Andreu Avel.lí Artís (Sempronio) és nomenat cronista oficial de la ciutat de Barcelona l’any 1972, convertint-se en el darrer a ostentar aquest càrrec honorífic i sense remuneració, que va estrenar Víctor Balaguer l’any 1853
Andreu Avel.lí Artís (Sempronio), Fotografiat al restaurant barceloní La Taula amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
El periodista i escriptor Andreu Avel.lí Artís i Tomàs, més conegut com a ‘Sempronio’ cronista oficial de la ciutat de Barcelona, ens va deixar a Sitges el 2 de juliol de 2006.
El prolífic autor que va signar el seu primer text remunerat a El Borinot el 1926, va desenvolupar una sòlida carrera periodística, dirigint diverses publicacions i signant milers d’articles a les capçaleres més destacades.
L’inici de les seves col·laboracions a la revista Destino el 1940, el va portar a adoptar el pseudònim de Sempronio, signatura que ja utilitzaria durant tota la seva trajectòria professional. Això li va permetre no només amagar un cognom de ecos republicans clars, sinó també preservar la seva identitat dins d’una família d’escriptors i periodistes. El seu pare era el periodista i historiador de l’art Andreu Avel·lí Tísner i compartia alhora nom i cognom amb el seu cosí germà, el també cèlebre escriptor, Avel·líArtís-Gener, Tísner (Barcelona, 1908).
Es va estrenar com a director de la mà de Tarradellas el 1932 al capdavant del Diari de Sessions del Parlament.
Va ser també director de Tele/eXpres, primer diari aparegut a Barcelona després de la guerra, el 1964. Però un article sobre la caputxinada va provocar el seu cessament. El 1966, ocuparia aquest mateix càrrec a Tele/Estel, primera publicació impresa no eclesiàstica en català fins al seu tancament el 1970.
Va publicar aproximadament vint llibres centrats en temes barcelonins, i diverses novel·les, la primera als 80 anys.
Va ser un prolífic artista que va cultivar també la pintura, arribant a exposar les seves aquarel·les i dibuixos a la barcelonina Sala Parés. Sempronio també va ser un acreditat comediògraf i va estrenar alguna de les seves comèdies com Els fugitius de la plaça Reial (Teatre Candilejas,1964). I va destacar també com a tertulià a l’Ateneu i el restaurant La Puñalada
Però seria la seva faceta com a cronista la que el portaria a la fama. Sempronio era un gran coneixedor de Barcelona, els seus llibres i articles en donen fe. El seu estil àgil, recolzat per la seva prodigiosa memòria i la seva gran personalitat, el converteixen en el cronista de Barcelona per antonomàsia. Les seves amenes cròniques són un delit per a tots els amants de la ciutat, i el seu olfacte periodístic, avalat pel rigor de les dades, fan de la seva lectura un plaer perenne.
Finalment, el reconeixement a aquesta trajectòria periodística de dedicació a Barcelona li va ser donat per l’alcalde Porcioles, que el va nomenar cronista oficial de la ciutat el 1972.
La carrera d’aquest periodista polifacètic es troba jalonada de grans èxits. Així, Sempronio va ser el primer a utilitzar el català en emissions de ràdio i televisió. Va dirigir el programa televisiu Mare Nostrum el 1967 i va col·laborar a Ràdio 4. D’aquests èxits es presumia en una entrevista al nostre diari concedida el 1988 amb motiu del seu 80 aniversari.
Sempre innovador, va ser també el primer a encunyar paraula “disseny” i s’adjudicava la idea innovadora de la passarel·la de moda masculina.
Una frase pronunciada resumeix l’esperit d’aquest gran periodista: ‘He tingut sort: he escrit el que he volgut i, a més, m’he divertit’.
Dedicatòria i dibuix de Sempronio al restaurant La Taula de Barcelona
Ignasi Roda Fàbregas, (Cronista de Bellaterra), sobre el món de Sempronio:
L’Andreu Avel.li era cunyat de Pere Calders.
El pare de Pere Calders estiuejaven a Bellaterra.
De fet es deien Caldés, sense la “r”.
Quan el Pere Calders va marxar a Mèxic, va deixar el seu fill Joan Caldés a càrrec dels seu pares.
El Joan Caldés va ser un activista social a Bellaterra, d’esports i festes.
Es va casar amb una altre Bellaterenca de la família Camprubí, crec que Pilar.
Els dos són morts.
La casa del Vicenç Caldés és al carrer Montseny.
Tinc alguna fotografia del Vicenç (amic del pare) i el seu fill Pere a Bellaterra i moltes del Joan.
L’any 1980 vaig contactar amb l’Avel.li per fer-li una consulta. Havia escrit una revista musical sobre el Tibidabo i em va sobtar de saber que quan van fer el parc hi havia un na atracció africana. Ell m’ho va corroborar.
El pare de l’Avel.li era dramaturg. La seva besnéta ha recuperat el seu teatre.
Font: Wikipèdia, La Vanguardia, La Taula, Ignasi Roda Fàbregas
Va promocionar l’art contemporani a través de diversos centres artístics, com la fundació que porta el seu nom
Antoni Vila Casas a la seu de la seva Fundació (ex Cercle Comtal) de la Casa Felip de Barcelona|3CAT
L’empresari farmacèutic, col·leccionista i mecenes Antoni Vila Casas va morir el passat dijous als 92 anys, tot i que la seva defunció s’ha sabut divendres dia 15
Vila Casas ha estat un dels grans promotors de l’art contemporani català, que ha impulsat tant a partir de la creació de diversos centres artístics com amb la fundació que porta el seu nom, i que va crear l’any 1986.
Gran vitrall d’Antoni Bordalba de la Fundació Vila Casas a la Casa Felip (ex Cercle Comtal) de Barcelona
Entre aquests centres artístics que va crear n’hi ha un de dedicat a la fotografia contemporània a Torroella de Montgrí, el Palau Solterra; un espai per a l’escultura a Palafrugell, el Museu Can Mario; els Espais Volart a Barcelona, dedicats a les exposicions temporals, o l’antiga Fàbrica Can Framis del Poblenou, on hi ha el seu gran museu dedicat a la pintura amb 300 obres del seu gran fons d’art.
L’any passat va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat “pel compromís amb el país i per la seva capacitat catalitzadora de la riquesa artística de Catalunya”.
En el moment de rebre el guardó de mans del president de la Generalitat, el setembre de l’any passat, Vila Casas, visiblement emocionat, va assegurar que la seva voluntat sempre havia estat treballar pel país. “Els meus pares em van educar per estimar Catalunya i em van recomanar que fos treballador, honest i que portés sempre al cor el país on vaig néixer”, va afegir.
Ex Restaurant del Cercle Comtal, actual Fundació Vila Casas de Barcelona
Una col·lecció de més de 3.000 obres d’art Llicenciat en Farmàcia, l’any 1960 va fundar Laboratoris Prodes (que després es van anomenar Prodesfarma i que es van fusionar amb el grup Almirall el 1997), fabricants, d’entre d’altres medicaments, del Diazepam –utilitzat com a relaxant muscular i calmant contra l’ansietat– o l’antiinflamatori Airtal, que han arribat a estar entre els més venuts en les seves especialitats.
El 1986 va crear la Fundació Vila Casas, de la qual ha estat president fins al final, amb l’objectiu de premiar els millors currículums personals d’investigació i desenvolupament en temes sociosanitaris, i que després s’ha convertit en la gran promotora de l’art contemporani català.
Ex Saló del Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas de Barcelona
Entre les distincions que ha rebut hi ha la Creu de Sant Jordi, el 1999; el Premi Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) al Patrimoni Cultural, el 2009, i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, el 2012.
En el vintè aniversari de la seva fundació, l’octubre del 2020, explicava, en una entrevista a TV3, el perquè de la seva activitat de mecenatge, que pensava seguir engrandint al màxim possible:
“S’ha d’estar boig per fer el que jo faig, però em diverteix, m’agrada. Altres coses que per a mi són molt importants: una és recuperar memòries, que ningú no fa i s’ha de fer; i l’altra és la gent que puja, que no té galeries per exposar i jo els agafo.”
Saló de l’ex Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas de Barcelona
Aquest és el vídeo d’aquella entrevista feta a la seu de la Fundació Vila Casas, situada a la Casa Felip, del carrer Ausiàs March, 20, de Barcelona, on explicava que tot l’art que ha comprat –la seva col·lecció té més de 3.000 peces–, li agrada👇
La proposta de nomenclàtor és un mandat de l’alcalde Jaume Collboni, “un gran aficionat a Queen”
Freddie Mercury i Montserrat Caballé interpretant “Barcelona”
L’Ajuntament de Barcelona està treballant perquè a la nova urbanització de la plaça de les Glòries hi hagi un espai de memòria, com un carrer o una plaça, dedicat a Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Ho ha explicat en una entrevista a RAC1 el regidor d’Esports, David Escudé, que ha dit que ara ho haurà d’estudiar la Comissió de Nomenclàtor. La nomenclatura seria un homenatge als dos cantants, que van immortalitzar la cançó ‘Barcelona’ que Caballé va interpretar durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 -Mercury ja havia mort-, i que s’ha convertit en un himne de la ciutat.
El regidor diu que aquest nou espai memorial és un mandat de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, “un gran aficionat de Queen”. Recorda, a més, que ja va fer la proposta l’any 2018, quan era president del Grup Municipal del PSC a l’Ajuntament. Més recentment, la proposta de dedicar una plaça o un carrer de la ciutat a Freddie Mercury es va aprovar en el plenari municipal del març passat, arran d’un prec de la llavors regidora de Cs Noemí Martín.
A l’entrevista, Escudé fins i tot ha anat més enllà i ha insinuat que “tindria tot el sentit” treballar en una escultura dels dos cantants en aquest mateix emplaçament. “Somiar és gratuït”, ha dit. En aquest cas, l’encàrrec s’hauria de fer a la comissió d’escultures i serviria per “immortalitzar aquell moment tan màgic”, ha explicat.
Freddie Mercury i Caballé: amor musical per Barcelona 92 El líder de Queen va fer “playback” a causa d’uns nòduls a les cordes vocals durant l’actuació a les Fonts de Montjuïc davant 40.000 persones
El manuscrit ‘Barcelona’ de Caballé i Mercury, a subhasta
La proposta de l’Ajuntament s’ha conegut el mateix dia que se subhasta el manuscrit de de la cançó ‘Barcelona’, que van cantar Freddie Mercury i Montserrat Caballé. La casa de subhastes Sotheby’s ha posat a la venda una col·lecció de 200 lots amb més de 1.500 objectes personals del cantant Freddie Mercury, que va morir el 1991 als 45 anys, entre els quals hi ha aquesta mítica cançó.
Escudé ha explicat que l’Ajuntament, juntament amb la Fundació Olímpica, licitarà per aconseguir el manuscrit de ‘Barcelona’, que té un preu de sortida d’uns 18.000 euros.
Dijous 7 de setembre 19 h – Inauguració de l’exposició de l’artista bellaterrenca Anna LlimósVidal, al Centre Cívic de Bellaterra. Una sèrie artística que recull imatges d’edificis que han estat abandonats a mig construir. Es tracta d’una activitat cultural emmarcada en el cicle Bellaterra d’Artistes
Anna Llimós Vidal, (ç neix a Barcelona l’any 1989. Llicenciada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, finalitza el Màster en Formació del Professorat el 2012 i el Màster en Humanitats, art, literatura i cultura contemporànies a la UOC l’any 2016. El 2013 obté la beca de dibuix Fundació Felícia Fuster i l’accèssit en la 10a Edició del Premi Climent Muncunill i Roca. Posteriorment obtindrà una residència a la Nau Estruch de Sabadell.
Recentment ha col·laborat en el projecte “Art i futur” impulsat per l’ANC, ha format part del col·lectiu TCteamwork i ha obtinut el primer premi en la categoria de Gravat del XXVI Premi Joan Vilanova de Manresa. Entre els últims espais expositius on ha mostrat les seves obres a nivell individual cal destacar la Olivart Art Gallery, de Barcelona, el Museu d’Art de Cerdanyola, l’Espai d’Art i Creació Can Manyé d’Alella i la Sala dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès. A més a més, ha participat a la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló MARTE amb Olivart, galeria amb la que participa a l’Espai la Galeria al Centre Cultural Terrassa actualment.
CERTÀMENS I CONVOCATÒRIES
2021
Seleccionada a El millor disseny de l’any als premis FAD d’Arts (A-FAD)
2019
Beca ajut al projecte expositiu al Cicle artistes sancugatencs
2018
1r Premi categoria Gravat del XXVI Premi Joan Vilanova de Manresa
2017
Fira Internacional MART d’art contemporani de Castelló de la Plana .
2015
Beca Fundació Antonio Gala per a joves creadors (finalista) Beca Primavera l’Escala (finalista)
2014
Residència a Nau Estruch. Convocatòria Sabadell Obert
2013
Beca ajut a la Jove Creació d’arts plàstiques Fundació Felícia Fuster Accèssit a la 10a edició dels premis de pintura Muncunill i Roca
2012
Beca de Dibuix Fundació Privada Güell i Cercle Artístic de Sant Lluc (finalista)
FORMACIÓ ACADÈMICA
2013-2016
Màster en Humanitats. Art, literatura i cultura contemporànies. UOC
2011-2012
Màster en Formació del Professorat, especialitat de Dibuix. UB
2007-2011
Llicenciatura en Belles Arts. UB
FORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA
2016
Interfícies: cultura, educació i ciutadania . Arts Santa Mònica. Barcelona
2014
Tàpies i Brossa: la poètica del paper. Workshop Fundació Antoni Tàpies
2009
Workshop Laboratori d´escultura: materials tous. Universitat de Barcelona
PROJECTES A COL·LABORACIÓ
2019
55 urnes per la llibertat , amb l’associació Comitè de Solidaritat Catalana
2016
Horitzó invisible amb TCteamwork. Museu d’Art Modern de Collioure Incendis amb Lola de Querol. Fira del llibre dartista Buchdrukkunst. Hamburg.
2015
Art i futur . Projecte impulsat per “El país que volem” amb el suport de l’ANC Tom Carr, Ecos de Carles Buïgas. Itinerància de lexposició.
EXPOSICIONS INDIVIDUALS
2020
Resseguir l’espai, Museu de l’art de la piel de Vic Territoris domèstics, Espai Guinovart d’Agramunt
2019
Resseguir l’espai, Casa Cultura de Sant Cugat del Vallès
2018
Esquerdes, Centre cultural Terrassa
2017
L’espai a l’objecte, Sala dels Trinitaris. Vilafranca del Penedès Registres, Olivart Art Gallery. Barcelona
2016
Formes en blanc, Espai Angram. Barcelona Registres del temps. Art corner, H10 Art gallery. Barcelona Fraccionar, Espai d’Art i Creació Can Manyé. Alella
2015
Fundació Felícia Fuster. Barcelona Empremtes de l’habitar, Museu d’art de Cerdanyola
2014
Humaraus , Museu dera Val d’Aran. Arties
2013
Empremtes de l’habitar , Cub d’Assaig, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell
EXPOSICIONS COL·LECTIVES
2021
El millor disseny de l´any. Premis FAD d’Arts (A-FAD)
Guinovart després de Guinovart , Espai Guinovart d’Agramunt
2019
Mèdiums , Àmbit Galeria d’Art
2018
XXVI Premi Joan Vilanova . Centre Cultural El Casino, Manresa
2017
15è Premi BBVA de Pintura Ricard Camí , Centre Cultural de Terrassa Art+social+tèxtil, extensions al territori EART . Vic 12a trobada i mostra d’art multidisciplinari Inund’art , la Rambla de Girona Intergeneraccions, Espai Angram. Barcelona
2016
Biennal d’art jove, Acadèmia d’art de Sabadell Interseccions . Galeria Chez Xefo. Barcelona
2015
Art i Futur , Institut d’Estudis Catalans. Barcelona II Biennal d’Art Jove, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell XXa trobada d’art jove d’Horta-Guinardó Stripart . Centre Cívic Guinardó.
2014
Sabadell Obert . Museu d’art de Sabadell 9a trobada i mostra d’art multidisciplinari Inund’art, Casa de Cultura de Girona
2013
3a edició del Festival Domèstica , CoEspai de Girona Centre Cultural El Casino , Manresa
2012
Sala d’exposicions del Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona 7è trobada i mostra d’art multidisciplinari Inund’art , La Rambla de Girona 14è concurs de Pintura Jove , beques obra social Caixa Penedès Galeria anquin’s/artloft. Espai [ARTLOFT], Reus. Aula de Cultura Caixa Penedès, Vilafranca del Penedès Palau Moja, Barcelona.
2011
II Festival d’art sonor , Centre Cívic Convent Sant Agustí. Barcelona
2010
Centre Cultural Les Bernardes. Salt Centre cultural El Casino. Manresa
Carme Junyent: «Una llengua petita és un espai de llibertat on no et poden controlar» A ‘El futur del català depèn de tu’, la lingüísta alerta del risc que corre el català si no en potenciem el seu ús
Carme Junyent L’autora a l’Institut d’Estudis Catalans / Foto de Manel Haro
Entrevista que li va fer Patricia Tena «Una llengua petita és un espai de llibertat on no et poden controlar.»
Carme Junyent (Masquefa, 1955), professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de donar a conèixer la diversitat lingüística del món i el seu valor. Autora de nombroses publicacions, col·labora amb diversos organismes internacionals que treballen per la revitalització de llengües. El seu darrer llibre, El futur del català depèn de tu (La Campana), és un breu assaig que alerta del risc que la llengua catalana pugui desaparèixer abans del que ens pensem. Ho fa amb dades, demostrant que la nostra llengua està perdent presència arreu del territori, un fet que s’ha accelerat en els darrers anys, i que entre els parlants de català hi ha una tendència creixent a donar prioritat al castellà en determinats contextos, molt especialment en les generacions més joves. Junyent recull en el seu llibre alguns dels motius que han provocat aquest fet i en dona possibles solucions. Però sobretot el seu missatge és clar: per protegir el català, cal parlar català.
La mort d’una llengua no és un fenomen sobtat, sinó un procés que pot durar segles, però en els darrers anys, aquest procés s’ha anat accelerant. A què es degut?
És un procés cumulatiu. Amb la colonització s’assetgen moltes llengües i moltes han anat desapareixent en els darrers segles. Ara a aquest procés històric s’hi han afegit les facilitats de comunicació i desplaçament i les llengües que ja estaven en situació molt precària s’han trobat de cop en una fase del procés irreversible.
En el seu llibre explica que la pandèmia actual encara pot accelerar més la mort duna llengua. És un procés irreversible?
Quan va començar la pandèmia de seguida es va veure que tindria conseqüències molt greus per a la diversitat lingüística. Hem de pensar que més de la meitat de les llengües que es parlaven al món en començar el segle ja només les parlaven gent gran. Atès que el coronavirus afecta sobretot els més grans, és previsible que moltes llengües morin amb els seus parlants. Però hem de ser molt conscients d’una cosa: la pandèmia haurà avançat uns vint anys el que preveiem que passaria, perquè aquestes llengües ja no ens transmetien. El que hem d’intentar és que totes les llengües que mostren símptomes del procés d’extinció no es deixin de transmetre; és l’única possibilitat que tenim si de debò volem recuperar-les.
La mort d’una llengua passa per tres fases: primària (una llengua esdevé dominant després d’imposant-se a les llengües subordinades), decadència (quan s’interromp la transmissió generacional) i la mort (desapareix amb els seus últims parlants). El català està molt afectat per aquesta fase de decadència?
No a tot arreu. Sí que ho està a la Catalunya Nord, a Alacant i sembla que a Valencia ciutat, llocs on s’ha deixat de transmetre la llengua majoritàriament, però, en general, encara hi som a temps.
Llegim a El futur del català depèn de tu que la nostra llengua pot tenir una vida curta, d’uns vint anys. Creu que realment la mort és tan a prop si no fem res per evitar-ho?
Malauradament, sí. Tal com he dit abans, la mort de les llengües és un procés cumulatiu i en els darrers anys han anat confluint una sèrie de factors (molts canals de televisió que ignoren totalment el català, jocs d’ordinador, influencers…) que s’han unit a la manca de consciència i d’informació, tot plegat ha modificat el comportament dels parlants. De fet, una de les observacions de la darrera enquesta d’usos lingüístics de la població és que, quan es tracta de persones que tenim el català com a llengua inicial, els joves el parlen menys que el que l’havien parlat els seus pares o avis i els grans el parlem menys que quan érem joves. Això és demolidor.
Ho sembla, sí.
Les xifres diuen que de cada deu persones no arriben a quatre les que parlen habitualment el català. Només un 16,3% dels joves, de 15 a 29 anys) diuen que comencen sempre les converses en aquesta llengua.
És molt interessant els arguments que dona sobre la manca de referents d’oci en català. Quina importància tenen plataformes com YouTube, Instagram, Netflix… en el futur del català?
Totes aquestes plataformes podrien contribuir a crear un ambient on es parlés català. Si no el fan servir, s’accentua la percepció que ja tenen molts joves que el català és una mena de llatí, que s’aprèn a l’escola però que no és una llengua per parlar-la.
Considera que la immersió lingüística no ha funcionat. Podem dir que ha estat un fracàs?
La immersió sí que ha funcionat, o va funcionar en el seu moment. El que no ha funcionat és el sistema que s’ha anat perpetuant com si la immersió no hagués existit. Amb la immersió a primària se suposava que et donaven el coneixement de la llengua per poder fer-la servir, però arribes a secundària i resulta que allà suposen que no saps català i per això t’han de fer les classes en castellà. L’encert crec que és l’objectiu de la immersió: que tots els alumnes surtin de l’escola amb les mateixes oportunitats. El fracàs és la negació de la possibilitat de tenir les mateixes oportunitats perquè a un grup d’alumnes els furten el coneixement d’una llengua a la qual només poden accedir a l’escola.
Demana que no oblidem que darrere de la mort d’una llengua sempre hi ha molt sofriment. ¿Per què costa tant d’entendre que una llengua no és només una via de comunicació i que, per tant, si desapareix una llengua, desapareix un coneixement, una cultura…?
Crec que, en realitat, no costa tant d’entendre. Molta gent, amb la informació adequada actuaria solidàriament amb els parlants de llengües subordinades. Els que no ho entenen són els hostils, els lingüicides i em temo que amb aquests no hi ha res a fer, per tant, és millor no perdre-hi temps.
Quin paper juga en la supervivència d’una llengua la deixadesa? Perquè també parla del perill que el que no va aconseguir el franquisme acabi passant perquè no ens preocupem el necessari. Es pregunta com pot haver persones preocupades pel canvi climàtic però no per la situació actual del català. Les institucions estan fent tot el que poden?
Hem de tenir present que als parlants de llengües amenaçades històricament se’ls ha sotmès a una pressió sovint insuportable. Malgrat tot, ells sempre acaben tenint la possibilitat de resistir, de rebel·lar-se. Si les pressions explícites desapareixen, pot ser que n’hi hagi d’altres més subtils (la pressió del grup, el menyspreu, la marginació…) que acabin tenint el mateix resultat. Per combatre això cal tenir les idees molt clares i també ser prou fort. Pel que fa a les institucions em conformaria amb què protegissin els parlants d’aquestes pressions, que no ens deixessin sols en la defensa de la llengua.
En aquesta deixadesa, quina part de culpa té el que s’anomena la “norma de la convergència”, quan creiem que algú no és del nostre grup lingüístic canviem a la llengua dominant?
Aquest és un comportament habitual en parlants de llengües subordinades. Nosaltres hauríem de ser agraïts amb tots els que han adoptat el català, que és una cosa que rarament s’aconsegueix en altres llengües, i no furtar-los la possibilitat de conviure en català.
Què ens fa que quan ens apropem a una persona estrangera, però que viu a Catalunya, donem per fet que no entendrà el català i canviem al castellà?
Segurament és un atavisme. No és freqüent que la gent aprengui llengües subordinades i per això donem per fet que no ens entendran encara que ara hi hagi tanta gent que no té el català com a primera llengua que l’ha après. Com que això no deixa de ser una mena de miracle, ens costa de creure que passi.
Quantes vegades hem sentit allò de «si no canvies al castellà, ets un radical». Com es pot defensar el dret a parlar català sense tenir por a què ens diguin radicals?
Doncs no tenint por a què ens diguin radicals. Perquè si algú creu que algú és radical per fer el més natural del mon ens està dient molt més d’ell que de nosaltres. Els que baladregen tant són els dèbils, no els donem el poder de ferir-nos.
Fa poc la nova consellera de Cultura defensava en una entrevista la necessitat de fer del català la llengua d’ús, i a la xarxa van aparèixer comentaris dient que allò era una mena de repressió contra el castellà. Parlem moltes vegades dels complexos del català, però no serà que el castellà també té alguna mena de complex? O potser això no va de llengües sinó de política…
Aquests escàndols que es munten cada cop que algú diu una cosa així són l’escenificació perfecta del que és una llengua marcada i una llengua no marcada. Si això ens ho diuen als Estats Units de l’anglès (que ho diuen), a França del francès (que ho diuen) o a Espanya de l’espanyol (que també ho diuen) tothom ho troba natural. Si, en canvi, ho diuen del bretó a Bretanya, de l’asturià a Astúries, o del català a Catalunya resulta que és una forma de repressió. Per què? Doncs perquè són llengües marcades. El millor que podem fer és no alimentar aquests escàndols, que no ens facin perdre temps i energies en el que, en definitiva, és un problema de lingüicides intolerants.
Explica que el bilingüisme pot provocar la mort d’una llengua mentre que amb el multilingüisme és més difícil. Quina és la diferència?
No dic que el bilingüisme provoqui la mort d’una llengua, dic que és la condició imprescindible perquè hi hagi un procés de substitució. Tots podem entendre que, per deixar de parlar una llengua, cal saber-ne una altra. La qüestió del multilingüisme està més relacionada amb el comportament lingüístic. En societats on es parlen moltes llengües, si n’arriba una altra és una més. En societats molt homogènies, però, si només es parla una llengua i n’arriba una altra aquestes dues competeixen i una o altra desapareix (històricament sempre és la subordinada, no conec casos en què no hagi estat així tret, potser, del sumeri i el manxú).
Comenta que hi ha estudis que certifiquen que les persones que parlen com a mínim dues llengües són més ràpides per prendre decisions i estan més obertes al canvi. I que si acabéssim parlant tots la mateixa llengua seriem més controlables. En quin sentit?
En tot cas, comento que hi ha estudis que ho expliquen perquè jo no em dedico a això. Pel que fa a la relació entre l’homogeneïtzació i el control, és evident que una llengua petita és un espai de llibertat on no et poden controlar si tu no et deixes. Hem de tenir present que les llengües grans es nodreixen de llengües petites, ells creixen al preu de fer-nos desaparèixer i, sense aquest espai de llibertat, és clar que ens controlen. Arreu del mon es poden trobar exemples d’això.
M’ha cridat l’atenció quan parla de la idoneïtat de corregir o no a un interlocutor. Jo pensava que, sempre amb molta educació i empatia, era positiu fer-ho, però creu que s’ha de valorar el context ja que sinó pot arribar a desmotivar i portar a trobar la nova llengua antipàtica. Hi ha massa correctors a l’entorn del català?
Segurament tens raó en el fet que «amb molta educació i empatia, és positiu fer-ho», però no la tens en el «sempre». Hi ha vegades que és molt inoportú, desagradable i fins i tot violent i aquestes vegades ens van a la contra. I, en qualsevol cas, estem tan segurs de la nostra competència per corregir a tort i a dret? La feina del corrector és molt difícil i cal estar molt ben preparat, jo, per exemple, no la podria fer. Saber curar una ferida no et converteix en metge, oi? Doncs saber on van els punts volats no et converteix en corrector.
Un altre tema important que toca en el seu llibre: si el català vol tenir una vida llarga, necessitem la implicació dels que no són catalanoparlants. Això espanta una mica, l’hi confesso..
Doncs amb la nostra experiència t’hauria d’espantar més que depengués dels catalanoparlants, que som els primers a renunciar-hi.
Per als que comencen a despertar i volen contribuir a fer del català una llengua més forta, quin petit canvi poden fer a partir d’avui mateix?
Un canvi petit però importantíssim: parlar sempre que puguin en català. Ja sabem que això moltes vegades és difícil, a vegades ens fa sentir violents, maleducats i tota mena de sentiments negatius que no tenen raó de ser. Jo no m’he trobat mai un anglès que se senti malament pel fet de parlar-me en anglès, per què me n’hauria de sentir jo? Però bé, com a parlants d’una llengua marcada estem exposats a aquestes sentiments. No patiu, té solució: dos mesos de comportament conscient, és a dir, parlar en català i no canviar a no ser que el sentit comú ens indiqui que cal fer-ho, i després ja surt natural i no et sents malament. Dos mesos i curat per tota la vida, és molt més fàcil que deixar de fumar.
Especialment a tots els que en vida van passar pel cel·luloide sense pena ni glòria i que, un cop desapareguts, van seguir tenint la mateixa sort; no obstant això, amb l’excepció dels esperits més venjatius, francament els importa un rave.
Pel·lícules de paper, novel.la de Gabriel Martínez Surinyac (Sabadell, 1957)
Intriga i sàtira sobre el món del cinema Pel·lícules de paper és la metàfora d’un guió de cinema mentre no s’ha transformat en pel·lícula o no ho acaba de ser mai. És el nucli que atrau a tots els professionals de la fàbrica de somnis i sobre el qual invoquen les seves màximes esperances provocant disputes per aconseguir-ne ser partícips com si fos el mapa del tresor per descobrir. Per la seva part el guionista, l’autor, mai n’està prou satisfet i sempre evoca al Demà serà un altre dia per endarrerir la seva millor escriptura en un món de l’espectacle que el reclama però mai el vol veure en un rodatge.
En els anys 60 es van rodar centenars de pel·lícules del gènere Spaguetti Western en un decorat permanent d’un poblat de l’oest anomenat Esplugas City, a pocs quilòmetres de Barcelona. Ara, dos joves, un guionista i un director, segueixen fent westerns en un renovat decorat de l’oest que beu de l’esperit del primer. Una tràgica mort en un dels rodatges els farà protagonistes de la investigació policial on una pel·lícula de paper esdevindrà la clau principal.
La trama s’endinsa dins un gènere molt preuat pels cineastes, el cinema dins del cinema, que el lector veurà com una pel·lícula en la qual els principals executors del setè art són els protagonistes d’una història intrigant que mai s’haurien atrevit a fer-ne una pel·lícula.
Com ha declarat el productor: De la gent del cinema no te’n pots refiar.
Gabriel Martínez i Surinyac (Sabadell, Vallès Occidental, 1957), doctor en Ciències de la Comunicació. Escriptor i fotògraf. Durant tres dècades professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, adscrit al Departament de Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual de la Facultat de Ciències de la Comunicació.
La seva trajectòria docent ha estat relacionada amb la narrativa i la imatge aplicada a diverses activitats, com són la fotografia, la publicitat, el periodisme, el cinema i la televisió. Un dels vessants de més interès el situa en el terreny de la ficció, que l’ha fet explorar els processos creatius del cinema. Resultat d’aquesta recerca ha publicat l’assaig El guión del guionista (1999).
Ha explorat narrativa de ficció sobre la comunicació en una trilogia de trames independents i amb protagonistes professionals dels mitjans, publicitat, cinema, periodisme i fotografia:
Viatge a la batalla de l’Ebre (2005) –la primera novel·la en català sobre la batalla més famosa, sagnant i decisiva de la Guerra Civil espanyola. Dos germans en un viatge fantàstic al passat lluiten al costat del seu avi republicà en la històrica batalla de l’Ebre. La ficció es presenta com un camí creatiu per a la memòria històrica.
L’estrany cas del guionista que va matar al director amb un colt 45 (2012) –en els anys 60 es van filmar centenars de pel·lícules del gènere spaghetti western en un poblat de l’oest anomenat Esplugas City a Esplugues del Llobregat. Ara, dos joves cineastes roden un vídeo western en un renovat decorat mentre intriguen per aconseguir l’èxit en el cinema. En un to sarcàstic explora el cinema dins del cinema.
El foraster del Congost (2017) –a l’agost de 1992, finalitzats els Jocs Olímpics de Barcelona, un periodista i un fotògraf investiguen la trobada d’una fossa del silenci localitzada al Congost de Mont-rebei, a la serra del Montsec. No poden imaginar que una recerca de memòria històrica farà desenterrar una memòria personal determinant en el destí dels dos homes, que en tres dies es veuran implicats en una increïble historia d’amor i mort. El Congost guarda un secret i l’amor el farà etern.
El foraster del Congost ha estat l’obra guanyadora del XXIII Premi de Novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders de 2017, convocat per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
El diumenge 3 de setembre, a les 20 h, el prestigiós Trio Arriaga, oferirà un concert gratuït a l’Auditori del Conservatori El Musical de Bellaterra.
El Trio Arriaga està format per Juan Luis Gallego, violí, David Apellániz, violoncel, i Daniel Ligorio, piano
El Trio Arriaga és el punt de trobada de tres músics de reconegut prestigi i on convergeixen les seves trajectòries solístiques. Amb concerts als millors festivals europeus i acompanyats de la gran majoria d’orquestres espanyoles i per algunes de les millors europees, els seus projectes discogràfics en solitari, amb més de 25 àlbums, alguns per a segells tan destacats com Naxos o Sony, i els múltiples guardons aconseguits en concursos nacionals i internacionals d’interpretació els avalen com a trio de referència de la seva generació. Revistes com Gramophone o BBC Magazine destaquen la seva bellíssima sonoritat.
Carrer de Ramon Llull, 16. (08193 Bellaterra) ☎️ 935 80 42 46
Desig, constància, inspiració, recerca continua…, els quadres de Ferrer Guasch ens transporten als carrers i places de dalt Vila i Sa Penya, a les cases pageses i esglésies rurals d’aquesta Eivissa que tant estimava. Creador d’un estil propi, les seves teles s’omplen de jocs de llums i ombres, blancs lluminosos, i una infinita gradació de tonalitats, on els volums i els plans de l’arquitectura tradicional eivissenca són els seus principals protagonistes.
Església, Mar i Ombres de Ferrer Guasch| Colecció particular
Vicent Ferrer Guasch (Sant Antoni de Portmany, 1917- Eivissa, 2008) fou un pintor eivissenc format a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, encara que ja des de molt jove va rebre classes de pintura del reconegut pintor eivissenc Narcís Puget. El motiu principal de la seva obra és la arquitectura tradicional eivissenca caracteritzada per les blanques parets, la senzillesa volumètrica y la seva bellesa. Vicent Ferrer Guasch neix a Sant Antoni de Pormany, a Eivissa, que aleshores era una petita illa desconeguda i oblidada, dedicada a l’agricultura i a la pesca artesanal. Realitza els estudis primaris a l’escola unitària del mestre Albert d’Eivissa. Ja en aquest temps mostra un gran talent pel dibuix, i animat pel seu pare pinta la seva primer tela als 9 anys. Més tard, en estudiar batxillerat, assisteix a les classes de pintura del reconegut artista eivissenc Narcís Puget, que l’introdueix en aquesta matèria i li proporciona els fonaments pel seu posterior desenvolupament com artista.
El 1932 participa per primera vegada en una exposició col·lectiva a la “Sociedad Cultural Ebusus” d’Eivissa. El 1934 es trasllada a Barcelona i comença a estudiar magisteri del nou Pla Professional, però ha de tornar a la seva illa el 1935 a causa de patir un tifus. El 1936 retorna a Barcelona per a continuar els seus estudis i aleshores esclata la Guerra Civil. Les seves vivències de la guerra les recull en un diari íntim, que comença l’octubre de 1937 i l’acaba l’abril de 1939 quan es desplaça a Menorca on havia mort el seu pare. En acabar la guerra, torna a Barcelona, obté la titulació de mestre, per la qual cosa comença a exercir la docència, però també continua pintat. Més tard estudia a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i exposa regularment a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Eivissa. El 1946 finalitza la carrera de Belles Arts. L’any 1962 es trasllada a Eivissa per prendre possessió de la plaça de catedràtic de dibuix de l’Institut Santa Maria d’Eivissa, que ocupa fins a la seva jubilació, l’any 1982. Al llarg de la seva vida va compaginar sempre la docència amb la seva dedicació a la pintura. Ens va abandonar el novembre del 2008.
Vivent Ferrer Guasch (Sant Antoni de Portmany, 1917-Eivissa, 2008)
Els nous gestors de l’EMD han canviat els dies de la Festa Major de Bellaterra. A través de la publicació del grup de Whatsapp Bellaterra TV hem vist també reproduït el cartell dissenyat per Blanca Brugera, (La programació oficial es farà públic a final d’aquest mes d’agost).
Presentem el cartell de la Festa Major de Bellaterra 2023! El cartell d’aquesta 40a edició ha estat creat per l’artista bellaterrenca Blanca Brugera|CEDIT
Per commemorar aquestes quatre dècades, la directora d’art, la bellaterrenca Blanca Brugera ha volgut crear un cartell commemoratiu que integri els elements més característics de la Festa Major.
El que sorprèn és que s’ha decidit trencar amb la tradició del Concurs de Cartells que va començar el 1987 i que, fins l’any 2005, es va respectar any rere any.
El de l’any 2005 va ser del tot especial perquè, amb motiu del 75è Aniversari de la creació de Bellaterra, es va decidir reproduir un cartell publicitari de ValentíCastanys, l’artista autor de l’Auca de Bellaterra.
Aquest 2023 se celebra el 40è Aniversari de la Festa Major de Bellaterra, i hagués estat una ocasió popular per fer participar tot el veïnat de Bellaterra, perquè siguin aquest jovent i famílies els qui aportin les seves creacions artístiques per una festa que va perdre personalitat sota l’EMD gestionada durant 13 anys per Ramón Andreu i el seu partit polític GxB, ja que varen treure de les mans de la Unió de Veïns des de l’any 1983.
És una llàstima que els nous gestors no hagin pensat en fer-la amb la participació de tot el veïnat, el que significa una ocasió d’or perduda i demostrar un canvi, i altres formes de gestionar Bellaterra. Ara, més que mai, hem de reclamar el “Facta Non Verba X Bellaterra”, o el que és el mateix, Fets i No Paraules X Bellaterra. F.P.T.
Per commemorar aquestes quatre dècades, la directora d’art i bellaterrenca Blanca Brugera ha volgut crear un cartell commemoratiu que integri els elements més característics de la Festa Major, però el que sorprèn és que s’ha decidit trencar amb la tradició del Concurs de Cartells que va començar el 1987 i que, fins l’any 2005, es va respectar any rere any.
El de l’any 2005 va ser del tot especial perquè, amb motiu del 75è Aniversari de la creació de Bellaterra, es va decidir reproduir un cartell publicitari de Valentí Castanys, l’artista autor de l’Auca de Bellaterra.
Aquest 2023 se celebra el 40è aniversari de la Festa Major de Bellaterra, i hagués estat una ocasió popular per fer participar tot el veïnat de Bellaterra, perquè siguin aquest jovent i famílies els qui aportin les seves creacions artístiques per una festa que va perdre personalitat sota l’EMD gestionada durant 13 anys per Ramón Andreu i el seu partit polític GxB, ja que varen treure de les mans de la Unió de Veïns des de l’any 1983.
És una llàstima que els nous gestors no hagin pensat en fer-la de veritat amb la participació de tot el veïnat, el que significa una ocasió d’or perduda i demostrar un canvi i altres formes de gestionar Bellaterra. Es per això que ara, més que mai, hem de reclamar sempre el “Facta Non Verba X Bellaterra”, o el que és el mateix, Fets i No Paraules X Bellaterra. F.P.T.
Biografia de Valentí Castanys
Va ser la principal figura i impulsor de la revista d’humor esportiu Xut!, nascuda el 1922. Fou col·laborador d’un gran nombre de publicacions d’humor gràfic i informació general: En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, La Veu de Catalunya, La Rambla, La Ciutat o La Piula. Va assolir una gran popularitat com a humorista radiofònic, conferenciant i escriptor, en crear, per exemple, la popular família Sistachs.
Va ser l’il·lustrador de la novel·la Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal, amb qui compartia l’admiració pel cinema i l’humorisme, tal com el mateix Castanys plasmà a Barcelona-Hollywood (1935).
Durant la guerra civil es va refugiar a Donosti, on col·laborà a publicacions falangistes com Flechas y Pelayos, amb el pseudònim As. Després de la guerra col·laborà a Destino ja des de Burgos i al diari esportiu El Mundo Deportivo, que deixà el 1946 per fer un acudit diari a El Correo Catalán a més de crear El Once, amb el que pretengué emular l’èxit del Xut!. L’any 1963 dos monòlegs escrits per ell seran gravats en un disc pel popular actor Joan Capri. Amb el seu humor blanc i costumista, un grafisme net i sense complicacions i un estil de caricatura estilitzada sense massa exageració, fou un dels principals humoristes catalans de la postguerra.
La Pedagogia Waldorf (també coneguda com a Educació Steiner-Waldorf) és un sistema pedagògic basat en la filosofia educativa desenvolupada pel filòsof Rudolf Steiner, el fundador de l’antroposofia. La pedagogia Waldorf s’ha qualificat de sectària per diverses fonts.
L’escola Waldorf-Steiner El Til·ler de Bellaterra|CEDIDA
L’aprenentatge és interdisciplinari, integrant tant sabers pràctics com artístics, i elements conceptuals, i que es coordina amb els “ritmes naturals del dia a dia”.
L’aproximació Waldorf emfatitza el paper de la imaginació en l’aprenentatge, desenvolupant processos mentals que inclouen tant components analítics com creatius. Estudis sobre l’educació la descriuen els seus objectius generals com donar a la gent jove la base sobre la qual es podran desenvolupar de manera lliure, moral i individus integrats, i per ajudar a cada nen a complir el seu únic destí (l’existència del qual postula l’antroposofia). L’escola i els professors tenen força llibertat per a definir el seu currículum dins de les estructures col·legiades.
L’escola Waldorf-Steiner El Til·ler de Bellaterra|CEDIDA
La primera Escola Waldorf es va fundar el 1919. El 2008 n’hi havia unes 1000 a tot el món. Escoles independents Waldorf i 1400 escoles bressol independents Waldorf. Es troben aproximadament en 60 països distribuïts per tot el món, formant un dels sistemes educatius independents més grans del món; també hi ha entorns educatius basats en la metodologia Waldorf: educació pública, Charter schools (escoles als USA), educació a la pròpia llar, i escoles d’educació especial. Els mètodes Waldorf han estat adoptats per molts professors en altres escoles, tant públiques com privades.
L’escola Waldorf-Steiner El Til·ler és una cooperativa educativa gestionada per mestres i famílies que vol oferir a infants i joves una educació basada en el respecte a cada individualitat i al seu desenvolupament.
BELLATERRA.CAT 