És una alzina o un roure?
Passejant pels camis boscosos i urbans de Bellaterra (Valles Occidental) s’aprèn a estimar el territori on vius.
Ciclista rodant a prop de una de les alzines històriques de Bellaterra |BELLATERRA. CAT
Roda el món i torna a Bellaterra
Quan ja t’estimes el teu poble i trepitges els seus camins, descobreixes nous racons i te l’estimes més encara. El nostre territoni de Bellaterra és ple d’indrets naturals meravellosos.
Quan camines acompanyat amb amants de la natura que en sap un niu, sempre aprens a diferenciar les espècies de flors, plantes i arbrat
Avui, anant pels senders que discorren emboscats pels volts de Bellaterra ―nucli que pertany al Vallès Occidental ― i que formen part del paratge natural com és la Serra del Galliner entre Sant Quirze del Vallès, Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès, contemplant les moltes espècies vegetals que s’hi troben, pensava com m’hauria agradat reconèixer-les i saber-les nomenar; alguna, si més no! És una zona molt rica, de vegetació exuberant en què predomina el pi, el roure i l’alzina.
Aquest és un dels aprenentatges que he fet avui, car he preguntat als caminadors del meu entorn si algú em podria explicar la diferència entre el roure i l’alzina i, segons les explicacions rebudes, allà, tot i que també es troben roures i alzines, predominen els pins.
Alzina o roure?
Per les fulles, es poden confondre fàcilment, però la diferència més clara entre ambdues espècies rau en elles, en les fulles precisament, ja que el roure és caducifoli i l’alzina no.
POEMA ALZINA I ROURE
L’alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L’estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se’n van a al’hivern.
L’alzina les guarda
per no tenir fred.
NURIA ALBÓ I CORRONS
(La Garriga, Vallès Oriental, 1930)
Publicà un recull de poesia, La mà pel front (1962), de preocupació religiosa i escrit amb llibertat formal, seguit per Díptic (1972), en col·laboració amb M.Àngels Anglada, L’encenedor verd (1979, premi Caravel·la de poesia) i M’ho ha dit el vent (1995, premi Guillem Viladot). Ha conreat també la narració juvenil: El fantasma Santiago (1979), Cucut (1981) Tanit (1984, premi El Vaixell de Vapor), Arfa (1988), Natàlia (1994) i Ariadna (1996), i la novel·la: Fes-te repicar (1979), Agapi mou (1980), Tranquil, Jordi, tranquil (1983), Quan xiula el tren (1997) i Balls de saló (1998). També publicà les narracions Grills (1983). En 1979-87 fou alcaldessa de la Garriga.