Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Poema’

És una alzina o un roure?

Passejant pels camis boscosos i urbans de Bellaterra (Valles Occidental) s’aprèn a estimar el territori on vius.

Ciclista rodant a prop de una de les alzines històriques de Bellaterra |BELLATERRA. CAT

Roda el món i torna a Bellaterra

Quan ja t’estimes el teu poble i trepitges els seus camins, descobreixes nous racons i te l’estimes més encara. El nostre territoni de Bellaterra és ple d’indrets naturals meravellosos.

Quan camines acompanyat amb amants de la natura que en sap un niu, sempre aprens a diferenciar les espècies de flors, plantes i arbrat

Avui, anant pels senders que discorren emboscats pels volts de Bellaterra ―nucli que pertany al Vallès Occidental ― i que formen part del paratge natural com és la Serra del Galliner entre Sant Quirze del Vallès, Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès, contemplant les moltes espècies vegetals que s’hi troben, pensava com m’hauria agradat reconèixer-les i saber-les nomenar; alguna, si més no! És una zona molt rica, de vegetació exuberant en què predomina el pi, el roure i l’alzina.

Aquest és un dels aprenentatges que he fet avui, car he preguntat als caminadors del meu entorn si algú em podria explicar la diferència entre el roure i l’alzina i, segons les explicacions rebudes, allà, tot i que també es troben roures i alzines, predominen els pins.

Alzina o roure?

Per les fulles, es poden confondre fàcilment, però la diferència més clara entre ambdues espècies rau en elles, en les fulles precisament, ja que el roure és caducifoli i l’alzina no.

POEMA ALZINA I ROURE

L’alzina i el roure

són dos bons germans.

Tots dos esgarrapen,

tots dos fan aglans.

L’estiu els ajuda

a ser bons companys.

Quan glaça i venteja,

ja no són iguals.

Les fulles del roure

se’n van a al’hivern.

L’alzina les guarda

per no tenir fred.

NURIA ALBÓ I CORRONS
(La Garriga, Vallès Oriental, 1930)
Publicà un recull de poesia, La mà pel front (1962), de preocupació religiosa i escrit amb llibertat formal, seguit per Díptic (1972), en col·laboració amb M.Àngels Anglada, L’encenedor verd (1979, premi Caravel·la de poesia) i M’ho ha dit el vent (1995, premi Guillem Viladot). Ha conreat també la narració juvenil: El fantasma Santiago (1979), Cucut (1981) Tanit (1984, premi El Vaixell de Vapor), Arfa (1988), Natàlia (1994) i Ariadna (1996), i la novel·la: Fes-te repicar (1979), Agapi mou (1980), Tranquil, Jordi, tranquil (1983), Quan xiula el tren (1997) i Balls de saló (1998). També publicà les narracions Grills (1983). En 1979-87 fou alcaldessa de la Garriga.

Read Full Post »

Poema Deixarem de plorar de Catalina Valverde|BELLATERRA. CAT

DEIXAREM DE PLORAR

Ara, veuràs que ploro
Perque has ferit ma terra,
Però no pensis per això
Que ja ens has guanyat la guerra.

Tal com em veus plorant
Puc aixecar-me del terra,
Endreçar-me la faldilla
I enfilar la carretera.

Tornaré a prendre un clavell
I me’l posaré a l’orella
Per si tornes a venir
Poder-ne fer una ofrena.

Perquè sóm un poble ferm,
El més bonic de la terra,
Serem lliures, guanyarem
I tindrem pau i no guerra.

CATALINA VALVERDE, 2 octubre 2017

Read Full Post »

20140105-185122.jpg

Hotel Les Trois Rois de Basel (Suïssa)

LA NIT DE REIS
Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
—Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
—Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
—Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
—Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
—Ai, mare, no em feu plorar!
ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l’he somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
—Vés-te’n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
«La Nit de Reis»

L

Read Full Post »

20140105-184735.jpg

Les Trois Rois de l’Hotel de Basel (Suïssa)

Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
—Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
—Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
—Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
—Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
—Ai, mare, no em feu plorar!
ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l’he somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
—Vés-te’n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
«La Nit de Reis»

Read Full Post »