Josep M. Solà i Llinàs del Torrent (Barcelona, 1919 – Sant Cugat del Vallès, 2009) 📷 CEDIDA
LLUIS TORRRES|Els poemes reunits en el llibre de poemes L’AGULLA DEL DESIG, del català Josep Maria Solà Llinàs del Torrent donen forma al trajecte creatiu de l’autor, una obra poètica realitzada al llarg de la seva vida. Reflecteixen el seu paisatge interior així com la bellesa de les coses i les vides que l’envolten. Com les puntades d’un brodat configuren els contorns del seu món particular i revelen amb transparència el seu gust per l’observació minuciosa de la natura, els seus interrogants vitals, les seves passions, la recerca constant de paraules que tradueixin el seu desig de donar-se a conèixer i d’entendre millor el seu propi ser. Van anar sorgint al pas del temps i són ara un testimoni durador de la seva mirada i de la constància del seu impuls creatiu.
JOSEP M. SOLÀ I LLINÀS DEL TORRENT
En paral·lel a la seva vida professional -anestesista i visitador mèdic-i familiar-pare de set fills i tres filles, es va dedicar de forma amateur a la pintura i a la literatura, així com a altres tasques participatives en l’àmbit associatiu de Sant Cugat del Vallès. Amb la seva esposa, Anna Arguimbau i Terol, va ser un dels fundadors de la Llar d’Avis de la Parròquia d’aquesta ciutat, on va organitzar diverses activitats culturals, entre les quals els Jocs Florals de la Gent Gran. És autor d’un poemari, creat entre el 1938 i el 1997, i d’un conjunt d’articles publicats al mitjà de comunicació local TOT Sant Cugat.
Detall d’un jardí de Bellaterra
EL NOSTRE JARDÍ
El jardí de casa nostra és un jardí singular l’hem anat plantant nosaltres i amb il·lusió l’hem cuidat.
Al matí hi canta l’alosa i a la fosca el rossinyol, de dia les caderneres i a mitjanit el mussol.
A menjar-se les engrunes hi van estols de pardals quan s’hi espolsen les tovalles en acabar de dinar.
Hi van també algunes merles i garses a picolar els raïms madurs que pengen per dessota l’emparrat.
Hi ha un estany petit on viuen quatre peixos de colors i al voltant caçant insectes sargantanes i dragons.
Tenim un roser soraia i roses piti-minívermelletes i rosades i grogues, per escollir.
I un roser de flors vermelles que dona roses tot l’any, hortènsies i una gardènia que floreix de tant en tant.
Hi viu menta i farigola, sajolida i romaní, una Maria-Lluïsa i una sàlvia i un malví.
I a més a més, mai hi manquen tarongina i poliol, totes, plantes remeieres per poder fer infusions.
Hi tením plantat espígol, una ruda i un llorer plantat en una torreta perquè encara és petitet.
Hi ha una perera petita i una parra i un til-ler que a l’estiu dona bona ombra. quan el sol és més sever.
També hi floreix una fúcsia gerani i un gessamí que escampa la seva aroma per tot l’entorn del jardí.
Hi ha clavells i margarides, azalees i un sens fi d’altres floretes i plantes que hi hem anat acollint.
Trasplantats de la muntanya s’hi troben ben arrelats un marfull i quatre boixos i un matoll de galceran.
A l’ombra hi viuen falgueres maduixeres i violers i fins i tot s’hi fa molsa i s’hi troba algun bolet.
Pel que dic, podria creure’s que el nostre jardí és molt gran; és recollit, voltat d’heures i petit com un didal.
És un raconet molt nostre on s’aplega tot un món curull de records i vida, i encara hi cabem tots dos.
Hi cuidem una marquesa que sense parar té fills, dona aristocràcia a dojo per regalar als amics.
i un alvocat que hi va néixer d’una polpa que hi va plantar la mestressa, que l’admira com si l’hagués engendrat.
Impulsora del projecte The Barcelonian és la directora artística i il·lustradora, Luisa Vera. El dissenyador, Stefano Puddu i el pròleg de Judit Carrera, directora del CCCB
Portada de Miguel Gallardo
L’Ajuntament de Barcelona i la Factoría Cultural Martinez publiquen The Barcelonian, títol que narra la ciutat de Barcelona a partir de les portades dissenyades per diferents il·lustradors d’una revista imaginària que ret homenatge a la capçalera The New Yorker.
The Barcelonian és un projecte artístic que va néixer durant el confinament, sota el guiatge de la il·lustradora Luisa Vera, a través de les xarxes socials i al qual es van sumar els il·lustradors més importants de la ciutat.
El llibre és, a més, un reflex de la comunitat artística que convida a llegir-ne les imatges com un diari de la ciutat.
L’any 2021 és va presentar el llibre a l’Auditori Teresa Pàmies del Centre Civic Urgell (carrer del Comte d’Urgell, 145). Varen participar Águeda Bañón, directora de Comunicació de l’Ajuntament de Barcelona; Perico Pastor, artista i un dels il·lustradors del llibre; Luisa Vera, fundadora de The Barcelonian, i Inés García-Albi, directora de la Factoría Cultural Martínez i coeditora de The Barcelonian.
Portada de Perico Pastor
THE BARCELONIAN
Va arribar a les llibreries el primer volum de The Barcelonian, titol coeditat per l’Ajuntament de Barcelona i la Factoría Cultural Martínez. Es tracta d’un projecte artístic que va posar en marxa Luisa Vera (Alacant, 1962), que va visualitzar el que podria ser la capçalera The New Yorker, però en el marc de la ciutat de Barcelona, i va convidar altres artistes de la ciutat a participar en el projecte imaginant diferents portades que il·lustressin la ciutat. És a partir del mes de juny del 2020 que la portada d’aquella revista fictícia arribava setmanalment a les xarxes socials.
L’objectiu de The Barcelonian és explicar la ciutat a partir dels diferents ulls que formen la comunitat d’artistes que viuen i veuen Barcelona, posicionada com una de les grans capitals del disseny i de l’art d’àmbit internacional.
L’any 2021 arriba el web, on un desplegament de talent creatiu s’exhibeix com a aparador de la comunitat artística de barcelonina. El projecte va creixent i prenent forma, de manera que el maig del 2022 es duu a terme la primera exposició, al centre comercial L’llla Diagonal, i el setembre del 2022 les primeres 102 portades són exposades al Centre Cívic Urgell, on un recorregut per les imatges convida a passejar pels carrers de Barcelona d’una manera diferent i peculiar.
Portada de Martin Elfman
Aquestes 102 il·lustracions que representen les primeres portades són les que donen forma al llibre The Barcelonian, títol que, a més de retre homenatge a la reconeguda publicació The New Yorker, també homenatja l’enyorat Miguel Gallardo, la il·lustració del qual s’ha triat com a coberta del llibre.
Els artistes que apareixen en aquest primer volum han il·lustrat el que va representar la ciutat del confinament, una ciutat tancada, desolada, la ciutat del silenci, però, a més, també hi han representat les entranyes de la ciutat, com l’interior de les cases, els estats d’ànim, l’exercici i la capacitat d’adaptació que la societat va haver de desenvolupar per habituar-se a la nova situació.
THE BARCELONIAN
Ara bé, de mica en mica la ciutat es va obrint i arriba el color, un dels denominadors comuns de tot un desplegament de llenguatges, una ciutat impregnada de colors, amb una arquitectura que s’obre camí per mèrits propis. Però no hi falta ni la crítica ni la denúncia ni, per descomptat, el sentit de l’humor.
Portada de José Luis Merino.
Més de cent cinquanta artistes han participat en aquest projecte, que continua viu, com la ciutat, i que plasma la diversitat, la multiculturalitat, la creativitat i el talent que configura el nostre patrimoni intel·lectual. Hi ha tantes mirades sobre la ciutat com artistes que hi participen i que s’observen els racons, els habitants, els barris, els carrers i els interiors, és a dir, escenes de la vida quotidiana.
L’equip que compon The Barcelonian fa un esforç perquè aquest projecte sigui integrador, de manera que artistes reconeguts convisquin amb autors novells. També hi tenen espai totes les escoles i els diferents vessants de la il·lustració i, per descomptat, és un projecte paritari, que és l’única manera de reflectir la ciutat real, formant una comunitat.
THE BARCELONIAN
Portada de Patossa
The Barcelonian és un projecte viu, que continua traient el cap cada setmana, que continua narrant la ciutat, retratant-la, dibuixant-la, en el nostre peculiar homenatge a ella i a l’art.
THE BARCELONIAN
Portada de Luisa Vera
Luisa Vera, impulsora del projecte i directora artística, és il·lustradora i observadora d’històries des que té enteniment. Gaudeix de l’art (no tot), del ball (quasi tot) i de riure a gust (sobretot). El 1985 va fugir a Nova York per buscar-hi no sap què. El fet és que la seva carrera professional s’ha desenvolupat entre aquesta dutat i Barcelona, on viu. Amb les seves eines de treball (llapis, paper, un Mac i molt d’humor), intenta plasmar els aspectes més amables i irònics i menys aspres de la vida.
La Factoría Cultural Martínez és un laboratori d’idees amb projectes culturals propis en què col·laboren artistes, escriptors, professors, músics i professionals de diferents àmbits. És la coordinadora del projecte artístic The Barcelonian.
Perico Pastor (Pere Pastor i Bodmer), La Seu d’Urgell, Alt Urgell, 29 de gener de 1953, és pintor i dibuixant.
Perico Pastor davant de la seva obra Dos pastors per a Sant Just 📷 CEDIDA
PERICO PASTOR|Estudià a Barcelona. L’any 1976 s’establí a Nova York. Resideix alternativament als EUA i a Barcelona. En aquesta darrera ciutat feu la primera exposició individual el 1985. Ha publicat il·lustracions a The New York Times, Vogue, Village Voice, Harper’s, El País, etc. A banda de Barcelona i Nova York ha exposat a Cadaqués, Lleida, Madrid, Granada, París, Hong Kong, Sevilla, Tòquio, etc. Els seus dibuixos i pintures, de traç àgil i dinàmic, i paleta càlida i brillant, transmet una lluminositat mediterrània i una visió hedonista de la vida. La seva obra ofereix una visió vitalista de la vida quotidiana. Des del 1989 es dedicà més plenament a la pintura, especialment a l’aquarel·la, aprofundint en el seu estil colorista i espontani tractant temes quotidians. El 1990 realitzà una exposició individual al Marimura Art Museum de Tòquio, i participà en l’exposició “Catalonia‘90” a Nova York. El 2007 il·lustrà la versió interconfessional de La Bíblia.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l’Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l’Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible,
Dibuix de Perico Pastor per la portada de la carta del Restaurant de l’Hotel Sarrià (actual Melià Barcelona)
Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l’aquarel·la
LLUIS TORRES|De gener a març és temps de mimoses a Bellaterra, un arbre perenne de creixement ràpid que pot arribar als 12 metres d’alçada. Presenta una escorça grisenca o blanca, molt ramificat, i s’utilitza sovint en jardineria com a planta ornamental. Últimament, pel seu bonic i espectacular color groguenc i olor, també es venen a moltes floristeries de Catalunya.
Mimosa a Bellaterra
LA MIMOSA (Joan Maragall, 8-11-1909)
Avui la mimosa altiva se m´ha posat al davant tota plena d´arracades i pènjolls i fils daurats, S´ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima d´un sol tany!… Ara fins m´ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa ençà i enllà… Dèu te guard galant minyona!… Mil perdons…que Dèu te guard!
El 9 de febrer de 1908 s’inaugurava el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner. A la cerimònia inaugural del 9 de febrer de 1908 es va beneir l’edifici i l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, el Cant de la Senyera.
Palau de la Música Catalana, dibuix d’Aurora Altisent 📷 BELLATERRA.CAT
El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del Modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), i constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més, s’ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.
Palau de la Música Catalana 📷 CEDIDA
La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.
Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.
Sala d’Assaig de l’Orfeó Català 📷 BELLATERRA.CAT
Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època típica del Modernisme català.
Horaci Miras i Gener (Barcelona, 1918-2019), mecenes del Palau de la Música Catalana, consultant un programa del pianista Radu Lupu 📷 BELLATERRA.CAT
Durant molts anys, el Palau de Música Catalana va ser objecte de dures crítiques.
Entre els haters principals hi havia Josep Pla, que l’anomenava el “Palau de la Quincalleria Catalana”, per la recarregada decoració modernista Altres van arribar a demanar, directament, el seu enderroc, com Manuel Brunet en aquest article a ‘Mirador’ (1929):
“No creieu que el Palau de la Música -de qualsevol cosa en diem un palau- entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc?”
A la part superior de la façana hi ha un impressionant grup escultòric que representa un cor popular encapçalat per la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquest conjunt, dissenyat per Miquel Blay, simbolitza l’esperit musical i cultural de l’edifici. Al costat, un bust de Beethoven ret homenatge a la tradició clàssica, mentre que altres detalls decoratius celebren la música popular i coral catalana 📷 BELLATERRA.CAT
La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l’any 1989, fa cantonada amb el carrer d’Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l’artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l’ancià i els nens. És considerada l’obra cabdal de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica.
89 anys després de la inauguració, el 1997, el Palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Però al llarg de la seva història no sempre se l’ha considerat una joia arquitectònica…
Detall de la façana del Palau de la Música Catalana 📷 BELLATERRA.CAT
JOSEP PLA, 17 de gener de 1919 (El Quadern Gris):
Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la <<Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó -és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?
Font: Palau de la Música Catalana, Quadern Gris, Josep Pla
LLUIS TORRES|A mig matí, sortim de Bellaterra (Vallès Occidental), amb amics arribats de Montreal, Quebec/Canadà, i ens dirigim cap a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), situada a 26 km de casa nostra de Bellaterra, per visitar la Cripta Güell d’Antoni Gaudí, i donar un tomb pels bonics carrers de la Colònia Güell industrial d’origen modernista construïda al segle XIX.
Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Vàrem poder gaudir del patrimoni històric i artístic que s’hi respira en aquest singular municipi, amb diversos edificis de gran bellesa que destaquen per la seva utilització del maó vist, però també per la incorporació de noves tècniques i materials com el ferro o el trencadís de ceràmica.
La cripta de la Colònia Güell, el tresor més ben guardat del Gaudí
Breu història
El 1898, Eusebi Güell, destacat industrial i mecenes de les arts i les lletres catalanes, va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí el projecte d’una església per a la colònia tèxtil que havia fundat al municipi de Santa Coloma de Cervelló el 1890.
Durant els anys següents, Gaudí realitzà diferents estudis previs que culminarien en una maqueta de l’església instal·lada en un pavelló situat al mateix turó on s’aixecaria l’edificació. Finalment, el 1908 es va iniciar la construcció del temple. Amb tot, l’ambiciós projecte, que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronada per diverses torres laterals i un cimbori central de 40 metres d’alçada, quedaria inacabat.
Entrada a la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
El 1914, la família Güell comunicà a Gaudí que no continuaria finançant les obres en curs i aquest va abandonar el projecte. El novembre de l’any següent, el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, l’única que s’arribà a construir, fet pel qual l’església seria denominada popularment cripta. Entre 1915 i 1917, un nou constructor tancava la nau superior amb murs de totxo i teulades d’uralita.
Campanar de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Obra cabdal
Tot i quedar inacabada, l’església suposa un punt culminant en l’obra de Gaudí. En aquest edifici inclou, per primer cop de manera unitària, la pràctica totalitat dels seus avenços arquitectònics, tal com després faria a la Sagrada Família.
Així, a l’església trobem ja els arcs catenaris que, alhora que simplifiquen el problema de les càrregues, determinen l’ús de murs exteriors amb forma de paraboloides hiperbòlics.
Al mateix esperit integrador responen el tractament dinàmic i fluït de l’espai interior o els mecanismes de fusió de l’edifici amb el medi natural, els diferents nivells de les naus s’adapten al pendent del turó i els materials són de colors i textures similars als del sòl i la vegetació.
Totes aquestes aportacions constitueixen solucions innovadores que responen a la voluntat de síntesi entre plantejament estructural, tècniques constructives i formes arquitectòniques, però que també s’enriqueixen amb el valor estètic i simbòlic dels elements purament ornamentals.
Vitralls de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Arts aplicades
A més de cabdals innovacions arquitectòniques i constructives, l’església de la Colònia Güell inclou també nombrosos exemples del domini per part de Gaudí de les arts aplicades, tant pel que fa als elements de mobiliari com als purament ornamentals.
D’aquesta manera, cal parar esment en les dues closques marines portades de Filipines que fan la funció de piles d’aigua beneita. Destaquen, així mateix, els bancs amb reclinatori col·locats circularment al voltant de l’altar major. Aquesta peculiar distribució és possible gràcies a l’espai únic de la nau, la fluïdesa del qual és realçada per la il·luminació procedent dels finestrals.
De diferents mesures i amb vitralls de dissenys florals, els finestrals incorporen, per la part exterior de l’església, trencadissos ornamentals i mosaics de simbologia religiosa. Una simbologia que també apareix en el porxo d’entrada on a més del mosaic de vidre i ceràmica situat sobre el portal, amb referències a la Santíssima Trinitat i a les virtuts cardinals i teologals, trobem creus a cadascuna de les voltes.
Detall de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Materials
Un dels elements més rellevants de l’església és la varietat de materials utilitzats: pedres basàltiques i calcàries, totxos ceràmics i sobrecuits, escòria de fosa, ceràmica, vidre i diversos tipus de morters. Si bé pot semblar un conjunt força heterogeni, el seu ús concret demostra la genialitat de Gaudí a l’hora de sintetitzar les necessitats constructives de l’edifici amb els seus aspectes ornamentals i simbòlics.
En aquest sentit, els materials de les diferents columnes del porxo i la nau inferior serveixen tant per obtenir la resistència adequada al pes que subjecten en cada cas com per dotar tots dos espais d’un ritme dinàmic i polivalent.
De la mateixa manera, els totxos i els residus de fosa dels murs exteriors no només compleixen una funció constructiva sinó que, gràcies a la seva textura tosca i al seu color terrós, també integren l’església amb el medi natural que l’envolta. Aquests materials, a més, s’ajusten al caràcter religiós de l’obra: són recremats i això vol dir que l’església ha estat purificada, com correspon a tot allò que s’ofereix a Déu.
Pila bautismal de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Maqueta polifunicular
Per poder dur a terme les originals solucions concebudes per a l’església de la Colònia Güell, Gaudí hagué d’inventar un nou mètode de projecció arquitectònica: la maqueta polifunicular. Gràcies a ella, s’obtenia una versió visual invertida en 3D d’un projecte que difícilment es podria representar en els tradicionals plànols de dues dimensions.
El funcionament de la maqueta era el següent. En un taulell on s’havia dibuixat la planta de l’església es penjaven un seguit de cordes en els punts corresponents a la cruïlla dels murs o al naixement de les columnes. A continuació, a l’altre extrem de les cordes s’afegien sacs de perdigons que, en incloure càrregues proporcionals al pes real, generaven les corbes dels arcs corresponents. Un cop definida l’estructura de l’edifici, es folrava amb paper per obtenir les voltes i els murs.
Per últim, es fotografiava la maqueta i es realitzaven ampliacions sobre les quals Gaudí dibuixava directament esbossos de les solucions definitives dels alçats interiors i exteriors de l’església.
Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Paraboloide hiperbòlic
Una de les principals innovacions de l’església és la introducció, per primer cop en la història de l’arquitectura, de les superfícies amb forma de paraboloide hiperbòlic, utilitzades tant en els murs com en les voltes que uneixen els arcs de la porxada.
De gran dinamisme i plasticitat, el caràcter inusual d’aquestes superfícies radica en el fet que són corbes però, al mateix temps, reglades, generades a partir de les rectes que es tracen entre dues arestes no paral·leles. En el cas del porxo, a més, els paraboloides hiperbòlics van permetre crear voltes que són alhora còncaves i convexes. Una fesomia sorprenent que Gaudí va fer notar amb trossos triangulars de rajola que marquen tant les paràboles corbes com les línies rectes.
Com és habitual en bona part de l’obra de Gaudí, l’aparent complexitat formal d’aquestes solucions arquitectòniques responia a un mètode constructiu força senzill. N’hi havia prou amb crear una estructura amb taulons de fusta que corresponien a les línies rectes a partir de les quals es generava la superfície corba del paraboloide hiperbòlic.
Mapping 2025 de l’artista romà Quayola a la Casa Batlló de Barcelona
LLUÍS TORRES|Ahir dia 1 de febrer ens vàrem desplaçar des de Bellaterra a la façana de Casa Batlló de Barcelona per gaudir del seu Mapping anual que, després de quatre anys, s’ha consolidat com un dels espectacles audiovisuals més destacats del món.La seva última edició va atraure més de 95.000 persones.
Titulat Arborescent, aquest mapping exclusiu rendeix homenatge a la natura, imitant comportaments i dinàmiques naturals del món botànic, amb estructures ramificades en forma d’arbre que es despleguen al llarg de la façana de Casa Batlló.
La peça Arborescent revela la geometria oculta de la natura, la seva expressivitat pictòrica i les formacions arbòries que cobren vida a través de visualitzacions basades en algorismes.
L’artista romà Quayola afirma: «Aquestes formacions arbòries creixen, es connecten amb els elements arquitectònics i es balancegen com si fossin mogudes per un soroll algorítmic que imita el comportament del vent. Així, les formes arbòries pinten la façana amb matisos i tons, creant un espai híbrid que és tant suspès com contemplatiu.»
La projecció està acompanyada per una banda sonora original composta per l’artista, que combina l’estètica instrumental tradicional amb una nova composició algorítmica. Creada mitjançant un software personalitzat desenvolupat pel mateix artista, la música realça el crescendo de la producció, seguint el moviment i el creixement de les plantes al llarg de l’arquitectura.
Fusionant estructures botàniques i arquitectòniques
Un dels majors reptes del projecte va ser integrar els comportaments botànics en la geometria arquitectònica de la façana. Els arbres i els arbustos es ramifiquen de manera orgànica al llarg de la façana, fusionant inspiracions botàniques i arquitectòniques amb una nova estètica digital/algorítmica.
Quayola afirma: «La part més fascinant del procés creatiu va ser simular l’impacte del vent artificial en diverses espècies d’arbres. El moviment de cada branca balancejant-se en el vent es converteix en un nou objecte de contemplació.»
Reconegut per reinventar el patrimoni històric, Quayola sintetitza les inspiracions arquitectòniques de Gaudí, partint de la natura per crear una obra personal i innovadora que qüestiona la nostra relació amb la tecnologia, la tradició i l’entorn.
Quayola afegeix: «Constantment exploro noves relacions amb el patrimoni de la nostra cultura visual, i tenir l’oportunitat de treballar amb un símbol tan icònic com Casa Batlló és realment especial. Profunditzar en l’obra de Gaudí m’ha reafirmat el poder infinit de la natura com una font inesgotable d’inspiració artística.»
Quayola utilitza la tecnologia com una lent per explorar les tensions i els equilibris entre forces aparentment oposades: el real i l’artificial, el figuratiu i l’abstracte, l’antic i el nou. A través d’instal·lacions immersives, interactua i reimagina imatges canòniques mitjançant tecnologia contemporània. La pintura de paisatges, l’escultura clàssica i la iconografia són algunes de les estètiques històriques que serveixen com a punt de partida per a les composicions híbrides de Quayola.
La seva obra ha estat presentada i exposada en nombroses institucions prestigioses d’arreu del món, incloent-hi el Museu V&A, Londres; Park Avenue Armory, Nova York; National Art Center, Tòquio; UCCA, Pequín; How Art Museum, Xangai; SeMA, Seül; Palais de Tokyo, París; Ars Electronica, Linz; Sonar Festival, Barcelona i el Festival de Cinema de Sundance. El 2013, Quayola va rebre el Golden Nica a Ars Electronica.
Experts del món del cinema han comentat que si el film The Kid Who Would Be Kind s’hagués estrenat els anys 80, hauria estat un dels més gran èxit a nivell mundial. És la típica pel·lícula en què els nens reben una missió i són els únics que poden salvar el món.. (Es pot veure a través de la plataforma Prime Video).
LLUIS TORRES | En Guy Pérez, creador del Storyboard de la pel·lícula “El noi que volia ser rei“, va néixer a Barcelona, el 29 de setembre de 1981. Guy és un acreditat i prestigiós Storyboard Artist, Director guionista per l’ESCAC, encara que des de nen, la seva passió ha estat la il·lustració, a la que es dedica professionalment, i internacionalment, des de fa molts anys.
El film THE KID WHO WOULD BE KING (El Noi Que Volia Ser Rei), comença amb dibuixos d’en Guy Pérez, també durant una bona part del film, van apareixent dibuixos seus, en el llibre “Els caballers de la taula rodona”
Sinopsi
Alex (Louis Serkis) és un nen britànic de dotze anys els problemes diaris del qual passen a un segon pla quan descobreix la mítica espasa Excalibur. Ara, amb l’espasa més poderosa de la història en mans de l’estudiant més desvalgut d’Anglaterra, una aventura èpica comença ja que Alex i els seus amics hauran de contenir una vila medieval de nom Morgana (Rebecca Ferguson), que està entossudida a destruir el món. (FILMAFFINITY)
THE KID WHO WOULD BE KING… Regne Unit, 2019 Durada: 120 min. Director i Guionista: Joe Cornish Música: Electric Wave Bureau Fotografia: Bill Pope Coproducció: Regne Unit-Estats Units; Working Title Films (Productora) Big Talk Productions (Productora) 20th Century Fox (Distribuïdora) Pressupost: 50 millores de dòlars USA
✍️És la típica pel·lícula en què els nens reben una missió i són els únics que poden salvar el món. Alguns exemples serien Els Goonies, Monster Squad, Digimon… cada generació ha tingut els seus. És cert que feia temps que no es veia cap pel·lícula d’aquest estil. Les novetats és que el noi és força normal,… La resta d’amics compleixen amb els requisits d’aquestes pel·lícules: la noia, el que fa els acudits i l’abusó que es fa després amic i aquest no és l’error més gran de la pel·lícula, ja que aquest recurs està assumit que cal utilitzar, sinó la producció dels enemics. Apareixen tres paios, un cavaller cremant, uns arbres lluitant i la cap al final.
No hi havia més éssers mitològics per lluitar: gegants, trolls, follets, gossos… La pel·lícula és molt entretinguda, amb molts bons moments. El personatge de Merlín, destaca per la seva forma de fer màgia innovadora, –en lloc de fer servir paraules-, ja que aquesta forma restà una mica desgastada amb Harry Potter. És ideal per als nens grans i gent gran nen. La podeu veure a través de varies plataformes televisives, entre elles en Primer Vídeo. D’aquesta pel·lícula és força fàcil parlar, ens ofereix un molt bon espectacle amb una aventura artúrica original amb una volta de rosca refrescant que dota d’una gran personalitat un genial conjunt.
No és una història amb una gran càrrega dramàtica ni res per l’estil, tenim una aventura que ens diversió gràcies a la gran solidesa de la seva proposta.
Les interpretacions són molt bones, tot l’elenc és conscient del to i de les particularitats que creen una nova forma d’expressar-se, no és l’habitual dels seus personatges a la vida real però després de tot estan vivint una aventura calcada a la llegenda del Rei Artur pel que el conjunt fa servir a favor que sigui una història amb elements d’una altra època duent-se a terme actualment, fent una mica de crítica al món actual amb les motivacions que té la vilana principal per tornar al món humà.
La fotografia és apropiada en tot moment, no hi ha res fora de lloc i els efectes audiovisuals estan molt treballats, això s’agraeix molt perquè afavoreix l’experiència en gran mesura. La pel·lícula està molt ben dirigida, es nota que l’elenc ha estat dirigit en una mateixa direcció a l’hora de fer les seves interpretacions en aquest context particular i original que dota l’obra d’una personalitat que simplement no té preu, aquest carisma i personalitat fa d’aquesta pel·lícula una obra que serà recordada pels qui l’han visionat.
Podria tornar-se de culte en un futur per les seves característiques úniques tot i que no estigui tenint èxit quant als diners recaptats a les taquilles dels cinemes… Una pena, ja que la proposta mereix ser reeixida.
Cal recalcar que per ser recordada no cal ser una obra mestra, ja que aquesta pel·lícula no ho és però la seva frescor, enfocament i la seva espurna pròpia fan que es quedi més a les nostres ments que altres pel·lícules menys atrevides a marcar un estil propi a la hora de desenvolupar i enfocar el desenvolupament de la trama i personatges al llarg del seu metratge. Recomanada precisament per la seva marcada personalitat i per ser tan diferent de qualsevol cosa que hàgim vist abans pel que fa a l’enfocament de l’aventura. Però crec que la major part dels qui la visionin trobaran en aquesta obra una proposta molt gaudible i que, per tant, val la pena gaudir-la.
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa.
L’autor al 41a Saló del Còmic de Barcelona, 2023 📷 CEDIDA
Ramón Boldú i Salvador (Tarroja de Segarra, 13 de juliol de 1951), és un dibuixant de còmic català, pioner del còmic autobiogràfic a Espanya
Traslladat als quatre anys amb la seva família a Barcelona, li agradava Anacleto, agente secreto de Manuel Vázquez, Corto Maltès d’Hugo Pratt, Hazañas Bélicas de Boixcar, La família Ulisses de Benejam i Tintin de Hergé. Als tretze anys ja intenta presentar les seves pàgines a diverses revistes.
Posteriorment, ja més gran, s’aficiona a autors com Copi, Crumb, Liberatore, Andrea Pazienza, Reiser o Wolinski.
Entre els anys 1976 i 1983 va publicar a la revista eròtica espanyola Lib una sèrie de còmics eròtics i humorístics titulada primer Mi pareja i dos anys després Los Sexcéntricos.
Més tard va col·laborar també en la revista d’humor El Jueves i en la francesa Hara-Kiri.
Ramon Baldú gaudint l’estiu de 1993 del Brunch al desaparegut Montemagno de Castelldefels 📷 BELLATERRA.CAT
Ha estat també director de diverses revistes, incloent El Víbora, on a partir de 1988 va crear una sèrie sobre les aventures del motorista Mario Gamma el Griego. L’any 1990, va començar a explicar la seva pròpia vida, amb un dibuix més ràpid, en una successió d’historietes que després serien recopilades com a Bohemio pero abstemio (La Cúpula) i Memorias de un hombre de segunda mano (Glénat).
Ja al segle xxi, va ser contractat com a guionista de la pel·lícula porno The Uranus Experiment (2000). Va tornar al còmic amb les novel·les gràfiques El arte de criar malvas (2008) i Sexo, amor y pistachos (2010), també de tint autobiogràfic (ambdues editades per l’editorial Astiberri Edicions).
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa. Amb motiu de la celebració l’actual 2017 del 75è aniversari de la seva mort, l’editorial Astiberri ha reeditat el llibre, amb pròleg de Joan Manuel Serrat. Gatròpolis ha tingut el plaer de conversar amb l’historietista nascut a Tarroja de Segarra (Lleida), Ramón Boldú.
Biografia de Josep Amat i Pagès (Barcelona, 13 d’abril de 1901-17 de gener de 1991)
Josep Amat i Pagès 📷 CEDIDA
Josep Amat va néixer al si d’una família de propietaris rurals de la comarca del Baix Llobregat. La seva trajectòria artística es va iniciar el 1917, quan va freqüentar un temps el taller de l’escenògraf Ros Güell.
Poc després va assistir als cursos que impartia el pintor Nicanor Vázquez a l’Ateneu Obrer de Barcelona fins a l’ingrés a l’Escola de Belles Arts Llotja. Allí va ser alumne dels pintors Fèlix Mestres i Francesc Labarta. La vocació per la pintura de Josep Amat es va consolidar de manera definitiva arran del seu coneixement i amistat amb Joaquim Mir. L’estreta relació amb Mir es va mantenir fins a la mort del 1940, encara que l’emancipació artística respecte del mestre es va produir molt més aviat.
A finals de la dècada dels vint, la pintura d’Amat ja tenia una personalitat definida.
L’any 1928, data de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, marca una fita molt important a la seva carrera. D’una banda, assenyala el seu debut com a pintor professional a la seva ciutat natal; d’altra banda, situa la irrupció al panorama artístic d’un artista independent i d’una maduresa singular.
Entre el 1933 i el 1935 hi ha documentades tres estades d’Amat a París, gairebé sempre coincidint amb la tardor, més llargues la primera i l’última i més breu la segona. En aquests viatges va entrar en contacte amb les grans obres de l’impressionisme, es va familiaritzar amb el Museu del Louvre i sobretot va pintar incansablement, per la qual cosa va portar a la tornada vistes dels ponts del Sena i dels racons més pintorescos de la ciutat. París li va deixar també una empremta important arran del seu coneixement i amistat amb dos pintors veterans que havien militat a les avantguardes de començaments de segle: els ferus Albert Marquet i Raoul Dufy.
Els temps de la Guerra Civil van ser nefast. El 1936, poc després de casar-se amb Isabel Girbau, el pintor va veure morir afusellats a Sant Felíu de Guixols al seu sogre i al seu cunyat. Els seus pares van viure ocults la major part de la guerra. El 1938, durant un fort bombardeig aeri de Barcelona, va néixer la Isabel, la primera d’una saga de tres fills.
Acabada la contesa, el pintor va reprendre les seves exposicions a la Sala Parés de Barcelona, galeria on va exposar regularment fins al final dels seus dies. El 1941 va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, una activitat docent que va exercir fins a la seva jubilació el 1972. Als anys de la postguerra Amat va ser membre d’un dels escassos cenacles artístics de Barcelona, La Colla, grup que aglutinava la pintora d’origen georgià Olga Sacharoff i en què militaven destacades personalitats de la cultura catalana.
Els anys cinquanta i seixanta van ser els de la maduresa creativa d’Amat i de la seva consolidació professional més enllà de l’àmbit artístic barceloní, on des de començaments dels anys trenta ja gaudia d’una notorietat i una cotització molt estimables, i en els principals certàmens oficials dels quals va participar . El 1949 va poder reprendre les seves periòdiques campanyes de paisatge urbà a París. El 1953 va obtenir el Premi José Ramón Ciervo a la II Biennal Hispanoamericana celebrada a l’Havana. El 1955 li va ser atorgat el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1963 el Ynglada Guillot de dibuix. També va exposar a Madrid, París, Brussel·les ia diverses ciutats espanyoles i americanes.
Obra de Josep Amat i Pagès 📷 BELLATERRA.CAT
El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. La tríada d’espais vitals i temàtics en què es desenvolupen respectivament la biografia i l’obra de Josep Amat inclou, a més de Barcelona i París, Sant Felíu de Guixols, lloc de naixement de l’esposa del pintor i la segona pàtria noia a partir del 1940 .
Les vistes del passeig de Sant Felíu, la platja, el port i els circs ambulants que s’hi instal·laven tots els estius, van passar al repertori habitual de les exposicions d’Amat.
Va ser eminentment un paisatgista urbà, codescobridor i pioner del gènere a Barcelona juntament amb Gimeno, Emili Bosch Roger i uns pocs pintors de l’anomenada Generació de 1917. Les seves precioses aquarel·les dibuixades a la tinta, els seus dibuixos de cal·ligrafia precisa i àgil, les seves vistes de la Rambla, Sant Gervasi, la Barceloneta, les places i carrers de París, les fuites dels arbres alineats a la Ciutadella, les subtils i nombroses versions del passeig de Sant Felíu, els seus paisatges rurals del Vallès, Gavà i el Llobregat, terra de els seus avantpassats, els racons del seu jardí del carrer de Julio Verne i més tard del barri del Putget, les delicades composicions de flors i els escassos retrats conformen el principal del seu llegat.
BELLATERRA.CAT 