nois, des dels punts de vista de la higiene i de la pedagogia, com també haurà d’afavorir granment la seva observació.
Planta baixa
PLANTA BAIXA En aquesta planta es troba instal·lat el Laboratori Psicotècnic que després descriurem.
PLANTA PRIMER PIS (Nois púbers)
Com queda dit, les famílies de la Casa d’Observació estan calculades per a una capacitat de vint-i-cinc places. El dormitori es compon de dues àmplies dependències, amb vuit estances aïllades, i una altra en comú, amb disset llits. Aquesta distribució mixta ens permet la classificació oportuna dels nois. Els llits són de tub d’acer soldat i amb somier de ferro, amb malla rígida de filferro galvanitzat, i estan dotades dels matalassos corresponents i coixins farcits de borra de llana. Les portes de les cel·les estan proveïdes de gran finestra que comunica amb el passadís. Al mateix dormitori hi ha l’habitació del zelador. S’han instal·lat llums de serè» per a l’enllumenat nocturn. El menjador està moblat amb un bufet, amb pedra de marbre, i amb taules de quatre places, que li donen un segell íntim de la llar. Així mateix, les classes van amb pupitres individuals. Hi ha una Sala de treballs manuals, proveïda de diversos estris, per exemple, un banc de fuster, un banc de manyà amb enclusa i cargol d’ajustar, un torn per modelar, una taula de dibuix, etc. En aquesta aula es podran explorar l’habilitat manual i el sentit artístic del noi, essent un complement de la tasca docent que es desenvolupa a l’escola i de l’educació domèstica que es rep a la família de la Casa d’Observació. Les activitats dels nois seràn dirigides i controlades pel Laboratori Psicotècnic. Finalment, la Sala de jocs, provista de taules de ping-pong, escacs, etc., i amb una prestatgeria per a llibres i revistes, omplirà el buit produït per les llargues hores d’hivern, els dies de pluja i les hores d’insolació.
Planta primer pis
PLANTA SEGON PIS (Nois impúbers) Aquesta família té les mateixes característiques que la descrita a l’apartat anterior.
EL LABORATORI PSICOTÈCNIC
L’antic Laboratori d’Experimentació, fundat en 1914 i convertit en 1940 en Laboratori Psicotècnic, compta ara amb els nous locals de la Casa d’Observació. Segons hem dit, aquesta es compon de quatre plantes, a saber: Semidoterrani, per a serveis generals; Baixos, per Laboratori, i Pisos i 1er i 2on destinats a families dels nois. El Laboratori ocupa, per tant, el centre i està destinat a assolir l’observació psicològica, recollint les dades de la mateixa i contrastar-los amb l’experimentació. La metodologia en l’ús al nostre Laboratori ha estat descrita repetidament en multituds de publicacions, entre les quals citarem la nostra Memòria anterior (Estadística de factors influents a l’extraviament dels menors ingressats en 1944. Barcelona, 1945) i el Butlletí d’Activitats (número 6, pàgina 25-33) que publica la Junta. Il·lustrarem al lector amb una succinta descripció dels nous locals.
El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori. A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems; a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu. L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.
Font: Tribunal Tutelar de Menores, XXV años de labor, 1921-1946. Edició especial del llibre, enquadernat en pell per a Eduardo Aunós Pérez, (Ministre de Justícia, 16 març 1943-18 juliol 1945)
REBEDOR: A la mateixa entrada del Laboratori, el rebedor dels nois constitueix la veritable Sala d’observació amb jocs. S’ha procurat donar a aquesta dependència un caràcter amable, on el noi es trobi gratament rodejat d’objectes atractius, que, d’una banda, posin de manifest les seves afinitats electives i, de l’altra, dels hi torni la confiança perduda en el moment de detenir-lo. La major part dels menors de facultat reformadora que ingressen a la Casa d’Observació, ho fan una mica esglaiats i amb la idea que seràn <tancats>, la qual cosa crea un ambient enrarit, impropi per a la posada en marxa de l’observació i l’experiment. En el rebedor tots els detalls han estat cuidats amb molta diligència. En un dels racons hi ha una llar: el psicòleg observador atent un per uns els nens que ingressen, asseient-los al costat de la llar; allà s’estableix el primer contacte, se sosté amb ell la primera conversa i el noi rep la benvinguda. Hi ha a l’estància seients còmodes, taules, joguines, llibres, etc., que inciten la curiositat, i serveix també d’avantsala, com a medi ambient de transició entre els jocs lliures o les tasques escolars, d’on procedeix el noi en aquell moment, i els experiments o les observacions que cal iniciar. De cap manera no es pot arrencar bruscament al noi del seu treball o dels seus jocs per ser conduït al gabinet d’examen, si no és passant per aquesta reposada mansió. Poden també emportar-se els nois -un o diversos- a la saleta per ser observats sistemàticament i veure quines reaccions experimenten en trobar-se sols o en companyia. A més, a aquesta sala d’espera s’organitza l’observació amb jocs prèviament preparats pel psicòleg. La bella habitació, de to verd, està moblada a l’estil mallorquí. Hi ha diverses vitrines i prestatgeries amb objectes seleccionats.
Detall xamfrà de La Prote del Poblenou de Barcelona, obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal Ribas
SALES d’OBSERVACIÓ/GABINETS: Les cabines destinades a l’aplicació dels reactius estan acondicionades segons les orientacions que assenyala la moderna psicotècnia, a fi de crear un medi ambient adequat, és a saber: aïllament, <conforts> i absència d’elements decoratius de distracció. Dos són els gabinets, i estan situats a la part interior de l’edifici, perquè ni els sorolls del carrer ni les veus dels patis de joc puguin arribar-hi. Tots dos reben ventilació per un sistema original de persianes que estableixen una renovació contínua d’aire, i s’il·luminen a través de vidrieres de vidre gravat. La llum elèctrica és zenital i indirecta. La pintura, verd clar mat. Les dues estades es comuniquen per mitjà d’unes mampares de vidre practicables, la qual cosa permet situar un taquígraf que registri les respostes sense ser notat. Igualment, les taules porten una separació especial que permet al psicòleg prendre notes en el curs de l’experiment sense que se’n puguin adonar els examinats. A cada cabina hi ha un armari on es guarden les pautes dels diversos reactius. Al vestíbul del gabinet s’han instal·lat quatre taules individuals i una pissarra per a petites sessions col·lectives.
Taller de fusteria i pati de les Escuelas Profesionales- Nuestra Señora de la Esperanza “La Prote” del Poblenou de Barcelona|DESTINO 1971
MATERIAL: En una dependència contigua a les cabines, moblada amb grans vitrines i petites taules, hem situat l’exposició permanent del material de les proves. Aquesta disposició té per objecte el fet que es puguin tenir sempre classificats els reactius i, a més, evitar que els nois vegin el material que no han d’utilitzar. Aquest darrer extrem és importantíssim. Moltes vegades hem comprovat com en presència dels aparells i material de laboratori, els nois són presa d’un desassossec característic que, de vegades, arriba fins i tot a distreure completament la seva atenció i a inutilitzar els resultats obtinguts. El material serà portat als gabinets sobre taules, proveïdes de rodes, construïdes a aquest propòsit. Hi ha en aquesta dependència dues grans taules destinades a classificar i tabular les dades dels expedients, així com a facilitar el traçat de gràfics de grans dimensions.
SALA DE CONFERÈNCIES: Es compon d’un entarimat per a una presidència amb cinc butaques, més la taula del conferenciant. S’ha instal·lat una pissarra movible i una pantalla per a projeccions. Els oients disposen de taules i butaques individuals, amb capacitat per a vint persones. Aquest local està destinat a albergar les sessions científiques que organitzi el Laboratori Psicotècnic, alhora que facilitarà, quan calgui, les exploracions col·lectives de nois pel mètode de qüestionari.
BIBLIOTECA: Es pensa anar a crear una Biblioteca tècnica especialitzada. Per això ja s’han fet importants passos, com l’organització d’un servei de biblioteca i d’intercanvi que, comptant amb les publicacions de l’Obra a Barcelona i, principalment, amb el Butlletí d’Activitats que publica la Junta, s’ha aconseguit el bescanvi amb més de seixanta revistes, quaranta estrangeres, totes especialitzades en qüestions infantils i juvenils. La nova Biblioteca compta amb sis cossos de llibreria, un moble per a revistes, dues vitrines, un fitxer amb vint calaixos i sis taules per als lectors.
DIRECCIÓ, SECRETARIA I ARXIU: Compte, a més, el Laboratori amb un despatx per a la Direcció i un altre per a la Secretària i Arxiu, on es guarden els expedients dels nois, segons els seus diversos fons i catàlegs, i les col·leccions sobre dibuix i documentació infantil, models de fitxes, gràfics, estadístiques, etc.
MÈDIC PSIQUIATRE: Annex al Laboratori, al vestíbul de l’edifici central, al costat de la Direcció de l’establiment, hi ha el despatx del metge psiquiatre, habilitat amb tot el material que requereix un servei tan important.
Camp de futbol al 1943 on s’enva construir les Escuelas Profesionales- Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona (a la dreta el desaparegut Grup Benèfic-Ramon Albo, de l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia (Barcelona, 21 marc 1858- 1 setembre 1931)
FOTOGRAFIA: A la Planta de Semisoterranis es troba instal·lat el Gabinet fotogràfic, per les raons següents: En ingressar els nois passen, en primer lloc, pels serveis higiènics (bany, canvi de roba, perruqueria), i és per aquest motiu que, contigu a aquestes dependències, hem dedicat una peça per fer les fotografies i un petit laboratori per revelar-les. La fotografia dels nois es pot fer en el precís moment d’ingressar a l’establiment i amb la indumentària pròpia amb què venen del carrer i, per descomptat, es farà sempre després del rentat, a fi que en quedi constància del tipus constitucional. L’encarregat d’aquest servei farà un inventari de la roba i la resta d’objectes de l’interessat. La fotografia del noi encapçalarà la fitxa del Laboratori, així com també el resum que se’n lliura a les oficines del Tribunal i al Director de la institució a què vagi destinat.
El pavelló central, situat al xamfrà dels carrers Wad-Ras i Àlaba, està dedicat a la Direcció Comuna i Oficines de la Casa d’Observació i del Reformatori. A la Planta de Semisoterranis se situen els magatzems; a la Planta Baixos, la Direcció, Secretària, Administració i Arxiu, i als Pisos 1. i 2., els habitatges particulars del personal directiu. L’entrada de l’edifici està proveïda de dos vestíbuls que comuniquen, de front, amb el pati interior de jocs, i pels costats, amb el Laboratori Psicotècnic i amb les Escoles Professionals.
Edició especial enquadernada en pell per a Eduardo Aunós Pérez, (Ministre de Justícia, 16 març 1943-18 juliol 1945)
Font: Tribunal Tutelar de Menores, XXV años de labor, 1921-1946.
“Esperem que la Junta Veïnal de l’EMD informi d’aquestes obres que s’estan realitzant a Bellaterra“
Sorprèn les obres que hem vist aquesta setmana passada al Carrer de Terranova, entre Camí Antic i Abat Oliva. Segons ens han dit els operaris, són per soterrar uns tubs de doble canonada per la telefonia de línies de Bellaterra.
Obres soterrament tubs cablejat telefònics a Bellaterra
Imatge de “degradació”
Els pals són “obstacles” que “dificulten la mobilitat del vianant”, instal·lats fa dècades i que persisteixen com una molèstia perenne als carrers. En aquest sentit, les companyies de subministrament els “van instal·lar provisionalment fa dècades i han esdevingut definitius”. El veïnat ho critica permanentment perquè genera “una percepció de degradació de l’espai públic“.
“A Bellaterra li cal un Pla Antipals per acabar amb aquesta provisionalitat, i apostar pel soterrament de línies per tal d’alliberar i dignificar les voreres”, que fan impossible el pas de les famílies, sense poder accedir-hi amb carrets de bebè o de compra.
Obres soterrament tubs cablejat telefònic al carrer Terranova de Bellaterra
La història de la utilització de canonades de PVC i PE per a conduccions de cables elèctrics i per a comunicacions, es remunta a fa més de 40 anys, la major diversificació quant a qualitats i prestacions que se li sol·liciten a les canonades plàstiques ha passat paral·lelament al desenvolupament, creixement i alliberament del sector de les telecomunicacions. Les tecnologies d‟aquests sectors evolucionen vertiginosament per tal d‟atendre les necessitats que generen els avenços econòmics i socioculturals.
Actualment, les canonades més utilitzades per a la protecció de cables elèctrics soterrats, són les canonades de doble paret fabricades amb PE. La paret interior és llisa i exterior corrugada. Aquestes canonades es fabriquen segons les exigències de la norma UNE-EN 61386 Sistemes de tubs per a la conducció de cables
La Diputació de Barcelona ha iniciat aquest dimarts, 3 d’octubre, les obres d’eixamplament de la vorera que hi ha entre els PK 3+000 i 3+200 de la carretera BV-1414 del nucli de Bellaterra.
Les obres tenen un pressupost d’adjudicació de 47.795 € (IVA inclòs) i un termini d’execució de 2 mesos.
Detall de l’obra d’eixamplament de la vorera que hi ha entre els PK 3+000 i 3+200 de la carretera BV-1414 del nucli de Bellaterra |DIBA
Les obres tenen la finalitat d’eixamplar aquest tram nord de la vorera de la carretera de Bellaterra fins arribar a una amplada total d’1,5 m al llarg de tot el seu recorregut. Aquesta actuació millorarà l’accessibilitat, la seguretat viària i la mobilitat en general, donant continuïtat als recorreguts naturals dels vianants entre els carrers Mestre Nicolau i Lluís d’Ábalo del nucli bellaterrenc.
Les càmeres de seguretat del Gastrobar Umami de Bellaterra van captar imatges d’un dels lladres i podria ser identificat pels Mossos d’Esquadra.
Compartim amb el veïnat de Bellaterra les diferents imatges rebudes de la direcció del Gastrobar Umami de Bellaterra, on poden observar-se en detall les destrosses del robatori realitzat durant 2 hores (03:18 a 05:00h.), la matinada del dissabte 30 setembre 2023, provocant una pèrdua de gairebé 20.000€.
📍Entre els 55 anys i el moment de la mort, és aconsellable utilitzar els diners estalviats. Utilitza-la i gaudeix-la. No ho guardis per aquells que no tenen ni idea dels sacrificis que has fet per obtenir-ho. Recordeu que no hi ha res més revoltós que un fill o una nora que vingui amb grans idees per gastar els estalvis merescuts.
Original d’Enric Llimona Raymat (1920-1999) ARXIU BELLATERRA.CAT
📍Atenció: aquest també és un mal moment per a les inversions, encara que sembli meravellós o segur. Només porten problemes i preocupacions És hora que gaudeixis de la vida.
📍Deixa de preocupar-te per la situació financera dels teus fills i néts, i no et sentis malament per gastar-te els diners en tu mateix. Els vas cuidar durant molts anys, i els vas ensenyar el que pots. Els heu donat educació, menjar, refugi i suport. Ara és la seva responsabilitat guanyar els seus propis diners.
📍Mantenir una vida saludable, sense gaire esforç físic. Fes exercici moderat (com caminar cada dia), menja bé i dorm molt. És fàcil emmalaltir a aquestes edats i es fa més difícil mantenir-se saludable. Per això has de mantenir-te en forma i tenir cura de les teves necessitats mèdiques i físiques. Estigues en contacte amb el teu metge, fes revisions mèdiques fins i tot quan creguis que et trobes bé. Si us plau, cuideu de la vostra salut.
📍Compra sempre els millors, els articles més bonics per donar-te un capritx. La clau és gaudir dels diners amb la parella. Un dia un de vosaltres es trobarà a faltar, i els diners no us portaran cap consol; així que, gaudiu-ne junts.
📍No t’estressis per les petites coses. Has superat tant a la vida. Tens bons records i mals records, però el que importa és el present. No deixis que el passat t’entreni i no deixis que el futur t’intimidi. Ha de sentir-se bé en el present.
📍No perdis de vista les tendències de moda per a la teva edat, però manté el teu propi sentit de l’estil. Has desenvolupat el teu propi sentit del que et convé, així que conserva-ho i estigues orgullós de tu mateix. És part de qui ets.
📍Estigues sempre al dia: llegeix diaris, segueix les notícies. Entra en línia i llegeix el que diu la gent. Assegura’t de tenir un compte de correu electrònic actiu i intenta utilitzar algunes d’aquestes xarxes socials. Et sorprendran els vells amics amb els que et trobes.
📍Respecta la generació jove i les seves opinions. Potser no tenen les mateixes idees que tu, però són el futur i portaran el món pel seu camí. Doneu consells, no critiqueu i intenteu recordar-los que la saviesa d’ahir encara s’aplica avui. No utilitzis mai la frase: “En el nostre temps.” “El teu moment és ara. ” Mentre estiguis viu, formes part del present.
📍Algunes persones abracen els seus anys daurats, mentre que d’altres s’amarguen. La vida és massa curta per perdre dies en moments tristos. Passa el teu temps amb gent positiva i alegre, depèn de tu, i els teus dies es veuran molt millor.
📍No t’estressis per haver de conviure amb els teus fills o néts. Per descomptat, estar amb la família sembla genial, però tots necessitem la nostra privacitat també. Necessiten el seu i tu necessites el teu Fes-ho només si et sents sol i realment necessites ajuda o realment no vols viure sol.
📍No renunciïs a les teves aficions. Si no en teniu, feu-ne de nous. Pots viatjar, fer senderisme, cuinar, llegir, ballar. Pots adoptar un gat o un gos, conrear un hort, jugar a cartes, dames, escacs, dominó, golf, etc. Parla amb la gent educadament i intenta no queixar-te ni criticar massa, tret que realment ho necessitis. Intenta acceptar les situacions tal com són quan sents que no hi pots fer res.
📍El dolor i el malestar van de la mà amb l’edat. Intenta no habitar sobre aquells que fan mal, sinó acceptar-los com a part de la vida.
📍Si algú t’ha ofès, perdona’l. Si heu ofès algú demaneu disculpes. No portis sentiments negatius al voltant. Només serveix per entristir-te i destruir-te sense necessitat. No importa qui tingués raó. Algú va dir una vegada: “Mantenir rancor és com menjar verí i esperar que l’altra persona mori. No prenguis aquest verí. Perdona, oblida i segueix amb la teva vida.
📍Riure. Recorda’t que ets beneït. Has aconseguit tenir una llarga vida. Molts no arriben mai a aquesta edat i alguns mai arriben a viure una vida plena com la teva.
Estimats amics meus, gaudiu d’una vida tranquil·la en aquesta etapa de la vostra vida… No t’estressis… sigues feliç !!
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-Barcelona, 25 setembre 2021), va començar a treballar a la secció d’esports del Diario de Barcelona, on va ser nomenat redactor en cap i subdirector.
Després de deixar l’empresa el 1977, durant un temps va treballar a la televisió, per finalment fundar i dirigir el projecte d’Antonio Asensio “El Periódico de Catalunya”.
Professions com el periodisme permeten un contacte directe amb la realitat. Antonio Franco fa gala en els seus comentaris d’aquest coneixement mesurat i profund de l’etapa de la transició, dels canvis que va comportar, de les il·lusions que s’hi van dipositar i de les decepcions actuals sobre el procés.
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 2021)
Quan em vaig incorporar a la professió s’estava esgotant un model de periodisme
Jo tenia –des de petit– la il·lusió de ser periodista, tot i que a la meva família no ho veien clar perquè consideraven que no era una professió seriosa i em van obligar a compaginar la carrera de periodisme amb la d’econòmiques. Però sentia que aquesta era la meva vocació. Tota la vida vaig ser un fervent lector de diaris i volia dedicar-me a la premsa escrita, com així ha passat a la major part de la meva trajectòria professional. Vaig començar a treballar a la secció d’esports del Diario de Barcelona quan encara estava fent el servei militar, i de seguida vaig adquirir més responsabilitats. Vaig passar a ocupar-me dels temes polítics i a exercir càrrecs de coordinació interna dins de l’empresa, vaig ser nomenat redactor en cap i quan vaig abandonar l’empresa el 1977 ja era subdirector. En això va influir força la sort que el meu ingrés al periodisme coincidís amb un relleu generacional. Quan em vaig incorporar a la professió s’estava esgotant un determinat model de periodisme vigent fins aleshores, el dels periodistes que no eren professionals en el sentit que ho podem entendre ara, és a dir, era gent que compaginava la seva feina als diaris amb una altra feina a mitja jornada a l’Ajuntament o al Govern Civil. L’any 1969, la mitjana d’edat de les redaccions dels diaris de Barcelona era elevadíssima, i el recanvi biològic es va produir a marxes forçades coincidint amb l’obertura política de l’Estat, així que el 1972 a les redaccions ja predominava la gent jove, donant-se la circumstància que jo, amb tres o quatre anys dexperiència, ja era gairebé dels més veterans de l’ofici i dels més aptes per assumir responsabilitats directives.
Posada en marxa d’El Periódico de Catalunya
El 1977 es va produir un conflicte ideològic al si del Diario de Barcelona, l’empresa va voler fer una depuració política dels seus empleats, fer una neteja interna de militants i simpatitzants comunistes. Jo, encara que no era comunista, em vaig oposar a la purga ideològica i vaig ser acomiadat juntament amb la majoria dels companys del consell de redacció. Durant un temps vaig treballar a la televisió fins que Antonio Asensio em va encarregar el projecte d’un diari nou.
Antonio Asensio (1) havia guanyat diners amb la revista Interviú i pensava que a Barcelona quedava un espai per a un altre diari, tot i que en aquell moment coexistien deu diaris. Va saber que jo era del mateix parer, em va trucar, li vaig explicar un dels buits que veia a la premsa escrita de llavors, em va demanar que em fes càrrec del projecte i així va néixer El Periódico de Catalunya, que acaba de fer vint-i-cinc anys i del qual vaig ser director fundador. Vaig tenir la sort de poder contractar molts dels que havien abandonat Diario de Barcelona, per tant el diari va sortir al carrer amb un nucli de gent compenetrada i experta.
Preteníem fer un diari liberal, de centreesquerra moderat, progressista, menys convencional que els models periodístics de l’època, massa avorrits, molt oficialistes, poc centrats en els interessos reals del públic. Pensàvem que no existia un diari amb aquestes característiques, i una prova que el diagnòstic era bo és que de la resta de competidors només continua La Vanguardia Española. Altres diaris de la mateixa època, com El Correu Català, Diari de Barcelona, Tele/Exprés, El Noticiero Universal, etc., van arribar al moment del canvi democràtic espanyol passats de forma o curts d’empresa editorial, i gairebé tots amb una alarmant miopia davant dels successos de la transició.
Asensio va tenir habilitat per intuir nous camins periodístics
Antonio Asensio era abans que res una bona persona, amb extraordinari olfacte empresarial, molt treballador, i que va fer un diagnòstic força correcte del que demanaven els lectors en el moment de la transició. El canvi democràtic va coincidir amb un cert esgotament de les bones revistes que teníem a Espanya: Triunfo, La Gaceta Ilustrada, etc. Van sorgir nous productes a la premsa més convencional, com El País o Cambio 16, però per a mi, encara que pugui ser discutible pel seu contingut i línia editorial, Interviú és el producte més definitori del que va significar aquella etapa històrica, almenys és indiscutible que va trencar la inèrcia anodina dels setmanaris del moment. La presència d’aquesta revista va donar sensació general de llibertat d’expressió, va trencar amb la hipocresia i l’integrisme de l’estil de vida quotidià, fins ara els desitjos íntims de la gent no eren considerats correctes ni transmesos pels mitjans de comunicació. Crec que va saber captar l’anhel general que la premsa parlés de problemes polítics i econòmics i també de coses més properes com la sexualitat. Asensio després va tenir habilitat per intuir nous camins, com el setmanari Tiempo o El Periódico de Catalunya, un cas clar de diari adequat al seu temps, al seu moment i al seu país. Posteriorment, en els dos anys i mig que va estar presidint Antena 3 TV, va trencar definitivament el monopoli de TVE, perquè fins que va arribar ell les televisions privades eren una cosa totalment secundària a les graelles d’audiència. Encara que fos una televisió populista, la qualitat que va tenir Antena 3 i el paper que va jugar al panorama televisiu durant la seva etapa directiva era molt superior al que té ara.
Asensio era un home que sabia fer treballar els periodistes, els respectava i era conscient que una empresa periodística ha d’estar dissenyada de cara que aquests homes de la informació puguin exercir còmodament la seva feina, cosa que és molt poc habitual a la pràctica.
Edició bilingüe d’El Periódico
L’aventura més interessant i atractiva de tota la premsa catalana des de la transició fins ara és la doble edició d’El Periódico en català i castellà, una proposta que només un empresari com Antonio Asensio podia haver fet. Tot i ser una persona castellà parlant, va comprendre que no es feia un bon servei als lectors de premsa obligant-los a llegir els diaris en una llengua que no era la que ells desitjaven, perquè Catalunya és un país evidentment bilingüe, amb totes les matisacions que vulguem. A més, des del principi va voler que les dues edicions fossin idèntiques, no es tractava que l’edició castellana posés, per dir-ho així, èmfasi en la informació taurina i la catalana en l’activitat castellera. El més lògic era que la gent rebés les notícies, siguin les que siguin, en la seva llengua.
En aquell moment, molta gent va pensar que aquest experiment duraria quatre dies, però l’èxit de la doble edició ha estat històric, especialment perquè no se sospitava, arran de l’experiència de l’Avui i de l’hegemonia de la comunicació escrita de caire nacionalista exercit per La Vanguardia, diàriament, curiosament, en llengua castellana, que hi hagués tants lectors potencials en llengua catalana. Avui el 40% dels lectors d’El Periódico escullen l’edició catalana, cosa que ens converteix en el diari que ha venut –i ven– més exemplars en català de tota la història de Catalunya.
No veig possible un model democràtic sense la idea que la gent exerceixi el seu vot amb un coneixement previ
Des de la transició i fins i tot abans, a les albors del procés de canvi de Règim, la missió essencial de la premsa ha estat nodrir de dades i d’elements de judici i de reflexió al poble perquè, arribat el moment de les eleccions, faci un ús intel·ligent del seu dret al vot. No veig possible un model democràtic sense la idea que la gent exerceixi el seu vot amb un coneixement previ, format a base de dades servides amb certa objectivitat, honestedat i lliures de tota imposició ideològica.
D’altra banda, reconec que treballo en un diari de centreesquerra; és a dir, no crec en la neutralitat d’aquesta professió, no sóc neutral respecte de res, però això sí, tinc l’obligació de ser seriós, transmetre la informació al públic sense barrejar-la amb les meves impressions personals, ni amagar dades per distorsionar la realitat.
Vam voler informar amb rigor i ajudar a instaurar un sistema democràtic
Aquesta ha estat la funció de la premsa en relació amb els esdeveniments de la transició, tant a Espanya com més específicament en el cas particular de Catalunya. Vam voler informar amb rigor per, així, ajudar a la instauració d’un sistema democràtic normal, a l’entrada en vigor d’una Constitució recolzada per una majoria dels ciutadans, a la posada en marxa de l’Estatut a Catalunya, a l’enllaç amb els criteris essencials d’aquest país trencats per la guerra civil, a aportar coneixements perquè la gent a Catalunya sabés, tant des del punt de vista de la vida privada, com de la manera d’enfocar els negocis o la vida social, el que passava a la resta del món.
La premsa escrita conserva certa independència
En el moment de la transició, la gent va trobar que els mitjans de comunicació li donaven una certa garantia, va entendre que la premsa podia ser el referent més seriós. Més enllà del que pogués fer el franquisme, el govern o els partits, la informació periodística estava de part seva. Posteriorment s’ha adonat que els poders controlen i dirigeixen els mitjans públics de comunicació, la televisió sobretot, però que les publicacions escrites privades conserven una certa independència. Som un dels elements en què té confiança doncs, fins i tot amb les nostres imperfeccions, la premsa escrita continua sent la que està més al seu costat.
Ètica periodística a Catalunya
Els diaris anem guanyant o perdent la credibilitat al dia a dia, és una batalla quotidiana, i personalment diria que els que funcionen són aquells que demostren tenir unes obligacions ètiques, serietat i respecte a la gent. Almenys això és el que passa en una societat com la nostra. Altres col·lectivitats tenen models de publicacions poc serioses o no informatives, però aquí a Catalunya s’exigeix que la premsa estigui per informar, aquí ha fracassat qualsevol intent d’esgrogueïtat. Conservem certa cultura que els diaris són instruments que ens ajuden a entendre la realitat, i, per tant, tenim dret a demanar credibilitat. El cas de la resta d’Espanya és una mica més heterogeni, però en aquest sentit a Catalunya tenim un ventall de diaris molt correctes; es pot escollir el diari en funció de la tendència ideològica o la tècnica comunicativa, o pel criteri que sigui, però tots són força raonables pel que fa al nivell d’ètica periodística.
Bastants mitjans de comunicació van acostar l’espatlla per millorar la situació i van treballar per aconseguir la llibertat d’expressió
Un element omnipresent a la professió periodística durant el procés de canvi democràtic va ser la censura informativa. Resultava francament difícil transmetre informació adequada i puntual de les coses que estaven passant. Recordo que en aquella època les retallades informatives a Diario de Barcelona eren directes i constants; sabíem què passava, per exemple que havien mort quatre persones en una manifestació a Sevilla, però també érem conscients que tot l’espai disponible per a aquest tipus de notícies era una columna com a màxim. La meva generació de periodistes es va formar amb aquesta sensació permanent de frustració i amb aquest esperit de lluita contra la censura. En aquesta època no tots, perquè de vegades això es generalitza alegrement, però força mitjans de comunicació van acostar l’espatlla per millorar la situació i van treballar per aconseguir la llibertat d’expressió, i això ho demostren les publicacions tancades, les revistes emmordassades per la censura. El final del franquisme es va caracteritzar per un empitjorament del control sobre els mitjans que va acabar sent inútil.
La transició política espanyola va ser inesperadament plàcida
Des del punt de vista polític, la transició espanyola va ser un procés atípic. Crec que vam tenir molta sort, hi va intervenir gent amb intel·ligència i sentit comú. L’actitud raonable dels comunistes, per exemple, va ser una ajuda importantíssima. També el suport dels nacionalistes en general, entenent que la situació era molt complexa i poc propícia per a utopies. Fins i tot vam tenir la sort que un franquista declarat com Adolfo Suárez, per la raó que sigui, per conveniència per a la seva carrera política o per convicció ideològica, s’avingués a forçar l’harakiri de les Corts franquistes. El mateix Rei va tenir una actuació correcta. Crec que al final vam tenir molts elements a favor, encara que jo en aquella època no era gaire optimista i feia la impressió que tot aniria més lentament, que no seria tan fàcil. És veritat que la descomposició del franquisme era una cosa evident, però davant de semblants circumstàncies en altres latituds han calgut processos molt més traumàtics.
Era important girar full
Aleshores la guerra civil i la postguerra estaven en el nostre record com una cosa tan amarga que tots vam decidir cedir per construir un país, oblidar-nos de radicalismes i acceptar el canvi, procurar que aquest fos el més tranquil possible. Va predominar en aquella època la bona fe, evitar passar comptes pendents del passat, pensar que l’important era girar full, i això va ser molt unànime, existia al carrer, al món sindical, cultural, als partits polítics.
Hi va haver unitat d’acció política
Per això ara existeix aquesta sensació d’enyorança de la transició, perquè la idealització del que seria la democràcia o del que suposaria viure en un país on la política no fos un element de divisió entre la gent, sinó el marc general de la vida ciutadana era molt bonica, mentre que avui sabem que en política les coses no són sempre així, que els interessos són molt diversos. Aquesta mateixa unitat d’acció també es va produir aquí a Catalunya durant la transició, sobretot, des que Tarradellas la va convertir en una referència explícita, la pretensió que els partits oblidessin les seves diferències i fossin units. Amb tot, anar junts va servir per acabar amb el franquisme més de pressa, i aquesta etapa d’unitat i de cooperació sincera entre gent que pensa diferent es recorda, amb el pas dels anys, amb nostàlgia.
Conveniència de l’alternança política
No he votat mai a favor de Jordi Pujol, però faig un balanç positiu de la seva etapa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, em sembla que aquesta etapa ha durat uns vuit anys de més, perquè en tot sistema democràtic és molt bo que es produeixi certa alternança política, que hi hagi un relleu, que la gent que porta les regnes del poder, en el moment en què que comencen a estar una mica de tornada de les coses, sigui substituïda per gent fresca. És dolent per a una institució que no es produeixi el canvi polític, que es posposi l’efecte reformista que suposa que els que fins aleshores han fet la crítica des de fora, entrin i apliquin les correccions que creguin oportunes al sistema organitzatiu, en la gestió de les coses, en l’eficàcia del govern, en la manera de tractar el ciutadà, etc. Des d’aquest punt de vista no ha estat bo per a Catalunya una durada tan llarga del poder convergent, encara que cal constatar el mateix en altres institucions públiques governades per altres tendències polítiques, com ara l’Ajuntament de Barcelona
Crítiques a l’immobilisme polític de Jordi Pujol
La política catalana s’ha vist limitada fins ara pel que podríem anomenar l’arquitectura política de Pujol, d’una persona que té uns conceptes i que fa tots aquests anys que els aplica sense variacions. És veritat que en alguns casos Jordi Pujol ha mostrat petites evolucions, però en allò fonamental el polític que es jubila aquesta legislatura és el mateix que va prendre les regnes de Catalunya el 1980, i això significa que les seves manies, les seves intuïcions bones, però les dolentes també els seus defectes i les seves pors polítiques han fet que determinades opcions polítiques s’hagin mantingut sempre tancades. Per què no hi ha hagut a Catalunya un govern de coalició? En la política és normal quan no hi ha majoria absoluta, però aquí hem estat marcats per l’estil personal de Pujol, un senyor molt llest, d’acord, però al capdavall una persona solitària que no és capaç de veure que la Catalunya d’ara és molt diferent de la del 1980, i en canvi els ressorts del poder segueixen inalterables. Si, per exemple, Pujol hagués perdut unes eleccions, hagués estat uns anys a l’oposició i hagués tornat després, tindríem una Generalitat més viva i oberta a les alternatives, amb estils i debats diferents, es podrien plantejar coses com un referèndum d’autodeterminació, organitzar comissions parlamentàries a què tradicionalment s’ha oposat, mecanismes de poder ordinaris o excepcionals diferents dels que Jordi Pujol creu que han d’existir. Em fa la impressió que les forces polítiques catalanes han estat presoneres d’aquest quietisme i això també ha marcat negativament la vida en aquest país.
La idea antidemocràtica que la Constitució no es pot reformar
Constitueix una obsessió per part del govern actual la defensa del marc jurídic vigent i la idea que no es pot tocar la Constitució perquè això és renegar de la facultat que té el poble de reformar les coses. Respon fins i tot a un esperit antidemocràtic, ja que se’n fa gairebé un axioma polític. La democràcia espanyola és un sistema que fabriquem una mica entre tots, i si pensem que cal modificar algun punt es pot fer si ens posem d’acord. Crear aquests axiomes, aquests tabús és fer política del segle passat, que encara perviu per motius partidistes, però no per interès del poble.
A Catalunya crec que la gent de totes les tendències polítiques, fins i tot la que vota el PP, no té una visió catastrofista del que significaria canviar la Constitució, com la té en canvi la gent que vota el PP a Madrid. Encara més, diria que els polítics del Partit Popular catalans creuen que es pot reformar l’Estatut de Sau, a diferència dels seus col·legues madrilenys.
Crisi de l’Estat de les autonomies i la fórmula federalista
La mentalitat tradicional del castellà vell que caracteritza ara l’estil polític de l’Estat espanyol no té prou elements de contrapès per part de l’imaginari mediterrani o europeu, amb una tendència democràtica més oberta, que sempre havia representat la política catalana.
Catalunya és una societat més equilibrada que la mitjana espanyola en general, sense les dissonàncies pròpies de l’administració del poder, i possiblement aquesta voluntat de reduir les estridències al màxim ha estat una característica que hem sabut exportar, i, des de sempre, n’ha produït una certa enveja a altres parts de l’Estat.
Però avui dia Catalunya no exerceix aquesta tasca cultural cap a Espanya, no insisteix que la vida política i social ha de ser una mica més dinàmica del que es planteja de vegades des de Madrid, i això porta com a conseqüència la involució actual del model autonòmic. Puc entendre que Jordi Pujol no sigui federalista, però crec que ha estat un error polític de grans dimensions que no admeti que, possiblement, la solució de fons dels problemes de l’Estat espanyol i també de Catalunya passaria per acceptar com a mal menor la fórmula federalista . Ara mateix veiem exemples molt clars de la crisi de l’Estat de les autonomies, en què la dreta espanyola no ha cregut mai, en ocasió de la catàstrofe ecològica succeïda a Galícia, o amb les recents declaracions de Jiménez de Parga. Tot i que no sigui la solució ideal, adoptar una fórmula molt més definida, des del punt de vista del dret internacional, com el federalisme, hauria estat una bona jugada política per a Catalunya. Però Pujol, per no facilitar les coses als socialistes, ha fet un renego absolut, essencial, del federalisme. En això ha estat poc hàbil, no s’ha adonat que era molt difícil consolidar una fórmula tan etèria com la de l’Estat de les autonomies i que, si més no, la federalista seria molt més concreta i amb menys possibilitats de fer enrere.
Pujol creu que la informació ha d’estar al servei de la pàtria
La filosofia governamental catalana sobre com han de ser els mitjans de comunicació públics és la mateixa ara que la de l’any 1980, però el món mentrestant ha canviat de manera estrepitosa. La comunicació avui és completament diferent de la de llavors, i, no obstant, seguim presoners dels clixés que tenia Pujol respecte a la comunicació quan va obtenir el poder, que no procedeixen d’una reflexió política serena sinó d’experiències estrictament personals.
Jordi Pujol va tenir un xoc amb els periodistes democràtics als inicis de la seva carrera que el va fer marcar unes distàncies i un recel. Des d’aleshores sempre es queixa que no ha comptat mai amb periodistes favorables a la premsa barcelonina. Sospito que deu haver tingut la impressió que cap director de diari li dóna suport, excepte els que ell mateix ha designat, però aquesta situació és una resposta al concepte de la informació periodística. Ell creu que la informació ha de ser al servei de la pàtria, en el sentit grandiloqüent de la paraula, quan això és una gran mentida. La premsa no ha d’estar al servei de la pàtria, sinó dels ciutadans, en la mesura que ells i les seves idees són realment la pàtria. Nosaltres enfoquem la nostra feina en aquest sentit, mentre que Pujol creu que els interessos de la nació són els que marca el seu partit. No ha entès mai que una crítica a la gestió de la Generalitat no és una crítica a Catalunya; per a ell qualsevol crítica a la seva tasca deteriora la imatge de Catalunya. Ha estat un home que ha dividit Catalunya una mica entre nosaltres i els altres on els altres no són els anticatalans, són tots els que no comparteixen el mateix model de Catalunya que té Pujol. Aquest tema sempre ho ha portat malament i és lògic que hi hagi mala sintonia.
La premsa catalana s’hauria de distanciar més del poder polític
Amb aquesta concepció no són estranys els seus forts enfrontaments amb la premsa, perquè hi haurà molts periodistes a Catalunya que no són correctes, però molts altres que sí que ho són, que se senten catalans però no poden acceptar el nivell de subordinació directa que desitja Pujol. Precisament, per la seva experiència personal en el tema, perquè va ser empresari d’El Correo Catalán i ha promogut magníficament TV3, hauria d’haver fet algunes reflexions i canvis d’actitud per impulsar que la premsa pogués actuar amb més independència respecte al poder polític a Catalunya . Tot i això, el President no ha ajudat a crear una mentalitat més oberta als mitjans de comunicació, i ara possiblement el seu projecte de Catalunya té dificultats de divulgació, perquè el periodisme català, al final, ha desenvolupat molt poc les seves capacitats d’independència, desmarcatge del terreny polític, de reflexió crítica en profunditat.
L’èmfasi en la informació sobre la violència a Euskadi és també una manera de practicar la violència mateixa, d’eternitzar el conflicte
A més de ser un periodista, sóc una persona que està en contra de la violència a Euskadi, però sé que tinc l’obligació de no formar part de l’aparell propagandista de l’Estat en contra de la violència. La meva obligació és informar-ne, les causes, els efectes, les claus del conflicte, la història, encara que no hi he d’estar, ni n’estic, treballant a favor de les tesis oficials del govern de Catalunya o d’Espanya en cap tema.
Aclarit això, em sembla que hi ha una mica de raó en les queixes per l’ús, de vegades partidista i d’altres en profit econòmic, que fa la premsa d’aquests temes. L’èmfasi en la informació sobre la violència a Euskadi és també una manera de practicar la mateixa violència, d’eternitzar el conflicte. De tota manera, em sembla que aquí, a Catalunya, influeix en l’elecció de les notícies el caràcter llatí, som mediterranis i ens agrada el sol, el foc, la llum i també fer soroll, encara que és veritat que els mitjans de comunicació a vegades es passen amb l’efectisme del soroll informatiu, com també passa amb la classe política.
Atacs de la premsa oficial contra el Lehendakari Ibarretxe
Crec que Juan José Ibarretxe és molt millor persona del que reflecteixen els mitjans de comunicació estatals, i molt millor del que diuen els seus adversaris polítics, el que passa és que ha d’afrontar uns problemes sofisticadíssims. És cert que el PNB ha tingut algunes covardies que després, sigui just o no, han caigut damunt de les espatlles d’Ibarretxe com a figura que encarna què és, què significa i allò que desitja el nacionalisme basc. La postura impulsada pel PP de demonització del nacionalisme i del poble basc és una de les irresponsabilitats més grans que hem hagut de patir en aquest Estat. Tots hem comès pecats, tothom té aspectes vergonyants i infames, i el nacionalisme basc ha fet coses que no són correctes, però la manera com ha plantejat l’aznarisme la possibilitat de fer front a la independència d’Euskadi és, al meu entendre, una de les ximpleries més espectaculars que s’han produït a Europa en aquests darrers vint-i-cinc anys; per a l’aznarisme sembla que hi ha coses sobre les quals ni tan sols hi ha el dret a anomenar-les, com si així es pogués evitar el debat o la reflexió sobre certs temes.
Durant el 23-F em trobava a Londres
La tarda del cop d’Estat del 1981 em va agafar per sorpresa, allunyat de tota possibilitat d’exercir la meva tasca periodística i d’intervenir en l’assumpte, ja que aquell dia em trobava fora d’Espanya, a Londres, i no vaig poder tornar per problemes de connexió aèria fins al matí següent. Aquesta és una dada ben coneguda de la meva biografia professional. El que no ha transcendit fins ara, i sap molt poca gent, és la raó per la qual vaig viatjar a Londres aquell dia. La vigília del cop d’Estat, per raons que no vénen al cas, vaig tenir una baralla descomunal amb la meva dona, mai no m’havia enfadat així amb ella i no hem tornat a discutir mai d’aquesta manera, però el fet és que, a causa del disgust que tenia, vaig decidir posar terra pel mig i anar-me’n a Londres. Aquella tarda fatídica vaig arribar a l’hotel a dos quarts de nou, vaig demanar la clau de l’habitació, perquè pensava canviar-me de jaqueta per sortir a sopar, i vaig preguntar si tenia alguna trucada. Em van dir que en tenia vint-i-quatre, m’havia trucat el meu pare, els meus germans, del diari un munt de vegades, etc. Aleshores, desconeixent la situació del país, vaig pensar que havia passat una cosa greu a nivell familiar, que un dels meus fills havia patit un accident o una mica pitjor, i vaig haver de prendre la complicada decisió d’escollir qui trucava abans perquè em donés una dolenta notícia. Quan vaig descobrir de què es tractava, encara que Antonio Asensio em va ordenar rotundament que no tornés al país de cap manera, vaig tornar amb l’avió de les set del matí, perquè estava molt espantat pel fet de no ser a prop de la meva família i dels meus companys del diari, que devien estar passant una situació molt dura. Cap a les tres de la matinada, per la informació que rebia, ja vaig tenir la sensació que el cop fracassaria, i a la parada tècnica que va fer l’avió a Madrid vaig poder constatar que la situació, afortunadament, estava controlada.
1. Antonio Asensio (1947-2001), empresari editorial. Fundador i president del Grup Zeta des del 1976, en vint-i-cinc anys va aixecar tot un imperi d’empreses de comunicació. Tota la seva vida va promoure un concepte de premsa popular i independent, que unís rigor informatiu i fàcil lectura. La seva aventura al sector televisiu va estar condicionada per una sèrie d’ingerències polítiques que van forçar, de manera legítima però poc ètica, la seva retirada.
2. Es fa referència aquí a un esport tradicional català, la realització de torres humanes conegudes amb el nom de castells per part de colles que rivalitzen entre si, que gaudeix de gran seguiment per part de la societat civil, molt més gran a Catalunya que el fervor que desperta en altres parts les fires taurines.
3. Des de les primeres eleccions municipals de la democràcia, el partit polític que governa a l’Ajuntament de Barcelona és el PSC.
4. El 19 de novembre de 2002 el petrolier Prestige s’enfonsa davant les costes de Galícia provocant un desastre ecològic de dimensions inusitades. L’actuació abans, durant i després de la crisi del govern central i de la Xunta de Galícia, del mateix perfil polític, ha estat blanca de nombroses crítiques.
5. El 22 de gener de 2003 Manuel Jiménez de Parga, president del Tribunal Constitucional, realitza unes polèmiques declaracions en què posa en dubte la distinció constitucional entre comunitats autònomes històriques i comunitats de nou encuny.
Font: Llibre Testimonios para la història 2003, Àngel Font,
Un senyor que, probablement supera els 80 anys, fa cua en un caixer, em col·loco darrere seu, i quan accedeix, treu un sobre que pressuposo conté diners.
Persona gran a un caixer automàtic|CEDIDA
Toca diverses vegades la pantalla, i dedueixo que no aconsegueix allò que pretén. Em mira, jo estava just darrere, i amb un sol gest entenc que em demana ajuda. Immediatament li l’ofereixo i el senyor assenteix amb un… tímid “si us plau”. L’ajudo de mil amors a fer-ne la gestió, però indicant-li on ha d’anar prement. El senyor, al seu ritme, aconsegueix introduir la quantitat a ingressar i acaba de fer-ne la gestió mentre jo li dic on ha de tocar per tancar-la. Ens retirem del caixer perquè passi la següent persona, i em dóna les gràcies. Li dic que no es preocupi, que ha estat un plaer, i abans de marxar, introdueix la mà a la butxaca de la jaqueta, treu la cartera i m’ofereix un bitllet de deu euros. Jo no dono crèdit, em sorprenc i li dic que de cap manera, si us plau. El pobre home em diu que… li agradaria agrair-m’ho i que em prengués un esmorzar a la seva salut. Li dono les gràcies, però que en cap cas ho acceptaré. El guarda i em torna a agrair, i jo a ell. Ens acomiadem, i em queda un sentiment de pena per aquest senyor i per tots els grans que s’estan veient sols davant d’aquest monstre de la tecnologia. Aquesta terrible imatge es dóna en bancs, en l’assistència mèdica, en hisenda, en la seguretat social, en ajuntaments… Persones que han contribuït durant tota una vida que hi hagi serveis als quals no hi poden accedir perquè tenen dificultats amb la tecnologia. No costa gens atendre’ls, i facilitar-los una mica la vida, amb tot el que ells van fer per nosaltres. Molt trist que no es preocupin per aquestes persones que ho van donar tot perquè nosaltres hàgim avançat. És vergonyós el que estan fent. “Ens sobra tecnologia i ens faltahumanitat“ El govern ha de prendre mesures urgents. D’aquesta manera, no es pot menysprear els qui han estat clients tota la vida d’aquests bancs.
Història de les vacances: així es va aconseguir el dret al descans
Colecció Bellaterra.Cat|Museu d’Arts Decoratives de Paris
A la conquesta del temps lliure: una història de les vacances El descans és un dret llaurat a poc a poc al llarg dels segles. Avui dia, la precarietat i el treball digital imposen noves dificultats per desconnectar
La vida són dos dies i un és dilluns. Hi va haver un temps en què ni això: en el passat, amb cada clarejar despuntava una nova jornada de treball, i no existia l’opció d’aferrar-se al cap de setmana o un dia de festa per trencar amb la rutina.
En alguns llocs del món, el descans ni tan sols és un dret actualment. Les vacances són un invent i, com qualsevol invent, tenen la seva pròpia història.
JULIOL I AGOST: EGO, CALOR I RELAX Els antics romans van ser els primers a donar-se un respir del treball. Al segle VI abans de Crist, Tarquini el Soberbi, últim rei de Roma, va tenir la bondat de concedir un dia lliure anual als esclaus durant les fires llatines d’abril, en què es rendia homenatge al déu Júpiter. Cinc segles més tard, Juli Cèsar i el seu fill adoptiu August van traslladar aquestes festes a l’estiu i van signar amb els seus noms els dos mesos de l’any que encara avui identifiquem amb l’oci i el descans.
Els emperadors i els patricis romans també van ser pioners a passar els dies de calor a viles allunyades de la ciutat on es dedicaven a relaxar-se. És del verb llatí vacare (que vol dir estar vacant o ociós) d’on procedeix la paraula vacances.
VACANCES PER FARDAR L’Edat Mitjana va quedar per al record com un moment de molta feina i poca diversió, però el cristianisme imperant va donar ales al pelegrinatge religiós: els fidels sortien de casa per visitar Roma, Jerusalem i Santiago de Compostel·la. El turisme medieval va derivar després en el llarg viatge anomenat Grand Tour que feien nobles i burgesos entre els segles XVI i XIX per donar carpetada a la seva educació universitària.
A la devoció i la cultura es va sumar una tercera raó per practicar aquest turisme primigeni: el postureig. Als estats italians del segle XVIII es va posar de moda marxar de vacances a l’estiu per presumir davant dels veïns, segons diuen Maria i Laura Lara, professores doctores d’Història, escriptores guanyadores del Premi Algaba i acadèmiques de la televisió. «Els ciutadans consideraven inconcebible quedar-se a la ciutat durant l’estiu», expliquen. «Hi havia una picabaralla entre les famílies per anar a la millor vila, no només per passar-ho bé, sinó pel que en pensarien els altres burgesos o aristòcrates».
A mitjan segle, les vacances es van popularitzar entre els que es podien permetre desaparèixer uns dies al balneari, la platja i la muntanya per tenir cura de la seva salut: els beneficis terapèutics de l’aire lliure motivaven els rics a fer les maletes. Al segle XIX, la reialesa es va apuntar al pla de l’estiueig i les classes més humils van fer el mateix quan l’expansió del ferrocarril va facilitar els desplaçaments a preus assequibles.
LA LLEI DEL DESCANS El dret a les vacances pagades es va plantejar per primera vegada al segle XX. Alguns països, com Finlàndia, Àustria o Suècia, el van introduir a la seva legislació als anys 20, i Espanya va instaurar un permís de quinze dies lliures a l’any per als funcionaris públics el 1918.
Per fi, el govern de la Segona República Espanyola va establir set dies de descans remunerat per a tots per mitjà de la Llei del Contracte del Treball, encara que van ser pocs els que els van poder gaudir.
El 1936 França va aprovar dues setmanes de festa per a tots els treballadors. I dos anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, el règim franquista va legislar sobre les vacances al Fuero del Trabajo de 1938, però sense detallar-ne la durada. El 1944 Espanya va recuperar els seus set dies lliures i el 1948 les Nacions Unides van recollir les vacances periòdiques pagades a la seva Declaració dels Drets Humans .
Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, les vacances es van generalitzar entre la població. I als anys 60, en ple desenvolupisme franquista, els espanyols van posar rumb al poble, al camp oa la costa a bord dels seus SEAT 600.
L’Estatut dels Treballadors actual contempla un mínim de 30 dies naturals de vacances, una xifra que situa Espanya per sobre de la mitjana pel que fa a descans de la feina. En aquest rànquing hi surten perdent els països asiàtics i americans. La Xina i els Estats Units són els pitjors aturats: les empreses no tenen l’obligació de concedir cap dia de vacances als empleats.
ELS DIES LLIURES: UN PRIVILEGI? El panorama laboral dels darrers anys, ferit per les crisis econòmiques i la precarietat, situa els treballadors en una posició vulnerable que complica l’exercici i la reivindicació de drets que es donaven per suposats, com el de les vacances.
Alejandro del Río, advocat laboralista i membre de la direcció del sindicat Comissions de Base (co.bas) de Madrid, coneix bé les discrepàncies entre empresaris i empleats al voltant de les vacances, i detecta amb facilitat les estratagemes administratives que menyscaven el descans de els treballadors (contractes fixos discontinus, un ús deshonest de l’ERTE, etcètera). Segons la seva opinió, que aquests casos tendeixin a solucionar-se amb acords econòmics entre les parts només serveix per posar pegats a un sistema defectuós.
«El dret al descans ha de ser un dels pilars fonamentals dels drets de les persones treballadores. Sense ell, estaríem abocats a treballar sempre més i més, complint les exigències del mercat», diu l’advocat.
OFICINA AL MÒBIL I WI-FI A LA PLATJA A l’era dels smartphones i del teletreball, la vida personal i la laboral s’embullen fins a un punt en què costa distingir on acaba una i comença l’altra. La lluita pel descans avui s’entaula en un camp de batalla poc conegut: el de la desconnexió digital.
La Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals i garantia dels Drets Digitals de 2018 permet que es pugui deixar anar el mòbil i tancar el portàtil a la fi de la jornada, un dret que a la pràctica resulta força esmunyedís. «La llei t’empara, però si desconnectes, t’estàs assenyalant com el que no agafa el telèfon», adverteix del Río. I això pot tenir represàlies, com un mal clima laboral o fins i tot un acomiadament dissimulat amb altres causes.
Arran de la creixent tendència a treballar des de casa, també han sorgit nous costums com el worktation (treballar des de la destinació de vacances) o el flexiworking (treballar sense horaris) que, malgrat la seva intenció d’oferir més llibertat al treballador, posen en escac la possibilitat d’una desconnexió efectiva i reparadora.
EL DRET A NO FER RES Per a les historiadores Lara, aquesta nova realitat té el seu costat bo. «Aquest xoc de la tornada a la feina al setembre es fa menys costa amunt. Avançarem cap a unes vacances de menys descans net, però amb un impacte menor de la tornada a la feina».
Del Río, al contrari, pensa que no ens hem de conformar amb aquestes vacances a mitges. «La lògica capitalista ens exigeix cada cop més temps de treball. El futur d’aquests drets passarà per la capacitat que tinguem d’organitzar-nos per defensar-los».
Hi ha arguments de tota mena a les vacances: professionals (el descans millora la productivitat), mediambientals (el planeta necessita que rebaixem la hiperproducció i el consum exacerbat), psicològics (els dies lliures redueixen l’estrès) i purament hedonistes: treballar menys significa viure una mica més.
L’aprovació de la mesura, que s’havia ajornat en dues ocasions, té l’objectiu de reduir la petjada ecològica, ja que calculen que cada any s’imprimeixen 12.500 milions de tiquets al país
Si vius a França i vas a comprar al supermercat, a la fleca o a qualsevol altre comerç, a partir d’aquest agost ja no t’entregaran un tiquet després de la teva compra.
Ho acaba d’anunciar el gabinet de la ministra delegada de Comerç, Olivia Grégoire, en roda de premsa. La mesura era especialment esperada perquè ja s’havia ajornat en dues ocasions. En tots dos casos, a causa de l’elevada inflació, ja que consideraven que era important mantenir el tiquet per tenir una major referència dels preus.
“La ministra volia un ajornament quan la inflació de preus als supermercats estava al seu màxim. Des de fa unes quantes setmanes, hem observat un descens de la inflació”, ha explicat el gabinet. Malgrat que reconeixen que la inflació “continua sent molt alta”, asseguren que la caiguda “continuarà”. Al mes de juny, se situava en un 13,6% anual, segons l’Institut Nacional d’Estadística i Estudis Econòmics.
Una abolició amb partidaris i detractors La mesura, però, no agrada a tothom. A les portes d’un supermercat parisenc, una ciutadana francesa, Béatrice, explica que fa servir el tiquet de compra “tota l’estona” per fer els seus recomptes. Associacions de consumidors com UFC – Que Choisir et Familles Rurales també l’han criticat, perquè diuen que el tiquet “és una eina de gestió del pressupost familiar” de moltes llars, que permet “comprovar l’exactitud de l’import de la transacció”.
El gabinet d’Olivia Grégoire ja s’ha afanyat a dir que “no es tracta de l’abolició del tiquet o de la prohibició de la seva emissió”, sinó de “la possibilitat que el consumidor rebutgi el tiquet”, és a dir, que a partir d’ara encara es podrà demanar al comerç si es vol tenir.
En alguns casos, però, el tiquet quedarà imprès sistemàticament. Per exemple, al restaurant o en hotels, quan calgui mantenir la garantia del servei, o amb la mateixa finalitat per a productes com electrodomèstics i telèfons. També quan el tiquet sigui un servei com ara perruqueria o garatge per un import superior a 25 euros.
La Direcció General de Competència, Consum i Repressió dels Fraus (DGCCRF) ja ha avisat que farà controls periòdics en els punts de venda i verificarà la coherència entre el preu exposat a les estanteries i el pagat a caixa.
A partir de l’agost, tots els comerços hauran d’instal·lar prop de caixes registradores “una pantalla que digui explícitament que ara correspon al consumidor sol·licitar el rebut”, segons ha detallat Grégoire.
Per tal que no s’aprofiti la nova normativa per iniciar noves formes de frau, la Direcció General de Competència, Consum i Repressió dels fraus (DGCCRF) ja ha avisat que farà controls periòdics en els punts de venda i verificarà la coherència entre el preu exposat a les estanteries i el pagat a caixa.
Un estalvi de 150.000 tones de paper La mesura prové de la llei “antiresidus i economia circular”, aprovada el 2020, que té com a objectiu reduir la producció de residus. Calculen que cada any s’imprimeixen 12.500 milions de tiquets a França i que, pel que fa a les conseqüències mediambientals que tenen, representen unes 150.000 tones de paper, o 25 milions d’arbres tallats i 18.000 milions de litres d’aigua consumits.
BELLATERRA.CAT 