Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘joan b. culla’

CULTURA [vídeo] Joan Baptista Culla i Clarà serà enterrat divendres 1 de desembre, a les 11 del matí, al monestir de Sant Cugat del Vallès

Posted in Bellaterra, tagged , on 30 Novembre 2023|

📍“Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu” (Joan B. Villa)

Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023), més conegut pel nom de ploma Joan B. Culla, “fou un historiador català que va preferir ser lliure”, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1977 i 2023.

📍Des de Bellaterra recordem al professor Joan B. Culla veient-lo molts matins esmorzant a la terrassa del bar del Club Bellaterra de la Plaça de Pi, acompanyat de companys seus de la UAB, i l’admiraven per les seves participacions com tertúlia històric al programa matinal de TV3, dirigit per l’ex veïna bellaterrenca Mònica Terribas.

Descansi en pau estimat professor Culla!

El professor Culla i Clarà va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes, i també va fer arribar la història a tots els públics

El professor Culla, envoltat d’Aragonès, Mas, Montilla i Pujol (Òscar Callau/CCMA)

L’historiador Joan B. Culla sempre va preferir dir allò que pensava i explicar les coses tal com volia que no pas deixar-se seduir per tots aquells que en un moment o altre li van oferir un càrrec. El 25 de maig, quan va fer la darrera classe magistral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar a l’ARA que havia escollit la llibertat: “Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu”.

Nascut a Barcelona el 1952, Joan Baptista Culla i Clarà ha mort aquest dimecres als 71 anys. L’enterrament serà divendres, a les 11 del matí, al monestir de Sant Cugat. Feia uns anys que li havien diagnosticat un càncer, i els últims mesos havia passat per diversos tractaments, alguns de molt durs. Va ser historiador, professor, articulista i tertulià, gran divulgador, amb una extensa obra sobre Alejandro Lerroux, ERC, el franquisme, la Transició, la dreta catalana, Israel i Palestina i molts altres temes d’història contemporània.

“Veure món i saber història han estat, segurament, les dues grans passions de la meva vida. La fascinació pel coneixement del passat se’m va desvetllar molt aviat”, escrivia Culla a La història viscuda. Memòries (Pòrtic, 2019). Quan tenia cap a deu anys, explica a les memòries, va llegir a la solapa de la novel·la Ben-Hur que l’autor, Lewis Wallace, era historiador. “Tot i que la paraula em resultava nova, vaig deduir que designava els estudiosos de la història i, al cap d’un temps, vaig anunciar solemnement als meus pares que de gran volia ser historiador”, deia Culla. La idea no li va marxar mai del cap. Al contrari, la va anar nodrint amb lectures. Abans d’acabar l’ensenyament secundari va descobrir un lloc on, segons ell, hi passaria els millors anys de la seva joventut: la Casa de l’Ardiaca, on hi ha l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Ni el PSUC ni l’Opus Dei

A Culla també li agradava molt llegir diaris i, quan va acabar els estudis secundaris, va dubtar entre història i periodisme. Finalment, es va decidir per la branca d’història dins la carrera de Filosofia i Lletres, que va començar la tardor del 1970. Com explicava en una entrevista amb Antoni Bassas a l’ARA, aleshores el PSUC era hegemònic a la Facultat de Lletres. El curs 1974-75 un responsable del partit el va convidar a formar-ne part. “Vaig dir que no per la mateixa raó que vaig fugir corrents quan un company em va proposar ingressar a l’Opus Dei. No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix”, relatava.

Culla es va quedar a la universitat com a professor. Va començar a fer classes quan acabava de fer 25 anys, el setembre del 1977. Molt poc temps després va donar també classes d’història a la Facultat de Periodisme. Allà va conèixer molts periodistes i això, en part, li va donar accés a escriure als diaris i setmanaris. El maig passat, després de 46 anys fent de mestre de moltes generacions de periodistes i historiadors, es va acomiadar de les aules on havia passat tantes dècades amb una classe magistral sobre una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l’ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948).

“Aquest últim curs ja no he pogut donar classes per problemes de salut i ho he enyorat tant que, fins i tot, més d’una nit he somiat que en donava. Ho trobaré a faltar, estava acostumat a agafar un llibre i, quan hi veia una idea o una frase, guardar-la per fer-la servir a classe”, explicava aleshores. Per a Culla, un professor havia de ser sobretot un bon actor: “El teu repte és captar l’atenció que hi ha a la sala. Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d’autoestima i pensava: avui ho he aconseguit”.

Dues vocacions unides

Va aconseguir fer confluir les seves dues vocacions. Va estudiar història, però també va exercir el periodisme ben aviat. Un dels primers programes de televisió l’hi va proposar Sergi Schaaff a TVE a Catalunya: Memòria popular, l’any 1980. El va fer juntament amb Salvador Alsius. Després, davant les càmeres de televisió, s’hi va posar un miler de vegades més. Culla també va arribar a moltes llars a través de TV3. Un dels programes més longeus que va dirigir, entre el 1991 i el 2013, va ser Segle XX, de contingut històric. El 1981 va començar a escriure al diari Avui i al setmanari El Món, aleshores dirigit per Lluís Bassets i Salvador Alsius. També va ser col·laborador de l’ARA des del principi del diari el 2010, i durant 33 anys va escriure a El País. La relació amb El País es va acabar després que Culla publiqués l’article “Rojos separatistas” el 29 de setembre del 2017. Faltaven dos dies per al referèndum sobre la independència de Catalunya. “Estava ple de mala bava sobre aquell revival conspiranoic, al qual El País acabava d’afegir la pretesa mobilització dels hackers russos a favor del secessionisme català”, explica Culla a La història viscuda. Memòries. Va pensar que li rebutjarien l’article, però l’hi van publicar, i Pablo Iglesias, aleshores líder de Podem, el va compartir a Twitter. Hi va haver força rebombori i no li van publicar el següent article. Culla va deixar d’escriure al diari espanyol. L’endemà mateix el seu article d’opinió a l’ARA, on col·laborava des dels inicis del diari, es va convertir en setmanal.

Culla va ser un gran divulgador i mai va deixar d’aprendre. Poc abans de les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977, va visitar les seus dels partits i va demanar tota la documentació que li poguessin donar. Va omplir centenars de caixes i va acumular, al llarg de la seva trajectòria, milers de retalls de diari i documents que li serien molt útils a l’hora d’escriure articles d’opinió i llibres, com El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) – coescrit amb Borja de Riquer–, volum VIII de la Història de Catalunya (publicada per Edicions 62 i dirigida per Pierre Vilar); El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) (Curial, 1986); Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle X, codirigit amb Isidre Molas i publicat per Enciclopèdia Catalana en format paper el 2000; El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000) (Pòrtic, 2001); La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008 (La Campana, 2009); i Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política. (La Campana, 2013). No va deixar mai de seguir la història dels patits polítics. Un dels seus últims llibres publicats és El tsunami. Com i per què el sistema de partits català, que ha esdevingut irreconeixible (Pòrtic, 2017).

Fidel als amics i fidelíssim als enemics
Al llarg de la seva llarga trajectòria va conèixer força bé molts polítics. Tenia 23 anys quan va ser rebut per Tarradellas a l’exili. Van restablir-hi la relació el 1980. Tarradellas ja s’havia retirat i es veien cada mes i mig, perquè, segons explicava l’historiador, si passava més temps el president català li trucava i li deia: “Culla, que esteu enfadat amb mi?” També va conèixer molt bé Jordi Pujol, Jorge Fernández Díaz i Lluís Carod-Rovira No va deixar mai de qüestionar-los quan va veure coses que no li agradaven. Li encantava debatre. “A mi barallar-me dialècticament no només no m’incomoda, sinó que més aviat em deixa bé el cos”, assegurava a l’ARA. I afegia: “Tinc bona memòria per als greuges i per a les lleialtats. Soc fidel als meus amics i fidelíssim als enemics”. Els enemics no eren els que discrepaven sinó els qui, segons ell, no havien jugat mai net.

El seu amor per Israel també va començar amb un llibre que va comprar quan era adolescent al Mercat de Sant Antoni: la novel·la Éxodo (1958), de Leon Uris, que Otto Preminger va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Paul Newman. Aquell llibre va ser el principi d’un “gran amor, d’un amor per tota la vida”, escriu a les seves memòries. Quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies (1967), va començar a retallar i arxivar en carpetes tota la informació i a confeccionar mapes. Des d’aleshores sempre ha estat atent a la història d’Israel i ha ajudat a divulgar-la amb llibres com Israel, el somni i la tragèdia (La Campana, 2004). El 1979 va ser un dels fundadors de l’Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel. “Aviat em van convertir ràpidament en el pro israelià oficial de la Catalunya mediàtica”, afirmava amb un deix d’ironia.

L’última lliçó de Joan B. Culla: “Enyoro tant les classes, que somio que en dono”
Joan B. Culla, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, durant la seva última lliçó magistral

Culla va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes. Però no tan sols això: des dels diaris i des de la televisió i la ràdio, va fer arribar la història a milers de persones que no eren ni una cosa ni l’altra. Al pròleg de les memòries escriu: “En resum, que no tinc gens de pressa per marxar i que penso seguir donant guerra mentre pugui. Però no puc evitar la sensació que la part fonamental de les meves experiències vitals, aquella més representativa d’una determinada època històrica, ja és al meu darrere. I, per tant, que ja puc explicar-la o rememorar-la sense haver d’esperar, per al futur immediat, esdeveniments sensacionals”. Culla ens ha deixat, però també ha deixat una gran obra que ens permet conèixer i entendre molt millor tant el segle XX com el nostre temps.

Silvia Marimón Molas. ARA, 29 novembre 2023

Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023) CEDIDA

UAB|El Departament d’Història Moderna i Contemporània lamenta profundament el decés del professor Joan B. Culla

Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia, que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i una serenitat admirables. Va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari Ara, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer, li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.

Ha mort pocs mesos després de la seva jubilació burocràtica i una última lliçó magistral, al Saló de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, sobre els inicis del conflicte àrab-palestí; era al juny d’aquell any. L’últim article a Ara, ja a l’octubre, també el va dedicar a aquest conflicte.

Més de quaranta anys de docència a la UAB, tant a la Facultat de CC. de la Comunicació com a Lletres. 10.000 alumnes, com a mínim. Una docència impecable, elegant, endreçada, exigent, d’altíssim nivell, reconeguda per gairebé tots els alumnes que van passar per les aules.

https://youtu.be/dWczK8HTelA?si=d8Rmn2ik7VLcYvJr

Elegant en les formes, amb un tracte exquisit, un excel·lent company, un excel·lent amic per a molts de nosaltres i, sobretot, una gran persona. Si se’l pot definir amb una paraula, seria compromís: amb els alumnes, amb el treball docent i de recerca, amb els amics, amb l’Imma, amb la cultura d’aquest país, amb aquest país i els temps que li ha tocat viure.

Un historiador d’una rigorositat, una solvència i una serietat extraordinàries. A l’acte d’homenatge al CCCB, Borja de Riquer el va definir com l’«historiador del present» més gran que ha donat aquest país. Certament, els seus darrers treballs sobre el panorama polític català del postfranquisme (sobre les dretes espanyolistes a Catalunya, ERC, etc.) justifiquen plenament aquesta definició. També les dotzenes i dotzenes d’articles a la premsa, on allò polític del moment era explicat a partir d’un coneixement profundíssim de la història prèvia d’aquell esdeveniment. Això només ho podia fer un historiador de primer nivell i, alhora, analista implacable del present i del passat més immediat.

Però també era un dels millors especialistes de la història contemporània de Catalunya, del segle XX i de les cultures republicanes del primer terç de segle. Els seus treballs sobre el lerrouxisme o el catalanisme republicà continuen sent de referència inexcusable.

Ens ha deixat i ja ho enyorem. El novembre de 1970, el doctor Jordi Rubió Balaguer va dedicar un article al seu amic Ramon d’Abadal, que acabava de morir: «Quan Ferran Soldevila i Vicens i Vives eren les figures sobresortints de la nostra historiografia, Ramon d’Abadal. ] hi feia irrupció voltat d’una llegenda que el posava en una categoria com qui diu fora de concurs. […] posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya».

Jo diria que Joan B. Culla, com a acadèmic, historiador, assagista i analista polític fa molt de temps que està situat en «una categoria com qui diu fora de concurs»; com a amic, sense cap dubte. I, en definitiva, com a historiadors de la Catalunya contemporània, «posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya». Una gran abraçada.

Francesc Vilanova i Vila-Abadal
Bellaterra, 29 de novembre de 2023

Font: Ara, Universitat Autònoma de Barcelona

Read Full Post »

Una España sin espejo

Posted in Uncategorized, tagged , , , , on 18 Octubre 2014| Leave a Comment »

Artur Mas es un zombi que ha perdido el juicio”. “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, yo diría que esto de Cataluña es peor”. “ETA es un aliado de Mas”. El proyecto independentista es “el sueño de una Gran Andorra”, paraíso de evasores fiscales y blanqueadores de dinero negro. Manifestarse pacíficamente por las calles el Once de Septiembre equivale a “conmemorar una guerra civil”. La demanda soberanista catalana “supone un ultraje” para las demás autonomías. Los grupos partidarios de la consulta constituyen una “anticosmopolita coalición de agropecuarios y antisistema”. El “desafío por parte de los independentistas” sólo pretende “tapar las vergüenzas de una de las autonomías más corruptas, Cataluña”.

Las frases que llenan el párrafo anterior son sólo un mínimo florilegio de descalificaciones lanzadas, a lo largo de las últimas semanas, contra la pretensión —rotundamente mayoritaria en las instituciones democráticas catalanas— de celebrar una votación consultiva acerca del futuro estatus político de Cataluña. Unas frases no recolectadas en ambientes extremistas y marginales, sino dichas o escritas por lo más granado de la clase política y de la intelectualidad españolas del año 2014.

De 2014, sí, cuando se investiga un caso de fraude y malversación masivos en la base aérea de Getafe; y existe una denuncia por la gestión económica del Hospital Militar Gómez Ulla; y cada día conocemos detalles más escandalosos alrededor del asunto de las tarjetas negras de Caja Madrid y de Bankia; y sabemos que el líder histórico del SOMA-UGT, Fernández Villa —el hombre del pañuelo rojo al cuello y el puño en alto, junto a Alfonso Guerra, en Rodiezmo— ocultó al fisco 1,4 millones de euros; y crecen el fraude de los ERE y el de los fondos de formación para parados en Andalucía; y siguen coleando los casos Gürtel, y Fabra, y Cotino, y Bárcenas, y Palma Arena, y Nóos, y…

No, no se preocupen, no voy a atrincherarme en el y tú, más. Y, desde luego, no creo que los escándalos citados quiten ni un ápice de gravedad al caso Palau, al caso Pujol o a las derivaciones que uno u otro puedan tener, y que deben ser investigadas hasta las últimas consecuencias. Pero el hecho de que, mientras los estallidos de la corrupción lo sacuden todo (realeza, Fuerzas Armadas, partidos, sindicatos, instituciones financieras, administraciones públicas…), haya quien presente la Cataluña autónoma como la cueva de los 40 ladrones me parece muy sintomático de un problema sobre el que sí quisiera reflexionar un poco: el aparente embotamiento, la parálisis de la capacidad autocrítica de intelectuales y políticos españoles ante el así llamado “desafío catalán”.

Hay que examinar con rigor la gestión de la pluralidad identitaria en las útimas tres décadas
Bien está que, frente a dicho reto, se busquen las contradicciones del bloque soberanista, y se hurgue en las evidentes debilidades del proceso preparatorio del 9-N, y se subrayen las consecuencias negativas de una eventual independencia, etcétera. Pero, ¿no sería también saludable que algunas cabezas pensantes, desde la defensa de la unidad de España, reflexionasen seriamente sobre cómo y por qué ha llegado Cataluña al estado de opinión presente?

Cuando digo “seriamente”, me refiero a dejar de lado imaginarios e imposibles lavados de cerebro, a no obsesionarse con la supuesta capacidad adoctrinadora de una Televisió de Catalunya cuya cuota de pantalla alcanza a lo sumo el 14%, y a examinar con rigor la gestión jurídica, política, discursiva y cultural que el establishment español ha hecho, a lo largo de las últimas tres décadas y media, de la pluralidad identitaria del Estado. Desde la LOAPA hasta las reacciones y respuestas ante el nuevo Estatuto catalán entre 2005 y 2010, para entendernos. Ya puestos, tal vez esos intelectuales críticos podrían mirarse al espejo de la historia contemporánea de España y tratar de descubrir en ella alguna lección provechosa para el escenario actual.

Por mi parte —espero que puedan perdonarme la osadía—, me permitiré aventurar alguna hipótesis muy personal. Para no retrotraerme a siglos que conozco menos, mi impresión es que, desde los albores de 1800, la cultura política española sólo ha concebido los conflictos de poder a los que hubo de enfrentarse en términos de victoria o derrota. La transacción, el fifty-fifty, el compromiso —ese concepto que, en alemán (Augsleich), sostuvo la estabilidad de la Europa danubiana durante el medio siglo anterior a la Gran Guerra, por ejemplo— resultan extraños, y objeto de menosprecio, en el acervo político hispano. Eso sí: es una incapacidad para el compromiso provista siempre de sólidas bases jurídicas y constitucionales.

La Constitución de Cádiz de 1812 definía “la Nación española” como “la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”; los absolutistas, por su parte, consideraban a Fernando VII soberano omnímodo “de las Españas y de las Indias”. Sin embargo, ni una legalidad ni la otra pudieron impedir que, en los tres lustros siguientes a la promulgación de la Pepa, la gran mayoría de los presuntos españoles del hemisferio americano dejasen de serlo para convertirse en ciudadanos de una serie de repúblicas independientes. Bien es cierto que Madrid tardó décadas en aceptarlo y en reconocerlas.

Ya advirtió Cambó que los pleitos sobre libertad colectiva no tienen soluciones jurídicas
La monarquía británica, en cambio, obró de un modo bien distinto. Aleccionada por el fracaso de la receta del todo o nada frente a la rebelión de las Trece Colonias de América del Norte, a lo largo del siglo XIX se apresuró a conceder amplísimos autogobiernos a sus criollos de las colonias de poblamiento europeo (Canadá, Australia, Nueva Zelanda, el Cabo…), desactivando así las ansias de independencia de tales territorios y conservando hasta hoy mismo a la mayor parte de ellos —y a muchos otros— en el seno de la Commonwealth.

Significativamente, no ha existido jamás ni siquiera a nivel de proyecto una Commonwealth, una Mancomunidad hispánica de naciones. La España oficial no extrajo de la pérdida de la América continental ninguna lección útil y, cuando eclosionó el problema cubano, lo afrontó con la misma y desastrosa fórmula: inflexibilidad jurídica y firmeza retórica: el artículo 89 de la Constitución de 1876 consideraba a Cuba una “provincia de Ultramar”, parte inalienable de la nación; y el presidente Cánovas proclamó enfáticamente que España defendería Cuba “hasta el último hombre y la última peseta”. Los resultados del envite son de sobra conocidos.

Sí, ya sé que Cataluña no es Cuba, ni el virreinato del Río de la Plata. No estoy comparando las situaciones respectivas, sino los reflejos profundos del Estado español cuando se le plantean problemas de soberanía. Y ni siquiera soy original en eso: hace casi un siglo, en diciembre de 1918, un peligrosísimo separatista de nombre Francisco Cambó reprochaba en sede parlamentaria al Gobierno —a los gobiernos españoles de la Restauración— “querer prescindir por completo de las soluciones que en el mundo han tenido los pleitos de libertad colectiva”, llegando “a la triste conclusión de que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como nunca lo han tenido, por desgracia, en España”.

Desde luego, Cambó no pensaba en Escocia. Y ni siquiera se le había pasado por las mientes el caso de Gibraltar, ese microproblema de libertad colectiva que la España oficial no ha sabido resolver en tres siglos. Primero, porque trató de arreglarlo a base de cañonazos y asedios; luego, con verjas, candados y tapones fronterizos; siempre, con el objetivo último de ver a los gibraltareños rendidos y saliendo de uno en uno, con el carné en la boca. Lo dicho: victoria o derrota, sin términos medios. ¿Acaso hemos olvidado ya la épica reconquista de Perejil?

No, la inmensa mayoría de los catalanes que quieren ejercer la soberanía no odian a España ni lo español. Pero se sienten, especialmente desde el año 2000, maltratados moral y materialmente por un Estado —por un sistema jurídico-político— que perciben como ajeno, cuando no hostil, a su identidad y a sus intereses. Y, tras la sentencia que en 2010 disipó tantas ilusiones, no creen haber recibido de aquel Estado otra cosa que desdenes, humillaciones y amenazas.

Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.

IMG_3400.JPG

Read Full Post »